Passió pel periodisme

Avui m’he graduat en Periodisme, la meva tercera graduació a la Pompeu Fabra, la meva última graduació. Ara sí que ja s’ha acabat la llarga i sempre gratificant etapa d’estudiant. Enrere queden ja les aules, el bar d’en Jacinto, els treballs, la biblioteca i els exàmens, enrere queden les festes universitàries dels dijous a la nit i tot allò que durant aquests anys he après fora les aules. Queden enrere, sí, però sempre dins de la meva motxilla.

S’ha acabat un cicle vital, però no el meu somni. El somni vocacional, crec jo, que em va portar a estudiar comunicació audiovisual primer, el MIQTV després i periodisme més tard. El somni que m’incita a seguir lluitant en aquest difícil panorama del periodisme, el meu carburant. “No amagueu el vostre somni dins la closca”, ens deia aquest matí la gran Mònica Terribas en la seva lliçó inaugural de l’acte de graduació. No, Mònica, no tinc intenció d’amagar-lo, encara que potser a vegades les circumstàncies me’l faran amagar temporalment per la mateixa raó que has dit tu sobre l’escenari: “el periodisme ha canviat a pitjor”. Sí, malauradament hi estic completament d’acord, però ara nosaltres entrem en aquest món amb la intenció de contribuir a recuperar l’ofici que ens apassiona. Haurem de picar pedra, i molta, però venim amb ganes, moltes ganes, i energia, molta energia. La nostra passió ens encoratja.

Sabem que els començaments seran difícils, i ja ho són encara que jo ja tingui la sort de treballar de periodista, però tant els començaments com la cursiva d'aquesta oració es mereixen un exclusiu proper post. En fi, "ciutadans de catalunya, ja som aquí!"

"Sexes en guerra: la feina i el poder"

"Sexes en guerra" és una sèria documental de divulgació científica del Departament de Nous Formats de TV3 que pretén explicar el perquè dels comportaments dels homes i les dones d'una manera entretinguda, fàcil i clara. El programa també juga amb els tòpics quotidians femenins i masculins, i els confirma o els trenca gràcies a l'ajuda dels voluntaris. Sí, jo n'he estat voluntària!

"Sexes en guerra: La feina i el poder": http://www.tv3.cat/sexesenguerra/videos/capitols

Tradicionalment han estat els homes els que han sortit de casa per anar a treballar, però això ja forma part del passat. Avui, les dones s'han incorporat massivament al mercat laboral. Té la feina el mateix significat pels homes i per les dones? Manen de manera diferent, els caps d'un sexe i de l'altre? Més enllà de les pressions socials, hi ha factors biològics que justifiquin la poca presència dels uns o els altres en determinats sectors? Procurarem respondre aquestes preguntes sotmetent vuit voluntaris a un seguit de proves en què hauran de demostrar que són capaços de treballar en equip, rebre i emetre ordres, o fer-se responsables del lideratge. I també parlarem de conciliació familiar i de feines domèstiques amb mares i pares, i ens divertirem amb un experiment molt poc rigorós, però divertit: fer planxar a homes i dones.

La noia del tram

Fa un parell de mesos vaig rebre una trucada de la productora de la periodista Júlia Otero Somos.som. No era per feina, malauradament no, però em trucaven per participar en un capítol del programa de La 2 "Terra Verda", espai dirigit pel periodista Josep Lluís Gallego i dedicat al mediambient a Catalunya.

El capítol, emès el passat 17 d'octubre, havia de fer un repàs a l'evolució dels actuals sistemes de transport, i el meu paper era el d'usuaria del tram. Així doncs, aquí teniu a la noia del tram!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20091019/terra-verda--levolucio-dels-transports/607621.shtml

Màster en corrupció

Jo que creia que la política local era la més genuïna i la més important per la seva proximitat amb la població. Jo que admirava als polítics locals, ara em comença a caure el mite. Avui dubto de l’alcalde d’aquí i del d’allà, sobretot d’aquell altre alcalde de costa que porta anys i panys amb la vara a les mans. Ho sento senyor Montilla, però jo també estic perdent la confiança amb les institucions que vostè demana que mantinguem. Només una se’n salva avui: l’Ajuntament de L’Escala. Només confio en l’ajuntament del meu poble, en el meu ajuntament. Però hi confio avui perquè el conec, perquè sé com treballen, perquè sé que és l’ajuntament dels escalencs. Espero que no em decepcionin -dubto que ho facin-. També és veritat, però, que posaria la mà al foc –i crec que no em cremaria- que no confiaria tan plenament en el consistori escalenc si governessin uns altres, si encara pilotegessin els d’abans. Míriam dixit.

