Al mal temps bona cara

Catalunya està col·lapsada, completament col·lapsada, paralitzada. No estem acostumats a una nevada d’aquestes característiques. Els homes del temps ens avisaven, sí, però crec que ningú s’imaginava que la neu anunciada arribés a deixar un paisatge de pessebre en ple mes de març. Increïble. Crec que mai havia vist nevar així.

Recordo una nevada fa molts anys. Jo en devia tenir 6 o 7 i els pares ens van venir a buscar a l’escola abans d’hora perquè ja nevava fort. Aquell dia ens vam quedar tots quatre a dormir a casa els avis, a Borrassà, perquè era impossible arribar a L’Escala. La Laia i jo ens vam dedicar a fer baixar les Barbies esquiadores que aquell any ens havien cagat el tió per les escales nevades de l’eixida. No ens en vam adonar del col·lapse que segur que també va patir Catalunya.

Avui no he jugat amb les Barbies sobre la neu. No. Avui he sortit sota la neu a gravar el nou reportatge de ZOOM sobre “xarlatans” -no avançaré més. I ben feliç que he sortit després de la bona acollida que ahir va tenir “A TOT LUXE”. Un 4’9 d’audiència –quasi un 5! –, la millor audiència del programa des de la seva estrena! Quasi no me’n sabia a venir quan en Rai m’ho ha dit en arribar a Mediapro, i l’alegria i l’alleujament s’han fusionat en una nova sensació durant uns moments. I és que ja deia jo ahir que el descens progressiu d’audiència de ZOOM no depenia només de nosaltres, de la nostra feina, dels nostres reportatges, sinó de la programació de l’espai. Ahir ens vam estrenar en diumenge i ho vam fer 10 minuts abans de les 9 –gran, gran encert aquest avanç de 10 minuts– i sembla que, de moment, el canvi ha funcionat. Ara només fa falta temps per consolidar el programa, temps i paciència per fidelitzar l’espectador i fer de ZOOM el programa de reportatges de referència de 8tv. Perquè suposo que això és en part el que es busca.

En fi, al mal temps bona cara, molt bona cara!

Tocats, però no enfonsats

“Avui diumenge a les 9 del vespre “A TOT LUXE”, a 8tv!”, això mateix és precisament el que acabo d’escriure al meu status del facebook. Abans ho escrivia els dijous, ara els diumenges. I és que ZOOM ha canviat de dia. Sí, estem tocats, i no pas per la tramuntana (bé, jo una mica diuen), ni tampoc de l’ala, sinó per l’audiència. Perquè negar-ho.

Després del 3 i pico d’audiència aconseguida amb el primer programa, “VIC, TERRA D’ACOLLIDA?”, la recepció de ZOOM ha anat baixant progressivament reportatge a reportatge. I encara que des de l’equip reconeixem la nostra part de culpa, sabem que tampoc en som del tot culpables. D’això n’estem convençuts. La programació de l’espai, el canvi –també progressiu– del format, el propi canal de televisió, etc, també són causa d’aquesta conseqüència.

Si mires la graella de televisió d’un dijous te n’adones que, per A o per B, el dijous és probablement el dia de més competència televisiva. És a dir, un dia difícil per un programa nou, i més encara quan aquest nou espai de reportatges s’emet a les 9 del vespre, exactament la mateixa hora de la fidel cita de la població catalana amb en Pellicer. Ser l’amant dels catalans no és fàcil, i menys encara amb un programa nou i en una televisió que no és TV3. La població catalana té la costum de mirar tot el que estrena i fa TV3, però no tot el que estrena i fa 8tv. 8tv és la televisió privada de Catalunya, sí, però encara no està del tot consolidada i un programa nou i propi la pot ajudar en aquest sentit. La pot ajudar i molt, però necessita temps. Necessita temps el programa i necessiten temps els catalans per fidelitzar-s’hi. ZOOM no pot ser un espai de 4 setmanes, tampoc de 10, ZOOM necessita més setmanes perquè l’espectador digui allò de “avui fan ZOOM”.

Reconec que ZOOM va tenir una forta i inesperada promoció d’entrada –suposo que això explica en part l’audiència del primer reportatge–, però aquesta promoció no ha continuat. O com a mínim això és el que jo he pogut veure avui a les pàgines de la Vanguardia. Enlloc es destaca que avui s’emet ZOOM, avui que a més és el primer diumenge que s’emet i per tant s'hauria d'anunciar/comunicar. No. A la columna de la programació de 8tv la Vanguardia destaca la pel·lícula d’aquesta tarda, que per cert ja no recordo quina era. I jo em pregunto, si el dia que vam començar a treballar en aquest projecte ens van dir que ZOOM era “el programa de reportatges de la Vanguardia”, perquè el diari no segueix promocionant-nos i, per tant, ajudant-nos? Si el mateix grup Godó no ens fa “bombo” qui ens en farà?

