S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.
De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.
Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).
Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)
I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.
8.3.09
Diferències culturals
La immigració és perjudicial o el contacte cultural és enriquidor?
‘El contacte directe amb diferents cultures és molt enriquidor i sovint ens dóna moments gratificants’, afirma Carles López, director de l’Àrea Bàsica de Salut de Salt. Salt, al Gironès, és un dels municipis catalans amb més població immigrant; provinents de països subsaharians, sud-americans o bàltics, són molts els nouvinguts que han trobat a la ciutat de Salt aquella oportunitat que buscaven. Però segons el membre del Comitè Executiu del grup polític Plataforma X Catalunya Víctor González, ‘la concentració massiva d’immigrants crea guetos, nuclis de delinqüència, fa la convivència més difícil i obliga als catalans a marxar a llocs més tranquils’. I és que segons PxC, la immigració que pateix Catalunya és ‘perjudicial perquè suposa una competència a la gent autòctona tant pel que fa a prestacions, feina o serveis’.
‘Molta més gent en molt poc temps ha creat un augment de la saturació dels serveis sanitaris’, assegura amb contundència Víctor González. Però si s’avalua de manera global, s’evidencia que els nouvinguts no són més consumidors del sistema sanitari sinó que en fan un ús diferent. I és que segons Carles López, ‘aquest col·lectiu acostuma a freqüentar els serveis d’urgències per adaptar-se millor als seus horaris laborals’. A més a més, segons el director de l’ABS de Salt, ‘molts immigrants són hereus d’una cultura de supervivència on les malalties sense clares manifestacions objectives són difícils d’entendre’, fet pel qual sovint recorren als serveis d’urgències. Un ús dels serveis sanitaris que, segons el membre del Comitè Executiu de PXC, ‘crearà un dèficit difícil de superar perquè aquests nouvinguts no cotitzen a la seguretat social’. Però ‘ajudar en aquestes situacions és una qüestió simplement humanitària’, diu López. I és que des de l’ABS de Salt tots els pacients, provinguin d’on provinguin, són persones. No obstant, Carles López també destaca que la diferència cultural sovint els fa viure situacions sorprenents com per exemple que ‘encara en ple segle XXI acudeixen a les nostres consultes noies que ens demanen el certificat de virginitat per poder-se casar’, explica. I precisament són aquestes anècdotes culturals les que des de Plataforma x Catalunya fan servir com a bandera quan titllen als nouvinguts de ‘no voler adaptar-se als nostres usos i costums’.
‘El contacte directe amb diferents cultures és molt enriquidor i sovint ens dóna moments gratificants’, afirma Carles López, director de l’Àrea Bàsica de Salut de Salt. Salt, al Gironès, és un dels municipis catalans amb més població immigrant; provinents de països subsaharians, sud-americans o bàltics, són molts els nouvinguts que han trobat a la ciutat de Salt aquella oportunitat que buscaven. Però segons el membre del Comitè Executiu del grup polític Plataforma X Catalunya Víctor González, ‘la concentració massiva d’immigrants crea guetos, nuclis de delinqüència, fa la convivència més difícil i obliga als catalans a marxar a llocs més tranquils’. I és que segons PxC, la immigració que pateix Catalunya és ‘perjudicial perquè suposa una competència a la gent autòctona tant pel que fa a prestacions, feina o serveis’.
