14.12.07
Cansada però contentíssima
Últimament vaig molt cansada, però francament, gratament cansada. Em passo el dia entre el Conata i TV3 i és que com diu la gent del Màster, ‘el MIQT és un reality? Matins. Sí; Matins. No’. Com diria en Cuní, el 99’9% de l’audiència diu que Sí. El MIQT és un reality. Però sincerament, tan de bo tots els realities fossin com aquest.
Reconec que quan fa temps vam veure els horaris de l’assignatura de Documental Històric no ens ho podíem creure, i ves per on, al final els hem sobrepassat. Els llargs dies de pre-producció i guió combinats amb les altres assignatures, els intensos matins de rodatge, les múltiples hores de pre-edició entre el Digition i la ‘vaca’ i, finalment, els dos matins de total immersió en el muntatge de 'Durruti El Revolucionari’. Dimecres i dijous de 8 a 3, non stop. Però estic molt contenta, sí. Sento que finalment he trobat una cosa que m’omple, que m’enriqueix; i tenint en compte que al principi estava una mica escèptica vers el Màster, aquestes bones sensacions encara són més gratificants. Sí.
A tot això sumem-hi que estic a TV3, ‘la meva’, que em moc per allà amb total llibertat, de matí a nit, de ‘la nit al dia’.
‘La nit al dia’, el bona nit dels catalans, la sintonia del meu mòbil, un dels meus programes preferits... I és que bona part del meu cansament acumulat també és culpa de la Mònica Terribas. Però no li recrimino, ans al contrari, li agraeixo. Li agraeixo que se’n recordés de mi quan al Màster li vaig demanar que em fes saber quan entrevistaria a la Consellera de Salut Marina Geli. Així ho va fer aquest dimecres i jo, després d’haver-me llevat a les 6 durant dos dies seguits, després d’haver-me integrat en el revolucionari món d’en Durruti durant hores i hores, vaig fer un cafè ben carregat i cap al plató polivalent falta gent. Una dels meus ídols professionals entrevistava a la meva consellera predilecta. I quina entrevista! Es notava que la Marina estava cansada, però concisa, propera, coneixedora i humana com sempre; els ‘i per què?’ de la Terribas no tenien la contundència que la caracteritza, sinó que semblaven més tendres, com les seves classes. La seva conversa desprenia un respecte mutu.
No em vaig quedar fins al final, finalitzada l’entrevista vaig marxar. Ja eren la una de la nit, estava esgotada i l’endemà m’havia de tornar a llevar a les 6 per acabar de donar cos al nostre apreciat Durruti. I vaig sortir de TV3 amb el cotxe oficial de la Consellera, il•lusionada com una nena petita la nit de Reis després d’haver viscut en primera persona aquella gran experiència. Cansada, però molt contenta i feliç. I vaig arribar a casa, i vaig posar TV3 per acabar de veure el popular ‘que descansin’.
Tres maneres diferents de veure ‘La nit al dia’ en una mateixa jornada: passant fred des del plató, atenta a tot des de la regie i relaxada des del sofà. Complert, complert, complert.
I aprofito l’avinentesa per felicitar a la Mònica Terribas, en Paulí Sobirà i el seu equip pel gran programa que realitzen a aquelles hores. Felicitats!
Estic molt cansada, però contentíssima, així que ja recuperaré forces el cap de setmana!
Reconec que quan fa temps vam veure els horaris de l’assignatura de Documental Històric no ens ho podíem creure, i ves per on, al final els hem sobrepassat. Els llargs dies de pre-producció i guió combinats amb les altres assignatures, els intensos matins de rodatge, les múltiples hores de pre-edició entre el Digition i la ‘vaca’ i, finalment, els dos matins de total immersió en el muntatge de 'Durruti El Revolucionari’. Dimecres i dijous de 8 a 3, non stop. Però estic molt contenta, sí. Sento que finalment he trobat una cosa que m’omple, que m’enriqueix; i tenint en compte que al principi estava una mica escèptica vers el Màster, aquestes bones sensacions encara són més gratificants. Sí.
A tot això sumem-hi que estic a TV3, ‘la meva’, que em moc per allà amb total llibertat, de matí a nit, de ‘la nit al dia’.
‘La nit al dia’, el bona nit dels catalans, la sintonia del meu mòbil, un dels meus programes preferits... I és que bona part del meu cansament acumulat també és culpa de la Mònica Terribas. Però no li recrimino, ans al contrari, li agraeixo. Li agraeixo que se’n recordés de mi quan al Màster li vaig demanar que em fes saber quan entrevistaria a la Consellera de Salut Marina Geli. Així ho va fer aquest dimecres i jo, després d’haver-me llevat a les 6 durant dos dies seguits, després d’haver-me integrat en el revolucionari món d’en Durruti durant hores i hores, vaig fer un cafè ben carregat i cap al plató polivalent falta gent. Una dels meus ídols professionals entrevistava a la meva consellera predilecta. I quina entrevista! Es notava que la Marina estava cansada, però concisa, propera, coneixedora i humana com sempre; els ‘i per què?’ de la Terribas no tenien la contundència que la caracteritza, sinó que semblaven més tendres, com les seves classes. La seva conversa desprenia un respecte mutu.
No em vaig quedar fins al final, finalitzada l’entrevista vaig marxar. Ja eren la una de la nit, estava esgotada i l’endemà m’havia de tornar a llevar a les 6 per acabar de donar cos al nostre apreciat Durruti. I vaig sortir de TV3 amb el cotxe oficial de la Consellera, il•lusionada com una nena petita la nit de Reis després d’haver viscut en primera persona aquella gran experiència. Cansada, però molt contenta i feliç. I vaig arribar a casa, i vaig posar TV3 per acabar de veure el popular ‘que descansin’.
Tres maneres diferents de veure ‘La nit al dia’ en una mateixa jornada: passant fred des del plató, atenta a tot des de la regie i relaxada des del sofà. Complert, complert, complert.
I aprofito l’avinentesa per felicitar a la Mònica Terribas, en Paulí Sobirà i el seu equip pel gran programa que realitzen a aquelles hores. Felicitats!
Estic molt cansada, però contentíssima, així que ja recuperaré forces el cap de setmana!
12.12.07
Hibridant cultures
Títol: FLASHMOB: THE OPERA
Cadena: BBC
Any de producció: 2004
País: Anglaterra
Duració: 60’
Gènere: Performing Arts
Sèries policíaques o de metges, info-shows de tota mena i qualitats, cinema i esports -sobretot futbol i F1- imperen en les graelles actuals de l’Estat espanyol. I és que les cadenes programen segons el que vol l’audiència o els telespectadors miren –mirem- allò que se’ns imposa? Aquest debat s’ha convertit ja en el tòpic de qualsevol discussió al voltant de l’oferta televisiva: què és abans, l’ou o la gallina?
Sense abandonar completament aquest quid, em pregunto si en el panorama televisiu actual tindria cabuda un espai de música clàssica o òpera en horari de prime time. És a dir, si les cadenes es llançarien a la piscina i gosarien programar un element originalment elitista en un horari de màxima audiència on el que es busca és la complicitat d’aquell target més comercial i aquells índex d’audiència més alts i, per tant, unes forquilles de públic molt àmplies. Potser és que la transgressió en la televisió passa per obrir més els ventalls culturals?, serà que la hibridació de formats passa per la mescla dels nivells de cultura? Això és el que precisament trobem a Flashmob: The Opera, on un show híbrid entre l’entreteniment, el gènere dramàtic i el musical apropa l’elitisme de l’òpera amb l’esport més mediàtic i popular en un dels espais més eclèctics i dinàmics de qualsevol ciutat. Tres elements, òpera, esport i quotidianitat que, pivotats sobre una narració fictícia retransmesa en directe, converteixen aquest Flashmob: The Opera en un programa a cavall entre la High Culture i la Mass Culture. I és que el mateix títol del programa ja equipara els dos nivells culturals incloent-ne un dins l’altre a través del signe de puntuació(:). Així doncs, tal com el nom indica, la BBC rebaixa l’òpera al nivell de la cultura de masses a través d’una Flashmob retransmesa en directe des d’una estació. Un directe que s’evidencia gràcies a l’activitat de la megafonia de la infraestructura i la interactivitat dels transeünts que irrompen en l’escena fins al punt de convertir-se en un element més del cor.
Però l’òpera no només es banalitza en aquesta Flashmob sinó que el programa pren l’estructura d’aquest art per al desenvolupament de la ficció: els actes. Uns actes que són presentats per la figura d’un conductor, que actua com a mestre de cerimònies (vestit amb americana i camisa per marcar les distàncies amb els transeünts de l’estació), i comentats per la figura d’un ‘expert’ al més pur estil d’un analista esportiu al acabar un partit. Un expert que es presenta com un llumbreres inaccessible que fa gala dels seus coneixements allunyat de l’escena. I és que el programa habilita un set a la mateixa estació de Paddington, des d’on presentador i analista repassen l’escena a través d’un plasma. Una situació que, tal i com s’ha anunciat abans, realment recorda a l’anàlisi d’un partit de futbol. Potser és que l’escena no es divideix en actes, tal i com resa la sobreimpressió de la pantalla, sinó en dues parts com les d’un partit de futbol.
I és que el futbol és el punt de partida del conflicte de la ficció. Un esport de masses que a Flashmob: The Opera hi surt doblement representat. Per una banda aquesta estereotipada discussió entre la parella protagonista i, per l’altra, la intervenció dels hooligans anglesos del Chelsea com a components d’un dels cors participants. El Chelsea F.C, un element d’identitat anglesa; això sí, és clar, el club d’un dels barris més elitistes de la ciutat de Londres. Uns hooligans, els anglesos en general, que també acostumen a fer ús del ritme de les cançons operístiques per inventar els càntics d’ànim als seus equips. Una identitat, la british, que en aquest capítol de Flashmob també es representa amb la intervenció del cor format per la policia londinenca. I és que a través de les incursions d’aquests col•lectius, podríem dir que Flashmob: The Opera intenta obrir el ventall d’interessos del públic; igual com ho intenta fent ús d’algunes de les infraestructures públiques més característics i identitàries de la ciutat: l’estació de trens de Paddington i el Tube. Sembla com si la BBC intentés dir a l’espectador que l’òpera ha sortit dels reduïts Opera House per impregnar la ciutat fins als subsòls.
Però tornant a l’estructura de la història, aquesta no només segueix la forma en actes –o parts- descrita anteriorment sinó el típic desenvolupament de ‘presentació, nus i desenllaç’ de tota obra dramàtica. Un desenllaç que aquí és un clar happy end. La història, com hem dit, arranca amb una discussió provocada per la forta afició pel futbol d’en Michael, el protagonista, amb la seva parella, la Sally; continua amb la intenció d’ella de marxar amb el primer tren i l’arribada del tercer en discòrdia per intentar seduir-la, i acaba amb la reconciliació dels dos protagonistes. Ajudat pel seu ‘àngel de la guàrdia’ i les dots vocals de tots els assistents a la Flashmob, Michael recupera a Sally just quan aquesta està a punt de pujar a un tren i marxar. Un happy end, com dèiem, del tot previsible per part de l’espectador. Però més enllà d’aquesta història a tres bandes, els dos personatges masculins també representen l’estereotip de les dues classes socials: Michael, el de les classes populars fanàtic de futbol i treballador d’una factoria; i el galant guaperes figurat com un culte intel•lectual (se’l presenta per primer cop llegint el diari) que coneix perfectament l’art de la seducció i intenta, fins i tot, desafiar a l’espectador. Un desafiament que augmenta l’empatia del televident vers l’innocent Michael.
Però si fins ara totes les cançons d’òpera s’havien presentat sempre versionades en anglès i amb unes lletres creades expressament per fer avançar la narració, Michael canta la que podríem denominar com a la ‘cançó de la decisió’ en versió original i en italià. Es tracta de La donn’e mobile, la peça leit-motive del personatge masculí, que ara s’intenta elevar de nou el nivell cultural (amb la versió original) i potencia el clímax del programa en aquest final feliç gràcies, també, a l’ajuda de la realització. Un resultat esperat que finalitza amb la interpretació coral de tots els assistents cantant a l’unisó i acompanyant-se amb el ritme de les seves mans. Una escena que recorda al reconegut concert de primer d’any retransmès des de Viena a bona part del continent europeu. I és que probablement les festes de Nadal són les úniques dates en les quals les cadenes de televisió de l’Estat s’atreveixen a programar música clàssica i òpera. Com si inconscientment, unissin l’elitisme de la música clàssica a la tradició de les festes nadalenques. A tot això em pregunto si potser aquest Nadal Televisió de Catalunya hauria d’intentar convocar una versió de la Flashmob: The Opera en horari de prime time i des de l’Estació de Sants per tal de tornar a acostar la població a les infraestructures i recuperar la confiança vers la Renfe. Però vist amb els prismàtics actuals, potser aquesta seria avui una aposta massa arriscada, que no només traspassaria el llindar dels formats sinó que, més enllà de la hibridació, TV3 vessaria la seva tasca de servei públic de la televisió. Quedem-nos amb el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música Catalana retransmès en directe des del segon canal de Televisió de Catalunya i continuem apostant sobre segur amb el cinema, els esports i les ficcions.
Cadena: BBC
Any de producció: 2004
País: Anglaterra
Duració: 60’
Gènere: Performing Arts
Sèries policíaques o de metges, info-shows de tota mena i qualitats, cinema i esports -sobretot futbol i F1- imperen en les graelles actuals de l’Estat espanyol. I és que les cadenes programen segons el que vol l’audiència o els telespectadors miren –mirem- allò que se’ns imposa? Aquest debat s’ha convertit ja en el tòpic de qualsevol discussió al voltant de l’oferta televisiva: què és abans, l’ou o la gallina?
Sense abandonar completament aquest quid, em pregunto si en el panorama televisiu actual tindria cabuda un espai de música clàssica o òpera en horari de prime time. És a dir, si les cadenes es llançarien a la piscina i gosarien programar un element originalment elitista en un horari de màxima audiència on el que es busca és la complicitat d’aquell target més comercial i aquells índex d’audiència més alts i, per tant, unes forquilles de públic molt àmplies. Potser és que la transgressió en la televisió passa per obrir més els ventalls culturals?, serà que la hibridació de formats passa per la mescla dels nivells de cultura? Això és el que precisament trobem a Flashmob: The Opera, on un show híbrid entre l’entreteniment, el gènere dramàtic i el musical apropa l’elitisme de l’òpera amb l’esport més mediàtic i popular en un dels espais més eclèctics i dinàmics de qualsevol ciutat. Tres elements, òpera, esport i quotidianitat que, pivotats sobre una narració fictícia retransmesa en directe, converteixen aquest Flashmob: The Opera en un programa a cavall entre la High Culture i la Mass Culture. I és que el mateix títol del programa ja equipara els dos nivells culturals incloent-ne un dins l’altre a través del signe de puntuació(:). Així doncs, tal com el nom indica, la BBC rebaixa l’òpera al nivell de la cultura de masses a través d’una Flashmob retransmesa en directe des d’una estació. Un directe que s’evidencia gràcies a l’activitat de la megafonia de la infraestructura i la interactivitat dels transeünts que irrompen en l’escena fins al punt de convertir-se en un element més del cor.
Però l’òpera no només es banalitza en aquesta Flashmob sinó que el programa pren l’estructura d’aquest art per al desenvolupament de la ficció: els actes. Uns actes que són presentats per la figura d’un conductor, que actua com a mestre de cerimònies (vestit amb americana i camisa per marcar les distàncies amb els transeünts de l’estació), i comentats per la figura d’un ‘expert’ al més pur estil d’un analista esportiu al acabar un partit. Un expert que es presenta com un llumbreres inaccessible que fa gala dels seus coneixements allunyat de l’escena. I és que el programa habilita un set a la mateixa estació de Paddington, des d’on presentador i analista repassen l’escena a través d’un plasma. Una situació que, tal i com s’ha anunciat abans, realment recorda a l’anàlisi d’un partit de futbol. Potser és que l’escena no es divideix en actes, tal i com resa la sobreimpressió de la pantalla, sinó en dues parts com les d’un partit de futbol.
I és que el futbol és el punt de partida del conflicte de la ficció. Un esport de masses que a Flashmob: The Opera hi surt doblement representat. Per una banda aquesta estereotipada discussió entre la parella protagonista i, per l’altra, la intervenció dels hooligans anglesos del Chelsea com a components d’un dels cors participants. El Chelsea F.C, un element d’identitat anglesa; això sí, és clar, el club d’un dels barris més elitistes de la ciutat de Londres. Uns hooligans, els anglesos en general, que també acostumen a fer ús del ritme de les cançons operístiques per inventar els càntics d’ànim als seus equips. Una identitat, la british, que en aquest capítol de Flashmob també es representa amb la intervenció del cor format per la policia londinenca. I és que a través de les incursions d’aquests col•lectius, podríem dir que Flashmob: The Opera intenta obrir el ventall d’interessos del públic; igual com ho intenta fent ús d’algunes de les infraestructures públiques més característics i identitàries de la ciutat: l’estació de trens de Paddington i el Tube. Sembla com si la BBC intentés dir a l’espectador que l’òpera ha sortit dels reduïts Opera House per impregnar la ciutat fins als subsòls.
