9.11.08

Videoclipejant en silenci


'Espiral del Silencio', n-Dimensiones. Un videoclip de Judit Canela, Míriam Gifre i Mariona Peraire.

El videoclip s'ha disassociat un cop penjat al youtube i ara no quadra, però us en podeu fer una idea.

10.8.08

FELICITATS MAMA!!!!

Només seran unes paraules ‘senzilles i tendres’ com cantaria en Serrat…

Per molt que ho intenti, m’és imposible recordar el teu naixement ara fa 50 anys, ni els teus primers passos, ni la teva primera comunió, tot i que em puc imaginar alguns dels fotogrames de la teva infantesa. Tampoc puc recordar els teus inicis amb el papa, encara que reconec que m’agradaria poder-ho espiar per algun forat, ni els teus anys d’universitat a Barcelona, on segur que et va sorgir aquesta devoció per la ciutat. No puc parlar gaire del teu casament amb el papa, ni de quan va néixer la Laia, ni tan sols de quan vaig arribar jo, quasi un mes més tard del previst. Ja és estrany en mi, però ni tan sols recordo si vaig plorar o no el dia que em vau batejar.

Crec que els meus records comencen quan et vas convertir en la Dra. Sala de L’Escala, i la Laia i jo en ‘les filles de la Dra. Sala’. I anàvem a cole a Les Escolàpies, cada dia la mateixa cerimònia: el papa ens despertava, bebíem la llet a la cuina amb aquelles palles recargolades, ens vesties, ens pentinaves i després ens deies adéu des de la finestra del pis amb la Dana als braços. I ens deixàvem l’entrepà i tu ens el duies a cole, o trucaves a la Fina perquè ens deixés sortir a comprar-lo. Això sí, el primer dia de cole sempre ens acompanyaves tu, i no sé perquè, però cada any fèiem tard. Feia dies que teníem els llibres forrats, la motxilla nova, amb la carpeta, la llibreta, l’estoig, la goma, el regle i tot de conjunt, però crec que mai vaig arribar a sentir el timbre del primer dia. Recordo quan una vegada vas venir com a mare acompanyant a una excursió a una granja de vaques, diria que feia Jard
í d’Infància. I no sé si aquell dia portava texans o xàndal, però molt probablement anava de conjunt amb la Laia. Ella i jo sempre vestides iguals, de dalt a baix, camisa, jersei, vermudes, mitges, sabates i fins i tot calces! Però sempre de vint-i-un botó! I encara que passin els anys, la Laia i jo continuem tenint els mateixos gustos en el vestir, segur que això és una herència infantil! Culpable mama!

Podria transcriure a la perfecció la quantitat de vegades que la Laia i el papa et van explicar la diferència entre art gòtic i art romànic. Avui a Poblet, demà a Santes Creus, uns anys més tard a alguna catedral d’Europa. Tot Europa amunt i avall amb cotxe, començant per París, perdó, m’equivoco, començant per Eurodisney, la nostra fantasia! Les nines, en Peter Pan, en Dumbo, i els teus salts pel passadís de l’hotel cantant Heigh bo Heigh bo. O la nostra arribada a l’habitació del Sequoia Lodge el primer any: recordo quan el noi que ens va acompanyar va demanar-te quin canal volíem veure a la tele i, sense pensar-ho dues vegades, tu li vas respondre que ‘les olimpíades de Barcelona’. Era l’any 92, quants anys tenies mama? Aquell any el Barça havia guanyat la primera copa d’Europa, i tu i jo no hem vist mai el gol d’en Koeman en directe. No. Quan ell xutava, tu i jo estàvem abraçades i saltant de nervis a la cuina dels avis. Llavors encara anàvem cada diumenge a caminar fins a punta Montgó, i sempre dèiem que un dia dinaríem sobre una d’aquelles roques.