‘Molta més gent en molt poc temps ha creat un augment de la saturació dels serveis sanitaris’, assegura amb contundència Víctor González. Però si s’avalua de manera global, s’evidencia que els nouvinguts no són més consumidors del sistema sanitari sinó que en fan un ús diferent. I és que segons Carles López, ‘aquest col·lectiu acostuma a freqüentar els serveis d’urgències per adaptar-se millor als seus horaris laborals’. A més a més, segons el director de l’ABS de Salt, ‘molts immigrants són hereus d’una cultura de supervivència on les malalties sense clares manifestacions objectives són difícils d’entendre’, fet pel qual sovint recorren als serveis d’urgències. Un ús dels serveis sanitaris que, segons el membre del Comitè Executiu de PXC, ‘crearà un dèficit difícil de superar perquè aquests nouvinguts no cotitzen a la seguretat social’. Però ‘ajudar en aquestes situacions és una qüestió simplement humanitària’, diu López. I és que des de l’ABS de Salt tots els pacients, provinguin d’on provinguin, són persones. No obstant, Carles López també destaca que la diferència cultural sovint els fa viure situacions sorprenents com per exemple que ‘encara en ple segle XXI acudeixen a les nostres consultes noies que ens demanen el certificat de virginitat per poder-se casar’, explica. I precisament són aquestes anècdotes culturals les que des de Plataforma x Catalunya fan servir com a bandera quan titllen als nouvinguts de ‘no voler adaptar-se als nostres usos i costums’.
9.11.08
Videoclipejant en silenci
'Espiral del Silencio', n-Dimensiones. Un videoclip de Judit Canela, Míriam Gifre i Mariona Peraire.
El videoclip s'ha disassociat un cop penjat al youtube i ara no quadra, però us en podeu fer una idea.
2.10.08
6.9.08
Pactem?
BTV visita el nostre pis en plena setmana de càstings per llogar l'habitació.
http://www.barcelonatv.com/videoCarta/player.php?idProgVSD=2525&cercaProgrames=138&fInici=31/08/2008&fFin=31/08/2008&page=1
I ja la tenim llogada!
http://www.barcelonatv.com/videoCarta/player.php?idProgVSD=2525&cercaProgrames=138&fInici=31/08/2008&fFin=31/08/2008&page=1
I ja la tenim llogada!
10.8.08
FELICITATS MAMA!!!!
Només seran unes paraules ‘senzilles i tendres’ com cantaria en Serrat…
Per molt que ho intenti, m’és imposible recordar el teu naixement ara fa 50 anys, ni els teus primers passos, ni la teva primera comunió, tot i que em puc imaginar alguns dels fotogrames de la teva infantesa. Tampoc puc recordar els teus inicis amb el papa, encara que reconec que m’agradaria poder-ho espiar per algun forat, ni els teus anys d’universitat a Barcelona, on segur que et va sorgir aquesta devoció per la ciutat. No puc parlar gaire del teu casament amb el papa, ni de quan va néixer la Laia, ni tan sols de quan vaig arribar jo, quasi un mes més tard del previst. Ja és estrany en mi, però ni tan sols recordo si vaig plorar o no el dia que em vau batejar.
Crec que els meus records comencen quan et vas convertir en la Dra. Sala de L’Escala, i la Laia i jo en ‘les filles de la Dra. Sala’. I anàvem a cole a Les Escolàpies, cada dia la mateixa cerimònia: el papa ens despertava, bebíem la llet a la cuina amb aquelles palles recargolades, ens vesties, ens pentinaves i després ens deies adéu des de la finestra del pis amb la Dana als braços. I ens deixàvem l’entrepà i tu ens el duies a cole, o trucaves a la Fina perquè ens deixés sortir a comprar-lo. Això sí, el primer dia de cole sempre ens acompanyaves tu, i no sé perquè, però cada any fèiem tard. Feia dies que teníem els llibres forrats, la motxilla nova, amb la carpeta, la llibreta, l’estoig, la goma, el regle i tot de conjunt, però crec que mai vaig arribar a sentir el timbre del primer dia. Recordo quan una vegada vas venir com a mare acompanyant a una excursió a una granja de vaques, diria que feia Jardí d’Infància. I no sé si aquell dia portava texans o xàndal, però molt probablement anava de conjunt amb la Laia. Ella i jo sempre vestides iguals, de dalt a baix, camisa, jersei, vermudes, mitges, sabates i fins i tot calces! Però sempre de vint-i-un botó! I encara que passin els anys, la Laia i jo continuem tenint els mateixos gustos en el vestir, segur que això és una herència infantil! Culpable mama!
