23.12.09

Etern Guardiola

I resulta que el caganer més venut d’aquest Nadal és el d’en Guardiola –sí, ho reconec, jo també vaig passar fa uns dies pel mercat de Santa Llúcia a comprar-me’l. I resulta que ara tothom l’idolatra, també aquells periodistes que van dubtar d’ell quan a Itàlia el van acusar de dopatge. I també resulta que Guardiola és ara el Déu blaugrana, sobretot per aquells que a principis de la temporada passada –la millor temporada de la història del Barça, per si encara no us n’havíeu adonat– dubtaven del nou entrenador perquè no tenia experiència, encara que ara diguin que sempre hi van confiar. Si, és clar, és molt fàcil fer de profeta del passat!

En fi, ara resulta que Guardiola és per a tothom el centre de l’univers, o com a mínim de l'univers blaugrana. Però què passarà si el Barça comença a perdre a l’últim minut i a deixar escapar partits i punts com ens tenia acostumats?, què passarà si el millor equip del món s’esfuma i el culé torna a treure aquell pessimisme de mena que ara té amagat i tant el caracteritza? Llavors tothom culparà Guardiola, els periodistes esportius i els culés empedernits recuperaran aquells inicials arguments –patètics, si em disculpeu– de desconfiança vers l’entrenador, els aficionats oblidaran el bon futbol, és més, fins i tot li retreuran que ens hagi malacostumat a veure el millor equip del món!

Em fa ràbia. Ho sento però em fa ràbia. Em fa ràbia que ara tothom es sumi al carro del vencedor i beneri a Guardiola perquè ha aconseguit eternitzar aquest Barça. Em fa ràbia que ara tothom digui allò de “jo sempre he cregut que seria un gran entrenador” o allò de “ja t’ho deia jo”. Em fa ràbia. Me n’alegro, és clar que me n’alegro, però alhora em sap greu. I em fa ràbia.

Jo que quan tothom adorava a Romario –qui per cert ara ens intenta vendre GolTV–, em “barallava” amb les “nenes” de la meva classe perquè m’agradava en Guardiola i no en Romario, que era el qui deien que tocava; jo que encara porto a l’estoig una figureta d’en Guardiola que quan feia 4t de primària van donar amb El Mundo Deportivo; jo que aquell mateix any vaig demanar als Reis que em portessin un rellotge d’en Guardiola –aquest Nadal crec que el recuperaré–; jo que tenia la samarreta amb el número 4 darrera –el meu número preferit per cert–; jo que em vaig saltar una tarda de classes per anar a veure una conferència d’en Guardiola a Girona i no vaig voler marxar d’allà sense haver-li fet una pregunta –també per vocació periodística crec. Jo que vaig plorar quan Guardiola se’n va anar a Itàlia i vaig seguir les seves passes allà, a Quatar i a Mèxic; jo que vaig demanar als meus pares que em portessin a veure l’últim partit d’en Guardiola al Camp Nou. Jo que sempre he desitjat i confiat que en Guardiola tornaria al Barça com a entrenador. Sí, reconec que tampoc m’havia plantejat la idea que en Guardiola orquestrés el Barça de les sis copes, però en Guardiola per mi sempre serà en Guardiola. Sempre serà “etern”. Tant avui, que tothom l’idolatra com l’he idolatrat jo tota la meva vida, com demà quan, i espero de veritat que no passi, en Guardiola deixi d’entrenar el primer equip del Barça i les coses al Camp Nou tornin a trontollar. Perquè ens agradi o no, el món del futbol és així. Avui ets un Déu que plores d’emoció i emociones plorant, i demà ets un heroi passat.

12.12.09

Passió pel periodisme

Avui m’he graduat en Periodisme, la meva tercera graduació a la Pompeu Fabra, la meva última graduació. Ara sí que ja s’ha acabat la llarga i sempre gratificant etapa d’estudiant. Enrere queden ja les aules, el bar d’en Jacinto, els treballs, la biblioteca i els exàmens, enrere queden les festes universitàries dels dijous a la nit i tot allò que durant aquests anys he après fora les aules. Queden enrere, sí, però sempre dins de la meva motxilla.

S’ha acabat un cicle vital, però no el meu somni. El somni vocacional, crec jo, que em va portar a estudiar comunicació audiovisual primer, el MIQTV després i periodisme més tard. El somni que m’incita a seguir lluitant en aquest difícil panorama del periodisme, el meu carburant. “No amagueu el vostre somni dins la closca”, ens deia aquest matí la gran Mònica Terribas en la seva lliçó inaugural de l’acte de graduació. No, Mònica, no tinc intenció d’amagar-lo, encara que potser a vegades les circumstàncies me’l faran amagar temporalment per la mateixa raó que has dit tu sobre l’escenari: “el periodisme ha canviat a pitjor”. Sí, malauradament hi estic completament d’acord, però ara nosaltres entrem en aquest món amb la intenció de contribuir a recuperar l’ofici que ens apassiona. Haurem de picar pedra, i molta, però venim amb ganes, moltes ganes, i energia, molta energia. La nostra passió ens encoratja.

Sabem que els començaments seran difícils, i ja ho són encara que jo ja tingui la sort de treballar de periodista, però tant els començaments com la cursiva d'aquesta oració es mereixen un exclusiu proper post. En fi, "ciutadans de catalunya, ja som aquí!"