Les irregularitats de les botigues majoristes de la dreta de l’Eixample sud són una pràctica habitual i generalitzada a la zona
‘Si no es por al mayor es más caro’, respon amb un castellà entrebancat el dependent de la botiga majorista Wan Lai Hong, al carrer Trafalgar de Barcelona, ‘a 12’, afegeix. ‘Però me’n puc quedar dues només?’, ‘sí’, assegura el jove tot assentint amb el cap. Trio dues camises iguals però de diferent color i confio en que la talla m’anirà bé: ‘doncs en compraré dues al preu que em venguis al detall’, li dic mentre li acosto la roba. ‘22’ (euros) és el seu preu final, un total una mica rebaixat. ‘I si tinc algun problema al emprovar-me la camisa, la puc venir a canviar?’, un ridícul cartell enganxat amb cinta adhesiva em resol el dubte: a la botiga Wan Lai Hong no s’admeten canvis ni devolucions. De fet, tampoc tinc cap tiquet de compra que m’avali.
La venta al detall a les botigues de venta a l’engròs és una pràctica generalitzada a la zona del carrer Trafalgar; de fet, alguns d’aquests establiments tenen la doble llicència d’activitat de venta. És el cas de la botiga Wan Lai Hong, on tot i la negació de venta al detall per part de la responsable, legalment poden vendre tant a majoristes com a minoristes. Però ‘una cosa és quan tu obres i una altra és quan estàs fent l’activitat’, assegura el director de l’àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament de Barcelona Albert González, ‘hi poden haver petites variacions’, afegeix.
FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA
I és que segons la normativa, si es fan simultàniament les dues activitats en un mateix local, ‘s’han de dur a terme en seccions diferenciades, degudament retolades’, i conforme amb ‘els requisits de tota mena exigibles a cadascuna d’aquestes formes de distribució’. Heus aquí la principal irregularitat d’aquestes botigues. I és que és obligatori que qualsevol establiment, sigui de la tipologia que sigui, disposi dels preus marcats als productes, és obligatori que qualsevol establiment emeti el tiquet a caixa, així com també han de tenir una zona habilitada per emprovadors i una altra per lavabos públics, etc. ‘Que hi ha gent que incompleix?’, pregunta retòricament Albert González. ‘Evidentment’, es respon a si mateix, ‘però si ho hem de fer complir tot passem a viure en un estat policial’, justifica.
La zona de la dreta de l’eixample sud és, històricament, l’àrea de densitat del comerç tèxtil majorista de Barcelona. ‘La concentració fa que tingui un poder d’atracció més gran que si estiguéssim tots disgregats’, assegura Xavier Perelló, president de l’Associació de comerciants a l’engròs És Moda. Però segons l’Associació de Veïns Plataforma Per una Eixample Sostenible, aquesta historicitat de la zona ‘és la resposta que dóna la gent que no coneix el problema’. I encara que els veïns asseguren que no tenen res en contra dels magatzems a l’engròs, també destaquen que el gran problema és el volum i l’erosió que aquest significa pel teixit comercial del barri. ‘Perquè és clar’, afegeix Charo Martínez, integrant lluitadora de la Plataforma Per una Eixample Sostenible, ‘és un comerç únic, un monocultiu i, per tant, no hi ha diversitat ni botigues de proximitat’. Davant d’aquesta situació, i sobretot davant de la pressió veïnal, l’Ajuntament ha començat a actuar, encara que amb una mica de retard; primer ‘tapant forats’, critica Lluís Tejedor, veí del carrer Trafalgar, i ‘ara també han fet un Pla d’Usos que és una presa de pèl’, continua, encara que sí és un reconeixement.
