jo anxovejo

"Annus Horribilis". Vol.II.

2012-01-05T11:11:00.007+01:00

Vam acabar l’any amb el comiat sobtat del diari gratuït ADN i l’adéu anunciat de Televisió l’Hospitalet, i hem començat el 2012 amb la notícia del concurs voluntari de creditors per part de MediaPlubli, l’empresa editora del diari Público, i l’anunci d’un nou ERO periodístic que podria afectar a una vuitantena de treballadors d’El Punt Avui. Diuen que les segones parts mai són bones, i la continuació de la saga d’Annus Horribilis té tota la pinta de complir el tòpic amb escreix. Els mitjans de comunicació continuen sent notícia pels seus problemes econòmics. El periodisme pateix la pitjor crisi de la seva història, i tots senyalem la dràstica baixada de la publicitat com a principal responsable.

Ho llegia ahir a "El suicidio del periódico", de David Jiménez. Sí, fa temps que diem que cal redefinir els diaris. Que cal adaptar-los als lectors, que paguen per una informació de qualitat i en profunditat. Ja ens ho deien a la universitat, “la premsa escrita pateix una crisi estructural i s’ha de reformular”. D’aquesta declaració ja fa 3 anys, però cada matí seguim llegint els titulars que ja hem vist per la televisió, hem escoltat per la ràdio i hem enllaçat de les edicions digitals. Seguim trobant les notícies que ja hem seguit a Twitter i ja hem comentat en aquesta popular xarxa de microblogging el dia anterior. És més, ara fins i tot veiem titulars sortits de les mateixes piulades.

Els lectors també s’han cansat –ens hem cansat–, de llegir sempre als mateixos opinadors públics. Aquells que al matí han fet de tertulians a un programa de la televisió pública, a la tarda a un altre de la televisió privada, i a la nit han comentat l’actualitat a la ràdio. L’endemà, però, tornen a exprimir la notícia des de la seva columna escrita, la mateixa que els ha convertit en els mediàtics opinadors d’aquest país. Un únic criteri amb molt rèdit econòmic personal, però poca aportació al lector que ja fa 24 hores que els escolta.

Mentrestant, a Catalunya ja hi ha més de 1.150 periodistes a l’atur, i bastants més que es mosseguen les ungles en veure com el seu mitjà continua a la deriva. Jo sóc una d’aquests professionals de la comunicació que prova de trampejar la situació intentant veure el got mig ple. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que cada vegada que llegeix la notícia sobre la caiguda d’un nou meteorit en el mapa comunicatiu es desinfla. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que creu en el que fa però no veu l’oportunitat de fer-ho. Però també sóc una d’aquests professionals de la comunicació amant dels reptes, i el meu principal desafiament ara, és intentar no recuperar el vici de mossegar-me les ungles que tenia quan era petita. Difícil repte en els temps que corren, però encara tenim un any per endavant. Tot i que veient el tret de sortida que li hem donat, no sé si això és un consol.

20N: S'acosten les gavines

2011-11-20T10:45:00.004+01:00

9:00. Els 2.700 col·legis electorals catalans, 23.082 a tot l’Estat, obren les seves portes. Les urnes esperen, des d’ara, omplir-se de paperetes. Les eleccions generals anticipades ja són un fet. Les eleccions de la crisi, les anomenen. I és que la conjuntura econòmica, la pitjor de les últimes dècades, no només ha provocat l’avançament dels comicis, sinó que els ciutadans espanyols elegeixen avui el Govern que haurà d’afrontar la tempesta de la crisi. "Després de la tempesta ve la calma", diuen les àvies. I normalment l’experiència els dóna la raó. Però si avui les enquestes es compleixen, i res sembla indicar el contrari, d’aquí a unes hores, un tsunami blau inundarà el territori espanyol. Res de calma, doncs. Por em fan els resultats còmodes i descarats que es vaticina que aconseguirà el PP. 195 escons, han arribat a atorgar als populars. No és estrany, doncs, que després de 7 anys somniant entrar a la Moncloa, Rajoy ja es vegi ara fent esport pels seus jardins. "A la tercera va la vençuda", resa una altra dita popular. I mai millor dit. Després de dues derrotes davant José Luis Rodríguez Zapatero, el popular –i populista- Mariano Rajoy sortirà avui al balcó del carrer Gènova alçant els braços i fent el símbol de la victòria.

El vent li ha anat a favor al PP, la crisi i els alts índex d’atur dirigeixen el país avui cap a un canvi polític. “Suma’t al canvi”, convidava el PP a la ciutadania aquests darrers quinze dies. Però Rajoy ha passat de puntetes per la campanya, sense concretar les receptes del seu programa per fer front a la crisi. “No farem el mateix que han fet ells (els socialistes)”, es limitava a dir, tot desitjant no relliscar en cap moment i perdre els vots ja guanyats. En realitat la política econòmica del PP vindrà marcada pels plans d’austeritat que consideri Europa. Només així aconseguirà que la Merkel no el substitueixi abans d’hora per un president tecnòcrata. En realitat, avui, votar a uns o altres significa en el fons votar a la Merkel.

A Catalunya, però, avui es juga una final. La final d’un torneig a tres, entre el PP, el PSC i CiU. Uns diuen que el PSC es podria mantenir a dalt de tot, altres creuen que els convergents encapçalats per Josep Antoni Duran i Lleida podrien aconseguir la primera victòria en unes generals; però tots coincideixen en vaticinar una insòlita pujada dels populars catalans. Incomprensible. On queda aquella multitudinària manifestació del 10J contra la sentència del Tribunal Constintucional sobre l’Estatut de Catalunya provocada pel recurs d’inconstitucionalitat del PP?, on queden aquells atacs al català?, aquelles crítiques constants a la immersió lingüística?, aquell menyspreu a Catalunya? On queden aquells múltiples i constants dits a la nafra? Catalans i catalanes, no podem permetre que el tsunami blau també negui Catalunya.

De política, eleccions i infoxicacions

2011-11-10T11:38:00.016+01:00

La campanya electoral arriba avui al seu equador amb un controvertit espot socialista. Un anunci electoral que podria estar firmat pel creador Olivero Toscani, conegut per les polèmiques campanyes publicitàries de Benetton. El vídeo del PSC simula la mort d’un pacient degut a les retallades en Sanitat. I ho especifica: “les retallades tenen conseqüències”, adverteix. Un anunci cínic, que ataca directament a Convergència i Unió i les polítiques d'austeritat del seu Govern de la Generalitat. De fet, els convergents, al·ludits, han sortit al pas de les crítiques, qualificant l’anunci de “vergonyós”. El seu candidat, Josep Antoni Duran i Lleida, que aquesta setmana intentava pal·liar la seva cara freda i distant tocant la bateria davant la joventut convergent, l'ha considerat un “joc brut”.

Mentre escric aquest post, escolto que el cap de campanya del PSC, José Zaragoza, acaba d'anunciar la retirada de l'anunci, a petició de la mateixa candidata Carme Chacón. Un espot crític que escalfava la campanya però, sobretot, pretenia tocar la fibra de l’electorat català. Tots ho hem pensat alguna vegada: tanta retallada en sanitat no és sana -valgui la redundància-, i algun dia acabarà passant alguna cosa greu, tot i els esforços del sector sanitari per adaptar-se al nou context. Esforços que no quedaven palesos en l'anunci socialista; ans al contrari. Amb tot, l'agosarat vídeo em sembla bastant demagògic, però vull entendre que naixia de la desesperació del PSC. Uns socialistes catalans que en l’últim any han perdut la Generalitat, han caigut en les municipals, convertint Catalunya en un mapa pràcticament blau, i no volen perdre ara les generals. A nivell espanyol està tot dat i beneït. Amb les enquestes a la mà, el PSOE tan sols aspira a reduir la majoria absoluta del PP. Però a Catalunya la cosa encara no està resolta, i PPC, PSC i CiU lluiten per adjudicar-se els tres esglaons del podi.

Sincerament, aquests quinze dies de campanya electoral pròpiament dita se m’estan fent pesats. En realitat ja fa més d’un any que estem constantment immersos en la voràgine electoralista, amb dues cites, com deia, amb les urnes pel mig. Primer va ser el 28N (el retorn a la Generalitat de CiU), després el 22M (el mapa blau de les municipals) i ara arriba la traca final del 20N. Tot això marcat per la situació econòmica que pateix el país, la principal causa, de fet, de l’avançament d’aquestes generals. Espero, però, que la setmana que ve posem definitivament punt i final a aquest remolí de crítiques i atacs entre partits i candidats que tant esgota.

De fet, darrerament, em sento infoxificada, com deia l’altre nit Andreu Buenafuente en el seu retorn a TV3, de la mà d’Eduard Punset. Tanta sobrecàrrega informativa m’esgota mentalment i em desconcerta. La sobreinformació genera desinformació. Potser en tinc part de culpa -i des d’aquí declaro que cada dia estic més enganxada al Twitter-, però tant de bombardeig informatiu no és sa ni tan sols pels periodistes que, apassionats pel nostre ofici, no sabem desconnectar de l’actualitat. Menys encara pels periodistes a l’atur com jo, que degut a la infoxicació fins i tot ens arribem a replantejar les nostres capacitats. Tot i això, no crec que tota la culpa sigui del Twitter, i ni molt menys meva, sinó de la tipologia de notícies que impera actualment: economia, el meu taló d’Aquil·les, per cert, i política. Una política que sembla haver tocat fons per culpa de la crisi.

20-O. Dia històric.

2011-10-20T23:19:00.007+02:00

Fa dies, mesos, que tinc el blog abandonat. Qüestions personals i laborals que ara no venen al cas m’han privat de mantenir-lo actiu. Avui, però, ha arribat el dia de revifar-lo. Avui, 20-O. Avui, dia històric. Avui que els rebels libis han acabat amb la vida del coronel Moammar al-Gaddafi i, conseqüentment, amb 42 anys de dictadura. Avui que ETA ha anunciat el cessament definitiu de les armes després de 43 anys de violència terrorista. Avui que m’encantaria estar a la redacció d’algun mitjà de comunicació.

Eren les set menys deu de la tarda quan estava a punt de sortir de casa. Volia anar a la presentació del llibre “L’Escala: llum, roca, mar, vent”, de Gabriel Pernau, que es feia a les 19:30 a la llibreria Altaïr de Barcelona. Portava hores desconnectada de l’actualitat després d’un llarg dinar amb amigues. L’últim que havia vist era que Gaddafi havia estat capturat i ferit a les dues cames. Entre dutxa i secador de cabells m’he volgut tornar a connectar al món, així que entrat a Twitter per veure què s’estava coent.

Gaddafi havia mort. El hashtag del coronel libi protagonitzava el meu TimeLine amb diverses intervencions de 140 caràcters sobre la seva mort. Però ETA també hi tenia cabuda. Diversos tweets apuntaven que l’esperada declaració de la banda armada sobre el cessament de la lluita havia d’arribar a les 7 de la tarda. M’he afegit a les piluades i he posat el 3/24. Eren les 18:58, i mentre esperava que comencés la roda informativa pertinent notava sensacions contradictòries. Per una banda el neguit propi d’un periodista que espera la històrica notícia, per l’altra la frustració per no poder viure aquest apassionant moment professional en una redacció. Tots sabem com ens agraden als periodistes aquests moments d'ebullició informativa.

A les set en punt de la tarda, la conductora del 3/24, Judith Antequera, ha començat una roda informativa pendent de l’anunci d’ETA; així ho ha comunicat ella mateixa després de saludar professionalment als espectadors. Antequera ha obert pàgina amb les esgarrifoses imatges de la mort de Moammar al Gaddafi i... “Última Hora”. Puntualment a les 7 de la tarda ETA acabava de fer públic l’esperat i històric comunicat a través del diari Gara. “ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada”, resava el titular del diari basc. L’acompanyava un breu escrit que resumia el comunicat d’ETA i les imatges de la declaració. Una intervenció amb la posada en escena habitual del grup terrorista: tres membres vestits de negre, caputxa blanca i txapela, asseguts davant de l’anagrama de la banda i custodiats per les banderes d’Euskadi, Navarra i el Regne de Navarra. Una declaració que recollia les bases de la Conferència per la Pau celebrada el passat dilluns a Sant Sebastià, i que obria un nou temps polític tan sols un mes abans de les eleccions generals del 20N.

Pocs minuts després de publicar-se l’anunci, a les set i sis minuts de la tarda, la web del diari Gara (www.gara.net) estava saturada. Mitjans de comunicació de tot el món, periodistes i ciutadans encuriosits i esperançats n’havien col·lapsat el servidor. No era un comunicat qualsevol. No anunciaven una treva indefinida com la de l’any 1998, tampoc un alto al foc permanent per impulsar un procés democràtic com el del març del 2006; alto al foc que van finalitzar el desembre del mateix any amb l’atemptat a l’aparcament de la terminal T4 de Madrid. Ni tan sols es tractava d’una rectificació de la treva vigent des de principis d’aquest any. Una treva permanent, verificable i general que elevava el compromís d’una banda cada vegada més debilitada. Es tractava de l’últim comunicat d’ETA. Un comunicat i històric: el de l’abandó definitiu de les armes després de 43 anys de lluita terrorista i més de 800 morts. Entre elles, Ernest Lluch, aviat farà 11 anys. Sempre recordaré aquella multitudinària manifestació i aquell manifest final de Gemma Nierga demanant diàleg. Ara, 11 anys després d’aquell “Dialoguen por favor” de la periodista catalana, ETA ha anunciat el principi de la seva fi. Ho ha fet recollint, de manera calcada, el que els demanava la Konferentzia d'Aiete de dilluns, i instat als governs espanyol i francès a obrir un “procés de diàleg” per solucionar les conseqüències conflicte. És a dir, per gestionar la dissolució de la banda i l'entrega de les armes. En definitiva, per consolidar la pau a Euskadi.

Però aquesta tarda, i després d’una estona atrapada al sofà, necessitava participar d’alguna manera d’aquest apassionant moment periodístic més enllà dels 140 caràcters que em permetia el Twitter. Ho necessitava. La meva vocació i passió m’ho demanaven. Era el moment de ressuscitar aquest blog personal. Ara, un cop revifat, torno a desconnectar, encara que sigui per uns instants, mentre espero veure les portades de demà, llegir els especials sobre l'optimista declaració de la banda armada, i escoltar les reaccions i interpretacions d’uns i altres. Uns diran que no entreguen les armes ni es dissolen, altres pensaran en el procés que els espera després de les eleccions del 20N, uns altres criticaran que ETA no ha demanat perdó a les víctimes, i també hi haurà qui reclamarà l'amnistia. Sí, ara falta seure, dialogar i negociar els serrells del final de la violència, però suposo que avui tots valoraran l'anunci d'ETA com un gran pas per la pau. El primer.

20-O. Dia històric.

Llotja: substantiu, femení, singular

2011-03-07T18:35:00.004+01:00

Eren l’atracció de l’inici del partit. De l’inici i del final. Eren l’atracció de la nit. La llotja plena de dones. Un homenatge a les sòcies, ens han fet creure, portada a terme per les senyores de l’Star System català. Un homenatge a les sòcies que ha rebut més crítiques que compliments per part de les aficionades. I és que senyors –i dic senyors perquè aquesta iniciativa segur que l’ha pres un home– estem al segle XXI! Les dones fa anys que anem al futbol. Només cal veure les xifres, el Barça té més 42.000 sòcies inscrites i milers de fermes seguidores. No tan sols això, afortunadament, les dones fa dècades que demostrem que el món també és nostre. Sí, potser encara falten coses a fer a favor de la peritat, però un fet insòlit i sexista com aquest no és un pas endavant.

Sincerament la iniciativa em sembla una ofensa, un bolet, un acte realitzat de cara a la galeria i disfressat d’homenatge. Ha estat notícia, sí, el Club ha aconseguit el ressò mediàtic que buscava, però la notícia hauria d’haver estat que això no hagués estat notícia. Que la presència de les dones a la llotja del Camp Nou fos quelcom habitual, una cosa normal i normalitzada.

I un apunt final, només, que ja semblo la Pilar Rahola. Perquè la llotja femenina s’ha fet aquest dissabte i no demà, que precisament és dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, en el partit contra l’Arsenal? No haguessin aconseguit encara més ressò mediàtic? No els hi ha interessat. Demà segur que la Llotja del Camp Nou estarà plena d’homes. El que deia, un simple bolet de cara a la galeria. Un homenatge singular que no demostra res. Bé, sí, sexisme.

11022011, Festa Nacional del poble egipci

2011-02-11T18:33:00.012+01:00

Egipte viu a hores d’ara una Festa Nacional. Una Festa Nacional escrita pel poble. Esperada. Desitjada. Han calgut 18 dies de revoltes populars per acabar amb 30 anys d’un règim totalitari disfressat de democràcia. Hosni Mubarak, “l’últim faraó”, ha estat derrocat. El poble egipci ha aconseguit la seva llibertat. Ha escrit la seva pròpia història. També part de la del món àrab. Fa tan sols una hora que s’ha fet pública la dimissió de Hosni Mubarak i les imatges de la plaça Tahrir, epicentre de les manifestacions dels últims dies, mostren ara un poble desfermat d’eufòria. Després de dies i dies de veure imatges impactants d’aquesta "plaça de l'Alliberament" -que així és com es tradueix Tahrir-, d'imatges de manifestacions pacífiques, de corredisses, d'enfrontaments entre uns i altres en alguns dies, de pregàries multitudinàries, per fi la imatge que tots esperàvem. L'esclat de joia. Una estampa que fins i tot recorda la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Una retransmissió en directe que posa la pell de gallina. Egipte ho ha aconseguit. El poble egipci ha alliçonat al món sencer. Avui no se sap quin serà el futur d’aquest país, però al seu poble ara li és igual. Ara només pensa en celebrar l’esperada llibertat.

Fa uns dies rebia un correu electrònic d’en Gamil, el guia turístic que vam tenir ara fa dos anys en el nostre viatge a Egipte. M’explicava com havia viscut aquests dies, com havia anat a les manifestacions a la plaça Tahrir de dia i havia defensat casa seva de nit. “Cada un de nosaltres baixàvem amb un bastó, ganivet, daga o el que fos per protegir-nos”, em deia. Em costa imaginar-me en Gamil amb una “arma” a la mà, només la desesperació el podria portar a fer una cosa així. “Moltes històries et comentaré més endavant”, acabava. I ara les espero, espero aquestes històries escrites en primera persona d’un home que durant els últims dies ha lluitat per la llibertat del seu poble. D’un home que avui, 11 de febrer del 2011 (11022011), ha vist complert el seu somni. Me l’imagino d’aquí a uns anys, quan Egipte torni a recuperar el turisme, portant els visitants a la plaça Tahrir per explicar-los aquesta part de la història contemporània amb la passió amb la que ens explicava tantes coses. Amb la passió i l’emoció d’un home que, a més, explica la història que ell mateix ha escrit.

Ara mateix m'acaba d'enviar un sms des del Caire: "Visca la victòria de la revolució dels joves, visca la llibertat, visca Egipte", em diu. Clar i eufòric.

Gaudeix de les celebracions, Gamil. Gaudeix de la llibertat del teu país.

Cap i cua

2010-12-31T11:04:00.003+01:00

31 de desembre. S’acaba l’any 2010 i toca fer balanç. Però no pas un balanç informatiu, no. Avui deixaré una mica aparcada la professió periodística –només una mica– i em descuidaré de comentar les notícies i fets noticiables de l’any. D’això ja fa dies que televisions, ràdios, premsa i mitjans digitals se n’encarreguen, ja sigui en forma de reportatge, de debat, de soundvignet o de trivial. No, avui no parlaré ni del recent canvi de Govern de la Generalitat, ni de la nevada del 8 de març, ni de l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, ni del terratrèmol d'Haití, ni dels 33 miners de Xile, ni de Wikileaks; tampoc de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, ni de la conseqüent manifestació multitudinària a Barcelona. Ni tan sols del 5-0 al Madrid o el Mundial de Sud-Àfrica. Avui faré el meu particular resum de l’any. No seré l’única. De ben segur que els resums anuals personals protagonitzen avui les bitàcores. Després ho tafanejaré.

La feina ha protagonitzat el meu any 10. Un any de canvis, de decisions i de refermança. Un any ple de novetats i grans experiències personals i professionals, però un any d’alts i baixos, també. Un any de renúncies, de viure a mercè del telèfon, de currículum –en singular– i currículums –en plural. Un any de transició, espero, o com a mínim un inici. Un any que vaig començar treballant el dia 1 de gener i que avui acabo treballant. Un any cap i cua.

Fa 365 dies em despertava aviat el dia de Cap d’Any per començar la meva jornada de guàrdia a eldebat.cat. Aquell va ser el meu últim cap de setmana al diari digital, quinze després abandonava la redacció per prendre una de les decisions més importants de l’any: una feina estable al gabinet de comunicació del SEM o un projecte televisiu per 8tv. Em vaig deixar portar per l’instint, per la passió, per la vocació, i quatre dies després me n’anava cap a Vic a fer el primer reportatge de Zoom. Aquells quatre mesos van ser unes de les setmanes més intenses de l’any, més enriquidores professional i personalment parlant. Però es va acabar la temporada i el toc de l’audiència em va deixar a l’atur. Llavors, quan les parets ja em començaven a caure a sobre, van arribar les entrevistes per a substitucions d’estiu, i el mes de juny entrava com a treballadora a TV3 per primera vegada. Un somni. El somni que sempre he perseguit i encara persegueixo. De juliol a setembre vaig compaginar tres feines i horaris diferents: el 3cat24.cat – oh yeah –, el 3/24 – yuhuuu!–, i l’informatiu de 8tv. Va ser un estiu diferent, sense vacances, sense pràcticament dies per trepitjar les “plages” d’Empúries. Un estiu dur, però apassionant en tots els sentits. Ja ho deia en algun post anterior tot citant Pep Guardiola: “la passió és el motor del treball”. Al setembre, i després de 30 dies treballant sense parar de dilluns a diumenge, em vaig desinflar. Vaig recuperar la tasca de buscadora de feina, enviant currículums a tort i a dret, vaig fer algunes entrevistes sense èxit, i vaig aferrar-me al telèfon a l’espera d’aquella trucada desitjada. De fet, des de fa uns mesos visc al toc del telèfon. Les trucades marquen la meva vida, els meus horaris, les meves oportunitats, les meves decisions. Decisions no gaires, de fet. Jo accepto tot el que se’m proposa, i ben encantada que ho faig.

A la tardor va començar la precampanya electoral, i des del 3cat24.cat em van tornar a trucar. Des d’aleshores, des de fa un parell de mesos, continuo fent substitucions al web informatiu de la CCRTV, vivint experiències enriquidores com la de la jornada electoral. M’agrada, m’agrada molt, i a la redacció del 3cat24.cat acabaré feliç avui aquest any professional. Després, a les 12 en punt, em menjaré els tradicionals raïms de la sort tot desitjant que el 2011 sigui un any tan prolífic com ho ha estat aquest 2010. Un any carregat de tantes -o més- experiències professionals i personals. I és que la passió per l’ofici del periodisme és el motor de la meva vida.

PD: Només hi ha una cosa que em reca d’aquest gran any periodístic. Aquest exercici hauré de fer la meva primera declaració de la renta... què hi farem.

L'esperança és l'últim que es perd

2010-12-07T19:24:00.004+01:00

Finalment tinc el plaer de poder escriure aquestes línies des de casa i poder parlar en passat d’aquesta aventura aeroportuària. I tant en passat. Fa poc més de 48 hores –m’he pres un dia sencer de descans– que he aterrat a l’aeroport del Prat i m’he acomiadat dels meus companys de viatge i ja tinc la sensació que explico una llunyana batalleta. Han estat tres dies d’emocions contradictòries. De la tranquil·litat a la desesperació, de la resignació a l’esperança, fins i tot a l’eufòria, i de cop, quan ja sembla que ho tens tot al sac i ben lligat, buf!, se’t cancel·la el vol i et desinfles de nou. T’estresses, et tornes a desesperar, i tornes a començar. En un moment, tot canvia. Et sents com una baldufa en mans de la companyia aèria, en mans dels controladors aeris, i intentes, com a mínim, controlar –valgui la redundància– les teves emocions . Prendre-t’ho bé. Agafar-t’ho com una lliçó de superació. També d’humanitat. Algú podria pensar que exagero, probablement jo també ho pensaria si ho escoltés en tercera persona, però vist en perspectiva, podria dir que aquests últims dies han estat, per sobre de tot i gràcies als meus nous companys de viatge, una lliçó d’humanitat. Encara hauré de donar les gràcies als controladors aeris! O potser al govern...

La veritat és que, sincerament, encara no he tingut temps de contrastar les diverses informacions i versions transcendides aquestes darreres hores, aquests darrers dies. Només sé que la meva escapada de quatre dies a Londres, s’ha convertit en una setmana de viatge al Regne Unit. Quatre per redescobrir els racons de la ciutat sota la neu, i tres més de regal per conèixer tots els espais de diversos aeroports londinencs i algunes de les històries que porten a l’esquena els teus acompanyants. També els hotels de convencions propers als aeroports.

En tres nits, tres hotels diferents. El primer a costa nostra –els controladors encara no s’havien posat malalts sinó que la neu ens impedia tornar cap a casa–, els altres dos a costa de l’aerolínia. Des de divendres, ella s’ha fet càrrec de nosaltres en tot moment, del nostre transport de l’aeroport a l’hotel, sempre un parell d’hores més tard del previst, és clar, de l’hotel mateix i de la tornada a l’aeroport. Avui a un hotel de quatre estrelles a 20 minuts de London-Luton, demà a un Hilton situat a 10 minuts del mateix aeroport. Tot pagat, pràcticament tot inclòs. Tot menys el partit del Barça contra l’Osasuna, que finalment vam aconseguir veure per Internet mentre tots junts, els 15 d’easyjet, comentàvem l’experiència viscuda com si es tractés de l’últim sopar. Aquesta era la sensació que teníem, o l’esperança. I l’esperança és l’últim que es perd.

Aprofito l’avinentesa d’aquest post per convidar-vos a llegir la crònica de l’aturada sorpresa de controladors que dissabte vaig escriure pel 3cat24.cat des del mateix aeroport de London Luton. A "No volies sopa? Doncs té, dues tasses", hi explico algunes de les peripècies que vam viure aquells dies. Altres, però, me les guardo per un possible proper post.

Sóc l'interrogant

2010-11-28T13:33:00.006+01:00

Sóc l’interrogant. Sí, l’enviada especial del 3cat24.cat que aquesta nit electoral intentarà ser els vostres ulls a la seu del partit extraparlamentari que avui pot donar la campanada. Aquesta nit us explicaré què fa en Laporta, en Carretero o en Josep Anglada; qui sap si la Montserrat Nebrera. Les enquestes diuen que un d’ells es convertirà avui en el candidat revelació d’aquestes eleccions. Aposten per en Laporta, sí, perquè enganyar-nos. Però els col·legis electorals fa poc més de dues hores que s’han obert. El dia és llarg, el recompte de vots encara més, i la nit electoral es presenta molt interessant.

Durant anys he desitjat viure periodísticament una jornada intensa com aquesta. Avui en tinc l’oportunitat. Estic nerviosa, no ho negaré, però aquest és, només, el primer post del dia. El primer de molts.

Em podreu seguir, podreu seguir què es cou als quarters generals dels diferents partits polítics, a través del blog del 3cat24.cat. Us hi espero! Espero els vostres comentaris i les vostres aportacions.

Vot en blanc

2010-11-22T19:34:00.003+01:00

En blanc. Ho tinc decidit, crec, vaja. Demà –voto per correu– votaré en blanc. Fa uns dies ho tenia molt clar, claríssim. Ara, però, hi estic donant massa voltes. Fins i tot mentre començo a escriure aquestes línies: escric i esborro, torno a escriure i torno a esborrar... No, a mi la campanya electoral no m’ha ajudat a decidir el meu vot. Tampoc el debat televisiu d’ahir a la nit. Jo fa mesos que tinc molt clar que no votaré a cap dels sis partits que durant els últims quatre anys han tingut representació parlamentària. De fet fa mesos que declaro sense vergonya que la meva intenció en aquestes eleccions és votar en blanc. M’agrada la política, però no la política de retrets i acusacions a la qual han caigut els actuals polítics d’aquest país. El que avui em fa dubtar són les enquestes. Unes enquestes que donen una àmplia majoria a la Convergència d’Artur Mas. A la tropa formada per Felip Puig i Oriol Pujol. No la vull. No la vull i això em fa dubtar. Votar en blanc el pot beneficiar, però votar un partit polític sense ple convenciment em farà sentir estafada durant els propers quatre anys. I ja m'hi he sentit durant aquesta legislatura...

