No havia començat mai un 7 de gener anant de rebaixes a Barcelona, de fet crec que ni a Barcelona ni enlloc. De fet no recordo haver estat mai a les 10 del matí del primer dia de rebaixes a punt per la guerra. No! No he corrigut, ni m‘he barallat amb els vigilants de seguretat de cap botiga, ni he fet cua per entrar al Corte Inglés com si es tractés d’aconseguir una entrada per el Boss. Estic tocada per la tramuntana, sí, però no com en Dalí. Però avui em feia il·lusió poder viure en primera persona el tret de sortida de les rebaixes i així ho he fet.
Pocs minuts després de les 10, entrava en un establiment de dalt de tot del Passeig de Gràcia. Ja estava ple! Encara hi havia peces estudiadament col·locades, però també n’hi havia moltes de regirades, i la majoria de noies que voltaven la botiga ja havien enterrat els seus braços entre texans, samarretes, cinturons i faldilles. He fet cua per emprovar-me una mica de roba, força estona de fet. Però també s’ha allargat per culpa meva, i és que entre que ja no sé mai ni quina talla agafar –solució: agafar-ne un parell de cada peça-, que la roba i la moda és una cosa que m’agrada bastant -també anar de compres és clar-, i que em deixava portar per la bogeria de la gent, no he contat la quantitat de roba que m’he endut darrera la cortina! Però Murphy sempre m’ha acompanyat bastant, així que no m’he quedat res. Quasi millor, ja hi havia espera davant la caixa. Això sí, he continuat caminant i fent les meves parades tècniques a diferents botigues, a dreta i a esquerra del Passeig de Gràcia, també cap a la paral·lela Rambla Catalunya, fins a baix de tot a Plaça Catalunya. Cada vegada hi havia més cues, tan per provar-se la roba com per pagar; fileres de gent que fins i tot a vegades s’entrecreuaven. Quina bogeria! I pel carrer gent amb bosses amunt i avall, a mà dreta i esquerra: de sabateries, franquícies de roba interior, firmes del grup Inditex, marques italianes o noms de reconegut dissenyadors. Semblava que tothom es ‘firava’ amb algun capritx, però jo no tenia el dia –a més tot el que m’agradava ja era de nova col·lecció-.
Al final però, he gastat, sense escalfar gaire la targeta això sí, i pensant en coses necessàries. Però és que m’havia de comprar alguna cosa! No podia tornar al pis només amb les bosses del súper! Qui sap, potser hi tornaré amb més calma, quan les masses ja s’hagin cansat, encara que probablement llavors hauran esgotat existències... Anyway, l’excusa perfecte per comprar-me ja peces de nova temporada.
14.12.07
Cansada però contentíssima
Últimament vaig molt cansada, però francament, gratament cansada. Em passo el dia entre el Conata i TV3 i és que com diu la gent del Màster, ‘el MIQT és un reality? Matins. Sí; Matins. No’. Com diria en Cuní, el 99’9% de l’audiència diu que Sí. El MIQT és un reality. Però sincerament, tan de bo tots els realities fossin com aquest.
Reconec que quan fa temps vam veure els horaris de l’assignatura de Documental Històric no ens ho podíem creure, i ves per on, al final els hem sobrepassat. Els llargs dies de pre-producció i guió combinats amb les altres assignatures, els intensos matins de rodatge, les múltiples hores de pre-edició entre el Digition i la ‘vaca’ i, finalment, els dos matins de total immersió en el muntatge de 'Durruti El Revolucionari’. Dimecres i dijous de 8 a 3, non stop. Però estic molt contenta, sí. Sento que finalment he trobat una cosa que m’omple, que m’enriqueix; i tenint en compte que al principi estava una mica escèptica vers el Màster, aquestes bones sensacions encara són més gratificants. Sí.
A tot això sumem-hi que estic a TV3, ‘la meva’, que em moc per allà amb total llibertat, de matí a nit, de ‘la nit al dia’.
‘La nit al dia’, el bona nit dels catalans, la sintonia del meu mòbil, un dels meus programes preferits... I és que bona part del meu cansament acumulat també és culpa de la Mònica Terribas. Però no li recrimino, ans al contrari, li agraeixo. Li agraeixo que se’n recordés de mi quan al Màster li vaig demanar que em fes saber quan entrevistaria a la Consellera de Salut Marina Geli. Així ho va fer aquest dimecres i jo, després d’haver-me llevat a les 6 durant dos dies seguits, després d’haver-me integrat en el revolucionari món d’en Durruti durant hores i hores, vaig fer un cafè ben carregat i cap al plató polivalent falta gent. Una dels meus ídols professionals entrevistava a la meva consellera predilecta. I quina entrevista! Es notava que la Marina estava cansada, però concisa, propera, coneixedora i humana com sempre; els ‘i per què?’ de la Terribas no tenien la contundència que la caracteritza, sinó que semblaven més tendres, com les seves classes. La seva conversa desprenia un respecte mutu.
No em vaig quedar fins al final, finalitzada l’entrevista vaig marxar. Ja eren la una de la nit, estava esgotada i l’endemà m’havia de tornar a llevar a les 6 per acabar de donar cos al nostre apreciat Durruti. I vaig sortir de TV3 amb el cotxe oficial de la Consellera, il•lusionada com una nena petita la nit de Reis després d’haver viscut en primera persona aquella gran experiència. Cansada, però molt contenta i feliç. I vaig arribar a casa, i vaig posar TV3 per acabar de veure el popular ‘que descansin’.
Tres maneres diferents de veure ‘La nit al dia’ en una mateixa jornada: passant fred des del plató, atenta a tot des de la regie i relaxada des del sofà. Complert, complert, complert.
