23.12.09

Etern Guardiola

I resulta que el caganer més venut d’aquest Nadal és el d’en Guardiola –sí, ho reconec, jo també vaig passar fa uns dies pel mercat de Santa Llúcia a comprar-me’l. I resulta que ara tothom l’idolatra, també aquells periodistes que van dubtar d’ell quan a Itàlia el van acusar de dopatge. I també resulta que Guardiola és ara el Déu blaugrana, sobretot per aquells que a principis de la temporada passada –la millor temporada de la història del Barça, per si encara no us n’havíeu adonat– dubtaven del nou entrenador perquè no tenia experiència, encara que ara diguin que sempre hi van confiar. Si, és clar, és molt fàcil fer de profeta del passat!

En fi, ara resulta que Guardiola és per a tothom el centre de l’univers, o com a mínim de l'univers blaugrana. Però què passarà si el Barça comença a perdre a l’últim minut i a deixar escapar partits i punts com ens tenia acostumats?, què passarà si el millor equip del món s’esfuma i el culé torna a treure aquell pessimisme de mena que ara té amagat i tant el caracteritza? Llavors tothom culparà Guardiola, els periodistes esportius i els culés empedernits recuperaran aquells inicials arguments –patètics, si em disculpeu– de desconfiança vers l’entrenador, els aficionats oblidaran el bon futbol, és més, fins i tot li retreuran que ens hagi malacostumat a veure el millor equip del món!

Em fa ràbia. Ho sento però em fa ràbia. Em fa ràbia que ara tothom es sumi al carro del vencedor i beneri a Guardiola perquè ha aconseguit eternitzar aquest Barça. Em fa ràbia que ara tothom digui allò de “jo sempre he cregut que seria un gran entrenador” o allò de “ja t’ho deia jo”. Em fa ràbia. Me n’alegro, és clar que me n’alegro, però alhora em sap greu. I em fa ràbia.

Jo que quan tothom adorava a Romario –qui per cert ara ens intenta vendre GolTV–, em “barallava” amb les “nenes” de la meva classe perquè m’agradava en Guardiola i no en Romario, que era el qui deien que tocava; jo que encara porto a l’estoig una figureta d’en Guardiola que quan feia 4t de primària van donar amb El Mundo Deportivo; jo que aquell mateix any vaig demanar als Reis que em portessin un rellotge d’en Guardiola –aquest Nadal crec que el recuperaré–; jo que tenia la samarreta amb el número 4 darrera –el meu número preferit per cert–; jo que em vaig saltar una tarda de classes per anar a veure una conferència d’en Guardiola a Girona i no vaig voler marxar d’allà sense haver-li fet una pregunta –també per vocació periodística crec. Jo que vaig plorar quan Guardiola se’n va anar a Itàlia i vaig seguir les seves passes allà, a Quatar i a Mèxic; jo que vaig demanar als meus pares que em portessin a veure l’últim partit d’en Guardiola al Camp Nou. Jo que sempre he desitjat i confiat que en Guardiola tornaria al Barça com a entrenador. Sí, reconec que tampoc m’havia plantejat la idea que en Guardiola orquestrés el Barça de les sis copes, però en Guardiola per mi sempre serà en Guardiola. Sempre serà “etern”. Tant avui, que tothom l’idolatra com l’he idolatrat jo tota la meva vida, com demà quan, i espero de veritat que no passi, en Guardiola deixi d’entrenar el primer equip del Barça i les coses al Camp Nou tornin a trontollar. Perquè ens agradi o no, el món del futbol és així. Avui ets un Déu que plores d’emoció i emociones plorant, i demà ets un heroi passat.

12.12.09

Passió pel periodisme

Avui m’he graduat en Periodisme, la meva tercera graduació a la Pompeu Fabra, la meva última graduació. Ara sí que ja s’ha acabat la llarga i sempre gratificant etapa d’estudiant. Enrere queden ja les aules, el bar d’en Jacinto, els treballs, la biblioteca i els exàmens, enrere queden les festes universitàries dels dijous a la nit i tot allò que durant aquests anys he après fora les aules. Queden enrere, sí, però sempre dins de la meva motxilla.

S’ha acabat un cicle vital, però no el meu somni. El somni vocacional, crec jo, que em va portar a estudiar comunicació audiovisual primer, el MIQTV després i periodisme més tard. El somni que m’incita a seguir lluitant en aquest difícil panorama del periodisme, el meu carburant. “No amagueu el vostre somni dins la closca”, ens deia aquest matí la gran Mònica Terribas en la seva lliçó inaugural de l’acte de graduació. No, Mònica, no tinc intenció d’amagar-lo, encara que potser a vegades les circumstàncies me’l faran amagar temporalment per la mateixa raó que has dit tu sobre l’escenari: “el periodisme ha canviat a pitjor”. Sí, malauradament hi estic completament d’acord, però ara nosaltres entrem en aquest món amb la intenció de contribuir a recuperar l’ofici que ens apassiona. Haurem de picar pedra, i molta, però venim amb ganes, moltes ganes, i energia, molta energia. La nostra passió ens encoratja.

Sabem que els començaments seran difícils, i ja ho són encara que jo ja tingui la sort de treballar de periodista, però tant els començaments com la cursiva d'aquesta oració es mereixen un exclusiu proper post. En fi, "ciutadans de catalunya, ja som aquí!"