Hi ha tres partits que per ideologia ja ni em plantejo, ni ara ni fa quatre anys: Ciutadans, PP i CiU. Tampoc els flamants partits de Montserrat Nebrera o Josep Anglada, per descomptat! A més, no votaria mai a Catalunya un partit que no és català, i matiso, que ja m’han penjat el telèfon alguna vegada en dir això. Per mi el PSC no serà un partit català fins al dia que no tingui representació pròpia al Congrés dels Diputats. Per altra banda, ERC m’ha decepcionat molt, moltíssim, i no tornaré a votar-los com vaig fer fa quatre anys; i la gent d’Iniciativa tenen un discurs tan descafeïnat, tan de Capità enciam... Podria votar en Laporta o Reagrupament, sí, però tenint en compte que dos partits que han nascut amb el mateix objectiu no han estat capaços d’unir forces per anar junts al Parlament, em fa pensar que el que de debò els interessa és la cadira.

Davant d’aquest panorama, no tinc gaires més opcions. O voto a un partit que segur que no aconseguirà tenir representació parlamentària o voto en blanc. En fi, si el vot en blanc representés realment que hi ha escons en blanc al Parlament no tindria aquest maldecap. Perquè sincerament, el partit que es fa dir Escons en blanc, no sé si creure-me’l.

"No els agraden els periodistes"

2010-11-11T17:45:00.004+01:00

M’encanta viatjar. M’apassiona, tal com declaro en l’última frase del meu Currículum Vitae –sí, pot semblar una informació prescindible però denota com és la persona, com sóc jo més enllà de la formació universitària, l’experiència laboral o els idiomes. En fi, continuo.

Des d’aquell estiu del 92 quan vaig sortir per primera vegada a l’estranger per aterrar al fantàstic món de Mickey Mouse de París, conèixer món ha estat, en determinats moments, fins i tot una fixació. No tan sols per fotografiar aquells monuments, palaus, places, carrers rellevants de cada ciutat o per provar aquells plats típics de cada país, sinó, sobretot, per conèixer cultures d’aquí i d’allà, intercanviar coneixements i opinions i endinsar-se, en la mesura del possible, en altres estils de vida. Sorprendre’s. Aprendre lliçons. Lliçons d’humanitat, d’història, de cultura, d’ideologies, de religions, de política. Lliçons tan diverses com la que he après en el meu darrer viatge al Marroc: no diguis mai que ets periodista. Per descomptat que no és la única, però sí rellevant.

Acabada d’aterrar a l’aeroport de Fes ja vaig poder apreciar com l’ofici del periodisme no és precisament sant de la devoció de les autoritats marroquines. Més encara si ets estranger. En el meu pas pel control de passaports, i abans de estampar-me el segell corresponent, la policia encarregada de concedir-me l’honor ja va tenir amb mi un tracte diferent al de les meves amigues. N’havien passat 3, dues metgesses i una ambientòloga. Cap problema. Bon voyage. Després va arribar el meu torn i les conseqüents preguntes impertinents de l’agent. Ho volia saber tot. On treballava, fins quan tenia previst estar al Marroc, on m’allotjaria, etcètera, etcètera; i feia cas omís a la meva contundent, repetitiva i innocent explicació d’una visita purament turística. Tot seguit va passar el control l’amiga economista. Segell i bon voyage.

Després d’aquesta primera experiència, em vaig convertir en economista pels hostalers de Fes i el malentès policial va quedar aparcat per uns dies com una anècdota més del Road Trip. Tan sols fins arribar a Marràqueix. Allà el malentès va esdevenir ensurt. La policia marroquina havia trucat a l’hostal d’Equity-point –l’única direcció que vaig proporcionar a la mosca collonera de la dona policia– demanant per mi! “És ella”, va dir l’imponent recepcionista en formalitzar el check-in. “És ella?, què passa?”. Em vaig espantar. No resulta molt agradable que et diguin que la policia d’un país et busca, et controla. Després d’explicar-los el qüestionari de l’aeroport, de trucar a casa, de rebre trucades i també de plorar –ho reconec–, em vaig tranquil·litzar. “No els agraden els periodistes”, em va dir el mateix imponent recepcionista, “tu ets estudiant”, em va aconsellar. Li vaig fer cas. Dos dies després acabava el meu viatge com a l’estudiant de periodisme que era fa pràcticament dos anys. Cap problema. Aquesta vegada el policia del control de passaports ni tan sols va mirar-me a la cara. Tan sols va estampar un nou segell al passaport.

En fi, “ja tens una nova anècdota per explicar als teus futurs clients” li vam dir a l’Idriss, el nostre guia, en explicar-li la meva petita experiència amb la policia. Qui sap si ho farà, però jo sí que tinc una altra lliçó apresa. A partir d’ara em curaré en salut. Professió: estudiant.

Els 33 d'Atacama, la pel·lícula

2010-10-13T17:57:00.023+02:00

Tot el món viu pendent aquestes darreres hores de l’enèsim capítol dels “33 d’Atacama”: el rescat. Han passat 69 dies des que els 33 treballadors de la mina de San José, a Copiapó, Xile, van quedar atrapats accidentalment sota terra i l'alliberament d'aquests herois anònims és avui, sens dubte, la notícia del dia. Una notícia que a mi m’hagués agradat relatar. Com quan vaig explicar des del 3/24 el pla B de rescat que a finals d’agost va anunciar el Govern Xilè en una de les visites del Ministre de Mineria del país al campament Esperança, com quan vaig mostrar als espectadors de 8tv l’eufòria dels miners el dia que la tuneladora va penetrar al seu refugi, “Xi-xi-xi, le-le-le, los mineros de Xile”, cantaven entre la foscor. Avui, però, em toca conformar-me amb aquest humil post al blog. Tampoc el desmereixo, el present del periodisme com a mínim ens dóna aquesta oportunitat.

Millor no perdo el fil...

La història dels 33 miners de Copiapó sembla el guió d’una pel·lícula teixida a base d’arguments universals. Arranca amb la recerca del tresor, continua amb la creació de dos móns diferents: la superfície, amb el campament instal·lat per les famílies i els treballs del Govern Xilè, i la profunditat de la Terra, on els seus miners han construït la seva pròpia pàtria, un altre argument universal per cert; i acaba amb un esperat retorn a casa. Un Happy End al més pur estil patriòtic que impera les pel·lícules d’acció nord-americanes. De fet Xile no ha deixat de fer gala del seu patriotisme durant aquests dos mesos i escaig de tasques de rescat. Merchandaising dels “33”, banderes a tort i a dret, fins i tot decorant la mateixa càpsula “Fènix 2” que a hores d’ara està transportant el 15è dels 33 miners atrapats cap al desert d’Atacama. Tampoc han demanat ajuda externa. Xile ha volgut millorar la seva imatge internacional, demostrar al món que eren una nació forta, que podien alliberar-los sols, i també ha volgut fer sentir orgullosos de ser xilens als miners atrapats. I ho estan aconseguint. Amb èpica, és clar. Avui el president Piñera destacava en aquest sentit que la data de l'inici de l'alliberament sumava, casualment o causalment, precisament 33. 13 d’octubre de l’any 10. 13+10+10.

Però més enllà de l'èpica, l'herocitat, l'acció i l'aventura, la història també ha estat plena d’aquells detalls que en un cinema ajuden a mantenir l’atenció de l’espectador que ja coneix el final, sempre el mateix final triomfant. Elements que fan d'aquesta pel·lícula un film plenament comercial. La força de superació dels homes i la desesperació, les cartes amb els familiars o, fins i tot, el naixement de l'Esperança, la primera filla d’un dels miners. Només hi falta la història d'amor. El clàssic noi coneix noia, noi s'enamora de noia, noia s'enamora de noi. Qui sap. Aquesta podria ser una de les històries anònimes que encara no han transcendit però que a partir d’ara molt probablement ho faran. Deixaran de ser anònimes, com ja ho han deixat de ser les amants d'alguns miners que compartien espera amb les seves dones des del campament Esperança. Ai, la morbositat... De fet, ja es parla d'exclusives testimonials en platons de televisió per explicar els detalls del dia a dia del refugi, les històries encara desconegudes d'aquest profund reality no televisiat les 24 hores del dia. Jo recomanaria als miners que no ho fessin, que no es deixessin portar per l'espectacle televisiu a la recerca d'un nou minut de glòria. I dic nou, perquè ells ja estant tenint a hores d'ara l'incondicional protagonisme d'aquest show televisiu que acompanya el rescat. Ells ja són herois nacionals. Són l'orgull d'un país i, a jutjar per l'expectació que ha generat el seu alliberament, fins i tot s'han convertit en herois internacionals.

De fet, també fa temps que es parla d'una novel·la, una sèrie de televisió o inclús una superproducció cinematogràfica. Fins i tot s’apunta que la protagonitzaria Bardem. I és que, en definitiva, el tòpic defineix perfectament aquesta història: a vegades la realitat supera la ficció.

La sort del principiant...

2010-10-01T12:01:00.004+02:00

El diari El País publica aquests dies un seguit d’interessants però frustrants articles sota l'adient tema PreParados. També TV3 emetia ahir un reportatge de Sense Ficció sota el paraigües de l’atur. I és que és inevitable que aquest s’hagi convertit en un dels principals temes dels mitjans de comunicació, de les tertúlies televisives i radiofòniques i també de les converses de sofà entre amics. De fet, mentre TV3 emetia ahir “4.645.500, màxim d’atur”, coincidint amb la vaga general de dimecres passat, al pis vam tornar a conversar, per enèsima vegada, sobre el dur moment que ens està tocant viure. Suposo que parlar del tema i compartir les sensacions ajuda a pair el fet que siguem la generació més ben preparada però també la primera generació que ho té, i ho tindrà, més difícil que els seus pares. És dur llegir les respostes als currículums que envies. “La teva trajectòria és brillant i em fa ràbia que amb la preparació que tens encara hagis d’anar passant de contracte en contracte o fer substitucions”, em contestava ahir al matí un alt càrrec d’una popular productora, “de moment no tenim en perspectiva ampliar el meu equip, però sí que busco un becari de Periodisme pels propers 6 mesos”, em responia a la tarda el cap de comunicació d’una important escola de negocis de Barcelona. No és la primera vegada que em trobo amb aquesta situació: “et podríem contractar com a becària, no tens pensat estudiar res més aquest curs?”. Estudiar quelcom més?, però si porto 8 anys estudiant i especialitzant-me per tenir un futur laboral millor!

L’any 2006 vaig acabar la meva primera carrera, Comunicació Audiovisual. Aleshores vaig continuar formant-me i ampliant els meus coneixements amb una segona carrera, Periodisme, un Màster i dos postgraus. M’he especialitzat, he dirigit l’embut dels meus coneixements i ara tinc aquesta fotuda sensació d’haver-la cagat. A vegades penso que m’havia d’haver tirat de cap a la piscina plena d’aigua del món laboral quan vaig acabar la primera carrera. Ara la piscina està pràcticament buida, i la poca aigua que hi ha està bruta. Fins i tot a vegades, quan observo la gent del meu voltant, opino que potser m’he equivocat de carrera. De fet és una sensació que comparteixo amb dos dels meus companys de pis. Dos arquitectes. I és que els gremis de l’arquitectura i de la comunicació són els més malparats per la crisi. Alguna vegada ho hem dit “havíem d’haver estudiat Dret”, com la nostra altra companya de pis, que l’endemà de saber que no li renovaven contracte a l’empresa on treballava ja va tenir una entrevista de feina, i abans d’acabar la seva trajectòria laboral amb la primera empresa, ja havia firmat contracte amb la segona. Quin panorama més diferent al meu! Però francament, per molt que a vegades digui en veu alta que “m’he equivocat”, per dintre penso que tornaria a fer el mateix encara que això signifiqués tornar-me a entrebancar amb la mateixa pedra.

La veritat és que aquesta situació m’indigna. Em frustra. I em frustra d’una manera molt diferent als sindicalistes que dimecres, dia de la "vaga general" -entre cometes- , es manifestaven pels carrers de Barcelona en contra de la reforma laboral de l’executiu ZP. Una reforma laboral que crec que era necessària, encara que potser els plantejaments havien de ser una altres. Això no ho negaré, però la reforma laboral era, i segueix sent necessària.

En fi, avui el sorteig de l’Euromillón té un bon pot acumulat, i ara per ara, mentre segueixo enviant CV’s a l’espera d’una resposta desitjada, no em queda més remei que baixar a l’estanc i provar sort amb el joc. Diuen que la sort del principiant...

De la passió a la rutina

2010-09-30T16:21:00.004+02:00

“El motor d'un treball és la passió”. Llegeixo aquesta frase en un anunci protagonitzat per en Guardiola i penso: “quina raó que tens Pep!” –bé, Pep o publicista, tot i que la frase en qüestió és molt guardiolista. I els meus pensaments continuen conversant sols: “digues-m’ho a mi”, li responen silenciosament, “que he estat 26 dies seguits treballant sense parar”. 26 dies seguits de dilluns a diumenge. Sense rutina, és veritat –de fet, i afortunadament, és difícil parlar de rutina quan el teu dia a dia el marca l’actualitat–; sense rutina, doncs, però sí amb horaris. Amb uns horaris canviants i diferents cada setmana: avui matins, demà tardes, i demà passat jornada partida. En fi, 26 dies seguits sense parar, però 26 jornades comunicant. Amb la meva passió com a motor. I és que només amb passió es pot aguantar aquest frenètic ritme de vida.

Però s’ha acabat, i ha estat llavors quan el globus s’ha desinflat. Quan els primers senyals d’esgotament han florit. Un dia –potser dos–, per descansar i sant tornem-hi. O això és el que a mi m’hagués agradat. Ara ja en porto 5 i ja me’n sobren. Em diuen que em relaxi, que gaudeixi de les vacances que no he tingut aquest estiu. Però no són vacances. Per mi no. Jo em passo el dia buscant llocs on enviar el currículum vitae, enviant-ne i saltant de davant de l’ordinador cada cop que sona el meu telèfon. Tampoc ahir, 29-S, dia de la “vaga sindical” –tal i com molt correctament han catalogat avui alguns mitjans de comunicació la vaga general convocada ahir pels sindicats en contra de la reforma laboral de ZP–, vaig canviar la meva rutina. Sí, ara sí que parlo de rutina.

I entre les pàgines que més consulto darrerament en destaca una. Arafaremundiari.cat. M’atrau molt aquesta aposta. M’atrau i m’intriga. M’intriga saber com serà aquest nou diari del segle XXI, com afrontaran el repte de redefinir la premsa. Ho puc intuir pel que vaig llegint cada dia, però també intueixo que em sorprendran. I en el fons ho espero. Espero que em sorprenguin. De la mateixa manera que espero la seva trucada. Dissabte farà dues setmanes d’aquella llarga i multitudinària prova d’accés, i les meves hipòtesis canvien cada dia. De fet, no tinc cap altra prova que la meva pròpia sensació, i no sé si aquesta és, en el fons, gaire fiable.

En fi, ara per ara no em queda més remei que seguir intrigada.

Notícies d'estiu

2010-08-30T23:25:00.006+02:00

Barcelona ha començat a recuperar la seva activitat. Han tornat els cotxes a la Diagonal, les presses al carrer i els usuaris al bus. Fins i tot les cues al supermercat! Dimats que ve arranca el nou curs escolar i els ciutadans han començat a deixar les cases de la Costa Brava, el Maresme o el litoral tarragoní per incorporar-se de nou a la feina. El primer dia de feina és com el primer dia d’escola. No es fan dibuixos ni redaccions sobre l’estiu, però tampoc es treballa gaire. Es comenten els viatges amb els companys de feina, s’ensenya el color bru de la pell i s’explica com ha costat despertar-se a les 6 del matí quan ha sonat el primer ring. El síndrome post-vacacional, preocupacions d’adults. I és que ja gairebé és setembre, sinònim de tornar a començar.

La traca final de l’estiu ha estat, però, la calor dels últims dies. Avui encara sentia explicar com s’enganxava la roba, com molestava l’aire calent que corria, o la sensació de cansament constant, com si es tractés d’una competició. Ha estat notícia, sí. L’informació d’obertura de tots els mitjans digitals que vaig consultar divendres. De fet el mateix divendres a la nit en vaig fer la notícia pel 3/24. Reconec que els termòmetres de bona part de les estacions meteorològiques de Catalunya van assolir temperatures rècord, però el clima de Catalunya preveu que a l’estiu ha de fer calor i a l’hivern ha de fer fred –això ho estudiaran molts escolars a partir de dimarts– i en canvi cada any és notícia que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu. La notícia no hauria de ser que passés just al contrari?, que haguéssim de guardar els abrics per Nadal i treure'ls al mes d'agost?

La notícia podria tenir una lectura entre línies. A l'estiu, sobretot a l'agost, el món es para. Tanquen les empreses, públiques i privades, els polítics emigren i es relaxen per agafar forces pel nou curs polític (aquest any amb més raó, la campanya electoral, que ja fa temps que ha començat, s'espera dura), i els mitjans es queden sense gaire més informacions que els ja típics successos d'estiu. Incendis, inundacions; i també festes majors, calor. En definitiva, successos i informacions de societat i de proximitat amb la població. Notícies fàcils de païr estirat al costat del mar. Tot i això és veritat que alguns dels esdeveniments més importants de la història han tingut lloc a l'estiu.

“Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”

2010-08-23T15:40:00.006+02:00

Fa només uns minuts que el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha confirmat l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, els dos cooperants catalans segrestats fa nou mesos per la branca d'Al-Qaeda al Magreb Islàmic. El pronunciament del Govern era l’anunci més esperat des d’ahir a la tarda, quan les agències àrabs van informar de la fi del segrest més llarg de la història a la zona del Sahel. 9 mesos, 268 dies de captiveri. Tan sols fa dues setmanes que Pascual i Vilalta havien superat el malaguanyat rècord.

Roque Pascual i Albert Vilalta van ser segrestats al 29 de novembre de l’any passat a Mauritània, quan participaven en la caravana solidària que portava ajuda humanitària a l’Àfrica. Els terroristes van assaltar el tot terreny en el que viatjaven, l’últim de la caravana. Amb ells també hi anava Alícia Gámez, alliberada el passat 10 de març. Fa uns dies que es preveia que el final del segrest podia ser imminent. Fins i tot hi havia rumors que la notícia es podria donar aquest cap de setmana. Com si es tractés de la imminent mort del Papa de Roma o altres personalitats –és sabut que els mitjans sovint preparen biografies per no trobar-se desprevinguts–, la cronologia de l’extens segrest esperava ansiós el seu debut a la nevera de notícies de molts mitjans informatius catalans. Ahir a la tarda, just quan vaig arribar a casa i vaig posar el 3/24 després d’un matí tranquil a la redacció: “Última Hora: Roque Pascual i Albert Vilalta han estat alliberats”, i les informacions preparades van debutar. ‘Ja podia haver fet torn de tarda’, vaig pensar, però em vaig alegrar. En el fons això era el menys important.

Des d’aleshores i fins ara la prudència ha estat el denominador comú. Calia evitar cap revers inesperat. Amics, familiars, membres de l’ONG Barcelona Acció Solidària, periodistes i la societat catalana en general, esperaven la confirmació del Govern amb els nervis a flor de pell. Finalment ha arribat, i els seus companys de l'ONG per fin han pogut obrir les ampolles de cava. Roque Pascual i Albert Vilalta ja es troben en zona segura, i l’avió que avui mateix els portarà de nou a casa ja vola cap al Magreb. S’ha acabat el seu malson.

Ara, però, molta gent es pregunta si el Govern ha pagat el rescat. Sobretot després de l'execució del cooperant francès en mans d'una altra branca d'AQMI fa poques setmanes. Tot i que els segrestadors no han fet mai públiques les condicions del rescat de Pascual i Vialalta, alguns mitjans van apuntar ja fa temps –recordo que vaig redactar aquesta notícia quan estava a eldebat.cat– que els raptors haurien demanat l’excarceració de presos islamistes i una gran quantitat econòmica de diners. 5.000 de dòllars, es deia. El Govern tampoc ha estat gaire explícit. Anunciaven que negociaven, que treballaven, però sense detalls. La setmana passada Mauritània extradia Omar Saharaoui, suposat cervell del segrest, a Mali. S'apunta que podria haver estat la clau. De fet va ser aleshores quan els rumors d’un possible intercanvi de presoners va fer preveure que l'alliberament de Pascual i Vilalta podia ser cosa de dies. Així ha estat. El que no se sap, ni es confirmarà mai –de fet crec que és millor que no se sàpiga–, és si el Govern ha pagat el rescat.

Al llarg d'aquestes quasi 24 hores, he pogut llegir i comparar la notícia publicada a diversos mitjans d'internet. També els comentaris dels seus lectors. Alguns, alegres, donen la benvinguda als cooperants; altres, crítics, jutgen al Govern donant per fet que el rescat s'ha pagat, i titllen als cooperants d'snobs. És molt fàcil fer de profeta del passat, de criticar tots en sabem, però potser tenen raó. Des de fa uns anys s'ha instal·lat una nova moda entre els pijos barcelonins: canviar les seves vacances d'estiu a la casa de la Costa Brava per penjar-se la medalla de la solidaritat viatjant a l'Àfrica, l'Índia o a sud-amèrica. Roque Pascual és el director d'una empresa constructora, Albert Vilalta dels Túnels del Cadí, i a la mateixa caravana de Barcelona Acció Solidària hi viatjava la dona de l'alcade Hereu, entre d'altres. La tendència sembla una mica hipòcrita, però de fet potser ells són els que més s'ho poden permetre. Paradoxal, però és així.

Però quedem-nos amb el titular: “Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”. Happy End. Per fi un titular alegre. Potser per això som molts els periodistes que ahir a la tarda ens hagués agradat estar a la redacció per viure aquell frenetisme periodístic que tant ens omple i tanta energia ens dóna. Com a mínim a mi. Tot arribarà.

Santa Maria

2010-08-16T18:46:00.007+02:00

15 d’agost. No estic de vacances i ni tan sols a la plaja de l’Escala. Són dos quarts de set de la tarda i, com es pot suposar, no estic berenant amb la família i els amics sobre la barca ancorada a les Illes Medes. Fa tant sols una estona que m’he despertat d’una agradable migdiada al sofà del meu pis de Barcelona, i m’he adonat que avui és el dia de Santa Maria.

Recordo aquelles entrenyables tardes de Mare de Déu d’Agost gaudint del sol i el mar sobre l’Avi Garranyol. Sempre el mateix ritual. Som gent de costums, de bones costums. Cap a les quatre de la tarda, just havent dinat, ens trobàvem tots al port carregats amb el berenar; uns les begudes, els altres el menjar. Pujàvem a la barca, preníem les nostres posicions, i sortíem direcció a les Illes Medes. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a la Foradada. Ens hi acostàvem fins on podíem, hi fèiem les fotografies pertinents de cada any –sempre diferents, encara que ho busquis, és impossible intentar enquadrar la mateixa imatges–, i seguíem el nostre camí cap a les Medes tot saludant els navegants que ens creuàvem pel camí. Allà, els que sabem nedar, fins i tot a vegades els que no, ens llençàvem a l’aigua, fèiem una mica d’snorquel amb un submergible llibre de peixos a la mà, i ens apropàvem amb el kayak fins a tocar les illes. Alguns, els més experts en el mar, també es calçaven les aletes per acostar-se a les immenses roques i agafar unes quantes garotes. Hi havia qui, marejat, es mirava la pel·lícula assegut dalt la barca, mentre els menys aquàtics retrataven les estampes de la tradicional aventura marítima. Després de les capbussades tocava berenar, i quan el sol començava a baixar rescatàvem l’àncora del fons del mar per posar rumb al port escalenc. Sempre seguint l’estela del sol sobre la mar amb el canigó a l’horitzó. Que bonic és l’Empordà!

Avui em conformo amb el record des de Barcelona. Avui he canviat el plaer del mar per la delectança de fer el que m’agrada: comunicar. D’aquí a una estona em començaré a preparar per anar cap a TV3 i passar la nit a la redacció del 3/24. Sí, aquest esperat cap de setmana d'estiu treballo de nit, però, què coi!, em sento afortunada! Faig el que m’agrada, faig el que sempre he volgut fer i encara que la meva feina al 3/24 –també la del 3cat24.cat i la de notícies 8– tinguin una propera data de caducitat, estic contenta. Cansada però molt contenta. Potser no tinc estiu però és el que toca ara: no tenir vacances, no fer plans de viatges, ... I encara que aquest és un tema que a vegades em treu de polleguera quan et planteges visitar aquell indret o aquell altre i no pots perquè “no és el moment”, sé que ara estic en el lloc oportú en el moment oportú. Vivint experiències professionals i personals, comunicant, exercint l’ofici que m’omple i patint el meu incansable defecte professional; “Míriam, és que no pots desconnectar del món ni un moment?”, em diuen a vegades els amics, “estàs malalta!”. Però costa molt no emportar-se, en aquest cas, la “feina” a casa. També per autoanalitzar-me, per criticar-me a mi mateixa, per autoalimentar-me i alimentar-me dels altres. Hi ha qui em diu que això és una patologia d’ara, que sóc jove i no tinc gaire carrera professional a les espatlles, però que d’aquí a uns anys hi trobaré remei. Ja ho veurem.

De moment som 15 d’agost, Santa Maria, Mare de Déu d’Agost, i me’n vaig a treballar. Avui per mi no és festa. Tampoc és el meu sant.

La informació a les xarxes socials

2010-07-29T15:18:00.013+02:00

Passi el que passi, tothom se’n fa ressò a la xarxa. Ja sigui amb voluntat informativa o amb ganes de demostrar el que ets, el Facebook –la xarxa que jo conec– s’ha convertit ja en un mitjà d'informació més. El passat 10J, la meva pàgina d’inici a la xarxa tenia un comú denominador: la històrica manifestació en contra de la sentència del TC a l’Estatut català. Alguns explicaven la seva experiència al Passeig de Gràcia, la Gran Via o la plaça Tetuan, altres exposaven les raons per no assistir-hi, i molts compartien links informatius de diversos mitjans digitals catalans, nacionals i internacionals. Informaven. També fotos i vídeos del youtube. Partidaris de la manifestació o no, tothom aprofitava l'eina de la xarxa per declarar els seus principis i deixar clara la seva posició.

El mateix va passar un dia després, quan la Roja va guanyar el mundial de Sud-Àfrica. Hi ha qui, com si s’hagués d’excusar, donava explicacions per haver-se manifestat dues vegades en un mateix cap de setmana. No calien, ja deia fa uns dies en aquest mateix blog que intentar posar naps i cols en un mateix cistell com han fet molts, molts, no és més que demagògia. Altres, en canvi, senzillament mostraven la seva alegria i efusivitat. Encara avui, setmanes després, la segueixen mostrant. També n’hi havia que, escombrant cap a casa, no s’alegraven per la victòria de la selecció sinó que destacaven el rol dels catalans i culés en el triomf. Fins i tot alguns mostraven indiferència o demanaven aixopluc per no haver de sentir els clàxons i petards de les celebracions. En definitiva, aquell cap de setmana el Facebook es va convertir en la principal plataforma social per demostrar i deixar clar a tothom quina era la seva posició. No fos cas que et posin a un sac al qual no pertanys, és clar.

La història es va tornar a repetir ahir després que la sobirania del Parlament català aprovés la Iniciativa Legislativa Popular que reclamava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Pocs minuts després de la votació parlamentària, la pàgina d’inici del meu Facebook es va omplir de comentaris i enllaços diversos. Amics celebrant l’abolició amb el crit taurí d’“oléeee”, altres bromejant amb cançons de temàtica taurina, i molts penjant i comentant links de les reaccions polítiques. I és que si el tema ja és polèmic per se, el fet que, com sempre, s’hagi polititzat, ha causat estralls. Ara resulta que els populars –qui si no?– volen portar la iniciativa al Congrés per invalidar la decisió de la cambra catalana. Consideren que l’abolició de les corrides a Catalunya és una nova forma d’enfrontament amb Espanya. Potser són ells els qui, entossudits en polititzar les coses –siguin quines siguin– i insistint sempre sobre la mateixa qüestió, estan provocant aquesta secessió entre Catalunya i Espanya. Com a mínim entre catalans i espanyols. Primer van recusar l’Estatut de Catalunya al TC sense acceptar el que el poble català havia refrendat, i ara volen portar al Congrés una decisió que no té, o no hauria de tenir, res a veure amb la política. Una prohibició que, recordo, fa anys també va decidir Canàries sense que allò generés tanta controvèrsia. És clar, la història canària no és la història de Catalunya. Potser per això ahir hi havia tants mitjans estrangers acreditats al Parlament. I és que el debat sobre l’aboliació de “la fiesta” ha causat una gran expectació internacional. De fet, alguns dels meus amics del Facebook es van dedicar a penjar la versió dels periodistes estrangers que ahir es van desplaçar fins a Barcelona per cobrir el debat. Interessant.