No et vull recordar les múltiples nits de gu
àrdia a L’Escala, llavors la Laia deia que mai seria metge, ni quan et vas trencar la cama, perquè és millor oblidar aquest prolongat episodi. Però sí aquells dies de platja a Empúries; amb el matalàs o el cocodril i el cabàs ple de galledes i pales. I la teva passió pels dolços, sigui estiu, primavera o Nadal. Tu sempre talles els torrons per la meitat, per la meitat de la meitat, per la meitat de la meitat de la meitat; encara que llavors t’ho acabis menjant tot mentre et dius a tu mateixa que ‘demà començaràs dieta’. Però l’endemà t’escapes, marxes de viatge, i és clar, no pots tornar cap a casa sense haver provat els dolços típics del teu nou destí: sacher, dulce de leche, gelats, tiramisú… I és que la teva arxiconeguda passió per viatjar ja fa temps que s’ha convertit en una epidemia per nosaltres, en una epidemia i una sana adicció.

Mama, és imposible resumir els teus 50 anys en paraules, en records, en anècdotes, en capítols, en passions… Ho he intentat. He intentat plasmar en paraules aquells mils i mils de fotogrames que, com en una pel·lícula de Woddy Allen, passen al ritme de jazz. Un film interminable, a vegades comèdia, a vegades melodrama, a vegades una mica telenovelat. Però una pel·lícula de ‘Happy End’, de ‘Happy Happy End’, encara que avui millor deixar-ho en un ‘Feliç continuarà‘. Continuarà i tu seguiràs sent la protagonista; una protagonista feliç i que fa feliç, una protagonista filla, dona, mare, amiga...

Mama, no en sé més, jo només tinc 24 anys, però gràcies a tu fa temps que sé el que és estimar.

Felicitats Mama!
L’Escala, 08-08-08

11.5.08

Dejà vu fet realitat

De petits tots hem jugat alguna vegada a mestres, també a metges, tot imitant els nostres ídols escolars. Suposo que jugant-hi a aquelles edats, algun cop ens imaginàvem de grans donant classes, escribint a la pissarra, posant exàmens i fins i tot renyant. Reconec però, que jo de petita em passava més hores jugant amb les Barbies i els Ponis i si em demanaven què volia ser de gran ho tenia ben clar: ‘perruquera de Barbies’. Com són d’innocents els nens!

No crec que mai tingui un dejà vu en aquest sentit, dubto que demà inauguri una perruqueria per Barbies. Tampoc em posaré mai una bata blanca i un fonendo al coll, encara em convertiria de cop en la pacient a la primera visita. No obstant des de fa unes setmanes sí que he vist com el meu innocent joc de professora ha passat a formar part de la meva realitat actual. No. No he deixat el Màster de TV3, la televisió encara és la meva passió. Però gràcies al MIQTV3 he pogut viure en primera persona la sensació de tenir un grup d’alumnes a davant. La sensació de que t’escolten, o senzillament et senten, de que et fan preguntes que els intentes resoldre, etc. Francament, imposa. Tu allà davant, de peu dret amb els teus papers a la mà per tal de no deixar-te res, i al teu voltant una colla de joves adolescents esperant a que els ensenyis el que pertoca. Per a mi és una sensació estranya, però també molt enriquidora.

I és que el fet de que la meva tasca en aquest projecte de ‘Investiga la investigació’ (Departament d'Ensenyament, Telefònica I+D i TV3) sigui la d’ensenyar, guiar i motivar a una colla de joves per tal de fer un reportatge televisiu m’ha fet reflexionar encara més en la meva professió, o encara futura professió. En la meva vocació, sí. No em cansaria de repetir-ho: la televisió és la meva vocació, això crec que avui ja ho puc assegurar.

25.3.08

Balanços de profeta

S’acaben les vacances, tots tornem a la feina –bé, alguns no l’hem acabat d’abandonar durant aquests dies ‘sants’-, i també arriba la primavera. M’agrada la primavera! Avui fa sol i demà plou..., bé, potser aquest any hi haura d’haver més dies plujosos que pas assoleiats per poder intentar esquivar una vegada més el problema de la sequera. Però la part més endimoniada de mi en el fons no vol ni un ‘abril aigues mil’ ni un ‘maig cada dia un raig’ aquesta primavera. Digueu-ne maquiavelisme profesional, però la sequera és bona part del lligam amb l’actualitat del nostre projecte final de màster, i si a partir d’avui finalment plou a gust de tothom, el nostre ‘Ter’ farà aigües. Però deixem aquest tema per una mica més endevant, que avui volia prendre el rol de profeta del passat i no pas fer una crida al bon temps, no encara!

