Veig al TNVespre que el català és una de les 100 llengües més parlades del món. La número 88, per ser exactes, i me n’enorgulleixo enormement.
Surto al carrer, avui vaig sense el meu ipod nano a les orelles i em dedico a sentir (que no a escoltar) als altres. En un pas de zebra, una mare renya en castellà al seva filla i al meu supermercat habitual, la caixera m’informa del preu en castellà després del meu catalaníssim ‘bona tarda, només tinc això’. Llegeixo entre els blogs afins, gent de parla catalana sembla que es sent més còmoda escrivint en castellà, o potser és que en castellà es fan menys faltes? Me'n vaig de compres. Fent cua per pagar en una coneguda cadena de roba interior, una senyora se’m dirigeix en castellà: ‘eres la última?’. Ho sóc. Es posa darrera meu i comença a mantenir una conversa catalana amb la seva filla adolescent. Que faig cara a castellano-parlant potser? Ho dubto.
A Catalunya ens hem acostumant a dirigir-nos primer en catsellà als nostres co-habitants. Al bar, al súper, al metro, ‘bajas?’; sembla que les primeres interpel·lacions sempre són en castellà. Potser és que, com feia aquell, la gent parla en català en la intimitat. Però bé, el català és una de les 100 llengües més parlades del món. Orgullosa de fer-la servir cada dia.
27.6.07
10.6.07
Confesso...
‘Si tens vocació, tindràs aquesta curiositat universal…’ Això mateix em deia Josep Pernau en una entrevista fa uns dies. Sóc curiosa, molt, a vegades potser massa i tot. Però tinc vocació? Ho pregunto a la meva memòria, ho busco entre els seus racons...
L’estiu del 1992 Barcelona es va situar en el punt de mira del món. Els Jocs Olímpics es celebraven aquí i tots els catalans ho vivíem com una festa. Les Olimpíades van marcar un abans i un després per la ciutat, però Barcelona’92 també va despertar els meus interessos personals. Aquell estiu jo era una innocent criatura en edat de comunió, una nena curiosa pel món que anava d’excursió familiar a Barcelona per viure l’eufòria d’aquells dies. Recordo quan passejàvem pels voltants de l’estadi olímpic i a dalt les piscines Picornell, la gentada que hi havia a la ciutat, etc. Però el que més em va marcar d’aquella jornada va ser el desplegament periodístic que vaig descobrir. La seva tasca em va fascinar. Sí, jo de gran també volia ser periodista.
Des d’aleshores i durant un temps, tenia les coses molt clares, claríssimes: volia ser periodista del Barça. Volia seguir el Barça i en Guardiola arreu. Recordo una vegada que en Guardiola va venir a la Fontana d’Or de Girona a fer una conferència, jo estava emocionadíssima per anar-hi. Vaig convèncer els meus pares perquè em deixessin sortir abans de l’escola i m’hi portessin. Acabada la conferència va iniciar-se un petit torn de preguntes i jo no volia sortir d’allà sense fer-li’n una. Era el meu Guardiola i era la meva oportunitat. Així que després d’una estona em vaig aixecar i ‘Hola, em dic Míriam. Fa estona que et vull preguntar alguna cosa però tot el rato em prenen les preguntes...’ Ell es va posar a riure, l’Arcadi Calzada també, tota la sala, de fet. Nerviosa i eufòrica, li vaig fer la meva pregunta i ell em va contestar molt amablement.
Ara que ja s’acaba el curs, que porto un any d’estudis de periodisme, que miro enrere i busco somrient entre els meus records d’origen, també em confesso. De petita petita, força petita, confonia en Jordi Pujol, en Nuñez i en Gorbatxov! Sabia els seus noms, coneixia la seva existència per la televisió i el que sentia, però suposo que per mi tot eren calvícies. Sort que aviat vaig descobrir la taca al front de Gorbatxov i el vaig descartar del meu peculiar tripartit de calbs, però els altres dos els vaig confondre durant un temps. Baixets, calbs, cabell blanc, mediàtics, sempre amb un escut a la solapa... Descobrir qui era un i l’altre era com jugar a les 7 diferències. Suposo que si ara tingués 6 anys, la meva complicació seria trobar semblances entre en Montilla, en Laporta i en Putin.
I és que les coses canvien però jo encara vull ser periodista!
L’estiu del 1992 Barcelona es va situar en el punt de mira del món. Els Jocs Olímpics es celebraven aquí i tots els catalans ho vivíem com una festa. Les Olimpíades van marcar un abans i un després per la ciutat, però Barcelona’92 també va despertar els meus interessos personals. Aquell estiu jo era una innocent criatura en edat de comunió, una nena curiosa pel món que anava d’excursió familiar a Barcelona per viure l’eufòria d’aquells dies. Recordo quan passejàvem pels voltants de l’estadi olímpic i a dalt les piscines Picornell, la gentada que hi havia a la ciutat, etc. Però el que més em va marcar d’aquella jornada va ser el desplegament periodístic que vaig descobrir. La seva tasca em va fascinar. Sí, jo de gran també volia ser periodista.