“Cas Pretòria: el jutge Garzón hi veu delictes de suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capital”, resa l’avantítol de la notícia de la setmana a eldebat.cat. I són delictes que, desafortunadament, ja comencen a ser-nos familiars. No obstant avui m’aturo en la lectura i hi penso. Tràfic d’influències?, blanqueig de diners? Com? No entenc com es porten a terme aquests delictes. Els conec, com no conèixer-los a aquestes alçades, però no els entenc.

Digueu-me tonta, digueu-me innocent, digueu-me incrèdula, però repeteixo: no entenc el quid d'aquests delictes. Serà perquè sóc de sang innocent? Però bé, tal i com van les coses crec que al final, gràcies als nostres mestres del cas Gürtel, Pretòria i Millet -per citar-ne alguns- no només els entendré sinó que tots plegats acabarem tenint un Màster en corrupció, això sí, de pràctiques voluntàries.

Crònica del dia a dia d'una 'buscadora de feina'

I ja fa un mes que només busco feina. Em desperto aviat cada dia (rarament passades les 9), esmorzo mirant en Cuní, agafo l'ordinador i miro el correu electrònic amb l'esperança de tenir algun mail professionalment interessant. No n'hi ha cap. Bé, avui potser un: "Benvolguda Míriam. Moltes gràcies per a fer-nos arribar el teu currículum. De moment no estem buscant més personal, però ens el guardem per a futurs projectes." Esbufego, ja m'he acostumat a rebre aquest tipus de notícies diplomàtiques. Fullejo els diaris on-line mentre m'acabo el meu cafè. Entro a infojobs, al portal web de la Universitat i a altres portals d'ofertes laborals. Cada dia les mateixes ofertes, ja me les sé de memòria. Em remiro per enèsima vegada el meu Currículum Vitae i em plantejo si el problema és aquest mateix. Penso en si encara podria enviar el meu Currículum Vitae a algun altre lloc, "potser podria enviar-ho allà", em dic, i ho faig: "Benvolgut/da, sóc Míriam Gifre i Sala, llicenciada en blablabla, blablabla". Fins i tot ja començo a mirar si podria fer arribar una sol·licitud de feina a l'Fnac, el Decatlhon o El Corte Inglés, però decideixo esperar-me un mes més. Miro el mòbil, i si m'han trucat i no ho he sentit?

Em desespero, entro al correu per enviar mails personals, miro el Facebook, faig un tetris (ajuda molt a treure tensions per cert). Torno a mirar el correu per si per casualitat he rebut alguna notícia mentre jugava. Faig els exercicis de la logopeda, demà al matí tinc classe de logopèdia i locució per millorar la meva parla a nivell professional. Llegeixo una mica, faig un zàpping i em torno a posar davant de l'ordinador. Tot igual. Miro el mòbil un altre cop: res. (Per favor Míriam però si el tens al costat!) Les parets ja em comencen a caure a sobre i decideixo que és hora de sortir a passejar.

Aviat seràn 2/4 de 3 i em preparo el dinar per menjar en companyia d'en Carles Prats i la Núria Solé. Les primeres hores de la tarda segueixen la mateixa rutina que al matí. Sóna el mòbil!, és un número privat, em recorden la visita al dentista de divendres. Sí, també aprofito aquests dies d'obligat temps lliure per fer aquelles visites anuals que s'han de fer.
I entre pitus i flautes ja quasi són les 6, avui no he quedat amb ningú per intentar arreglar el món, així que em poso el xandall i me'n vaig cap al gimnàs. Torno del gim i truco a casa, cada dia la conversa gira sobre el mateix tema: "Vull trobar feina!", "tranquil·la que ja en trobaràs", "quan en trobis una llavors et vindrà tot de cop", "avui he parlat amb tal i m'ha dit que el seu fill està com tu", "has provat aquí o allà?", etc. Torno a mirar el correu electrònic, però tot són avisos del Facebook. Entro al Facebook i comprovo pels estats dels meus amics que la majoria dels meus col·legues periodistes estàn igual que jo: "pensa que treballar a l'empresa més gran del país amb 4 milions de companys de feina és molt avorrit", diu un dels meus amics. Té raó, però jo no em considero part d'aquesta empresa, m'hi nego. Jo treballo sense cobrar i del que no és la meva vocació -tot i que potser sí que forma part de la meva professió-: sóc buscadora de feina! Això sí, espero i desitjo que per poc temps més.