Sé que és molt fàcil criticar les carreteres des de la meva posició: només he agafat el cotxe un dia durant aquesta Semtana Santa i precisament per anar darrera una manifestació de tractors fins a Girona, i per tornar cap a l’Escala, és clar! També perquè després de quatre anys de carnet encara no he conduït mai per una autopista, em fa por, ho reconec... Però sí que he anat vegades i vegades de copilot, i encara més vegades asseguda darrera: ‘Papa, no corris’, ‘mama, no m’agrada anar darrera aquest camió’; però en realitat no són ells els qui em fan patir, que sí, que també, qualsevol es pot distreure un instant al volant, però temo més els altres vehicles. Cotxes que avancen a tort i a dret, camions que fan maniobres estranyes i agosarades per les seves característiques físiques i potencials, conductors que premen a fons el pedal del gas a la que veuen una recta, fins i tot pressionant a qui compleix els límits de velocitat establerts, etc. D’imprudències se’n veuen cada dia, masses pel meu gust; però és en dies com avui que tant direccions generals de trànsit, com mitjans de comunicació fan balanç de les carreteres.

El mateix nombre de víctimes mortals que la Setmana Santa del 2007 a Catalunya -12 de les quals en una sola operación tornada!-, forces menys que l’any passat a nivel estatal. Amb franquesa, i encara que sembli cruel, però malauradament no m’estranya tant vist el que hi ha a les carreteres. Tot i això, sembla que des de que hem començat aquest 2008, les morts a la carretera s’han reduït respecte el mateix període de l’any passat; esperem que continuï i fins i tot augmenti més la reducció! Encara que potser això no agrada a tothom. És trist però cert: la reducció dels accidents que tots desitgem, no afecta tan positivament als gruistes de Catalunya, ans al contrari. Sembla que algunes empreses d’auxili a les carreteres s’estan plantejant tancar –ara que hi penso, podria ser un bon tema per a un nou reportatge-. I és que em sap greu pel seu negoci i la seva economia, però tantdebó haguessin de tancar i buscar-se un ofici més positiu, més agraït i més satisfactori per a les vides dels catalans.

16.3.08

Tal dia com avui...

Aquest any la Setmana Santa arriba molt aviat, potser massa! Massa perquè encara és hivern, tot i que ja comença a fer més bon temps, massa perquè això comença a indicar que ja hem passat l'equador del MIQTV. Però sobretot massa perquè l'estada a Nous Formats no ha passat ràpid sinó volant! Carai, tantdebó fos veritat i ens fessin repetir curs com ens van dir bromejant divendres, perquè avui mateix ho firmava sense ni pensar-m'ho dues vegades. I és que ja fa temps que penso que el MIQTV podria durar més d'un any, dos. Pel grup, pels docents, per les pràctiques, per les experiències viscudes a la tele, perquè ja ens sentim a 'la nostra' com a casa. De fet, qui ens ho havia de dir que algun dia estaríem xucant el pa amb tomata a TV3! Divendres, després de l'aperitiu de comiat i agraïment -tot un èxit per cert!-, en agafar el bus, una mena de sentiment de pena m'inquietava, crec que encara m'inquieta. De fet penso que el que m'ansia és la velocitat del temps, i això que el mes passat tenia un dia més! Però ja som 16 de març, Setmana Santa, diumenge de Rams...

Tal dia com avui, sortíem de casa els avis amb la nostra palma a la mà. L'àvia ens l'havia comprat puntualment el dijous en una de les tradicionals paradetes de la Plaça de la Palmera. També ens havia comprat les sabatetes que estrenaríem aquell dia, mentre la Laia i jo ens distrèiem al tren de Can Falgarona. I és que Rams sempre havia estat un dia d'estreno! Vestides iguals però amb talles diferents anavem cap a missa amb la palma ben carregada. Un any es portaven les vermudes texanes, un altre els vestits mariners, el rosa o els estampats florejats; cada any d'acord amb la moda anàvem cofoies a missa a lluir les 'xuxes' de la nostra palma. En acabar la missa una sessió fotogràfica a les escales dels 'columpius' i ràpid cap a casa a canviar-nos de roba. Aquell any la Setmana Santa també s'havia avançat i encara feia massa fred per passar el dia amb mitjonets, així que tornàvem a recuperar les millors gales de l'hivern. Però estrenar sabates, sobretot si són de mudar, és el que té, i un any una l'altre l'altra, acabavem el dia amb una tirita al taló. Ja només faltava penjar les nostres palmes beneïdes i nues de xuxes a la brana del balcó i esperar-nos una setmana per jugar amb els pollets grocs de la Mona. Abans però tocava fer brunyols, i encara toca. Dimecres al matí el pare i l'àvia els amassaran i havent dinat ja estarem a punt per fregir-los. L'àvia els farà, el pare els fregirà, jo els ensucraré i l'avi i la mare els tastaran. ell amb una mica d'anís, ella amb un cafè amb llet a l'altra mà i la Duna reclamant-ne el seu trosset des del terra. Segur que la Quimeta també els vindrà a provar una estona! I és que encara que el temps ens arrastri a tanta velocitat, hi ha tradicions que mai es quedaran enrere!