I aprofito l’avinentesa per felicitar a la Mònica Terribas, en Paulí Sobirà i el seu equip pel gran programa que realitzen a aquelles hores. Felicitats!
Estic molt cansada, però contentíssima, així que ja recuperaré forces el cap de setmana!
Reconec que quan fa temps vam veure els horaris de l’assignatura de Documental Històric no ens ho podíem creure, i ves per on, al final els hem sobrepassat. Els llargs dies de pre-producció i guió combinats amb les altres assignatures, els intensos matins de rodatge, les múltiples hores de pre-edició entre el Digition i la ‘vaca’ i, finalment, els dos matins de total immersió en el muntatge de 'Durruti El Revolucionari’. Dimecres i dijous de 8 a 3, non stop. Però estic molt contenta, sí. Sento que finalment he trobat una cosa que m’omple, que m’enriqueix; i tenint en compte que al principi estava una mica escèptica vers el Màster, aquestes bones sensacions encara són més gratificants. Sí.
A tot això sumem-hi que estic a TV3, ‘la meva’, que em moc per allà amb total llibertat, de matí a nit, de ‘la nit al dia’.
‘La nit al dia’, el bona nit dels catalans, la sintonia del meu mòbil, un dels meus programes preferits... I és que bona part del meu cansament acumulat també és culpa de la Mònica Terribas. Però no li recrimino, ans al contrari, li agraeixo. Li agraeixo que se’n recordés de mi quan al Màster li vaig demanar que em fes saber quan entrevistaria a la Consellera de Salut Marina Geli. Així ho va fer aquest dimecres i jo, després d’haver-me llevat a les 6 durant dos dies seguits, després d’haver-me integrat en el revolucionari món d’en Durruti durant hores i hores, vaig fer un cafè ben carregat i cap al plató polivalent falta gent. Una dels meus ídols professionals entrevistava a la meva consellera predilecta. I quina entrevista! Es notava que la Marina estava cansada, però concisa, propera, coneixedora i humana com sempre; els ‘i per què?’ de la Terribas no tenien la contundència que la caracteritza, sinó que semblaven més tendres, com les seves classes. La seva conversa desprenia un respecte mutu.
No em vaig quedar fins al final, finalitzada l’entrevista vaig marxar. Ja eren la una de la nit, estava esgotada i l’endemà m’havia de tornar a llevar a les 6 per acabar de donar cos al nostre apreciat Durruti. I vaig sortir de TV3 amb el cotxe oficial de la Consellera, il•lusionada com una nena petita la nit de Reis després d’haver viscut en primera persona aquella gran experiència. Cansada, però molt contenta i feliç. I vaig arribar a casa, i vaig posar TV3 per acabar de veure el popular ‘que descansin’.
Tres maneres diferents de veure ‘La nit al dia’ en una mateixa jornada: passant fred des del plató, atenta a tot des de la regie i relaxada des del sofà. Complert, complert, complert.
I aprofito l’avinentesa per felicitar a la Mònica Terribas, en Paulí Sobirà i el seu equip pel gran programa que realitzen a aquelles hores. Felicitats!
Estic molt cansada, però contentíssima, així que ja recuperaré forces el cap de setmana!
12.12.07
Hibridant cultures
Títol: FLASHMOB: THE OPERA
Cadena: BBC
Any de producció: 2004
País: Anglaterra
Duració: 60’
Gènere: Performing Arts
Sèries policíaques o de metges, info-shows de tota mena i qualitats, cinema i esports -sobretot futbol i F1- imperen en les graelles actuals de l’Estat espanyol. I és que les cadenes programen segons el que vol l’audiència o els telespectadors miren –mirem- allò que se’ns imposa? Aquest debat s’ha convertit ja en el tòpic de qualsevol discussió al voltant de l’oferta televisiva: què és abans, l’ou o la gallina?
Sense abandonar completament aquest quid, em pregunto si en el panorama televisiu actual tindria cabuda un espai de música clàssica o òpera en horari de prime time. És a dir, si les cadenes es llançarien a la piscina i gosarien programar un element originalment elitista en un horari de màxima audiència on el que es busca és la complicitat d’aquell target més comercial i aquells índex d’audiència més alts i, per tant, unes forquilles de públic molt àmplies. Potser és que la transgressió en la televisió passa per obrir més els ventalls culturals?, serà que la hibridació de formats passa per la mescla dels nivells de cultura? Això és el que precisament trobem a Flashmob: The Opera, on un show híbrid entre l’entreteniment, el gènere dramàtic i el musical apropa l’elitisme de l’òpera amb l’esport més mediàtic i popular en un dels espais més eclèctics i dinàmics de qualsevol ciutat. Tres elements, òpera, esport i quotidianitat que, pivotats sobre una narració fictícia retransmesa en directe, converteixen aquest Flashmob: The Opera en un programa a cavall entre la High Culture i la Mass Culture. I és que el mateix títol del programa ja equipara els dos nivells culturals incloent-ne un dins l’altre a través del signe de puntuació(:). Així doncs, tal com el nom indica, la BBC rebaixa l’òpera al nivell de la cultura de masses a través d’una Flashmob retransmesa en directe des d’una estació. Un directe que s’evidencia gràcies a l’activitat de la megafonia de la infraestructura i la interactivitat dels transeünts que irrompen en l’escena fins al punt de convertir-se en un element més del cor.