Però tornant a l’estructura de la història, aquesta no només segueix la forma en actes –o parts- descrita anteriorment sinó el típic desenvolupament de ‘presentació, nus i desenllaç’ de tota obra dramàtica. Un desenllaç que aquí és un clar happy end. La història, com hem dit, arranca amb una discussió provocada per la forta afició pel futbol d’en Michael, el protagonista, amb la seva parella, la Sally; continua amb la intenció d’ella de marxar amb el primer tren i l’arribada del tercer en discòrdia per intentar seduir-la, i acaba amb la reconciliació dels dos protagonistes. Ajudat pel seu ‘àngel de la guàrdia’ i les dots vocals de tots els assistents a la Flashmob, Michael recupera a Sally just quan aquesta està a punt de pujar a un tren i marxar. Un happy end, com dèiem, del tot previsible per part de l’espectador. Però més enllà d’aquesta història a tres bandes, els dos personatges masculins també representen l’estereotip de les dues classes socials: Michael, el de les classes populars fanàtic de futbol i treballador d’una factoria; i el galant guaperes figurat com un culte intel•lectual (se’l presenta per primer cop llegint el diari) que coneix perfectament l’art de la seducció i intenta, fins i tot, desafiar a l’espectador. Un desafiament que augmenta l’empatia del televident vers l’innocent Michael.
Però si fins ara totes les cançons d’òpera s’havien presentat sempre versionades en anglès i amb unes lletres creades expressament per fer avançar la narració, Michael canta la que podríem denominar com a la ‘cançó de la decisió’ en versió original i en italià. Es tracta de La donn’e mobile, la peça leit-motive del personatge masculí, que ara s’intenta elevar de nou el nivell cultural (amb la versió original) i potencia el clímax del programa en aquest final feliç gràcies, també, a l’ajuda de la realització. Un resultat esperat que finalitza amb la interpretació coral de tots els assistents cantant a l’unisó i acompanyant-se amb el ritme de les seves mans. Una escena que recorda al reconegut concert de primer d’any retransmès des de Viena a bona part del continent europeu. I és que probablement les festes de Nadal són les úniques dates en les quals les cadenes de televisió de l’Estat s’atreveixen a programar música clàssica i òpera. Com si inconscientment, unissin l’elitisme de la música clàssica a la tradició de les festes nadalenques. A tot això em pregunto si potser aquest Nadal Televisió de Catalunya hauria d’intentar convocar una versió de la Flashmob: The Opera en horari de prime time i des de l’Estació de Sants per tal de tornar a acostar la població a les infraestructures i recuperar la confiança vers la Renfe. Però vist amb els prismàtics actuals, potser aquesta seria avui una aposta massa arriscada, que no només traspassaria el llindar dels formats sinó que, més enllà de la hibridació, TV3 vessaria la seva tasca de servei públic de la televisió. Quedem-nos amb el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música Catalana retransmès en directe des del segon canal de Televisió de Catalunya i continuem apostant sobre segur amb el cinema, els esports i les ficcions.
26.11.07
Felicitats avis!
Avi, àvia, no sé què fa que últimament cregui en les senyals. La setmana passada, precisament el dijous 15, la Mònica Terribas 
ens va posar un programa de ‘La vida en un xip’. ‘El recordeu?, -ens deia- primer feien ‘La granja’ i després el debat d’en Puyal...’. Mentre ella parlava, em vaig distreure un moment i ràpidament em va venir una imatge al cap. Una escena que durant anys es repetia cada divendres: l’avi i la Teta al sofà marró que teníem abans, l’àvia a la butaca del costat de la porta, i jo a la seva falda. Tots quatre miràvem junts les peripècies d’en Mercader i després jo m’adormia com un angelet (endimoniat diuen que era) amb l’escalfor de l’àvia. Després, un got de llet calenta amb cola-cao i a dormir. Bona nit.
‘Hi havia una vegada una cabreta que tenia set filletes’... Cada dissabte al matí, la Laia i jo ens colàvem al llit dels avis. Cada una al seu costat preferit, escoltàvem el conte de les set cabretes una vegada i una altra. Ens el sabíem de memòria, però volíem que l’àvia ens expliqués el nostre conte de bon dia mentre encara notàvem l’olor de l’avi al coixí. Ell sempre es llevava aviat, se n’anava a traginar porcs amb el camió i tornava a l’hora de dinar. Espaguetis amb tomata i molt de formatge ratllat, és clar! – bé, per l’avi sense formatge. Però ell no ens volia fer cap petó fins que no s’havia tret el mono i dutxat. Llavors no només un de petó, i dos també són pocs per nosaltres, sinó sempre quatre petons, dos a cada galta.
Recordo perfectament els dimecres sopant a casa els avis. Sempre amb el foc encès a l’hivern i un partit de la Champions a la tele. Com aquell 20 de maig del 1992! Tinc gravada a la ment la imatge de la mare i jo saltant a la cuina mentre en Koeman marcava i el dibuix d’en Jordi Culé es tornava boig a la pantalla. Podria fins i tot dir quina roba portàvem tots sis, però no ho faré, ara això és irrellevant. I l’avi content, eufòric com mai -i tan nerviós com avui-, obrint tot seguit una ampolla de cava. L’esperit català de les grans celebracions, el mateix cava amb el que tots brindem avui per la vostra felicitat.
També recordo aquelles passejades per La Clota mirant com marxaven i arribaven les barques; i aquelles escapades d’estiu a Cambrils: l’avi, l’àvia, la Teta i jo, en aquell hotel on ‘no volien pas nenes que no mengessin’. Alguns anys els pares s’unien a nosaltres l’últim dia en tornar del seu viatge de torn. O aquells dinars a Rabós i aquells sopars de Sant Andreu tots junts al menjador de Borrassà; i aquells àpats de Sant Narcís amb la Tia de Girona, sempre era un dia d’estreno! Passats quatre dies i ja era Nadal un altre cop, amb el tió que s’escalfava a la vora del foc i es menjava les taronges de l’avi. I un any nou que començava amb els canelons de l’àvia i la Padrina ocupant el cap de taula amb el seu got de vermut per amanir l’aperitiu. I de Nadal a Setmana Santa, tots a fer brunyols a Borrassà, cada any més quilos. I la Laia i jo els ensucràvem -i els ensucrem encara- mentre insistíem a l’àvia una vegada i una altra que obrís el seu restaurant. Can Delfí, opinàvem sempre que s’havia de dir, i l’àvia cuinaria els seus millors plats, mentre l’avi portaria els comptes.
Podria continuar explicant anècdotes, moltes anècdotes, any rere any, Nadal a Nadal, aniversari a aniversari, festa a festa, diumenge a diumenge. Anècdotes totes
elles plenes d’amor, de felicitat, de família, que tots guardem a les nostres memòries. Una família admirable que no hagués estat possible sense vosaltres dos, sense el vostre amor, sense el vostre caliu. Una família que és per mi, per nosaltres, el més important d’aquest món. Un amor que vosaltres ja heu fet durar més de 50 anys i heu sabut transmetre a la mama i al papa, i a nosaltres dues, les vostres nétes. Un amor somniat per a molts. I és que com a mínim jo de gran vull ser com vosaltres. Feliç com el primer dia després de 50 anys d’amor.
Avi, àvia, Moltes felicitats.
Us estimem molt.
Cantallops, 25 de novembre del 2007.
ens va posar un programa de ‘La vida en un xip’. ‘El recordeu?, -ens deia- primer feien ‘La granja’ i després el debat d’en Puyal...’. Mentre ella parlava, em vaig distreure un moment i ràpidament em va venir una imatge al cap. Una escena que durant anys es repetia cada divendres: l’avi i la Teta al sofà marró que teníem abans, l’àvia a la butaca del costat de la porta, i jo a la seva falda. Tots quatre miràvem junts les peripècies d’en Mercader i després jo m’adormia com un angelet (endimoniat diuen que era) amb l’escalfor de l’àvia. Després, un got de llet calenta amb cola-cao i a dormir. Bona nit.‘Hi havia una vegada una cabreta que tenia set filletes’... Cada dissabte al matí, la Laia i jo ens colàvem al llit dels avis. Cada una al seu costat preferit, escoltàvem el conte de les set cabretes una vegada i una altra. Ens el sabíem de memòria, però volíem que l’àvia ens expliqués el nostre conte de bon dia mentre encara notàvem l’olor de l’avi al coixí. Ell sempre es llevava aviat, se n’anava a traginar porcs amb el camió i tornava a l’hora de dinar. Espaguetis amb tomata i molt de formatge ratllat, és clar! – bé, per l’avi sense formatge. Però ell no ens volia fer cap petó fins que no s’havia tret el mono i dutxat. Llavors no només un de petó, i dos també són pocs per nosaltres, sinó sempre quatre petons, dos a cada galta.
Recordo perfectament els dimecres sopant a casa els avis. Sempre amb el foc encès a l’hivern i un partit de la Champions a la tele. Com aquell 20 de maig del 1992! Tinc gravada a la ment la imatge de la mare i jo saltant a la cuina mentre en Koeman marcava i el dibuix d’en Jordi Culé es tornava boig a la pantalla. Podria fins i tot dir quina roba portàvem tots sis, però no ho faré, ara això és irrellevant. I l’avi content, eufòric com mai -i tan nerviós com avui-, obrint tot seguit una ampolla de cava. L’esperit català de les grans celebracions, el mateix cava amb el que tots brindem avui per la vostra felicitat.
També recordo aquelles passejades per La Clota mirant com marxaven i arribaven les barques; i aquelles escapades d’estiu a Cambrils: l’avi, l’àvia, la Teta i jo, en aquell hotel on ‘no volien pas nenes que no mengessin’. Alguns anys els pares s’unien a nosaltres l’últim dia en tornar del seu viatge de torn. O aquells dinars a Rabós i aquells sopars de Sant Andreu tots junts al menjador de Borrassà; i aquells àpats de Sant Narcís amb la Tia de Girona, sempre era un dia d’estreno! Passats quatre dies i ja era Nadal un altre cop, amb el tió que s’escalfava a la vora del foc i es menjava les taronges de l’avi. I un any nou que començava amb els canelons de l’àvia i la Padrina ocupant el cap de taula amb el seu got de vermut per amanir l’aperitiu. I de Nadal a Setmana Santa, tots a fer brunyols a Borrassà, cada any més quilos. I la Laia i jo els ensucràvem -i els ensucrem encara- mentre insistíem a l’àvia una vegada i una altra que obrís el seu restaurant. Can Delfí, opinàvem sempre que s’havia de dir, i l’àvia cuinaria els seus millors plats, mentre l’avi portaria els comptes.
Podria continuar explicant anècdotes, moltes anècdotes, any rere any, Nadal a Nadal, aniversari a aniversari, festa a festa, diumenge a diumenge. Anècdotes totes
elles plenes d’amor, de felicitat, de família, que tots guardem a les nostres memòries. Una família admirable que no hagués estat possible sense vosaltres dos, sense el vostre amor, sense el vostre caliu. Una família que és per mi, per nosaltres, el més important d’aquest món. Un amor que vosaltres ja heu fet durar més de 50 anys i heu sabut transmetre a la mama i al papa, i a nosaltres dues, les vostres nétes. Un amor somniat per a molts. I és que com a mínim jo de gran vull ser com vosaltres. Feliç com el primer dia després de 50 anys d’amor.Avi, àvia, Moltes felicitats.
Us estimem molt.
Cantallops, 25 de novembre del 2007.
5.11.07
Entrevista a Josep Pernau, periodista i columnista de El Periódico
‘Vull una feina on ningú depengui de mi’
Per a Míriam, aquest recull d’acudits que avui en dia són un luxe i fa anys van ser una necessitat. Amb la meva amistat. Josep Pernau.
- Recorda sobre què va escriure la seva primera columna?
Recordo perfectament la data, 1 de setembre de 1980, però el tema... ara, si em preguntes perquè va néixer, també t’ho explicaré.
- Per què va néixer doncs?
Jo abans de El Periódico, havia estat director de El Mundo Diario, la revista Destino i el Diari de Barcelona i, per raons diferents, tot va acabar malament. Així, quan el director de El Periódico em va cridar, jo li vaig dir: ‘vull una feina on ningú depengui de mi’, i així va néixer la columna.
- I perquè la seva columna es diu Opus mei?
Perquè volia fer un tema tractat amb ironia i volia demostrar-ho amb un títol irònic. En llatí macarrònic i incorrecte seria com dir Obra meva, però en canvi recorda a Opus Dei.
- Quan l’ha d’escriure, com decideix el tema?
Doncs tinc una bàscula dins meu i peso el que m’interessa més, però a vegades m’equivoco.
- I sobre quin tema no escriuria mai?
Un tema que incités a l’odi, a la destrucció.
- De petit vostè ja volia ser periodista?
No, jo vaig exercir dos anys el magisteri i estava a Lleida per tornar a començar un curs i va sortir un anunci d’una escola de periodisme que s’inaugurava a Barcelona i vaig dir ‘això és lo meu’, i fins ara.
- Així, vostè considera que un periodista es crea, o s’és periodista?
Això és un debat antiquíssim. Neix o es fa? A veure, un periodista ha de ser una persona amb unes condicions, i una d’elles és la curiositat universal. No es pot ser periodista si no s’és una persona curiosa, i si tu tens vocació, tindràs aquesta curiositat.
- I per tant què és el periodisme?
Informació, fets.
- I què és el que més li atrau del periodisme?
Servir el que passa, fer d’intermediaris.
- Vostè cap on creu que va el periodisme d’avui dia?
Cap a un periodisme de més opinió. Cap al columnisme si vols que et digui. Els nostres adversaris ja donen la informació pura i dura, i per tant, nosaltres hem de donar opinió.
- I això és bo o dolent?
És el millor que pot passar. Pels fets tots les diaris són iguals i amb l’opinió es diferencien els uns dels altres.
- He portat el seu últim llibre l’‘Humor en combat’...
Hi ha acudits bons eh? N’hi ha un d’una senyora que porta el nen al metge i diu: ‘mira doctor que estic molt preocupada. Aquest nen és un sàdic, fa mal a tothom, maltracta als animals, escup al ventre de les embarassades, pega als nens petits... M’avergonyeixo d’ell, quan sigui gran hauré de negar que és fill meu’... I el metge li diu: ‘quina edat té?’ ‘4 anys’, respon. I el metge li contesta: ‘Ui no es preocupi, canviarà, serà dolç, simpàtic, amable’... Agraïda, la dona li diu: ‘Ai senyor tota la vida me’n recordaré de vostè’. ‘Sí si –diu el metge-, vagi-se’n tranquil·la senyora Hitler’. És bo!
- Com va començar doncs el projecte d’aquest llibre?
L’any 1989 va caure el mur de Berlín i la primavera següent vaig anar a visitar els països de la URSS. El primer cop que vaig anar a Varsòvia, a Polònia, em van dir una frase que em va agradar molt: ‘ens ho van prendre tot menys les ganes de riure’. O sigui l’humor donava moral a la gent que patia la dictadura. Així, em va agafar l’obsessió de guardar acudits, buscar-ne... i ha sortit aquest llibre d’humor clandestí, artesà.
- Un llibre d’humor una mica polític també.
Sí, també.
- I com a periodista polític, com titularia una columna sobre la política catalana?
‘Els del tripartit n’han après’.
- I l’espanyola?
Seria molt negatiu perquè el PP fa una política de destrucció i de crear problemes.
- És per això que la premsa de Madrid està tan crispada?
A Madrid hi ha un enfrontament entre dos grups de mitjans marcat per una manca de respecte. Aquí estem domesticats; La Vanguardia i El Periódico se la fumen i discuteixen, però sempre es respecten.
- I és lícit que els mitjans s’ataquin entre ells per la seva ideologia?
Jo crec que es pot discrepar amb la línia editorial, sense faltar-se mai el respecte. Però ens agradi o no són mitjans de comunicació i són lliures per enfocar-los com vulguin, mentre informin.
- Creu vostè que el periodisme, o el columnisme, està obert a tothom?
Totes les professions estan obertes a tothom.
- Sí, però un periodista mai exerciria de metge, perquè un metge pot escriure una columna?
Perquè la premsa es basa en la llibertat d’expressió i tothom pot accedir a la premsa, en canvi no tothom pot accedir al tractament d’una malaltia. Hi ha una dita que diu, ‘la millor llei de premsa és la que no existeix’, i d’això en fan una professió.
- En el seu llibre ‘Memòries: Confesso que sóc periodista’...
L’has llegit?
- Alguns fragments per poder preparar l’entrevista. Doncs al llibre vostè parlava del periodisme durant el franquisme. Com el va viure?
La premsa estava totalment intervinguda. Suprimien tot el que no coincidia amb el seu punt de vista, i a vegades també afegien. Recordo un dia que Franco va venir a Barcelona. Havia passat pel Passeig de Gràcia i havia anat a la Plaça de Toros, però a la informació no es parlava de com havia anat d’un lloc a l’altre i hi van afegir una nota que deia: ‘un parrafo de aplausos entre el Paseo de Gracia i la Plaza de Toros’.
- I vostè creu que el periodisme d’aquest país encara està afectat pel trauma del franquisme?
Alguns tics potser si que té.
- Tics com quins?
Per exemple, la premsa més canalla, o sigui l’extrema-dreta, la Cope, defensen les seves bajanades en nom de la llibertat d’expressió. Federico Jiménez Losantos fa una mitificació indigna de la llibertat d’expressió i usa el mateix argument que els demòcrates.
- Perdoni la indiscreció, un periodista es jubila?