En fi, estem tocats, sí, estem tocats perquè de moment l’audiència no ha acabat de respondre a nosaltres, però no estem enfonsats –tampoc anímicament. Avui serà una nova prova de foc, però confio en ZOOM, confio en l’espectador, confio en 8tv, confiem que ens aixecarem i tirarem endavant. Confiem que no ens decapitaran.

Noia Zoom

M’encanta la meva feina. M’encanta el meu ofici. M’encanta ser reportera de Zoom. M’encanta. Ho puc dir més alt però no més clar.

Tot just fa poc més d’un mes que vam agafar el cotxe en direcció a Vic per gravar el primer reportatge de Zoom, Vic, terra d’acollida?, i sembla que faci mesos que vam començar a donar cos a aquest projecte. Serà per la intensitat amb la que treballem?, per les hores que hi dediquem?, per la passió que hi posem? Serà perquè ens agrada el que fem i ens ho passem tant bé fent-ho que les hores i els dies se’ns escapen entre els dits?, igual com s’esvaeix el patiment, perquè també patim. No sé perquè serà, i crec que tampoc ho vull saber, però que duri!


I al llarg d’aquest mes han passat moltes coses. El 3 de febrer vaig fer els 26 anys. 26, ja!, però jo, que sóc una Peter Pan, no tinc la sensació d’haver bufat una nova espelma. (Millor, així no creixo!) Però, en part, no en tinc la sensació perquè vaig ‘celebrar’ el meu aniversari entre mals de cap i vòmits, i a 40 de febre. Un aniversari diferent. Sense pastís, ni espelmes, ni xuxeries. Sense aquell esmorzar que volia portar a la redacció ni aquell sopar que volia fer amb les amigues. Sense celebració –perquè encara que no vulgui créixer, a tots ens agrada celebrar una mica el nostre aniversari. Un dia després –el 4 de febrer– 8tv estrenava Zoom. Em moria de ganes de veure per la televisió com havia quedat el reportatge, però no el vaig poder veure. Perquè mentre una tal Míriam Gifre sortia a 8tv intentant donar a conèixer el que estava passant a Vic, jo estava a urgències deixant-me fer una punció lumbar. Horrible. Em van ingressar. A mi, que sóc la persona més aprensiva que conec. A mi, que vaig a l’hospital a donar la benvinguda a un recent nascut i em marejo. A mi, que no em poden treure ni sang. A mi em van tenir 5 dies ingressada. Allà, i sense haver vist encara el programa, vaig llegir la crítica que en Sergi Pàmies va fer de Vic, terra d’acollida? –gràcies per escriure bé el meu cognom–, allà vaig conèixer la Magdalena, la meva molt entranyable companya d’habitació, allà vaig reflexionar. I allà no vaig aguantar més. Volien que em quedés fins que sortissim els resultats d'unes proves, però després de 5 nits ja no tenia ni febre, ni vòmits, ni mal de cap; tan sols unes ganes boges de sortir d’allà i tornar a fer vida normal, tornar a treballar, tornar a gaudir del meu ofici, tornar a sortir de rodatge, tornar a conèixer realitats. Em sentia feble, ho reconec, però vaig demanar l’alta voluntària i me la van donar. Això sí, amb la condició de no fer vida completament normal fins a saber el diagnòstic. Encara no el sé, però com a mínim ja torno a estar de rodatge intentant conèixer la realitat de l’elitista món del luxe (dijous 4 de març a les 21h a 8tv).

TOCA HAITÍ, festa solidària

El dimarts 12 de gener del 2010 un terratrèmol de magnitud 7’13 a l’escala de Richter va sacsejar durament Haití. El sisme, el més greu en dos segles, va causar la mort de desenes de milers d’haitians i va provocar efectes devastadors sobre el país més pobre de l’Amèrica Llatina.

Ara, un mes després de la catàstrofe, Haití continua necessitant ajuda. La capital del país, Port-au-Prince, ha quedat reduïda a una runa, i milers de supervivents viuen al ras amuntegats en camps. I això no és tot. L’amenaçadora temporada de pluges s’acosta a l’actualment insalubre i desgraciat país, fet que podria provocar una nova catàstrofe sanitària.

És per això que, des de Barcelona, un grup de joves (entre els quals una servidora) ha organitzat TOCA HAITÍ, un concert solidari per recaptar fons per ajudar al país caribeny. El proper dimecres dia 24 de febrer a partir de les 20:30hores, quatre grups emergents, Meneo, Samitier, 4t, 1a i Freud quiere bailar, tocaran per Haití a la sala Be Cool de Barcelona.