Però l’òpera no només es banalitza en aquesta Flashmob sinó que el programa pren l’estructura d’aquest art per al desenvolupament de la ficció: els actes. Uns actes que són presentats per la figura d’un conductor, que actua com a mestre de cerimònies (vestit amb americana i camisa per marcar les distàncies amb els transeünts de l’estació), i comentats per la figura d’un ‘expert’ al més pur estil d’un analista esportiu al acabar un partit. Un expert que es presenta com un llumbreres inaccessible que fa gala dels seus coneixements allunyat de l’escena. I és que el programa habilita un set a la mateixa estació de Paddington, des d’on presentador i analista repassen l’escena a través d’un plasma. Una situació que, tal i com s’ha anunciat abans, realment recorda a l’anàlisi d’un partit de futbol. Potser és que l’escena no es divideix en actes, tal i com resa la sobreimpressió de la pantalla, sinó en dues parts com les d’un partit de futbol.
I és que el futbol és el punt de partida del conflicte de la ficció. Un esport de masses que a Flashmob: The Opera hi surt doblement representat. Per una banda aquesta estereotipada discussió entre la parella protagonista i, per l’altra, la intervenció dels hooligans anglesos del Chelsea com a components d’un dels cors participants. El Chelsea F.C, un element d’identitat anglesa; això sí, és clar, el club d’un dels barris més elitistes de la ciutat de Londres. Uns hooligans, els anglesos en general, que també acostumen a fer ús del ritme de les cançons operístiques per inventar els càntics d’ànim als seus equips. Una identitat, la british, que en aquest capítol de Flashmob també es representa amb la intervenció del cor format per la policia londinenca. I és que a través de les incursions d’aquests col•lectius, podríem dir que Flashmob: The Opera intenta obrir el ventall d’interessos del públic; igual com ho intenta fent ús d’algunes de les infraestructures públiques més característics i identitàries de la ciutat: l’estació de trens de Paddington i el Tube. Sembla com si la BBC intentés dir a l’espectador que l’òpera ha sortit dels reduïts Opera House per impregnar la ciutat fins als subsòls.
Però tornant a l’estructura de la història, aquesta no només segueix la forma en actes –o parts- descrita anteriorment sinó el típic desenvolupament de ‘presentació, nus i desenllaç’ de tota obra dramàtica. Un desenllaç que aquí és un clar happy end. La història, com hem dit, arranca amb una discussió provocada per la forta afició pel futbol d’en Michael, el protagonista, amb la seva parella, la Sally; continua amb la intenció d’ella de marxar amb el primer tren i l’arribada del tercer en discòrdia per intentar seduir-la, i acaba amb la reconciliació dels dos protagonistes. Ajudat pel seu ‘àngel de la guàrdia’ i les dots vocals de tots els assistents a la Flashmob, Michael recupera a Sally just quan aquesta està a punt de pujar a un tren i marxar. Un happy end, com dèiem, del tot previsible per part de l’espectador. Però més enllà d’aquesta història a tres bandes, els dos personatges masculins també representen l’estereotip de les dues classes socials: Michael, el de les classes populars fanàtic de futbol i treballador d’una factoria; i el galant guaperes figurat com un culte intel•lectual (se’l presenta per primer cop llegint el diari) que coneix perfectament l’art de la seducció i intenta, fins i tot, desafiar a l’espectador. Un desafiament que augmenta l’empatia del televident vers l’innocent Michael.
Però si fins ara totes les cançons d’òpera s’havien presentat sempre versionades en anglès i amb unes lletres creades expressament per fer avançar la narració, Michael canta la que podríem denominar com a la ‘cançó de la decisió’ en versió original i en italià. Es tracta de La donn’e mobile, la peça leit-motive del personatge masculí, que ara s’intenta elevar de nou el nivell cultural (amb la versió original) i potencia el clímax del programa en aquest final feliç gràcies, també, a l’ajuda de la realització. Un resultat esperat que finalitza amb la interpretació coral de tots els assistents cantant a l’unisó i acompanyant-se amb el ritme de les seves mans. Una escena que recorda al reconegut concert de primer d’any retransmès des de Viena a bona part del continent europeu. I és que probablement les festes de Nadal són les úniques dates en les quals les cadenes de televisió de l’Estat s’atreveixen a programar música clàssica i òpera. Com si inconscientment, unissin l’elitisme de la música clàssica a la tradició de les festes nadalenques. A tot això em pregunto si potser aquest Nadal Televisió de Catalunya hauria d’intentar convocar una versió de la Flashmob: The Opera en horari de prime time i des de l’Estació de Sants per tal de tornar a acostar la població a les infraestructures i recuperar la confiança vers la Renfe. Però vist amb els prismàtics actuals, potser aquesta seria avui una aposta massa arriscada, que no només traspassaria el llindar dels formats sinó que, més enllà de la hibridació, TV3 vessaria la seva tasca de servei públic de la televisió. Quedem-nos amb el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música Catalana retransmès en directe des del segon canal de Televisió de Catalunya i continuem apostant sobre segur amb el cinema, els esports i les ficcions.
Cadena: BBC
Any de producció: 2004
País: Anglaterra
Duració: 60’
Gènere: Performing Arts
Sèries policíaques o de metges, info-shows de tota mena i qualitats, cinema i esports -sobretot futbol i F1- imperen en les graelles actuals de l’Estat espanyol. I és que les cadenes programen segons el que vol l’audiència o els telespectadors miren –mirem- allò que se’ns imposa? Aquest debat s’ha convertit ja en el tòpic de qualsevol discussió al voltant de l’oferta televisiva: què és abans, l’ou o la gallina?