Lluís Galter: “Les pel·lícules que recreen els espais em semblen postisses, disfressades”

2010-07-13T21:26:00.012+02:00

El director figuerenc estrena la seva opera prima, Caracremada. Tot i que no se’l coneix com un heroi popular, Ramon Vila, qui rebia el malnom de Caracremada i el sobrenom de Passos llargs, és considerat l’últim maqui català en actiu. Lluís Galter el vol donar a conèixer ara portant la seva intensa història al cinema.

La pel·lícula ja està acabada i a punt per exhibir?
A punt pel que sigui. Estem esperant que algun festival ens digui alguna cosa per fer la première aquest estiu o a la tardor. Els primers festivals importants que venen ara són Locarno, Venècia i Sant Sebastià, i després n’hi ha uns 50 més durant tot l’any. S’ha d’anar provant. Hem de ser positius.
Hem començat pel final, però com neix Caracremada?
No comença per un interès concret en la història, ni en els maquis. Tota la part de la història de la Guerra Civil i la post-guerra no m’havia interessat mai massa més enllà de coses concretes.
O sigui que no és una declaració de principis?
No de principis històrics, ni ideològics. Seria molt maco dir això, però he estat fent una pel·lícula sobre un anarquista i jo no sóc anarquista. De fet, si ho fos no hagués fet aquesta pel·lícula, o no l’hagués fet així.
Doncs?
Jo tenia una idea molt vaga al cap. Per una banda, portava uns mesos llegint Albert Camús i tenia un interès sense transcendència i, per l’altra, volia fer alguna cosa. I en una visita a un amic de Tarragona, parlant sobre Camús, sobre el mite de Sísif i la part rebel, em va dir si coneixia en Caracremada. Em va explicar qui era, i a mi se’m va quedar una imatge al cap: en Caracremada sabotejant torres d’alta tensió amb una serra, que és una cosa espectacular i impossible.
I aquesta és la primera imatge de la pel·lícula?
És la imatge essencial de la pel·lícula, la que ho articula. O sigui una cosa gairebé absurda, com el que deia Camús, però lúcida. Lluitar no per aconseguir un objectiu ni per vèncer, sinó pel fet imprescindible de lluitar malgrat que allò contra el que lluites sigui més gran que tu i no ho puguis tombar.
És un leit motive a la vida d’ell també?
Sí, almenys és el que jo interpreto. És a dir, si jo hagués fet un biopic explicant la seva vida, potser aquesta no és la part més important, però pel que jo entenia d’ell aquella imatge era significativa. De fet, si no hagués tingut aquesta última etapa i hagués sigut un heroi més de la Guerra Civil o de la II Guerra Mundial a mi no m’hagués atret. Brecht deia que hi ha els qui fan moltes coses grans durant menys temps i que són importants i es recorden, i els que fan menys gestes però que les fan cada dia fins que es moren, que són els imprescindibles.
Tens la sensació que coneixes a Ramon Vila ara?
Crec que sí, però em puc equivocar. No sé què diria ell si veiés la pel·lícula, de fet no crec que li agradés que s’hagués fet una pel·lícula sobre ell. És una mica paradoxal, però tampoc crec que la pel·lícula el traeixi.

I per què no l’hagués volgut mai?, com era ell?
No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.
He llegit que a la pel·lícula pràcticament no hi ha text, per què?, és una pel·lícula experimental?
Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.
Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?
És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes
O sigui que és ficció?
Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.
Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?
Em semblaven més versemblants.
Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?
Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.
Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?
Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.
Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?
No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.

Cap de setmana de manifestacions contradictòries

2010-07-08T17:39:00.008+02:00

La casualitat, o el pop Paul, ha fet coincidir la manifestació contra la sentència de l’Estatut i la primera final de la selecció espanyola en un mundial de futbol en un mateix cap setmana. Així, dissabte a la tarda aniré amb la família a la manifestació amb una senyera a les mans i darrera la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim” d’Òmnium Cultural, que tanta cua ha portat aquesta setmana –realment polítics i institucions han fet el ridícul i de retruc ens han ridiculitzat a tots–; però diumenge al vespre miraré amb els amics la final del Mundial de Sud-Àfrica entre Espanya i Holanda. Podria mentir –com segur que molts faran– i dir que miraré el partit per no sentir-me exclosa de les converses, però no ho faré. El miraré perquè m’agrada el futbol i m’agraden les reunions que els partits de futbol com aquests comporten. Haig de reconèixer, però, que no sé si miraria els partits de la Roja si ara fos la meitat d’independentista que era quan era petita –sóc i em sento catalana, però quan et fas gran veus les coses d’una manera diferent–, ni tampoc si el Barça no fos la columna vertebral d’aquest equip. Una percepció que crec que es pot generalitzar. I és que avui tots els mitjans d'arreu, esportius i generalistes, es rendeixen al joc de la selecció espanyola i la comparen amb el Barça d'en Pep. Fins i tot la caverna mediàtica de Madrid se n’ha fet ressò avui amb articles i titulars com el “Visca España” del diari esportiu As. També les xarxes socials n'han fet referència. Entre moltes altres coses, avui llegia al Facebook que la selecció espanyola d’aquest mundial és el Barça que juga amb l’Iker Casillas com a convidat d’honor.

I és que els titulars Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Pedro, Busquets i Villa, jugadors del Barça que porto al cor –tot i que encara no hem tingut l’oportunitat de veure a Villa jugant de blaugrana–, poden fer història diumenge i convertir-se en campions del món. De fet poden marcar ells el gol de la final, com han fet fins ara. Si guanyen no ho celebraré com celebro les victòries del Barça, si perden tampoc ploraré ni em lamentaré, però el partit el gaudiré.

Està clar que diumenge no seré la única catalana que s’asseurà al sofà, cervesa en mà, per veure el partit. La semifinal del Mundial entre Espanya i Alemania va rebentar ahir les audiències a Catalunya: 69,2% de share i 1.970.000 espectadors. I és que encara que sovint tenim la tendència d’unir la visceralitat futbolística amb la racionalitat política i ideològica, millor no fer demagògia i intentar posar naps i cols al mateix cistell sinó gaudir del moment.

Avui sí que anxovejo

2010-06-22T16:43:00.005+02:00

És curiós, però últimament quan camino pel carrer, agafo el tram, miro la tele, llegeixo, cuino o simplement rumio, em passen pel cap moltes coses sobre les que podria escriure. Fins i tot les començo a escriure mentalment, amb punts i comes i tot, però llavors no trobo el temps per plasmar-ho en ‘paper’. I és que quan tinc temps no tinc tantes coses per escriure que quan no en tinc, i darrerament ja hauria pogut escriure més d’un post en aquest blog. "Heus ací la paradoxa dels bloguers", diuen uns companys, també bloguers, que estan fent les amèriques. "És curiós però és així".

Però, per què no barrejar tots aquests posts en un de sol quan el fil conductor d’aquest blog és sempre el mateix: anxovejar? Sí, un verb que potser m’he tret jo mateixa de la màniga -com els barrufets es van inventar el verb barrufar-, però que no té cap altre significat que el d’explicar aquelles coses que em passen, que em sorprenen, que, m’agradin o no, em criden l’atenció, que m’inspiren, que m’irriten, que m’evoquen, etc. En fi, conversar amb la pàgina en blanc.

Avui s’acaba el curs escolar i l’estiu comença de veritat a Catalunya. De fet la temporada d’estiu es va estrenar meterològicament a les 13:38 d’ahir dilluns, però no ens enganyem, l’estiu comença quan les escoles tanquen les portes. Avui pel carrer tot són nens amb les motxilles carregades, les carpetes de plàstica plenes de dibuixos i les notes a la mà. Han passat els anys però encara m’hi veig. L’últim dia de cole sempre anàvem a sopar tots quatre a Roses. Sempre a la terrassa del mateix restaurant, davant del mar, per celebrar les bones notes. Que bones eren aquelles tallarines! Però no hi anàvem cap més dia en tot l’any. Era el restaurant de l’últim dia de cole. A vegades coincidia amb la revetlla de Sant Joan. Una nit mítica de l’estiu. Com Cap d’Any a l’hivern. Per Cap d’Any i per Sant Joan sempre sembla que has de sortir per obligació. De fet, crec que Cap d’Any i Sant Joan van ser de les primeres nits que vaig sortir de festa –també per Barraques, és clar. Quan érem adolescents sempre passàvem totes juntes la nit de Sant Joan a casa la Neus. Primer sortíem de festa per Figueres –i bevíem els nostres primers cubates– i després anàvem totes juntes cap al garatge de casa la Neus a parlar de les nostres coses –bàsicament dels nois que ens agradaven en aquell moment–, i fèiem els conjuris d’amor i sort que ens portava la Mariona. Potser un any ella va desitjar casar-se amb en Montoro i el desig se li ha fet realitat. Fa uns dies vam anar de casament. Hi érem pràcticament totes les que celebràvem juntes aquelles revetlles de Sant Joan, algunes més, algunes menys, però totes vam gaudir amb aquell casament com si fos el casament de totes. Com si fos el casament que un dia havíem imaginat plegades la nit de Sant Joan. Demà és la nit de Sant Joan, i jo no demanaré que es faci realitat el desig d’un amor utòpic com feia en l’adolescència. Quan et fas gran les coses que et preocupen canvien, i ara bàsicament demano una feina. Sí, és veritat, pel pont de Sant Joan treballaré, estaré fent substitucions d’estiu al portal 3cat24.cat, com hi estaré durant la resta de l’estiu. Entre el 3cat24.cat, el 3/24. I ben contenta que hi aniré, encara que em quedi sense pont i sense estiu, és feina i a TV3! Yuhuuu! Però això sí, és una feina amb data de caducitat, i al setembre tornaran les hores d’ordinador per enviar Currículums Vitae, les enfilades per les parets, etc. És per això que si demà faig algun conjuri de Sant Joan serà per demanar una feina, una feina en el món de la comunicació i el periodisme, una feina que m’ompli com m’omple la d’ara, com m’omplia Zoom, com espero que m’ompliran moltes més.

“Endreçar l’ànima”

2010-06-16T16:56:00.006+02:00

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “Endreçar l’ànima”, el primer llibre de l’honorable consellera de Salut, Marina Geli. No hi vaig anar acreditada com a periodista, no, hi vaig anar en clau d’acompanyant. La Marina –i perdoneu que l’anomeni només pel seu nom de pila– ha citat a la meva mare en el seu primer relat. L’ha citat quan explica la seva emigració estudiantil de Sant Gregori a Barcelona i la va citar ahir des de dalt l’escenari de l’auditori d’Esade. A ella i a la Carme, “les meves companyes de pis”, va dir. I elles dues es van emocionar.

La veritat és que encara no he tingut el plaer de llegir el llibre de dalt a baix, però només fullejant-lo he pogut captar l’autenticitat amb la qual ha escrit aquest relat. “No busqueu literatura, perquè he escrit a raig”, va dir. Té raó, ha anat deixant anar els seus pensaments, les seves idees com a dona, com a mare, com a filla, com a muller, com a política, com a catalana, etc. S’ha deixat anar, s’ha obert, s’ha mig despullat –sempre és millor insinuar que mostrar– i ha endreçat la seva ànima. Alguns dels presents a l’acte van dir que si ha posat cada cosa al seu lloc és per fer més espai al seu “armari”, els hi dono la raó. La Marina segur que no endreçat per se, o potser sí, però ho dubto. Ho dubto perquè la Marina, com molt bé va dir la directora general de la CCMA, Rosa Cullell, sempre sembla que no t’ho acabi de dir tot, que es guardi alguna cosa per ella que més tard donarà a conèixer. Ja ho sentirem a dir.

Des de darrera el faristol, i mentre presentava i repassava els diferents apartats del seu llibre, la consellera de Salut –torno a recuperar el seu tracte institucional– va tenir moments de contundència política. Els podria redactar, els podria citar, però no ho faré. Perquè encara que ahir no vaig poder evitar fer de periodista –és un defecte professional que no puc ni vull superar–, no voldria que aquest text es convertís en una crònica periodística de l’acte d’ahir.

El peix que es mossega la cua

2010-05-13T17:40:00.007+02:00

Avui fa exactament tres setmanes que vaig acabar Zoom, o el que és el mateix, avui fa exactament tres setmanes que només em dedico a buscar feina –per enèsima vegada. La veritat és que encara ho porto força bé, trobo a faltar Zoom i ja no necessito que els dies tinguin el doble d’hores, però avui encara no se’m fa una muntanya. De fet no em puc queixar: durant aquestes setmanes ja he tingut dues entrevistes de feina. Bé, no sé si feina seria la paraula exacta... La primera va ser per una productora petita i jove on si bé no em podien oferir res concret, sí que em volien conèixer de cara a futurs projectes. La segona va ser per..., per prostituir-me. Clar i català.

M’explico.

La setmana passada em van trucar d’una empresa privada que porta una televisió local del Baix Llobregat. La trucada em va il·lusionar, sí, evidentment, però l’entrevista em va frustrar. Necessitaven una nova incorporació per fer d’ENG (és a dir, sortir a gravar una notícia i després redactar-la, muntar-la i locutar-la). Fins aquí bé. També per sortir en pantalla, escriure a un diari digital, escriure a un setmanari i fer guàrdies els caps de setmana. Fins aquí també bé, podia ser una molt bona experiència laboral. Però alerta!: Tot pel mòdic sou de 750€ al mes. “Nets”, em van recalcar –només faltaria!

Tot i la meva cara de pomes agres quan vaig escoltar les condicions i encara que tothom em deia que no podia vendre’m d’aquesta manera, sincerament em vaig plantejar dir que sí. De fet, si a dia d’avui portés tres mesos buscant feina a la desesperada, molt probablement l’hagués acceptat. Potser, coneixent-me, fins i tot abans d’arribar als tres mesos. No seria la primera vegada.

Fa uns mesos, abans de començar Zoom, treballava de redactora a un diari digital català el nom del qual tampoc diré. Després d’un parell de mesos allà, i coincidint amb un dels meus caps de setmana de guàrdia, un dia se’m va ocórrer buscar i mirar el Conveni Col·lectiu Estatal del Sector de Premsa Diària. La meva sorpresa va ser quan, analitzant-lo, me’n vaig adonar que la categoria professional per la qual m’havien contractat no era ni de bon tros la que em pertocava. Segons el meu sou, jo estava contractada per fer “tasques senzilles d’administració, arxiu, reprografia i manejament de l’ordinador que no requereixen iniciativa”, “de recepció i utilització de la centraleta telefònica”, “de tasques consistents a fer encàrrecs (...), recollir i entregar correspondència”, “de porteria”, etc; i la formació bàsica que se m’exigia era la del graduat escolar, “complementada professionalment per una formació específica o de grau mitjà”. En definitiva, formava part del grup professional 6 de 7 que n’hi ha, quan en realitat jo havia de formar part, com a mínim, del tercer grup professional, el primer que requereix uns estudis universitaris. I no només per això, pel fet de tenir estudis universitaris (i superiors), sinó també perquè jo no vaig fer mai ni de portera, ni de telefonista, ni de cartera. Jo estava suposadament contractada com a redactora del diari, o si més no això era el que feia. Bé, això i també fer de “burro” i corregir –i no pas poc– i traduir al castellà els articles de personalitats del món del periodisme que escrivien setmanalment –alguns més d’un cop a la setmana, altres menys– al diari amb una retribució molt superior a la meva. Coses del catxé.

En fi, està clar que els començaments sempre són difícils –això no només és que ho tingui assumit sinó que ho entenc–, però fins a cert punt. Perquè una cosa és que sigui difícil entrar en el món laboral i una altra de molt diferent és que les empreses s’aprofitin descaradament de tots aquells que, com jo, avui intentem fer-nos un lloc dins la professió. Perquè és clar, si algú renuncia a l’oferta –a la gradíssima oferta–, a darrera d’aquest algú sempre hi haurà un altre algú que l’acceptarà. És el peix que es mossega la cua.

ZOOM, els reportatges. Vol.II

2010-05-05T17:25:00.004+02:00

Després de 4 mesos d’aventures, experiències, coneixences, rodatges i muntatges, ZOOM ha arribat al 13è capítol, a l’últim.

Aquí teniu els reportatges que falten:

“4 dies amb Déu”. En què creuen els jueus?, i els musulmans?, i els ortodoxos?, les diverses religions són realment tan diferents? La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ho ensenyen.

“Mascotes”, on l’Anabel Gutiérrez-Otero i una servidora, Míriam Gifre, s’endinsen al món dels animals de companyia. Fins on és capaç d’arribar una persona per la seva mascota?

“Segueixin al guia”. La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ensenyen les diverses rutes turístiques de la ciutat per conèixer la feina dels guies i les pretencions dels turistes.

“3 germans, 3 estrelles”. Ells són 3 germans, 3 roques, i tenen tres estrelles Michelin. Ells, en Joan Roca, en Josep Roca i en Jordi Roca, són la clau d’“El Celler de Can Roca”. Però com s’aconsegueix ser el 4t millor restaurant del món? L’Anabel Gutiérrez-Otero i jo, Míriam Gifre, ensenyen què es cou al Celler en el reportatge més gourmet de Zoom. (El meu últim reportatgeL).

I per acabar, “Toros sí, Toros, no”. S’han de prohibir les corrides de toros?, la Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude en busquen els arguments a favor i en contra.

Les coses que té la vida

2010-04-24T20:27:00.006+02:00

Les coses que té la vida. Aquesta setmana, la meva última setmana com a reportera i redactora de ZOOM, ha mort Joan Antoni Samaranch, el president honorífic del Comitè Olímpic Internacional. És més, mentre dijous a la tarda li donaven l’últim adéu a la Catedral de Barcelona, jo –i l’Anabel– acabava de perfilar “3GERMANS, 3ESTRELLES”, el meu últim ZOOM. Potser pensaràs que estic barrejant naps i cols, però no. Joan Antoni Samaranch va ser un dels artífex dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, i va ser aleshores, en ple esdeveniment olímpic, que vaig descobrir el periodisme i decidir que de gran volia ser periodista. Només tenia 8 anys.

Ara en tinc 26 i sóc periodista, una periodista orgullosa de la seva vocació i del seu ofici. Una periodista ansiosa per tornar a comunicar, tornar a informar i tornar a fer de periodista. Demà diumenge s’emet el meu últim reportatge de ZOOM –malauradament no hem renovat– i això m’entristeix. M’entristeix pensar que s’acaba una fantàstica etapa professional i personal, m’entristeix pensar que dilluns no agafarem la càmera i anirem a descobrir noves curiositats, m'entristeix pensar que no ens tornarem a quedar sense piles al micròfon en plena entrevista, o que no tornarem a penjar post-its amb frases cèlebres dels nostres personatges a les parets de la sala d'edició. M’entristeix pensar que torna el temps al meu rellotge.

Hi ha qui diu que m’ho agafi com les vacances de Nadal i Setmana Santa que no he tingut, com les vacances de l’estiu passat que tampoc vaig tenir, com les vacances que em mereixo. Però no són vacances. Són vacances obligades i això és molt diferent. No faré vacances, dilluns tornaré a la vida de “buscadora de feina”, espero que duri poc, però no pararé fins que en trobi!

ZOOM, els reportatges

2010-03-26T11:16:00.005+01:00

A ZOOM portem uns mesos col·leccionant rodatges, cintes -capturades i per capturar-, trajectes amb metro, bus, cotxe i taxi, seqüències, hores -i hores- a la sala d'Avid, converses amb protagonistes de tota mena, frases ja cèlebres, vivències, aventures, experiències. A ZOOM ja portem 8 reportatges!

El primer de tots, l'estrena de ZOOM: "Vic, terra d'acollida?". Un reportatge de Míriam Gifre i Anabel Gutiérrez-Otero que mostra els matisos de la convivència en una ciutat on el 25% de la població són immigrants.

"Al llindar de la pobresa" . Creat per Sílvia Pagès i Carla d'Arnaude, pretén fer un retrat de la pobresa.

"Bellesa de bisturí". Un treball de Carla d'Arnaude, Anabel Gutiérrez-Otero i una servidora, que entra als quiròfans per mostrat com treballen els cirurgians plàstics.

"Nit, joves i festa", on la Sílvia Pagès, la Carla d'Arnaude i l'Anabel Gutiérrez-Otero van sortir de festa per veure com es diverteixen els joves catalans.

"A tot luxe". Has donat mai una volta amb un Aston Martin?, l'Anabel Gutiérrez-Otero i jo, Míriam Gifre, ens vam envoltar de luxe durant uns dies per mostrar els gustos refinats de les persones riques.

"Ramblejant". La vida i els detalls d'un dels carrers més emblemàtics de Barcelona: la Rambla. Per Sílvia Pagès i Carla d'Arnaude.

"Vidències". T'han tirat mai les cartes del tarot?, t'han llegit les mans?, t'han predit el teu futur? Les quatre reporteres de ZOOM, Carla d'Arnaude, Míriam Gifre, Anabel Gutiérrez-Otero i Sílvia Pagès, mostren com treballen els professionals de l'esoterisme. Hi creus?

I aquest diumenge no et perdis la col·lecció de col·leccions a "COL·LECCIONEM" -valgui la redundància. Un reportatge de Míriam Gifre i Anabel Gutiérrez-Otero. Diumenge a les 20:50 a 8tv!

Al mal temps bona cara

2010-03-08T21:04:00.004+01:00

Catalunya està col·lapsada, completament col·lapsada, paralitzada. No estem acostumats a una nevada d’aquestes característiques. Els homes del temps ens avisaven, sí, però crec que ningú s’imaginava que la neu anunciada arribés a deixar un paisatge de pessebre en ple mes de març. Increïble. Crec que mai havia vist nevar així.

Recordo una nevada fa molts anys. Jo en devia tenir 6 o 7 i els pares ens van venir a buscar a l’escola abans d’hora perquè ja nevava fort. Aquell dia ens vam quedar tots quatre a dormir a casa els avis, a Borrassà, perquè era impossible arribar a L’Escala. La Laia i jo ens vam dedicar a fer baixar les Barbies esquiadores que aquell any ens havien cagat el tió per les escales nevades de l’eixida. No ens en vam adonar del col·lapse que segur que també va patir Catalunya.

Avui no he jugat amb les Barbies sobre la neu. No. Avui he sortit sota la neu a gravar el nou reportatge de ZOOM sobre “xarlatans” -no avançaré més. I ben feliç que he sortit després de la bona acollida que ahir va tenir “A TOT LUXE”. Un 4’9 d’audiència –quasi un 5! –, la millor audiència del programa des de la seva estrena! Quasi no me’n sabia a venir quan en Rai m’ho ha dit en arribar a Mediapro, i l’alegria i l’alleujament s’han fusionat en una nova sensació durant uns moments. I és que ja deia jo ahir que el descens progressiu d’audiència de ZOOM no depenia només de nosaltres, de la nostra feina, dels nostres reportatges, sinó de la programació de l’espai. Ahir ens vam estrenar en diumenge i ho vam fer 10 minuts abans de les 9 –gran, gran encert aquest avanç de 10 minuts– i sembla que, de moment, el canvi ha funcionat. Ara només fa falta temps per consolidar el programa, temps i paciència per fidelitzar l’espectador i fer de ZOOM el programa de reportatges de referència de 8tv. Perquè suposo que això és en part el que es busca.

En fi, al mal temps bona cara, molt bona cara!

Tocats, però no enfonsats

2010-03-07T20:10:00.005+01:00

“Avui diumenge a les 9 del vespre “A TOT LUXE”, a 8tv!”, això mateix és precisament el que acabo d’escriure al meu status del facebook. Abans ho escrivia els dijous, ara els diumenges. I és que ZOOM ha canviat de dia. Sí, estem tocats, i no pas per la tramuntana (bé, jo una mica diuen), ni tampoc de l’ala, sinó per l’audiència. Perquè negar-ho.

Després del 3 i pico d’audiència aconseguida amb el primer programa, “VIC, TERRA D’ACOLLIDA?”, la recepció de ZOOM ha anat baixant progressivament reportatge a reportatge. I encara que des de l’equip reconeixem la nostra part de culpa, sabem que tampoc en som del tot culpables. D’això n’estem convençuts. La programació de l’espai, el canvi –també progressiu– del format, el propi canal de televisió, etc, també són causa d’aquesta conseqüència.

Si mires la graella de televisió d’un dijous te n’adones que, per A o per B, el dijous és probablement el dia de més competència televisiva. És a dir, un dia difícil per un programa nou, i més encara quan aquest nou espai de reportatges s’emet a les 9 del vespre, exactament la mateixa hora de la fidel cita de la població catalana amb en Pellicer. Ser l’amant dels catalans no és fàcil, i menys encara amb un programa nou i en una televisió que no és TV3. La població catalana té la costum de mirar tot el que estrena i fa TV3, però no tot el que estrena i fa 8tv. 8tv és la televisió privada de Catalunya, sí, però encara no està del tot consolidada i un programa nou i propi la pot ajudar en aquest sentit. La pot ajudar i molt, però necessita temps. Necessita temps el programa i necessiten temps els catalans per fidelitzar-s’hi. ZOOM no pot ser un espai de 4 setmanes, tampoc de 10, ZOOM necessita més setmanes perquè l’espectador digui allò de “avui fan ZOOM”.

Reconec que ZOOM va tenir una forta i inesperada promoció d’entrada –suposo que això explica en part l’audiència del primer reportatge–, però aquesta promoció no ha continuat. O com a mínim això és el que jo he pogut veure avui a les pàgines de la Vanguardia. Enlloc es destaca que avui s’emet ZOOM, avui que a més és el primer diumenge que s’emet i per tant s'hauria d'anunciar/comunicar. No. A la columna de la programació de 8tv la Vanguardia destaca la pel·lícula d’aquesta tarda, que per cert ja no recordo quina era. I jo em pregunto, si el dia que vam començar a treballar en aquest projecte ens van dir que ZOOM era “el programa de reportatges de la Vanguardia”, perquè el diari no segueix promocionant-nos i, per tant, ajudant-nos? Si el mateix grup Godó no ens fa “bombo” qui ens en farà?

En fi, estem tocats, sí, estem tocats perquè de moment l’audiència no ha acabat de respondre a nosaltres, però no estem enfonsats –tampoc anímicament. Avui serà una nova prova de foc, però confio en ZOOM, confio en l’espectador, confio en 8tv, confiem que ens aixecarem i tirarem endavant. Confiem que no ens decapitaran.

Noia Zoom

2010-02-21T13:18:00.011+01:00

M’encanta la meva feina. M’encanta el meu ofici. M’encanta ser reportera de Zoom. M’encanta. Ho puc dir més alt però no més clar.

Tot just fa poc més d’un mes que vam agafar el cotxe en direcció a Vic per gravar el primer reportatge de Zoom, Vic, terra d’acollida?, i sembla que faci mesos que vam començar a donar cos a aquest projecte. Serà per la intensitat amb la que treballem?, per les hores que hi dediquem?, per la passió que hi posem? Serà perquè ens agrada el que fem i ens ho passem tant bé fent-ho que les hores i els dies se’ns escapen entre els dits?, igual com s’esvaeix el patiment, perquè també patim. No sé perquè serà, i crec que tampoc ho vull saber, però que duri!