LA RESPOSTA
I és que segons justifica el director de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament, ‘aquesta ciutat no es pot permetre parar l’activitat comercial i econòmica expulsant activitats que porten molts diners a la ciutat’. Tot i això, l’any 2007, i davant el reclam de veïns i comerciants, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla d’Usos per evitar la proliferació d’establiments majoristes a la zona. ‘El Pla d’Usos només persegueix això, res més. No és un Pla d’Usos per limitar la presència de cap tipus de nouvingut’, assegura Albert González. I no és estranya aquesta apreciació, ja que la lluita de l’associació de veïns de la dreta de l’Eixample sud per aquesta causa va començar amb l’obertura de comerços a l’engròs asiàtics, ‘sí, asiàtics, no podem dir-ho d’una altra manera’, es justifica Charo Martínez, qui s’autoanomena com a policia de barri. ‘Però nosaltres no era perquè fossin asiàtics’, afegeix Martínez, ‘sinó perquè indiscutiblement el barri s’estava degradant d’una manera enorme per una mena de comerç que no complia cap condició’.
QUI INCOMPLEIX?
Però ‘que hi ha gent que incompleix?’, torna a preguntar Albert González, ‘evidentment, però tant els uns com els altres’, assegura. De fet, segons ell, i tenint en compte que el Pla d’Usos és una llei en aplicació des del moment de la seva aprovació l’any 2007, la realitat és que els de fora incompleixen menys que els de dins perquè acaben d’arribar i tenen els seus establiments més posats al dia. Però ‘algú pot veure més irregularitats de les que hi ha perquè els interessa aquestes irregularitats’, deixa caure el director de l’Àrea de Promoció Econòmica.
L’Ajuntament es justifica davant una pràctica il•legal generalitzada però cada cop més regulada i, per tant, potencialment més restringida. Fins i tot els principals afectats reconeixen que hi ha hagut avanços: ‘l’Ajuntament ha actuat tard i malament, però algunes irregularitats que s’han anat produint durant uns anys, com les deixalles o els amuntegaments de capses a les voreres, són cada cop menys freqüents’ concedeix Xavier Perelló, president de l’Associació de Comerciants a l’engròs És Moda. La pressió és forta i es fa sentir més enllà de les botigues regentades per la comunitat xinesa: ‘al nostre barri hi ha hagut 197 inspeccions, cosa que no ha passat ni a cap altra sector ni a cap altra barri de Barcelona’, prossegueix Perelló, que critica la manca d’informació sobre l’estat d’aplicació actual del Pla d’Usos. ‘Nosaltres no tenim constància de si s’ha aprovat o si funciona ni res’, diu Perelló; mentre que des de l’Àrea de Promoció Econòmica, Albert González reafirma l’estat d’aplicació en el que es troba el Pla d’Usos. ‘Des de que es va aprovar l’any 2007 que es va aplicant’, assegura.
DIES DE COMPRES
Una passejada per les botigues de venda a l’engròs de la zona mostra a tot client potencial que la situació és complexa i depèn de les botigues, del venedor, del moment del dia, del client i el nombre de clients, etc. Les irregularitats no es cometen només en botigues asiàtiques, encara que més difícil, els botiguers autòctons també poden proposar a un client de comprar una peça de roba, sense complir la normativa i malgrat l’existència d’un rètol indicant ‘només venda a l’engròs’ en diferents idiomes. Però també és possible entrar a una botiga de venta a l’engròs del carrer Trafalgar i que la persona que està atenent no estigui disposada a vendre al detall en aquell moment. ‘Aquí no, en otra tienda’, contesten, regularment en castellà, alguns comerciants majoristes.Variabilitat de situacions que obliguen a deixar aparcat qualsevol discurs maniqueista que parli directament i sense matisos de bons i dolents.
Reportatge d'investigació realitzat per Míriam Gifre i Àngela Moreno entre octubre del 2008 i març del 2009. Investigació Periodística i Documentació, UPF.
19.4.09
De compres per Trafalgar
Etiquetes de comentaris:
periodisme,
Universitat,
Varis
2.4.09
S'acaba una etapa, o no.
S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.
De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.
Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).
Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)
I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.
De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.
Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).
Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)
I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.
Etiquetes de comentaris:
Comunicació,
periodisme,
Universitat,
Varis
Subscriure's a:
Missatges (Atom)