Notícies d'estiu

Barcelona ha començat a recuperar la seva activitat. Han tornat els cotxes a la Diagonal, les presses al carrer i els usuaris al bus. Fins i tot les cues al supermercat! Dimats que ve arranca el nou curs escolar i els ciutadans han començat a deixar les cases de la Costa Brava, el Maresme o el litoral tarragoní per incorporar-se de nou a la feina. El primer dia de feina és com el primer dia d’escola. No es fan dibuixos ni redaccions sobre l’estiu, però tampoc es treballa gaire. Es comenten els viatges amb els companys de feina, s’ensenya el color bru de la pell i s’explica com ha costat despertar-se a les 6 del matí quan ha sonat el primer ring. El síndrome post-vacacional, preocupacions d’adults. I és que ja gairebé és setembre, sinònim de tornar a començar.

La traca final de l’estiu ha estat, però, la calor dels últims dies. Avui encara sentia explicar com s’enganxava la roba, com molestava l’aire calent que corria, o la sensació de cansament constant, com si es tractés d’una competició. Ha estat notícia, sí. L’informació d’obertura de tots els mitjans digitals que vaig consultar divendres. De fet el mateix divendres a la nit en vaig fer la notícia pel 3/24. Reconec que els termòmetres de bona part de les estacions meteorològiques de Catalunya van assolir temperatures rècord, però el clima de Catalunya preveu que a l’estiu ha de fer calor i a l’hivern ha de fer fred –això ho estudiaran molts escolars a partir de dimarts– i en canvi cada any és notícia que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu. La notícia no hauria de ser que passés just al contrari?, que haguéssim de guardar els abrics per Nadal i treure'ls al mes d'agost?

La notícia podria tenir una lectura entre línies. A l'estiu, sobretot a l'agost, el món es para. Tanquen les empreses, públiques i privades, els polítics emigren i es relaxen per agafar forces pel nou curs polític (aquest any amb més raó, la campanya electoral, que ja fa temps que ha començat, s'espera dura), i els mitjans es queden sense gaire més informacions que els ja típics successos d'estiu. Incendis, inundacions; i també festes majors, calor. En definitiva, successos i informacions de societat i de proximitat amb la població. Notícies fàcils de païr estirat al costat del mar. Tot i això és veritat que alguns dels esdeveniments més importants de la història han tingut lloc a l'estiu.

“Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”

Fa només uns minuts que el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha confirmat l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, els dos cooperants catalans segrestats fa nou mesos per la branca d'Al-Qaeda al Magreb Islàmic. El pronunciament del Govern era l’anunci més esperat des d’ahir a la tarda, quan les agències àrabs van informar de la fi del segrest més llarg de la història a la zona del Sahel. 9 mesos, 268 dies de captiveri. Tan sols fa dues setmanes que Pascual i Vilalta havien superat el malaguanyat rècord.

Roque Pascual i Albert Vilalta van ser segrestats al 29 de novembre de l’any passat a Mauritània, quan participaven en la caravana solidària que portava ajuda humanitària a l’Àfrica. Els terroristes van assaltar el tot terreny en el que viatjaven, l’últim de la caravana. Amb ells també hi anava Alícia Gámez, alliberada el passat 10 de març. Fa uns dies que es preveia que el final del segrest podia ser imminent. Fins i tot hi havia rumors que la notícia es podria donar aquest cap de setmana. Com si es tractés de la imminent mort del Papa de Roma o altres personalitats –és sabut que els mitjans sovint preparen biografies per no trobar-se desprevinguts–, la cronologia de l’extens segrest esperava ansiós el seu debut a la nevera de notícies de molts mitjans informatius catalans. Ahir a la tarda, just quan vaig arribar a casa i vaig posar el 3/24 després d’un matí tranquil a la redacció: “Última Hora: Roque Pascual i Albert Vilalta han estat alliberats”, i les informacions preparades van debutar. ‘Ja podia haver fet torn de tarda’, vaig pensar, però em vaig alegrar. En el fons això era el menys important.

Des d’aleshores i fins ara la prudència ha estat el denominador comú. Calia evitar cap revers inesperat. Amics, familiars, membres de l’ONG Barcelona Acció Solidària, periodistes i la societat catalana en general, esperaven la confirmació del Govern amb els nervis a flor de pell. Finalment ha arribat, i els seus companys de l'ONG per fin han pogut obrir les ampolles de cava. Roque Pascual i Albert Vilalta ja es troben en zona segura, i l’avió que avui mateix els portarà de nou a casa ja vola cap al Magreb. S’ha acabat el seu malson.

Ara, però, molta gent es pregunta si el Govern ha pagat el rescat. Sobretot després de l'execució del cooperant francès en mans d'una altra branca d'AQMI fa poques setmanes. Tot i que els segrestadors no han fet mai públiques les condicions del rescat de Pascual i Vialalta, alguns mitjans van apuntar ja fa temps –recordo que vaig redactar aquesta notícia quan estava a eldebat.cat– que els raptors haurien demanat l’excarceració de presos islamistes i una gran quantitat econòmica de diners. 5.000 de dòllars, es deia. El Govern tampoc ha estat gaire explícit. Anunciaven que negociaven, que treballaven, però sense detalls. La setmana passada Mauritània extradia Omar Saharaoui, suposat cervell del segrest, a Mali. S'apunta que podria haver estat la clau. De fet va ser aleshores quan els rumors d’un possible intercanvi de presoners va fer preveure que l'alliberament de Pascual i Vilalta podia ser cosa de dies. Així ha estat. El que no se sap, ni es confirmarà mai –de fet crec que és millor que no se sàpiga–, és si el Govern ha pagat el rescat.