Sense abandonar completament aquest quid, em pregunto si en el panorama televisiu actual tindria cabuda un espai de música clàssica o òpera en horari de prime time. És a dir, si les cadenes es llançarien a la piscina i gosarien programar un element originalment elitista en un horari de màxima audiència on el que es busca és la complicitat d’aquell target més comercial i aquells índex d’audiència més alts i, per tant, unes forquilles de públic molt àmplies. Potser és que la transgressió en la televisió passa per obrir més els ventalls culturals?, serà que la hibridació de formats passa per la mescla dels nivells de cultura? Això és el que precisament trobem a Flashmob: The Opera, on un show híbrid entre l’entreteniment, el gènere dramàtic i el musical apropa l’elitisme de l’òpera amb l’esport més mediàtic i popular en un dels espais més eclèctics i dinàmics de qualsevol ciutat. Tres elements, òpera, esport i quotidianitat que, pivotats sobre una narració fictícia retransmesa en directe, converteixen aquest Flashmob: The Opera en un programa a cavall entre la High Culture i la Mass Culture. I és que el mateix títol del programa ja equipara els dos nivells culturals incloent-ne un dins l’altre a través del signe de puntuació(:). Així doncs, tal com el nom indica, la BBC rebaixa l’òpera al nivell de la cultura de masses a través d’una Flashmob retransmesa en directe des d’una estació. Un directe que s’evidencia gràcies a l’activitat de la megafonia de la infraestructura i la interactivitat dels transeünts que irrompen en l’escena fins al punt de convertir-se en un element més del cor.
Però l’òpera no només es banalitza en aquesta Flashmob sinó que el programa pren l’estructura d’aquest art per al desenvolupament de la ficció: els actes. Uns actes que són presentats per la figura d’un conductor, que actua com a mestre de cerimònies (vestit amb americana i camisa per marcar les distàncies amb els transeünts de l’estació), i comentats per la figura d’un ‘expert’ al més pur estil d’un analista esportiu al acabar un partit. Un expert que es presenta com un llumbreres inaccessible que fa gala dels seus coneixements allunyat de l’escena. I és que el programa habilita un set a la mateixa estació de Paddington, des d’on presentador i analista repassen l’escena a través d’un plasma. Una situació que, tal i com s’ha anunciat abans, realment recorda a l’anàlisi d’un partit de futbol. Potser és que l’escena no es divideix en actes, tal i com resa la sobreimpressió de la pantalla, sinó en dues parts com les d’un partit de futbol.
I és que el futbol és el punt de partida del conflicte de la ficció. Un esport de masses que a Flashmob: The Opera hi surt doblement representat. Per una banda aquesta estereotipada discussió entre la parella protagonista i, per l’altra, la intervenció dels hooligans anglesos del Chelsea com a components d’un dels cors participants. El Chelsea F.C, un element d’identitat anglesa; això sí, és clar, el club d’un dels barris més elitistes de la ciutat de Londres. Uns hooligans, els anglesos en general, que també acostumen a fer ús del ritme de les cançons operístiques per inventar els càntics d’ànim als seus equips. Una identitat, la british, que en aquest capítol de Flashmob també es representa amb la intervenció del cor format per la policia londinenca. I és que a través de les incursions d’aquests col•lectius, podríem dir que Flashmob: The Opera intenta obrir el ventall d’interessos del públic; igual com ho intenta fent ús d’algunes de les infraestructures públiques més característics i identitàries de la ciutat: l’estació de trens de Paddington i el Tube. Sembla com si la BBC intentés dir a l’espectador que l’òpera ha sortit dels reduïts Opera House per impregnar la ciutat fins als subsòls.
Però tornant a l’estructura de la història, aquesta no només segueix la forma en actes –o parts- descrita anteriorment sinó el típic desenvolupament de ‘presentació, nus i desenllaç’ de tota obra dramàtica. Un desenllaç que aquí és un clar happy end. La història, com hem dit, arranca amb una discussió provocada per la forta afició pel futbol d’en Michael, el protagonista, amb la seva parella, la Sally; continua amb la intenció d’ella de marxar amb el primer tren i l’arribada del tercer en discòrdia per intentar seduir-la, i acaba amb la reconciliació dels dos protagonistes. Ajudat pel seu ‘àngel de la guàrdia’ i les dots vocals de tots els assistents a la Flashmob, Michael recupera a Sally just quan aquesta està a punt de pujar a un tren i marxar. Un happy end, com dèiem, del tot previsible per part de l’espectador. Però més enllà d’aquesta història a tres bandes, els dos personatges masculins també representen l’estereotip de les dues classes socials: Michael, el de les classes populars fanàtic de futbol i treballador d’una factoria; i el galant guaperes figurat com un culte intel•lectual (se’l presenta per primer cop llegint el diari) que coneix perfectament l’art de la seducció i intenta, fins i tot, desafiar a l’espectador. Un desafiament que augmenta l’empatia del televident vers l’innocent Michael.
Però si fins ara totes les cançons d’òpera s’havien presentat sempre versionades en anglès i amb unes lletres creades expressament per fer avançar la narració, Michael canta la que podríem denominar com a la ‘cançó de la decisió’ en versió original i en italià. Es tracta de La donn’e mobile, la peça leit-motive del personatge masculí, que ara s’intenta elevar de nou el nivell cultural (amb la versió original) i potencia el clímax del programa en aquest final feliç gràcies, també, a l’ajuda de la realització. Un resultat esperat que finalitza amb la interpretació coral de tots els assistents cantant a l’unisó i acompanyant-se amb el ritme de les seves mans. Una escena que recorda al reconegut concert de primer d’any retransmès des de Viena a bona part del continent europeu. I és que probablement les festes de Nadal són les úniques dates en les quals les cadenes de televisió de l’Estat s’atreveixen a programar música clàssica i òpera. Com si inconscientment, unissin l’elitisme de la música clàssica a la tradició de les festes nadalenques. A tot això em pregunto si potser aquest Nadal Televisió de Catalunya hauria d’intentar convocar una versió de la Flashmob: The Opera en horari de prime time i des de l’Estació de Sants per tal de tornar a acostar la població a les infraestructures i recuperar la confiança vers la Renfe. Però vist amb els prismàtics actuals, potser aquesta seria avui una aposta massa arriscada, que no només traspassaria el llindar dels formats sinó que, més enllà de la hibridació, TV3 vessaria la seva tasca de servei públic de la televisió. Quedem-nos amb el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música Catalana retransmès en directe des del segon canal de Televisió de Catalunya i continuem apostant sobre segur amb el cinema, els esports i les ficcions.
