Els 33 d'Atacama, la pel·lícula

Tot el món viu pendent aquestes darreres hores de l’enèsim capítol dels “33 d’Atacama”: el rescat. Han passat 69 dies des que els 33 treballadors de la mina de San José, a Copiapó, Xile, van quedar atrapats accidentalment sota terra i l'alliberament d'aquests herois anònims és avui, sens dubte, la notícia del dia. Una notícia que a mi m’hagués agradat relatar. Com quan vaig explicar des del 3/24 el pla B de rescat que a finals d’agost va anunciar el Govern Xilè en una de les visites del Ministre de Mineria del país al campament Esperança, com quan vaig mostrar als espectadors de 8tv l’eufòria dels miners el dia que la tuneladora va penetrar al seu refugi, “Xi-xi-xi, le-le-le, los mineros de Xile”, cantaven entre la foscor. Avui, però, em toca conformar-me amb aquest humil post al blog. Tampoc el desmereixo, el present del periodisme com a mínim ens dóna aquesta oportunitat.

Millor no perdo el fil...

La història dels 33 miners de Copiapó sembla el guió d’una pel·lícula teixida a base d’arguments universals. Arranca amb la recerca del tresor, continua amb la creació de dos móns diferents: la superfície, amb el campament instal·lat per les famílies i els treballs del Govern Xilè, i la profunditat de la Terra, on els seus miners han construït la seva pròpia pàtria, un altre argument universal per cert; i acaba amb un esperat retorn a casa. Un Happy End al més pur estil patriòtic que impera les pel·lícules d’acció nord-americanes. De fet Xile no ha deixat de fer gala del seu patriotisme durant aquests dos mesos i escaig de tasques de rescat. Merchandaising dels “33”, banderes a tort i a dret, fins i tot decorant la mateixa càpsula “Fènix 2” que a hores d’ara està transportant el 15è dels 33 miners atrapats cap al desert d’Atacama. Tampoc han demanat ajuda externa. Xile ha volgut millorar la seva imatge internacional, demostrar al món que eren una nació forta, que podien alliberar-los sols, i també ha volgut fer sentir orgullosos de ser xilens als miners atrapats. I ho estan aconseguint. Amb èpica, és clar. Avui el president Piñera destacava en aquest sentit que la data de l'inici de l'alliberament sumava, casualment o causalment, precisament 33. 13 d’octubre de l’any 10. 13+10+10.

Però més enllà de l'èpica, l'herocitat, l'acció i l'aventura, la història també ha estat plena d’aquells detalls que en un cinema ajuden a mantenir l’atenció de l’espectador que ja coneix el final, sempre el mateix final triomfant. Elements que fan d'aquesta pel·lícula un film plenament comercial. La força de superació dels homes i la desesperació, les cartes amb els familiars o, fins i tot, el naixement de l'Esperança, la primera filla d’un dels miners. Només hi falta la història d'amor. El clàssic noi coneix noia, noi s'enamora de noia, noia s'enamora de noi. Qui sap. Aquesta podria ser una de les històries anònimes que encara no han transcendit però que a partir d’ara molt probablement ho faran. Deixaran de ser anònimes, com ja ho han deixat de ser les amants d'alguns miners que compartien espera amb les seves dones des del campament Esperança. Ai, la morbositat... De fet, ja es parla d'exclusives testimonials en platons de televisió per explicar els detalls del dia a dia del refugi, les històries encara desconegudes d'aquest profund reality no televisiat les 24 hores del dia. Jo recomanaria als miners que no ho fessin, que no es deixessin portar per l'espectacle televisiu a la recerca d'un nou minut de glòria. I dic nou, perquè ells ja estant tenint a hores d'ara l'incondicional protagonisme d'aquest show televisiu que acompanya el rescat. Ells ja són herois nacionals. Són l'orgull d'un país i, a jutjar per l'expectació que ha generat el seu alliberament, fins i tot s'han convertit en herois internacionals.