Podria transcriure a la perfecció la quantitat de vegades que la Laia i el papa et van explicar la diferència entre art gòtic i art romànic. Avui a Poblet, demà a Santes Creus, uns anys més tard a alguna catedral d’Europa. Tot Europa amunt i avall amb cotxe, començant per París, perdó, m’equivoco, començant per Eurodisney, la nostra fantasia! Les nines, en Peter Pan, en Dumbo, i els teus salts pel passadís de l’hotel cantant Heigh bo Heigh bo. O la nostra arribada a l’habitació del Sequoia Lodge el primer any: recordo quan el noi que ens va acompanyar va demanar-te quin canal volíem veure a la tele i, sense pensar-ho dues vegades, tu li vas respondre que ‘les olimpíades de Barcelona’. Era l’any 92, quants anys tenies mama? Aquell any el Barça havia guanyat la primera copa d’Europa, i tu i jo no hem vist mai el gol d’en Koeman en directe. No. Quan ell xutava, tu i jo estàvem abraçades i saltant de nervis a la cuina dels avis. Llavors encara anàvem cada diumenge a caminar fins a punta Montgó, i sempre dèiem que un dia dinaríem sobre una d’aquelles roques.
No et vull recordar les múltiples nits de guàrdia a L’Escala, llavors la Laia deia que mai seria metge, ni quan et vas trencar la cama, perquè és millor oblidar aquest prolongat episodi. Però sí aquells dies de platja a Empúries; amb el matalàs o el cocodril i el cabàs ple de galledes i pales. I la teva passió pels dolços, sigui estiu, primavera o Nadal. Tu sempre talles els torrons per la meitat, per la meitat de la meitat, per la meitat de la meitat de la meitat; encara que llavors t’ho acabis menjant tot mentre et dius a tu mateixa que ‘demà començaràs dieta’. Però l’endemà t’escapes, marxes de viatge, i és clar, no pots tornar cap a casa sense haver provat els dolços típics del teu nou destí: sacher, dulce de leche, gelats, tiramisú… I és que la teva arxiconeguda passió per viatjar ja fa temps que s’ha convertit en una epidemia per nosaltres, en una epidemia i una sana adicció.
Mama, és imposible resumir els teus 50 anys en paraules, en records, en anècdotes, en capítols, en passions… Ho he intentat. He intentat plasmar en paraules aquells mils i mils de fotogrames que, com en una pel·lícula de Woddy Allen, passen al ritme de jazz. Un film interminable, a vegades comèdia, a vegades melodrama, a vegades una mica telenovelat. Però una pel·lícula de ‘Happy End’, de ‘Happy Happy End’, encara que avui millor deixar-ho en un ‘Feliç continuarà‘. Continuarà i tu seguiràs sent la protagonista; una protagonista feliç i que fa feliç, una protagonista filla, dona, mare, amiga...
Mama, no en sé més, jo només tinc 24 anys, però gràcies a tu fa temps que sé el que és estimar.
Felicitats Mama!
L’Escala, 08-08-08
Per molt que ho intenti, m’és imposible recordar el teu naixement ara fa 50 anys, ni els teus primers passos, ni la teva primera comunió, tot i que em puc imaginar alguns dels fotogrames de la teva infantesa. Tampoc puc recordar els teus inicis amb el papa, encara que reconec que m’agradaria poder-ho espiar per algun forat, ni els teus anys d’universitat a Barcelona, on segur que et va sorgir aquesta devoció per la ciutat. No puc parlar gaire del teu casament amb el papa, ni de quan va néixer la Laia, ni tan sols de quan vaig arribar jo, quasi un mes més tard del previst. Ja és estrany en mi, però ni tan sols recordo si vaig plorar o no el dia que em vau batejar.