26.11.07
Felicitats avis!
Avi, àvia, no sé què fa que últimament cregui en les senyals. La setmana passada, precisament el dijous 15, la Mònica Terribas 
ens va posar un programa de ‘La vida en un xip’. ‘El recordeu?, -ens deia- primer feien ‘La granja’ i després el debat d’en Puyal...’. Mentre ella parlava, em vaig distreure un moment i ràpidament em va venir una imatge al cap. Una escena que durant anys es repetia cada divendres: l’avi i la Teta al sofà marró que teníem abans, l’àvia a la butaca del costat de la porta, i jo a la seva falda. Tots quatre miràvem junts les peripècies d’en Mercader i després jo m’adormia com un angelet (endimoniat diuen que era) amb l’escalfor de l’àvia. Després, un got de llet calenta amb cola-cao i a dormir. Bona nit.
‘Hi havia una vegada una cabreta que tenia set filletes’... Cada dissabte al matí, la Laia i jo ens colàvem al llit dels avis. Cada una al seu costat preferit, escoltàvem el conte de les set cabretes una vegada i una altra. Ens el sabíem de memòria, però volíem que l’àvia ens expliqués el nostre conte de bon dia mentre encara notàvem l’olor de l’avi al coixí. Ell sempre es llevava aviat, se n’anava a traginar porcs amb el camió i tornava a l’hora de dinar. Espaguetis amb tomata i molt de formatge ratllat, és clar! – bé, per l’avi sense formatge. Però ell no ens volia fer cap petó fins que no s’havia tret el mono i dutxat. Llavors no només un de petó, i dos també són pocs per nosaltres, sinó sempre quatre petons, dos a cada galta.
Recordo perfectament els dimecres sopant a casa els avis. Sempre amb el foc encès a l’hivern i un partit de la Champions a la tele. Com aquell 20 de maig del 1992! Tinc gravada a la ment la imatge de la mare i jo saltant a la cuina mentre en Koeman marcava i el dibuix d’en Jordi Culé es tornava boig a la pantalla. Podria fins i tot dir quina roba portàvem tots sis, però no ho faré, ara això és irrellevant. I l’avi content, eufòric com mai -i tan nerviós com avui-, obrint tot seguit una ampolla de cava. L’esperit català de les grans celebracions, el mateix cava amb el que tots brindem avui per la vostra felicitat.
També recordo aquelles passejades per La Clota mirant com marxaven i arribaven les barques; i aquelles escapades d’estiu a Cambrils: l’avi, l’àvia, la Teta i jo, en aquell hotel on ‘no volien pas nenes que no mengessin’. Alguns anys els pares s’unien a nosaltres l’últim dia en tornar del seu viatge de torn. O aquells dinars a Rabós i aquells sopars de Sant Andreu tots junts al menjador de Borrassà; i aquells àpats de Sant Narcís amb la Tia de Girona, sempre era un dia d’estreno! Passats quatre dies i ja era Nadal un altre cop, amb el tió que s’escalfava a la vora del foc i es menjava les taronges de l’avi. I un any nou que començava amb els canelons de l’àvia i la Padrina ocupant el cap de taula amb el seu got de vermut per amanir l’aperitiu. I de Nadal a Setmana Santa, tots a fer brunyols a Borrassà, cada any més quilos. I la Laia i jo els ensucràvem -i els ensucrem encara- mentre insistíem a l’àvia una vegada i una altra que obrís el seu restaurant. Can Delfí, opinàvem sempre que s’havia de dir, i l’àvia cuinaria els seus millors plats, mentre l’avi portaria els comptes.
Podria continuar explicant anècdotes, moltes anècdotes, any rere any, Nadal a Nadal, aniversari a aniversari, festa a festa, diumenge a diumenge. Anècdotes totes
elles plenes d’amor, de felicitat, de família, que tots guardem a les nostres memòries. Una família admirable que no hagués estat possible sense vosaltres dos, sense el vostre amor, sense el vostre caliu. Una família que és per mi, per nosaltres, el més important d’aquest món. Un amor que vosaltres ja heu fet durar més de 50 anys i heu sabut transmetre a la mama i al papa, i a nosaltres dues, les vostres nétes. Un amor somniat per a molts. I és que com a mínim jo de gran vull ser com vosaltres. Feliç com el primer dia després de 50 anys d’amor.
Avi, àvia, Moltes felicitats.
Us estimem molt.