De fet, també fa temps que es parla d'una novel·la, una sèrie de televisió o inclús una superproducció cinematogràfica. Fins i tot s’apunta que la protagonitzaria Bardem. I és que, en definitiva, el tòpic defineix perfectament aquesta història: a vegades la realitat supera la ficció.

La sort del principiant...

El diari El País publica aquests dies un seguit d’interessants però frustrants articles sota l'adient tema PreParados. També TV3 emetia ahir un reportatge de Sense Ficció sota el paraigües de l’atur. I és que és inevitable que aquest s’hagi convertit en un dels principals temes dels mitjans de comunicació, de les tertúlies televisives i radiofòniques i també de les converses de sofà entre amics. De fet, mentre TV3 emetia ahir “4.645.500, màxim d’atur”, coincidint amb la vaga general de dimecres passat, al pis vam tornar a conversar, per enèsima vegada, sobre el dur moment que ens està tocant viure. Suposo que parlar del tema i compartir les sensacions ajuda a pair el fet que siguem la generació més ben preparada però també la primera generació que ho té, i ho tindrà, més difícil que els seus pares. És dur llegir les respostes als currículums que envies. “La teva trajectòria és brillant i em fa ràbia que amb la preparació que tens encara hagis d’anar passant de contracte en contracte o fer substitucions”, em contestava ahir al matí un alt càrrec d’una popular productora, “de moment no tenim en perspectiva ampliar el meu equip, però sí que busco un becari de Periodisme pels propers 6 mesos”, em responia a la tarda el cap de comunicació d’una important escola de negocis de Barcelona. No és la primera vegada que em trobo amb aquesta situació: “et podríem contractar com a becària, no tens pensat estudiar res més aquest curs?”. Estudiar quelcom més?, però si porto 8 anys estudiant i especialitzant-me per tenir un futur laboral millor!

L’any 2006 vaig acabar la meva primera carrera, Comunicació Audiovisual. Aleshores vaig continuar formant-me i ampliant els meus coneixements amb una segona carrera, Periodisme, un Màster i dos postgraus. M’he especialitzat, he dirigit l’embut dels meus coneixements i ara tinc aquesta fotuda sensació d’haver-la cagat. A vegades penso que m’havia d’haver tirat de cap a la piscina plena d’aigua del món laboral quan vaig acabar la primera carrera. Ara la piscina està pràcticament buida, i la poca aigua que hi ha està bruta. Fins i tot a vegades, quan observo la gent del meu voltant, opino que potser m’he equivocat de carrera. De fet és una sensació que comparteixo amb dos dels meus companys de pis. Dos arquitectes. I és que els gremis de l’arquitectura i de la comunicació són els més malparats per la crisi. Alguna vegada ho hem dit “havíem d’haver estudiat Dret”, com la nostra altra companya de pis, que l’endemà de saber que no li renovaven contracte a l’empresa on treballava ja va tenir una entrevista de feina, i abans d’acabar la seva trajectòria laboral amb la primera empresa, ja havia firmat contracte amb la segona. Quin panorama més diferent al meu! Però francament, per molt que a vegades digui en veu alta que “m’he equivocat”, per dintre penso que tornaria a fer el mateix encara que això signifiqués tornar-me a entrebancar amb la mateixa pedra.

La veritat és que aquesta situació m’indigna. Em frustra. I em frustra d’una manera molt diferent als sindicalistes que dimecres, dia de la "vaga general" -entre cometes- , es manifestaven pels carrers de Barcelona en contra de la reforma laboral de l’executiu ZP. Una reforma laboral que crec que era necessària, encara que potser els plantejaments havien de ser una altres. Això no ho negaré, però la reforma laboral era, i segueix sent necessària.

En fi, avui el sorteig de l’Euromillón té un bon pot acumulat, i ara per ara, mentre segueixo enviant CV’s a l’espera d’una resposta desitjada, no em queda més remei que baixar a l’estanc i provar sort amb el joc. Diuen que la sort del principiant...