Darrerament estic preparant un documental sobre els mestres d’aixa ambientat a L’Escala. El projecte forma part de l’assignatura de Documentals de Coproducció del Màster en innovació i Qualitats Televisives (TV3) que estic cursant enguany. Ja fa prop més d’un mes que hi estem treballant, a sotragades, tot sigui dit, però de mica en mica anem omplint la pica. Documentar-nos, portar els meus companys fins a L’Escala perquè coneguin el terreny, configurar l’escaleta del documental, començar a desenvolupar el guió, etc. Un guió que parteix, com no podia ser d’altra manera, de la crònica de l’ofici dels mestres d’aixa que Josep Pla fa a ‘Contraband’, convertint el Mestral en l’eix conductor del nostre projecte. La pena és que el projecte ara per ara no tirarà endavant; senzillament n’escriurem el guió i en concretarem el pressupost i la producció, però per avui sembla que el treball serà una mica a l’envà. No obstant, no em molesta. Estic gaudint pensant al voltant de L’Escala, estic disfrutant romànticament vers aquest ofici que sembla que algun dia es perdrà. I probablement el que és millor: per culpa d’aquest projecte estic provocant als meus companys una lleugera estimació vers el poble. Crec que tot el MIQTV sencer comença a sentir-se atret per L’Escala! Van començar fent broma: ‘tot el món passa per L’Escala, Míriam!’; però ara ja m’envien missatges concrets: ‘He obert la nevera i hi havia anxoves de L’Escala, crec que per culpa teva començo a tenir un sentiment pel teu poble, a veure quan ens hi portes!’ Ho faré, un dia els hi portaré a tots 16 perquè puguin gaudir com nosaltres de la tramuntana, el mestral o el llevant.
Des d’aquí a Barcelona, trobo a faltar les llevantades, aquells temporals de vent i mar que ens apropaven a tots a la Punta. Corriguent de banda a banda esquivant les esquitxades de la mar, la Laia i jo agafades ben fort de la mà dels pares, seguint de lluny aquells intrèpids aventurers. La salabror del mar ens assecava els llavis, fins que una onada –xoooooffff!- ens obligava a tornar cap a casa. Això sí, amb el somriure d’orella a orella i una nova experiència per la nostra memòria.
I teòricament hauria d’estar fent el meu treball d’anàlisi de formats televisius sobre ‘Polònia’, però com que no estic suficientment pressionada pel temps, avui qualsevol excusa és bona per distreure’m. Encara que de fet, cada dia em distrec una mica pensant en L’Escala. És inevitable!
7.1.08
Rebaixes, rebajas, sales, soldes...
No havia començat mai un 7 de gener anant de rebaixes a Barcelona, de fet crec que ni a Barcelona ni enlloc. De fet no recordo haver estat mai a les 10 del matí del primer dia de rebaixes a punt per la guerra. No! No he corrigut, ni m‘he barallat amb els vigilants de seguretat de cap botiga, ni he fet cua per entrar al Corte Inglés com si es tractés d’aconseguir una entrada per el Boss. Estic tocada per la tramuntana, sí, però no com en Dalí. Però avui em feia il·lusió poder viure en primera persona el tret de sortida de les rebaixes i així ho he fet.
Pocs minuts després de les 10, entrava en un establiment de dalt de tot del Passeig de Gràcia. Ja estava ple! Encara hi havia peces estudiadament col·locades, però també n’hi havia moltes de regirades, i la majoria de noies que voltaven la botiga ja havien enterrat els seus braços entre texans, samarretes, cinturons i faldilles. He fet cua per emprovar-me una mica de roba, força estona de fet. Però també s’ha allargat per culpa meva, i és que entre que ja no sé mai ni quina talla agafar –solució: agafar-ne un parell de cada peça-, que la roba i la moda és una cosa que m’agrada bastant -també anar de compres és clar-, i que em deixava portar per la bogeria de la gent, no he contat la quantitat de roba que m’he endut darrera la cortina! Però Murphy sempre m’ha acompanyat bastant, així que no m’he quedat res. Quasi millor, ja hi havia espera davant la caixa. Això sí, he continuat caminant i fent les meves parades tècniques a diferents botigues, a dreta i a esquerra del Passeig de Gràcia, també cap a la paral·lela Rambla Catalunya, fins a baix de tot a Plaça Catalunya. Cada vegada hi havia més cues, tan per provar-se la roba com per pagar; fileres de gent que fins i tot a vegades s’entrecreuaven. Quina bogeria! I pel carrer gent amb bosses amunt i avall, a mà dreta i esquerra: de sabateries, franquícies de roba interior, firmes del grup Inditex, marques italianes o noms de reconegut dissenyadors. Semblava que tothom es ‘firava’ amb algun capritx, però jo no tenia el dia –a més tot el que m’agradava ja era de nova col·lecció-.
Al final però, he gastat, sense escalfar gaire la targeta això sí, i pensant en coses necessàries. Però és que m’havia de comprar alguna cosa! No podia tornar al pis només amb les bosses del súper! Qui sap, potser hi tornaré amb més calma, quan les masses ja s’hagin cansat, encara que probablement llavors hauran esgotat existències... Anyway, l’excusa perfecte per comprar-me ja peces de nova temporada.
Pocs minuts després de les 10, entrava en un establiment de dalt de tot del Passeig de Gràcia. Ja estava ple! Encara hi havia peces estudiadament col·locades, però també n’hi havia moltes de regirades, i la majoria de noies que voltaven la botiga ja havien enterrat els seus braços entre texans, samarretes, cinturons i faldilles. He fet cua per emprovar-me una mica de roba, força estona de fet. Però també s’ha allargat per culpa meva, i és que entre que ja no sé mai ni quina talla agafar –solució: agafar-ne un parell de cada peça-, que la roba i la moda és una cosa que m’agrada bastant -també anar de compres és clar-, i que em deixava portar per la bogeria de la gent, no he contat la quantitat de roba que m’he endut darrera la cortina! Però Murphy sempre m’ha acompanyat bastant, així que no m’he quedat res. Quasi millor, ja hi havia espera davant la caixa. Això sí, he continuat caminant i fent les meves parades tècniques a diferents botigues, a dreta i a esquerra del Passeig de Gràcia, també cap a la paral·lela Rambla Catalunya, fins a baix de tot a Plaça Catalunya. Cada vegada hi havia més cues, tan per provar-se la roba com per pagar; fileres de gent que fins i tot a vegades s’entrecreuaven. Quina bogeria! I pel carrer gent amb bosses amunt i avall, a mà dreta i esquerra: de sabateries, franquícies de roba interior, firmes del grup Inditex, marques italianes o noms de reconegut dissenyadors. Semblava que tothom es ‘firava’ amb algun capritx, però jo no tenia el dia –a més tot el que m’agradava ja era de nova col·lecció-.
Al final però, he gastat, sense escalfar gaire la targeta això sí, i pensant en coses necessàries. Però és que m’havia de comprar alguna cosa! No podia tornar al pis només amb les bosses del súper! Qui sap, potser hi tornaré amb més calma, quan les masses ja s’hagin cansat, encara que probablement llavors hauran esgotat existències... Anyway, l’excusa perfecte per comprar-me ja peces de nova temporada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)