22.2.08

Continua la campanya electoral

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral. I dic oficialment perquè en realitat portem quatre anys –mínims- de campanya nonstop. No només perquè durant aquest període hem dit el ‘sí’ a l’Estatut d’Autonomia, ni tampoc perquè hem estat cridats a les urnes de Catalunya i també hem exercitat el nostre dret –i deure- a vot com a ciutadans del nostre poble més recentment. Sinó perquè des de que ZP va accedir a la Presidència de l’Estat ara fa quatre anys, els actes de propaganda política no han cessat. Retrets i opinions d’uns i d’altres que avui ja són promeses electorals, actes públics convertits en mítings, sessions al Congrés dels Diputats que en realitat semblen debats televisius, declaracions que són premisses de programa, etc. I tot això unit a un ambient de crispació i insatisfacció política, als consecutius problemes de rodalies i l’AVE, al terrorisme d’ETA, els boicots o els diferents fets socials...

Però també parlem d’una campanya cada vegada més americanitzada, no només per la llargada d’aquesta, sinó també per la mediatitis que pateixen els polítics, o millor dit, per la multicanalització dels electoralismes. I és que potser serà aquesta, la convergència de canals, la raó d’una cartells electorals –sobretot els dels dos grans partits, perquè encara que alguns no ho vulguin reconèixer aquests són uns comicis de bipartidisme- totalment sobris i austers; un blau i l’altre vermell, sí, fàcils d’identificar, però poc més enllà d’això. I és que si campanyes anteriors han estat marcades pels vídeos i els DVD’s, la gallineta dels ous d’or dels últims temps no és cap altra que Internet. Muntatges de tot tipus: coorporatius o particulars, públics o privats, penjats al Youtube, pàgines web cada vegada més dinàmiques i, sobretot, el fenòmen de les eleccions americanes, sobretot pel que fa al seu bàndol demòcrata: el Facebook. Avui sembla que cap polític no és ningú si no té un ‘group to join’ en el portal Facebook com el grup Zapatero2008, o un espai de campanya per adquirir supporters com el de Joan Herrera. Però qui més enllà ha arribat en el seu intent d’aproximar-se als joves no ha estat altre que Mariano Rajoy, amb el seu propi espai ‘personal’ -entre cometes, és clar-. I és que en coses de campanya electoral sembla que ja no existeixen límits, tampoc límits d’amistat. És així com Rajoy i jo ens relacionem via Facebook, fins al punt que fa unes setmanes el mateix Mariano, ell va firmar només amb el seu nom de pila, em va desitjar un feliç aniversari ‘y que cumplas muchos mas’. Però és que la meva inquietud electoral per poder conèixer aquest múltiplex actual de campanya em va temptar de fer-me’n friend; com també supporter d’Obama, Hillary o Herrera i membre del grup Zapatero2008.

I ja són les 12 de la nit, comença oficialment la campanya electoral; o millor dit, comença el compte enrere per la jornada electoral i el repte en contra de l'abtesnció. O encara millor: continua la campanya electoral. I avui, seguint amb la protesta dels professionals de la informació, jo tampoc firmaré aquesta breu i personal crònica.