22.11.09

"Sexes en guerra: la feina i el poder"

"Sexes en guerra" és una sèria documental de divulgació científica del Departament de Nous Formats de TV3 que pretén explicar el perquè dels comportaments dels homes i les dones d'una manera entretinguda, fàcil i clara. El programa també juga amb els tòpics quotidians femenins i masculins, i els confirma o els trenca gràcies a l'ajuda dels voluntaris. Sí, jo n'he estat voluntària!

"Sexes en guerra: La feina i el poder": http://www.tv3.cat/sexesenguerra/videos/capitols

Tradicionalment han estat els homes els que han sortit de casa per anar a treballar, però això ja forma part del passat. Avui, les dones s'han incorporat massivament al mercat laboral. Té la feina el mateix significat pels homes i per les dones? Manen de manera diferent, els caps d'un sexe i de l'altre? Més enllà de les pressions socials, hi ha factors biològics que justifiquin la poca presència dels uns o els altres en determinats sectors? Procurarem respondre aquestes preguntes sotmetent vuit voluntaris a un seguit de proves en què hauran de demostrar que són capaços de treballar en equip, rebre i emetre ordres, o fer-se responsables del lideratge. I també parlarem de conciliació familiar i de feines domèstiques amb mares i pares, i ens divertirem amb un experiment molt poc rigorós, però divertit: fer planxar a homes i dones.

La noia del tram

Fa un parell de mesos vaig rebre una trucada de la productora de la periodista Júlia Otero Somos.som. No era per feina, malauradament no, però em trucaven per participar en un capítol del programa de La 2 "Terra Verda", espai dirigit pel periodista Josep Lluís Gallego i dedicat al mediambient a Catalunya.

El capítol, emès el passat 17 d'octubre, havia de fer un repàs a l'evolució dels actuals sistemes de transport, i el meu paper era el d'usuaria del tram. Així doncs, aquí teniu a la noia del tram!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20091019/terra-verda--levolucio-dels-transports/607621.shtml

29.10.09

Màster en corrupció

Jo que creia que la política local era la més genuïna i la més important per la seva proximitat amb la població. Jo que admirava als polítics locals, ara em comença a caure el mite. Avui dubto de l’alcalde d’aquí i del d’allà, sobretot d’aquell altre alcalde de costa que porta anys i panys amb la vara a les mans. Ho sento senyor Montilla, però jo també estic perdent la confiança amb les institucions que vostè demana que mantinguem. Només una se’n salva avui: l’Ajuntament de L’Escala. Només confio en l’ajuntament del meu poble, en el meu ajuntament. Però hi confio avui perquè el conec, perquè sé com treballen, perquè sé que és l’ajuntament dels escalencs. Espero que no em decepcionin -dubto que ho facin-. També és veritat, però, que posaria la mà al foc –i crec que no em cremaria- que no confiaria tan plenament en el consistori escalenc si governessin uns altres, si encara pilotegessin els d’abans. Míriam dixit.

“Cas Pretòria: el jutge Garzón hi veu delictes de suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capital”, resa l’avantítol de la notícia de la setmana a eldebat.cat. I són delictes que, desafortunadament, ja comencen a ser-nos familiars. No obstant avui m’aturo en la lectura i hi penso. Tràfic d’influències?, blanqueig de diners? Com? No entenc com es porten a terme aquests delictes. Els conec, com no conèixer-los a aquestes alçades, però no els entenc.

Digueu-me tonta, digueu-me innocent, digueu-me incrèdula, però repeteixo: no entenc el quid d'aquests delictes. Serà perquè sóc de sang innocent? Però bé, tal i com van les coses crec que al final, gràcies als nostres mestres del cas Gürtel, Pretòria i Millet -per citar-ne alguns- no només els entendré sinó que tots plegats acabarem tenint un Màster en corrupció, això sí, de pràctiques voluntàries.

21.10.09

Crònica del dia a dia d'una 'buscadora de feina'

I ja fa un mes que només busco feina. Em desperto aviat cada dia (rarament passades les 9), esmorzo mirant en Cuní, agafo l'ordinador i miro el correu electrònic amb l'esperança de tenir algun mail professionalment interessant. No n'hi ha cap. Bé, avui potser un: "Benvolguda Míriam. Moltes gràcies per a fer-nos arribar el teu currículum. De moment no estem buscant més personal, però ens el guardem per a futurs projectes." Esbufego, ja m'he acostumat a rebre aquest tipus de notícies diplomàtiques. Fullejo els diaris on-line mentre m'acabo el meu cafè. Entro a infojobs, al portal web de la Universitat i a altres portals d'ofertes laborals. Cada dia les mateixes ofertes, ja me les sé de memòria. Em remiro per enèsima vegada el meu Currículum Vitae i em plantejo si el problema és aquest mateix. Penso en si encara podria enviar el meu Currículum Vitae a algun altre lloc, "potser podria enviar-ho allà", em dic, i ho faig: "Benvolgut/da, sóc Míriam Gifre i Sala, llicenciada en blablabla, blablabla". Fins i tot ja començo a mirar si podria fer arribar una sol·licitud de feina a l'Fnac, el Decatlhon o El Corte Inglés, però decideixo esperar-me un mes més. Miro el mòbil, i si m'han trucat i no ho he sentit?

Em desespero, entro al correu per enviar mails personals, miro el Facebook, faig un tetris (ajuda molt a treure tensions per cert). Torno a mirar el correu per si per casualitat he rebut alguna notícia mentre jugava. Faig els exercicis de la logopeda, demà al matí tinc classe de logopèdia i locució per millorar la meva parla a nivell professional. Llegeixo una mica, faig un zàpping i em torno a posar davant de l'ordinador. Tot igual. Miro el mòbil un altre cop: res. (Per favor Míriam però si el tens al costat!) Les parets ja em comencen a caure a sobre i decideixo que és hora de sortir a passejar.

