Aquesta setmana ha començat puntualment el nou curs escolar. Dilluns, quan anava cap al gimnàs -una escola de Barcelona que es converteix en un centre de fitness un cop acabades les classes-, em vaig trobar les mares i pares a la porta del centre. Esperaven els seus fills i filles amb el berenar a una mà i el paraigües a un altre, i em vaig recordar d'aquells anys a Les Escolàpies.
Des de mitjans del mes d'agost, abans fins i tot de marxar de vacances, la Laia i jo ja ho teníem tot preparat: els llibres, la motxilla (amb la seva carpeta, el seu estoig, la goma, el llapis, el regle, etc. tot de conjunt!), fins i tot la bata o el xandall de gimnàs. Però tot i tenir-ho tot apunt, el primer dia de 'cole' sempre arribàvem tard. Era l'únic dia de l'any que ens acompanyava la mare i no el pare, i cada any amb la Laia ho recordem. Això sí, tal i com passava dilluns a les portes de l'IPSI, tots dos ens esperaven puntuals a les cinc de la tarda.
Avui, coincidint amb l'inici de curs, vull recuperar un reportatge de premsa escrit per l'assignatura de Periodisme de Fonts el passat mes de març. Es tracta d'un reportatge sobre el nou calendari escolar que fa un temps va proposar el Departament d'Educació. Una mesura que està previst aplicar a partir del curs vinent. De moment avui tothom parla de la introducció dels ordinadors portàtils a les aules.
Míriam Gifre/BARCELONA.- ‘Saps quina és la meva assignatura preferida?’, em pregunta retòricament Mar Roura mentre remena dins de la seva motxilla nova de la Kitty, ‘socials’, respon ella mateixa tot traient el llibre de ciències socials de la bossa. La Mar té 9 anys i estudia quart de primària al CEIP Empúries de L’Escala, a l’Alt Empordà, ella només és un exemple dels milers de col·legials catalans que en cursos propers es veuran afectats pel nou calendari escolar proposat pel Departament d’Educació.
La proposta preveu avançar una setmana l’inici de les classes al mes de setembre, incloure una setmana de vacances al mes de febrer –que s’ajustaria d’acord amb la Setmana Santa, que varia cada any-, i eliminar la jornada intensiva del mes de juny. Però la nova proposta educativa del Conseller Ernest Maragall no es pot entendre només des de l’ensenyament ja que són molts els aspectes que pivoten al voltant de l’escola. En aquest sentit, el canvi ‘segurament va més enllà del món educatiu perquè afecta a la dinàmica de les famílies’, assegura Assumpció Bover, directora del nou CEIP Esculapi de L’Escala.
I és que l’educació afecta a tota la societat, i per això, ‘el tema de la conciliació de la vida escolar i familiar és bàsic’ diu el regidor d’Educació de l’ajuntament de L’Escala i inspector d’ensenyament dels Serveis Territorials de Girona Josep Gifre. Una opinió que també comparteix la presidenta de la delegació de Girona de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya Imma Fuyà, qui considera que caldrà introduir canvis en l’organització de l’administració, dels docents i de les famílies, però sobretot convindrà inserir-ne en el sector empresarial i laboral. ‘Perquè la conciliació de la vida laboral i familiar té molt a veure amb l’horari laboral’, opina Fuyà.
Tot i això, el més important és l’educació de l’alumnat. De fet, aquesta és la premissa per la qual el Departament d’Educació ha tirat endavant la proposta del nou calendari. Un canvi que, segons la Conselleria, s’ha pensat a favor de la qualitat de formació dels alumnes. Però per Joaquim Bosch, director de l’IES Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ‘aquest fet puntual no suposarà gaire res en la formació de l’alumne’; i és que Bosch dubta que es pugui trobar un indicador fiable que clarifiqui la influència d’aquest canvi de calendari en els resultats acadèmics. De totes maneres, ‘l’educació dels infants’, diu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Josep Maria Garcia, ‘és quelcom que s’ha de contemplar també a través de les pauses i intermitències que s’han d’aplicar’. És a dir, hi ha d’haver períodes per a l’estudi, però també per al descans, i aquests han de ser ‘graduals’, considera Garcia. Precisament els experts en pedagogia solen convenir en aquesta bondat de combinar períodes de descans i de treball més curts, tot i que deixant, com el nou calendari escolar proposa, un temps més llarg a l’estiu.