Una de caipirinhas si us plau

I finalment ha estat Rio de Janeiro, la ciutat de l'alegria. I jo també me n'alegro. Me n'alegro molt amb ells i per ells. Però també m'e n'alegro (bé alegrar-se no sé si seria la paraula) per Madrid, i no només per una 'simple' raó de catalanisme, sinó perquè crec que ara no és el seu moment. Reconec que la meva primera opció era Chicago, i que m'ha decepcionat que es quedéssin eliminats a la primera ronda d'aquesta tarda; reconec també que no creia en les possibilitats de Tòquio, i que preferia Rio abans que Madrid. I així ha estat. (No sé perquè, però el meu pare sempre té raó).

Fa una estona que pràcticament totes les televisions han donat en rigurós directe el 'veredicte' final i ara algunes ja parlen d'injustícia. Injustícia per què?, per què Madrid, com sempre, es limita a mirar-se el melic i a creure que són els millors del món?, per què segons ells la ciutat és la que estava més ben preparada de totes?, per què no accepten un 'no' com a resposta?, per què?

Rio és una ciutat magnífica i impressionant, però una ciutat que necessita un esdeveniment com uns JJOO per tal de revitalitzar-la, 'netejar-la' -com les Olimpíades del 92 van 'netejar' Barcelona-, desenvolupar-la, dinamitzar-la i acabar-la de situar en el mapa mundial. A més, que sembla increïble que Sud-Amèrica no hagués organitzat mai fins ara uns Jocs Olímpics!

Sincerament, aquesta tarda he celebrat el triomf de la candidatura brasilera com si es tractés d'un gol del Barça a l'últim minut. Ho he celebrat, sí, també perquè no em podia imaginar aquest país durant els propers 6 anys si avui guanyava la candidatura de la 'capital del regne'. Insuportable. De fet, la cobertura mediàtica d'aquesta setmana ja ha ratllat l'exageració. Més d'un quart d'hora de rellotge de 'prèvia' al Telediario de TVE ahir al migdia, la mà de Madrid 2016 acompanyant la mosca de totes les cadenes estatals, pública i privades, durant dies, el compte enrere de cuatro (que seguint amb la seva tònica habitual incloïa comentaris en forma de tickers: 'Tengo una corazonada", etc etc).

En fi, ho sento molt pels madrilenys, a ningú li agrada quedar-se a últim moment amb la medalla de plata -a la tercera potser serà la vençuda-; però sobretot me n'alegro molt pels brasilers.

Samba, de Janeiro!

Fa falta tot un poble per ensenyar un infant

Aquesta setmana ha començat puntualment el nou curs escolar. Dilluns, quan anava cap al gimnàs -una escola de Barcelona que es converteix en un centre de fitness un cop acabades les classes-, em vaig trobar les mares i pares a la porta del centre. Esperaven els seus fills i filles amb el berenar a una mà i el paraigües a un altre, i em vaig recordar d'aquells anys a Les Escolàpies.

Des de mitjans del mes d'agost, abans fins i tot de marxar de vacances, la Laia i jo ja ho teníem tot preparat: els llibres, la motxilla (amb la seva carpeta, el seu estoig, la goma, el llapis, el regle, etc. tot de conjunt!), fins i tot la bata o el xandall de gimnàs. Però tot i tenir-ho tot apunt, el primer dia de 'cole' sempre arribàvem tard. Era l'únic dia de l'any que ens acompanyava la mare i no el pare, i cada any amb la Laia ho recordem. Això sí, tal i com passava dilluns a les portes de l'IPSI, tots dos ens esperaven puntuals a les cinc de la tarda.