Aviat seràn 2/4 de 3 i em preparo el dinar per menjar en companyia d'en Carles Prats i la Núria Solé. Les primeres hores de la tarda segueixen la mateixa rutina que al matí. Sóna el mòbil!, és un número privat, em recorden la visita al dentista de divendres. Sí, també aprofito aquests dies d'obligat temps lliure per fer aquelles visites anuals que s'han de fer.
I entre pitus i flautes ja quasi són les 6, avui no he quedat amb ningú per intentar arreglar el món, així que em poso el xandall i me'n vaig cap al gimnàs. Torno del gim i truco a casa, cada dia la conversa gira sobre el mateix tema: "Vull trobar feina!", "tranquil·la que ja en trobaràs", "quan en trobis una llavors et vindrà tot de cop", "avui he parlat amb tal i m'ha dit que el seu fill està com tu", "has provat aquí o allà?", etc. Torno a mirar el correu electrònic, però tot són avisos del Facebook. Entro al Facebook i comprovo pels estats dels meus amics que la majoria dels meus col·legues periodistes estàn igual que jo: "pensa que treballar a l'empresa més gran del país amb 4 milions de companys de feina és molt avorrit", diu un dels meus amics. Té raó, però jo no em considero part d'aquesta empresa, m'hi nego. Jo treballo sense cobrar i del que no és la meva vocació -tot i que potser sí que forma part de la meva professió-: sóc buscadora de feina! Això sí, espero i desitjo que per poc temps més.

2.10.09

Una de caipirinhas si us plau

I finalment ha estat Rio de Janeiro, la ciutat de l'alegria. I jo també me n'alegro. Me n'alegro molt amb ells i per ells. Però també m'e n'alegro (bé alegrar-se no sé si seria la paraula) per Madrid, i no només per una 'simple' raó de catalanisme, sinó perquè crec que ara no és el seu moment. Reconec que la meva primera opció era Chicago, i que m'ha decepcionat que es quedéssin eliminats a la primera ronda d'aquesta tarda; reconec també que no creia en les possibilitats de Tòquio, i que preferia Rio abans que Madrid. I així ha estat. (No sé perquè, però el meu pare sempre té raó).

Fa una estona que pràcticament totes les televisions han donat en rigurós directe el 'veredicte' final i ara algunes ja parlen d'injustícia. Injustícia per què?, per què Madrid, com sempre, es limita a mirar-se el melic i a creure que són els millors del món?, per què segons ells la ciutat és la que estava més ben preparada de totes?, per què no accepten un 'no' com a resposta?, per què?

Rio és una ciutat magnífica i impressionant, però una ciutat que necessita un esdeveniment com uns JJOO per tal de revitalitzar-la, 'netejar-la' -com les Olimpíades del 92 van 'netejar' Barcelona-, desenvolupar-la, dinamitzar-la i acabar-la de situar en el mapa mundial. A més, que sembla increïble que Sud-Amèrica no hagués organitzat mai fins ara uns Jocs Olímpics!

Sincerament, aquesta tarda he celebrat el triomf de la candidatura brasilera com si es tractés d'un gol del Barça a l'últim minut. Ho he celebrat, sí, també perquè no em podia imaginar aquest país durant els propers 6 anys si avui guanyava la candidatura de la 'capital del regne'. Insuportable. De fet, la cobertura mediàtica d'aquesta setmana ja ha ratllat l'exageració. Més d'un quart d'hora de rellotge de 'prèvia' al Telediario de TVE ahir al migdia, la mà de Madrid 2016 acompanyant la mosca de totes les cadenes estatals, pública i privades, durant dies, el compte enrere de cuatro (que seguint amb la seva tònica habitual incloïa comentaris en forma de tickers: 'Tengo una corazonada", etc etc).

En fi, ho sento molt pels madrilenys, a ningú li agrada quedar-se a últim moment amb la medalla de plata -a la tercera potser serà la vençuda-; però sobretot me n'alegro molt pels brasilers.

Samba, de Janeiro!

16.9.09

Fa falta tot un poble per ensenyar un infant

Aquesta setmana ha començat puntualment el nou curs escolar. Dilluns, quan anava cap al gimnàs -una escola de Barcelona que es converteix en un centre de fitness un cop acabades les classes-, em vaig trobar les mares i pares a la porta del centre. Esperaven els seus fills i filles amb el berenar a una mà i el paraigües a un altre, i em vaig recordar d'aquells anys a Les Escolàpies.

Des de mitjans del mes d'agost, abans fins i tot de marxar de vacances, la Laia i jo ja ho teníem tot preparat: els llibres, la motxilla (amb la seva carpeta, el seu estoig, la goma, el llapis, el regle, etc. tot de conjunt!), fins i tot la bata o el xandall de gimnàs. Però tot i tenir-ho tot apunt, el primer dia de 'cole' sempre arribàvem tard. Era l'únic dia de l'any que ens acompanyava la mare i no el pare, i cada any amb la Laia ho recordem. Això sí, tal i com passava dilluns a les portes de l'IPSI, tots dos ens esperaven puntuals a les cinc de la tarda.

Avui, coincidint amb l'inici de curs, vull recuperar un reportatge de premsa escrit per l'assignatura de Periodisme de Fonts el passat mes de març. Es tracta d'un reportatge sobre el nou calendari escolar que fa un temps va proposar el Departament d'Educació. Una mesura que està previst aplicar a partir del curs vinent. De moment avui tothom parla de la introducció dels ordinadors portàtils a les aules.