Crec que els meus records comencen quan et vas convertir en la Dra. Sala de L’Escala, i la Laia i jo en ‘les filles de la Dra. Sala’. I anàvem a cole a Les Escolàpies, cada dia la mateixa cerimònia: el papa ens despertava, bebíem la llet a la cuina amb aquelles palles recargolades, ens vesties, ens pentinaves i després ens deies adéu des de la finestra del pis amb la Dana als braços. I ens deixàvem l’entrepà i tu ens el duies a cole, o trucaves a la Fina perquè ens deixés sortir a comprar-lo. Això sí, el primer dia de cole sempre ens acompanyaves tu, i no sé perquè, però cada any fèiem tard. Feia dies que teníem els llibres forrats, la motxilla nova, amb la carpeta, la llibreta, l’estoig, la goma, el regle i tot de conjunt, però crec que mai vaig arribar a sentir el timbre del primer dia. Recordo quan una vegada vas venir com a mare acompanyant a una excursió a una granja de vaques, diria que feia Jardí d’Infància. I no sé si aquell dia portava texans o xàndal, però molt probablement anava de conjunt amb la Laia. Ella i jo sempre vestides iguals, de dalt a baix, camisa, jersei, vermudes, mitges, sabates i fins i tot calces! Però sempre de vint-i-un botó! I encara que passin els anys, la Laia i jo continuem tenint els mateixos gustos en el vestir, segur que això és una herència infantil! Culpable mama!
Podria transcriure a la perfecció la quantitat de vegades que la Laia i el papa et van explicar la diferència entre art gòtic i art romànic. Avui a Poblet, demà a Santes Creus, uns anys més tard a alguna catedral d’Europa. Tot Europa amunt i avall amb cotxe, començant per París, perdó, m’equivoco, començant per Eurodisney, la nostra fantasia! Les nines, en Peter Pan, en Dumbo, i els teus salts pel passadís de l’hotel cantant Heigh bo Heigh bo. O la nostra arribada a l’habitació del Sequoia Lodge el primer any: recordo quan el noi que ens va acompanyar va demanar-te quin canal volíem veure a la tele i, sense pensar-ho dues vegades, tu li vas respondre que ‘les olimpíades de Barcelona’. Era l’any 92, quants anys tenies mama? Aquell any el Barça havia guanyat la primera copa d’Europa, i tu i jo no hem vist mai el gol d’en Koeman en directe. No. Quan ell xutava, tu i jo estàvem abraçades i saltant de nervis a la cuina dels avis. Llavors encara anàvem cada diumenge a caminar fins a punta Montgó, i sempre dèiem que un dia dinaríem sobre una d’aquelles roques.
No et vull recordar les múltiples nits de guàrdia a L’Escala, llavors la Laia deia que mai seria metge, ni quan et vas trencar la cama, perquè és millor oblidar aquest prolongat episodi. Però sí aquells dies de platja a Empúries; amb el matalàs o el cocodril i el cabàs ple de galledes i pales. I la teva passió pels dolços, sigui estiu, primavera o Nadal. Tu sempre talles els torrons per la meitat, per la meitat de la meitat, per la meitat de la meitat de la meitat; encara que llavors t’ho acabis menjant tot mentre et dius a tu mateixa que ‘demà començaràs dieta’. Però l’endemà t’escapes, marxes de viatge, i és clar, no pots tornar cap a casa sense haver provat els dolços típics del teu nou destí: sacher, dulce de leche, gelats, tiramisú… I és que la teva arxiconeguda passió per viatjar ja fa temps que s’ha convertit en una epidemia per nosaltres, en una epidemia i una sana adicció.