No obstant, aquesta pausa lectiva dels alumnes, ‘que respon a una corrent d’escolarització europeista’, segons concreta la companya de Garcia i Gifre als SSTT de Girona Neus Serra, no coincideix amb el període de vacances dels seus pares, fet que ha propiciat discrepàncies entre els col·lectius afectats ja que suposa una nova planificació per al conjunt de la societat.
Un pal a la roda, aquesta falta de coincidència festiva, i una qüestió a resoldre que, segons la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya Dolors Vallejo, ‘no tenim notícia de que s’hagin intentat aquests passos a través de cap canal institucional’. I és que per Vallejo, el benestar de l’alumnat és raó suficient per a plantejar el canvi, però ‘si la mesura s’implementa sense les condicions necessàries, pot ser que el que guanyem per un cantó ho perdem per l’altre’, afegeix. Per això, diu la presidenta de la FaPaC a les comarques Gironines Imma Fuyà, ‘cal un debat de tots els agents implicats dins i fora de l’escola per acordar la modificació del temps escolar i laboral de forma que sigui conciliable’.
De totes maneres, el Departament d’Educació ha anunciat que oferirà convocatòries incloent activitats d’Escoles Obertes la setmana festiva del mes de febrer; unes convocatòries que requereixen monitors de lleure educatiu, majoritàriament en edat universitària. ‘El febrer és un mes complicat perquè els estudiants universitaris estem d’exàmens’, diu el monitor de lleure de l’empresa Serveis d’Esplai Sergi Giménez, qui compagina la feina de monitor al CEIP Orlendai de Barcelona amb els estudis de Filosofia. ‘S’hauria de veure fins a quin punt les dues coses són compatibles i, si no’, afegeix, ‘buscar un altre perfil de persones per omplir aquest buit de monitors no disponibles o pensar en altres tipus d’activitats’. I és que la conciliació familiar durant setmana no lectiva del mes de febrer és ‘la principal causa del retard en l’aplicació de la mesura’, diu Joaquim Bosch, qui precisament va formar part del Consell Escolar de Catalunya que al 2005 va proposar avançar tres dies l’inici del curs –del 15 al 12 de setembre-.
Precisament el Consell Escolar de Catalunya, és a dir, l’organisme superior de consulta i participació de l’ensenyament no universitari dins l’àmbit de la Generalitat, ha aprovat la iniciativa de la Conselleria d’Educació, però alhora ha proposat que s’apliqui a partir del curs 2010-2011. ‘Segurament, fer-ho de cara al curs vinent seria massa precipitat perquè hem de tenir present que això afecta a la societat en general’, opina l’inspector d’ensenyament Josep Maria Garcia. Una opinió, la de Garcia, que novament es relaciona amb els costums i les tradicions de la societat catalana que disseminen els dies festius al llarg de l’any segons un calendari religiós. ‘La dependència de les festes religioses impedeix distribuir els dies lectius de manera equilibrada’ critica l’inspectora d’Ensenyament Neus Serra, ‘i no ajuda a regular de forma efectiva el calendari’, s’afegeix a la crítica Imma Fuyà des de la FaPaC. Cal tenir en compte que la reacció normal a qualsevol canvi d’status quo és la discussió i la por, però amb diàleg i cerca de solucions poc a poc s’accepten els canvis. S’haurà de veure.
No obstant, la qualitat de la formació a Catalunya no depèn només del calendari escolar sinó que aquest tant sols pot ser-ne una petita aportació. És per això que la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya Dolors Vallejo considera que aquest anunci és un ‘element de distracció per evitar afrontar els problemes greus de l’educació’. Perquè de fet, l’anunci del nou calendari escolar coincideix amb una conjuntura del moment educatiu actual poc favorable: el debat parlamentari per la Llei de l’Ensenyament de Catalunya (LEC), la convocatòria d’una vaga de mestres pel 19 de març signada per tots els sindicats, etc. En definitiva, la llenya ja està al foc, i per tant, ‘hi ha altres temes que caldria resoldre abans’, creu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Pep Gifre, perquè ‘la clau no està en el calendari, el calendari només és una passa més’, afegeix. Una opinió que també comparteixen els seus companys dels Serveis Territorials Josep Maria Garcia i Neus Serra: ‘la qualitat de la formació respon a un bon nombre de factors, i el calendari escolar només pot ser-ne una petita aportació’, diu Serra; ‘però es tracta de fer una lectura en profunditat i cercar en què podem canviar per millorar’, afegeix Garcia.