Míriam Gifre/BARCELONA.- ‘Saps quina és la meva assignatura preferida?’, em pregunta retòricament Mar Roura mentre remena dins de la seva motxilla nova de la Kitty, ‘socials’, respon ella mateixa tot traient el llibre de ciències socials de la bossa. La Mar té 9 anys i estudia quart de primària al CEIP Empúries de L’Escala, a l’Alt Empordà, ella només és un exemple dels milers de col·legials catalans que en cursos propers es veuran afectats pel nou calendari escolar proposat pel Departament d’Educació.
La proposta preveu avançar una setmana l’inici de les classes al mes de setembre, incloure una setmana de vacances al mes de febrer –que s’ajustaria d’acord amb la Setmana Santa, que varia cada any-, i eliminar la jornada intensiva del mes de juny. Però la nova proposta educativa del Conseller Ernest Maragall no es pot entendre només des de l’ensenyament ja que són molts els aspectes que pivoten al voltant de l’escola. En aquest sentit, el canvi ‘segurament va més enllà del món educatiu perquè afecta a la dinàmica de les famílies’, assegura Assumpció Bover, directora del nou CEIP Esculapi de L’Escala.

I és que l’educació afecta a tota la societat, i per això, ‘el tema de la conciliació de la vida escolar i familiar és bàsic’ diu el regidor d’Educació de l’ajuntament de L’Escala i inspector d’ensenyament dels Serveis Territorials de Girona Josep Gifre. Una opinió que també comparteix la presidenta de la delegació de Girona de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya Imma Fuyà, qui considera que caldrà introduir canvis en l’organització de l’administració, dels docents i de les famílies, però sobretot convindrà inserir-ne en el sector empresarial i laboral. ‘Perquè la conciliació de la vida laboral i familiar té molt a veure amb l’horari laboral’, opina Fuyà.
Tot i això, el més important és l’educació de l’alumnat. De fet, aquesta és la premissa per la qual el Departament d’Educació ha tirat endavant la proposta del nou calendari. Un canvi que, segons la Conselleria, s’ha pensat a favor de la qualitat de formació dels alumnes. Però per Joaquim Bosch, director de l’IES Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ‘aquest fet puntual no suposarà gaire res en la formació de l’alumne’; i és que Bosch dubta que es pugui trobar un indicador fiable que clarifiqui la influència d’aquest canvi de calendari en els resultats acadèmics. De totes maneres, ‘l’educació dels infants’, diu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Josep Maria Garcia, ‘és quelcom que s’ha de contemplar també a través de les pauses i intermitències que s’han d’aplicar’. És a dir, hi ha d’haver períodes per a l’estudi, però també per al descans, i aquests han de ser ‘graduals’, considera Garcia. Precisament els experts en pedagogia solen convenir en aquesta bondat de combinar períodes de descans i de treball més curts, tot i que deixant, com el nou calendari escolar proposa, un temps més llarg a l’estiu.

No obstant, aquesta pausa lectiva dels alumnes, ‘que respon a una corrent d’escolarització europeista’, segons concreta la companya de Garcia i Gifre als SSTT de Girona Neus Serra, no coincideix amb el període de vacances dels seus pares, fet que ha propiciat discrepàncies entre els col·lectius afectats ja que suposa una nova planificació per al conjunt de la societat.
Un pal a la roda, aquesta falta de coincidència festiva, i una qüestió a resoldre que, segons la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya Dolors Vallejo, ‘no tenim notícia de que s’hagin intentat aquests passos a través de cap canal institucional’. I és que per Vallejo, el benestar de l’alumnat és raó suficient per a plantejar el canvi, però ‘si la mesura s’implementa sense les condicions necessàries, pot ser que el que guanyem per un cantó ho perdem per l’altre’, afegeix. Per això, diu la presidenta de la FaPaC a les comarques Gironines Imma Fuyà, ‘cal un debat de tots els agents implicats dins i fora de l’escola per acordar la modificació del temps escolar i laboral de forma que sigui conciliable’.
De totes maneres, el Departament d’Educació ha anunciat que oferirà convocatòries incloent activitats d’Escoles Obertes la setmana festiva del mes de febrer; unes convocatòries que requereixen monitors de lleure educatiu, majoritàriament en edat universitària. ‘El febrer és un mes complicat perquè els estudiants universitaris estem d’exàmens’, diu el monitor de lleure de l’empresa Serveis d’Esplai Sergi Giménez, qui compagina la feina de monitor al CEIP Orlendai de Barcelona amb els estudis de Filosofia. ‘S’hauria de veure fins a quin punt les dues coses són compatibles i, si no’, afegeix, ‘buscar un altre perfil de persones per omplir aquest buit de monitors no disponibles o pensar en altres tipus d’activitats’. I és que la conciliació familiar durant setmana no lectiva del mes de febrer és ‘la principal causa del retard en l’aplicació de la mesura’, diu Joaquim Bosch, qui precisament va formar part del Consell Escolar de Catalunya que al 2005 va proposar avançar tres dies l’inici del curs –del 15 al 12 de setembre-.
Precisament el Consell Escolar de Catalunya, és a dir, l’organisme superior de consulta i participació de l’ensenyament no universitari dins l’àmbit de la Generalitat, ha aprovat la iniciativa de la Conselleria d’Educació, però alhora ha proposat que s’apliqui a partir del curs 2010-2011. ‘Segurament, fer-ho de cara al curs vinent seria massa precipitat perquè hem de tenir present que això afecta a la societat en general’, opina l’inspector d’ensenyament Josep Maria Garcia. Una opinió, la de Garcia, que novament es relaciona amb els costums i les tradicions de la societat catalana que disseminen els dies festius al llarg de l’any segons un calendari religiós. ‘La dependència de les festes religioses impedeix distribuir els dies lectius de manera equilibrada’ critica l’inspectora d’Ensenyament Neus Serra, ‘i no ajuda a regular de forma efectiva el calendari’, s’afegeix a la crítica Imma Fuyà des de la FaPaC. Cal tenir en compte que la reacció normal a qualsevol canvi d’status quo és la discussió i la por, però amb diàleg i cerca de solucions poc a poc s’accepten els canvis. S’haurà de veure.