Des d’aleshores i durant un temps, tenia les coses molt clares, claríssimes: volia ser periodista del Barça. Volia seguir el Barça i en Guardiola arreu. Recordo una vegada que en Guardiola va venir a la Fontana d’Or de Girona a fer una conferència, jo estava emocionadíssima per anar-hi. Vaig convèncer els meus pares perquè em deixessin sortir abans de l’escola i m’hi portessin. Acabada la conferència va iniciar-se un petit torn de preguntes i jo no volia sortir d’allà sense fer-li’n una. Era el meu Guardiola i era la meva oportunitat. Així que després d’una estona em vaig aixecar i ‘Hola, em dic Míriam. Fa estona que et vull preguntar alguna cosa però tot el rato em prenen les preguntes...’ Ell es va posar a riure, l’Arcadi Calzada també, tota la sala, de fet. Nerviosa i eufòrica, li vaig fer la meva pregunta i ell em va contestar molt amablement.
Ara que ja s’acaba el curs, que porto un any d’estudis de periodisme, que miro enrere i busco somrient entre els meus records d’origen, també em confesso. De petita petita, força petita, confonia en Jordi Pujol, en Nuñez i en Gorbatxov! Sabia els seus noms, coneixia la seva existència per la televisió i el que sentia, però suposo que per mi tot eren calvícies. Sort que aviat vaig descobrir la taca al front de Gorbatxov i el vaig descartar del meu peculiar tripartit de calbs, però els altres dos els vaig confondre durant un temps. Baixets, calbs, cabell blanc, mediàtics, sempre amb un escut a la solapa... Descobrir qui era un i l’altre era com jugar a les 7 diferències. Suposo que si ara tingués 6 anys, la meva complicació seria trobar semblances entre en Montilla, en Laporta i en Putin.
I és que les coses canvien però jo encara vull ser periodista!
6.6.07
Amb C de Canvi climàtic, amb C de cercle viciós
Craaaash! Corredisses, càmeres. Centenars de turistes corren per immortalitzar el moment. Un bloc de gel es desprèn, s’enfonsa sota l’aigua. Silenci. Reapareix. El nou iceberg comença a navegar sense rumb pel fred dulce de glaciar. El Glaciar Perito Moreno, a la Patagònia argentina, és una de les glaceres que està patint els efectes del canvi climàtic. Una esllavissada de glaç que, malauradament, s’està convertint en un nou i diari espectacle natural a l’Argentina.
Coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient (05 de juny), l’ONU ha publicat l’informe ‘Perspectiva global sobre la neu i el gel’ que alerta de les conseqüències que provocarà el desgel de la criosfera terràquia i conclou que ‘només la pèrdua de neu i de les glaceres de les muntanyes asiàtiques afectaria un 40% de la població mundial’. Però aquest és tan sols un dels molts impactes derivats de l’efecte hivernacle i el seu conseqüent escalfament del planeta; perquè, tal com resa l’informe de la ONU, el canvi climàtic és ja un ‘cercle viciós’ en el que un efecte –l’augment de temperatura- comporta l’altre, que alhora impacta de nou sobre el primer. Un canvi climàtic del qual avui se’n parla, i molt, però se’n desconeix la solució, si és que n’hi ha una.
Coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient (05 de juny), l’ONU ha publicat l’informe ‘Perspectiva global sobre la neu i el gel’ que alerta de les conseqüències que provocarà el desgel de la criosfera terràquia i conclou que ‘només la pèrdua de neu i de les glaceres de les muntanyes asiàtiques afectaria un 40% de la població mundial’. Però aquest és tan sols un dels molts impactes derivats de l’efecte hivernacle i el seu conseqüent escalfament del planeta; perquè, tal com resa l’informe de la ONU, el canvi climàtic és ja un ‘cercle viciós’ en el que un efecte –l’augment de temperatura- comporta l’altre, que alhora impacta de nou sobre el primer. Un canvi climàtic del qual avui se’n parla, i molt, però se’n desconeix la solució, si és que n’hi ha una.