Patrocinada per la companyia d’hotels Equity-point, amb la col·laboració de Tendencias TV i Nova Escena, la festa compta amb el suport de la ONG Mans Unides. Així doncs, tots els diners recaptats a través de les entrades del concert es destinaran a un dels 15 projectes que Mans Unides a posat en marxa a Haití.

Les entrades es poden adquirir per anticipat a través de la web codeticket pel mòdic preu solidari de 7€. També es podran comprar directament a taquilla el dia del concert.

Per a més informació TOCA HAITí compta amb un grup de facebook (http://www.facebook.com/home.php?#!/group.php?gid=297203463950&ref=mf) i un myspace (http://www.myspace.com/tocahaiti) on podreu trobar dades d’interès sobre la festa solidària, els grups de música que hi participen i la ONG Mans Unides.

TOCA HAITí, dimecres 24 de febrer a les 20:30h a la sala Be Cool.

I aquí teniu un dels vídeos promocionals de la festa: http://www.youtube.com/watch?v=57h1wwGTGTI

Any nou, feina nova

Ja fa uns dies que ha començat el 2010, i de quina manera! I no, no em refereixo pas a que ha començat l’any de la sentència que el Tribunal Constitucional ha d’emetre sobre l’Estatut de Catalunya, ni a l’any que alguns optimistes veticinen que es començarà a sortir de la crisi. Tampoc als distrets mesos electorals que ja estem vivint, amb el continu u contra u entre PSC i CiU, les noves formacions polítiques pro-independència que irrompen en el panorama i la figura del “messies”, en Laporta, que ara resulta que vol ser el nou president de Catalunya. Ni tampoc em refereixo al Barça que, com tot equip de futbol, té dret a perdre encara que als culés no ens agradi. Em refereixo al meu començament d’any, i no pas per narcisisme, però és que quin començament d’any!

Potser ho havia d’haver pensat el dia que em van dir que l’1 de gener em tocava fer guàrdia que això era senyal que seria un any mogudet, però qui m’havia de dir que els Reis Mags em portarien aquests regals!

La setmana de Reis, em van oferir dues feines diferents: una en televisió, l’altra en un gabinet de premsa. Dues feines de condicions molt diferents, no només econòmiques: un contracte per obra i projecte per una banda i un contracte més estable per l’altra. Una feina dinàmica, la de televisió, i una feina més rutinària, la del gabinet de premsa. M’havia de decidir aquella setmana, ho havia de dir el divendres. Però jo ho tenia clar, escoltava les opinions dels pares, la Laia, els amics a qui els hi havia comentat, però ho tenia força clar, només necessitava que algú em digués que la meva decisió era la correcta. Prou difícil és ja prendre una decisió com perquè els meus propers opinin que m’estic equivocant! De fet, hi ha qui ho va opinar, però la decisió era meva i ho tenia clar. Volia fer tele. El mitjà que més m’omple, l’ofici periodístic pel qual més m’he format i lluitat, i ara no podia –ni volia– deixar escapar aquesta oportunitat només per l’estabilitat –professional i econòmica– i la comoditat que m’oferia l’altra proposta. Tinc 25 anys i moltes ànsies per treballar en allò que més m’agrada. Impliqui el que impliqui. Aquest món és així.

Amb la decisió presa i acceptada per la productora que s’encarrega del programa i la cadena que l’emetrà, aquesta mateixa setmana –dijous– he deixat la meva feina de redactora al diari digital de Catalunya eldebat.cat. I al final em va saber greu marxar-ne. Després de quasi 3 mesos hi havia trobat el meu lloc. Però tot indicava que la meva tasca a eldebat.cat no havia de durar gaire més. Dimecres em van trucar d’una agència de publicitat per entrevistar-me. I divendres, nerviosa i tensa després que la productora em truqués per dir-me que potser no començàvem a treballar dilluns perquè la cadena havia parat el projecte sense donar més explicacions, vaig anar a fer l’entrevista amb la veritat per davant. L’entrevista va anar bé i la proposta em va agradar molt. Però quan encara estava en shock per tot plegat i abans d’haver-me de plantejar res seriosament –ja estava fent les meves elucubracions–, em van tornar a trucar de la productora.

Demà començo a treballar com a reportera a Zoom, un espai produït per media3.14 –de mediapro– que emetrà 8tv. Estic contenta, molt contenta. Nerviosa per començar, però molt contenta. Tinc moltes ganes de fer televisió. La meva passió!

Etern Guardiola

I resulta que el caganer més venut d’aquest Nadal és el d’en Guardiola –sí, ho reconec, jo també vaig passar fa uns dies pel mercat de Santa Llúcia a comprar-me’l. I resulta que ara tothom l’idolatra, també aquells periodistes que van dubtar d’ell quan a Itàlia el van acusar de dopatge. I també resulta que Guardiola és ara el Déu blaugrana, sobretot per aquells que a principis de la temporada passada –la millor temporada de la història del Barça, per si encara no us n’havíeu adonat– dubtaven del nou entrenador perquè no tenia experiència, encara que ara diguin que sempre hi van confiar. Si, és clar, és molt fàcil fer de profeta del passat!