Cantallops, 25 de novembre del 2007.
ens va posar un programa de ‘La vida en un xip’. ‘El recordeu?, -ens deia- primer feien ‘La granja’ i després el debat d’en Puyal...’. Mentre ella parlava, em vaig distreure un moment i ràpidament em va venir una imatge al cap. Una escena que durant anys es repetia cada divendres: l’avi i la Teta al sofà marró que teníem abans, l’àvia a la butaca del costat de la porta, i jo a la seva falda. Tots quatre miràvem junts les peripècies d’en Mercader i després jo m’adormia com un angelet (endimoniat diuen que era) amb l’escalfor de l’àvia. Després, un got de llet calenta amb cola-cao i a dormir. Bona nit.‘Hi havia una vegada una cabreta que tenia set filletes’... Cada dissabte al matí, la Laia i jo ens colàvem al llit dels avis. Cada una al seu costat preferit, escoltàvem el conte de les set cabretes una vegada i una altra. Ens el sabíem de memòria, però volíem que l’àvia ens expliqués el nostre conte de bon dia mentre encara notàvem l’olor de l’avi al coixí. Ell sempre es llevava aviat, se n’anava a traginar porcs amb el camió i tornava a l’hora de dinar. Espaguetis amb tomata i molt de formatge ratllat, és clar! – bé, per l’avi sense formatge. Però ell no ens volia fer cap petó fins que no s’havia tret el mono i dutxat. Llavors no només un de petó, i dos també són pocs per nosaltres, sinó sempre quatre petons, dos a cada galta.
Recordo perfectament els dimecres sopant a casa els avis. Sempre amb el foc encès a l’hivern i un partit de la Champions a la tele. Com aquell 20 de maig del 1992! Tinc gravada a la ment la imatge de la mare i jo saltant a la cuina mentre en Koeman marcava i el dibuix d’en Jordi Culé es tornava boig a la pantalla. Podria fins i tot dir quina roba portàvem tots sis, però no ho faré, ara això és irrellevant. I l’avi content, eufòric com mai -i tan nerviós com avui-, obrint tot seguit una ampolla de cava. L’esperit català de les grans celebracions, el mateix cava amb el que tots brindem avui per la vostra felicitat.
També recordo aquelles passejades per La Clota mirant com marxaven i arribaven les barques; i aquelles escapades d’estiu a Cambrils: l’avi, l’àvia, la Teta i jo, en aquell hotel on ‘no volien pas nenes que no mengessin’. Alguns anys els pares s’unien a nosaltres l’últim dia en tornar del seu viatge de torn. O aquells dinars a Rabós i aquells sopars de Sant Andreu tots junts al menjador de Borrassà; i aquells àpats de Sant Narcís amb la Tia de Girona, sempre era un dia d’estreno! Passats quatre dies i ja era Nadal un altre cop, amb el tió que s’escalfava a la vora del foc i es menjava les taronges de l’avi. I un any nou que començava amb els canelons de l’àvia i la Padrina ocupant el cap de taula amb el seu got de vermut per amanir l’aperitiu. I de Nadal a Setmana Santa, tots a fer brunyols a Borrassà, cada any més quilos. I la Laia i jo els ensucràvem -i els ensucrem encara- mentre insistíem a l’àvia una vegada i una altra que obrís el seu restaurant. Can Delfí, opinàvem sempre que s’havia de dir, i l’àvia cuinaria els seus millors plats, mentre l’avi portaria els comptes.
Podria continuar explicant anècdotes, moltes anècdotes, any rere any, Nadal a Nadal, aniversari a aniversari, festa a festa, diumenge a diumenge. Anècdotes totes
elles plenes d’amor, de felicitat, de família, que tots guardem a les nostres memòries. Una família admirable que no hagués estat possible sense vosaltres dos, sense el vostre amor, sense el vostre caliu. Una família que és per mi, per nosaltres, el més important d’aquest món. Un amor que vosaltres ja heu fet durar més de 50 anys i heu sabut transmetre a la mama i al papa, i a nosaltres dues, les vostres nétes. Un amor somniat per a molts. I és que com a mínim jo de gran vull ser com vosaltres. Feliç com el primer dia després de 50 anys d’amor.Avi, àvia, Moltes felicitats.
Us estimem molt.
Cantallops, 25 de novembre del 2007.
5.11.07
Entrevista a Josep Pernau, periodista i columnista de El Periódico
‘Vull una feina on ningú depengui de mi’
Per a Míriam, aquest recull d’acudits que avui en dia són un luxe i fa anys van ser una necessitat. Amb la meva amistat. Josep Pernau.
- Recorda sobre què va escriure la seva primera columna?
Recordo perfectament la data, 1 de setembre de 1980, però el tema... ara, si em preguntes perquè va néixer, també t’ho explicaré.
- Per què va néixer doncs?
Jo abans de El Periódico, havia estat director de El Mundo Diario, la revista Destino i el Diari de Barcelona i, per raons diferents, tot va acabar malament. Així, quan el director de El Periódico em va cridar, jo li vaig dir: ‘vull una feina on ningú depengui de mi’, i així va néixer la columna.
- I perquè la seva columna es diu Opus mei?
Perquè volia fer un tema tractat amb ironia i volia demostrar-ho amb un títol irònic. En llatí macarrònic i incorrecte seria com dir Obra meva, però en canvi recorda a Opus Dei.
- Quan l’ha d’escriure, com decideix el tema?
Doncs tinc una bàscula dins meu i peso el que m’interessa més, però a vegades m’equivoco.
- I sobre quin tema no escriuria mai?
Un tema que incités a l’odi, a la destrucció.
- De petit vostè ja volia ser periodista?
No, jo vaig exercir dos anys el magisteri i estava a Lleida per tornar a començar un curs i va sortir un anunci d’una escola de periodisme que s’inaugurava a Barcelona i vaig dir ‘això és lo meu’, i fins ara.
- Així, vostè considera que un periodista es crea, o s’és periodista?
Això és un debat antiquíssim. Neix o es fa? A veure, un periodista ha de ser una persona amb unes condicions, i una d’elles és la curiositat universal. No es pot ser periodista si no s’és una persona curiosa, i si tu tens vocació, tindràs aquesta curiositat.