No obstant, la qualitat de la formació a Catalunya no depèn només del calendari escolar sinó que aquest tant sols pot ser-ne una petita aportació. És per això que la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya Dolors Vallejo considera que aquest anunci és un ‘element de distracció per evitar afrontar els problemes greus de l’educació’. Perquè de fet, l’anunci del nou calendari escolar coincideix amb una conjuntura del moment educatiu actual poc favorable: el debat parlamentari per la Llei de l’Ensenyament de Catalunya (LEC), la convocatòria d’una vaga de mestres pel 19 de març signada per tots els sindicats, etc. En definitiva, la llenya ja està al foc, i per tant, ‘hi ha altres temes que caldria resoldre abans’, creu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Pep Gifre, perquè ‘la clau no està en el calendari, el calendari només és una passa més’, afegeix. Una opinió que també comparteixen els seus companys dels Serveis Territorials Josep Maria Garcia i Neus Serra: ‘la qualitat de la formació respon a un bon nombre de factors, i el calendari escolar només pot ser-ne una petita aportació’, diu Serra; ‘però es tracta de fer una lectura en profunditat i cercar en què podem canviar per millorar’, afegeix Garcia.

L’Educació és necessària per fer Catalunya, per fer cultura, per crear talent, per fer progrés, per fer economia, etc. De fet, aquest és el discurs que en aquests moments de crisi econòmica es repeteix tant des de l’administració com des dels mitjans de comunicació. Però cal tenir en compte que l’educació sobretot és un dret de cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i per tant, la clau de tot plegat rau en el mateix alumnat.

11.8.09

I seguiré lluitant

‘Tot l’agost a BCN’ poso com a estat al meu perfil de Facebook. Ràpid em contesta una amiga, i una altra: ‘la fama cuesta! I tu estàs començant a pagar-la’, em posteja, per fer servir vocabulari Facebook, la Cris. No sé si és la fama o no el que costa, de fet no és el que em plantejo, però el que sí que costa és fer-se un lloc en aquest món tan endogàmic de la comunicació.

Em considero part d’una generació preparada tant a nivell professional com personal, però una generació que, per causes laterals, o colaterals, es troba en una mena d’abisme a l’hora de trobar feina. ‘Tranquil·la que ja en trobaràs’, et diuen uns, ‘no t’estressis’, et diuen uns altres. Doncs no, no estic tranquil·la, i sí, sí que m’estresso. M’estresso perquè em preocupa pensar en el meu futur, i no parlo d’un futur llunyà sinó tan sols del mes que ve.
A vegades m’agradaria comptar la quantitat de currículums que he fet arribar a mitjans i productores en els últims mesos, de fet des de que vaig acabar la carrera de Comunicació Audiovisual ara fa tres anys. Llavors potser no n’enviava amb tant d’afany ja que la meva primera intenció era seguir formant-me acadèmicament. Ara, però, tot i que crec que qualsevol persona de l’àmbit de la comunicació mai ha de deixar de perfeccionar els seus coneixements, trobar feina és la meva prioritat. Sí, vull sobrepassar aquest abisme! Vull formar part del món de la comunicació i contribuir-hi, però no acabo de trobar la meva oportunitat. Mentida, sí, però com a ‘l’eterna becària’ que sempre diu la meva germana. I és que sense anar més lluny, estic passant tot l’estiu a la quasi deserta Barcelona gaudint -perquè gaudeixo, i molt- del meu període de pràctiques al canal de notícies 3/24. No tinc vacances, ni tampoc cobro, però estic aprenent cada dia i, sobretot, estic assaborint com mai la tasca del periodista televisiu que sempre he desitjat –i encara desitjo ara-. Però a vegades penso que aquestes pràctiques, tot i que és una de les millors oportunitats que he tingut mai, són com la mel a la boca que aviat s’acabarà. I després què?, trobaré feina?, em diran, com ja m’han dit alguna vegada, que tot i el meu currículum acadèmic em falta formació laboral? Sí, potser tenen raó, potser sí que tinc títols però em falta experiència laboral; ara bé, tinc unes ganes insaciables de passar aquesta barrera, i sola no ho puc fer. És que no es poden donar oportunitats al joves encara que, com deia al començament, siguem una generació preparadíssima?, és que m’he posat en un món tan tancat i tan endogàmic en el que ja no només cal estar en el lloc oportú en el moment oportú?, o és que senzillament haig de claudicar quan em diuen que aquest és un moment difícil per a tots?

No sé, són moltes les preguntes sense resposta –o amb suposicions com a solució-, que em ballen pel cap quan faig arribar currículums precisament sense resposta. Però no em rendeixo, m’inquieto però no em rendeixo.

I seguiré lluitant.