L’Educació és necessària per fer Catalunya, per fer cultura, per crear talent, per fer progrés, per fer economia, etc. De fet, aquest és el discurs que en aquests moments de crisi econòmica es repeteix tant des de l’administració com des dels mitjans de comunicació. Però cal tenir en compte que l’educació sobretot és un dret de cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i per tant, la clau de tot plegat rau en el mateix alumnat.
11.8.09
I seguiré lluitant
‘Tot l’agost a BCN’ poso com a estat al meu perfil de Facebook. Ràpid em contesta una amiga, i una altra: ‘la fama cuesta! I tu estàs començant a pagar-la’, em posteja, per fer servir vocabulari Facebook, la Cris. No sé si és la fama o no el que costa, de fet no és el que em plantejo, però el que sí que costa és fer-se un lloc en aquest món tan endogàmic de la comunicació.
Em considero part d’una generació preparada tant a nivell professional com personal, però una generació que, per causes laterals, o colaterals, es troba en una mena d’abisme a l’hora de trobar feina. ‘Tranquil·la que ja en trobaràs’, et diuen uns, ‘no t’estressis’, et diuen uns altres. Doncs no, no estic tranquil·la, i sí, sí que m’estresso. M’estresso perquè em preocupa pensar en el meu futur, i no parlo d’un futur llunyà sinó tan sols del mes que ve.
A vegades m’agradaria comptar la quantitat de currículums que he fet arribar a mitjans i productores en els últims mesos, de fet des de que vaig acabar la carrera de Comunicació Audiovisual ara fa tres anys. Llavors potser no n’enviava amb tant d’afany ja que la meva primera intenció era seguir formant-me acadèmicament. Ara, però, tot i que crec que qualsevol persona de l’àmbit de la comunicació mai ha de deixar de perfeccionar els seus coneixements, trobar feina és la meva prioritat. Sí, vull sobrepassar aquest abisme! Vull formar part del món de la comunicació i contribuir-hi, però no acabo de trobar la meva oportunitat. Mentida, sí, però com a ‘l’eterna becària’ que sempre diu la meva germana. I és que sense anar més lluny, estic passant tot l’estiu a la quasi deserta Barcelona gaudint -perquè gaudeixo, i molt- del meu període de pràctiques al canal de notícies 3/24. No tinc vacances, ni tampoc cobro, però estic aprenent cada dia i, sobretot, estic assaborint com mai la tasca del periodista televisiu que sempre he desitjat –i encara desitjo ara-. Però a vegades penso que aquestes pràctiques, tot i que és una de les millors oportunitats que he tingut mai, són com la mel a la boca que aviat s’acabarà. I després què?, trobaré feina?, em diran, com ja m’han dit alguna vegada, que tot i el meu currículum acadèmic em falta formació laboral? Sí, potser tenen raó, potser sí que tinc títols però em falta experiència laboral; ara bé, tinc unes ganes insaciables de passar aquesta barrera, i sola no ho puc fer. És que no es poden donar oportunitats al joves encara que, com deia al començament, siguem una generació preparadíssima?, és que m’he posat en un món tan tancat i tan endogàmic en el que ja no només cal estar en el lloc oportú en el moment oportú?, o és que senzillament haig de claudicar quan em diuen que aquest és un moment difícil per a tots?
No sé, són moltes les preguntes sense resposta –o amb suposicions com a solució-, que em ballen pel cap quan faig arribar currículums precisament sense resposta. Però no em rendeixo, m’inquieto però no em rendeixo.
I seguiré lluitant.
Em considero part d’una generació preparada tant a nivell professional com personal, però una generació que, per causes laterals, o colaterals, es troba en una mena d’abisme a l’hora de trobar feina. ‘Tranquil·la que ja en trobaràs’, et diuen uns, ‘no t’estressis’, et diuen uns altres. Doncs no, no estic tranquil·la, i sí, sí que m’estresso. M’estresso perquè em preocupa pensar en el meu futur, i no parlo d’un futur llunyà sinó tan sols del mes que ve.