I al llarg d’aquest mes han passat moltes coses. El 3 de febrer vaig fer els 26 anys. 26, ja!, però jo, que sóc una Peter Pan, no tinc la sensació d’haver bufat una nova espelma. (Millor, així no creixo!) Però, en part, no en tinc la sensació perquè vaig ‘celebrar’ el meu aniversari entre mals de cap i vòmits, i a 40 de febre. Un aniversari diferent. Sense pastís, ni espelmes, ni xuxeries. Sense aquell esmorzar que volia portar a la redacció ni aquell sopar que volia fer amb les amigues. Sense celebració –perquè encara que no vulgui créixer, a tots ens agrada celebrar una mica el nostre aniversari. Un dia després –el 4 de febrer– 8tv estrenava Zoom. Em moria de ganes de veure per la televisió com havia quedat el reportatge, però no el vaig poder veure. Perquè mentre una tal Míriam Gifre sortia a 8tv intentant donar a conèixer el que estava passant a Vic, jo estava a urgències deixant-me fer una punció lumbar. Horrible. Em van ingressar. A mi, que sóc la persona més aprensiva que conec. A mi, que vaig a l’hospital a donar la benvinguda a un recent nascut i em marejo. A mi, que no em poden treure ni sang. A mi em van tenir 5 dies ingressada. Allà, i sense haver vist encara el programa, vaig llegir la crítica que en Sergi Pàmies va fer de Vic, terra d’acollida? –gràcies per escriure bé el meu cognom–, allà vaig conèixer la Magdalena, la meva molt entranyable companya d’habitació, allà vaig reflexionar. I allà no vaig aguantar més. Volien que em quedés fins que sortissim els resultats d'unes proves, però després de 5 nits ja no tenia ni febre, ni vòmits, ni mal de cap; tan sols unes ganes boges de sortir d’allà i tornar a fer vida normal, tornar a treballar, tornar a gaudir del meu ofici, tornar a sortir de rodatge, tornar a conèixer realitats. Em sentia feble, ho reconec, però vaig demanar l’alta voluntària i me la van donar. Això sí, amb la condició de no fer vida completament normal fins a saber el diagnòstic. Encara no el sé, però com a mínim ja torno a estar de rodatge intentant conèixer la realitat de l’elitista món del luxe (dijous 4 de març a les 21h a 8tv).

TOCA HAITÍ, festa solidària

2010-02-19T21:02:00.005+01:00

El dimarts 12 de gener del 2010 un terratrèmol de magnitud 7’13 a l’escala de Richter va sacsejar durament Haití. El sisme, el més greu en dos segles, va causar la mort de desenes de milers d’haitians i va provocar efectes devastadors sobre el país més pobre de l’Amèrica Llatina.

Ara, un mes després de la catàstrofe, Haití continua necessitant ajuda. La capital del país, Port-au-Prince, ha quedat reduïda a una runa, i milers de supervivents viuen al ras amuntegats en camps. I això no és tot. L’amenaçadora temporada de pluges s’acosta a l’actualment insalubre i desgraciat país, fet que podria provocar una nova catàstrofe sanitària.

És per això que, des de Barcelona, un grup de joves (entre els quals una servidora) ha organitzat TOCA HAITÍ, un concert solidari per recaptar fons per ajudar al país caribeny. El proper dimecres dia 24 de febrer a partir de les 20:30hores, quatre grups emergents, Meneo, Samitier, 4t, 1a i Freud quiere bailar, tocaran per Haití a la sala Be Cool de Barcelona.

Patrocinada per la companyia d’hotels Equity-point, amb la col·laboració de Tendencias TV i Nova Escena, la festa compta amb el suport de la ONG Mans Unides. Així doncs, tots els diners recaptats a través de les entrades del concert es destinaran a un dels 15 projectes que Mans Unides a posat en marxa a Haití.

Les entrades es poden adquirir per anticipat a través de la web codeticket pel mòdic preu solidari de 7€. També es podran comprar directament a taquilla el dia del concert.

Per a més informació TOCA HAITí compta amb un grup de facebook (http://www.facebook.com/home.php?#!/group.php?gid=297203463950&ref=mf) i un myspace (http://www.myspace.com/tocahaiti) on podreu trobar dades d’interès sobre la festa solidària, els grups de música que hi participen i la ONG Mans Unides.

TOCA HAITí, dimecres 24 de febrer a les 20:30h a la sala Be Cool.

I aquí teniu un dels vídeos promocionals de la festa: http://www.youtube.com/watch?v=57h1wwGTGTI

Any nou, feina nova

2010-01-17T11:18:00.002+01:00

Ja fa uns dies que ha començat el 2010, i de quina manera! I no, no em refereixo pas a que ha començat l’any de la sentència que el Tribunal Constitucional ha d’emetre sobre l’Estatut de Catalunya, ni a l’any que alguns optimistes veticinen que es començarà a sortir de la crisi. Tampoc als distrets mesos electorals que ja estem vivint, amb el continu u contra u entre PSC i CiU, les noves formacions polítiques pro-independència que irrompen en el panorama i la figura del “messies”, en Laporta, que ara resulta que vol ser el nou president de Catalunya. Ni tampoc em refereixo al Barça que, com tot equip de futbol, té dret a perdre encara que als culés no ens agradi. Em refereixo al meu començament d’any, i no pas per narcisisme, però és que quin començament d’any!

Potser ho havia d’haver pensat el dia que em van dir que l’1 de gener em tocava fer guàrdia que això era senyal que seria un any mogudet, però qui m’havia de dir que els Reis Mags em portarien aquests regals!

La setmana de Reis, em van oferir dues feines diferents: una en televisió, l’altra en un gabinet de premsa. Dues feines de condicions molt diferents, no només econòmiques: un contracte per obra i projecte per una banda i un contracte més estable per l’altra. Una feina dinàmica, la de televisió, i una feina més rutinària, la del gabinet de premsa. M’havia de decidir aquella setmana, ho havia de dir el divendres. Però jo ho tenia clar, escoltava les opinions dels pares, la Laia, els amics a qui els hi havia comentat, però ho tenia força clar, només necessitava que algú em digués que la meva decisió era la correcta. Prou difícil és ja prendre una decisió com perquè els meus propers opinin que m’estic equivocant! De fet, hi ha qui ho va opinar, però la decisió era meva i ho tenia clar. Volia fer tele. El mitjà que més m’omple, l’ofici periodístic pel qual més m’he format i lluitat, i ara no podia –ni volia– deixar escapar aquesta oportunitat només per l’estabilitat –professional i econòmica– i la comoditat que m’oferia l’altra proposta. Tinc 25 anys i moltes ànsies per treballar en allò que més m’agrada. Impliqui el que impliqui. Aquest món és així.

Amb la decisió presa i acceptada per la productora que s’encarrega del programa i la cadena que l’emetrà, aquesta mateixa setmana –dijous– he deixat la meva feina de redactora al diari digital de Catalunya eldebat.cat. I al final em va saber greu marxar-ne. Després de quasi 3 mesos hi havia trobat el meu lloc. Però tot indicava que la meva tasca a eldebat.cat no havia de durar gaire més. Dimecres em van trucar d’una agència de publicitat per entrevistar-me. I divendres, nerviosa i tensa després que la productora em truqués per dir-me que potser no començàvem a treballar dilluns perquè la cadena havia parat el projecte sense donar més explicacions, vaig anar a fer l’entrevista amb la veritat per davant. L’entrevista va anar bé i la proposta em va agradar molt. Però quan encara estava en shock per tot plegat i abans d’haver-me de plantejar res seriosament –ja estava fent les meves elucubracions–, em van tornar a trucar de la productora.

Demà començo a treballar com a reportera a Zoom, un espai produït per media3.14 –de mediapro– que emetrà 8tv. Estic contenta, molt contenta. Nerviosa per començar, però molt contenta. Tinc moltes ganes de fer televisió. La meva passió!

Etern Guardiola

2009-12-23T16:15:00.005+01:00

I resulta que el caganer més venut d’aquest Nadal és el d’en Guardiola –sí, ho reconec, jo també vaig passar fa uns dies pel mercat de Santa Llúcia a comprar-me’l. I resulta que ara tothom l’idolatra, també aquells periodistes que van dubtar d’ell quan a Itàlia el van acusar de dopatge. I també resulta que Guardiola és ara el Déu blaugrana, sobretot per aquells que a principis de la temporada passada –la millor temporada de la història del Barça, per si encara no us n’havíeu adonat– dubtaven del nou entrenador perquè no tenia experiència, encara que ara diguin que sempre hi van confiar. Si, és clar, és molt fàcil fer de profeta del passat!

En fi, ara resulta que Guardiola és per a tothom el centre de l’univers, o com a mínim de l'univers blaugrana. Però què passarà si el Barça comença a perdre a l’últim minut i a deixar escapar partits i punts com ens tenia acostumats?, què passarà si el millor equip del món s’esfuma i el culé torna a treure aquell pessimisme de mena que ara té amagat i tant el caracteritza? Llavors tothom culparà Guardiola, els periodistes esportius i els culés empedernits recuperaran aquells inicials arguments –patètics, si em disculpeu– de desconfiança vers l’entrenador, els aficionats oblidaran el bon futbol, és més, fins i tot li retreuran que ens hagi malacostumat a veure el millor equip del món!

Em fa ràbia. Ho sento però em fa ràbia. Em fa ràbia que ara tothom es sumi al carro del vencedor i beneri a Guardiola perquè ha aconseguit eternitzar aquest Barça. Em fa ràbia que ara tothom digui allò de “jo sempre he cregut que seria un gran entrenador” o allò de “ja t’ho deia jo”. Em fa ràbia. Me n’alegro, és clar que me n’alegro, però alhora em sap greu. I em fa ràbia.

Jo que quan tothom adorava a Romario –qui per cert ara ens intenta vendre GolTV–, em “barallava” amb les “nenes” de la meva classe perquè m’agradava en Guardiola i no en Romario, que era el qui deien que tocava; jo que encara porto a l’estoig una figureta d’en Guardiola que quan feia 4t de primària van donar amb El Mundo Deportivo; jo que aquell mateix any vaig demanar als Reis que em portessin un rellotge d’en Guardiola –aquest Nadal crec que el recuperaré–; jo que tenia la samarreta amb el número 4 darrera –el meu número preferit per cert–; jo que em vaig saltar una tarda de classes per anar a veure una conferència d’en Guardiola a Girona i no vaig voler marxar d’allà sense haver-li fet una pregunta –també per vocació periodística crec. Jo que vaig plorar quan Guardiola se’n va anar a Itàlia i vaig seguir les seves passes allà, a Quatar i a Mèxic; jo que vaig demanar als meus pares que em portessin a veure l’últim partit d’en Guardiola al Camp Nou. Jo que sempre he desitjat i confiat que en Guardiola tornaria al Barça com a entrenador. Sí, reconec que tampoc m’havia plantejat la idea que en Guardiola orquestrés el Barça de les sis copes, però en Guardiola per mi sempre serà en Guardiola. Sempre serà “etern”. Tant avui, que tothom l’idolatra com l’he idolatrat jo tota la meva vida, com demà quan, i espero de veritat que no passi, en Guardiola deixi d’entrenar el primer equip del Barça i les coses al Camp Nou tornin a trontollar. Perquè ens agradi o no, el món del futbol és així. Avui ets un Déu que plores d’emoció i emociones plorant, i demà ets un heroi passat.

Passió pel periodisme

2009-12-12T20:31:00.005+01:00

Avui m’he graduat en Periodisme, la meva tercera graduació a la Pompeu Fabra, la meva última graduació. Ara sí que ja s’ha acabat la llarga i sempre gratificant etapa d’estudiant. Enrere queden ja les aules, el bar d’en Jacinto, els treballs, la biblioteca i els exàmens, enrere queden les festes universitàries dels dijous a la nit i tot allò que durant aquests anys he après fora les aules. Queden enrere, sí, però sempre dins de la meva motxilla.

S’ha acabat un cicle vital, però no el meu somni. El somni vocacional, crec jo, que em va portar a estudiar comunicació audiovisual primer, el MIQTV després i periodisme més tard. El somni que m’incita a seguir lluitant en aquest difícil panorama del periodisme, el meu carburant. “No amagueu el vostre somni dins la closca”, ens deia aquest matí la gran Mònica Terribas en la seva lliçó inaugural de l’acte de graduació. No, Mònica, no tinc intenció d’amagar-lo, encara que potser a vegades les circumstàncies me’l faran amagar temporalment per la mateixa raó que has dit tu sobre l’escenari: “el periodisme ha canviat a pitjor”. Sí, malauradament hi estic completament d’acord, però ara nosaltres entrem en aquest món amb la intenció de contribuir a recuperar l’ofici que ens apassiona. Haurem de picar pedra, i molta, però venim amb ganes, moltes ganes, i energia, molta energia. La nostra passió ens encoratja.

Sabem que els començaments seran difícils, i ja ho són encara que jo ja tingui la sort de treballar de periodista, però tant els començaments com la cursiva d'aquesta oració es mereixen un exclusiu proper post. En fi, "ciutadans de catalunya, ja som aquí!"

"Sexes en guerra: la feina i el poder"

2009-11-22T19:13:00.005+01:00

"Sexes en guerra" és una sèria documental de divulgació científica del Departament de Nous Formats de TV3 que pretén explicar el perquè dels comportaments dels homes i les dones d'una manera entretinguda, fàcil i clara. El programa també juga amb els tòpics quotidians femenins i masculins, i els confirma o els trenca gràcies a l'ajuda dels voluntaris. Sí, jo n'he estat voluntària!

"Sexes en guerra: La feina i el poder": http://www.tv3.cat/sexesenguerra/videos/capitols

Tradicionalment han estat els homes els que han sortit de casa per anar a treballar, però això ja forma part del passat. Avui, les dones s'han incorporat massivament al mercat laboral. Té la feina el mateix significat pels homes i per les dones? Manen de manera diferent, els caps d'un sexe i de l'altre? Més enllà de les pressions socials, hi ha factors biològics que justifiquin la poca presència dels uns o els altres en determinats sectors? Procurarem respondre aquestes preguntes sotmetent vuit voluntaris a un seguit de proves en què hauran de demostrar que són capaços de treballar en equip, rebre i emetre ordres, o fer-se responsables del lideratge. I també parlarem de conciliació familiar i de feines domèstiques amb mares i pares, i ens divertirem amb un experiment molt poc rigorós, però divertit: fer planxar a homes i dones.

La noia del tram

2009-11-22T11:09:00.004+01:00

Fa un parell de mesos vaig rebre una trucada de la productora de la periodista Júlia Otero Somos.som. No era per feina, malauradament no, però em trucaven per participar en un capítol del programa de La 2 "Terra Verda", espai dirigit pel periodista Josep Lluís Gallego i dedicat al mediambient a Catalunya.

El capítol, emès el passat 17 d'octubre, havia de fer un repàs a l'evolució dels actuals sistemes de transport, i el meu paper era el d'usuaria del tram. Així doncs, aquí teniu a la noia del tram!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20091019/terra-verda--levolucio-dels-transports/607621.shtml

Màster en corrupció

2009-10-29T13:11:00.006+01:00

Jo que creia que la política local era la més genuïna i la més important per la seva proximitat amb la població. Jo que admirava als polítics locals, ara em comença a caure el mite. Avui dubto de l’alcalde d’aquí i del d’allà, sobretot d’aquell altre alcalde de costa que porta anys i panys amb la vara a les mans. Ho sento senyor Montilla, però jo també estic perdent la confiança amb les institucions que vostè demana que mantinguem. Només una se’n salva avui: l’Ajuntament de L’Escala. Només confio en l’ajuntament del meu poble, en el meu ajuntament. Però hi confio avui perquè el conec, perquè sé com treballen, perquè sé que és l’ajuntament dels escalencs. Espero que no em decepcionin -dubto que ho facin-. També és veritat, però, que posaria la mà al foc –i crec que no em cremaria- que no confiaria tan plenament en el consistori escalenc si governessin uns altres, si encara pilotegessin els d’abans. Míriam dixit.

“Cas Pretòria: el jutge Garzón hi veu delictes de suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capital”, resa l’avantítol de la notícia de la setmana a eldebat.cat. I són delictes que, desafortunadament, ja comencen a ser-nos familiars. No obstant avui m’aturo en la lectura i hi penso. Tràfic d’influències?, blanqueig de diners? Com? No entenc com es porten a terme aquests delictes. Els conec, com no conèixer-los a aquestes alçades, però no els entenc.

Digueu-me tonta, digueu-me innocent, digueu-me incrèdula, però repeteixo: no entenc el quid d'aquests delictes. Serà perquè sóc de sang innocent? Però bé, tal i com van les coses crec que al final, gràcies als nostres mestres del cas Gürtel, Pretòria i Millet -per citar-ne alguns- no només els entendré sinó que tots plegats acabarem tenint un Màster en corrupció, això sí, de pràctiques voluntàries.

Crònica del dia a dia d'una 'buscadora de feina'

2009-10-21T15:37:00.006+02:00

I ja fa un mes que només busco feina. Em desperto aviat cada dia (rarament passades les 9), esmorzo mirant en Cuní, agafo l'ordinador i miro el correu electrònic amb l'esperança de tenir algun mail professionalment interessant. No n'hi ha cap. Bé, avui potser un: "Benvolguda Míriam. Moltes gràcies per a fer-nos arribar el teu currículum. De moment no estem buscant més personal, però ens el guardem per a futurs projectes." Esbufego, ja m'he acostumat a rebre aquest tipus de notícies diplomàtiques. Fullejo els diaris on-line mentre m'acabo el meu cafè. Entro a infojobs, al portal web de la Universitat i a altres portals d'ofertes laborals. Cada dia les mateixes ofertes, ja me les sé de memòria. Em remiro per enèsima vegada el meu Currículum Vitae i em plantejo si el problema és aquest mateix. Penso en si encara podria enviar el meu Currículum Vitae a algun altre lloc, "potser podria enviar-ho allà", em dic, i ho faig: "Benvolgut/da, sóc Míriam Gifre i Sala, llicenciada en blablabla, blablabla". Fins i tot ja començo a mirar si podria fer arribar una sol·licitud de feina a l'Fnac, el Decatlhon o El Corte Inglés, però decideixo esperar-me un mes més. Miro el mòbil, i si m'han trucat i no ho he sentit?

Em desespero, entro al correu per enviar mails personals, miro el Facebook, faig un tetris (ajuda molt a treure tensions per cert). Torno a mirar el correu per si per casualitat he rebut alguna notícia mentre jugava. Faig els exercicis de la logopeda, demà al matí tinc classe de logopèdia i locució per millorar la meva parla a nivell professional. Llegeixo una mica, faig un zàpping i em torno a posar davant de l'ordinador. Tot igual. Miro el mòbil un altre cop: res. (Per favor Míriam però si el tens al costat!) Les parets ja em comencen a caure a sobre i decideixo que és hora de sortir a passejar.

Aviat seràn 2/4 de 3 i em preparo el dinar per menjar en companyia d'en Carles Prats i la Núria Solé. Les primeres hores de la tarda segueixen la mateixa rutina que al matí. Sóna el mòbil!, és un número privat, em recorden la visita al dentista de divendres. Sí, també aprofito aquests dies d'obligat temps lliure per fer aquelles visites anuals que s'han de fer.
I entre pitus i flautes ja quasi són les 6, avui no he quedat amb ningú per intentar arreglar el món, així que em poso el xandall i me'n vaig cap al gimnàs. Torno del gim i truco a casa, cada dia la conversa gira sobre el mateix tema: "Vull trobar feina!", "tranquil·la que ja en trobaràs", "quan en trobis una llavors et vindrà tot de cop", "avui he parlat amb tal i m'ha dit que el seu fill està com tu", "has provat aquí o allà?", etc. Torno a mirar el correu electrònic, però tot són avisos del Facebook. Entro al Facebook i comprovo pels estats dels meus amics que la majoria dels meus col·legues periodistes estàn igual que jo: "pensa que treballar a l'empresa més gran del país amb 4 milions de companys de feina és molt avorrit", diu un dels meus amics. Té raó, però jo no em considero part d'aquesta empresa, m'hi nego. Jo treballo sense cobrar i del que no és la meva vocació -tot i que potser sí que forma part de la meva professió-: sóc buscadora de feina! Això sí, espero i desitjo que per poc temps més.

Una de caipirinhas si us plau

2009-10-02T19:36:00.008+02:00

I finalment ha estat Rio de Janeiro, la ciutat de l'alegria. I jo també me n'alegro. Me n'alegro molt amb ells i per ells. Però també m'e n'alegro (bé alegrar-se no sé si seria la paraula) per Madrid, i no només per una 'simple' raó de catalanisme, sinó perquè crec que ara no és el seu moment. Reconec que la meva primera opció era Chicago, i que m'ha decepcionat que es quedéssin eliminats a la primera ronda d'aquesta tarda; reconec també que no creia en les possibilitats de Tòquio, i que preferia Rio abans que Madrid. I així ha estat. (No sé perquè, però el meu pare sempre té raó).

Fa una estona que pràcticament totes les televisions han donat en rigurós directe el 'veredicte' final i ara algunes ja parlen d'injustícia. Injustícia per què?, per què Madrid, com sempre, es limita a mirar-se el melic i a creure que són els millors del món?, per què segons ells la ciutat és la que estava més ben preparada de totes?, per què no accepten un 'no' com a resposta?, per què?

Rio és una ciutat magnífica i impressionant, però una ciutat que necessita un esdeveniment com uns JJOO per tal de revitalitzar-la, 'netejar-la' -com les Olimpíades del 92 van 'netejar' Barcelona-, desenvolupar-la, dinamitzar-la i acabar-la de situar en el mapa mundial. A més, que sembla increïble que Sud-Amèrica no hagués organitzat mai fins ara uns Jocs Olímpics!

Sincerament, aquesta tarda he celebrat el triomf de la candidatura brasilera com si es tractés d'un gol del Barça a l'últim minut. Ho he celebrat, sí, també perquè no em podia imaginar aquest país durant els propers 6 anys si avui guanyava la candidatura de la 'capital del regne'. Insuportable. De fet, la cobertura mediàtica d'aquesta setmana ja ha ratllat l'exageració. Més d'un quart d'hora de rellotge de 'prèvia' al Telediario de TVE ahir al migdia, la mà de Madrid 2016 acompanyant la mosca de totes les cadenes estatals, pública i privades, durant dies, el compte enrere de cuatro (que seguint amb la seva tònica habitual incloïa comentaris en forma de tickers: 'Tengo una corazonada", etc etc).

En fi, ho sento molt pels madrilenys, a ningú li agrada quedar-se a últim moment amb la medalla de plata -a la tercera potser serà la vençuda-; però sobretot me n'alegro molt pels brasilers.

Samba, de Janeiro!

Fa falta tot un poble per ensenyar un infant

2009-09-16T17:27:00.005+02:00

Aquesta setmana ha començat puntualment el nou curs escolar. Dilluns, quan anava cap al gimnàs -una escola de Barcelona que es converteix en un centre de fitness un cop acabades les classes-, em vaig trobar les mares i pares a la porta del centre. Esperaven els seus fills i filles amb el berenar a una mà i el paraigües a un altre, i em vaig recordar d'aquells anys a Les Escolàpies.

Des de mitjans del mes d'agost, abans fins i tot de marxar de vacances, la Laia i jo ja ho teníem tot preparat: els llibres, la motxilla (amb la seva carpeta, el seu estoig, la goma, el llapis, el regle, etc. tot de conjunt!), fins i tot la bata o el xandall de gimnàs. Però tot i tenir-ho tot apunt, el primer dia de 'cole' sempre arribàvem tard. Era l'únic dia de l'any que ens acompanyava la mare i no el pare, i cada any amb la Laia ho recordem. Això sí, tal i com passava dilluns a les portes de l'IPSI, tots dos ens esperaven puntuals a les cinc de la tarda.

Avui, coincidint amb l'inici de curs, vull recuperar un reportatge de premsa escrit per l'assignatura de Periodisme de Fonts el passat mes de març. Es tracta d'un reportatge sobre el nou calendari escolar que fa un temps va proposar el Departament d'Educació. Una mesura que està previst aplicar a partir del curs vinent. De moment avui tothom parla de la introducció dels ordinadors portàtils a les aules.

Míriam Gifre/BARCELONA.- ‘Saps quina és la meva assignatura preferida?’, em pregunta retòricament Mar Roura mentre remena dins de la seva motxilla nova de la Kitty, ‘socials’, respon ella mateixa tot traient el llibre de ciències socials de la bossa. La Mar té 9 anys i estudia quart de primària al CEIP Empúries de L’Escala, a l’Alt Empordà, ella només és un exemple dels milers de col·legials catalans que en cursos propers es veuran afectats pel nou calendari escolar proposat pel Departament d’Educació.
La proposta preveu avançar una setmana l’inici de les classes al mes de setembre, incloure una setmana de vacances al mes de febrer –que s’ajustaria d’acord amb la Setmana Santa, que varia cada any-, i eliminar la jornada intensiva del mes de juny. Però la nova proposta educativa del Conseller Ernest Maragall no es pot entendre només des de l’ensenyament ja que són molts els aspectes que pivoten al voltant de l’escola. En aquest sentit, el canvi ‘segurament va més enllà del món educatiu perquè afecta a la dinàmica de les famílies’, assegura Assumpció Bover, directora del nou CEIP Esculapi de L’Escala.

I és que l’educació afecta a tota la societat, i per això, ‘el tema de la conciliació de la vida escolar i familiar és bàsic’ diu el regidor d’Educació de l’ajuntament de L’Escala i inspector d’ensenyament dels Serveis Territorials de Girona Josep Gifre. Una opinió que també comparteix la presidenta de la delegació de Girona de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya Imma Fuyà, qui considera que caldrà introduir canvis en l’organització de l’administració, dels docents i de les famílies, però sobretot convindrà inserir-ne en el sector empresarial i laboral. ‘Perquè la conciliació de la vida laboral i familiar té molt a veure amb l’horari laboral’, opina Fuyà.
Tot i això, el més important és l’educació de l’alumnat. De fet, aquesta és la premissa per la qual el Departament d’Educació ha tirat endavant la proposta del nou calendari. Un canvi que, segons la Conselleria, s’ha pensat a favor de la qualitat de formació dels alumnes. Però per Joaquim Bosch, director de l’IES Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ‘aquest fet puntual no suposarà gaire res en la formació de l’alumne’; i és que Bosch dubta que es pugui trobar un indicador fiable que clarifiqui la influència d’aquest canvi de calendari en els resultats acadèmics. De totes maneres, ‘l’educació dels infants’, diu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Josep Maria Garcia, ‘és quelcom que s’ha de contemplar també a través de les pauses i intermitències que s’han d’aplicar’. És a dir, hi ha d’haver períodes per a l’estudi, però també per al descans, i aquests han de ser ‘graduals’, considera Garcia. Precisament els experts en pedagogia solen convenir en aquesta bondat de combinar períodes de descans i de treball més curts, tot i que deixant, com el nou calendari escolar proposa, un temps més llarg a l’estiu.

No obstant, aquesta pausa lectiva dels alumnes, ‘que respon a una corrent d’escolarització europeista’, segons concreta la companya de Garcia i Gifre als SSTT de Girona Neus Serra, no coincideix amb el període de vacances dels seus pares, fet que ha propiciat discrepàncies entre els col·lectius afectats ja que suposa una nova planificació per al conjunt de la societat.
Un pal a la roda, aquesta falta de coincidència festiva, i una qüestió a resoldre que, segons la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya Dolors Vallejo, ‘no tenim notícia de que s’hagin intentat aquests passos a través de cap canal institucional’. I és que per Vallejo, el benestar de l’alumnat és raó suficient per a plantejar el canvi, però ‘si la mesura s’implementa sense les condicions necessàries, pot ser que el que guanyem per un cantó ho perdem per l’altre’, afegeix. Per això, diu la presidenta de la FaPaC a les comarques Gironines Imma Fuyà, ‘cal un debat de tots els agents implicats dins i fora de l’escola per acordar la modificació del temps escolar i laboral de forma que sigui conciliable’.
De totes maneres, el Departament d’Educació ha anunciat que oferirà convocatòries incloent activitats d’Escoles Obertes la setmana festiva del mes de febrer; unes convocatòries que requereixen monitors de lleure educatiu, majoritàriament en edat universitària. ‘El febrer és un mes complicat perquè els estudiants universitaris estem d’exàmens’, diu el monitor de lleure de l’empresa Serveis d’Esplai Sergi Giménez, qui compagina la feina de monitor al CEIP Orlendai de Barcelona amb els estudis de Filosofia. ‘S’hauria de veure fins a quin punt les dues coses són compatibles i, si no’, afegeix, ‘buscar un altre perfil de persones per omplir aquest buit de monitors no disponibles o pensar en altres tipus d’activitats’. I és que la conciliació familiar durant setmana no lectiva del mes de febrer és ‘la principal causa del retard en l’aplicació de la mesura’, diu Joaquim Bosch, qui precisament va formar part del Consell Escolar de Catalunya que al 2005 va proposar avançar tres dies l’inici del curs –del 15 al 12 de setembre-.
Precisament el Consell Escolar de Catalunya, és a dir, l’organisme superior de consulta i participació de l’ensenyament no universitari dins l’àmbit de la Generalitat, ha aprovat la iniciativa de la Conselleria d’Educació, però alhora ha proposat que s’apliqui a partir del curs 2010-2011. ‘Segurament, fer-ho de cara al curs vinent seria massa precipitat perquè hem de tenir present que això afecta a la societat en general’, opina l’inspector d’ensenyament Josep Maria Garcia. Una opinió, la de Garcia, que novament es relaciona amb els costums i les tradicions de la societat catalana que disseminen els dies festius al llarg de l’any segons un calendari religiós. ‘La dependència de les festes religioses impedeix distribuir els dies lectius de manera equilibrada’ critica l’inspectora d’Ensenyament Neus Serra, ‘i no ajuda a regular de forma efectiva el calendari’, s’afegeix a la crítica Imma Fuyà des de la FaPaC. Cal tenir en compte que la reacció normal a qualsevol canvi d’status quo és la discussió i la por, però amb diàleg i cerca de solucions poc a poc s’accepten els canvis. S’haurà de veure.