Home jo ja estic jubilat.
- Però continua escrivint.
Sí, estic administrativament jubilat, però la meva curiositat guanya a l’edat.
- Doncs una curiositat meva per acabar, sobre què escriurà el proper Opus Mei?
Sobre la visita de l’Acebes d’ahir.
- Em podria dedicar el llibre.
Per a Míriam, aquest recull d’acudits que avui en dia són un luxe i fa anys van ser una necessitat. Amb la meva amistat. Josep Pernau.
- Recorda sobre què va escriure la seva primera columna?
Recordo perfectament la data, 1 de setembre de 1980, però el tema... ara, si em preguntes perquè va néixer, també t’ho explicaré.
- Per què va néixer doncs?
Jo abans de El Periódico, havia estat director de El Mundo Diario, la revista Destino i el Diari de Barcelona i, per raons diferents, tot va acabar malament. Així, quan el director de El Periódico em va cridar, jo li vaig dir: ‘vull una feina on ningú depengui de mi’, i així va néixer la columna.
- I perquè la seva columna es diu Opus mei?
Perquè volia fer un tema tractat amb ironia i volia demostrar-ho amb un títol irònic. En llatí macarrònic i incorrecte seria com dir Obra meva, però en canvi recorda a Opus Dei.
- Quan l’ha d’escriure, com decideix el tema?
Doncs tinc una bàscula dins meu i peso el que m’interessa més, però a vegades m’equivoco.
- I sobre quin tema no escriuria mai?
Un tema que incités a l’odi, a la destrucció.
- De petit vostè ja volia ser periodista?
No, jo vaig exercir dos anys el magisteri i estava a Lleida per tornar a començar un curs i va sortir un anunci d’una escola de periodisme que s’inaugurava a Barcelona i vaig dir ‘això és lo meu’, i fins ara.
- Així, vostè considera que un periodista es crea, o s’és periodista?
Això és un debat antiquíssim. Neix o es fa? A veure, un periodista ha de ser una persona amb unes condicions, i una d’elles és la curiositat universal. No es pot ser periodista si no s’és una persona curiosa, i si tu tens vocació, tindràs aquesta curiositat.
- I per tant què és el periodisme?
Informació, fets.
- I què és el que més li atrau del periodisme?
Servir el que passa, fer d’intermediaris.
- Vostè cap on creu que va el periodisme d’avui dia?
Cap a un periodisme de més opinió. Cap al columnisme si vols que et digui. Els nostres adversaris ja donen la informació pura i dura, i per tant, nosaltres hem de donar opinió.
- I això és bo o dolent?
És el millor que pot passar. Pels fets tots les diaris són iguals i amb l’opinió es diferencien els uns dels altres.
- He portat el seu últim llibre l’‘Humor en combat’...
Hi ha acudits bons eh? N’hi ha un d’una senyora que porta el nen al metge i diu: ‘mira doctor que estic molt preocupada. Aquest nen és un sàdic, fa mal a tothom, maltracta als animals, escup al ventre de les embarassades, pega als nens petits... M’avergonyeixo d’ell, quan sigui gran hauré de negar que és fill meu’... I el metge li diu: ‘quina edat té?’ ‘4 anys’, respon. I el metge li contesta: ‘Ui no es preocupi, canviarà, serà dolç, simpàtic, amable’... Agraïda, la dona li diu: ‘Ai senyor tota la vida me’n recordaré de vostè’. ‘Sí si –diu el metge-, vagi-se’n tranquil·la senyora Hitler’. És bo!
- Com va començar doncs el projecte d’aquest llibre?
L’any 1989 va caure el mur de Berlín i la primavera següent vaig anar a visitar els països de la URSS. El primer cop que vaig anar a Varsòvia, a Polònia, em van dir una frase que em va agradar molt: ‘ens ho van prendre tot menys les ganes de riure’. O sigui l’humor donava moral a la gent que patia la dictadura. Així, em va agafar l’obsessió de guardar acudits, buscar-ne... i ha sortit aquest llibre d’humor clandestí, artesà.
- Un llibre d’humor una mica polític també.
Sí, també.
- I com a periodista polític, com titularia una columna sobre la política catalana?
‘Els del tripartit n’han après’.
- I l’espanyola?
Seria molt negatiu perquè el PP fa una política de destrucció i de crear problemes.
- És per això que la premsa de Madrid està tan crispada?
A Madrid hi ha un enfrontament entre dos grups de mitjans marcat per una manca de respecte. Aquí estem domesticats; La Vanguardia i El Periódico se la fumen i discuteixen, però sempre es respecten.
- I és lícit que els mitjans s’ataquin entre ells per la seva ideologia?
Jo crec que es pot discrepar amb la línia editorial, sense faltar-se mai el respecte. Però ens agradi o no són mitjans de comunicació i són lliures per enfocar-los com vulguin, mentre informin.
- Creu vostè que el periodisme, o el columnisme, està obert a tothom?
Totes les professions estan obertes a tothom.
- Sí, però un periodista mai exerciria de metge, perquè un metge pot escriure una columna?
Perquè la premsa es basa en la llibertat d’expressió i tothom pot accedir a la premsa, en canvi no tothom pot accedir al tractament d’una malaltia. Hi ha una dita que diu, ‘la millor llei de premsa és la que no existeix’, i d’això en fan una professió.
- En el seu llibre ‘Memòries: Confesso que sóc periodista’...
L’has llegit?
- Alguns fragments per poder preparar l’entrevista. Doncs al llibre vostè parlava del periodisme durant el franquisme. Com el va viure?
La premsa estava totalment intervinguda. Suprimien tot el que no coincidia amb el seu punt de vista, i a vegades també afegien. Recordo un dia que Franco va venir a Barcelona. Havia passat pel Passeig de Gràcia i havia anat a la Plaça de Toros, però a la informació no es parlava de com havia anat d’un lloc a l’altre i hi van afegir una nota que deia: ‘un parrafo de aplausos entre el Paseo de Gracia i la Plaza de Toros’.
- I vostè creu que el periodisme d’aquest país encara està afectat pel trauma del franquisme?
Alguns tics potser si que té.
- Tics com quins?
Per exemple, la premsa més canalla, o sigui l’extrema-dreta, la Cope, defensen les seves bajanades en nom de la llibertat d’expressió. Federico Jiménez Losantos fa una mitificació indigna de la llibertat d’expressió i usa el mateix argument que els demòcrates.
- Perdoni la indiscreció, un periodista es jubila?
Home jo ja estic jubilat.
- Però continua escrivint.
Sí, estic administrativament jubilat, però la meva curiositat guanya a l’edat.
- Doncs una curiositat meva per acabar, sobre què escriurà el proper Opus Mei?
Sobre la visita de l’Acebes d’ahir.
- Em podria dedicar el llibre.
14.10.07
Entrevista a Marina Geli, Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya
Fa uns mesos vaig entrevistar a la Consellera de Salut i he pensat que la meva primera entrevista no es podia quedar en un calaix. Aquí la teniu.
‘Necessitem trobar un pacte amb l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està’
Míriam Gifre Sala/L’ESCALA. No té cap hàbit tòxic i ni tan sols va beure cava per celebrar que era nombrada Consellera de Salut. No s’ha hagut d’estirar mai al llit d’un quiròfan i només l’han anestesiat per donar a llum als seus dos fills. Tampoc ha hagut de seguir mai cap tractament mèdic de manera crònica i l’únic medicament que es pren és un complement de ferro; això si, només de tant en tant, quan la densitat de la seva agenda l’obliga. Abans, però, es perdria vora el mar Mediterrani, la millor medicina, i acompanyaria la seva recuperació amb bona poesia. No té cap al·lèrgia que es pugui tractar i curar, Marina Geli només esternuda davant d’aquella gent que no té il·lusions, perquè la il·lusió és per a ella el més admirable de les persones.
1.- Quin diagnòstic fem a la Catalunya d’avui?
Un diagnòstic optimista però a una Catalunya que no confia suficientment en ella mateixa.
2.- De què vacunaria la societat catalana?
D’individualisme. A vegades ens mirem excessivament el melic i no veiem que si anéssim tots junts tindríem més possibilitats.
3.- I la salut catalana, quina malaltia té?
L’adaptació a canvis molt importants. A canvis de població, a canvis demogràfics d’envelliment i a canvis cada vegada més exigents amb un sistema sanitari de tal innovació que fa que es necessiti adaptar.
4.- Vostè va entrar en política al 1984 com a regidora de l‘Ajuntament de Sant Gregori en qualitat d’independent dins la llista del PSC. L’any 1996 se’n va fer militant. Tenint en compte la seva trajectòria, com creu que ha evolucionat l’activitat política a Catalunya?
Ha millorat de manera extraordinària. Jo vaig començar molt aviat a l’Ajuntament i precisament el pes dels ajuntaments és el que ha canviat més en aquest país. Parlem molt de la Generalitat, a qui l’autogovern li ha permès tenir moltes més possibilitats, però també hi ha hagut una transformació extraordinària dels nostres municipis. Hem evolucionat a bé, però encara necessitem trobar un pacte amb la resta de l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està. Els catalans tenen un sentiment molt fort de voluntat d’autogovern, i potser això és el que ha fet que el pes de la política catalana hagi estat una mica submergit i minimitzat pel gran pes de la política espanyola. Sobretot des de l’Aznar i l’últim Govern del PP la confrontació que s’intenta que existeixi entre Catalunya i la resta d’Espanya ha planat molt sobre la política catalana.
5.- El 2005 el seu Departament va iniciar un Pla Director d’Immigració per conèixer millor l’ús que els immigrants fan de la Salut. Com afecta la immigració a l’assistència sanitària?
D’una manera extraordinàriament important. Primer perquè Catalunya ha crescut pràcticament un milió el nombre de persones en els últims 10-12 anys i, per tant, ja només té impacte per l’augment de població. Segon és evident que són gent jove i amb bona salut, però que tenen fills i per tant en alguns camps són demandants del sistema sanitari. A més, tenint en compte que venen de països pobres on no hi ha un sistema sanitari estructurat, la possibilitat d’un sistema d’accés lliure i gratuït que es paga a través d’impostos és impensable per a ells. A més a més Catalunya és el lloc d’Espanya amb més diversitat de nacionalitats i això vol dir que també hi ha un problema d’acollida, d’idioma i d’elements culturals diferencials que no podem negar. Evidentment que afecta i ens hi hem d’adaptar.
- I l’envelliment de la població?
L’envelliment és l’altre gran debat. Tenim un sistema sanitari molt pensat per malalts aguts i en canvi ara la major part de persones que ingressen a un hospital o van a un centre de salut són gent gran i amb moltes patologies cròniques. L’activitat quirúrgica ha crescut exponencialment en base a l’envelliment i això comporta una necessitat d’adaptació i millores del sistema sanitari. També és veritat que el sistema sanitari ha suplert amb dificultat unes mancances de qüestions que altres estats europeus tenen molt millor resoltes, perquè el sistema sanitari ha fet de substitut de les febleses dels serveis socials. Això fa que el sistema necessiti una universalització dels serveis de suport a les famílies, que és el que ara començarà a caminar lentament amb la llei de Dependència.
6.- Parlant dels altres estats europeus, quin sistema mira Catalunya?
Catalunya ve de la tradició dels països socialdemòcrates però adaptada al nostre context. Nosaltres ens emmirallem en els models sociosanitaris dels països nòrdics i també del Regne Unit, que és la cultura que vam copiar fa molts anys. Un sistema nacional de salut i un sistema privat complementari d’assegurança de salut, però amb els ingredients de la diversitat que té el model sanitari de Catalunya.
7.- Catalunya és capdavantera en molts aspectes, però encara ens falten infrastructures i també metges. La solució és que vinguin doctors estrangers?
A curt termini no hi ha més perquè falten professionals. A llarg termini però, la solució no és només d’importació sinó de canvis interns del paper del metge i de les nostres universitats, i això és el que estem revisant en el Consell de la Professió Mèdica.
8.- Sembla que cada vegada hi ha més gent que es visita a consultes privades però a l’hora d’intervenir-se acudeixen a la sanitat pública, com ho explica això?
Perquè el punt feble més important del sistema públic és l’accessibilitat a determinades consultes. La gent sap molt bé que per una malaltia greu i urgent és millor el sistema públic, i en canvi per determinades consultes de diagnòstic o d’algunes qüestions que encara no estan prou consolidades, un 26% dels catalans tenen una assegurança de salut o van a la privada. Hem de coexistir amb aquest doble assegurament.
9.- Un altre hàbit dels catalans és la consulta al farmacèutic i, de fet, el Departament de Salut ha anunciat que compensarà les farmàcies per la seva funció d’assessoria. Què representa aquest hàbit?
Nosaltres estem a favor d’això i ho volem potenciar. El farmacèutic és un professional sanitari que pot assessorar perfectament al ciutadà amb elements d’autocura i fins i tot de medicaments que no necessiten prescripció mèdica.
10.- Angela Merkel a Alemanya i Michelle Bachelet a Xile, ara diuen que Hillary Clinton serà la primera presidenta dels Estats Units. Com a dona i política, com veu aquest moviment?
Jo crec que és un deute històric. Les dones han accedit al sistema universitari i estan més preparades; han entrat a l’espai públic, van escalant amb igualtat d’oportunitats en el camp de la política i ara comencen a arribar als primers llocs. Jo crec que seria extraordinari que Hillary Clinton fos la presidenta dels EUA, no només perquè sigui dona sinó perquè també evidenciaria una necessitat de canvi en un estat que, ens agradi o no, dirigeix el món. Crec que s’ha de donar confiança a l’accent que les dones porten a la política i en aquest cas seria un símbol extraordinari.
11.- El proper 27 de maig, són les eleccions municipals. Vostè és la primera secretària de la federació del PSC a les comarques gironines, com veu els propers comicis a Girona?
Crec que ens aniran bé i aspirem a governar a la Diputació. Per una banda tindrem més llistes socialistes o independents amb el suport del PSC i això vol dir que ja comencem a penetrar en llocs on no teníem presència. A més a més amb l’entrada d’una generació de candidats joves. Per altre costat no és només un tema quantitatiu sinó qualitatiu: crec que ens mantindrem a la majoria de llocs on ho hem fet bé i consolidarem alcaldies, també tenim candidatures guanyadores amb possibilitat de recuperar alcaldies o guanyar-ne de noves. Penso que ens aniran raonablement bé, tot i que també depèn dels pactes.
12.- Els immigrants amb papers han de poder votar?
Sí. Crec que això és un procés d’integració i d’absoluta normalització i negar-los el dret a vot és dir-los que no tinguin responsabilitats públiques. El vot és un deure ciutadà i una implicació diferent a la vida local i, per tant, haurien de votar.
13.- Durant un temps se la situava com a Ministra de Sanitat a Madrid. Si Zapatero torna a guanyar les eleccions generals del 2008 i se l’emporta, quina seria la primera consulta a fer a Espanya?
Això és una hipòtesi molt hipòtesi! Jo crec que, independentment del que pensi el PP, a Espanya s’ha d’anar cap a un model de govern d’Estat absolutament federal. Si cal canviar la Constitució, cal apostar clarament pel federalisme com ho han fet els suecs, els canadencs o els australians. Països on també valoren la diversitat i on han sabut trobar l’encaix entre el poder central i el poder autonòmic. Aquesta és la consulta, i segurament seria una gran oportunitat per trobar l’encaix del País Basc a Espanya.
14.- Parlant del País Basc, quina és la millor via a seguir per al procés de pau?
El diàleg. Un diàleg que vol negar el PP quan saben perfectament que és l’únic camí.
15.- Tornant a la seva activitat política, com descriuria els seus anys de consellera en l’era Maragall?
Crec que el President Maragall passarà a la història amb només 3 anys de president per situar on havia d’estar el nord de l’ambició de Catalunya. Ha passat molt desapercebut el que va fer el Govern de Maragall a dintre Catalunya i en canvi es van centrar les bases per a molts canvis profunds. S’ha vist com una cosa totalment convulsa, però el temps dirà que era absolutament necessari passar per aquesta etapa i situar el llistó molt alt.
16.- En què s’assemblen Pasqual Maragall i el President Montilla?
En que són líders, encara que lideren d’una manera diferent. El President Maragall necessita situar el debat de les idees més enllà, mentre que el President Montilla necessita situar el debat d’allò concret i explicar el que ja ha conquerit. Tots dos també han estat alcaldes de dues ciutats dures que han transformat de manera extraordinària i això se’ls nota molt.
17.- Com aconsegueix una Consellera conciliar la seva agenda política amb la vida familiar?
Malament. S’intenta fer el que es pot i aprofitar les hores que estàs a casa. Ara, amb les municipals, les agendes encara s’omplen més, però des del Departament intentem rendibilitzar molt el dia perquè no hi hagi activitat nocturna. Una altra cosa són els actes externs que no puc eludir.
18.- Vostè és metgessa internista especialitzada en malalties infeccioses i sobretot en la Sida. Com veu des de la Conselleria les investigacions en l’àmbit de la Sida?
Molt bé. Els medicaments per la gent que ja està infectada milloren i hem consolidat els dos grups de vacunes del Dr. Gatell i el Dr. Clotet per intentar contribuir a les investigacions. Però hem de reforçar la recerca en prevenció: hi ha una certa banalització de la Sida i hem d’evitar una relaxació de la gravetat de les malalties infeccioses, també cal adaptar-nos als nouvinguts, que tenen elements culturals molt diferents, i a més a més està creixent molt la prostitució de carrer i carretera.