A vegades m’agradaria comptar la quantitat de currículums que he fet arribar a mitjans i productores en els últims mesos, de fet des de que vaig acabar la carrera de Comunicació Audiovisual ara fa tres anys. Llavors potser no n’enviava amb tant d’afany ja que la meva primera intenció era seguir formant-me acadèmicament. Ara, però, tot i que crec que qualsevol persona de l’àmbit de la comunicació mai ha de deixar de perfeccionar els seus coneixements, trobar feina és la meva prioritat. Sí, vull sobrepassar aquest abisme! Vull formar part del món de la comunicació i contribuir-hi, però no acabo de trobar la meva oportunitat. Mentida, sí, però com a ‘l’eterna becària’ que sempre diu la meva germana. I és que sense anar més lluny, estic passant tot l’estiu a la quasi deserta Barcelona gaudint -perquè gaudeixo, i molt- del meu període de pràctiques al canal de notícies 3/24. No tinc vacances, ni tampoc cobro, però estic aprenent cada dia i, sobretot, estic assaborint com mai la tasca del periodista televisiu que sempre he desitjat –i encara desitjo ara-. Però a vegades penso que aquestes pràctiques, tot i que és una de les millors oportunitats que he tingut mai, són com la mel a la boca que aviat s’acabarà. I després què?, trobaré feina?, em diran, com ja m’han dit alguna vegada, que tot i el meu currículum acadèmic em falta formació laboral? Sí, potser tenen raó, potser sí que tinc títols però em falta experiència laboral; ara bé, tinc unes ganes insaciables de passar aquesta barrera, i sola no ho puc fer. És que no es poden donar oportunitats al joves encara que, com deia al començament, siguem una generació preparadíssima?, és que m’he posat en un món tan tancat i tan endogàmic en el que ja no només cal estar en el lloc oportú en el moment oportú?, o és que senzillament haig de claudicar quan em diuen que aquest és un moment difícil per a tots?
No sé, són moltes les preguntes sense resposta –o amb suposicions com a solució-, que em ballen pel cap quan faig arribar currículums precisament sense resposta. Però no em rendeixo, m’inquieto però no em rendeixo.
I seguiré lluitant.
17.6.09
Platges i 'plages'
Com cada matí, ‘fullejo’ alguns diaris per Internet -sempre fent una ullada a edicions gironines, és clar-, i casualment dilluns topo amb un escrit semblant al que jo ideava des de la platja el cap de setmana. ‘Llauners i massatgistes assatgen els banyistes a les platges de BCN’ titula EL PERIÓDICO DE CATALUNYA sota l’etiqueta de ‘Economia submergida a la capital catalana’. Efectivament la tal Patricia Castán que firma l'article té raó en el que explica -en part, és clar- ; i és que com si es tractés de les platges de Fortaleza, al Brasil, que vaig visitar fa un parell d’anys, la banda sonora de les platges del litoral barceloní va més enllà del so del mar (de fet és l’últim que pots sentir) o de la conversa de les salamandres humanes de la tovallola del costat.
‘Pareos’, ‘cervezabeer’, ‘coca-cola’, ‘masaje’, ‘tatuaje’, ‘ricos mojitos’, ‘coco’ o ‘pantalones’, són algunes de les cançons que se senten; fins i tot dognuts (‘bambolinos’, com diu el seu peculiar venedor) o porros, t’arriben a oferir mentre prens el sol. La majoria d’aquests venedors ambulants són immigrants provinents de l’Àfrica, l’Àsia o Sud-Amèrica, però també els autòctons s’afegeixen a la festa. Fa uns dies, per exemple, una dona corria per les platges de Barcelona amb un cistell de croquetes que ella mateixa havia fet. Segons ens va dir, era el primer dia que hi anava, i l’endemà l’hi va tornar a veure. Li devia anar bé. Les croquetes devien ser bones, o potser era l’originalitat del seu producte el que va cridar l’atenció als banyistes. No ho sé, jo no les vaig provar (eren de pollastre).