- I per tant què és el periodisme?
Informació, fets.
- I què és el que més li atrau del periodisme?
Servir el que passa, fer d’intermediaris.
- Vostè cap on creu que va el periodisme d’avui dia?
Cap a un periodisme de més opinió. Cap al columnisme si vols que et digui. Els nostres adversaris ja donen la informació pura i dura, i per tant, nosaltres hem de donar opinió.
- I això és bo o dolent?
És el millor que pot passar. Pels fets tots les diaris són iguals i amb l’opinió es diferencien els uns dels altres.
- He portat el seu últim llibre l’‘Humor en combat’...
Hi ha acudits bons eh? N’hi ha un d’una senyora que porta el nen al metge i diu: ‘mira doctor que estic molt preocupada. Aquest nen és un sàdic, fa mal a tothom, maltracta als animals, escup al ventre de les embarassades, pega als nens petits... M’avergonyeixo d’ell, quan sigui gran hauré de negar que és fill meu’... I el metge li diu: ‘quina edat té?’ ‘4 anys’, respon. I el metge li contesta: ‘Ui no es preocupi, canviarà, serà dolç, simpàtic, amable’... Agraïda, la dona li diu: ‘Ai senyor tota la vida me’n recordaré de vostè’. ‘Sí si –diu el metge-, vagi-se’n tranquil·la senyora Hitler’. És bo!
- Com va començar doncs el projecte d’aquest llibre?
L’any 1989 va caure el mur de Berlín i la primavera següent vaig anar a visitar els països de la URSS. El primer cop que vaig anar a Varsòvia, a Polònia, em van dir una frase que em va agradar molt: ‘ens ho van prendre tot menys les ganes de riure’. O sigui l’humor donava moral a la gent que patia la dictadura. Així, em va agafar l’obsessió de guardar acudits, buscar-ne... i ha sortit aquest llibre d’humor clandestí, artesà.
- Un llibre d’humor una mica polític també.
Sí, també.
- I com a periodista polític, com titularia una columna sobre la política catalana?
‘Els del tripartit n’han après’.
- I l’espanyola?
Seria molt negatiu perquè el PP fa una política de destrucció i de crear problemes.
- És per això que la premsa de Madrid està tan crispada?
A Madrid hi ha un enfrontament entre dos grups de mitjans marcat per una manca de respecte. Aquí estem domesticats; La Vanguardia i El Periódico se la fumen i discuteixen, però sempre es respecten.
- I és lícit que els mitjans s’ataquin entre ells per la seva ideologia?
Jo crec que es pot discrepar amb la línia editorial, sense faltar-se mai el respecte. Però ens agradi o no són mitjans de comunicació i són lliures per enfocar-los com vulguin, mentre informin.
- Creu vostè que el periodisme, o el columnisme, està obert a tothom?
Totes les professions estan obertes a tothom.
- Sí, però un periodista mai exerciria de metge, perquè un metge pot escriure una columna?
Perquè la premsa es basa en la llibertat d’expressió i tothom pot accedir a la premsa, en canvi no tothom pot accedir al tractament d’una malaltia. Hi ha una dita que diu, ‘la millor llei de premsa és la que no existeix’, i d’això en fan una professió.
- En el seu llibre ‘Memòries: Confesso que sóc periodista’...
L’has llegit?
- Alguns fragments per poder preparar l’entrevista. Doncs al llibre vostè parlava del periodisme durant el franquisme. Com el va viure?
La premsa estava totalment intervinguda. Suprimien tot el que no coincidia amb el seu punt de vista, i a vegades també afegien. Recordo un dia que Franco va venir a Barcelona. Havia passat pel Passeig de Gràcia i havia anat a la Plaça de Toros, però a la informació no es parlava de com havia anat d’un lloc a l’altre i hi van afegir una nota que deia: ‘un parrafo de aplausos entre el Paseo de Gracia i la Plaza de Toros’.
- I vostè creu que el periodisme d’aquest país encara està afectat pel trauma del franquisme?
Alguns tics potser si que té.
- Tics com quins?
Per exemple, la premsa més canalla, o sigui l’extrema-dreta, la Cope, defensen les seves bajanades en nom de la llibertat d’expressió. Federico Jiménez Losantos fa una mitificació indigna de la llibertat d’expressió i usa el mateix argument que els demòcrates.
- Perdoni la indiscreció, un periodista es jubila?
Home jo ja estic jubilat.
- Però continua escrivint.
Sí, estic administrativament jubilat, però la meva curiositat guanya a l’edat.
- Doncs una curiositat meva per acabar, sobre què escriurà el proper Opus Mei?
Sobre la visita de l’Acebes d’ahir.
- Em podria dedicar el llibre.
Per a Míriam, aquest recull d’acudits que avui en dia són un luxe i fa anys van ser una necessitat. Amb la meva amistat. Josep Pernau.
- Recorda sobre què va escriure la seva primera columna?
Recordo perfectament la data, 1 de setembre de 1980, però el tema... ara, si em preguntes perquè va néixer, també t’ho explicaré.
- Per què va néixer doncs?
Jo abans de El Periódico, havia estat director de El Mundo Diario, la revista Destino i el Diari de Barcelona i, per raons diferents, tot va acabar malament. Així, quan el director de El Periódico em va cridar, jo li vaig dir: ‘vull una feina on ningú depengui de mi’, i així va néixer la columna.
- I perquè la seva columna es diu Opus mei?
Perquè volia fer un tema tractat amb ironia i volia demostrar-ho amb un títol irònic. En llatí macarrònic i incorrecte seria com dir Obra meva, però en canvi recorda a Opus Dei.