19.- La medicina és una professió vocacional?
Sí, clarament. No ha de ser una vocació genètica sinó que es pot aprendre, però crec que hi ha d’haver un punt d’actituds personals i realment ho notes quan exerceixes.
20.- S’ha enfadat mai amb els mitjans de comunicació?
A mi em preocupa sobretot l’omissió i la jerarquització, perquè tenint en compte que la Salut és el que més li interessa a la gent, hauríem d’intentar treballar amb jerarquies diferents.
21.- Una curiositat, veu ‘Polònia’?
Sí, a vegades veig ‘Polònia’ i ric moltíssim, té un sentit de l’humor molt intel·ligent.
- S’hi troba a faltar?
Li vaig preguntar un dia a l’Escribano perquè no sortia a ‘Polònia’ perquè jo pensava que la meva caricatura era molt fàcil, i em va dir que ja ho havien pensat però que jo generava poca controvèrsia. Per la vaga em vaig veure en un esquetx i vaig riure molt però no m’hi trobo a faltar.
22.- Ha pensat en què farà quan s’acabi aquest cicle d’activitat política? Tornarà a exercir la medicina i a investigar?
Sí, no sé ben bé què faré però suposo que alguna cosa relacionada amb la meva professió mèdica. Quan vaig de visita als centres encara a vegades m’enyoro, és com si no hagués perdut mai aquest punt de bata blanca.
‘Necessitem trobar un pacte amb l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està’
Míriam Gifre Sala/L’ESCALA. No té cap hàbit tòxic i ni tan sols va beure cava per celebrar que era nombrada Consellera de Salut. No s’ha hagut d’estirar mai al llit d’un quiròfan i només l’han anestesiat per donar a llum als seus dos fills. Tampoc ha hagut de seguir mai cap tractament mèdic de manera crònica i l’únic medicament que es pren és un complement de ferro; això si, només de tant en tant, quan la densitat de la seva agenda l’obliga. Abans, però, es perdria vora el mar Mediterrani, la millor medicina, i acompanyaria la seva recuperació amb bona poesia. No té cap al·lèrgia que es pugui tractar i curar, Marina Geli només esternuda davant d’aquella gent que no té il·lusions, perquè la il·lusió és per a ella el més admirable de les persones.
1.- Quin diagnòstic fem a la Catalunya d’avui?
Un diagnòstic optimista però a una Catalunya que no confia suficientment en ella mateixa.
2.- De què vacunaria la societat catalana?
D’individualisme. A vegades ens mirem excessivament el melic i no veiem que si anéssim tots junts tindríem més possibilitats.
3.- I la salut catalana, quina malaltia té?
L’adaptació a canvis molt importants. A canvis de població, a canvis demogràfics d’envelliment i a canvis cada vegada més exigents amb un sistema sanitari de tal innovació que fa que es necessiti adaptar.
4.- Vostè va entrar en política al 1984 com a regidora de l‘Ajuntament de Sant Gregori en qualitat d’independent dins la llista del PSC. L’any 1996 se’n va fer militant. Tenint en compte la seva trajectòria, com creu que ha evolucionat l’activitat política a Catalunya?
Ha millorat de manera extraordinària. Jo vaig començar molt aviat a l’Ajuntament i precisament el pes dels ajuntaments és el que ha canviat més en aquest país. Parlem molt de la Generalitat, a qui l’autogovern li ha permès tenir moltes més possibilitats, però també hi ha hagut una transformació extraordinària dels nostres municipis. Hem evolucionat a bé, però encara necessitem trobar un pacte amb la resta de l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està. Els catalans tenen un sentiment molt fort de voluntat d’autogovern, i potser això és el que ha fet que el pes de la política catalana hagi estat una mica submergit i minimitzat pel gran pes de la política espanyola. Sobretot des de l’Aznar i l’últim Govern del PP la confrontació que s’intenta que existeixi entre Catalunya i la resta d’Espanya ha planat molt sobre la política catalana.
5.- El 2005 el seu Departament va iniciar un Pla Director d’Immigració per conèixer millor l’ús que els immigrants fan de la Salut. Com afecta la immigració a l’assistència sanitària?
D’una manera extraordinàriament important. Primer perquè Catalunya ha crescut pràcticament un milió el nombre de persones en els últims 10-12 anys i, per tant, ja només té impacte per l’augment de població. Segon és evident que són gent jove i amb bona salut, però que tenen fills i per tant en alguns camps són demandants del sistema sanitari. A més, tenint en compte que venen de països pobres on no hi ha un sistema sanitari estructurat, la possibilitat d’un sistema d’accés lliure i gratuït que es paga a través d’impostos és impensable per a ells. A més a més Catalunya és el lloc d’Espanya amb més diversitat de nacionalitats i això vol dir que també hi ha un problema d’acollida, d’idioma i d’elements culturals diferencials que no podem negar. Evidentment que afecta i ens hi hem d’adaptar.
- I l’envelliment de la població?
L’envelliment és l’altre gran debat. Tenim un sistema sanitari molt pensat per malalts aguts i en canvi ara la major part de persones que ingressen a un hospital o van a un centre de salut són gent gran i amb moltes patologies cròniques. L’activitat quirúrgica ha crescut exponencialment en base a l’envelliment i això comporta una necessitat d’adaptació i millores del sistema sanitari. També és veritat que el sistema sanitari ha suplert amb dificultat unes mancances de qüestions que altres estats europeus tenen molt millor resoltes, perquè el sistema sanitari ha fet de substitut de les febleses dels serveis socials. Això fa que el sistema necessiti una universalització dels serveis de suport a les famílies, que és el que ara començarà a caminar lentament amb la llei de Dependència.
6.- Parlant dels altres estats europeus, quin sistema mira Catalunya?
Catalunya ve de la tradició dels països socialdemòcrates però adaptada al nostre context. Nosaltres ens emmirallem en els models sociosanitaris dels països nòrdics i també del Regne Unit, que és la cultura que vam copiar fa molts anys. Un sistema nacional de salut i un sistema privat complementari d’assegurança de salut, però amb els ingredients de la diversitat que té el model sanitari de Catalunya.
7.- Catalunya és capdavantera en molts aspectes, però encara ens falten infrastructures i també metges. La solució és que vinguin doctors estrangers?
A curt termini no hi ha més perquè falten professionals. A llarg termini però, la solució no és només d’importació sinó de canvis interns del paper del metge i de les nostres universitats, i això és el que estem revisant en el Consell de la Professió Mèdica.
8.- Sembla que cada vegada hi ha més gent que es visita a consultes privades però a l’hora d’intervenir-se acudeixen a la sanitat pública, com ho explica això?
Perquè el punt feble més important del sistema públic és l’accessibilitat a determinades consultes. La gent sap molt bé que per una malaltia greu i urgent és millor el sistema públic, i en canvi per determinades consultes de diagnòstic o d’algunes qüestions que encara no estan prou consolidades, un 26% dels catalans tenen una assegurança de salut o van a la privada. Hem de coexistir amb aquest doble assegurament.
9.- Un altre hàbit dels catalans és la consulta al farmacèutic i, de fet, el Departament de Salut ha anunciat que compensarà les farmàcies per la seva funció d’assessoria. Què representa aquest hàbit?
Nosaltres estem a favor d’això i ho volem potenciar. El farmacèutic és un professional sanitari que pot assessorar perfectament al ciutadà amb elements d’autocura i fins i tot de medicaments que no necessiten prescripció mèdica.
10.- Angela Merkel a Alemanya i Michelle Bachelet a Xile, ara diuen que Hillary Clinton serà la primera presidenta dels Estats Units. Com a dona i política, com veu aquest moviment?
Jo crec que és un deute històric. Les dones han accedit al sistema universitari i estan més preparades; han entrat a l’espai públic, van escalant amb igualtat d’oportunitats en el camp de la política i ara comencen a arribar als primers llocs. Jo crec que seria extraordinari que Hillary Clinton fos la presidenta dels EUA, no només perquè sigui dona sinó perquè també evidenciaria una necessitat de canvi en un estat que, ens agradi o no, dirigeix el món. Crec que s’ha de donar confiança a l’accent que les dones porten a la política i en aquest cas seria un símbol extraordinari.
11.- El proper 27 de maig, són les eleccions municipals. Vostè és la primera secretària de la federació del PSC a les comarques gironines, com veu els propers comicis a Girona?
Crec que ens aniran bé i aspirem a governar a la Diputació. Per una banda tindrem més llistes socialistes o independents amb el suport del PSC i això vol dir que ja comencem a penetrar en llocs on no teníem presència. A més a més amb l’entrada d’una generació de candidats joves. Per altre costat no és només un tema quantitatiu sinó qualitatiu: crec que ens mantindrem a la majoria de llocs on ho hem fet bé i consolidarem alcaldies, també tenim candidatures guanyadores amb possibilitat de recuperar alcaldies o guanyar-ne de noves. Penso que ens aniran raonablement bé, tot i que també depèn dels pactes.
12.- Els immigrants amb papers han de poder votar?
Sí. Crec que això és un procés d’integració i d’absoluta normalització i negar-los el dret a vot és dir-los que no tinguin responsabilitats públiques. El vot és un deure ciutadà i una implicació diferent a la vida local i, per tant, haurien de votar.
13.- Durant un temps se la situava com a Ministra de Sanitat a Madrid. Si Zapatero torna a guanyar les eleccions generals del 2008 i se l’emporta, quina seria la primera consulta a fer a Espanya?
Això és una hipòtesi molt hipòtesi! Jo crec que, independentment del que pensi el PP, a Espanya s’ha d’anar cap a un model de govern d’Estat absolutament federal. Si cal canviar la Constitució, cal apostar clarament pel federalisme com ho han fet els suecs, els canadencs o els australians. Països on també valoren la diversitat i on han sabut trobar l’encaix entre el poder central i el poder autonòmic. Aquesta és la consulta, i segurament seria una gran oportunitat per trobar l’encaix del País Basc a Espanya.
14.- Parlant del País Basc, quina és la millor via a seguir per al procés de pau?
El diàleg. Un diàleg que vol negar el PP quan saben perfectament que és l’únic camí.
15.- Tornant a la seva activitat política, com descriuria els seus anys de consellera en l’era Maragall?
Crec que el President Maragall passarà a la història amb només 3 anys de president per situar on havia d’estar el nord de l’ambició de Catalunya. Ha passat molt desapercebut el que va fer el Govern de Maragall a dintre Catalunya i en canvi es van centrar les bases per a molts canvis profunds. S’ha vist com una cosa totalment convulsa, però el temps dirà que era absolutament necessari passar per aquesta etapa i situar el llistó molt alt.
16.- En què s’assemblen Pasqual Maragall i el President Montilla?
En que són líders, encara que lideren d’una manera diferent. El President Maragall necessita situar el debat de les idees més enllà, mentre que el President Montilla necessita situar el debat d’allò concret i explicar el que ja ha conquerit. Tots dos també han estat alcaldes de dues ciutats dures que han transformat de manera extraordinària i això se’ls nota molt.
17.- Com aconsegueix una Consellera conciliar la seva agenda política amb la vida familiar?
Malament. S’intenta fer el que es pot i aprofitar les hores que estàs a casa. Ara, amb les municipals, les agendes encara s’omplen més, però des del Departament intentem rendibilitzar molt el dia perquè no hi hagi activitat nocturna. Una altra cosa són els actes externs que no puc eludir.
18.- Vostè és metgessa internista especialitzada en malalties infeccioses i sobretot en la Sida. Com veu des de la Conselleria les investigacions en l’àmbit de la Sida?
Molt bé. Els medicaments per la gent que ja està infectada milloren i hem consolidat els dos grups de vacunes del Dr. Gatell i el Dr. Clotet per intentar contribuir a les investigacions. Però hem de reforçar la recerca en prevenció: hi ha una certa banalització de la Sida i hem d’evitar una relaxació de la gravetat de les malalties infeccioses, també cal adaptar-nos als nouvinguts, que tenen elements culturals molt diferents, i a més a més està creixent molt la prostitució de carrer i carretera.
19.- La medicina és una professió vocacional?
Sí, clarament. No ha de ser una vocació genètica sinó que es pot aprendre, però crec que hi ha d’haver un punt d’actituds personals i realment ho notes quan exerceixes.
20.- S’ha enfadat mai amb els mitjans de comunicació?
A mi em preocupa sobretot l’omissió i la jerarquització, perquè tenint en compte que la Salut és el que més li interessa a la gent, hauríem d’intentar treballar amb jerarquies diferents.
21.- Una curiositat, veu ‘Polònia’?
Sí, a vegades veig ‘Polònia’ i ric moltíssim, té un sentit de l’humor molt intel·ligent.
- S’hi troba a faltar?
Li vaig preguntar un dia a l’Escribano perquè no sortia a ‘Polònia’ perquè jo pensava que la meva caricatura era molt fàcil, i em va dir que ja ho havien pensat però que jo generava poca controvèrsia. Per la vaga em vaig veure en un esquetx i vaig riure molt però no m’hi trobo a faltar.
22.- Ha pensat en què farà quan s’acabi aquest cicle d’activitat política? Tornarà a exercir la medicina i a investigar?
Sí, no sé ben bé què faré però suposo que alguna cosa relacionada amb la meva professió mèdica. Quan vaig de visita als centres encara a vegades m’enyoro, és com si no hagués perdut mai aquest punt de bata blanca.
26.9.07
'Una mania a l'hora de veure la tele?'
A vegades tinc la mania de llegir les entrevistes pensant en què respondria jo. Podria semblar narcisista, ho sé, però no ho faig per egocentrisme. Responent les preguntes dels altres sovint descobreixes incògnites que no t’havies plantejat mai encara.
Fa uns dies en una revista d’informació televisiva vaig topar amb una pregunta nova: ’Una mania a l’hora de veure la televisió?’. Fins aleshores mai m’havia plantejat quina és la meva ‘mania televisiva’, però hi he estat pensant. Normalment poso els peus damunt del sofà, però això no és una mania sinó una costum; a vegades faig servir la tele com a ràdiofòrmula mentre faig altres coses, però això tampoc crec que sigui una mania, encara que tampoc sé com ho podria descriure. M’agrada fer zapping, també seguir més d’un programa alhora, però no suporto veure la tele mentre un altre té el poder del ‘mando’. Tot i això, crec que aquesta és una sensació bastant estesa. Com les migdiades al sofà, sentint la tele sense mirar-la, però sense tampoc deixar que l’apaguin. Això tampoc és un mania sinó un plaer, com el gust de les migdiades – amb resaca?- de diumenge amb el soroll de la F1 de fons. M’encanta!
Després de molt pensar-hi, per fi he descobert la meva mania. I això sí que és una mania. És una mania perquè ho faig instintivament, sense pensar. Potser no ‘obsessionant’ com diu la definició del DIEC, però sí fixa. I és que cada vegada que agafo el ‘mando’ per obrir la tele ho faig sempre prement el 3. Sempre, sempre, sempre! No l’1 com m’han ensenyat a comptar, ni de dreta a esquerra, seguint l’ordre de l’escriptura i la lectura, sinó el 3. El 3 de TV3. El 3 de ‘la meva’.
Dilluns començo el Màster en Innovació i Qualitat Televisiva de TV3. Estic nerviosa.
Fa uns dies en una revista d’informació televisiva vaig topar amb una pregunta nova: ’Una mania a l’hora de veure la televisió?’. Fins aleshores mai m’havia plantejat quina és la meva ‘mania televisiva’, però hi he estat pensant. Normalment poso els peus damunt del sofà, però això no és una mania sinó una costum; a vegades faig servir la tele com a ràdiofòrmula mentre faig altres coses, però això tampoc crec que sigui una mania, encara que tampoc sé com ho podria descriure. M’agrada fer zapping, també seguir més d’un programa alhora, però no suporto veure la tele mentre un altre té el poder del ‘mando’. Tot i això, crec que aquesta és una sensació bastant estesa. Com les migdiades al sofà, sentint la tele sense mirar-la, però sense tampoc deixar que l’apaguin. Això tampoc és un mania sinó un plaer, com el gust de les migdiades – amb resaca?- de diumenge amb el soroll de la F1 de fons. M’encanta!
Després de molt pensar-hi, per fi he descobert la meva mania. I això sí que és una mania. És una mania perquè ho faig instintivament, sense pensar. Potser no ‘obsessionant’ com diu la definició del DIEC, però sí fixa. I és que cada vegada que agafo el ‘mando’ per obrir la tele ho faig sempre prement el 3. Sempre, sempre, sempre! No l’1 com m’han ensenyat a comptar, ni de dreta a esquerra, seguint l’ordre de l’escriptura i la lectura, sinó el 3. El 3 de TV3. El 3 de ‘la meva’.
Dilluns començo el Màster en Innovació i Qualitat Televisiva de TV3. Estic nerviosa.
24.8.07
Un altre Vilopriu
A vegades em pregunto perquè estudio periodisme si a Comunicació Audiovisual ja em van ensenyar la narrativa de la ficció.
Ahir al vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la trobada socialista de Vilopriu. No hi anava acreditada com a premsa, encara no, però hi anava perquè la meva raó em deia que la trobada tindria un alt interès periodístic més enllà de la política. Així va ser.