2.2.08

Última setmana de gener, primera de febrer

Fa uns dies, la Sheryl, my American mum, em va proposar una nova experiència gratificant. Aquest cop no es tractava d’una nova escapada a NYC (ja m’agradaria, ja), ni d’un nou viatge a Arizona, tampoc d’una excursió familiar fins a l’estat de Maine. Tot i que ara que ho penso, seria realment molt interessant agafar un avió fins a Philly per viure en primera persona i des de New Jersey el Caucus del superdimarts 5 de febrer. Però aquesta experiència haurà d’esperar com a mínim 4 anys més. Aquesta vegada la Sheryl em demanava si podia participar via Internet a la classe d’espanyol de la Gabrielle, i així ho vaig fer, convertint el dimarts 29 de gener en el nostre particular superdimarts.
La cita era a les 7 de la tarda hora catalana –la 1 del migdia a NJ-, a través del xat del gmail. Amb una puntualitat més british que american, vam començar la peculiar classe. Es tractava d’una mena de roda de premsa sobre Espanya i els seus costums, tradicions, hàbit, etc. Un a un, els companys de la Gabrielle s’anaven presentant i fent les seves respectives preguntes, algunes més generals, altres de més personals, preocupacions curioses dels petits teenagers, etc. La primera pregunta em va matar: ‘Per què Gaudí va fer un drac?’, si les preguntes havien d’anar per aquell camí ja podia començar a obrir la wikipèdia, perquè la classe prometia. I va prometre.
Les preguntes van anar variant: la Mia em va demanar per les tradicions i customs espanyols, la Jessica per la diferència entre el Mediterrani i l’Atlàntic, en Ben em va preguntar pel futbol, en Michael, preocupat perquè li acaben de posar aparells, em va demanar si els nens espanyols també porten ferros; l’Alyssa volia saber què era el que més m’agradava dels EUA i quin país dels que havia visitat era el meu preferit. Els meus hobbies, els meus estudis, l’escola d’aquí, la música, el menjar, els animals, les cases...; cada ‘Hi Miriam, I’m...’ era una nova sorpresa. Però qui més em va sobtar va ser en Simon, crec que es deia; ell em va demanar per la política espanyola, per quin govern teníem actualment a Espanya. D’una manera ben senzilla li vaig explicar les diferències entre el sistema polític americà i l’espanyol, també li vaig comentar que aquí també estàvem en pre-campanya electoral, encara que molt diferent, però que a més a Espanya hi havia una monarquia. Espero que el pobre Simon ho entengués.
Prop de dues hores més tard, la Gabrielle va tornar a agafar les rendes del teclat per dir-me que una altra mestra els esperava. La classe se m’havia fet curta, l’experiència havia estat francament gratificant.

Última setmana de gener i primera de febrer. Canvi de mes, suma d’anys, inici de l’stage –que no pràctiques- al Departament de Documentals i Nous Formats de TV3, cap de setmana de carnaval en el que tot s’hi val… Avui a les dotze de la nit intentaré no perdre la sabata de cristall com la Ventafocs, sinó donar una grata benvinguda als 24 amb l’elegància de l’Audrey Hepburn. Sí, aquest any carnaval coincideix amb el meu aniversari, i com que el 4 sempre ha estat el meu número, he decidit donar-li un bon ‘Esmorzar amb diamants’ vestida de Holly Golightly. I a veure si Moon River acompanya els meus passos fins l’any que ve.

21.1.08

Entre el llevant i el Mestral: tramuntana. (ja m'he descomptat de capítols!)

Darrerament estic preparant un documental sobre els mestres d’aixa ambientat a L’Escala. El projecte forma part de l’assignatura de Documentals de Coproducció del Màster en innovació i Qualitats Televisives (TV3) que estic cursant enguany. Ja fa prop més d’un mes que hi estem treballant, a sotragades, tot sigui dit, però de mica en mica anem omplint la pica. Documentar-nos, portar els meus companys fins a L’Escala perquè coneguin el terreny, configurar l’escaleta del documental, començar a desenvolupar el guió, etc. Un guió que parteix, com no podia ser d’altra manera, de la crònica de l’ofici dels mestres d’aixa que Josep Pla fa a ‘Contraband’, convertint el Mestral en l’eix conductor del nostre projecte. La pena és que el projecte ara per ara no tirarà endavant; senzillament n’escriurem el guió i en concretarem el pressupost i la producció, però per avui sembla que el treball serà una mica a l’envà. No obstant, no em molesta. Estic gaudint pensant al voltant de L’Escala, estic disfrutant romànticament vers aquest ofici que sembla que algun dia es perdrà. I probablement el que és millor: per culpa d’aquest projecte estic provocant als meus companys una lleugera estimació vers el poble. Crec que tot el MIQTV sencer comença a sentir-se atret per L’Escala! Van començar fent broma: ‘tot el món passa per L’Escala, Míriam!’; però ara ja m’envien missatges concrets: ‘He obert la nevera i hi havia anxoves de L’Escala, crec que per culpa teva començo a tenir un sentiment pel teu poble, a veure quan ens hi portes!’ Ho faré, un dia els hi portaré a tots 16 perquè puguin gaudir com nosaltres de la tramuntana, el mestral o el llevant.