17.6.09

Platges i 'plages'

Com cada matí, ‘fullejo’ alguns diaris per Internet -sempre fent una ullada a edicions gironines, és clar-, i casualment dilluns topo amb un escrit semblant al que jo ideava des de la platja el cap de setmana. ‘Llauners i massatgistes assatgen els banyistes a les platges de BCN’ titula EL PERIÓDICO DE CATALUNYA sota l’etiqueta de ‘Economia submergida a la capital catalana’. Efectivament la tal Patricia Castán que firma l'article té raó en el que explica -en part, és clar- ; i és que com si es tractés de les platges de Fortaleza, al Brasil, que vaig visitar fa un parell d’anys, la banda sonora de les platges del litoral barceloní va més enllà del so del mar (de fet és l’últim que pots sentir) o de la conversa de les salamandres humanes de la tovallola del costat.

‘Pareos’, ‘cervezabeer’, ‘coca-cola’, ‘masaje’, ‘tatuaje’, ‘ricos mojitos’, ‘coco’ o ‘pantalones’, són algunes de les cançons que se senten; fins i tot dognuts (‘bambolinos’, com diu el seu peculiar venedor) o porros, t’arriben a oferir mentre prens el sol. La majoria d’aquests venedors ambulants són immigrants provinents de l’Àfrica, l’Àsia o Sud-Amèrica, però també els autòctons s’afegeixen a la festa. Fa uns dies, per exemple, una dona corria per les platges de Barcelona amb un cistell de croquetes que ella mateixa havia fet. Segons ens va dir, era el primer dia que hi anava, i l’endemà l’hi va tornar a veure. Li devia anar bé. Les croquetes devien ser bones, o potser era l’originalitat del seu producte el que va cridar l’atenció als banyistes. No ho sé, jo no les vaig provar (eren de pollastre).

Però aquest cap de setmana ja va ser el súmmum. Després d’escoltar diversos bisos de ‘masaje’ i ‘cervezabeer’, un home se’ns va plantar al davant i ens va demanar permís per ‘vendre’ns’ la seva mercaderia: una compresa amb la cara de Carrero Blanco impresa a les ales. Ens va agafar per sorpresa, així que vam escoltar el seu perquè. La compresa de Carrero Blanco és la iniciativa d’un grup de periodistes argentins –com ell mateix- que investiguen episodis de la història contemporània i intenten donar a conèixer els seus treballs de manera peculiar. Segons ell, la compresa representa, literalment, el final del cicle mensual de la dona i, per tant, la compresa de Carrero Blanco significa el final d’un episodi de la història d’Espanya; per altra banda, la compresa té ales, i Carrero Blanco va ‘volar’, etc, etc. A cada frase que deixava anar, nosaltres al•lucinàvem més. Increïble. Però ho haig de reconèixer, al final vaig comprar una compresa de Carrero Blanco, encara que dubto que mai l’arribi a fer servir. Això sí, després de pagar-la em va dir que els meus 2 euros anirien destinats a una nova iniciativa (igual de peculiar): preservatius amb la cara del Papa Benet XVI impresa.

Sincerament, i anècdotes curioses a part, prefereixo la tranquil•litat de les plages de L’Escala. Sentir les gavines, el mar, el carrilet passar, etc. Sí, allà, a casa, me'n vaig aquest cap de setmana. Dubto que com llogui un patí i me'n vagi tan lluny com et permeten per tirar-me des del trampolí com fèiem quan érem petites, ni que jugui a fer castells a la vora del mar o a no mullar-me des de sobre el matalàs, o arribi fins a la plataforma i em tiri i pugi durant hores i hores. Quantes vegades ho havíem fet! Allò sí que era, i és pels més petits, anar a la plaja!

28.5.09

Diada de Sant Pep

Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!

I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.

En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.

I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.

21.5.09

La nit del màster de Tv3. Encarem el futur

'... inclús sense moure't, pots canviar de vida sense moure't d'on vius'. Així de clar i contundent ens parlava Lluís del Arca ara fa uns dies a Capçanes, al Priorat, tot observat aquell horitzó que avui l'acompanya.

En Lluís del Arca és un dels testimonis que el dilluns dia 11 de maig ens van explicar la seva experiència davant les càmeres. Personatges immersos en la injustícia social, altres que han sabut adaptar-se a la seva nova situació allunyant-se de l'espiral de consumisme, i altres que han après com superar les adversitats van compartir durant una estona les seves vides amb Catalunya.

Dilluns dia 11 de maig, TV3 va oferir 'La nit del màster de TV3. Encarem el futur' dins la programació de La Setmana de TV3 dedicada, aquest any, al canvi econòmic -www.tv3.cat/lasetmana-. Un reportatge col·lectiu de 30 minuts realitzat per estudiants i ex-estudiants (Mariona Peraire i una servidora) del Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3, que intenta abordar la crisi, el canvi econòmic i les necessitats/ajudes socials (precisament aquest últim apartat va ser el que nosaltres dues vam realitzar). http://www.tv3.cat/lasetmana/videos/lanitdelmaster

Perquè no es pot donar l'esquena a l'actualitat!

15.5.09

Tot el que vols saber quan ho vols saber

I ja deu fer un mes que estic fent les pràctiques de Periodisme al canal 3/24, 'tot el que vols saber quan ho vols saber' (ara que hi penso, aquesta frase promocional del canal em descriu bastant, millor dit, molt). Bé, continuo.

Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però aquests principis sempre auguren un bon final també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.

Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!

Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!

I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!