L’any 2004 el científic James Lovelock, autor de l’Hipòtesi Gaia -conjunt de models científics que configuren la Terra com un sistema autorregulat- va publicar l’article ‘L’energia nuclear és l’única solució verda’. Tal com el títol indica, Lovelock postulava l’energia nuclear com a única opció possible al canvi climàtic. Sí, l’energia nuclear es planteja avui com un substitutiu del petroli i una alternativa a la producció d’electricitat. Però mentre que les centrals nuclears no emeten gasos que contribueixen de manera directa a l’efecte hivernacle, si observem tot el procés més enllà dels reactors –des de que s’extreu el combustible de les mines d’urani i es fabrica, el seu transport, la mateixa construcció de les centrals nuclears, o la gestió posterior i enterrament de residus-, descobrim que sí que es produeix una emissió de CO2 i altres gasos contaminants. Però més enllà d’això, encara són molts els detractors de l’energia nuclear –sobretot entre les capes socials no científiques- que miren de reüll les teories alternatives d’aquesta amb la ment fixada en la radioactivitat, els perills i el record d’accidents com el de Txernòbil (1986). Un desastre nuclear del qual encara ara se’n pateixen conseqüències entre la població.
En definitiva, la solució al canvi climàtic continua essent una incògnita avui, una incògnita i un problema. Un problema natural, científic, social, econòmic i també polític. Així, mentre els principals caps d’Estat i de Govern es reuneixen aquests dies a Berlín en la cimera del G-8 per a afrontar, entre altres coses, una solució al canvi climàtic; a Espanya la consciència de les empreses privades vers l’impacte climàtic s’ha convertit ja en un eix de les seves campanyes publicitàries. I és que des de fabricants de formatges fins a empreses constructores venen avui el seu compromís ecològic com un producte més de la seva marca. Però és realment consciència o simplement màrketing?
2.6.07
Bromes saludables
Professionals de la medicina, mitjans de comunicació d'arreu del món i, sobretot ciutadans, holandesos o forans, tots ens hem quedat sorpresos, per no dir flipats, quan el nou gran i innovador programa de la gegant Endemol ha resultat ser una broma. Una broma que és alhora un avís d'alerta a l'escassedat de donants a Holanda. Un avís que, de ben segur, haurà obtingut i obtindrà millors resultats que si ho hagués dit el Ministre de Salut de torn en roda de premsa.
I és que des de que es va fer pública la notícia sobre el nou format, mitjans escrits i audiovisuals no han parat de fer-ne ressó; un ressó que generalment es basava en crítiques destructives vers el programa, un ressó de l'opinió publicada que revifava dia a dia la columna de fum de l'opinió pública general amb reaccions i noves apreciacions. Manca de deontologia i ètica, morbositat, insensibilitat, fins i tot la cadena que emetia el programa ha reduït el seu nombre d'abonats. Potser això la BNN no ho havia previst, tampoc Endemol, però els principals productors i creadors europeus de nous formats sí que han aconseguit l'efecte que perseguien, més enllà de l'índex d'audiència (la segona més alta del prime time holandès d'anit, per cert).
L'anècdota recorda una mica a aquella Història de los mundos d'Orson Welles, un dels moments més gloriosos de la història de la ràdio. Al relat d'Orson Welles no hi havia marcians, ni naus espacials, només una narració molt ben feta. Ahir a El Gran Show del Donant hi havia malalts, sí, 3 holandesos que esperen la donació d'un òrgan, però no hi havia òrgan ni donant; només una actriu, Leoni Gebbink -que segur que ara es farà famosa, si més no a Espanya se'n faria-, i un gran i estudidíssim muntatge. Un xou totalment versemblant que era alhora un homenatge a l'innovador fundador de la cadena, mort fa uns anys per una insuficiència renal.
I és que des de que es va fer pública la notícia sobre el nou format, mitjans escrits i audiovisuals no han parat de fer-ne ressó; un ressó que generalment es basava en crítiques destructives vers el programa, un ressó de l'opinió publicada que revifava dia a dia la columna de fum de l'opinió pública general amb reaccions i noves apreciacions. Manca de deontologia i ètica, morbositat, insensibilitat, fins i tot la cadena que emetia el programa ha reduït el seu nombre d'abonats. Potser això la BNN no ho havia previst, tampoc Endemol, però els principals productors i creadors europeus de nous formats sí que han aconseguit l'efecte que perseguien, més enllà de l'índex d'audiència (la segona més alta del prime time holandès d'anit, per cert).
L'anècdota recorda una mica a aquella Història de los mundos d'Orson Welles, un dels moments més gloriosos de la història de la ràdio. Al relat d'Orson Welles no hi havia marcians, ni naus espacials, només una narració molt ben feta. Ahir a El Gran Show del Donant hi havia malalts, sí, 3 holandesos que esperen la donació d'un òrgan, però no hi havia òrgan ni donant; només una actriu, Leoni Gebbink -que segur que ara es farà famosa, si més no a Espanya se'n faria-, i un gran i estudidíssim muntatge. Un xou totalment versemblant que era alhora un homenatge a l'innovador fundador de la cadena, mort fa uns anys per una insuficiència renal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)