No obstant, la qualitat de la formació a Catalunya no depèn només del calendari escolar sinó que aquest tant sols pot ser-ne una petita aportació. És per això que la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya Dolors Vallejo considera que aquest anunci és un ‘element de distracció per evitar afrontar els problemes greus de l’educació’. Perquè de fet, l’anunci del nou calendari escolar coincideix amb una conjuntura del moment educatiu actual poc favorable: el debat parlamentari per la Llei de l’Ensenyament de Catalunya (LEC), la convocatòria d’una vaga de mestres pel 19 de març signada per tots els sindicats, etc. En definitiva, la llenya ja està al foc, i per tant, ‘hi ha altres temes que caldria resoldre abans’, creu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Pep Gifre, perquè ‘la clau no està en el calendari, el calendari només és una passa més’, afegeix. Una opinió que també comparteixen els seus companys dels Serveis Territorials Josep Maria Garcia i Neus Serra: ‘la qualitat de la formació respon a un bon nombre de factors, i el calendari escolar només pot ser-ne una petita aportació’, diu Serra; ‘però es tracta de fer una lectura en profunditat i cercar en què podem canviar per millorar’, afegeix Garcia.

L’Educació és necessària per fer Catalunya, per fer cultura, per crear talent, per fer progrés, per fer economia, etc. De fet, aquest és el discurs que en aquests moments de crisi econòmica es repeteix tant des de l’administració com des dels mitjans de comunicació. Però cal tenir en compte que l’educació sobretot és un dret de cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i per tant, la clau de tot plegat rau en el mateix alumnat.

I seguiré lluitant

2009-08-11T17:27:00.003+02:00

‘Tot l’agost a BCN’ poso com a estat al meu perfil de Facebook. Ràpid em contesta una amiga, i una altra: ‘la fama cuesta! I tu estàs començant a pagar-la’, em posteja, per fer servir vocabulari Facebook, la Cris. No sé si és la fama o no el que costa, de fet no és el que em plantejo, però el que sí que costa és fer-se un lloc en aquest món tan endogàmic de la comunicació.

Em considero part d’una generació preparada tant a nivell professional com personal, però una generació que, per causes laterals, o colaterals, es troba en una mena d’abisme a l’hora de trobar feina. ‘Tranquil·la que ja en trobaràs’, et diuen uns, ‘no t’estressis’, et diuen uns altres. Doncs no, no estic tranquil·la, i sí, sí que m’estresso. M’estresso perquè em preocupa pensar en el meu futur, i no parlo d’un futur llunyà sinó tan sols del mes que ve.
A vegades m’agradaria comptar la quantitat de currículums que he fet arribar a mitjans i productores en els últims mesos, de fet des de que vaig acabar la carrera de Comunicació Audiovisual ara fa tres anys. Llavors potser no n’enviava amb tant d’afany ja que la meva primera intenció era seguir formant-me acadèmicament. Ara, però, tot i que crec que qualsevol persona de l’àmbit de la comunicació mai ha de deixar de perfeccionar els seus coneixements, trobar feina és la meva prioritat. Sí, vull sobrepassar aquest abisme! Vull formar part del món de la comunicació i contribuir-hi, però no acabo de trobar la meva oportunitat. Mentida, sí, però com a ‘l’eterna becària’ que sempre diu la meva germana. I és que sense anar més lluny, estic passant tot l’estiu a la quasi deserta Barcelona gaudint -perquè gaudeixo, i molt- del meu període de pràctiques al canal de notícies 3/24. No tinc vacances, ni tampoc cobro, però estic aprenent cada dia i, sobretot, estic assaborint com mai la tasca del periodista televisiu que sempre he desitjat –i encara desitjo ara-. Però a vegades penso que aquestes pràctiques, tot i que és una de les millors oportunitats que he tingut mai, són com la mel a la boca que aviat s’acabarà. I després què?, trobaré feina?, em diran, com ja m’han dit alguna vegada, que tot i el meu currículum acadèmic em falta formació laboral? Sí, potser tenen raó, potser sí que tinc títols però em falta experiència laboral; ara bé, tinc unes ganes insaciables de passar aquesta barrera, i sola no ho puc fer. És que no es poden donar oportunitats al joves encara que, com deia al començament, siguem una generació preparadíssima?, és que m’he posat en un món tan tancat i tan endogàmic en el que ja no només cal estar en el lloc oportú en el moment oportú?, o és que senzillament haig de claudicar quan em diuen que aquest és un moment difícil per a tots?

No sé, són moltes les preguntes sense resposta –o amb suposicions com a solució-, que em ballen pel cap quan faig arribar currículums precisament sense resposta. Però no em rendeixo, m’inquieto però no em rendeixo.

I seguiré lluitant.

Platges i 'plages'

2009-06-17T23:09:00.007+02:00

Com cada matí, ‘fullejo’ alguns diaris per Internet -sempre fent una ullada a edicions gironines, és clar-, i casualment dilluns topo amb un escrit semblant al que jo ideava des de la platja el cap de setmana. ‘Llauners i massatgistes assatgen els banyistes a les platges de BCN’ titula EL PERIÓDICO DE CATALUNYA sota l’etiqueta de ‘Economia submergida a la capital catalana’. Efectivament la tal Patricia Castán que firma l'article té raó en el que explica -en part, és clar- ; i és que com si es tractés de les platges de Fortaleza, al Brasil, que vaig visitar fa un parell d’anys, la banda sonora de les platges del litoral barceloní va més enllà del so del mar (de fet és l’últim que pots sentir) o de la conversa de les salamandres humanes de la tovallola del costat.

‘Pareos’, ‘cervezabeer’, ‘coca-cola’, ‘masaje’, ‘tatuaje’, ‘ricos mojitos’, ‘coco’ o ‘pantalones’, són algunes de les cançons que se senten; fins i tot dognuts (‘bambolinos’, com diu el seu peculiar venedor) o porros, t’arriben a oferir mentre prens el sol. La majoria d’aquests venedors ambulants són immigrants provinents de l’Àfrica, l’Àsia o Sud-Amèrica, però també els autòctons s’afegeixen a la festa. Fa uns dies, per exemple, una dona corria per les platges de Barcelona amb un cistell de croquetes que ella mateixa havia fet. Segons ens va dir, era el primer dia que hi anava, i l’endemà l’hi va tornar a veure. Li devia anar bé. Les croquetes devien ser bones, o potser era l’originalitat del seu producte el que va cridar l’atenció als banyistes. No ho sé, jo no les vaig provar (eren de pollastre).

Però aquest cap de setmana ja va ser el súmmum. Després d’escoltar diversos bisos de ‘masaje’ i ‘cervezabeer’, un home se’ns va plantar al davant i ens va demanar permís per ‘vendre’ns’ la seva mercaderia: una compresa amb la cara de Carrero Blanco impresa a les ales. Ens va agafar per sorpresa, així que vam escoltar el seu perquè. La compresa de Carrero Blanco és la iniciativa d’un grup de periodistes argentins –com ell mateix- que investiguen episodis de la història contemporània i intenten donar a conèixer els seus treballs de manera peculiar. Segons ell, la compresa representa, literalment, el final del cicle mensual de la dona i, per tant, la compresa de Carrero Blanco significa el final d’un episodi de la història d’Espanya; per altra banda, la compresa té ales, i Carrero Blanco va ‘volar’, etc, etc. A cada frase que deixava anar, nosaltres al•lucinàvem més. Increïble. Però ho haig de reconèixer, al final vaig comprar una compresa de Carrero Blanco, encara que dubto que mai l’arribi a fer servir. Això sí, després de pagar-la em va dir que els meus 2 euros anirien destinats a una nova iniciativa (igual de peculiar): preservatius amb la cara del Papa Benet XVI impresa.

Sincerament, i anècdotes curioses a part, prefereixo la tranquil•litat de les plages de L’Escala. Sentir les gavines, el mar, el carrilet passar, etc. Sí, allà, a casa, me'n vaig aquest cap de setmana. Dubto que com llogui un patí i me'n vagi tan lluny com et permeten per tirar-me des del trampolí com fèiem quan érem petites, ni que jugui a fer castells a la vora del mar o a no mullar-me des de sobre el matalàs, o arribi fins a la plataforma i em tiri i pugi durant hores i hores. Quantes vegades ho havíem fet! Allò sí que era, i és pels més petits, anar a la plaja!

Diada de Sant Pep

2009-05-28T19:15:00.005+02:00

Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!

I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.

En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.

I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.

La nit del màster de Tv3. Encarem el futur

2009-05-21T17:46:00.003+02:00

'... inclús sense moure't, pots canviar de vida sense moure't d'on vius'. Així de clar i contundent ens parlava Lluís del Arca ara fa uns dies a Capçanes, al Priorat, tot observat aquell horitzó que avui l'acompanya.

En Lluís del Arca és un dels testimonis que el dilluns dia 11 de maig ens van explicar la seva experiència davant les càmeres. Personatges immersos en la injustícia social, altres que han sabut adaptar-se a la seva nova situació allunyant-se de l'espiral de consumisme, i altres que han après com superar les adversitats van compartir durant una estona les seves vides amb Catalunya.

Dilluns dia 11 de maig, TV3 va oferir 'La nit del màster de TV3. Encarem el futur' dins la programació de La Setmana de TV3 dedicada, aquest any, al canvi econòmic -www.tv3.cat/lasetmana-. Un reportatge col·lectiu de 30 minuts realitzat per estudiants i ex-estudiants (Mariona Peraire i una servidora) del Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3, que intenta abordar la crisi, el canvi econòmic i les necessitats/ajudes socials (precisament aquest últim apartat va ser el que nosaltres dues vam realitzar). http://www.tv3.cat/lasetmana/videos/lanitdelmaster

Perquè no es pot donar l'esquena a l'actualitat!

Tot el que vols saber quan ho vols saber

2009-05-15T17:27:00.005+02:00

I ja deu fer un mes que estic fent les pràctiques de Periodisme al canal 3/24, 'tot el que vols saber quan ho vols saber' (ara que hi penso, aquesta frase promocional del canal em descriu bastant, millor dit, molt). Bé, continuo.

Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però ‘aquests principis sempre auguren un bon final’ també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.

Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!

Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!

I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!

Taller.doc especial Sant Jordi

2009-05-11T18:12:00.004+02:00

Una rosa, un llibre, una parella que passeja feliç, una altra que potser es baralla i una altra que es casa. Nens que regalen tímids una rosa vermella a aquella nena de la seva classe que tant els agrada, un altre que llegeix nerviós un poema als jocs forals de l'escola. Turistes que descobreixen la diada per primera vegada -aquest és el meu, Oh la-là!-, escriptors (i aprenents d'escriptors) que firmen llibres i lectors que esperen impacients la seva dedicatòria; polítics que xuquen melindros a la xocolata, i roses de tots colors que cride l'atenció als transeünts. Gent amunt i avall, la festa de la primavera, la festa del carrer i, sobretot, moltes mirades. La teva, la seva, la d'ella i la d'ell, la de l'altre, la meva...

DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.

http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi

Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!

De compres per Trafalgar

2009-04-19T17:48:00.004+02:00

Les irregularitats de les botigues majoristes de la dreta de l’Eixample sud són una pràctica habitual i generalitzada a la zona

‘Si no es por al mayor es más caro’, respon amb un castellà entrebancat el dependent de la botiga majorista Wan Lai Hong, al carrer Trafalgar de Barcelona, ‘a 12’, afegeix. ‘Però me’n puc quedar dues només?’, ‘sí’, assegura el jove tot assentint amb el cap. Trio dues camises iguals però de diferent color i confio en que la talla m’anirà bé: ‘doncs en compraré dues al preu que em venguis al detall’, li dic mentre li acosto la roba. ‘22’ (euros) és el seu preu final, un total una mica rebaixat. ‘I si tinc algun problema al emprovar-me la camisa, la puc venir a canviar?’, un ridícul cartell enganxat amb cinta adhesiva em resol el dubte: a la botiga Wan Lai Hong no s’admeten canvis ni devolucions. De fet, tampoc tinc cap tiquet de compra que m’avali.

La venta al detall a les botigues de venta a l’engròs és una pràctica generalitzada a la zona del carrer Trafalgar; de fet, alguns d’aquests establiments tenen la doble llicència d’activitat de venta. És el cas de la botiga Wan Lai Hong, on tot i la negació de venta al detall per part de la responsable, legalment poden vendre tant a majoristes com a minoristes. Però ‘una cosa és quan tu obres i una altra és quan estàs fent l’activitat’, assegura el director de l’àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament de Barcelona Albert González, ‘hi poden haver petites variacions’, afegeix.

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA
I és que segons la normativa, si es fan simultàniament les dues activitats en un mateix local, ‘s’han de dur a terme en seccions diferenciades, degudament retolades’, i conforme amb ‘els requisits de tota mena exigibles a cadascuna d’aquestes formes de distribució’. Heus aquí la principal irregularitat d’aquestes botigues. I és que és obligatori que qualsevol establiment, sigui de la tipologia que sigui, disposi dels preus marcats als productes, és obligatori que qualsevol establiment emeti el tiquet a caixa, així com també han de tenir una zona habilitada per emprovadors i una altra per lavabos públics, etc. ‘Que hi ha gent que incompleix?’, pregunta retòricament Albert González. ‘Evidentment’, es respon a si mateix, ‘però si ho hem de fer complir tot passem a viure en un estat policial’, justifica.

La zona de la dreta de l’eixample sud és, històricament, l’àrea de densitat del comerç tèxtil majorista de Barcelona. ‘La concentració fa que tingui un poder d’atracció més gran que si estiguéssim tots disgregats’, assegura Xavier Perelló, president de l’Associació de comerciants a l’engròs És Moda. Però segons l’Associació de Veïns Plataforma Per una Eixample Sostenible, aquesta historicitat de la zona ‘és la resposta que dóna la gent que no coneix el problema’. I encara que els veïns asseguren que no tenen res en contra dels magatzems a l’engròs, també destaquen que el gran problema és el volum i l’erosió que aquest significa pel teixit comercial del barri. ‘Perquè és clar’, afegeix Charo Martínez, integrant lluitadora de la Plataforma Per una Eixample Sostenible, ‘és un comerç únic, un monocultiu i, per tant, no hi ha diversitat ni botigues de proximitat’. Davant d’aquesta situació, i sobretot davant de la pressió veïnal, l’Ajuntament ha començat a actuar, encara que amb una mica de retard; primer ‘tapant forats’, critica Lluís Tejedor, veí del carrer Trafalgar, i ‘ara també han fet un Pla d’Usos que és una presa de pèl’, continua, encara que sí és un reconeixement.

LA RESPOSTA
I és que segons justifica el director de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament, ‘aquesta ciutat no es pot permetre parar l’activitat comercial i econòmica expulsant activitats que porten molts diners a la ciutat’. Tot i això, l’any 2007, i davant el reclam de veïns i comerciants, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla d’Usos per evitar la proliferació d’establiments majoristes a la zona. ‘El Pla d’Usos només persegueix això, res més. No és un Pla d’Usos per limitar la presència de cap tipus de nouvingut’, assegura Albert González. I no és estranya aquesta apreciació, ja que la lluita de l’associació de veïns de la dreta de l’Eixample sud per aquesta causa va començar amb l’obertura de comerços a l’engròs asiàtics, ‘sí, asiàtics, no podem dir-ho d’una altra manera’, es justifica Charo Martínez, qui s’autoanomena com a policia de barri. ‘Però nosaltres no era perquè fossin asiàtics’, afegeix Martínez, ‘sinó perquè indiscutiblement el barri s’estava degradant d’una manera enorme per una mena de comerç que no complia cap condició’.

QUI INCOMPLEIX?
Però ‘que hi ha gent que incompleix?’, torna a preguntar Albert González, ‘evidentment, però tant els uns com els altres’, assegura. De fet, segons ell, i tenint en compte que el Pla d’Usos és una llei en aplicació des del moment de la seva aprovació l’any 2007, la realitat és que els de fora incompleixen menys que els de dins perquè acaben d’arribar i tenen els seus establiments més posats al dia. Però ‘algú pot veure més irregularitats de les que hi ha perquè els interessa aquestes irregularitats’, deixa caure el director de l’Àrea de Promoció Econòmica.

L’Ajuntament es justifica davant una pràctica il•legal generalitzada però cada cop més regulada i, per tant, potencialment més restringida. Fins i tot els principals afectats reconeixen que hi ha hagut avanços: ‘l’Ajuntament ha actuat tard i malament, però algunes irregularitats que s’han anat produint durant uns anys, com les deixalles o els amuntegaments de capses a les voreres, són cada cop menys freqüents’ concedeix Xavier Perelló, president de l’Associació de Comerciants a l’engròs És Moda. La pressió és forta i es fa sentir més enllà de les botigues regentades per la comunitat xinesa: ‘al nostre barri hi ha hagut 197 inspeccions, cosa que no ha passat ni a cap altra sector ni a cap altra barri de Barcelona’, prossegueix Perelló, que critica la manca d’informació sobre l’estat d’aplicació actual del Pla d’Usos. ‘Nosaltres no tenim constància de si s’ha aprovat o si funciona ni res’, diu Perelló; mentre que des de l’Àrea de Promoció Econòmica, Albert González reafirma l’estat d’aplicació en el que es troba el Pla d’Usos. ‘Des de que es va aprovar l’any 2007 que es va aplicant’, assegura.

DIES DE COMPRES
Una passejada per les botigues de venda a l’engròs de la zona mostra a tot client potencial que la situació és complexa i depèn de les botigues, del venedor, del moment del dia, del client i el nombre de clients, etc. Les irregularitats no es cometen només en botigues asiàtiques, encara que més difícil, els botiguers autòctons també poden proposar a un client de comprar una peça de roba, sense complir la normativa i malgrat l’existència d’un rètol indicant ‘només venda a l’engròs’ en diferents idiomes. Però també és possible entrar a una botiga de venta a l’engròs del carrer Trafalgar i que la persona que està atenent no estigui disposada a vendre al detall en aquell moment. ‘Aquí no, en otra tienda’, contesten, regularment en castellà, alguns comerciants majoristes.Variabilitat de situacions que obliguen a deixar aparcat qualsevol discurs maniqueista que parli directament i sense matisos de bons i dolents.

Reportatge d'investigació realitzat per Míriam Gifre i Àngela Moreno entre octubre del 2008 i març del 2009. Investigació Periodística i Documentació, UPF.

S'acaba una etapa, o no.

2009-04-02T16:52:00.002+02:00

S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.

De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.

Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).

Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)

I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.

Diferències culturals

2009-03-08T18:58:00.004+01:00

La immigració és perjudicial o el contacte cultural és enriquidor?

‘El contacte directe amb diferents cultures és molt enriquidor i sovint ens dóna moments gratificants’, afirma Carles López, director de l’Àrea Bàsica de Salut de Salt. Salt, al Gironès, és un dels municipis catalans amb més població immigrant; provinents de països subsaharians, sud-americans o bàltics, són molts els nouvinguts que han trobat a la ciutat de Salt aquella oportunitat que buscaven. Però segons el membre del Comitè Executiu del grup polític Plataforma X Catalunya Víctor González, ‘la concentració massiva d’immigrants crea guetos, nuclis de delinqüència, fa la convivència més difícil i obliga als catalans a marxar a llocs més tranquils’. I és que segons PxC, la immigració que pateix Catalunya és ‘perjudicial perquè suposa una competència a la gent autòctona tant pel que fa a prestacions, feina o serveis’.

‘Molta més gent en molt poc temps ha creat un augment de la saturació dels serveis sanitaris’, assegura amb contundència Víctor González. Però si s’avalua de manera global, s’evidencia que els nouvinguts no són més consumidors del sistema sanitari sinó que en fan un ús diferent. I és que segons Carles López, ‘aquest col·lectiu acostuma a freqüentar els serveis d’urgències per adaptar-se millor als seus horaris laborals’. A més a més, segons el director de l’ABS de Salt, ‘molts immigrants són hereus d’una cultura de supervivència on les malalties sense clares manifestacions objectives són difícils d’entendre’, fet pel qual sovint recorren als serveis d’urgències. Un ús dels serveis sanitaris que, segons el membre del Comitè Executiu de PXC, ‘crearà un dèficit difícil de superar perquè aquests nouvinguts no cotitzen a la seguretat social’. Però ‘ajudar en aquestes situacions és una qüestió simplement humanitària’, diu López. I és que des de l’ABS de Salt tots els pacients, provinguin d’on provinguin, són persones. No obstant, Carles López també destaca que la diferència cultural sovint els fa viure situacions sorprenents com per exemple que ‘encara en ple segle XXI acudeixen a les nostres consultes noies que ens demanen el certificat de virginitat per poder-se casar’, explica. I precisament són aquestes anècdotes culturals les que des de Plataforma x Catalunya fan servir com a bandera quan titllen als nouvinguts de ‘no voler adaptar-se als nostres usos i costums’.

Videoclipejant en silenci

2008-11-09T16:14:00.006+01:00

'Espiral del Silencio', n-Dimensiones. Un videoclip de Judit Canela, Míriam Gifre i Mariona Peraire.

El videoclip s'ha disassociat un cop penjat al youtube i ara no quadra, però us en podeu fer una idea.

Empúries, l'ànima de Catalunya

2008-10-02T17:57:00.003+02:00

I tu, com tens el peu?

http://www.tv3.cat/videos/709089

Jo el tinc grec!

Pactem?

2008-09-06T11:10:00.003+02:00

BTV visita el nostre pis en plena setmana de càstings per llogar l'habitació.

http://www.barcelonatv.com/videoCarta/player.php?idProgVSD=2525&cercaProgrames=138&fInici=31/08/2008&fFin=31/08/2008&page=1

I ja la tenim llogada!

FELICITATS MAMA!!!!

2008-08-10T12:11:00.006+02:00

Només seran unes paraules ‘senzilles i tendres’ com cantaria en Serrat…

Per molt que ho intenti, m’és imposible recordar el teu naixement ara fa 50 anys, ni els teus primers passos, ni la teva primera comunió, tot i que em puc imaginar alguns dels fotogrames de la teva infantesa. Tampoc puc recordar els teus inicis amb el papa, encara que reconec que m’agradaria poder-ho espiar per algun forat, ni els teus anys d’universitat a Barcelona, on segur que et va sorgir aquesta devoció per la ciutat. No puc parlar gaire del teu casament amb el papa, ni de quan va néixer la Laia, ni tan sols de quan vaig arribar jo, quasi un mes més tard del previst. Ja és estrany en mi, però ni tan sols recordo si vaig plorar o no el dia que em vau batejar.

Crec que els meus records comencen quan et vas convertir en la Dra. Sala de L’Escala, i la Laia i jo en ‘les filles de la Dra. Sala’. I anàvem a cole a Les Escolàpies, cada dia la mateixa cerimònia: el papa ens despertava, bebíem la llet a la cuina amb aquelles palles recargolades, ens vesties, ens pentinaves i després ens deies adéu des de la finestra del pis amb la Dana als braços. I ens deixàvem l’entrepà i tu ens el duies a cole, o trucaves a la Fina perquè ens deixés sortir a comprar-lo. Això sí, el primer dia de cole sempre ens acompanyaves tu, i no sé perquè, però cada any fèiem tard. Feia dies que teníem els llibres forrats, la motxilla nova, amb la carpeta, la llibreta, l’estoig, la goma, el regle i tot de conjunt, però crec que mai vaig arribar a sentir el timbre del primer dia. Recordo quan una vegada vas venir com a mare acompanyant a una excursió a una granja de vaques, diria que feia Jardí d’Infància. I no sé si aquell dia portava texans o xàndal, però molt probablement anava de conjunt amb la Laia. Ella i jo sempre vestides iguals, de dalt a baix, camisa, jersei, vermudes, mitges, sabates i fins i tot calces! Però sempre de vint-i-un botó! I encara que passin els anys, la Laia i jo continuem tenint els mateixos gustos en el vestir, segur que això és una herència infantil! Culpable mama!

Podria transcriure a la perfecció la quantitat de vegades que la Laia i el papa et van explicar la diferència entre art gòtic i art romànic. Avui a Poblet, demà a Santes Creus, uns anys més tard a alguna catedral d’Europa. Tot Europa amunt i avall amb cotxe, començant per París, perdó, m’equivoco, començant per Eurodisney, la nostra fantasia! Les nines, en Peter Pan, en Dumbo, i els teus salts pel passadís de l’hotel cantant Heigh bo Heigh bo. O la nostra arribada a l’habitació del Sequoia Lodge el primer any: recordo quan el noi que ens va acompanyar va demanar-te quin canal volíem veure a la tele i, sense pensar-ho dues vegades, tu li vas respondre que ‘les olimpíades de Barcelona’. Era l’any 92, quants anys tenies mama? Aquell any el Barça havia guanyat la primera copa d’Europa, i tu i jo no hem vist mai el gol d’en Koeman en directe. No. Quan ell xutava, tu i jo estàvem abraçades i saltant de nervis a la cuina dels avis. Llavors encara anàvem cada diumenge a caminar fins a punta Montgó, i sempre dèiem que un dia dinaríem sobre una d’aquelles roques.

No et vull recordar les múltiples nits de guàrdia a L’Escala, llavors la Laia deia que mai seria metge, ni quan et vas trencar la cama, perquè és millor oblidar aquest prolongat episodi. Però sí aquells dies de platja a Empúries; amb el matalàs o el cocodril i el cabàs ple de galledes i pales. I la teva passió pels dolços, sigui estiu, primavera o Nadal. Tu sempre talles els torrons per la meitat, per la meitat de la meitat, per la meitat de la meitat de la meitat; encara que llavors t’ho acabis menjant tot mentre et dius a tu mateixa que ‘demà començaràs dieta’. Però l’endemà t’escapes, marxes de viatge, i és clar, no pots tornar cap a casa sense haver provat els dolços típics del teu nou destí: sacher, dulce de leche, gelats, tiramisú… I és que la teva arxiconeguda passió per viatjar ja fa temps que s’ha convertit en una epidemia per nosaltres, en una epidemia i una sana adicció.

Mama, és imposible resumir els teus 50 anys en paraules, en records, en anècdotes, en capítols, en passions… Ho he intentat. He intentat plasmar en paraules aquells mils i mils de fotogrames que, com en una pel·lícula de Woddy Allen, passen al ritme de jazz. Un film interminable, a vegades comèdia, a vegades melodrama, a vegades una mica telenovelat. Però una pel·lícula de ‘Happy End’, de ‘Happy Happy End’, encara que avui millor deixar-ho en un ‘Feliç continuarà‘. Continuarà i tu seguiràs sent la protagonista; una protagonista feliç i que fa feliç, una protagonista filla, dona, mare, amiga...

Mama, no en sé més, jo només tinc 24 anys, però gràcies a tu fa temps que sé el que és estimar.

Felicitats Mama!
L’Escala, 08-08-08

Dejà vu fet realitat

2008-05-11T19:00:00.004+02:00

De petits tots hem jugat alguna vegada a mestres, també a metges, tot imitant els nostres ídols escolars. Suposo que jugant-hi a aquelles edats, algun cop ens imaginàvem de grans donant classes, escribint a la pissarra, posant exàmens i fins i tot renyant. Reconec però, que jo de petita em passava més hores jugant amb les Barbies i els Ponis i si em demanaven què volia ser de gran ho tenia ben clar: ‘perruquera de Barbies’. Com són d’innocents els nens!

No crec que mai tingui un dejà vu en aquest sentit, dubto que demà inauguri una perruqueria per Barbies. Tampoc em posaré mai una bata blanca i un fonendo al coll, encara em convertiria de cop en la pacient a la primera visita. No obstant des de fa unes setmanes sí que he vist com el meu innocent joc de professora ha passat a formar part de la meva realitat actual. No. No he deixat el Màster de TV3, la televisió encara és la meva passió. Però gràcies al MIQTV3 he pogut viure en primera persona la sensació de tenir un grup d’alumnes a davant. La sensació de que t’escolten, o senzillament et senten, de que et fan preguntes que els intentes resoldre, etc. Francament, imposa. Tu allà davant, de peu dret amb els teus papers a la mà per tal de no deixar-te res, i al teu voltant una colla de joves adolescents esperant a que els ensenyis el que pertoca. Per a mi és una sensació estranya, però també molt enriquidora.