No obstant avui llegeixo la premsa regional i catalana, veig les cròniques al 3/24 o a TV1 i tinc la sensació que els periodistes que les firmen no van assistir a la mateixa reunió que jo. Ni tan sols les cròniques d’ambient relaten la mateixa vesprada que jo vaig viure. És més, destaquen la importància a fets que allà van passar totalment desapercebuts. Què n’hi ha dels grans i aplaudits discursos que van fer consellers de la talla de Marina Geli o Antoni Castells, on queda el llarg parlament d’Obiols?; o és que només hi havia Maragall i Montilla a casa de De Puig? On queden les paraules sobre la potítica social i sobre el futur polític de Catalunya?, o és que allà només es van criticar els 23 anys de Govern convergent? Això és precisament el que creu avui la societat catalana, això i una suposada ‘maragallada’ que s’han afanyat a difondre.
Francament, em decepciona el camí que està agafant el periodisme d’aquest país. No em decepciona la política, ans el contrari, el que em decepciona és l’opinió pública que intenta crear l’opinió publicada. On em dec estar posant…
Ahir al vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la trobada socialista de Vilopriu. No hi anava acreditada com a premsa, encara no, però hi anava perquè la meva raó em deia que la trobada tindria un alt interès periodístic més enllà de la política. Així va ser.
No obstant avui llegeixo la premsa regional i catalana, veig les cròniques al 3/24 o a TV1 i tinc la sensació que els periodistes que les firmen no van assistir a la mateixa reunió que jo. Ni tan sols les cròniques d’ambient relaten la mateixa vesprada que jo vaig viure. És més, destaquen la importància a fets que allà van passar totalment desapercebuts. Què n’hi ha dels grans i aplaudits discursos que van fer consellers de la talla de Marina Geli o Antoni Castells, on queda el llarg parlament d’Obiols?; o és que només hi havia Maragall i Montilla a casa de De Puig? On queden les paraules sobre la potítica social i sobre el futur polític de Catalunya?, o és que allà només es van criticar els 23 anys de Govern convergent? Això és precisament el que creu avui la societat catalana, això i una suposada ‘maragallada’ que s’han afanyat a difondre.
Francament, em decepciona el camí que està agafant el periodisme d’aquest país. No em decepciona la política, ans el contrari, el que em decepciona és l’opinió pública que intenta crear l’opinió publicada. On em dec estar posant…
21.7.07
A casa meva Sirera s'escriu amb C
Ahir al migdia em vaig desconnectar de l’actualitat llegint a la news bar del 3/24 que el PPC li oferia la presidència del Partit a Alberto Fernández Díaz. En aquell moment ja ho trobava esparpèntic, però és clar, quina cosa del populars no troba esparpèntica una servidora?
Avui, quan m’he despertat, m’he trobat amb la cara de Daniel Sirera a la portada del diari. Petita, en forma de breu, a l’extrem inferior dret, però hi he anat a parar directament, passant per alt el titular sobre els impostos de matriculació i la imatge central d’en Txiki. ‘Daniel Sirera substitueix Piqué al capdavant del PP a Catalunya’.
Sirera, el mateix portaveu del PP al Parlament de Catalunya que fa uns mesos –en plena precampanya electoral pel 27M- va venir a la facultat a oferir-nos una roda de premsa; aquell qui ens va negar rotundament i reiterada que Ángel acebes i el PP mai havien dit, ni tan sols insinuat, que ETA estava darrera els atemptats de l’11M; el jove polític que intentava buscar la nostra complicitat amb un toc humanista per defugir millor les nostres preguntes; aquell convidat que es va discutir amb una companya badalonina sobre el vídeo del seu compatriota Xavier Garcia Albiol. Daniel, els clients sempre tenen la raó però si els convidats volen continuar gaudint de l’amabilitat dels amfitrions han de saber respectar-los.
D’acord, ara Daniel Sirera ha passat de ser un convidat a convertir-se en el nou compte d’Urgell de can PPC. No sé perquè, però em temo que el canvi Piqué-Sirera serà un canvi sense transició. Ell mateix ja ha anunciat que inicia una nova etapa ‘útil’ i exempta d’ismes; però de quina utilitat estem parlant?, a quins ismes es refereix?
Deixem passar el cap de setmana. Veiem-ho a partir de dilluns.
Avui, quan m’he despertat, m’he trobat amb la cara de Daniel Sirera a la portada del diari. Petita, en forma de breu, a l’extrem inferior dret, però hi he anat a parar directament, passant per alt el titular sobre els impostos de matriculació i la imatge central d’en Txiki. ‘Daniel Sirera substitueix Piqué al capdavant del PP a Catalunya’.
Sirera, el mateix portaveu del PP al Parlament de Catalunya que fa uns mesos –en plena precampanya electoral pel 27M- va venir a la facultat a oferir-nos una roda de premsa; aquell qui ens va negar rotundament i reiterada que Ángel acebes i el PP mai havien dit, ni tan sols insinuat, que ETA estava darrera els atemptats de l’11M; el jove polític que intentava buscar la nostra complicitat amb un toc humanista per defugir millor les nostres preguntes; aquell convidat que es va discutir amb una companya badalonina sobre el vídeo del seu compatriota Xavier Garcia Albiol. Daniel, els clients sempre tenen la raó però si els convidats volen continuar gaudint de l’amabilitat dels amfitrions han de saber respectar-los.
D’acord, ara Daniel Sirera ha passat de ser un convidat a convertir-se en el nou compte d’Urgell de can PPC. No sé perquè, però em temo que el canvi Piqué-Sirera serà un canvi sense transició. Ell mateix ja ha anunciat que inicia una nova etapa ‘útil’ i exempta d’ismes; però de quina utilitat estem parlant?, a quins ismes es refereix?
Deixem passar el cap de setmana. Veiem-ho a partir de dilluns.
19.7.07
Ara et toca a tu, i a tu, i a tu...
Ja fa més de mig any de les eleccions autonòmiques de Catalunya, ja fa més de sis mesos queJosé Montilla és el President de la Generalitat de Catalunya; fins i tot ja fa més d'un mes que els catalans vam ser cridats a les urnes -per tercera vegada en un any, recordem-ho- per elegir l'alcalde del nostre poble o ciutat. No obstant, avui, en ple mes de juliol, bona part de les marquesines de bus de la Generalitat de l'Empordà encara ens criden a la participació en les eleccions del dia 1 de Novembre. Serà aquesta la causa de l'alta i comentada -comentadíssima- abstenció del passat 27M?
27.6.07
100 punts pel català!
Veig al TNVespre que el català és una de les 100 llengües més parlades del món. La número 88, per ser exactes, i me n’enorgulleixo enormement.
Surto al carrer, avui vaig sense el meu ipod nano a les orelles i em dedico a sentir (que no a escoltar) als altres. En un pas de zebra, una mare renya en castellà al seva filla i al meu supermercat habitual, la caixera m’informa del preu en castellà després del meu catalaníssim ‘bona tarda, només tinc això’. Llegeixo entre els blogs afins, gent de parla catalana sembla que es sent més còmoda escrivint en castellà, o potser és que en castellà es fan menys faltes? Me'n vaig de compres. Fent cua per pagar en una coneguda cadena de roba interior, una senyora se’m dirigeix en castellà: ‘eres la última?’. Ho sóc. Es posa darrera meu i comença a mantenir una conversa catalana amb la seva filla adolescent. Que faig cara a castellano-parlant potser? Ho dubto.
A Catalunya ens hem acostumant a dirigir-nos primer en catsellà als nostres co-habitants. Al bar, al súper, al metro, ‘bajas?’; sembla que les primeres interpel·lacions sempre són en castellà. Potser és que, com feia aquell, la gent parla en català en la intimitat. Però bé, el català és una de les 100 llengües més parlades del món. Orgullosa de fer-la servir cada dia.
Surto al carrer, avui vaig sense el meu ipod nano a les orelles i em dedico a sentir (que no a escoltar) als altres. En un pas de zebra, una mare renya en castellà al seva filla i al meu supermercat habitual, la caixera m’informa del preu en castellà després del meu catalaníssim ‘bona tarda, només tinc això’. Llegeixo entre els blogs afins, gent de parla catalana sembla que es sent més còmoda escrivint en castellà, o potser és que en castellà es fan menys faltes? Me'n vaig de compres. Fent cua per pagar en una coneguda cadena de roba interior, una senyora se’m dirigeix en castellà: ‘eres la última?’. Ho sóc. Es posa darrera meu i comença a mantenir una conversa catalana amb la seva filla adolescent. Que faig cara a castellano-parlant potser? Ho dubto.
A Catalunya ens hem acostumant a dirigir-nos primer en catsellà als nostres co-habitants. Al bar, al súper, al metro, ‘bajas?’; sembla que les primeres interpel·lacions sempre són en castellà. Potser és que, com feia aquell, la gent parla en català en la intimitat. Però bé, el català és una de les 100 llengües més parlades del món. Orgullosa de fer-la servir cada dia.
10.6.07
Confesso...
‘Si tens vocació, tindràs aquesta curiositat universal…’ Això mateix em deia Josep Pernau en una entrevista fa uns dies. Sóc curiosa, molt, a vegades potser massa i tot. Però tinc vocació? Ho pregunto a la meva memòria, ho busco entre els seus racons...
L’estiu del 1992 Barcelona es va situar en el punt de mira del món. Els Jocs Olímpics es celebraven aquí i tots els catalans ho vivíem com una festa. Les Olimpíades van marcar un abans i un després per la ciutat, però Barcelona’92 també va despertar els meus interessos personals. Aquell estiu jo era una innocent criatura en edat de comunió, una nena curiosa pel món que anava d’excursió familiar a Barcelona per viure l’eufòria d’aquells dies. Recordo quan passejàvem pels voltants de l’estadi olímpic i a dalt les piscines Picornell, la gentada que hi havia a la ciutat, etc. Però el que més em va marcar d’aquella jornada va ser el desplegament periodístic que vaig descobrir. La seva tasca em va fascinar. Sí, jo de gran també volia ser periodista.
Des d’aleshores i durant un temps, tenia les coses molt clares, claríssimes: volia ser periodista del Barça. Volia seguir el Barça i en Guardiola arreu. Recordo una vegada que en Guardiola va venir a la Fontana d’Or de Girona a fer una conferència, jo estava emocionadíssima per anar-hi. Vaig convèncer els meus pares perquè em deixessin sortir abans de l’escola i m’hi portessin. Acabada la conferència va iniciar-se un petit torn de preguntes i jo no volia sortir d’allà sense fer-li’n una. Era el meu Guardiola i era la meva oportunitat. Així que després d’una estona em vaig aixecar i ‘Hola, em dic Míriam. Fa estona que et vull preguntar alguna cosa però tot el rato em prenen les preguntes...’ Ell es va posar a riure, l’Arcadi Calzada també, tota la sala, de fet. Nerviosa i eufòrica, li vaig fer la meva pregunta i ell em va contestar molt amablement.
Ara que ja s’acaba el curs, que porto un any d’estudis de periodisme, que miro enrere i busco somrient entre els meus records d’origen, també em confesso. De petita petita, força petita, confonia en Jordi Pujol, en Nuñez i en Gorbatxov! Sabia els seus noms, coneixia la seva existència per la televisió i el que sentia, però suposo que per mi tot eren calvícies. Sort que aviat vaig descobrir la taca al front de Gorbatxov i el vaig descartar del meu peculiar tripartit de calbs, però els altres dos els vaig confondre durant un temps. Baixets, calbs, cabell blanc, mediàtics, sempre amb un escut a la solapa... Descobrir qui era un i l’altre era com jugar a les 7 diferències. Suposo que si ara tingués 6 anys, la meva complicació seria trobar semblances entre en Montilla, en Laporta i en Putin.
I és que les coses canvien però jo encara vull ser periodista!
L’estiu del 1992 Barcelona es va situar en el punt de mira del món. Els Jocs Olímpics es celebraven aquí i tots els catalans ho vivíem com una festa. Les Olimpíades van marcar un abans i un després per la ciutat, però Barcelona’92 també va despertar els meus interessos personals. Aquell estiu jo era una innocent criatura en edat de comunió, una nena curiosa pel món que anava d’excursió familiar a Barcelona per viure l’eufòria d’aquells dies. Recordo quan passejàvem pels voltants de l’estadi olímpic i a dalt les piscines Picornell, la gentada que hi havia a la ciutat, etc. Però el que més em va marcar d’aquella jornada va ser el desplegament periodístic que vaig descobrir. La seva tasca em va fascinar. Sí, jo de gran també volia ser periodista.
Des d’aleshores i durant un temps, tenia les coses molt clares, claríssimes: volia ser periodista del Barça. Volia seguir el Barça i en Guardiola arreu. Recordo una vegada que en Guardiola va venir a la Fontana d’Or de Girona a fer una conferència, jo estava emocionadíssima per anar-hi. Vaig convèncer els meus pares perquè em deixessin sortir abans de l’escola i m’hi portessin. Acabada la conferència va iniciar-se un petit torn de preguntes i jo no volia sortir d’allà sense fer-li’n una. Era el meu Guardiola i era la meva oportunitat. Així que després d’una estona em vaig aixecar i ‘Hola, em dic Míriam. Fa estona que et vull preguntar alguna cosa però tot el rato em prenen les preguntes...’ Ell es va posar a riure, l’Arcadi Calzada també, tota la sala, de fet. Nerviosa i eufòrica, li vaig fer la meva pregunta i ell em va contestar molt amablement.
Ara que ja s’acaba el curs, que porto un any d’estudis de periodisme, que miro enrere i busco somrient entre els meus records d’origen, també em confesso. De petita petita, força petita, confonia en Jordi Pujol, en Nuñez i en Gorbatxov! Sabia els seus noms, coneixia la seva existència per la televisió i el que sentia, però suposo que per mi tot eren calvícies. Sort que aviat vaig descobrir la taca al front de Gorbatxov i el vaig descartar del meu peculiar tripartit de calbs, però els altres dos els vaig confondre durant un temps. Baixets, calbs, cabell blanc, mediàtics, sempre amb un escut a la solapa... Descobrir qui era un i l’altre era com jugar a les 7 diferències. Suposo que si ara tingués 6 anys, la meva complicació seria trobar semblances entre en Montilla, en Laporta i en Putin.
I és que les coses canvien però jo encara vull ser periodista!
6.6.07
Amb C de Canvi climàtic, amb C de cercle viciós
Craaaash! Corredisses, càmeres. Centenars de turistes corren per immortalitzar el moment. Un bloc de gel es desprèn, s’enfonsa sota l’aigua. Silenci. Reapareix. El nou iceberg comença a navegar sense rumb pel fred dulce de glaciar. El Glaciar Perito Moreno, a la Patagònia argentina, és una de les glaceres que està patint els efectes del canvi climàtic. Una esllavissada de glaç que, malauradament, s’està convertint en un nou i diari espectacle natural a l’Argentina.
Coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient (05 de juny), l’ONU ha publicat l’informe ‘Perspectiva global sobre la neu i el gel’ que alerta de les conseqüències que provocarà el desgel de la criosfera terràquia i conclou que ‘només la pèrdua de neu i de les glaceres de les muntanyes asiàtiques afectaria un 40% de la població mundial’. Però aquest és tan sols un dels molts impactes derivats de l’efecte hivernacle i el seu conseqüent escalfament del planeta; perquè, tal com resa l’informe de la ONU, el canvi climàtic és ja un ‘cercle viciós’ en el que un efecte –l’augment de temperatura- comporta l’altre, que alhora impacta de nou sobre el primer. Un canvi climàtic del qual avui se’n parla, i molt, però se’n desconeix la solució, si és que n’hi ha una.
Coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient (05 de juny), l’ONU ha publicat l’informe ‘Perspectiva global sobre la neu i el gel’ que alerta de les conseqüències que provocarà el desgel de la criosfera terràquia i conclou que ‘només la pèrdua de neu i de les glaceres de les muntanyes asiàtiques afectaria un 40% de la població mundial’. Però aquest és tan sols un dels molts impactes derivats de l’efecte hivernacle i el seu conseqüent escalfament del planeta; perquè, tal com resa l’informe de la ONU, el canvi climàtic és ja un ‘cercle viciós’ en el que un efecte –l’augment de temperatura- comporta l’altre, que alhora impacta de nou sobre el primer. Un canvi climàtic del qual avui se’n parla, i molt, però se’n desconeix la solució, si és que n’hi ha una.
L’any 2004 el científic James Lovelock, autor de l’Hipòtesi Gaia -conjunt de models científics que configuren la Terra com un sistema autorregulat- va publicar l’article ‘L’energia nuclear és l’única solució verda’. Tal com el títol indica, Lovelock postulava l’energia nuclear com a única opció possible al canvi climàtic. Sí, l’energia nuclear es planteja avui com un substitutiu del petroli i una alternativa a la producció d’electricitat. Però mentre que les centrals nuclears no emeten gasos que contribueixen de manera directa a l’efecte hivernacle, si observem tot el procés més enllà dels reactors –des de que s’extreu el combustible de les mines d’urani i es fabrica, el seu transport, la mateixa construcció de les centrals nuclears, o la gestió posterior i enterrament de residus-, descobrim que sí que es produeix una emissió de CO2 i altres gasos contaminants. Però més enllà d’això, encara són molts els detractors de l’energia nuclear –sobretot entre les capes socials no científiques- que miren de reüll les teories alternatives d’aquesta amb la ment fixada en la radioactivitat, els perills i el record d’accidents com el de Txernòbil (1986). Un desastre nuclear del qual encara ara se’n pateixen conseqüències entre la població.