11.5.09

Taller.doc especial Sant Jordi

Una rosa, un llibre, una parella que passeja feliç, una altra que potser es baralla i una altra que es casa. Nens que regalen tímids una rosa vermella a aquella nena de la seva classe que tant els agrada, un altre que llegeix nerviós un poema als jocs forals de l'escola. Turistes que descobreixen la diada per primera vegada -aquest és el meu, Oh la-là!-, escriptors (i aprenents d'escriptors) que firmen llibres i lectors que esperen impacients la seva dedicatòria; polítics que xuquen melindros a la xocolata, i roses de tots colors que cride l'atenció als transeünts. Gent amunt i avall, la festa de la primavera, la festa del carrer i, sobretot, moltes mirades. La teva, la seva, la d'ella i la d'ell, la de l'altre, la meva...

DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.

http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi

Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!

19.4.09

De compres per Trafalgar

Les irregularitats de les botigues majoristes de la dreta de l’Eixample sud són una pràctica habitual i generalitzada a la zona

‘Si no es por al mayor es más caro’, respon amb un castellà entrebancat el dependent de la botiga majorista Wan Lai Hong, al carrer Trafalgar de Barcelona, ‘a 12’, afegeix. ‘Però me’n puc quedar dues només?’, ‘sí’, assegura el jove tot assen­tint amb el cap. Trio dues cami­ses iguals però de diferent color i confio en que la talla m’anirà bé: ‘doncs en compraré dues al preu que em venguis al detall’, li dic mentre li acosto la roba. ‘22’ (euros) és el seu preu final, un total una mica rebaixat. ‘I si tinc algun problema al empro­var-me la camisa, la puc venir a canviar?’, un ridícul cartell en­ganxat amb cinta adhesiva em resol el dubte: a la botiga Wan Lai Hong no s’admeten canvis ni devolucions. De fet, tampoc tinc cap tiquet de compra que m’avali.

La venta al detall a les botigues de venta a l’engròs és una pràc­tica generalitzada a la zona del carrer Trafalgar; de fet, alguns d’aquests establiments tenen la doble llicència d’activitat de venta. És el cas de la botiga Wan Lai Hong, on tot i la negació de venta al detall per part de la responsable, legalment poden vendre tant a majoristes com a minoristes. Però ‘una cosa és quan tu obres i una altra és quan estàs fent l’activitat’, assegura el director de l’àrea de Promo­ció Econòmica de l’ajuntament de Barcelona Albert González, ‘hi poden haver petites variaci­ons’, afegeix.

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA
I és que segons la normativa, si es fan simultàniament les du­es activitats en un mateix local, ‘s’han de dur a terme en secci­ons diferenciades, degudament retolades’, i conforme amb ‘els requisits de tota mena exigibles a cadascuna d’aquestes formes de distribució’. Heus aquí la principal irregularitat d’aques­tes botigues. I és que és obliga­tori que qualsevol establiment, sigui de la tipologia que sigui, disposi dels preus marcats als productes, és obligatori que qualsevol establiment emeti el tiquet a caixa, així com també han de tenir una zona habilita­da per emprovadors i una altra per lavabos públics, etc. ‘Que hi ha gent que incompleix?’, pre­gunta retòricament Albert Gon­zález. ‘Evidentment’, es respon a si mateix, ‘però si ho hem de fer complir tot passem a viure en un estat policial’, justifica.

La zona de la dreta de l’eixam­ple sud és, històricament, l’àrea de densitat del comerç tèx­til majorista de Barcelona. ‘La concentració fa que tingui un poder d’atracció més gran que si estiguéssim tots disgregats’, assegura Xavier Perelló, presi­dent de l’Associació de comer­ciants a l’engròs És Moda. Pe­rò segons l’Associació de Veïns Plataforma Per una Eixample Sostenible, aquesta histori­citat de la zona ‘és la resposta que dóna la gent que no coneix el problema’. I encara que els veïns asseguren que no tenen res en contra dels magatzems a l’engròs, també destaquen que el gran problema és el volum i l’erosió que aquest significa pel teixit comercial del barri. ‘Per­què és clar’, afegeix Charo Mar­tínez, integrant lluitadora de la Plataforma Per una Eixample Sostenible, ‘és un comerç únic, un monocultiu i, per tant, no hi ha diversitat ni botigues de proximitat’. Davant d’aquesta situació, i sobretot davant de la pressió veïnal, l’Ajuntament ha començat a actuar, encara que amb una mica de retard; pri­mer ‘tapant forats’, critica Llu­ís Tejedor, veí del carrer Tra­falgar, i ‘ara també han fet un Pla d’Usos que és una presa de pèl’, continua, encara que sí és un reconeixement.

LA RESPOSTA
I és que segons justifica el di­rector de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament, ‘aquesta ciutat no es pot per­metre parar l’activitat comer­cial i econòmica expulsant ac­tivitats que porten molts di­ners a la ciutat’. Tot i això, l’any 2007, i davant el reclam de ve­ïns i comerciants, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla d’Usos per evitar la prolifera­ció d’establiments majoristes a la zona. ‘El Pla d’Usos només persegueix això, res més. No és un Pla d’Usos per limitar la pre­sència de cap tipus de nouvin­gut’, assegura Albert González. I no és estranya aquesta apreci­ació, ja que la lluita de l’associa­ció de veïns de la dreta de l’Ei­xample sud per aquesta causa va començar amb l’obertura de comerços a l’engròs asiàtics, ‘sí, asiàtics, no podem dir-ho d’una altra manera’, es justifica Cha­ro Martínez, qui s’autoanome­na com a policia de barri. ‘Però nosaltres no era perquè fossin asiàtics’, afegeix Martínez, ‘si­nó perquè indiscutiblement el barri s’estava degradant d’una manera enorme per una mena de comerç que no complia cap condició’.