I és que el fet de que la meva tasca en aquest projecte de ‘Investiga la investigació’ (Departament d'Ensenyament, Telefònica I+D i TV3) sigui la d’ensenyar, guiar i motivar a una colla de joves per tal de fer un reportatge televisiu m’ha fet reflexionar encara més en la meva professió, o encara futura professió. En la meva vocació, sí. No em cansaria de repetir-ho: la televisió és la meva vocació, això crec que avui ja ho puc assegurar.

Balanços de profeta

2008-03-25T22:50:00.004+01:00

S’acaben les vacances, tots tornem a la feina –bé, alguns no l’hem acabat d’abandonar durant aquests dies ‘sants’-, i també arriba la primavera. M’agrada la primavera! Avui fa sol i demà plou..., bé, potser aquest any hi haura d’haver més dies plujosos que pas assoleiats per poder intentar esquivar una vegada més el problema de la sequera. Però la part més endimoniada de mi en el fons no vol ni un ‘abril aigues mil’ ni un ‘maig cada dia un raig’ aquesta primavera. Digueu-ne maquiavelisme profesional, però la sequera és bona part del lligam amb l’actualitat del nostre projecte final de màster, i si a partir d’avui finalment plou a gust de tothom, el nostre ‘Ter’ farà aigües. Però deixem aquest tema per una mica més endevant, que avui volia prendre el rol de profeta del passat i no pas fer una crida al bon temps, no encara!

Sé que és molt fàcil criticar les carreteres des de la meva posició: només he agafat el cotxe un dia durant aquesta Semtana Santa i precisament per anar darrera una manifestació de tractors fins a Girona, i per tornar cap a l’Escala, és clar! També perquè després de quatre anys de carnet encara no he conduït mai per una autopista, em fa por, ho reconec... Però sí que he anat vegades i vegades de copilot, i encara més vegades asseguda darrera: ‘Papa, no corris’, ‘mama, no m’agrada anar darrera aquest camió’; però en realitat no són ells els qui em fan patir, que sí, que també, qualsevol es pot distreure un instant al volant, però temo més els altres vehicles. Cotxes que avancen a tort i a dret, camions que fan maniobres estranyes i agosarades per les seves característiques físiques i potencials, conductors que premen a fons el pedal del gas a la que veuen una recta, fins i tot pressionant a qui compleix els límits de velocitat establerts, etc. D’imprudències se’n veuen cada dia, masses pel meu gust; però és en dies com avui que tant direccions generals de trànsit, com mitjans de comunicació fan balanç de les carreteres.

El mateix nombre de víctimes mortals que la Setmana Santa del 2007 a Catalunya -12 de les quals en una sola operación tornada!-, forces menys que l’any passat a nivel estatal. Amb franquesa, i encara que sembli cruel, però malauradament no m’estranya tant vist el que hi ha a les carreteres. Tot i això, sembla que des de que hem començat aquest 2008, les morts a la carretera s’han reduït respecte el mateix període de l’any passat; esperem que continuï i fins i tot augmenti més la reducció! Encara que potser això no agrada a tothom. És trist però cert: la reducció dels accidents que tots desitgem, no afecta tan positivament als gruistes de Catalunya, ans al contrari. Sembla que algunes empreses d’auxili a les carreteres s’estan plantejant tancar –ara que hi penso, podria ser un bon tema per a un nou reportatge-. I és que em sap greu pel seu negoci i la seva economia, però tantdebó haguessin de tancar i buscar-se un ofici més positiu, més agraït i més satisfactori per a les vides dels catalans.

Tal dia com avui...

2008-03-16T17:39:00.005+01:00

Aquest any la Setmana Santa arriba molt aviat, potser massa! Massa perquè encara és hivern, tot i que ja comença a fer més bon temps, massa perquè això comença a indicar que ja hem passat l'equador del MIQTV. Però sobretot massa perquè l'estada a Nous Formats no ha passat ràpid sinó volant! Carai, tantdebó fos veritat i ens fessin repetir curs com ens van dir bromejant divendres, perquè avui mateix ho firmava sense ni pensar-m'ho dues vegades. I és que ja fa temps que penso que el MIQTV podria durar més d'un any, dos. Pel grup, pels docents, per les pràctiques, per les experiències viscudes a la tele, perquè ja ens sentim a 'la nostra' com a casa. De fet, qui ens ho havia de dir que algun dia estaríem xucant el pa amb tomata a TV3! Divendres, després de l'aperitiu de comiat i agraïment -tot un èxit per cert!-, en agafar el bus, una mena de sentiment de pena m'inquietava, crec que encara m'inquieta. De fet penso que el que m'ansia és la velocitat del temps, i això que el mes passat tenia un dia més! Però ja som 16 de març, Setmana Santa, diumenge de Rams...

Tal dia com avui, sortíem de casa els avis amb la nostra palma a la mà. L'àvia ens l'havia comprat puntualment el dijous en una de les tradicionals paradetes de la Plaça de la Palmera. També ens havia comprat les sabatetes que estrenaríem aquell dia, mentre la Laia i jo ens distrèiem al tren de Can Falgarona. I és que Rams sempre havia estat un dia d'estreno! Vestides iguals però amb talles diferents anavem cap a missa amb la palma ben carregada. Un any es portaven les vermudes texanes, un altre els vestits mariners, el rosa o els estampats florejats; cada any d'acord amb la moda anàvem cofoies a missa a lluir les 'xuxes' de la nostra palma. En acabar la missa una sessió fotogràfica a les escales dels 'columpius' i ràpid cap a casa a canviar-nos de roba. Aquell any la Setmana Santa també s'havia avançat i encara feia massa fred per passar el dia amb mitjonets, així que tornàvem a recuperar les millors gales de l'hivern. Però estrenar sabates, sobretot si són de mudar, és el que té, i un any una l'altre l'altra, acabavem el dia amb una tirita al taló. Ja només faltava penjar les nostres palmes beneïdes i nues de xuxes a la brana del balcó i esperar-nos una setmana per jugar amb els pollets grocs de la Mona. Abans però tocava fer brunyols, i encara toca. Dimecres al matí el pare i l'àvia els amassaran i havent dinat ja estarem a punt per fregir-los. L'àvia els farà, el pare els fregirà, jo els ensucraré i l'avi i la mare els tastaran. ell amb una mica d'anís, ella amb un cafè amb llet a l'altra mà i la Duna reclamant-ne el seu trosset des del terra. Segur que la Quimeta també els vindrà a provar una estona! I és que encara que el temps ens arrastri a tanta velocitat, hi ha tradicions que mai es quedaran enrere!

Continua la campanya electoral

2008-02-22T00:14:00.005+01:00

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral. I dic oficialment perquè en realitat portem quatre anys –mínims- de campanya nonstop. No només perquè durant aquest període hem dit el ‘sí’ a l’Estatut d’Autonomia, ni tampoc perquè hem estat cridats a les urnes de Catalunya i també hem exercitat el nostre dret –i deure- a vot com a ciutadans del nostre poble més recentment. Sinó perquè des de que ZP va accedir a la Presidència de l’Estat ara fa quatre anys, els actes de propaganda política no han cessat. Retrets i opinions d’uns i d’altres que avui ja són promeses electorals, actes públics convertits en mítings, sessions al Congrés dels Diputats que en realitat semblen debats televisius, declaracions que són premisses de programa, etc. I tot això unit a un ambient de crispació i insatisfacció política, als consecutius problemes de rodalies i l’AVE, al terrorisme d’ETA, els boicots o els diferents fets socials...

Però també parlem d’una campanya cada vegada més americanitzada, no només per la llargada d’aquesta, sinó també per la mediatitis que pateixen els polítics, o millor dit, per la multicanalització dels electoralismes. I és que potser serà aquesta, la convergència de canals, la raó d’una cartells electorals –sobretot els dels dos grans partits, perquè encara que alguns no ho vulguin reconèixer aquests són uns comicis de bipartidisme- totalment sobris i austers; un blau i l’altre vermell, sí, fàcils d’identificar, però poc més enllà d’això. I és que si campanyes anteriors han estat marcades pels vídeos i els DVD’s, la gallineta dels ous d’or dels últims temps no és cap altra que Internet. Muntatges de tot tipus: coorporatius o particulars, públics o privats, penjats al Youtube, pàgines web cada vegada més dinàmiques i, sobretot, el fenòmen de les eleccions americanes, sobretot pel que fa al seu bàndol demòcrata: el Facebook. Avui sembla que cap polític no és ningú si no té un ‘group to join’ en el portal Facebook com el grup Zapatero2008, o un espai de campanya per adquirir supporters com el de Joan Herrera. Però qui més enllà ha arribat en el seu intent d’aproximar-se als joves no ha estat altre que Mariano Rajoy, amb el seu propi espai ‘personal’ -entre cometes, és clar-. I és que en coses de campanya electoral sembla que ja no existeixen límits, tampoc límits d’amistat. És així com Rajoy i jo ens relacionem via Facebook, fins al punt que fa unes setmanes el mateix Mariano, ell va firmar només amb el seu nom de pila, em va desitjar un feliç aniversari ‘y que cumplas muchos mas’. Però és que la meva inquietud electoral per poder conèixer aquest múltiplex actual de campanya em va temptar de fer-me’n friend; com també supporter d’Obama, Hillary o Herrera i membre del grup Zapatero2008.

I ja són les 12 de la nit, comença oficialment la campanya electoral; o millor dit, comença el compte enrere per la jornada electoral i el repte en contra de l'abtesnció. O encara millor: continua la campanya electoral. I avui, seguint amb la protesta dels professionals de la informació, jo tampoc firmaré aquesta breu i personal crònica.

Última setmana de gener, primera de febrer

2008-02-02T10:24:00.001+01:00

Fa uns dies, la Sheryl, my American mum, em va proposar una nova experiència gratificant. Aquest cop no es tractava d’una nova escapada a NYC (ja m’agradaria, ja), ni d’un nou viatge a Arizona, tampoc d’una excursió familiar fins a l’estat de Maine. Tot i que ara que ho penso, seria realment molt interessant agafar un avió fins a Philly per viure en primera persona i des de New Jersey el Caucus del superdimarts 5 de febrer. Però aquesta experiència haurà d’esperar com a mínim 4 anys més. Aquesta vegada la Sheryl em demanava si podia participar via Internet a la classe d’espanyol de la Gabrielle, i així ho vaig fer, convertint el dimarts 29 de gener en el nostre particular superdimarts.
La cita era a les 7 de la tarda hora catalana –la 1 del migdia a NJ-, a través del xat del gmail. Amb una puntualitat més british que american, vam començar la peculiar classe. Es tractava d’una mena de roda de premsa sobre Espanya i els seus costums, tradicions, hàbit, etc. Un a un, els companys de la Gabrielle s’anaven presentant i fent les seves respectives preguntes, algunes més generals, altres de més personals, preocupacions curioses dels petits teenagers, etc. La primera pregunta em va matar: ‘Per què Gaudí va fer un drac?’, si les preguntes havien d’anar per aquell camí ja podia començar a obrir la wikipèdia, perquè la classe prometia. I va prometre.
Les preguntes van anar variant: la Mia em va demanar per les tradicions i customs espanyols, la Jessica per la diferència entre el Mediterrani i l’Atlàntic, en Ben em va preguntar pel futbol, en Michael, preocupat perquè li acaben de posar aparells, em va demanar si els nens espanyols també porten ferros; l’Alyssa volia saber què era el que més m’agradava dels EUA i quin país dels que havia visitat era el meu preferit. Els meus hobbies, els meus estudis, l’escola d’aquí, la música, el menjar, els animals, les cases...; cada ‘Hi Miriam, I’m...’ era una nova sorpresa. Però qui més em va sobtar va ser en Simon, crec que es deia; ell em va demanar per la política espanyola, per quin govern teníem actualment a Espanya. D’una manera ben senzilla li vaig explicar les diferències entre el sistema polític americà i l’espanyol, també li vaig comentar que aquí també estàvem en pre-campanya electoral, encara que molt diferent, però que a més a Espanya hi havia una monarquia. Espero que el pobre Simon ho entengués.
Prop de dues hores més tard, la Gabrielle va tornar a agafar les rendes del teclat per dir-me que una altra mestra els esperava. La classe se m’havia fet curta, l’experiència havia estat francament gratificant.

Última setmana de gener i primera de febrer. Canvi de mes, suma d’anys, inici de l’stage –que no pràctiques- al Departament de Documentals i Nous Formats de TV3, cap de setmana de carnaval en el que tot s’hi val… Avui a les dotze de la nit intentaré no perdre la sabata de cristall com la Ventafocs, sinó donar una grata benvinguda als 24 amb l’elegància de l’Audrey Hepburn. Sí, aquest any carnaval coincideix amb el meu aniversari, i com que el 4 sempre ha estat el meu número, he decidit donar-li un bon ‘Esmorzar amb diamants’ vestida de Holly Golightly. I a veure si Moon River acompanya els meus passos fins l’any que ve.

Entre el llevant i el Mestral: tramuntana. (ja m'he descomptat de capítols!)

2008-01-21T15:41:00.001+01:00

Darrerament estic preparant un documental sobre els mestres d’aixa ambientat a L’Escala. El projecte forma part de l’assignatura de Documentals de Coproducció del Màster en innovació i Qualitats Televisives (TV3) que estic cursant enguany. Ja fa prop més d’un mes que hi estem treballant, a sotragades, tot sigui dit, però de mica en mica anem omplint la pica. Documentar-nos, portar els meus companys fins a L’Escala perquè coneguin el terreny, configurar l’escaleta del documental, començar a desenvolupar el guió, etc. Un guió que parteix, com no podia ser d’altra manera, de la crònica de l’ofici dels mestres d’aixa que Josep Pla fa a ‘Contraband’, convertint el Mestral en l’eix conductor del nostre projecte. La pena és que el projecte ara per ara no tirarà endavant; senzillament n’escriurem el guió i en concretarem el pressupost i la producció, però per avui sembla que el treball serà una mica a l’envà. No obstant, no em molesta. Estic gaudint pensant al voltant de L’Escala, estic disfrutant romànticament vers aquest ofici que sembla que algun dia es perdrà. I probablement el que és millor: per culpa d’aquest projecte estic provocant als meus companys una lleugera estimació vers el poble. Crec que tot el MIQTV sencer comença a sentir-se atret per L’Escala! Van començar fent broma: ‘tot el món passa per L’Escala, Míriam!’; però ara ja m’envien missatges concrets: ‘He obert la nevera i hi havia anxoves de L’Escala, crec que per culpa teva començo a tenir un sentiment pel teu poble, a veure quan ens hi portes!’ Ho faré, un dia els hi portaré a tots 16 perquè puguin gaudir com nosaltres de la tramuntana, el mestral o el llevant.

Des d’aquí a Barcelona, trobo a faltar les llevantades, aquells temporals de vent i mar que ens apropaven a tots a la Punta. Corriguent de banda a banda esquivant les esquitxades de la mar, la Laia i jo agafades ben fort de la mà dels pares, seguint de lluny aquells intrèpids aventurers. La salabror del mar ens assecava els llavis, fins que una onada –xoooooffff!- ens obligava a tornar cap a casa. Això sí, amb el somriure d’orella a orella i una nova experiència per la nostra memòria.

I teòricament hauria d’estar fent el meu treball d’anàlisi de formats televisius sobre ‘Polònia’, però com que no estic suficientment pressionada pel temps, avui qualsevol excusa és bona per distreure’m. Encara que de fet, cada dia em distrec una mica pensant en L’Escala. És inevitable!

Rebaixes, rebajas, sales, soldes...

2008-01-07T23:41:00.002+01:00

No havia començat mai un 7 de gener anant de rebaixes a Barcelona, de fet crec que ni a Barcelona ni enlloc. De fet no recordo haver estat mai a les 10 del matí del primer dia de rebaixes a punt per la guerra. No! No he corrigut, ni m‘he barallat amb els vigilants de seguretat de cap botiga, ni he fet cua per entrar al Corte Inglés com si es tractés d’aconseguir una entrada per el Boss. Estic tocada per la tramuntana, sí, però no com en Dalí. Però avui em feia il·lusió poder viure en primera persona el tret de sortida de les rebaixes i així ho he fet.

Pocs minuts després de les 10, entrava en un establiment de dalt de tot del Passeig de Gràcia. Ja estava ple! Encara hi havia peces estudiadament col·locades, però també n’hi havia moltes de regirades, i la majoria de noies que voltaven la botiga ja havien enterrat els seus braços entre texans, samarretes, cinturons i faldilles. He fet cua per emprovar-me una mica de roba, força estona de fet. Però també s’ha allargat per culpa meva, i és que entre que ja no sé mai ni quina talla agafar –solució: agafar-ne un parell de cada peça-, que la roba i la moda és una cosa que m’agrada bastant -també anar de compres és clar-, i que em deixava portar per la bogeria de la gent, no he contat la quantitat de roba que m’he endut darrera la cortina! Però Murphy sempre m’ha acompanyat bastant, així que no m’he quedat res. Quasi millor, ja hi havia espera davant la caixa. Això sí, he continuat caminant i fent les meves parades tècniques a diferents botigues, a dreta i a esquerra del Passeig de Gràcia, també cap a la paral·lela Rambla Catalunya, fins a baix de tot a Plaça Catalunya. Cada vegada hi havia més cues, tan per provar-se la roba com per pagar; fileres de gent que fins i tot a vegades s’entrecreuaven. Quina bogeria! I pel carrer gent amb bosses amunt i avall, a mà dreta i esquerra: de sabateries, franquícies de roba interior, firmes del grup Inditex, marques italianes o noms de reconegut dissenyadors. Semblava que tothom es ‘firava’ amb algun capritx, però jo no tenia el dia –a més tot el que m’agradava ja era de nova col·lecció-.

Al final però, he gastat, sense escalfar gaire la targeta això sí, i pensant en coses necessàries. Però és que m’havia de comprar alguna cosa! No podia tornar al pis només amb les bosses del súper! Qui sap, potser hi tornaré amb més calma, quan les masses ja s’hagin cansat, encara que probablement llavors hauran esgotat existències... Anyway, l’excusa perfecte per comprar-me ja peces de nova temporada.

la miriam a tv l'escala

2007-12-15T23:08:00.006+01:00

la miriam a tv l'escala

2007-12-15T23:08:00.005+01:00

Cansada però contentíssima

2007-12-14T11:14:00.002+01:00

Últimament vaig molt cansada, però francament, gratament cansada. Em passo el dia entre el Conata i TV3 i és que com diu la gent del Màster, ‘el MIQT és un reality? Matins. Sí; Matins. No’. Com diria en Cuní, el 99’9% de l’audiència diu que Sí. El MIQT és un reality. Però sincerament, tan de bo tots els realities fossin com aquest.
Reconec que quan fa temps vam veure els horaris de l’assignatura de Documental Històric no ens ho podíem creure, i ves per on, al final els hem sobrepassat. Els llargs dies de pre-producció i guió combinats amb les altres assignatures, els intensos matins de rodatge, les múltiples hores de pre-edició entre el Digition i la ‘vaca’ i, finalment, els dos matins de total immersió en el muntatge de 'Durruti El Revolucionari’. Dimecres i dijous de 8 a 3, non stop. Però estic molt contenta, sí. Sento que finalment he trobat una cosa que m’omple, que m’enriqueix; i tenint en compte que al principi estava una mica escèptica vers el Màster, aquestes bones sensacions encara són més gratificants. Sí.

A tot això sumem-hi que estic a TV3, ‘la meva’, que em moc per allà amb total llibertat, de matí a nit, de ‘la nit al dia’.
‘La nit al dia’, el bona nit dels catalans, la sintonia del meu mòbil, un dels meus programes preferits... I és que bona part del meu cansament acumulat també és culpa de la Mònica Terribas. Però no li recrimino, ans al contrari, li agraeixo. Li agraeixo que se’n recordés de mi quan al Màster li vaig demanar que em fes saber quan entrevistaria a la Consellera de Salut Marina Geli. Així ho va fer aquest dimecres i jo, després d’haver-me llevat a les 6 durant dos dies seguits, després d’haver-me integrat en el revolucionari món d’en Durruti durant hores i hores, vaig fer un cafè ben carregat i cap al plató polivalent falta gent. Una dels meus ídols professionals entrevistava a la meva consellera predilecta. I quina entrevista! Es notava que la Marina estava cansada, però concisa, propera, coneixedora i humana com sempre; els ‘i per què?’ de la Terribas no tenien la contundència que la caracteritza, sinó que semblaven més tendres, com les seves classes. La seva conversa desprenia un respecte mutu.
No em vaig quedar fins al final, finalitzada l’entrevista vaig marxar. Ja eren la una de la nit, estava esgotada i l’endemà m’havia de tornar a llevar a les 6 per acabar de donar cos al nostre apreciat Durruti. I vaig sortir de TV3 amb el cotxe oficial de la Consellera, il•lusionada com una nena petita la nit de Reis després d’haver viscut en primera persona aquella gran experiència. Cansada, però molt contenta i feliç. I vaig arribar a casa, i vaig posar TV3 per acabar de veure el popular ‘que descansin’.

Tres maneres diferents de veure ‘La nit al dia’ en una mateixa jornada: passant fred des del plató, atenta a tot des de la regie i relaxada des del sofà. Complert, complert, complert.
I aprofito l’avinentesa per felicitar a la Mònica Terribas, en Paulí Sobirà i el seu equip pel gran programa que realitzen a aquelles hores. Felicitats!

Estic molt cansada, però contentíssima, així que ja recuperaré forces el cap de setmana!

Hibridant cultures

2007-12-12T21:05:00.002+01:00

Títol: FLASHMOB: THE OPERA
Cadena: BBC
Any de producció: 2004
País: Anglaterra
Duració: 60’
Gènere: Performing Arts

Sèries policíaques o de metges, info-shows de tota mena i qualitats, cinema i esports -sobretot futbol i F1- imperen en les graelles actuals de l’Estat espanyol. I és que les cadenes programen segons el que vol l’audiència o els telespectadors miren –mirem- allò que se’ns imposa? Aquest debat s’ha convertit ja en el tòpic de qualsevol discussió al voltant de l’oferta televisiva: què és abans, l’ou o la gallina?
Sense abandonar completament aquest quid, em pregunto si en el panorama televisiu actual tindria cabuda un espai de música clàssica o òpera en horari de prime time. És a dir, si les cadenes es llançarien a la piscina i gosarien programar un element originalment elitista en un horari de màxima audiència on el que es busca és la complicitat d’aquell target més comercial i aquells índex d’audiència més alts i, per tant, unes forquilles de públic molt àmplies. Potser és que la transgressió en la televisió passa per obrir més els ventalls culturals?, serà que la hibridació de formats passa per la mescla dels nivells de cultura? Això és el que precisament trobem a Flashmob: The Opera, on un show híbrid entre l’entreteniment, el gènere dramàtic i el musical apropa l’elitisme de l’òpera amb l’esport més mediàtic i popular en un dels espais més eclèctics i dinàmics de qualsevol ciutat. Tres elements, òpera, esport i quotidianitat que, pivotats sobre una narració fictícia retransmesa en directe, converteixen aquest Flashmob: The Opera en un programa a cavall entre la High Culture i la Mass Culture. I és que el mateix títol del programa ja equipara els dos nivells culturals incloent-ne un dins l’altre a través del signe de puntuació(:). Així doncs, tal com el nom indica, la BBC rebaixa l’òpera al nivell de la cultura de masses a través d’una Flashmob retransmesa en directe des d’una estació. Un directe que s’evidencia gràcies a l’activitat de la megafonia de la infraestructura i la interactivitat dels transeünts que irrompen en l’escena fins al punt de convertir-se en un element més del cor.

Però l’òpera no només es banalitza en aquesta Flashmob sinó que el programa pren l’estructura d’aquest art per al desenvolupament de la ficció: els actes. Uns actes que són presentats per la figura d’un conductor, que actua com a mestre de cerimònies (vestit amb americana i camisa per marcar les distàncies amb els transeünts de l’estació), i comentats per la figura d’un ‘expert’ al més pur estil d’un analista esportiu al acabar un partit. Un expert que es presenta com un llumbreres inaccessible que fa gala dels seus coneixements allunyat de l’escena. I és que el programa habilita un set a la mateixa estació de Paddington, des d’on presentador i analista repassen l’escena a través d’un plasma. Una situació que, tal i com s’ha anunciat abans, realment recorda a l’anàlisi d’un partit de futbol. Potser és que l’escena no es divideix en actes, tal i com resa la sobreimpressió de la pantalla, sinó en dues parts com les d’un partit de futbol.

I és que el futbol és el punt de partida del conflicte de la ficció. Un esport de masses que a Flashmob: The Opera hi surt doblement representat. Per una banda aquesta estereotipada discussió entre la parella protagonista i, per l’altra, la intervenció dels hooligans anglesos del Chelsea com a components d’un dels cors participants. El Chelsea F.C, un element d’identitat anglesa; això sí, és clar, el club d’un dels barris més elitistes de la ciutat de Londres. Uns hooligans, els anglesos en general, que també acostumen a fer ús del ritme de les cançons operístiques per inventar els càntics d’ànim als seus equips. Una identitat, la british, que en aquest capítol de Flashmob també es representa amb la intervenció del cor format per la policia londinenca. I és que a través de les incursions d’aquests col•lectius, podríem dir que Flashmob: The Opera intenta obrir el ventall d’interessos del públic; igual com ho intenta fent ús d’algunes de les infraestructures públiques més característics i identitàries de la ciutat: l’estació de trens de Paddington i el Tube. Sembla com si la BBC intentés dir a l’espectador que l’òpera ha sortit dels reduïts Opera House per impregnar la ciutat fins als subsòls.

Però tornant a l’estructura de la història, aquesta no només segueix la forma en actes –o parts- descrita anteriorment sinó el típic desenvolupament de ‘presentació, nus i desenllaç’ de tota obra dramàtica. Un desenllaç que aquí és un clar happy end. La història, com hem dit, arranca amb una discussió provocada per la forta afició pel futbol d’en Michael, el protagonista, amb la seva parella, la Sally; continua amb la intenció d’ella de marxar amb el primer tren i l’arribada del tercer en discòrdia per intentar seduir-la, i acaba amb la reconciliació dels dos protagonistes. Ajudat pel seu ‘àngel de la guàrdia’ i les dots vocals de tots els assistents a la Flashmob, Michael recupera a Sally just quan aquesta està a punt de pujar a un tren i marxar. Un happy end, com dèiem, del tot previsible per part de l’espectador. Però més enllà d’aquesta història a tres bandes, els dos personatges masculins també representen l’estereotip de les dues classes socials: Michael, el de les classes populars fanàtic de futbol i treballador d’una factoria; i el galant guaperes figurat com un culte intel•lectual (se’l presenta per primer cop llegint el diari) que coneix perfectament l’art de la seducció i intenta, fins i tot, desafiar a l’espectador. Un desafiament que augmenta l’empatia del televident vers l’innocent Michael.

Però si fins ara totes les cançons d’òpera s’havien presentat sempre versionades en anglès i amb unes lletres creades expressament per fer avançar la narració, Michael canta la que podríem denominar com a la ‘cançó de la decisió’ en versió original i en italià. Es tracta de La donn’e mobile, la peça leit-motive del personatge masculí, que ara s’intenta elevar de nou el nivell cultural (amb la versió original) i potencia el clímax del programa en aquest final feliç gràcies, també, a l’ajuda de la realització. Un resultat esperat que finalitza amb la interpretació coral de tots els assistents cantant a l’unisó i acompanyant-se amb el ritme de les seves mans. Una escena que recorda al reconegut concert de primer d’any retransmès des de Viena a bona part del continent europeu. I és que probablement les festes de Nadal són les úniques dates en les quals les cadenes de televisió de l’Estat s’atreveixen a programar música clàssica i òpera. Com si inconscientment, unissin l’elitisme de la música clàssica a la tradició de les festes nadalenques. A tot això em pregunto si potser aquest Nadal Televisió de Catalunya hauria d’intentar convocar una versió de la Flashmob: The Opera en horari de prime time i des de l’Estació de Sants per tal de tornar a acostar la població a les infraestructures i recuperar la confiança vers la Renfe. Però vist amb els prismàtics actuals, potser aquesta seria avui una aposta massa arriscada, que no només traspassaria el llindar dels formats sinó que, més enllà de la hibridació, TV3 vessaria la seva tasca de servei públic de la televisió. Quedem-nos amb el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música Catalana retransmès en directe des del segon canal de Televisió de Catalunya i continuem apostant sobre segur amb el cinema, els esports i les ficcions.

Felicitats avis!