Avui, coincidint amb l'inici de curs, vull recuperar un reportatge de premsa escrit per l'assignatura de Periodisme de Fonts el passat mes de març. Es tracta d'un reportatge sobre el nou calendari escolar que fa un temps va proposar el Departament d'Educació. Una mesura que està previst aplicar a partir del curs vinent. De moment avui tothom parla de la introducció dels ordinadors portàtils a les aules.


Míriam Gifre/BARCELONA.- ‘Saps quina és la meva assignatura preferida?’, em pregunta retòricament Mar Roura mentre remena dins de la seva motxilla nova de la Kitty, ‘socials’, respon ella mateixa tot traient el llibre de ciències socials de la bossa. La Mar té 9 anys i estudia quart de primària al CEIP Empúries de L’Escala, a l’Alt Empordà, ella només és un exemple dels milers de col·legials catalans que en cursos propers es veuran afectats pel nou calendari escolar proposat pel Departament d’Educació.
La proposta preveu avançar una setmana l’inici de les classes al mes de setembre, incloure una setmana de vacances al mes de febrer –que s’ajustaria d’acord amb la Setmana Santa, que varia cada any-, i eliminar la jornada intensiva del mes de juny. Però la nova proposta educativa del Conseller Ernest Maragall no es pot entendre només des de l’ensenyament ja que són molts els aspectes que pivoten al voltant de l’escola. En aquest sentit, el canvi ‘segurament va més enllà del món educatiu perquè afecta a la dinàmica de les famílies’, assegura Assumpció Bover, directora del nou CEIP Esculapi de L’Escala.

I és que l’educació afecta a tota la societat, i per això, ‘el tema de la conciliació de la vida escolar i familiar és bàsic’ diu el regidor d’Educació de l’ajuntament de L’Escala i inspector d’ensenyament dels Serveis Territorials de Girona Josep Gifre. Una opinió que també comparteix la presidenta de la delegació de Girona de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya Imma Fuyà, qui considera que caldrà introduir canvis en l’organització de l’administració, dels docents i de les famílies, però sobretot convindrà inserir-ne en el sector empresarial i laboral. ‘Perquè la conciliació de la vida laboral i familiar té molt a veure amb l’horari laboral’, opina Fuyà.
Tot i això, el més important és l’educació de l’alumnat. De fet, aquesta és la premissa per la qual el Departament d’Educació ha tirat endavant la proposta del nou calendari. Un canvi que, segons la Conselleria, s’ha pensat a favor de la qualitat de formació dels alumnes. Però per Joaquim Bosch, director de l’IES Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ‘aquest fet puntual no suposarà gaire res en la formació de l’alumne’; i és que Bosch dubta que es pugui trobar un indicador fiable que clarifiqui la influència d’aquest canvi de calendari en els resultats acadèmics. De totes maneres, ‘l’educació dels infants’, diu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Josep Maria Garcia, ‘és quelcom que s’ha de contemplar també a través de les pauses i intermitències que s’han d’aplicar’. És a dir, hi ha d’haver períodes per a l’estudi, però també per al descans, i aquests han de ser ‘graduals’, considera Garcia. Precisament els experts en pedagogia solen convenir en aquesta bondat de combinar períodes de descans i de treball més curts, tot i que deixant, com el nou calendari escolar proposa, un temps més llarg a l’estiu.