QUI INCOMPLEIX?
Però ‘que hi ha gent que incompleix?’, torna a pre­guntar Albert González, ‘evi­dentment, però tant els uns com els altres’, assegura. De fet, segons ell, i tenint en compte que el Pla d’Usos és una llei en aplicació des del moment de la seva aprovació l’any 2007, la re­alitat és que els de fora incom­pleixen menys que els de dins perquè acaben d’arribar i tenen els seus establiments més po­sats al dia. Però ‘algú pot veu­re més irregularitats de les que hi ha perquè els interessa aquestes irregularitats’, dei­xa caure el director de l’Àrea de Promoció Econòmica.

L’Ajuntament es justifica davant una pràctica il•legal generalitzada però cada cop més regulada i, per tant, po­tencialment més restringida. Fins i tot els principals afectats reconeixen que hi ha hagut avanços: ‘l’Ajuntament ha actuat tard i malament, però algunes irregularitats que s’han anat produ­int durant uns anys, com les deixa­lles o els amuntegaments de capses a les voreres, són cada cop menys freqüents’ concedeix Xavier Perelló, president de l’Associació de Comer­ciants a l’engròs És Moda. La pressió és forta i es fa sentir més enllà de les botigues regentades per la comuni­tat xinesa: ‘al nostre barri hi ha hagut 197 inspeccions, cosa que no ha pas­sat ni a cap altra sector ni a cap altra barri de Barcelona’, prossegueix Pe­relló, que critica la manca d’informa­ció sobre l’estat d’aplicació actual del Pla d’Usos. ‘Nosaltres no tenim cons­tància de si s’ha aprovat o si funcio­na ni res’, diu Perelló; mentre que des de l’Àrea de Promoció Econòmica, Al­bert González reafirma l’estat d’apli­cació en el que es troba el Pla d’Usos. ‘Des de que es va aprovar l’any 2007 que es va aplicant’, assegura.

DIES DE COMPRES
Una passejada per les botigues de venda a l’engròs de la zona mostra a tot client potencial que la situació és complexa i depèn de les botigues, del venedor, del moment del dia, del cli­ent i el nombre de clients, etc. Les ir­regularitats no es cometen només en botigues asiàtiques, encara que més difícil, els botiguers autòctons també poden proposar a un client de com­prar una peça de roba, sense com­plir la normativa i malgrat l’existèn­cia d’un rètol indicant ‘només venda a l’engròs’ en diferents idiomes. Però també és possible entrar a una boti­ga de venta a l’engròs del carrer Tra­falgar i que la persona que està ate­nent no estigui disposada a vendre al detall en aquell moment. ‘Aquí no, en otra tienda’, contesten, regularment en castellà, alguns comerciants ma­joristes.Variabilitat de situacions que obliguen a deixar aparcat qualsevol discurs maniqueista que parli direc­tament i sense matisos de bons i do­lents.

Reportatge d'investigació realitzat per Míriam Gifre i Àngela Moreno entre octubre del 2008 i març del 2009. Investigació Periodística i Documentació, UPF.

2.4.09

S'acaba una etapa, o no.

S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.

De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.

Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).

Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)

I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.

8.3.09

Diferències culturals

La immigració és perjudicial o el contacte cultural és enriquidor?

‘El contacte directe amb diferents cultures és molt enriquidor i sovint ens dóna moments gratificants’, afirma Carles López, director de l’Àrea Bàsica de Salut de Salt. Salt, al Gironès, és un dels municipis catalans amb més població immigrant; provinents de països subsaharians, sud-americans o bàltics, són molts els nouvinguts que han trobat a la ciutat de Salt aquella oportunitat que buscaven. Però segons el membre del Comitè Executiu del grup polític Plataforma X Catalunya Víctor González, ‘la concentració massiva d’immigrants crea guetos, nuclis de delinqüència, fa la convivència més difícil i obliga als catalans a marxar a llocs més tranquils’. I és que segons PxC, la immigració que pateix Catalunya és ‘perjudicial perquè suposa una competència a la gent autòctona tant pel que fa a prestacions, feina o serveis’.


‘Molta més gent en molt poc temps ha creat un augment de la saturació dels serveis sanitaris’, assegura amb contundència Víctor González. Però si s’avalua de manera global, s’evidencia que els nouvinguts no són més consumidors del sistema sanitari sinó que en fan un ús diferent. I és que segons Carles López, ‘aquest col·lectiu acostuma a freqüentar els serveis d’urgències per adaptar-se millor als seus horaris laborals’. A més a més, segons el director de l’ABS de Salt, ‘molts immigrants són hereus d’una cultura de supervivència on les malalties sense clares manifestacions objectives són difícils d’entendre’, fet pel qual sovint recorren als serveis d’urgències. Un ús dels serveis sanitaris que, segons el membre del Comitè Executiu de PXC, ‘crearà un dèficit difícil de superar perquè aquests nouvinguts no cotitzen a la seguretat social’. Però ‘ajudar en aquestes situacions és una qüestió simplement humanitària’, diu López. I és que des de l’ABS de Salt tots els pacients, provinguin d’on provinguin, són persones. No obstant, Carles López també destaca que la diferència cultural sovint els fa viure situacions sorprenents com per exemple que ‘encara en ple segle XXI acudeixen a les nostres consultes noies que ens demanen el certificat de virginitat per poder-se casar’, explica. I precisament són aquestes anècdotes culturals les que des de Plataforma x Catalunya fan servir com a bandera quan titllen als nouvinguts de ‘no voler adaptar-se als nostres usos i costums’.