En definitiva, la solució al canvi climàtic continua essent una incògnita avui, una incògnita i un problema. Un problema natural, científic, social, econòmic i també polític. Així, mentre els principals caps d’Estat i de Govern es reuneixen aquests dies a Berlín en la cimera del G-8 per a afrontar, entre altres coses, una solució al canvi climàtic; a Espanya la consciència de les empreses privades vers l’impacte climàtic s’ha convertit ja en un eix de les seves campanyes publicitàries. I és que des de fabricants de formatges fins a empreses constructores venen avui el seu compromís ecològic com un producte més de la seva marca. Però és realment consciència o simplement màrketing?
2.6.07
Bromes saludables
Professionals de la medicina, mitjans de comunicació d'arreu del món i, sobretot ciutadans, holandesos o forans, tots ens hem quedat sorpresos, per no dir flipats, quan el nou gran i innovador programa de la gegant Endemol ha resultat ser una broma. Una broma que és alhora un avís d'alerta a l'escassedat de donants a Holanda. Un avís que, de ben segur, haurà obtingut i obtindrà millors resultats que si ho hagués dit el Ministre de Salut de torn en roda de premsa.
I és que des de que es va fer pública la notícia sobre el nou format, mitjans escrits i audiovisuals no han parat de fer-ne ressó; un ressó que generalment es basava en crítiques destructives vers el programa, un ressó de l'opinió publicada que revifava dia a dia la columna de fum de l'opinió pública general amb reaccions i noves apreciacions. Manca de deontologia i ètica, morbositat, insensibilitat, fins i tot la cadena que emetia el programa ha reduït el seu nombre d'abonats. Potser això la BNN no ho havia previst, tampoc Endemol, però els principals productors i creadors europeus de nous formats sí que han aconseguit l'efecte que perseguien, més enllà de l'índex d'audiència (la segona més alta del prime time holandès d'anit, per cert).
L'anècdota recorda una mica a aquella Història de los mundos d'Orson Welles, un dels moments més gloriosos de la història de la ràdio. Al relat d'Orson Welles no hi havia marcians, ni naus espacials, només una narració molt ben feta. Ahir a El Gran Show del Donant hi havia malalts, sí, 3 holandesos que esperen la donació d'un òrgan, però no hi havia òrgan ni donant; només una actriu, Leoni Gebbink -que segur que ara es farà famosa, si més no a Espanya se'n faria-, i un gran i estudidíssim muntatge. Un xou totalment versemblant que era alhora un homenatge a l'innovador fundador de la cadena, mort fa uns anys per una insuficiència renal.
I és que des de que es va fer pública la notícia sobre el nou format, mitjans escrits i audiovisuals no han parat de fer-ne ressó; un ressó que generalment es basava en crítiques destructives vers el programa, un ressó de l'opinió publicada que revifava dia a dia la columna de fum de l'opinió pública general amb reaccions i noves apreciacions. Manca de deontologia i ètica, morbositat, insensibilitat, fins i tot la cadena que emetia el programa ha reduït el seu nombre d'abonats. Potser això la BNN no ho havia previst, tampoc Endemol, però els principals productors i creadors europeus de nous formats sí que han aconseguit l'efecte que perseguien, més enllà de l'índex d'audiència (la segona més alta del prime time holandès d'anit, per cert).
L'anècdota recorda una mica a aquella Història de los mundos d'Orson Welles, un dels moments més gloriosos de la història de la ràdio. Al relat d'Orson Welles no hi havia marcians, ni naus espacials, només una narració molt ben feta. Ahir a El Gran Show del Donant hi havia malalts, sí, 3 holandesos que esperen la donació d'un òrgan, però no hi havia òrgan ni donant; només una actriu, Leoni Gebbink -que segur que ara es farà famosa, si més no a Espanya se'n faria-, i un gran i estudidíssim muntatge. Un xou totalment versemblant que era alhora un homenatge a l'innovador fundador de la cadena, mort fa uns anys per una insuficiència renal.
28.5.07
Estanis alcalde!
Ahir va ser un dia especial, un diumenge familiar però diferent. Un diumenge polític però molt proper. Una jornada emotiva i reconfortant per totes bandes.
Des de bon matí a l’Escala es respirava un ambient de nervis, sobretot per part d’aquells que veien l’alcaldia perduda però no s'ho volien. Vora les meses electorals tots els comentaris vaticinaven el mateix, també les enquestes a peu d’urna; però ningú volia emocionar-se abans d’hora. Tothom tenia la confiança de que l’Estanis seria el nou alcalde de l’Escala, però desprès del gir en el recompte de fa quatre anys, tots semblàvem més prudents. Només ho semblàvem, perquè les ganes i la il·lusió ens portaven. Alguns donaven 6 regidors, altres 5, altres s’atrevien a dir el setè, la majoria absoluta.
A les 8 del vespre començava el recompte de vots, els nervis augmentaven, l’emoció també. Amb l’orella enganxada a la ràdio, els familiars, amics i simpatitzants escoltàvem els resultats. Mesa a mesa, l’eufòria augmentava, xifra a xifra i percentatge a percentatge, els socialistes guanyaven a en Guinart, Sí! Totes les taules menys una, i tan sols per tres vots, els mateixos que ens van faltar per a la majoria absoluta! (Però bé, els absolutismes mai són bons, quasi millor així...)
Finalment, després de tanta feina feta, de tan temps treballant-hi, de tantes hores i tantes idees, el poble de l’Escala sembla que s’ha assenyat. La política d’en Guinart també ens hi ha ajudat, ho hem de reconèixer, però quan un equip és bo, treballa i confia, quan un grup és proper i humà, quan una gent es desviu per fer de l’Escala una gran vil·la, la nostra gran vil·la, el poble ho nota, ho sent, ho veu i ho vol! Fins i tot la pluja que portava aguantant tot el dia va sortir llavors a celebrar-ho, no ens va pas aigualir la festa, també ara la pluja cau millor a l’Escala.
A les 8 del vespre començava el recompte de vots, els nervis augmentaven, l’emoció també. Amb l’orella enganxada a la ràdio, els familiars, amics i simpatitzants escoltàvem els resultats. Mesa a mesa, l’eufòria augmentava, xifra a xifra i percentatge a percentatge, els socialistes guanyaven a en Guinart, Sí! Totes les taules menys una, i tan sols per tres vots, els mateixos que ens van faltar per a la majoria absoluta! (Però bé, els absolutismes mai són bons, quasi millor així...)
Finalment, després de tanta feina feta, de tan temps treballant-hi, de tantes hores i tantes idees, el poble de l’Escala sembla que s’ha assenyat. La política d’en Guinart també ens hi ha ajudat, ho hem de reconèixer, però quan un equip és bo, treballa i confia, quan un grup és proper i humà, quan una gent es desviu per fer de l’Escala una gran vil·la, la nostra gran vil·la, el poble ho nota, ho sent, ho veu i ho vol! Fins i tot la pluja que portava aguantant tot el dia va sortir llavors a celebrar-ho, no ens va pas aigualir la festa, també ara la pluja cau millor a l’Escala.
I perdoneu que hagi parlat en primera persona en alguns fragments d'aquest escrit, però quan els sents, els veus, els escoltes, els admires, etc. t'emociones i l'emoció és una cosa que no es pot controlar ni separar.
Ara, endavant Estanis, a treballar fort socialistes!
PD: Ahir vaig conèixer el meu 'amic' Políticament correcte al qual li havia dedicat algun escrit anterior.
22.5.07
Workaholisme
M’arriba a les mans un nou concepte que recull l’enciclopèdia lliure Wikipèdia. Es tracta de Workaholic.
Col·loquialment una persona workahòlica és aquella addicta al treball.
Workaholic. El terme em fa reflexionar. Vivim en uns temps on la societat està condicionada per l’èxit. L’èxit social, l’èxit personal, l’èxit amoròs, l’èxit saludable i també l’èxit en el treball. Precisament els ítems que acostumen a recollir els horòscops, aquells apartats de diaris i revistes que tothom llegeix i s’hi aferra però mai ningú creu realment –bé, potser algú si-. Però el frenetisme dels nostres ritmes sovint ens obliga a centrar la clau de l’èxit en un sol terreny: el treball. Per molts la feina és la clau de tot perquè és la base de l’economia i, per tant, l’assegurança dels èxits socials, personals i potser també amorosos (penós però cert). Tot plegat em sembla trist, la veritat. No només la meta d’èxit que tan persegueix la nostra societat sinó també la formació de conceptes tals com workaholisme. Termes que denoten la impersonalitat, l’individualisme, la insociabilitat i la fredor cap a la que nosaltres mateixos estem conduint el món.
Per pensar-hi.
Col·loquialment una persona workahòlica és aquella addicta al treball.
Workaholic. El terme em fa reflexionar. Vivim en uns temps on la societat està condicionada per l’èxit. L’èxit social, l’èxit personal, l’èxit amoròs, l’èxit saludable i també l’èxit en el treball. Precisament els ítems que acostumen a recollir els horòscops, aquells apartats de diaris i revistes que tothom llegeix i s’hi aferra però mai ningú creu realment –bé, potser algú si-. Però el frenetisme dels nostres ritmes sovint ens obliga a centrar la clau de l’èxit en un sol terreny: el treball. Per molts la feina és la clau de tot perquè és la base de l’economia i, per tant, l’assegurança dels èxits socials, personals i potser també amorosos (penós però cert). Tot plegat em sembla trist, la veritat. No només la meta d’èxit que tan persegueix la nostra societat sinó també la formació de conceptes tals com workaholisme. Termes que denoten la impersonalitat, l’individualisme, la insociabilitat i la fredor cap a la que nosaltres mateixos estem conduint el món.
Per pensar-hi.
20.5.07
Políticament correcte
Avui queda exactament una setmana per a les eleccions municipals. Entro al Políticament Correcte, el blog de les eleccions municipals a L’Escala (ho reconec, hi estic enganxada), i em trobo amb el formatget d’estimació de vot. 36% pels socialistes, 34% per CiU. El resultat és justet, la frontera encara pot moure’s fins diumenge. Els actes dels diferents grups polítics i sobretot el debat dels 6 caps de llista emès per televisió i ràdio l’Escala aquesta setmana poden fer variar una mica els talls de pastís. També la campanya que molts estan/estem fent a través del fòrum del Políticament Correcte, un fòrum que a dies sembla un xat, un espai de comunicació on s’expressen opinions de tot tipus, es llancen a la palestra grans temes escalencs i es dóna suport a candidats, programes i regidors. Suport i ànims pels dies que queden.
Diumenge que ve a aquesta hora de la tarda segurament el ‘gremi de taxistes’ de l’Escala oferirà viatges gratuïts cap a l’IES o el CER. Els més matiners ja hauran votat a l’hora d’anar a comprar el pa i els diaris, altres ens trobarem com sempre al migdia, abans de dinar, si fa bon dia hi haurà qui s’esperarà a la platja fins les 8. Però l’ambient de l’Escala i la meva intuïció em diuen que la participació serà alta.
Des d’aquestes línies també voldria felicitar al qui fa funcionar http://www.lescala.blog.com/ perquè durant aquestes últimes setmanes s’ha convertit en la finestra a la política escalenca pels que som d’allà però residim fora.
Diumenge que ve a aquesta hora de la tarda segurament el ‘gremi de taxistes’ de l’Escala oferirà viatges gratuïts cap a l’IES o el CER. Els més matiners ja hauran votat a l’hora d’anar a comprar el pa i els diaris, altres ens trobarem com sempre al migdia, abans de dinar, si fa bon dia hi haurà qui s’esperarà a la platja fins les 8. Però l’ambient de l’Escala i la meva intuïció em diuen que la participació serà alta.
Des d’aquestes línies també voldria felicitar al qui fa funcionar http://www.lescala.blog.com/ perquè durant aquestes últimes setmanes s’ha convertit en la finestra a la política escalenca pels que som d’allà però residim fora.
19.5.07
L'audiència, la gallineta dels ous d'or
El panorama televisiu espanyol ha canviat en els últims temps. En qüestió d’una temporada televisiva el nombre de cadenes privades en obert ha augmentat (primer amb Cuatro i després amb la Setxa), com si es tractés d’un previ escalfament cap a la futura era de la TDT. No obstant, l’audiència potencial és avui igual que fa un any i la mateixa que també serà d’aquí a dos i, per tant, la lluita pel share és un fet bastant primordial per les cadenes espanyoles; sobretot per les privades, que lluiten cada dia frec a frec a la recerca del lideratge d’audiència (mogudes per la llei de l’oferta i la demanda i la conseqüent gana de quota màxima).
Avui tinc la tarda lliure, agafo la pàgina de programació d’un diari i em poso a fer zàpping entre les cadenes privades estatals a la recerca d’una companyia per a la meva migdiada. Aquí hay tomate, Yo soy Bea, el resum de Supervivientes, El zorro, En antena, A tu lado, Allá tu!, ¿Quién quiere ser milionario?, Money, money, Channel nº4, etc etc. Tots aquests programes van dirigits a un target comercial (urbà, de classe mitja/mitja-alta, jove...), el mateix que busquen les empreses publicitàries i del qual volen aconseguir el lideratge. Però més enllà del mer públic objectiu, el que aquestes cadenes busquen amb la seva programació és la projecció d’aquesta audiència en els seus programes. Així, hem arribat a un punt en el que fer zàpping ja no ofereix un canvi de registre sinó només un canvi de canal i aquí és on trobem la mare dels ous: les cadenes ofereixen aquest tipus d’audiència perquè això és el que vol l’espectador o l’espectador es conforma amb aquest tipus de programes perquè són els únics que fan? M’adormo al sofà tot pensant-hi...
Aquestes cadenes busquen l’èxit a través de la connexió amb les emocions primàries de l’espectador. Molts d’aquests programes funcionen a mode de catarsi, és a dir, l’espectador es veu emmirallat en les experiències dels qui apareixen en pantalla i alhora se sent alliberat en satisfer-se amb les desgràcies dels altres. (Probablement aquesta satisfacció és la clau de l’èxit de quota d’aquests programes, que a més són de baix cost i per tant molt rentables per les cadenes.)
A més a més, a través d’aquest estil de televisió s’ha institucionalitzat la cultura del safareig. Aquests tipus de programes condueixen la vida privada de les persones sap a les esferes públiques, i sembla que aquest parlar i criticar ja s’ha convertit en un hàbit de la societat actual. A més a més els espectadors fan –fem- de lloro de repetició de tot allò que veuen a la televisió, com una vàlvula d’escapament dels propis problemes parlant d’allò que li és aliè.
Em desperto quan ja fan Money, money i Allá tú! i em poso a fer tan sols de voyeur. Ni un ni l’altre requereixen intel·ligència, només busquen l’espectacularitat i l’emoció. Hi ajuden els seus conductors, que només actuen com a divos, i uns participants que es mouen per aconseguir el seu minut de glòria.
Amb tot això es pot observar com en una societat marcada per l’afany de l’èxit, la fragmentació, la novetat, l’efímer, la individualitat, el ritme frenètic, etc. se la considera el target objectiu per aquelles cadenes que es mouen pels índex d’audiència. Així, aquest tipus de programes proliferen, cada vegada més, i les cadenes programen d’acord amb el panorama social per intentar aconseguir el tros de pastís amb més espelmes i convertir-se una vegada més amb els líders d’audiència.
Avui tinc la tarda lliure, agafo la pàgina de programació d’un diari i em poso a fer zàpping entre les cadenes privades estatals a la recerca d’una companyia per a la meva migdiada. Aquí hay tomate, Yo soy Bea, el resum de Supervivientes, El zorro, En antena, A tu lado, Allá tu!, ¿Quién quiere ser milionario?, Money, money, Channel nº4, etc etc. Tots aquests programes van dirigits a un target comercial (urbà, de classe mitja/mitja-alta, jove...), el mateix que busquen les empreses publicitàries i del qual volen aconseguir el lideratge. Però més enllà del mer públic objectiu, el que aquestes cadenes busquen amb la seva programació és la projecció d’aquesta audiència en els seus programes. Així, hem arribat a un punt en el que fer zàpping ja no ofereix un canvi de registre sinó només un canvi de canal i aquí és on trobem la mare dels ous: les cadenes ofereixen aquest tipus d’audiència perquè això és el que vol l’espectador o l’espectador es conforma amb aquest tipus de programes perquè són els únics que fan? M’adormo al sofà tot pensant-hi...
Aquestes cadenes busquen l’èxit a través de la connexió amb les emocions primàries de l’espectador. Molts d’aquests programes funcionen a mode de catarsi, és a dir, l’espectador es veu emmirallat en les experiències dels qui apareixen en pantalla i alhora se sent alliberat en satisfer-se amb les desgràcies dels altres. (Probablement aquesta satisfacció és la clau de l’èxit de quota d’aquests programes, que a més són de baix cost i per tant molt rentables per les cadenes.)
A més a més, a través d’aquest estil de televisió s’ha institucionalitzat la cultura del safareig. Aquests tipus de programes condueixen la vida privada de les persones sap a les esferes públiques, i sembla que aquest parlar i criticar ja s’ha convertit en un hàbit de la societat actual. A més a més els espectadors fan –fem- de lloro de repetició de tot allò que veuen a la televisió, com una vàlvula d’escapament dels propis problemes parlant d’allò que li és aliè.