- Quan l’ha d’escriure, com decideix el tema?
Doncs tinc una bàscula dins meu i peso el que m’interessa més, però a vegades m’equivoco.
- I sobre quin tema no escriuria mai?
Un tema que incités a l’odi, a la destrucció.
- De petit vostè ja volia ser periodista?
No, jo vaig exercir dos anys el magisteri i estava a Lleida per tornar a començar un curs i va sortir un anunci d’una escola de periodisme que s’inaugurava a Barcelona i vaig dir ‘això és lo meu’, i fins ara.
- Així, vostè considera que un periodista es crea, o s’és periodista?
Això és un debat antiquíssim. Neix o es fa? A veure, un periodista ha de ser una persona amb unes condicions, i una d’elles és la curiositat universal. No es pot ser periodista si no s’és una persona curiosa, i si tu tens vocació, tindràs aquesta curiositat.
- I per tant què és el periodisme?
Informació, fets.
- I què és el que més li atrau del periodisme?
Servir el que passa, fer d’intermediaris.
- Vostè cap on creu que va el periodisme d’avui dia?
Cap a un periodisme de més opinió. Cap al columnisme si vols que et digui. Els nostres adversaris ja donen la informació pura i dura, i per tant, nosaltres hem de donar opinió.
- I això és bo o dolent?
És el millor que pot passar. Pels fets tots les diaris són iguals i amb l’opinió es diferencien els uns dels altres.
- He portat el seu últim llibre l’‘Humor en combat’...
Hi ha acudits bons eh? N’hi ha un d’una senyora que porta el nen al metge i diu: ‘mira doctor que estic molt preocupada. Aquest nen és un sàdic, fa mal a tothom, maltracta als animals, escup al ventre de les embarassades, pega als nens petits... M’avergonyeixo d’ell, quan sigui gran hauré de negar que és fill meu’... I el metge li diu: ‘quina edat té?’ ‘4 anys’, respon. I el metge li contesta: ‘Ui no es preocupi, canviarà, serà dolç, simpàtic, amable’... Agraïda, la dona li diu: ‘Ai senyor tota la vida me’n recordaré de vostè’. ‘Sí si –diu el metge-, vagi-se’n tranquil·la senyora Hitler’. És bo!
- Com va començar doncs el projecte d’aquest llibre?
L’any 1989 va caure el mur de Berlín i la primavera següent vaig anar a visitar els països de la URSS. El primer cop que vaig anar a Varsòvia, a Polònia, em van dir una frase que em va agradar molt: ‘ens ho van prendre tot menys les ganes de riure’. O sigui l’humor donava moral a la gent que patia la dictadura. Així, em va agafar l’obsessió de guardar acudits, buscar-ne... i ha sortit aquest llibre d’humor clandestí, artesà.
- Un llibre d’humor una mica polític també.
Sí, també.
- I com a periodista polític, com titularia una columna sobre la política catalana?
‘Els del tripartit n’han après’.
- I l’espanyola?
Seria molt negatiu perquè el PP fa una política de destrucció i de crear problemes.
- És per això que la premsa de Madrid està tan crispada?
A Madrid hi ha un enfrontament entre dos grups de mitjans marcat per una manca de respecte. Aquí estem domesticats; La Vanguardia i El Periódico se la fumen i discuteixen, però sempre es respecten.
- I és lícit que els mitjans s’ataquin entre ells per la seva ideologia?
Jo crec que es pot discrepar amb la línia editorial, sense faltar-se mai el respecte. Però ens agradi o no són mitjans de comunicació i són lliures per enfocar-los com vulguin, mentre informin.
- Creu vostè que el periodisme, o el columnisme, està obert a tothom?
Totes les professions estan obertes a tothom.
- Sí, però un periodista mai exerciria de metge, perquè un metge pot escriure una columna?
Perquè la premsa es basa en la llibertat d’expressió i tothom pot accedir a la premsa, en canvi no tothom pot accedir al tractament d’una malaltia. Hi ha una dita que diu, ‘la millor llei de premsa és la que no existeix’, i d’això en fan una professió.
- En el seu llibre ‘Memòries: Confesso que sóc periodista’...
L’has llegit?
- Alguns fragments per poder preparar l’entrevista. Doncs al llibre vostè parlava del periodisme durant el franquisme. Com el va viure?
La premsa estava totalment intervinguda. Suprimien tot el que no coincidia amb el seu punt de vista, i a vegades també afegien. Recordo un dia que Franco va venir a Barcelona. Havia passat pel Passeig de Gràcia i havia anat a la Plaça de Toros, però a la informació no es parlava de com havia anat d’un lloc a l’altre i hi van afegir una nota que deia: ‘un parrafo de aplausos entre el Paseo de Gracia i la Plaza de Toros’.
- I vostè creu que el periodisme d’aquest país encara està afectat pel trauma del franquisme?
Alguns tics potser si que té.
- Tics com quins?
Per exemple, la premsa més canalla, o sigui l’extrema-dreta, la Cope, defensen les seves bajanades en nom de la llibertat d’expressió. Federico Jiménez Losantos fa una mitificació indigna de la llibertat d’expressió i usa el mateix argument que els demòcrates.
- Perdoni la indiscreció, un periodista es jubila?
Home jo ja estic jubilat.
- Però continua escrivint.
Sí, estic administrativament jubilat, però la meva curiositat guanya a l’edat.
- Doncs una curiositat meva per acabar, sobre què escriurà el proper Opus Mei?
Sobre la visita de l’Acebes d’ahir.
- Em podria dedicar el llibre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)