2007-11-26T21:32:00.003+01:00

Avi, àvia, no sé què fa que últimament cregui en les senyals. La setmana passada, precisament el dijous 15, la Mònica Terribas ens va posar un programa de ‘La vida en un xip’. ‘El recordeu?, -ens deia- primer feien ‘La granja’ i després el debat d’en Puyal...’. Mentre ella parlava, em vaig distreure un moment i ràpidament em va venir una imatge al cap. Una escena que durant anys es repetia cada divendres: l’avi i la Teta al sofà marró que teníem abans, l’àvia a la butaca del costat de la porta, i jo a la seva falda. Tots quatre miràvem junts les peripècies d’en Mercader i després jo m’adormia com un angelet (endimoniat diuen que era) amb l’escalfor de l’àvia. Després, un got de llet calenta amb cola-cao i a dormir. Bona nit.

‘Hi havia una vegada una cabreta que tenia set filletes’... Cada dissabte al matí, la Laia i jo ens colàvem al llit dels avis. Cada una al seu costat preferit, escoltàvem el conte de les set cabretes una vegada i una altra. Ens el sabíem de memòria, però volíem que l’àvia ens expliqués el nostre conte de bon dia mentre encara notàvem l’olor de l’avi al coixí. Ell sempre es llevava aviat, se n’anava a traginar porcs amb el camió i tornava a l’hora de dinar. Espaguetis amb tomata i molt de formatge ratllat, és clar! – bé, per l’avi sense formatge. Però ell no ens volia fer cap petó fins que no s’havia tret el mono i dutxat. Llavors no només un de petó, i dos també són pocs per nosaltres, sinó sempre quatre petons, dos a cada galta.

Recordo perfectament els dimecres sopant a casa els avis. Sempre amb el foc encès a l’hivern i un partit de la Champions a la tele. Com aquell 20 de maig del 1992! Tinc gravada a la ment la imatge de la mare i jo saltant a la cuina mentre en Koeman marcava i el dibuix d’en Jordi Culé es tornava boig a la pantalla. Podria fins i tot dir quina roba portàvem tots sis, però no ho faré, ara això és irrellevant. I l’avi content, eufòric com mai -i tan nerviós com avui-, obrint tot seguit una ampolla de cava. L’esperit català de les grans celebracions, el mateix cava amb el que tots brindem avui per la vostra felicitat.

També recordo aquelles passejades per La Clota mirant com marxaven i arribaven les barques; i aquelles escapades d’estiu a Cambrils: l’avi, l’àvia, la Teta i jo, en aquell hotel on ‘no volien pas nenes que no mengessin’. Alguns anys els pares s’unien a nosaltres l’últim dia en tornar del seu viatge de torn. O aquells dinars a Rabós i aquells sopars de Sant Andreu tots junts al menjador de Borrassà; i aquells àpats de Sant Narcís amb la Tia de Girona, sempre era un dia d’estreno! Passats quatre dies i ja era Nadal un altre cop, amb el tió que s’escalfava a la vora del foc i es menjava les taronges de l’avi. I un any nou que començava amb els canelons de l’àvia i la Padrina ocupant el cap de taula amb el seu got de vermut per amanir l’aperitiu. I de Nadal a Setmana Santa, tots a fer brunyols a Borrassà, cada any més quilos. I la Laia i jo els ensucràvem -i els ensucrem encara- mentre insistíem a l’àvia una vegada i una altra que obrís el seu restaurant. Can Delfí, opinàvem sempre que s’havia de dir, i l’àvia cuinaria els seus millors plats, mentre l’avi portaria els comptes.

Podria continuar explicant anècdotes, moltes anècdotes, any rere any, Nadal a Nadal, aniversari a aniversari, festa a festa, diumenge a diumenge. Anècdotes totes elles plenes d’amor, de felicitat, de família, que tots guardem a les nostres memòries. Una família admirable que no hagués estat possible sense vosaltres dos, sense el vostre amor, sense el vostre caliu. Una família que és per mi, per nosaltres, el més important d’aquest món. Un amor que vosaltres ja heu fet durar més de 50 anys i heu sabut transmetre a la mama i al papa, i a nosaltres dues, les vostres nétes. Un amor somniat per a molts. I és que com a mínim jo de gran vull ser com vosaltres. Feliç com el primer dia després de 50 anys d’amor.

Avi, àvia, Moltes felicitats.
Us estimem molt.
Cantallops, 25 de novembre del 2007.

Entrevista a Josep Pernau, periodista i columnista de El Periódico

2007-11-05T22:25:00.002+01:00

‘Vull una feina on ningú depengui de mi’

Per a Míriam, aquest recull d’acudits que avui en dia són un luxe i fa anys van ser una necessitat. Amb la meva amistat. Josep Pernau.

- Recorda sobre què va escriure la seva primera columna?
Recordo perfectament la data, 1 de setembre de 1980, però el tema... ara, si em preguntes perquè va néixer, també t’ho explicaré.
- Per què va néixer doncs?
Jo abans de El Periódico, havia estat director de El Mundo Diario, la revista Destino i el Diari de Barcelona i, per raons diferents, tot va acabar malament. Així, quan el director de El Periódico em va cridar, jo li vaig dir: ‘vull una feina on ningú depengui de mi’, i així va néixer la columna.
- I perquè la seva columna es diu Opus mei?
Perquè volia fer un tema tractat amb ironia i volia demostrar-ho amb un títol irònic. En llatí macarrònic i incorrecte seria com dir Obra meva, però en canvi recorda a Opus Dei.
- Quan l’ha d’escriure, com decideix el tema?
Doncs tinc una bàscula dins meu i peso el que m’interessa més, però a vegades m’equivoco.
- I sobre quin tema no escriuria mai?
Un tema que incités a l’odi, a la destrucció.
- De petit vostè ja volia ser periodista?
No, jo vaig exercir dos anys el magisteri i estava a Lleida per tornar a començar un curs i va sortir un anunci d’una escola de periodisme que s’inaugurava a Barcelona i vaig dir ‘això és lo meu’, i fins ara.
- Així, vostè considera que un periodista es crea, o s’és periodista?
Això és un debat antiquíssim. Neix o es fa? A veure, un periodista ha de ser una persona amb unes condicions, i una d’elles és la curiositat universal. No es pot ser periodista si no s’és una persona curiosa, i si tu tens vocació, tindràs aquesta curiositat.
- I per tant què és el periodisme?
Informació, fets.
- I què és el que més li atrau del periodisme?
Servir el que passa, fer d’intermediaris.
- Vostè cap on creu que va el periodisme d’avui dia?
Cap a un periodisme de més opinió. Cap al columnisme si vols que et digui. Els nostres adversaris ja donen la informació pura i dura, i per tant, nosaltres hem de donar opinió.
- I això és bo o dolent?
És el millor que pot passar. Pels fets tots les diaris són iguals i amb l’opinió es diferencien els uns dels altres.
- He portat el seu últim llibre l’‘Humor en combat’...
Hi ha acudits bons eh? N’hi ha un d’una senyora que porta el nen al metge i diu: ‘mira doctor que estic molt preocupada. Aquest nen és un sàdic, fa mal a tothom, maltracta als animals, escup al ventre de les embarassades, pega als nens petits... M’avergonyeixo d’ell, quan sigui gran hauré de negar que és fill meu’... I el metge li diu: ‘quina edat té?’ ‘4 anys’, respon. I el metge li contesta: ‘Ui no es preocupi, canviarà, serà dolç, simpàtic, amable’... Agraïda, la dona li diu: ‘Ai senyor tota la vida me’n recordaré de vostè’. ‘Sí si –diu el metge-, vagi-se’n tranquil·la senyora Hitler’. És bo!
- Com va començar doncs el projecte d’aquest llibre?
L’any 1989 va caure el mur de Berlín i la primavera següent vaig anar a visitar els països de la URSS. El primer cop que vaig anar a Varsòvia, a Polònia, em van dir una frase que em va agradar molt: ‘ens ho van prendre tot menys les ganes de riure’. O sigui l’humor donava moral a la gent que patia la dictadura. Així, em va agafar l’obsessió de guardar acudits, buscar-ne... i ha sortit aquest llibre d’humor clandestí, artesà.
- Un llibre d’humor una mica polític també.
Sí, també.
- I com a periodista polític, com titularia una columna sobre la política catalana?
‘Els del tripartit n’han après’.
- I l’espanyola?
Seria molt negatiu perquè el PP fa una política de destrucció i de crear problemes.
- És per això que la premsa de Madrid està tan crispada?
A Madrid hi ha un enfrontament entre dos grups de mitjans marcat per una manca de respecte. Aquí estem domesticats; La Vanguardia i El Periódico se la fumen i discuteixen, però sempre es respecten.
- I és lícit que els mitjans s’ataquin entre ells per la seva ideologia?
Jo crec que es pot discrepar amb la línia editorial, sense faltar-se mai el respecte. Però ens agradi o no són mitjans de comunicació i són lliures per enfocar-los com vulguin, mentre informin.
- Creu vostè que el periodisme, o el columnisme, està obert a tothom?
Totes les professions estan obertes a tothom.
- Sí, però un periodista mai exerciria de metge, perquè un metge pot escriure una columna?
Perquè la premsa es basa en la llibertat d’expressió i tothom pot accedir a la premsa, en canvi no tothom pot accedir al tractament d’una malaltia. Hi ha una dita que diu, ‘la millor llei de premsa és la que no existeix’, i d’això en fan una professió.
- En el seu llibre ‘Memòries: Confesso que sóc periodista’...
L’has llegit?
- Alguns fragments per poder preparar l’entrevista. Doncs al llibre vostè parlava del periodisme durant el franquisme. Com el va viure?
La premsa estava totalment intervinguda. Suprimien tot el que no coincidia amb el seu punt de vista, i a vegades també afegien. Recordo un dia que Franco va venir a Barcelona. Havia passat pel Passeig de Gràcia i havia anat a la Plaça de Toros, però a la informació no es parlava de com havia anat d’un lloc a l’altre i hi van afegir una nota que deia: ‘un parrafo de aplausos entre el Paseo de Gracia i la Plaza de Toros’.
- I vostè creu que el periodisme d’aquest país encara està afectat pel trauma del franquisme?
Alguns tics potser si que té.
- Tics com quins?
Per exemple, la premsa més canalla, o sigui l’extrema-dreta, la Cope, defensen les seves bajanades en nom de la llibertat d’expressió. Federico Jiménez Losantos fa una mitificació indigna de la llibertat d’expressió i usa el mateix argument que els demòcrates.
- Perdoni la indiscreció, un periodista es jubila?
Home jo ja estic jubilat.
- Però continua escrivint.
Sí, estic administrativament jubilat, però la meva curiositat guanya a l’edat.
- Doncs una curiositat meva per acabar, sobre què escriurà el proper Opus Mei?
Sobre la visita de l’Acebes d’ahir.
- Em podria dedicar el llibre.

Entrevista a Marina Geli, Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya

2007-10-14T21:47:00.002+02:00

Fa uns mesos vaig entrevistar a la Consellera de Salut i he pensat que la meva primera entrevista no es podia quedar en un calaix. Aquí la teniu.

‘Necessitem trobar un pacte amb l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està’

Míriam Gifre Sala/L’ESCALA. No té cap hàbit tòxic i ni tan sols va beure cava per celebrar que era nombrada Consellera de Salut. No s’ha hagut d’estirar mai al llit d’un quiròfan i només l’han anestesiat per donar a llum als seus dos fills. Tampoc ha hagut de seguir mai cap tractament mèdic de manera crònica i l’únic medicament que es pren és un complement de ferro; això si, només de tant en tant, quan la densitat de la seva agenda l’obliga. Abans, però, es perdria vora el mar Mediterrani, la millor medicina, i acompanyaria la seva recuperació amb bona poesia. No té cap al·lèrgia que es pugui tractar i curar, Marina Geli només esternuda davant d’aquella gent que no té il·lusions, perquè la il·lusió és per a ella el més admirable de les persones.

1.- Quin diagnòstic fem a la Catalunya d’avui?
Un diagnòstic optimista però a una Catalunya que no confia suficientment en ella mateixa.

2.- De què vacunaria la societat catalana?
D’individualisme. A vegades ens mirem excessivament el melic i no veiem que si anéssim tots junts tindríem més possibilitats.

3.- I la salut catalana, quina malaltia té?
L’adaptació a canvis molt importants. A canvis de població, a canvis demogràfics d’envelliment i a canvis cada vegada més exigents amb un sistema sanitari de tal innovació que fa que es necessiti adaptar.

4.- Vostè va entrar en política al 1984 com a regidora de l‘Ajuntament de Sant Gregori en qualitat d’independent dins la llista del PSC. L’any 1996 se’n va fer militant. Tenint en compte la seva trajectòria, com creu que ha evolucionat l’activitat política a Catalunya?
Ha millorat de manera extraordinària. Jo vaig començar molt aviat a l’Ajuntament i precisament el pes dels ajuntaments és el que ha canviat més en aquest país. Parlem molt de la Generalitat, a qui l’autogovern li ha permès tenir moltes més possibilitats, però també hi ha hagut una transformació extraordinària dels nostres municipis. Hem evolucionat a bé, però encara necessitem trobar un pacte amb la resta de l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està. Els catalans tenen un sentiment molt fort de voluntat d’autogovern, i potser això és el que ha fet que el pes de la política catalana hagi estat una mica submergit i minimitzat pel gran pes de la política espanyola. Sobretot des de l’Aznar i l’últim Govern del PP la confrontació que s’intenta que existeixi entre Catalunya i la resta d’Espanya ha planat molt sobre la política catalana.

5.- El 2005 el seu Departament va iniciar un Pla Director d’Immigració per conèixer millor l’ús que els immigrants fan de la Salut. Com afecta la immigració a l’assistència sanitària?
D’una manera extraordinàriament important. Primer perquè Catalunya ha crescut pràcticament un milió el nombre de persones en els últims 10-12 anys i, per tant, ja només té impacte per l’augment de població. Segon és evident que són gent jove i amb bona salut, però que tenen fills i per tant en alguns camps són demandants del sistema sanitari. A més, tenint en compte que venen de països pobres on no hi ha un sistema sanitari estructurat, la possibilitat d’un sistema d’accés lliure i gratuït que es paga a través d’impostos és impensable per a ells. A més a més Catalunya és el lloc d’Espanya amb més diversitat de nacionalitats i això vol dir que també hi ha un problema d’acollida, d’idioma i d’elements culturals diferencials que no podem negar. Evidentment que afecta i ens hi hem d’adaptar.
- I l’envelliment de la població?
L’envelliment és l’altre gran debat. Tenim un sistema sanitari molt pensat per malalts aguts i en canvi ara la major part de persones que ingressen a un hospital o van a un centre de salut són gent gran i amb moltes patologies cròniques. L’activitat quirúrgica ha crescut exponencialment en base a l’envelliment i això comporta una necessitat d’adaptació i millores del sistema sanitari. També és veritat que el sistema sanitari ha suplert amb dificultat unes mancances de qüestions que altres estats europeus tenen molt millor resoltes, perquè el sistema sanitari ha fet de substitut de les febleses dels serveis socials. Això fa que el sistema necessiti una universalització dels serveis de suport a les famílies, que és el que ara començarà a caminar lentament amb la llei de Dependència.

6.- Parlant dels altres estats europeus, quin sistema mira Catalunya?
Catalunya ve de la tradició dels països socialdemòcrates però adaptada al nostre context. Nosaltres ens emmirallem en els models sociosanitaris dels països nòrdics i també del Regne Unit, que és la cultura que vam copiar fa molts anys. Un sistema nacional de salut i un sistema privat complementari d’assegurança de salut, però amb els ingredients de la diversitat que té el model sanitari de Catalunya.

7.- Catalunya és capdavantera en molts aspectes, però encara ens falten infrastructures i també metges. La solució és que vinguin doctors estrangers?
A curt termini no hi ha més perquè falten professionals. A llarg termini però, la solució no és només d’importació sinó de canvis interns del paper del metge i de les nostres universitats, i això és el que estem revisant en el Consell de la Professió Mèdica.

8.- Sembla que cada vegada hi ha més gent que es visita a consultes privades però a l’hora d’intervenir-se acudeixen a la sanitat pública, com ho explica això?
Perquè el punt feble més important del sistema públic és l’accessibilitat a determinades consultes. La gent sap molt bé que per una malaltia greu i urgent és millor el sistema públic, i en canvi per determinades consultes de diagnòstic o d’algunes qüestions que encara no estan prou consolidades, un 26% dels catalans tenen una assegurança de salut o van a la privada. Hem de coexistir amb aquest doble assegurament.

9.- Un altre hàbit dels catalans és la consulta al farmacèutic i, de fet, el Departament de Salut ha anunciat que compensarà les farmàcies per la seva funció d’assessoria. Què representa aquest hàbit?
Nosaltres estem a favor d’això i ho volem potenciar. El farmacèutic és un professional sanitari que pot assessorar perfectament al ciutadà amb elements d’autocura i fins i tot de medicaments que no necessiten prescripció mèdica.

10.- Angela Merkel a Alemanya i Michelle Bachelet a Xile, ara diuen que Hillary Clinton serà la primera presidenta dels Estats Units. Com a dona i política, com veu aquest moviment?
Jo crec que és un deute històric. Les dones han accedit al sistema universitari i estan més preparades; han entrat a l’espai públic, van escalant amb igualtat d’oportunitats en el camp de la política i ara comencen a arribar als primers llocs. Jo crec que seria extraordinari que Hillary Clinton fos la presidenta dels EUA, no només perquè sigui dona sinó perquè també evidenciaria una necessitat de canvi en un estat que, ens agradi o no, dirigeix el món. Crec que s’ha de donar confiança a l’accent que les dones porten a la política i en aquest cas seria un símbol extraordinari.

11.- El proper 27 de maig, són les eleccions municipals. Vostè és la primera secretària de la federació del PSC a les comarques gironines, com veu els propers comicis a Girona?
Crec que ens aniran bé i aspirem a governar a la Diputació. Per una banda tindrem més llistes socialistes o independents amb el suport del PSC i això vol dir que ja comencem a penetrar en llocs on no teníem presència. A més a més amb l’entrada d’una generació de candidats joves. Per altre costat no és només un tema quantitatiu sinó qualitatiu: crec que ens mantindrem a la majoria de llocs on ho hem fet bé i consolidarem alcaldies, també tenim candidatures guanyadores amb possibilitat de recuperar alcaldies o guanyar-ne de noves. Penso que ens aniran raonablement bé, tot i que també depèn dels pactes.

12.- Els immigrants amb papers han de poder votar?
Sí. Crec que això és un procés d’integració i d’absoluta normalització i negar-los el dret a vot és dir-los que no tinguin responsabilitats públiques. El vot és un deure ciutadà i una implicació diferent a la vida local i, per tant, haurien de votar.

13.- Durant un temps se la situava com a Ministra de Sanitat a Madrid. Si Zapatero torna a guanyar les eleccions generals del 2008 i se l’emporta, quina seria la primera consulta a fer a Espanya?
Això és una hipòtesi molt hipòtesi! Jo crec que, independentment del que pensi el PP, a Espanya s’ha d’anar cap a un model de govern d’Estat absolutament federal. Si cal canviar la Constitució, cal apostar clarament pel federalisme com ho han fet els suecs, els canadencs o els australians. Països on també valoren la diversitat i on han sabut trobar l’encaix entre el poder central i el poder autonòmic. Aquesta és la consulta, i segurament seria una gran oportunitat per trobar l’encaix del País Basc a Espanya.

14.- Parlant del País Basc, quina és la millor via a seguir per al procés de pau?
El diàleg. Un diàleg que vol negar el PP quan saben perfectament que és l’únic camí.

15.- Tornant a la seva activitat política, com descriuria els seus anys de consellera en l’era Maragall?
Crec que el President Maragall passarà a la història amb només 3 anys de president per situar on havia d’estar el nord de l’ambició de Catalunya. Ha passat molt desapercebut el que va fer el Govern de Maragall a dintre Catalunya i en canvi es van centrar les bases per a molts canvis profunds. S’ha vist com una cosa totalment convulsa, però el temps dirà que era absolutament necessari passar per aquesta etapa i situar el llistó molt alt.

16.- En què s’assemblen Pasqual Maragall i el President Montilla?
En que són líders, encara que lideren d’una manera diferent. El President Maragall necessita situar el debat de les idees més enllà, mentre que el President Montilla necessita situar el debat d’allò concret i explicar el que ja ha conquerit. Tots dos també han estat alcaldes de dues ciutats dures que han transformat de manera extraordinària i això se’ls nota molt.

17.- Com aconsegueix una Consellera conciliar la seva agenda política amb la vida familiar?
Malament. S’intenta fer el que es pot i aprofitar les hores que estàs a casa. Ara, amb les municipals, les agendes encara s’omplen més, però des del Departament intentem rendibilitzar molt el dia perquè no hi hagi activitat nocturna. Una altra cosa són els actes externs que no puc eludir.

18.- Vostè és metgessa internista especialitzada en malalties infeccioses i sobretot en la Sida. Com veu des de la Conselleria les investigacions en l’àmbit de la Sida?
Molt bé. Els medicaments per la gent que ja està infectada milloren i hem consolidat els dos grups de vacunes del Dr. Gatell i el Dr. Clotet per intentar contribuir a les investigacions. Però hem de reforçar la recerca en prevenció: hi ha una certa banalització de la Sida i hem d’evitar una relaxació de la gravetat de les malalties infeccioses, també cal adaptar-nos als nouvinguts, que tenen elements culturals molt diferents, i a més a més està creixent molt la prostitució de carrer i carretera.

19.- La medicina és una professió vocacional?
Sí, clarament. No ha de ser una vocació genètica sinó que es pot aprendre, però crec que hi ha d’haver un punt d’actituds personals i realment ho notes quan exerceixes.

20.- S’ha enfadat mai amb els mitjans de comunicació?
A mi em preocupa sobretot l’omissió i la jerarquització, perquè tenint en compte que la Salut és el que més li interessa a la gent, hauríem d’intentar treballar amb jerarquies diferents.

21.- Una curiositat, veu ‘Polònia’?
Sí, a vegades veig ‘Polònia’ i ric moltíssim, té un sentit de l’humor molt intel·ligent.
- S’hi troba a faltar?
Li vaig preguntar un dia a l’Escribano perquè no sortia a ‘Polònia’ perquè jo pensava que la meva caricatura era molt fàcil, i em va dir que ja ho havien pensat però que jo generava poca controvèrsia. Per la vaga em vaig veure en un esquetx i vaig riure molt però no m’hi trobo a faltar.

22.- Ha pensat en què farà quan s’acabi aquest cicle d’activitat política? Tornarà a exercir la medicina i a investigar?
Sí, no sé ben bé què faré però suposo que alguna cosa relacionada amb la meva professió mèdica. Quan vaig de visita als centres encara a vegades m’enyoro, és com si no hagués perdut mai aquest punt de bata blanca.

'Una mania a l'hora de veure la tele?'

2007-09-26T16:05:00.002+02:00

A vegades tinc la mania de llegir les entrevistes pensant en què respondria jo. Podria semblar narcisista, ho sé, però no ho faig per egocentrisme. Responent les preguntes dels altres sovint descobreixes incògnites que no t’havies plantejat mai encara.

Fa uns dies en una revista d’informació televisiva vaig topar amb una pregunta nova: ’Una mania a l’hora de veure la televisió?’. Fins aleshores mai m’havia plantejat quina és la meva ‘mania televisiva’, però hi he estat pensant. Normalment poso els peus damunt del sofà, però això no és una mania sinó una costum; a vegades faig servir la tele com a ràdiofòrmula mentre faig altres coses, però això tampoc crec que sigui una mania, encara que tampoc sé com ho podria descriure. M’agrada fer zapping, també seguir més d’un programa alhora, però no suporto veure la tele mentre un altre té el poder del ‘mando’. Tot i això, crec que aquesta és una sensació bastant estesa. Com les migdiades al sofà, sentint la tele sense mirar-la, però sense tampoc deixar que l’apaguin. Això tampoc és un mania sinó un plaer, com el gust de les migdiades – amb resaca?- de diumenge amb el soroll de la F1 de fons. M’encanta!

Després de molt pensar-hi, per fi he descobert la meva mania. I això sí que és una mania. És una mania perquè ho faig instintivament, sense pensar. Potser no ‘obsessionant’ com diu la definició del DIEC, però sí fixa. I és que cada vegada que agafo el ‘mando’ per obrir la tele ho faig sempre prement el 3. Sempre, sempre, sempre! No l’1 com m’han ensenyat a comptar, ni de dreta a esquerra, seguint l’ordre de l’escriptura i la lectura, sinó el 3. El 3 de TV3. El 3 de ‘la meva’.

Dilluns començo el Màster en Innovació i Qualitat Televisiva de TV3. Estic nerviosa.

Un altre Vilopriu

2007-08-24T23:51:00.001+02:00

A vegades em pregunto perquè estudio periodisme si a Comunicació Audiovisual ja em van ensenyar la narrativa de la ficció.

Ahir al vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la trobada socialista de Vilopriu. No hi anava acreditada com a premsa, encara no, però hi anava perquè la meva raó em deia que la trobada tindria un alt interès periodístic més enllà de la política. Així va ser.

No obstant avui llegeixo la premsa regional i catalana, veig les cròniques al 3/24 o a TV1 i tinc la sensació que els periodistes que les firmen no van assistir a la mateixa reunió que jo. Ni tan sols les cròniques d’ambient relaten la mateixa vesprada que jo vaig viure. És més, destaquen la importància a fets que allà van passar totalment desapercebuts. Què n’hi ha dels grans i aplaudits discursos que van fer consellers de la talla de Marina Geli o Antoni Castells, on queda el llarg parlament d’Obiols?; o és que només hi havia Maragall i Montilla a casa de De Puig? On queden les paraules sobre la potítica social i sobre el futur polític de Catalunya?, o és que allà només es van criticar els 23 anys de Govern convergent? Això és precisament el que creu avui la societat catalana, això i una suposada ‘maragallada’ que s’han afanyat a difondre.
Francament, em decepciona el camí que està agafant el periodisme d’aquest país. No em decepciona la política, ans el contrari, el que em decepciona és l’opinió pública que intenta crear l’opinió publicada. On em dec estar posant…

A casa meva Sirera s'escriu amb C

2007-07-21T09:59:00.002+02:00

Ahir al migdia em vaig desconnectar de l’actualitat llegint a la news bar del 3/24 que el PPC li oferia la presidència del Partit a Alberto Fernández Díaz. En aquell moment ja ho trobava esparpèntic, però és clar, quina cosa del populars no troba esparpèntica una servidora?

Avui, quan m’he despertat, m’he trobat amb la cara de Daniel Sirera a la portada del diari. Petita, en forma de breu, a l’extrem inferior dret, però hi he anat a parar directament, passant per alt el titular sobre els impostos de matriculació i la imatge central d’en Txiki. ‘Daniel Sirera substitueix Piqué al capdavant del PP a Catalunya’.

Sirera, el mateix portaveu del PP al Parlament de Catalunya que fa uns mesos –en plena precampanya electoral pel 27M- va venir a la facultat a oferir-nos una roda de premsa; aquell qui ens va negar rotundament i reiterada que Ángel acebes i el PP mai havien dit, ni tan sols insinuat, que ETA estava darrera els atemptats de l’11M; el jove polític que intentava buscar la nostra complicitat amb un toc humanista per defugir millor les nostres preguntes; aquell convidat que es va discutir amb una companya badalonina sobre el vídeo del seu compatriota Xavier Garcia Albiol. Daniel, els clients sempre tenen la raó però si els convidats volen continuar gaudint de l’amabilitat dels amfitrions han de saber respectar-los.

D’acord, ara Daniel Sirera ha passat de ser un convidat a convertir-se en el nou compte d’Urgell de can PPC. No sé perquè, però em temo que el canvi Piqué-Sirera serà un canvi sense transició. Ell mateix ja ha anunciat que inicia una nova etapa ‘útil’ i exempta d’ismes; però de quina utilitat estem parlant?, a quins ismes es refereix?
Deixem passar el cap de setmana. Veiem-ho a partir de dilluns.

Ara et toca a tu, i a tu, i a tu...

2007-07-19T10:07:00.001+02:00

Ja fa més de mig any de les eleccions autonòmiques de Catalunya, ja fa més de sis mesos queJosé Montilla és el President de la Generalitat de Catalunya; fins i tot ja fa més d'un mes que els catalans vam ser cridats a les urnes -per tercera vegada en un any, recordem-ho- per elegir l'alcalde del nostre poble o ciutat. No obstant, avui, en ple mes de juliol, bona part de les marquesines de bus de la Generalitat de l'Empordà encara ens criden a la participació en les eleccions del dia 1 de Novembre. Serà aquesta la causa de l'alta i comentada -comentadíssima- abstenció del passat 27M?