Però aquest cap de setmana ja va ser el súmmum. Després d’escoltar diversos bisos de ‘masaje’ i ‘cervezabeer’, un home se’ns va plantar al davant i ens va demanar permís per ‘vendre’ns’ la seva mercaderia: una compresa amb la cara de Carrero Blanco impresa a les ales. Ens va agafar per sorpresa, així que vam escoltar el seu perquè. La compresa de Carrero Blanco és la iniciativa d’un grup de periodistes argentins –com ell mateix- que investiguen episodis de la història contemporània i intenten donar a conèixer els seus treballs de manera peculiar. Segons ell, la compresa representa, literalment, el final del cicle mensual de la dona i, per tant, la compresa de Carrero Blanco significa el final d’un episodi de la història d’Espanya; per altra banda, la compresa té ales, i Carrero Blanco va ‘volar’, etc, etc. A cada frase que deixava anar, nosaltres al•lucinàvem més. Increïble. Però ho haig de reconèixer, al final vaig comprar una compresa de Carrero Blanco, encara que dubto que mai l’arribi a fer servir. Això sí, després de pagar-la em va dir que els meus 2 euros anirien destinats a una nova iniciativa (igual de peculiar): preservatius amb la cara del Papa Benet XVI impresa.
Sincerament, i anècdotes curioses a part, prefereixo la tranquil•litat de les plages de L’Escala. Sentir les gavines, el mar, el carrilet passar, etc. Sí, allà, a casa, me'n vaig aquest cap de setmana. Dubto que com llogui un patí i me'n vagi tan lluny com et permeten per tirar-me des del trampolí com fèiem quan érem petites, ni que jugui a fer castells a la vora del mar o a no mullar-me des de sobre el matalàs, o arribi fins a la plataforma i em tiri i pugi durant hores i hores. Quantes vegades ho havíem fet! Allò sí que era, i és pels més petits, anar a la plaja!
‘Pareos’, ‘cervezabeer’, ‘coca-cola’, ‘masaje’, ‘tatuaje’, ‘ricos mojitos’, ‘coco’ o ‘pantalones’, són algunes de les cançons que se senten; fins i tot dognuts (‘bambolinos’, com diu el seu peculiar venedor) o porros, t’arriben a oferir mentre prens el sol. La majoria d’aquests venedors ambulants són immigrants provinents de l’Àfrica, l’Àsia o Sud-Amèrica, però també els autòctons s’afegeixen a la festa. Fa uns dies, per exemple, una dona corria per les platges de Barcelona amb un cistell de croquetes que ella mateixa havia fet. Segons ens va dir, era el primer dia que hi anava, i l’endemà l’hi va tornar a veure. Li devia anar bé. Les croquetes devien ser bones, o potser era l’originalitat del seu producte el que va cridar l’atenció als banyistes. No ho sé, jo no les vaig provar (eren de pollastre).
Però aquest cap de setmana ja va ser el súmmum. Després d’escoltar diversos bisos de ‘masaje’ i ‘cervezabeer’, un home se’ns va plantar al davant i ens va demanar permís per ‘vendre’ns’ la seva mercaderia: una compresa amb la cara de Carrero Blanco impresa a les ales. Ens va agafar per sorpresa, així que vam escoltar el seu perquè. La compresa de Carrero Blanco és la iniciativa d’un grup de periodistes argentins –com ell mateix- que investiguen episodis de la història contemporània i intenten donar a conèixer els seus treballs de manera peculiar. Segons ell, la compresa representa, literalment, el final del cicle mensual de la dona i, per tant, la compresa de Carrero Blanco significa el final d’un episodi de la història d’Espanya; per altra banda, la compresa té ales, i Carrero Blanco va ‘volar’, etc, etc. A cada frase que deixava anar, nosaltres al•lucinàvem més. Increïble. Però ho haig de reconèixer, al final vaig comprar una compresa de Carrero Blanco, encara que dubto que mai l’arribi a fer servir. Això sí, després de pagar-la em va dir que els meus 2 euros anirien destinats a una nova iniciativa (igual de peculiar): preservatius amb la cara del Papa Benet XVI impresa.
