A vegades tinc la mania de llegir les entrevistes pensant en què respondria jo. Podria semblar narcisista, ho sé, però no ho faig per egocentrisme. Responent les preguntes dels altres sovint descobreixes incògnites que no t’havies plantejat mai encara.
Fa uns dies en una revista d’informació televisiva vaig topar amb una pregunta nova: ’Una mania a l’hora de veure la televisió?’. Fins aleshores mai m’havia plantejat quina és la meva ‘mania televisiva’, però hi he estat pensant. Normalment poso els peus damunt del sofà, però això no és una mania sinó una costum; a vegades faig servir la tele com a ràdiofòrmula mentre faig altres coses, però això tampoc crec que sigui una mania, encara que tampoc sé com ho podria descriure. M’agrada fer zapping, també seguir més d’un programa alhora, però no suporto veure la tele mentre un altre té el poder del ‘mando’. Tot i això, crec que aquesta és una sensació bastant estesa. Com les migdiades al sofà, sentint la tele sense mirar-la, però sense tampoc deixar que l’apaguin. Això tampoc és un mania sinó un plaer, com el gust de les migdiades – amb resaca?- de diumenge amb el soroll de la F1 de fons. M’encanta!
Després de molt pensar-hi, per fi he descobert la meva mania. I això sí que és una mania. És una mania perquè ho faig instintivament, sense pensar. Potser no ‘obsessionant’ com diu la definició del DIEC, però sí fixa. I és que cada vegada que agafo el ‘mando’ per obrir la tele ho faig sempre prement el 3. Sempre, sempre, sempre! No l’1 com m’han ensenyat a comptar, ni de dreta a esquerra, seguint l’ordre de l’escriptura i la lectura, sinó el 3. El 3 de TV3. El 3 de ‘la meva’.
Dilluns començo el Màster en Innovació i Qualitat Televisiva de TV3. Estic nerviosa.