En fi, ara resulta que Guardiola és per a tothom el centre de l’univers, o com a mínim de l'univers blaugrana. Però què passarà si el Barça comença a perdre a l’últim minut i a deixar escapar partits i punts com ens tenia acostumats?, què passarà si el millor equip del món s’esfuma i el culé torna a treure aquell pessimisme de mena que ara té amagat i tant el caracteritza? Llavors tothom culparà Guardiola, els periodistes esportius i els culés empedernits recuperaran aquells inicials arguments –patètics, si em disculpeu– de desconfiança vers l’entrenador, els aficionats oblidaran el bon futbol, és més, fins i tot li retreuran que ens hagi malacostumat a veure el millor equip del món!

Em fa ràbia. Ho sento però em fa ràbia. Em fa ràbia que ara tothom es sumi al carro del vencedor i beneri a Guardiola perquè ha aconseguit eternitzar aquest Barça. Em fa ràbia que ara tothom digui allò de “jo sempre he cregut que seria un gran entrenador” o allò de “ja t’ho deia jo”. Em fa ràbia. Me n’alegro, és clar que me n’alegro, però alhora em sap greu. I em fa ràbia.

Jo que quan tothom adorava a Romario –qui per cert ara ens intenta vendre GolTV–, em “barallava” amb les “nenes” de la meva classe perquè m’agradava en Guardiola i no en Romario, que era el qui deien que tocava; jo que encara porto a l’estoig una figureta d’en Guardiola que quan feia 4t de primària van donar amb El Mundo Deportivo; jo que aquell mateix any vaig demanar als Reis que em portessin un rellotge d’en Guardiola –aquest Nadal crec que el recuperaré–; jo que tenia la samarreta amb el número 4 darrera –el meu número preferit per cert–; jo que em vaig saltar una tarda de classes per anar a veure una conferència d’en Guardiola a Girona i no vaig voler marxar d’allà sense haver-li fet una pregunta –també per vocació periodística crec. Jo que vaig plorar quan Guardiola se’n va anar a Itàlia i vaig seguir les seves passes allà, a Quatar i a Mèxic; jo que vaig demanar als meus pares que em portessin a veure l’últim partit d’en Guardiola al Camp Nou. Jo que sempre he desitjat i confiat que en Guardiola tornaria al Barça com a entrenador. Sí, reconec que tampoc m’havia plantejat la idea que en Guardiola orquestrés el Barça de les sis copes, però en Guardiola per mi sempre serà en Guardiola. Sempre serà “etern”. Tant avui, que tothom l’idolatra com l’he idolatrat jo tota la meva vida, com demà quan, i espero de veritat que no passi, en Guardiola deixi d’entrenar el primer equip del Barça i les coses al Camp Nou tornin a trontollar. Perquè ens agradi o no, el món del futbol és així. Avui ets un Déu que plores d’emoció i emociones plorant, i demà ets un heroi passat.

Passió pel periodisme

Avui m’he graduat en Periodisme, la meva tercera graduació a la Pompeu Fabra, la meva última graduació. Ara sí que ja s’ha acabat la llarga i sempre gratificant etapa d’estudiant. Enrere queden ja les aules, el bar d’en Jacinto, els treballs, la biblioteca i els exàmens, enrere queden les festes universitàries dels dijous a la nit i tot allò que durant aquests anys he après fora les aules. Queden enrere, sí, però sempre dins de la meva motxilla.

S’ha acabat un cicle vital, però no el meu somni. El somni vocacional, crec jo, que em va portar a estudiar comunicació audiovisual primer, el MIQTV després i periodisme més tard. El somni que m’incita a seguir lluitant en aquest difícil panorama del periodisme, el meu carburant. “No amagueu el vostre somni dins la closca”, ens deia aquest matí la gran Mònica Terribas en la seva lliçó inaugural de l’acte de graduació. No, Mònica, no tinc intenció d’amagar-lo, encara que potser a vegades les circumstàncies me’l faran amagar temporalment per la mateixa raó que has dit tu sobre l’escenari: “el periodisme ha canviat a pitjor”. Sí, malauradament hi estic completament d’acord, però ara nosaltres entrem en aquest món amb la intenció de contribuir a recuperar l’ofici que ens apassiona. Haurem de picar pedra, i molta, però venim amb ganes, moltes ganes, i energia, molta energia. La nostra passió ens encoratja.

Sabem que els començaments seran difícils, i ja ho són encara que jo ja tingui la sort de treballar de periodista, però tant els començaments com la cursiva d'aquesta oració es mereixen un exclusiu proper post. En fi, "ciutadans de catalunya, ja som aquí!"