100 punts pel català!

2007-06-27T11:37:00.001+02:00

Veig al TNVespre que el català és una de les 100 llengües més parlades del món. La número 88, per ser exactes, i me n’enorgulleixo enormement.

Surto al carrer, avui vaig sense el meu ipod nano a les orelles i em dedico a sentir (que no a escoltar) als altres. En un pas de zebra, una mare renya en castellà al seva filla i al meu supermercat habitual, la caixera m’informa del preu en castellà després del meu catalaníssim ‘bona tarda, només tinc això’. Llegeixo entre els blogs afins, gent de parla catalana sembla que es sent més còmoda escrivint en castellà, o potser és que en castellà es fan menys faltes? Me'n vaig de compres. Fent cua per pagar en una coneguda cadena de roba interior, una senyora se’m dirigeix en castellà: ‘eres la última?’. Ho sóc. Es posa darrera meu i comença a mantenir una conversa catalana amb la seva filla adolescent. Que faig cara a castellano-parlant potser? Ho dubto.

A Catalunya ens hem acostumant a dirigir-nos primer en catsellà als nostres co-habitants. Al bar, al súper, al metro, ‘bajas?’; sembla que les primeres interpel·lacions sempre són en castellà. Potser és que, com feia aquell, la gent parla en català en la intimitat. Però bé, el català és una de les 100 llengües més parlades del món. Orgullosa de fer-la servir cada dia.

Confesso...

2007-06-10T11:58:00.002+02:00

‘Si tens vocació, tindràs aquesta curiositat universal…’ Això mateix em deia Josep Pernau en una entrevista fa uns dies. Sóc curiosa, molt, a vegades potser massa i tot. Però tinc vocació? Ho pregunto a la meva memòria, ho busco entre els seus racons...

L’estiu del 1992 Barcelona es va situar en el punt de mira del món. Els Jocs Olímpics es celebraven aquí i tots els catalans ho vivíem com una festa. Les Olimpíades van marcar un abans i un després per la ciutat, però Barcelona’92 també va despertar els meus interessos personals. Aquell estiu jo era una innocent criatura en edat de comunió, una nena curiosa pel món que anava d’excursió familiar a Barcelona per viure l’eufòria d’aquells dies. Recordo quan passejàvem pels voltants de l’estadi olímpic i a dalt les piscines Picornell, la gentada que hi havia a la ciutat, etc. Però el que més em va marcar d’aquella jornada va ser el desplegament periodístic que vaig descobrir. La seva tasca em va fascinar. Sí, jo de gran també volia ser periodista.

Des d’aleshores i durant un temps, tenia les coses molt clares, claríssimes: volia ser periodista del Barça. Volia seguir el Barça i en Guardiola arreu. Recordo una vegada que en Guardiola va venir a la Fontana d’Or de Girona a fer una conferència, jo estava emocionadíssima per anar-hi. Vaig convèncer els meus pares perquè em deixessin sortir abans de l’escola i m’hi portessin. Acabada la conferència va iniciar-se un petit torn de preguntes i jo no volia sortir d’allà sense fer-li’n una. Era el meu Guardiola i era la meva oportunitat. Així que després d’una estona em vaig aixecar i ‘Hola, em dic Míriam. Fa estona que et vull preguntar alguna cosa però tot el rato em prenen les preguntes...’ Ell es va posar a riure, l’Arcadi Calzada també, tota la sala, de fet. Nerviosa i eufòrica, li vaig fer la meva pregunta i ell em va contestar molt amablement.

Ara que ja s’acaba el curs, que porto un any d’estudis de periodisme, que miro enrere i busco somrient entre els meus records d’origen, també em confesso. De petita petita, força petita, confonia en Jordi Pujol, en Nuñez i en Gorbatxov! Sabia els seus noms, coneixia la seva existència per la televisió i el que sentia, però suposo que per mi tot eren calvícies. Sort que aviat vaig descobrir la taca al front de Gorbatxov i el vaig descartar del meu peculiar tripartit de calbs, però els altres dos els vaig confondre durant un temps. Baixets, calbs, cabell blanc, mediàtics, sempre amb un escut a la solapa... Descobrir qui era un i l’altre era com jugar a les 7 diferències. Suposo que si ara tingués 6 anys, la meva complicació seria trobar semblances entre en Montilla, en Laporta i en Putin.

I és que les coses canvien però jo encara vull ser periodista!

Amb C de Canvi climàtic, amb C de cercle viciós

2007-06-06T12:49:00.001+02:00

Craaaash! Corredisses, càmeres. Centenars de turistes corren per immortalitzar el moment. Un bloc de gel es desprèn, s’enfonsa sota l’aigua. Silenci. Reapareix. El nou iceberg comença a navegar sense rumb pel fred dulce de glaciar. El Glaciar Perito Moreno, a la Patagònia argentina, és una de les glaceres que està patint els efectes del canvi climàtic. Una esllavissada de glaç que, malauradament, s’està convertint en un nou i diari espectacle natural a l’Argentina.

Coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient (05 de juny), l’ONU ha publicat l’informe ‘Perspectiva global sobre la neu i el gel’ que alerta de les conseqüències que provocarà el desgel de la criosfera terràquia i conclou que ‘només la pèrdua de neu i de les glaceres de les muntanyes asiàtiques afectaria un 40% de la població mundial’. Però aquest és tan sols un dels molts impactes derivats de l’efecte hivernacle i el seu conseqüent escalfament del planeta; perquè, tal com resa l’informe de la ONU, el canvi climàtic és ja un ‘cercle viciós’ en el que un efecte –l’augment de temperatura- comporta l’altre, que alhora impacta de nou sobre el primer. Un canvi climàtic del qual avui se’n parla, i molt, però se’n desconeix la solució, si és que n’hi ha una.

L’any 2004 el científic James Lovelock, autor de l’Hipòtesi Gaia -conjunt de models científics que configuren la Terra com un sistema autorregulat- va publicar l’article ‘L’energia nuclear és l’única solució verda’. Tal com el títol indica, Lovelock postulava l’energia nuclear com a única opció possible al canvi climàtic. Sí, l’energia nuclear es planteja avui com un substitutiu del petroli i una alternativa a la producció d’electricitat. Però mentre que les centrals nuclears no emeten gasos que contribueixen de manera directa a l’efecte hivernacle, si observem tot el procés més enllà dels reactors –des de que s’extreu el combustible de les mines d’urani i es fabrica, el seu transport, la mateixa construcció de les centrals nuclears, o la gestió posterior i enterrament de residus-, descobrim que sí que es produeix una emissió de CO2 i altres gasos contaminants. Però més enllà d’això, encara són molts els detractors de l’energia nuclear –sobretot entre les capes socials no científiques- que miren de reüll les teories alternatives d’aquesta amb la ment fixada en la radioactivitat, els perills i el record d’accidents com el de Txernòbil (1986). Un desastre nuclear del qual encara ara se’n pateixen conseqüències entre la població.

En definitiva, la solució al canvi climàtic continua essent una incògnita avui, una incògnita i un problema. Un problema natural, científic, social, econòmic i també polític. Així, mentre els principals caps d’Estat i de Govern es reuneixen aquests dies a Berlín en la cimera del G-8 per a afrontar, entre altres coses, una solució al canvi climàtic; a Espanya la consciència de les empreses privades vers l’impacte climàtic s’ha convertit ja en un eix de les seves campanyes publicitàries. I és que des de fabricants de formatges fins a empreses constructores venen avui el seu compromís ecològic com un producte més de la seva marca. Però és realment consciència o simplement màrketing?

Bromes saludables

2007-06-02T19:54:00.001+02:00

Professionals de la medicina, mitjans de comunicació d'arreu del món i, sobretot ciutadans, holandesos o forans, tots ens hem quedat sorpresos, per no dir flipats, quan el nou gran i innovador programa de la gegant Endemol ha resultat ser una broma. Una broma que és alhora un avís d'alerta a l'escassedat de donants a Holanda. Un avís que, de ben segur, haurà obtingut i obtindrà millors resultats que si ho hagués dit el Ministre de Salut de torn en roda de premsa.

I és que des de que es va fer pública la notícia sobre el nou format, mitjans escrits i audiovisuals no han parat de fer-ne ressó; un ressó que generalment es basava en crítiques destructives vers el programa, un ressó de l'opinió publicada que revifava dia a dia la columna de fum de l'opinió pública general amb reaccions i noves apreciacions. Manca de deontologia i ètica, morbositat, insensibilitat, fins i tot la cadena que emetia el programa ha reduït el seu nombre d'abonats. Potser això la BNN no ho havia previst, tampoc Endemol, però els principals productors i creadors europeus de nous formats sí que han aconseguit l'efecte que perseguien, més enllà de l'índex d'audiència (la segona més alta del prime time holandès d'anit, per cert).

L'anècdota recorda una mica a aquella Història de los mundos d'Orson Welles, un dels moments més gloriosos de la història de la ràdio. Al relat d'Orson Welles no hi havia marcians, ni naus espacials, només una narració molt ben feta. Ahir a El Gran Show del Donant hi havia malalts, sí, 3 holandesos que esperen la donació d'un òrgan, però no hi havia òrgan ni donant; només una actriu, Leoni Gebbink -que segur que ara es farà famosa, si més no a Espanya se'n faria-, i un gran i estudidíssim muntatge. Un xou totalment versemblant que era alhora un homenatge a l'innovador fundador de la cadena, mort fa uns anys per una insuficiència renal.

Estanis alcalde!

2007-05-28T09:14:00.001+02:00

Ahir va ser un dia especial, un diumenge familiar però diferent. Un diumenge polític però molt proper. Una jornada emotiva i reconfortant per totes bandes.

Des de bon matí a l’Escala es respirava un ambient de nervis, sobretot per part d’aquells que veien l’alcaldia perduda però no s'ho volien. Vora les meses electorals tots els comentaris vaticinaven el mateix, també les enquestes a peu d’urna; però ningú volia emocionar-se abans d’hora. Tothom tenia la confiança de que l’Estanis seria el nou alcalde de l’Escala, però desprès del gir en el recompte de fa quatre anys, tots semblàvem més prudents. Només ho semblàvem, perquè les ganes i la il·lusió ens portaven. Alguns donaven 6 regidors, altres 5, altres s’atrevien a dir el setè, la majoria absoluta.

A les 8 del vespre començava el recompte de vots, els nervis augmentaven, l’emoció també. Amb l’orella enganxada a la ràdio, els familiars, amics i simpatitzants escoltàvem els resultats. Mesa a mesa, l’eufòria augmentava, xifra a xifra i percentatge a percentatge, els socialistes guanyaven a en Guinart, Sí! Totes les taules menys una, i tan sols per tres vots, els mateixos que ens van faltar per a la majoria absoluta! (Però bé, els absolutismes mai són bons, quasi millor així...)

Finalment, després de tanta feina feta, de tan temps treballant-hi, de tantes hores i tantes idees, el poble de l’Escala sembla que s’ha assenyat. La política d’en Guinart també ens hi ha ajudat, ho hem de reconèixer, però quan un equip és bo, treballa i confia, quan un grup és proper i humà, quan una gent es desviu per fer de l’Escala una gran vil·la, la nostra gran vil·la, el poble ho nota, ho sent, ho veu i ho vol! Fins i tot la pluja que portava aguantant tot el dia va sortir llavors a celebrar-ho, no ens va pas aigualir la festa, també ara la pluja cau millor a l’Escala.

I perdoneu que hagi parlat en primera persona en alguns fragments d'aquest escrit, però quan els sents, els veus, els escoltes, els admires, etc. t'emociones i l'emoció és una cosa que no es pot controlar ni separar.

Ara, endavant Estanis, a treballar fort socialistes!

PD: Ahir vaig conèixer el meu 'amic' Políticament correcte al qual li havia dedicat algun escrit anterior.

Workaholisme

2007-05-22T22:48:00.001+02:00

M’arriba a les mans un nou concepte que recull l’enciclopèdia lliure Wikipèdia. Es tracta de Workaholic.

Col·loquialment una persona workahòlica és aquella addicta al treball.

Workaholic. El terme em fa reflexionar. Vivim en uns temps on la societat està condicionada per l’èxit. L’èxit social, l’èxit personal, l’èxit amoròs, l’èxit saludable i també l’èxit en el treball. Precisament els ítems que acostumen a recollir els horòscops, aquells apartats de diaris i revistes que tothom llegeix i s’hi aferra però mai ningú creu realment –bé, potser algú si-. Però el frenetisme dels nostres ritmes sovint ens obliga a centrar la clau de l’èxit en un sol terreny: el treball. Per molts la feina és la clau de tot perquè és la base de l’economia i, per tant, l’assegurança dels èxits socials, personals i potser també amorosos (penós però cert). Tot plegat em sembla trist, la veritat. No només la meta d’èxit que tan persegueix la nostra societat sinó també la formació de conceptes tals com workaholisme. Termes que denoten la impersonalitat, l’individualisme, la insociabilitat i la fredor cap a la que nosaltres mateixos estem conduint el món.

Per pensar-hi.

Políticament correcte

2007-05-20T16:55:00.001+02:00

Avui queda exactament una setmana per a les eleccions municipals. Entro al Políticament Correcte, el blog de les eleccions municipals a L’Escala (ho reconec, hi estic enganxada), i em trobo amb el formatget d’estimació de vot. 36% pels socialistes, 34% per CiU. El resultat és justet, la frontera encara pot moure’s fins diumenge. Els actes dels diferents grups polítics i sobretot el debat dels 6 caps de llista emès per televisió i ràdio l’Escala aquesta setmana poden fer variar una mica els talls de pastís. També la campanya que molts estan/estem fent a través del fòrum del Políticament Correcte, un fòrum que a dies sembla un xat, un espai de comunicació on s’expressen opinions de tot tipus, es llancen a la palestra grans temes escalencs i es dóna suport a candidats, programes i regidors. Suport i ànims pels dies que queden.

Diumenge que ve a aquesta hora de la tarda segurament el ‘gremi de taxistes’ de l’Escala oferirà viatges gratuïts cap a l’IES o el CER. Els més matiners ja hauran votat a l’hora d’anar a comprar el pa i els diaris, altres ens trobarem com sempre al migdia, abans de dinar, si fa bon dia hi haurà qui s’esperarà a la platja fins les 8. Però l’ambient de l’Escala i la meva intuïció em diuen que la participació serà alta.

Des d’aquestes línies també voldria felicitar al qui fa funcionar http://www.lescala.blog.com/ perquè durant aquestes últimes setmanes s’ha convertit en la finestra a la política escalenca pels que som d’allà però residim fora.

L'audiència, la gallineta dels ous d'or

2007-05-19T13:59:00.001+02:00

El panorama televisiu espanyol ha canviat en els últims temps. En qüestió d’una temporada televisiva el nombre de cadenes privades en obert ha augmentat (primer amb Cuatro i després amb la Setxa), com si es tractés d’un previ escalfament cap a la futura era de la TDT. No obstant, l’audiència potencial és avui igual que fa un any i la mateixa que també serà d’aquí a dos i, per tant, la lluita pel share és un fet bastant primordial per les cadenes espanyoles; sobretot per les privades, que lluiten cada dia frec a frec a la recerca del lideratge d’audiència (mogudes per la llei de l’oferta i la demanda i la conseqüent gana de quota màxima).

Avui tinc la tarda lliure, agafo la pàgina de programació d’un diari i em poso a fer zàpping entre les cadenes privades estatals a la recerca d’una companyia per a la meva migdiada. Aquí hay tomate, Yo soy Bea, el resum de Supervivientes, El zorro, En antena, A tu lado, Allá tu!, ¿Quién quiere ser milionario?, Money, money, Channel nº4, etc etc. Tots aquests programes van dirigits a un target comercial (urbà, de classe mitja/mitja-alta, jove...), el mateix que busquen les empreses publicitàries i del qual volen aconseguir el lideratge. Però més enllà del mer públic objectiu, el que aquestes cadenes busquen amb la seva programació és la projecció d’aquesta audiència en els seus programes. Així, hem arribat a un punt en el que fer zàpping ja no ofereix un canvi de registre sinó només un canvi de canal i aquí és on trobem la mare dels ous: les cadenes ofereixen aquest tipus d’audiència perquè això és el que vol l’espectador o l’espectador es conforma amb aquest tipus de programes perquè són els únics que fan? M’adormo al sofà tot pensant-hi...

Aquestes cadenes busquen l’èxit a través de la connexió amb les emocions primàries de l’espectador. Molts d’aquests programes funcionen a mode de catarsi, és a dir, l’espectador es veu emmirallat en les experiències dels qui apareixen en pantalla i alhora se sent alliberat en satisfer-se amb les desgràcies dels altres. (Probablement aquesta satisfacció és la clau de l’èxit de quota d’aquests programes, que a més són de baix cost i per tant molt rentables per les cadenes.)

A més a més, a través d’aquest estil de televisió s’ha institucionalitzat la cultura del safareig. Aquests tipus de programes condueixen la vida privada de les persones sap a les esferes públiques, i sembla que aquest parlar i criticar ja s’ha convertit en un hàbit de la societat actual. A més a més els espectadors fan –fem- de lloro de repetició de tot allò que veuen a la televisió, com una vàlvula d’escapament dels propis problemes parlant d’allò que li és aliè.

Em desperto quan ja fan Money, money i Allá tú! i em poso a fer tan sols de voyeur. Ni un ni l’altre requereixen intel·ligència, només busquen l’espectacularitat i l’emoció. Hi ajuden els seus conductors, que només actuen com a divos, i uns participants que es mouen per aconseguir el seu minut de glòria.

Amb tot això es pot observar com en una societat marcada per l’afany de l’èxit, la fragmentació, la novetat, l’efímer, la individualitat, el ritme frenètic, etc. se la considera el target objectiu per aquelles cadenes que es mouen pels índex d’audiència. Així, aquest tipus de programes proliferen, cada vegada més, i les cadenes programen d’acord amb el panorama social per intentar aconseguir el tros de pastís amb més espelmes i convertir-se una vegada més amb els líders d’audiència.

Proud to be american

2007-05-17T17:29:00.001+02:00

Llegeixo a elperiodico.cat que un nadó d’11 mesos dels EUA ja té permís d’arma i arma. Bubba, que així és com l’anomenen a casa seva, medeix poc més de mig metre, no pesa ni 10kg i encara gateja; però ja té dret a tenir arma i municions.

La notícia em fa reflexionar sobre la facilitat que tenen els ciutadans nord-americans per aconseguir un permís d’armes. Només cal omplir un formulari i enviar-lo a través d’Internet, tot molt impersonal, sense estudi, sense control. Com si es tractés de fer la compra del supermercat a través de la xarxa.

El fet em recorda la massacra de Virginia Tech d’ara fa poc més d’un mes però també em remet al film Bowling for Columbine. Aquell documental amb el que Michael Moore volia sacsejar la societat americana a la recerca de les causes de la seva por, i afrontar la facilitat per aconseguir armes. La mateixa facilitat que ha permès a un nadó tenir ja la seva pròpia pistola baretta 686.

Moore documentava doncs sobre tot allò que afecta a la societat americana creant aquest sentiment de pànic. La força dels mitjans de comunicació de masses, les diferències racials que sovint venen els mateixos mitjans, l’Associació Nacional del Rifle presidida orgullosament pel mateix Charlton Heston, el cantant Marilyn Manson, els atemptats de l’11S o l’abisme entre les classes socials; tot tenia cabuda en aquest muntatge crític del director de Faranheit 9/11. La pel·lícula també mesclava entrevistes, dades històriques i imatges en blanc i negre, seqüències de realitat –o millor dit de falsa realitat- i fragments de dibuixos animats. Tot això conduït per una narració en primera persona del propi Michael Moore que en certa manera deixava entreveure el seu patriotisme yankee, encara que anti-Bush.

Michael Moore no volia deixar indiferent a ningú. La pel·lícula era com una partida de ‘bolos’ paradoxalment amenitzada per la lletra de ‘What a wondeful world’, i en la que Michael Moore jugava amb l’espectador amb la intenció de fer caure totes les bitlles de la por americana.

Veient casos com els del petit Bubba, sembla que Michael Moore no va fer una bona partida en aquell bowling de Columbine. Si vol ho pot tornar a intentar, perquè encara hi ha moltes bitlles per tirar.

El PP a L'Escala

2007-05-15T20:45:00.001+02:00

El PP s’ha entestat en fer llistes per aquestes eleccions municipals. Com una tàctica partidista per tallar el pas a Ciutadans, els populars s’han afanyat a crear candidatures-exprés, llistes incoherents que només serveixen per incrementar el seu propi registre del PP.

A L’Escala també ens ha tocat el rebre. Tornem a tenir una llista del PP. Una llista encapçalada per un pixapí de cap de setmana que només coneix les anxoves i la part turística i kamaka del poble. Un candidat de 21 anys anomenat Christian Ignacio Johansson Echaide (i de tots els sants) que ens presenta un programa aliè, impersonal i amunicipal. Unes propostes electorals que semblen tretes d’un motlle popular i en les que només li ha calgut omplir els espais blancs amb el nom de L’Escala.

Així és fàcil fer llistes. Només has de buscar algú, vincular-lo a un poble, donar-li un programa, redactar-li un parlament demagog -quasi publicitari- i esperar a que els apolítics de torn del poble facin el seu curs i el segueixin.

Immigracions i immigracions

2007-05-13T23:33:00.001+02:00

‘És català aquell qui viu i treballa a Catalunya’. Aquesta és una de les moltes declaracions que el president Jordi Pujol va fer mítiques durant els seus 23 anys de mandat. La repetida frase també afecta a l’actual president de la Generalitat José Montilla, qui, provinent de Còrdova, viu i treballa a Catalunya des de fa més de trenta anys. Però a José Montilla li queda curta l’expressió pujolista, el President viu i treballa ara ‘per Catalunya’. Montilla forma part del moviment migratori residencial estatal que va afectar Catalunya a mitjans del passat segle XX. Un flux migratori que, més o menys adaptat i integrat a Catalunya, té avui els mateixos drets i deures que els catalans naturals.

Integrats aquells immigrants que vingueren, la Catalunya actual allotja ara un nou moviment migratori. Es tracta d’un flux extern, general a tot l’Estat, i protagonitzat per un ampli ventall de nacionalitats (llatins, africans o europeus de l’est) que fan de Catalunya una societat global i cosmopolita. Deixant a part els immigrants il·legals, aquells que ja tenen papers, és a dir, els qui han legalitzat la seva situació i són reconeguts com a ciutadans -o millor dit residents- de Catalunya, encara reben ara un tracte diferent. Hi ha qui considera que aquests nouvinguts estan prou adaptats com per tenir les mateixes obligacions que els catalans autòctons, però no suficientment integrats com per compartir amb ells els mateixos drets i deures.

El proper 27 de maig se celebren les eleccions municipals i aquests immigrants amb papers no hi tindran dret a vot, tampoc poden presentar-se com a candidats. Mentre que a països capdavanters com Suècia, Noruega o Dinamarca ja inclouen els immigrants dins el seu sufragi universal, a l’Estat espanyol la proposta tot just està sobre la taula.

S'acabaran les guinarades?

2007-05-11T08:20:00.001+02:00

Definitivament l’alcalde de L’Escala Josep Maria Guinart té por. Aquesta és la única explicació als seus últims moviments, passes que fa de manera individual i per pròpia decisió. Ja fa temps que l’alcalde de L’Escala basa la seva política en qüestions de decorat, tot de cara a la galeria, sempre mirant cap a fora i despreocupant-se d’allò que realment importa als escalencs. Potser perquè des de fa uns anys Guinart passa més temps a Madrid que a L’Escala, probablement perquè des d’aleshores Guinart es mira el poble per sobre i per fora, com un visitant més.

Primer van ser les jardineres de l’Ave Maria, jardineres que intenten engalanar l’Escala pels visitants però alhora roben places d’aparcament, tant als escalencs com els que venen. Si mal no recordo l’aparcament era una de les preocupacions principals del poble... Després va ser l’avinguda de l’Àgata Ruiz de la Prada, o també coneguda com a Camí Ample. Verd, vermell, rosa, marró, violeta, blau... Des de la Plaça Catalunya i fins a baix a Riells cada farola té un color diferent. Totalment innecessari. Esperpèntic. Amb l’última guinarada també s’hi ha lluït. Ara resulta que l’alcalde ha decidit lloar a la cobla sardanista amb una estàtua que la representi. Una gran figura que ocuparà precisament l’espai de la cobla. I des d’on tocaran ara les cobles els dimecres del proper estiu?

Aquesta nit ha començat la campanya electoral, suposo que amb l’agenda i frenetisme de la campanya no hi haurà temps a guinarades. Però esperem que no guanyi, no només perquè quatre anys més de guinarades podrien convertir L’Escala en un arbre de Nadal, d’aquells ben carregats, sinó també perquè l’era Guinart ha quedat esgotada. Ell mateix ho demostra intentant fent política local amb interessos personals.

La república independent d'Ikea

2007-05-08T14:47:00.001+02:00

Només volia compartir la campanya publicitària que Ikea va estrenar ahir a França. Sempre tan oportunistes, sempre tan originals i creatius, sempre tan trencadors.

Ahir Ikea va aprofitar l'avinentesa de les eleccions i el triomf de Sarkozy per omplir les contraportades de la premsa gratuïta amb aquest anunci. També, segons m'ha dit una amiga resident a París, a altres mitjans. Ikea sempre aposta fort.

"Sense penediments... A Ikea, disposa de 30 dies per canviar d'opinió si pensa que ha triat malament. Sí al canvi. Voti Ikea."

Allez le bleu

2007-05-07T11:15:00.001+02:00

‘Seré el president de tots els francesos’. Així d’obert es mostrava ahir Nicolás Sarkozy, contundentment liberal, fins i tot massa si tenim en compte el partit que abandera. Definitivament Nicolás Sarkozy serà el sisè president de la Cinquena República, el conservador va complir ahir el seu ‘somni francès’.

A les 20:00h, com si es tractés d’una final de Gran Hermano o Operación Triumfo, es desvetllava el nom del guanyador. A França no hi ha una Mónica Terribas ni un Xavi Coral que condueixin un programa especial i ens informin amb infogràfics i formatgets sobre com avança l’escrutini. Al país dels bleus tot es manté en secret fins al final. També tot és més fàcil, o sal o pebre, o Sarkozy o Royal. Així, a les 8 del vespre es citen els ciutadans davant del televisor, i amb un compte enrere a l’americana, se’ls hi presenta –o millor dit apareix- la cara del seu nou president.

Ahir, amb una històrica participació, Sarkozy passava la meta de l’Elisi. Un 53’06% dels electors l’esperaven amb alegria a la tribuna de la Concordia, altres li llançaven bengales en contra des del gol sud perifèric. El líder de la ja governant Unió per un Moviment Popular (UPM) i nou president electe de França apareixia content, els seus seguidors recolzaven la ‘ruptura’ i ‘el canvi’ que ell tant havia propagat durant la llarga campanya electoral. També anunciava una recuperació de ‘la moral i els valors de França’ i proclamava ser ‘el president de tots els francesos’. El president dels pobres, dels estrangers, dels àrabs, dels homosexuals, dels Thuram, del ministeri d’educació i dels periodistes independents? Li queden cinc anys per demostrar-ho, per calmar les fogueres de la variada societat francesa i recuperar la fraternitat de la nació. Comença el compte enrere.

Quina imatge donem?

2007-05-02T14:32:00.001+02:00

Cada vegada que hi ha un pont, se’ns posa a prova com a conductors. Sempre que venen dies de festa, dies de carreteres i trànsit, se’ns bombardeja amb anuncis i avisos de seguretat vial. ‘Posa’t el cinturó’, ‘si beus, no condueixis’, ‘redueix la velocitat’,... tot són consells per reduir la sinistrelitat a les carreteres.

A la Carretera de França -la que uneix Girona amb França passant per Figueres-, hi ha un element afegit que augmenta la perillositat de la via. I és que a banda i banda de la calçada, hi ha senyores que es dediquen a cridar l’atenció dels conductors per tal de captar clients. Seuen a la seva cadira, fan gestos obscens, saluden a tothom, caminen amunt i avall del voral i distreuen els pilots posant en perill tant la seva integritat com la dels viatgers.

A més a més, en una carretera tan concorreguda com aquesta, tant per gironins com per visitants, i sobretot per camioners, no tan sols qualsevol distracció pot ser fatal, sinó que més enllà d’això, quina és la imatge que donen?