Des d’aquí a Barcelona, trobo a faltar les llevantades, aquells temporals de vent i mar que ens apropaven a tots a la Punta. Corriguent de banda a banda esquivant les esquitxades de la mar, la Laia i jo agafades ben fort de la mà dels pares, seguint de lluny aquells intrèpids aventurers. La salabror del mar ens assecava els llavis, fins que una onada –xoooooffff!- ens obligava a tornar cap a casa. Això sí, amb el somriure d’orella a orella i una nova experiència per la nostra memòria.

I teòricament hauria d’estar fent el meu treball d’anàlisi de formats televisius sobre ‘Polònia’, però com que no estic suficientment pressionada pel temps, avui qualsevol excusa és bona per distreure’m. Encara que de fet, cada dia em distrec una mica pensant en L’Escala. És inevitable!

7.1.08

Rebaixes, rebajas, sales, soldes...

No havia començat mai un 7 de gener anant de rebaixes a Barcelona, de fet crec que ni a Barcelona ni enlloc. De fet no recordo haver estat mai a les 10 del matí del primer dia de rebaixes a punt per la guerra. No! No he corrigut, ni m‘he barallat amb els vigilants de seguretat de cap botiga, ni he fet cua per entrar al Corte Inglés com si es tractés d’aconseguir una entrada per el Boss. Estic tocada per la tramuntana, sí, però no com en Dalí. Però avui em feia il·lusió poder viure en primera persona el tret de sortida de les rebaixes i així ho he fet.

Pocs minuts després de les 10, entrava en un establiment de dalt de tot del Passeig de Gràcia. Ja estava ple! Encara hi havia peces estudiadament col·locades, però també n’hi havia moltes de regirades, i la majoria de noies que voltaven la botiga ja havien enterrat els seus braços entre texans, samarretes, cinturons i faldilles. He fet cua per emprovar-me una mica de roba, força estona de fet. Però també s’ha allargat per culpa meva, i és que entre que ja no sé mai ni quina talla agafar –solució: agafar-ne un parell de cada peça-, que la roba i la moda és una cosa que m’agrada bastant -també anar de compres és clar-, i que em deixava portar per la bogeria de la gent, no he contat la quantitat de roba que m’he endut darrera la cortina! Però Murphy sempre m’ha acompanyat bastant, així que no m’he quedat res. Quasi millor, ja hi havia espera davant la caixa. Això sí, he continuat caminant i fent les meves parades tècniques a diferents botigues, a dreta i a esquerra del Passeig de Gràcia, també cap a la paral·lela Rambla Catalunya, fins a baix de tot a Plaça Catalunya. Cada vegada hi havia més cues, tan per provar-se la roba com per pagar; fileres de gent que fins i tot a vegades s’entrecreuaven. Quina bogeria! I pel carrer gent amb bosses amunt i avall, a mà dreta i esquerra: de sabateries, franquícies de roba interior, firmes del grup Inditex, marques italianes o noms de reconegut dissenyadors. Semblava que tothom es ‘firava’ amb algun capritx, però jo no tenia el dia –a més tot el que m’agradava ja era de nova col·lecció-.

Al final però, he gastat, sense escalfar gaire la targeta això sí, i pensant en coses necessàries. Però és que m’havia de comprar alguna cosa! No podia tornar al pis només amb les bosses del súper! Qui sap, potser hi tornaré amb més calma, quan les masses ja s’hagin cansat, encara que probablement llavors hauran esgotat existències... Anyway, l’excusa perfecte per comprar-me ja peces de nova temporada.