Em desperto quan ja fan Money, money i Allá tú! i em poso a fer tan sols de voyeur. Ni un ni l’altre requereixen intel·ligència, només busquen l’espectacularitat i l’emoció. Hi ajuden els seus conductors, que només actuen com a divos, i uns participants que es mouen per aconseguir el seu minut de glòria.
Amb tot això es pot observar com en una societat marcada per l’afany de l’èxit, la fragmentació, la novetat, l’efímer, la individualitat, el ritme frenètic, etc. se la considera el target objectiu per aquelles cadenes que es mouen pels índex d’audiència. Així, aquest tipus de programes proliferen, cada vegada més, i les cadenes programen d’acord amb el panorama social per intentar aconseguir el tros de pastís amb més espelmes i convertir-se una vegada més amb els líders d’audiència.
17.5.07
Proud to be american
Llegeixo a elperiodico.cat que un nadó d’11 mesos dels EUA ja té permís d’arma i arma. Bubba, que així és com l’anomenen a casa seva, medeix poc més de mig metre, no pesa ni 10kg i encara gateja; però ja té dret a tenir arma i municions.
La notícia em fa reflexionar sobre la facilitat que tenen els ciutadans nord-americans per aconseguir un permís d’armes. Només cal omplir un formulari i enviar-lo a través d’Internet, tot molt impersonal, sense estudi, sense control. Com si es tractés de fer la compra del supermercat a través de la xarxa.
El fet em recorda la massacra de Virginia Tech d’ara fa poc més d’un mes però també em remet al film Bowling for Columbine. Aquell documental amb el que Michael Moore volia sacsejar la societat americana a la recerca de les causes de la seva por, i afrontar la facilitat per aconseguir armes. La mateixa facilitat que ha permès a un nadó tenir ja la seva pròpia pistola baretta 686.
Moore documentava doncs sobre tot allò que afecta a la societat americana creant aquest sentiment de pànic. La força dels mitjans de comunicació de masses, les diferències racials que sovint venen els mateixos mitjans, l’Associació Nacional del Rifle presidida orgullosament pel mateix Charlton Heston, el cantant Marilyn Manson, els atemptats de l’11S o l’abisme entre les classes socials; tot tenia cabuda en aquest muntatge crític del director de Faranheit 9/11. La pel·lícula també mesclava entrevistes, dades històriques i imatges en blanc i negre, seqüències de realitat –o millor dit de falsa realitat- i fragments de dibuixos animats. Tot això conduït per una narració en primera persona del propi Michael Moore que en certa manera deixava entreveure el seu patriotisme yankee, encara que anti-Bush.
Michael Moore no volia deixar indiferent a ningú. La pel·lícula era com una partida de ‘bolos’ paradoxalment amenitzada per la lletra de ‘What a wondeful world’, i en la que Michael Moore jugava amb l’espectador amb la intenció de fer caure totes les bitlles de la por americana.
Veient casos com els del petit Bubba, sembla que Michael Moore no va fer una bona partida en aquell bowling de Columbine. Si vol ho pot tornar a intentar, perquè encara hi ha moltes bitlles per tirar.
La notícia em fa reflexionar sobre la facilitat que tenen els ciutadans nord-americans per aconseguir un permís d’armes. Només cal omplir un formulari i enviar-lo a través d’Internet, tot molt impersonal, sense estudi, sense control. Com si es tractés de fer la compra del supermercat a través de la xarxa.
El fet em recorda la massacra de Virginia Tech d’ara fa poc més d’un mes però també em remet al film Bowling for Columbine. Aquell documental amb el que Michael Moore volia sacsejar la societat americana a la recerca de les causes de la seva por, i afrontar la facilitat per aconseguir armes. La mateixa facilitat que ha permès a un nadó tenir ja la seva pròpia pistola baretta 686.
Moore documentava doncs sobre tot allò que afecta a la societat americana creant aquest sentiment de pànic. La força dels mitjans de comunicació de masses, les diferències racials que sovint venen els mateixos mitjans, l’Associació Nacional del Rifle presidida orgullosament pel mateix Charlton Heston, el cantant Marilyn Manson, els atemptats de l’11S o l’abisme entre les classes socials; tot tenia cabuda en aquest muntatge crític del director de Faranheit 9/11. La pel·lícula també mesclava entrevistes, dades històriques i imatges en blanc i negre, seqüències de realitat –o millor dit de falsa realitat- i fragments de dibuixos animats. Tot això conduït per una narració en primera persona del propi Michael Moore que en certa manera deixava entreveure el seu patriotisme yankee, encara que anti-Bush.
Michael Moore no volia deixar indiferent a ningú. La pel·lícula era com una partida de ‘bolos’ paradoxalment amenitzada per la lletra de ‘What a wondeful world’, i en la que Michael Moore jugava amb l’espectador amb la intenció de fer caure totes les bitlles de la por americana.
Veient casos com els del petit Bubba, sembla que Michael Moore no va fer una bona partida en aquell bowling de Columbine. Si vol ho pot tornar a intentar, perquè encara hi ha moltes bitlles per tirar.
15.5.07
El PP a L'Escala
El PP s’ha entestat en fer llistes per aquestes eleccions municipals. Com una tàctica partidista per tallar el pas a Ciutadans, els populars s’han afanyat a crear candidatures-exprés, llistes incoherents que només serveixen per incrementar el seu propi registre del PP.
A L’Escala també ens ha tocat el rebre. Tornem a tenir una llista del PP. Una llista encapçalada per un pixapí de cap de setmana que només coneix les anxoves i la part turística i kamaka del poble. Un candidat de 21 anys anomenat Christian Ignacio Johansson Echaide (i de tots els sants) que ens presenta un programa aliè, impersonal i amunicipal. Unes propostes electorals que semblen tretes d’un motlle popular i en les que només li ha calgut omplir els espais blancs amb el nom de L’Escala.
Així és fàcil fer llistes. Només has de buscar algú, vincular-lo a un poble, donar-li un programa, redactar-li un parlament demagog -quasi publicitari- i esperar a que els apolítics de torn del poble facin el seu curs i el segueixin.
A L’Escala també ens ha tocat el rebre. Tornem a tenir una llista del PP. Una llista encapçalada per un pixapí de cap de setmana que només coneix les anxoves i la part turística i kamaka del poble. Un candidat de 21 anys anomenat Christian Ignacio Johansson Echaide (i de tots els sants) que ens presenta un programa aliè, impersonal i amunicipal. Unes propostes electorals que semblen tretes d’un motlle popular i en les que només li ha calgut omplir els espais blancs amb el nom de L’Escala.
Així és fàcil fer llistes. Només has de buscar algú, vincular-lo a un poble, donar-li un programa, redactar-li un parlament demagog -quasi publicitari- i esperar a que els apolítics de torn del poble facin el seu curs i el segueixin.
13.5.07
Immigracions i immigracions
‘És català aquell qui viu i treballa a Catalunya’. Aquesta és una de les moltes declaracions que el president Jordi Pujol va fer mítiques durant els seus 23 anys de mandat. La repetida frase també afecta a l’actual president de la Generalitat José Montilla, qui, provinent de Còrdova, viu i treballa a Catalunya des de fa més de trenta anys. Però a José Montilla li queda curta l’expressió pujolista, el President viu i treballa ara ‘per Catalunya’. Montilla forma part del moviment migratori residencial estatal que va afectar Catalunya a mitjans del passat segle XX. Un flux migratori que, més o menys adaptat i integrat a Catalunya, té avui els mateixos drets i deures que els catalans naturals.
Integrats aquells immigrants que vingueren, la Catalunya actual allotja ara un nou moviment migratori. Es tracta d’un flux extern, general a tot l’Estat, i protagonitzat per un ampli ventall de nacionalitats (llatins, africans o europeus de l’est) que fan de Catalunya una societat global i cosmopolita. Deixant a part els immigrants il·legals, aquells que ja tenen papers, és a dir, els qui han legalitzat la seva situació i són reconeguts com a ciutadans -o millor dit residents- de Catalunya, encara reben ara un tracte diferent. Hi ha qui considera que aquests nouvinguts estan prou adaptats com per tenir les mateixes obligacions que els catalans autòctons, però no suficientment integrats com per compartir amb ells els mateixos drets i deures.
El proper 27 de maig se celebren les eleccions municipals i aquests immigrants amb papers no hi tindran dret a vot, tampoc poden presentar-se com a candidats. Mentre que a països capdavanters com Suècia, Noruega o Dinamarca ja inclouen els immigrants dins el seu sufragi universal, a l’Estat espanyol la proposta tot just està sobre la taula.
Integrats aquells immigrants que vingueren, la Catalunya actual allotja ara un nou moviment migratori. Es tracta d’un flux extern, general a tot l’Estat, i protagonitzat per un ampli ventall de nacionalitats (llatins, africans o europeus de l’est) que fan de Catalunya una societat global i cosmopolita. Deixant a part els immigrants il·legals, aquells que ja tenen papers, és a dir, els qui han legalitzat la seva situació i són reconeguts com a ciutadans -o millor dit residents- de Catalunya, encara reben ara un tracte diferent. Hi ha qui considera que aquests nouvinguts estan prou adaptats com per tenir les mateixes obligacions que els catalans autòctons, però no suficientment integrats com per compartir amb ells els mateixos drets i deures.
El proper 27 de maig se celebren les eleccions municipals i aquests immigrants amb papers no hi tindran dret a vot, tampoc poden presentar-se com a candidats. Mentre que a països capdavanters com Suècia, Noruega o Dinamarca ja inclouen els immigrants dins el seu sufragi universal, a l’Estat espanyol la proposta tot just està sobre la taula.
11.5.07
S'acabaran les guinarades?
Definitivament l’alcalde de L’Escala Josep Maria Guinart té por. Aquesta és la única explicació als seus últims moviments, passes que fa de manera individual i per pròpia decisió. Ja fa temps que l’alcalde de L’Escala basa la seva política en qüestions de decorat, tot de cara a la galeria, sempre mirant cap a fora i despreocupant-se d’allò que realment importa als escalencs. Potser perquè des de fa uns anys Guinart passa més temps a Madrid que a L’Escala, probablement perquè des d’aleshores Guinart es mira el poble per sobre i per fora, com un visitant més.
Primer van ser les jardineres de l’Ave Maria, jardineres que intenten engalanar l’Escala pels visitants però alhora roben places d’aparcament, tant als escalencs com els que venen. Si mal no recordo l’aparcament era una de les preocupacions principals del poble... Després va ser l’avinguda de l’Àgata Ruiz de la Prada, o també coneguda com a Camí Ample. Verd, vermell, rosa, marró, violeta, blau... Des de la Plaça Catalunya i fins a baix a Riells cada farola té un color diferent. Totalment innecessari. Esperpèntic. Amb l’última guinarada també s’hi ha lluït. Ara resulta que l’alcalde ha decidit lloar a la cobla sardanista amb una estàtua que la representi. Una gran figura que ocuparà precisament l’espai de la cobla. I des d’on tocaran ara les cobles els dimecres del proper estiu?
Aquesta nit ha començat la campanya electoral, suposo que amb l’agenda i frenetisme de la campanya no hi haurà temps a guinarades. Però esperem que no guanyi, no només perquè quatre anys més de guinarades podrien convertir L’Escala en un arbre de Nadal, d’aquells ben carregats, sinó també perquè l’era Guinart ha quedat esgotada. Ell mateix ho demostra intentant fent política local amb interessos personals.
Primer van ser les jardineres de l’Ave Maria, jardineres que intenten engalanar l’Escala pels visitants però alhora roben places d’aparcament, tant als escalencs com els que venen. Si mal no recordo l’aparcament era una de les preocupacions principals del poble... Després va ser l’avinguda de l’Àgata Ruiz de la Prada, o també coneguda com a Camí Ample. Verd, vermell, rosa, marró, violeta, blau... Des de la Plaça Catalunya i fins a baix a Riells cada farola té un color diferent. Totalment innecessari. Esperpèntic. Amb l’última guinarada també s’hi ha lluït. Ara resulta que l’alcalde ha decidit lloar a la cobla sardanista amb una estàtua que la representi. Una gran figura que ocuparà precisament l’espai de la cobla. I des d’on tocaran ara les cobles els dimecres del proper estiu?
Aquesta nit ha començat la campanya electoral, suposo que amb l’agenda i frenetisme de la campanya no hi haurà temps a guinarades. Però esperem que no guanyi, no només perquè quatre anys més de guinarades podrien convertir L’Escala en un arbre de Nadal, d’aquells ben carregats, sinó també perquè l’era Guinart ha quedat esgotada. Ell mateix ho demostra intentant fent política local amb interessos personals.
8.5.07
La república independent d'Ikea
Només volia compartir la campanya publicitària que Ikea va estrenar ahir a França. Sempre tan oportunistes, sempre tan originals i creatius, sempre tan trencadors.
Ahir Ikea va aprofitar l'avinentesa de les eleccions i el triomf de Sarkozy per omplir les contraportades de la premsa gratuïta amb aquest anunci. També, segons m'ha dit una amiga resident a París, a altres mitjans. Ikea sempre aposta fort.
"Sense penediments... A Ikea, disposa de 30 dies per canviar d'opinió si pensa que ha triat malament. Sí al canvi. Voti Ikea."
7.5.07
Allez le bleu
‘Seré el president de tots els francesos’. Així d’obert es mostrava ahir Nicolás Sarkozy, contundentment liberal, fins i tot massa si tenim en compte el partit que abandera. Definitivament Nicolás Sarkozy serà el sisè president de la Cinquena República, el conservador va complir ahir el seu ‘somni francès’.
A les 20:00h, com si es tractés d’una final de Gran Hermano o Operación Triumfo, es desvetllava el nom del guanyador. A França no hi ha una Mónica Terribas ni un Xavi Coral que condueixin un programa especial i ens informin amb infogràfics i formatgets sobre com avança l’escrutini. Al país dels bleus tot es manté en secret fins al final. També tot és més fàcil, o sal o pebre, o Sarkozy o Royal. Així, a les 8 del vespre es citen els ciutadans davant del televisor, i amb un compte enrere a l’americana, se’ls hi presenta –o millor dit apareix- la cara del seu nou president.
Ahir, amb una històrica participació, Sarkozy passava la meta de l’Elisi. Un 53’06% dels electors l’esperaven amb alegria a la tribuna de la Concordia, altres li llançaven bengales en contra des del gol sud perifèric. El líder de la ja governant Unió per un Moviment Popular (UPM) i nou president electe de França apareixia content, els seus seguidors recolzaven la ‘ruptura’ i ‘el canvi’ que ell tant havia propagat durant la llarga campanya electoral. També anunciava una recuperació de ‘la moral i els valors de França’ i proclamava ser ‘el president de tots els francesos’. El president dels pobres, dels estrangers, dels àrabs, dels homosexuals, dels Thuram, del ministeri d’educació i dels periodistes independents? Li queden cinc anys per demostrar-ho, per calmar les fogueres de la variada societat francesa i recuperar la fraternitat de la nació. Comença el compte enrere.
A les 20:00h, com si es tractés d’una final de Gran Hermano o Operación Triumfo, es desvetllava el nom del guanyador. A França no hi ha una Mónica Terribas ni un Xavi Coral que condueixin un programa especial i ens informin amb infogràfics i formatgets sobre com avança l’escrutini. Al país dels bleus tot es manté en secret fins al final. També tot és més fàcil, o sal o pebre, o Sarkozy o Royal. Així, a les 8 del vespre es citen els ciutadans davant del televisor, i amb un compte enrere a l’americana, se’ls hi presenta –o millor dit apareix- la cara del seu nou president.
Ahir, amb una històrica participació, Sarkozy passava la meta de l’Elisi. Un 53’06% dels electors l’esperaven amb alegria a la tribuna de la Concordia, altres li llançaven bengales en contra des del gol sud perifèric. El líder de la ja governant Unió per un Moviment Popular (UPM) i nou president electe de França apareixia content, els seus seguidors recolzaven la ‘ruptura’ i ‘el canvi’ que ell tant havia propagat durant la llarga campanya electoral. També anunciava una recuperació de ‘la moral i els valors de França’ i proclamava ser ‘el president de tots els francesos’. El president dels pobres, dels estrangers, dels àrabs, dels homosexuals, dels Thuram, del ministeri d’educació i dels periodistes independents? Li queden cinc anys per demostrar-ho, per calmar les fogueres de la variada societat francesa i recuperar la fraternitat de la nació. Comença el compte enrere.
2.5.07
Quina imatge donem?
Cada vegada que hi ha un pont, se’ns posa a prova com a conductors. Sempre que venen dies de festa, dies de carreteres i trànsit, se’ns bombardeja amb anuncis i avisos de seguretat vial. ‘Posa’t el cinturó’, ‘si beus, no condueixis’, ‘redueix la velocitat’,... tot són consells per reduir la sinistrelitat a les carreteres.
A la Carretera de França -la que uneix Girona amb França passant per Figueres-, hi ha un element afegit que augmenta la perillositat de la via. I és que a banda i banda de la calçada, hi ha senyores que es dediquen a cridar l’atenció dels conductors per tal de captar clients. Seuen a la seva cadira, fan gestos obscens, saluden a tothom, caminen amunt i avall del voral i distreuen els pilots posant en perill tant la seva integritat com la dels viatgers.