Sincerament, i anècdotes curioses a part, prefereixo la tranquil•litat de les plages de L’Escala. Sentir les gavines, el mar, el carrilet passar, etc. Sí, allà, a casa, me'n vaig aquest cap de setmana. Dubto que com llogui un patí i me'n vagi tan lluny com et permeten per tirar-me des del trampolí com fèiem quan érem petites, ni que jugui a fer castells a la vora del mar o a no mullar-me des de sobre el matalàs, o arribi fins a la plataforma i em tiri i pugi durant hores i hores. Quantes vegades ho havíem fet! Allò sí que era, i és pels més petits, anar a la plaja!
28.5.09
Diada de Sant Pep
Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!
I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.
En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.
I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.
I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.
En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.
I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.
21.5.09
La nit del màster de Tv3. Encarem el futur
'... inclús sense moure't, pots canviar de vida sense moure't d'on vius'. Així de clar i contundent ens parlava Lluís del Arca ara fa uns dies a Capçanes, al Priorat, tot observat aquell horitzó que avui l'acompanya.
En Lluís del Arca és un dels testimonis que el dilluns dia 11 de maig ens van explicar la seva experiència davant les càmeres. Personatges immersos en la injustícia social, altres que han sabut adaptar-se a la seva nova situació allunyant-se de l'espiral de consumisme, i altres que han après com superar les adversitats van compartir durant una estona les seves vides amb Catalunya.
Dilluns dia 11 de maig, TV3 va oferir 'La nit del màster de TV3. Encarem el futur' dins la programació de La Setmana de TV3 dedicada, aquest any, al canvi econòmic -www.tv3.cat/lasetmana-. Un reportatge col·lectiu de 30 minuts realitzat per estudiants i ex-estudiants (Mariona Peraire i una servidora) del Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3, que intenta abordar la crisi, el canvi econòmic i les necessitats/ajudes socials (precisament aquest últim apartat va ser el que nosaltres dues vam realitzar). http://www.tv3.cat/lasetmana/videos/lanitdelmaster
Perquè no es pot donar l'esquena a l'actualitat!
En Lluís del Arca és un dels testimonis que el dilluns dia 11 de maig ens van explicar la seva experiència davant les càmeres. Personatges immersos en la injustícia social, altres que han sabut adaptar-se a la seva nova situació allunyant-se de l'espiral de consumisme, i altres que han après com superar les adversitats van compartir durant una estona les seves vides amb Catalunya.
Dilluns dia 11 de maig, TV3 va oferir 'La nit del màster de TV3. Encarem el futur' dins la programació de La Setmana de TV3 dedicada, aquest any, al canvi econòmic -www.tv3.cat/lasetmana-. Un reportatge col·lectiu de 30 minuts realitzat per estudiants i ex-estudiants (Mariona Peraire i una servidora) del Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3, que intenta abordar la crisi, el canvi econòmic i les necessitats/ajudes socials (precisament aquest últim apartat va ser el que nosaltres dues vam realitzar). http://www.tv3.cat/lasetmana/videos/lanitdelmaster
Perquè no es pot donar l'esquena a l'actualitat!
15.5.09
Tot el que vols saber quan ho vols saber
I ja deu fer un mes que estic fent les pràctiques de Periodisme al canal 3/24, 'tot el que vols saber quan ho vols saber' (ara que hi penso, aquesta frase promocional del canal em descriu bastant, millor dit, molt). Bé, continuo.
Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però ‘aquests principis sempre auguren un bon final’ també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.
Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!
Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!
I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!
Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però ‘aquests principis sempre auguren un bon final’ també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.
Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!
Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!
I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!
11.5.09
Taller.doc especial Sant Jordi
Una rosa, un llibre, una parella que passeja feliç, una altra que potser es baralla i una altra que es casa. Nens que regalen tímids una rosa vermella a aquella nena de la seva classe que tant els agrada, un altre que llegeix nerviós un poema als jocs forals de l'escola. Turistes que descobreixen la diada per primera vegada -aquest és el meu, Oh la-là!-, escriptors (i aprenents d'escriptors) que firmen llibres i lectors que esperen impacients la seva dedicatòria; polítics que xuquen melindros a la xocolata, i roses de tots colors que cride l'atenció als transeünts. Gent amunt i avall, la festa de la primavera, la festa del carrer i, sobretot, moltes mirades. La teva, la seva, la d'ella i la d'ell, la de l'altre, la meva...
DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.
http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi
Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!
DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.
http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi
Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)