L'audiència, la gallineta dels ous d'or

El panorama televisiu espanyol ha canviat en els últims temps. En qüestió d’una temporada televisiva el nombre de cadenes privades en obert ha augmentat (primer amb Cuatro i després amb la Setxa), com si es tractés d’un previ escalfament cap a la futura era de la TDT. No obstant, l’audiència potencial és avui igual que fa un any i la mateixa que també serà d’aquí a dos i, per tant, la lluita pel share és un fet bastant primordial per les cadenes espanyoles; sobretot per les privades, que lluiten cada dia frec a frec a la recerca del lideratge d’audiència (mogudes per la llei de l’oferta i la demanda i la conseqüent gana de quota màxima).

Avui tinc la tarda lliure, agafo la pàgina de programació d’un diari i em poso a fer zàpping entre les cadenes privades estatals a la recerca d’una companyia per a la meva migdiada. Aquí hay tomate, Yo soy Bea, el resum de Supervivientes, El zorro, En antena, A tu lado, Allá tu!, ¿Quién quiere ser milionario?, Money, money, Channel nº4, etc etc. Tots aquests programes van dirigits a un target comercial (urbà, de classe mitja/mitja-alta, jove...), el mateix que busquen les empreses publicitàries i del qual volen aconseguir el lideratge. Però més enllà del mer públic objectiu, el que aquestes cadenes busquen amb la seva programació és la projecció d’aquesta audiència en els seus programes. Així, hem arribat a un punt en el que fer zàpping ja no ofereix un canvi de registre sinó només un canvi de canal i aquí és on trobem la mare dels ous: les cadenes ofereixen aquest tipus d’audiència perquè això és el que vol l’espectador o l’espectador es conforma amb aquest tipus de programes perquè són els únics que fan? M’adormo al sofà tot pensant-hi...

Aquestes cadenes busquen l’èxit a través de la connexió amb les emocions primàries de l’espectador. Molts d’aquests programes funcionen a mode de catarsi, és a dir, l’espectador es veu emmirallat en les experiències dels qui apareixen en pantalla i alhora se sent alliberat en satisfer-se amb les desgràcies dels altres. (Probablement aquesta satisfacció és la clau de l’èxit de quota d’aquests programes, que a més són de baix cost i per tant molt rentables per les cadenes.)

A més a més, a través d’aquest estil de televisió s’ha institucionalitzat la cultura del safareig. Aquests tipus de programes condueixen la vida privada de les persones sap a les esferes públiques, i sembla que aquest parlar i criticar ja s’ha convertit en un hàbit de la societat actual. A més a més els espectadors fan –fem- de lloro de repetició de tot allò que veuen a la televisió, com una vàlvula d’escapament dels propis problemes parlant d’allò que li és aliè.

Em desperto quan ja fan Money, money i Allá tú! i em poso a fer tan sols de voyeur. Ni un ni l’altre requereixen intel·ligència, només busquen l’espectacularitat i l’emoció. Hi ajuden els seus conductors, que només actuen com a divos, i uns participants que es mouen per aconseguir el seu minut de glòria.

Amb tot això es pot observar com en una societat marcada per l’afany de l’èxit, la fragmentació, la novetat, l’efímer, la individualitat, el ritme frenètic, etc. se la considera el target objectiu per aquelles cadenes que es mouen pels índex d’audiència. Així, aquest tipus de programes proliferen, cada vegada més, i les cadenes programen d’acord amb el panorama social per intentar aconseguir el tros de pastís amb més espelmes i convertir-se una vegada més amb els líders d’audiència.