A més a més, en una carretera tan concorreguda com aquesta, tant per gironins com per visitants, i sobretot per camioners, no tan sols qualsevol distracció pot ser fatal, sinó que més enllà d’això, quina és la imatge que donen?
A la Carretera de França -la que uneix Girona amb França passant per Figueres-, hi ha un element afegit que augmenta la perillositat de la via. I és que a banda i banda de la calçada, hi ha senyores que es dediquen a cridar l’atenció dels conductors per tal de captar clients. Seuen a la seva cadira, fan gestos obscens, saluden a tothom, caminen amunt i avall del voral i distreuen els pilots posant en perill tant la seva integritat com la dels viatgers.
A més a més, en una carretera tan concorreguda com aquesta, tant per gironins com per visitants, i sobretot per camioners, no tan sols qualsevol distracció pot ser fatal, sinó que més enllà d’això, quina és la imatge que donen?
27.4.07
Nascudes per ser polítiques
Michelle Bachelet a Xile, Angela Merkel al capdavant d'Alemanya, la llei de peritat del Govern de ZP... Sembla que finalment s'ha resolt aquest deute històric i les dones estem arribant als primers llocs de la política.
Aquests dies la premsa internacional ocupa pàgines amb la segona volta de les eleccions presidencials franceses i gasta tinta amb la candidata socialista Ségolène Royal. L'apadrinada de ZP ja ha guanyat la partida a altres candidats i ara lluita amb el conservador Sarkozy per fer el cim de l'Elisi i convertir-se en la primera presidenta de França. Però qui més pot evidenciar aquest canvi, qui més pot abanderar aquesta generació de dones polítiques, és, o millor dit serà, Hillary Clinton. Ens agradi o no, els Estats Units encara dirigeixen el món i si Hillary Clinton fa caure primer Obaba, venç després els Republicans, i s'acaba convertint en la primera presidenta dels EUA, es convertirà també en una icona política. I no perquè sigui l'esposa de l'ex-president Bill Clinton, ni pels escàndols que va haver d'aguantar aleshores, sinó perquè el fet que Hillary Clinton assumís la presidència dels EUA suposaria un canvi d'un simbolisme extraordinari.
Francament, i no estic dient que les dones ho facin millor que els homes, crec que ja és hora de donar confiança a l'accent que porten les dones en política.
23.4.07
Un globus per un vot i Feliç Sant Jordi!
Sant Jordi per a mi sempre ha tingut un encant especial. Dia del llibre i la rosa, diada de la ciutadania, Festa Nacional de Catalunya, dia de passejar... De petita, a casa, Sant Jordi sempre era dia d'estreno, però bé, això no ve al cas ara mateix...
No obstant, tot i que la festa de Sant Jordi m'apassiona enormement, des de que la passo a Barcelona i no al meu Empordà que la veig i visc -o em fan viure- d'una manera diferent, molt més comercial, fins i tot diria banal. Avui però penso que a Barcelona s'ha arribat a l'extrem, i els extrems mai foren bons, perquè avui a Barcelona s'ha polititzat Sant Jordi i s'ha tenyit la diada de pre-campanya electoral.
Quan durant el dia d'avui passejava pel centre de Barcelona, amunt i avall, entre La Rambla i Rambla Catalunya, caminant al ritme de la gent, olorant roses i fullejant llibres, he trobat a faltar (igual com l'any passat, l'altre o l'altre) les sanyeres al pit. Ningú en portava cap a la solapa, ni tampoc hi havia cap grup de nois intentant vendre'n a la voluntat com tantes vegades havia fet jo a la rambla de Figueres! Avui a BCN els nens portaven globus: vermell amb les lletres del PSC ben grosses, verd amb la poma de Trias, groc amb el lema d'ERC, etc etc... A Rambla Catalunya fins i tot els pares feien cua davant els stands dels diferents partits polítics per aconseguir un globus per al seu fill!
Francament, ho he trobat excessiu! Per molt que ens trobem a poc més d'un mes de les eleccions municipals, no es pot polititzar d'aquesta la diada de Sant Jordi. Avui era festa, Festa Nacional de Catalunya!
No obstant, tot i que la festa de Sant Jordi m'apassiona enormement, des de que la passo a Barcelona i no al meu Empordà que la veig i visc -o em fan viure- d'una manera diferent, molt més comercial, fins i tot diria banal. Avui però penso que a Barcelona s'ha arribat a l'extrem, i els extrems mai foren bons, perquè avui a Barcelona s'ha polititzat Sant Jordi i s'ha tenyit la diada de pre-campanya electoral.
Quan durant el dia d'avui passejava pel centre de Barcelona, amunt i avall, entre La Rambla i Rambla Catalunya, caminant al ritme de la gent, olorant roses i fullejant llibres, he trobat a faltar (igual com l'any passat, l'altre o l'altre) les sanyeres al pit. Ningú en portava cap a la solapa, ni tampoc hi havia cap grup de nois intentant vendre'n a la voluntat com tantes vegades havia fet jo a la rambla de Figueres! Avui a BCN els nens portaven globus: vermell amb les lletres del PSC ben grosses, verd amb la poma de Trias, groc amb el lema d'ERC, etc etc... A Rambla Catalunya fins i tot els pares feien cua davant els stands dels diferents partits polítics per aconseguir un globus per al seu fill!
Francament, ho he trobat excessiu! Per molt que ens trobem a poc més d'un mes de les eleccions municipals, no es pot polititzar d'aquesta la diada de Sant Jordi. Avui era festa, Festa Nacional de Catalunya!
20.4.07
Premsa gratuïta vs premsa de pagament
El metro és un mar d'històries. Sovint, mentre escolto la meva música, em dedico a observar a la gent: els seus moviments, les seves accions, el seu comportament, les seves interaccions, la roba que porten, el complements, on pugen o baixen... Imagino les seves vides, n'escric el seu guió.
Aquesta setmana, però, he dedicat els meus trajectes matinals cap a la facultat per fer un treballet de camp sobre la premsa que es veu al metro. Partint de l'evident hipòtesi que la gent llegeix més premsa gratuïta que de pagament, he agafat la línia verda direcció Canyelles amb la intenció de comptabilitzar els diaris més llegits. Efectivament la meva hipòtesi s'ha confirmat. El nombre de lectors de Qué, 20minutos, metro i ADN ha superat per molt el nombre d'aficionats a la premsa de pagament. Fins i tot en més d'una ocasió m'he trobat amb lectors amb més d'un diari gratuït sota el braç (per comparar informacions?); també amb còmiques escenes en les que algú feia de paràsit del lector del seu costat i li llegia el diari per sobre l'espatlla (ho reconec, jo també ho he fet alguna vegada).
El diari gratuït que més he trobat entre els usuaris de la línia verda és el 20minutos, però cal tenir en compte que això depèn d'on es localitzen els repartidors de diaris. Per altra banda, el diari de pagament amb el que més he topat és La Vanguardia, un diari barceloní. El fullejaven sobretot homes (només he observat una dona), de mitjana edat i, suposadament -per la seva vestimenta i els seus complements-, de classe mitja/mitja-alta, empresaris i funcionaris. No es pot fer la mateixa caracterització dels lectors de diaris gratuïts, ja que homes i dones de totes les edats i professions cauen al món de la premsa gratuïta.
Casualment, a causalment també, ahir dijous vaig observar més exemplars de premsa esportiva que els altres dies. Fins i tot més que dilluns (quan és més habitual rebre informació esportiva despés de l'activitat del cap de setmana), la raó? El gol de Messi en el partit de copa contra el Getafe.
Finalment també voldria fer menció a tots aquells barcelonins que aprofiten el viatge en metro per llegir un capítol del seu llibre o novel·la (sovint amb la tapa forrada i amagada), estudiar apunts de classe, xafardejar la premsa rosa o prendre nota de les últimes ofertes del súper. També a tots aquells que miren les musseranyes, somriuen, esolten música i ens fan escoltar la seva música, conversen, mengen, etc. Anar amb metro no només serveix per comprovar de primera mà que la premsa de pagament està en crisi, sinó també, com deia abans, per observar als transeünts i escriure la nostra personal història de la seva vida.
Aquesta setmana, però, he dedicat els meus trajectes matinals cap a la facultat per fer un treballet de camp sobre la premsa que es veu al metro. Partint de l'evident hipòtesi que la gent llegeix més premsa gratuïta que de pagament, he agafat la línia verda direcció Canyelles amb la intenció de comptabilitzar els diaris més llegits. Efectivament la meva hipòtesi s'ha confirmat. El nombre de lectors de Qué, 20minutos, metro i ADN ha superat per molt el nombre d'aficionats a la premsa de pagament. Fins i tot en més d'una ocasió m'he trobat amb lectors amb més d'un diari gratuït sota el braç (per comparar informacions?); també amb còmiques escenes en les que algú feia de paràsit del lector del seu costat i li llegia el diari per sobre l'espatlla (ho reconec, jo també ho he fet alguna vegada).
El diari gratuït que més he trobat entre els usuaris de la línia verda és el 20minutos, però cal tenir en compte que això depèn d'on es localitzen els repartidors de diaris. Per altra banda, el diari de pagament amb el que més he topat és La Vanguardia, un diari barceloní. El fullejaven sobretot homes (només he observat una dona), de mitjana edat i, suposadament -per la seva vestimenta i els seus complements-, de classe mitja/mitja-alta, empresaris i funcionaris. No es pot fer la mateixa caracterització dels lectors de diaris gratuïts, ja que homes i dones de totes les edats i professions cauen al món de la premsa gratuïta.
Casualment, a causalment també, ahir dijous vaig observar més exemplars de premsa esportiva que els altres dies. Fins i tot més que dilluns (quan és més habitual rebre informació esportiva despés de l'activitat del cap de setmana), la raó? El gol de Messi en el partit de copa contra el Getafe.
Finalment també voldria fer menció a tots aquells barcelonins que aprofiten el viatge en metro per llegir un capítol del seu llibre o novel·la (sovint amb la tapa forrada i amagada), estudiar apunts de classe, xafardejar la premsa rosa o prendre nota de les últimes ofertes del súper. També a tots aquells que miren les musseranyes, somriuen, esolten música i ens fan escoltar la seva música, conversen, mengen, etc. Anar amb metro no només serveix per comprovar de primera mà que la premsa de pagament està en crisi, sinó també, com deia abans, per observar als transeünts i escriure la nostra personal història de la seva vida.
18.4.07
'Shooting Virginia'
No és el títol del nou documental de Michael Moore, tampoc el de la nova pel·lícula de Gus Van Sant, es tracta de la nova massacre americana. Dilluns al matí la Universitat Politècnica de Virgina va començar les classes a toc de pistola. Un jove estudiant de filologia anglesa -i d'origen asiàtic remarquen els americans-, va despertar-se irat i va matar fins a 32 persones. 33 si comptem que després es va suïcidar. Aquest nou cas de violència escolar -universitària- no tan sols a trasvalsat la societat americana sinó que ha demostrat, una vegada més, que el gran colòs també té taló d'Aquiles.
Avui, dos dies després de la matança, tot són incògnites, hipòtesis sense resoldre. Podríem dir que només s'ha identificat el pistoler; sembla que ell mateix va deixar una carta de comiat en contra dels 'nens rics' -tot i que ell també vivia en un barri acomodat-. Encara ara tothom es pregunta perquè la seguretat del campus de VirginiaTech va actuar amb tanta lentitut. Chon-Seung-Hi, que així és com es deia el jove tirador, va matar en dos episodis i amb dues hores de diferència, sembla que fins i tot va anar a carregar de munició al seva arma. Però durant tota aquesta estona els estudiants de la UVT van estar 'desprotegits'; els havíen avisat per mail que anessin amb cautela, però res més. Suposaven que el culpable havia deixat el campus?, es creien més forts i segurs? Es miraven el melic, com sempre, i mentrestant algú, un propi hokie -que així és com es coneix l'equip de futbol americà de la UVT-, preparava la manera de demostrar als americans i al món en general que la seguretat americana encara no té edat universitària.
17.4.07
'Trias pel canvi', quin canvi?
El candidat de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Barcelona Xavier Trias va venir ahir a la universitat en acte de pre-campanya. Amb un tarannà tremolós, Trias es va autodeclarar socialdemòcrata i va presentar el seu programa electoral com a l'únic projecte de canvi. Programa a part, sembla que CiU ha volgut manllevar la idea de 'canvi' del grup maragallista. En certa manera s'entén: 'Ciutadans pel canvi' volia acabar amb 23 anys d'un Govern català convergent; ara són els convergents els qui volen aturar les alcaldies socialistes a l'Ajuntament de Barcelona.
Paradoxalment, l'alcaldable Trias va formar part d'aquella llarga era de pujolisme -primer com a Conseller de Salut i més tard com a Conseller a la Presidència-; ara el nacionalista abandera un lema de canvi. Em miro el lema paraula a paraula, lletra a lletra...; canvi, quin canvi? El canvi de la Generalitat a l'Ajuntament de Barcelona, vol dir? Si Convergència i Unió vol vendre la moto del 'canvi', que comencin la reforma per dins, deixin de recliclar rostres i busquin noves generacions de polítics.
Paradoxalment, l'alcaldable Trias va formar part d'aquella llarga era de pujolisme -primer com a Conseller de Salut i més tard com a Conseller a la Presidència-; ara el nacionalista abandera un lema de canvi. Em miro el lema paraula a paraula, lletra a lletra...; canvi, quin canvi? El canvi de la Generalitat a l'Ajuntament de Barcelona, vol dir? Si Convergència i Unió vol vendre la moto del 'canvi', que comencin la reforma per dins, deixin de recliclar rostres i busquin noves generacions de polítics.
15.4.07
El nou món de la Heidi
Encara que aparentment no ens ho sembli, l'angelical Heidi ja ha fet 30 anys. Sí, aquella nena riallera i de galtes vermelles a qui tots hem vist saltar pels prats verds dels Alps, aquella simpàtica joveneta que ens ha emocionat amb el seu avi i els seus amics. Ella també ha crescut. Per sort, però, ella ha pogut créixer en aquells paisatges bucòlics, en aquelles muntanyes vives i plenes de naturalesa. Uns paisatges no afectats encara pel canvi climàtic...
Avui ha començat 'La setmana' de TV3 dedicada precisament al Canvi Climàtic i em pregunto com actuaria la Heidi davant d'aquest fet. Sovint tinc la sensació que la gent no està realment conscienciada amb el problema. Es recorden que aquest hivern no s'ha pogut esquiar o que l'estiu passat va fer molta calor, sí; també es creuen a la Mònica Lòpez quan ens diu que l'estiu que ve serà molt calorós o comencen a projectar camps de golf a les pistes d'esquí (no fos cas que les butxaques...) Sembla, però, que tothom veu els efectes del canvi climàtic com una cosa molt llunyana en el temps, com uns fets que ja no patirem. Sembla que ningú se'n vol donar compte. I llavors ens preguntarem (o ens preguntaran): 'pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta?'
Avui ha començat 'La setmana' de TV3 dedicada precisament al Canvi Climàtic i em pregunto com actuaria la Heidi davant d'aquest fet. Sovint tinc la sensació que la gent no està realment conscienciada amb el problema. Es recorden que aquest hivern no s'ha pogut esquiar o que l'estiu passat va fer molta calor, sí; també es creuen a la Mònica Lòpez quan ens diu que l'estiu que ve serà molt calorós o comencen a projectar camps de golf a les pistes d'esquí (no fos cas que les butxaques...) Sembla, però, que tothom veu els efectes del canvi climàtic com una cosa molt llunyana en el temps, com uns fets que ja no patirem. Sembla que ningú se'n vol donar compte. I llavors ens preguntarem (o ens preguntaran): 'pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta?'
11.4.07
Ciudadanos de segunda
La crispació madrilenya continua amb la seva apologia a l'anticatalanisme. Aquesta setmana és el torn de Telemadrid, la televisió pública de la Comunitat de Madrid. Dilluns a la nit la cadena autonòmica va emetre el documental 'Ciudadanos de segunda', curiosament produït per El Mundo TV. Usant com a exemples el mapa del temps de TV3, les seleccions catalanes, la retolació pública de les ciutats, o l'ús del català a les escoles, el reportatge pretén demostrar que els castellanoparlants estan discriminats a Catalunya. En el reportatge també hi apareixen rostres coneguts alguns negant aquesta suposada discriminació; altres, com Albert Boadella, qui casualment forma part del partit més dretà de l'hemiscicle català, defensant la idea.
Deixant a part la meva opinió respecte el contingut del documental, em pregunto si 'Ciudadanos de segunda' no és més que una eina política emesa a través de la televisió pública. Recordem que el proper mes de maig a Madrid també s'hi celebren eleccions autonòmiques. La tardor passada CiU ja va optar per distribuïr un audiovisual com a eina de campanya, però 'Ciudadanos de segunda' va més enllà. Sabem que la política de Madrid és crispada per naturalesa, però han de sortir de Madrid per tal de generar més polèmica? Què hi tenim a veure els catalans en aquestes eleccions? Sembla que el PP (l'actual govern de la Comunitat de Madrid) sempre troba en Catalunya, els catalans, el català i el catalanisme el seu punt de mira per a qualsevol estratègia, opinió o crítica.
10.4.07
Prefaci
Com que els ordinadors i jo no som molt bons amics, escric un esquetx de prova per tal d'inaugurar-lo i aprofito per donar la benvinguda a tots els navegants que us amarreu a aquest port.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)