Mama, és imposible resumir els teus 50 anys en paraules, en records, en anècdotes, en capítols, en passions… Ho he intentat. He intentat plasmar en paraules aquells mils i mils de fotogrames que, com en una pel·lícula de Woddy Allen, passen al ritme de jazz. Un film interminable, a vegades comèdia, a vegades melodrama, a vegades una mica telenovelat. Però una pel·lícula de ‘Happy End’, de ‘Happy Happy End’, encara que avui millor deixar-ho en un ‘Feliç continuarà‘. Continuarà i tu seguiràs sent la protagonista; una protagonista feliç i que fa feliç, una protagonista filla, dona, mare, amiga...
Mama, no en sé més, jo només tinc 24 anys, però gràcies a tu fa temps que sé el que és estimar.
Felicitats Mama!
L’Escala, 08-08-08
11.5.08
Dejà vu fet realitat
De petits tots hem jugat alguna vegada a mestres, també a metges, tot imitant els nostres ídols escolars. Suposo que jugant-hi a aquelles edats, algun cop ens imaginàvem de grans donant classes, escribint a la pissarra, posant exàmens i fins i tot renyant. Reconec però, que jo de petita em passava més hores jugant amb les Barbies i els Ponis i si em demanaven què volia ser de gran ho tenia ben clar: ‘perruquera de Barbies’. Com són d’innocents els nens!
No crec que mai tingui un dejà vu en aquest sentit, dubto que demà inauguri una perruqueria per Barbies. Tampoc em posaré mai una bata blanca i un fonendo al coll, encara em convertiria de cop en la pacient a la primera visita. No obstant des de fa unes setmanes sí que he vist com el meu innocent joc de professora ha passat a formar part de la meva realitat actual. No. No he deixat el Màster de TV3, la televisió encara és la meva passió. Però gràcies al MIQTV3 he pogut viure en primera persona la sensació de tenir un grup d’alumnes a davant. La sensació de que t’escolten, o senzillament et senten, de que et fan preguntes que els intentes resoldre, etc. Francament, imposa. Tu allà davant, de peu dret amb els teus papers a la mà per tal de no deixar-te res, i al teu voltant una colla de joves adolescents esperant a que els ensenyis el que pertoca. Per a mi és una sensació estranya, però també molt enriquidora.
I és que el fet de que la meva tasca en aquest projecte de ‘Investiga la investigació’ (Departament d'Ensenyament, Telefònica I+D i TV3) sigui la d’ensenyar, guiar i motivar a una colla de joves per tal de fer un reportatge televisiu m’ha fet reflexionar encara més en la meva professió, o encara futura professió. En la meva vocació, sí. No em cansaria de repetir-ho: la televisió és la meva vocació, això crec que avui ja ho puc assegurar.
No crec que mai tingui un dejà vu en aquest sentit, dubto que demà inauguri una perruqueria per Barbies. Tampoc em posaré mai una bata blanca i un fonendo al coll, encara em convertiria de cop en la pacient a la primera visita. No obstant des de fa unes setmanes sí que he vist com el meu innocent joc de professora ha passat a formar part de la meva realitat actual. No. No he deixat el Màster de TV3, la televisió encara és la meva passió. Però gràcies al MIQTV3 he pogut viure en primera persona la sensació de tenir un grup d’alumnes a davant. La sensació de que t’escolten, o senzillament et senten, de que et fan preguntes que els intentes resoldre, etc. Francament, imposa. Tu allà davant, de peu dret amb els teus papers a la mà per tal de no deixar-te res, i al teu voltant una colla de joves adolescents esperant a que els ensenyis el que pertoca. Per a mi és una sensació estranya, però també molt enriquidora.
I és que el fet de que la meva tasca en aquest projecte de ‘Investiga la investigació’ (Departament d'Ensenyament, Telefònica I+D i TV3) sigui la d’ensenyar, guiar i motivar a una colla de joves per tal de fer un reportatge televisiu m’ha fet reflexionar encara més en la meva professió, o encara futura professió. En la meva vocació, sí. No em cansaria de repetir-ho: la televisió és la meva vocació, això crec que avui ja ho puc assegurar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)