No obstant, aquesta pausa lectiva dels alumnes, ‘que respon a una corrent d’escolarització europeista’, segons concreta la companya de Garcia i Gifre als SSTT de Girona Neus Serra, no coincideix amb el període de vacances dels seus pares, fet que ha propiciat discrepàncies entre els col·lectius afectats ja que suposa una nova planificació per al conjunt de la societat.
Un pal a la roda, aquesta falta de coincidència festiva, i una qüestió a resoldre que, segons la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya Dolors Vallejo, ‘no tenim notícia de que s’hagin intentat aquests passos a través de cap canal institucional’. I és que per Vallejo, el benestar de l’alumnat és raó suficient per a plantejar el canvi, però ‘si la mesura s’implementa sense les condicions necessàries, pot ser que el que guanyem per un cantó ho perdem per l’altre’, afegeix. Per això, diu la presidenta de la FaPaC a les comarques Gironines Imma Fuyà, ‘cal un debat de tots els agents implicats dins i fora de l’escola per acordar la modificació del temps escolar i laboral de forma que sigui conciliable’.
De totes maneres, el Departament d’Educació ha anunciat que oferirà convocatòries incloent activitats d’Escoles Obertes la setmana festiva del mes de febrer; unes convocatòries que requereixen monitors de lleure educatiu, majoritàriament en edat universitària. ‘El febrer és un mes complicat perquè els estudiants universitaris estem d’exàmens’, diu el monitor de lleure de l’empresa Serveis d’Esplai Sergi Giménez, qui compagina la feina de monitor al CEIP Orlendai de Barcelona amb els estudis de Filosofia. ‘S’hauria de veure fins a quin punt les dues coses són compatibles i, si no’, afegeix, ‘buscar un altre perfil de persones per omplir aquest buit de monitors no disponibles o pensar en altres tipus d’activitats’. I és que la conciliació familiar durant setmana no lectiva del mes de febrer és ‘la principal causa del retard en l’aplicació de la mesura’, diu Joaquim Bosch, qui precisament va formar part del Consell Escolar de Catalunya que al 2005 va proposar avançar tres dies l’inici del curs –del 15 al 12 de setembre-.
Precisament el Consell Escolar de Catalunya, és a dir, l’organisme superior de consulta i participació de l’ensenyament no universitari dins l’àmbit de la Generalitat, ha aprovat la iniciativa de la Conselleria d’Educació, però alhora ha proposat que s’apliqui a partir del curs 2010-2011. ‘Segurament, fer-ho de cara al curs vinent seria massa precipitat perquè hem de tenir present que això afecta a la societat en general’, opina l’inspector d’ensenyament Josep Maria Garcia. Una opinió, la de Garcia, que novament es relaciona amb els costums i les tradicions de la societat catalana que disseminen els dies festius al llarg de l’any segons un calendari religiós. ‘La dependència de les festes religioses impedeix distribuir els dies lectius de manera equilibrada’ critica l’inspectora d’Ensenyament Neus Serra, ‘i no ajuda a regular de forma efectiva el calendari’, s’afegeix a la crítica Imma Fuyà des de la FaPaC. Cal tenir en compte que la reacció normal a qualsevol canvi d’status quo és la discussió i la por, però amb diàleg i cerca de solucions poc a poc s’accepten els canvis. S’haurà de veure.

No obstant, la qualitat de la formació a Catalunya no depèn només del calendari escolar sinó que aquest tant sols pot ser-ne una petita aportació. És per això que la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya Dolors Vallejo considera que aquest anunci és un ‘element de distracció per evitar afrontar els problemes greus de l’educació’. Perquè de fet, l’anunci del nou calendari escolar coincideix amb una conjuntura del moment educatiu actual poc favorable: el debat parlamentari per la Llei de l’Ensenyament de Catalunya (LEC), la convocatòria d’una vaga de mestres pel 19 de març signada per tots els sindicats, etc. En definitiva, la llenya ja està al foc, i per tant, ‘hi ha altres temes que caldria resoldre abans’, creu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Pep Gifre, perquè ‘la clau no està en el calendari, el calendari només és una passa més’, afegeix. Una opinió que també comparteixen els seus companys dels Serveis Territorials Josep Maria Garcia i Neus Serra: ‘la qualitat de la formació respon a un bon nombre de factors, i el calendari escolar només pot ser-ne una petita aportació’, diu Serra; ‘però es tracta de fer una lectura en profunditat i cercar en què podem canviar per millorar’, afegeix Garcia.

L’Educació és necessària per fer Catalunya, per fer cultura, per crear talent, per fer progrés, per fer economia, etc. De fet, aquest és el discurs que en aquests moments de crisi econòmica es repeteix tant des de l’administració com des dels mitjans de comunicació. Però cal tenir en compte que l’educació sobretot és un dret de cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i per tant, la clau de tot plegat rau en el mateix alumnat.