Al llarg d'aquestes quasi 24 hores, he pogut llegir i comparar la notícia publicada a diversos mitjans d'internet. També els comentaris dels seus lectors. Alguns, alegres, donen la benvinguda als cooperants; altres, crítics, jutgen al Govern donant per fet que el rescat s'ha pagat, i titllen als cooperants d'snobs. És molt fàcil fer de profeta del passat, de criticar tots en sabem, però potser tenen raó. Des de fa uns anys s'ha instal·lat una nova moda entre els pijos barcelonins: canviar les seves vacances d'estiu a la casa de la Costa Brava per penjar-se la medalla de la solidaritat viatjant a l'Àfrica, l'Índia o a sud-amèrica. Roque Pascual és el director d'una empresa constructora, Albert Vilalta dels Túnels del Cadí, i a la mateixa caravana de Barcelona Acció Solidària hi viatjava la dona de l'alcade Hereu, entre d'altres. La tendència sembla una mica hipòcrita, però de fet potser ells són els que més s'ho poden permetre. Paradoxal, però és així.

Però quedem-nos amb el titular: “Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”. Happy End. Per fi un titular alegre. Potser per això som molts els periodistes que ahir a la tarda ens hagués agradat estar a la redacció per viure aquell frenetisme periodístic que tant ens omple i tanta energia ens dóna. Com a mínim a mi. Tot arribarà.

Santa Maria

15 d’agost. No estic de vacances i ni tan sols a la plaja de l’Escala. Són dos quarts de set de la tarda i, com es pot suposar, no estic berenant amb la família i els amics sobre la barca ancorada a les Illes Medes. Fa tant sols una estona que m’he despertat d’una agradable migdiada al sofà del meu pis de Barcelona, i m’he adonat que avui és el dia de Santa Maria.

Recordo aquelles entrenyables tardes de Mare de Déu d’Agost gaudint del sol i el mar sobre l’Avi Garranyol. Sempre el mateix ritual. Som gent de costums, de bones costums. Cap a les quatre de la tarda, just havent dinat, ens trobàvem tots al port carregats amb el berenar; uns les begudes, els altres el menjar. Pujàvem a la barca, preníem les nostres posicions, i sortíem direcció a les Illes Medes. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a la Foradada. Ens hi acostàvem fins on podíem, hi fèiem les fotografies pertinents de cada any –sempre diferents, encara que ho busquis, és impossible intentar enquadrar la mateixa imatges–, i seguíem el nostre camí cap a les Medes tot saludant els navegants que ens creuàvem pel camí. Allà, els que sabem nedar, fins i tot a vegades els que no, ens llençàvem a l’aigua, fèiem una mica d’snorquel amb un submergible llibre de peixos a la mà, i ens apropàvem amb el kayak fins a tocar les illes. Alguns, els més experts en el mar, també es calçaven les aletes per acostar-se a les immenses roques i agafar unes quantes garotes. Hi havia qui, marejat, es mirava la pel·lícula assegut dalt la barca, mentre els menys aquàtics retrataven les estampes de la tradicional aventura marítima. Després de les capbussades tocava berenar, i quan el sol començava a baixar rescatàvem l’àncora del fons del mar per posar rumb al port escalenc. Sempre seguint l’estela del sol sobre la mar amb el canigó a l’horitzó. Que bonic és l’Empordà!



Avui em conformo amb el record des de Barcelona. Avui he canviat el plaer del mar per la delectança de fer el que m’agrada: comunicar. D’aquí a una estona em començaré a preparar per anar cap a TV3 i passar la nit a la redacció del 3/24. Sí, aquest esperat cap de setmana d'estiu treballo de nit, però, què coi!, em sento afortunada! Faig el que m’agrada, faig el que sempre he volgut fer i encara que la meva feina al 3/24 –també la del 3cat24.cat i la de notícies 8– tinguin una propera data de caducitat, estic contenta. Cansada però molt contenta. Potser no tinc estiu però és el que toca ara: no tenir vacances, no fer plans de viatges, ... I encara que aquest és un tema que a vegades em treu de polleguera quan et planteges visitar aquell indret o aquell altre i no pots perquè “no és el moment”, sé que ara estic en el lloc oportú en el moment oportú. Vivint experiències professionals i personals, comunicant, exercint l’ofici que m’omple i patint el meu incansable defecte professional; “Míriam, és que no pots desconnectar del món ni un moment?”, em diuen a vegades els amics, “estàs malalta!”. Però costa molt no emportar-se, en aquest cas, la “feina” a casa. També per autoanalitzar-me, per criticar-me a mi mateixa, per autoalimentar-me i alimentar-me dels altres. Hi ha qui em diu que això és una patologia d’ara, que sóc jove i no tinc gaire carrera professional a les espatlles, però que d’aquí a uns anys hi trobaré remei. Ja ho veurem.

De moment som 15 d’agost, Santa Maria, Mare de Déu d’Agost, i me’n vaig a treballar. Avui per mi no és festa. Tampoc és el meu sant.