Lluís Galter: “Les pel·lícules que recreen els espais em semblen postisses, disfressades”

El director figuerenc estrena la seva opera prima, Caracremada. Tot i que no se’l coneix com un heroi popular, Ramon Vila, qui rebia el malnom de Caracremada i el sobrenom de Passos llargs, és considerat l’últim maqui català en actiu. Lluís Galter el vol donar a conèixer ara portant la seva intensa història al cinema.

La pel·lícula ja està acabada i a punt per exhibir?
A punt pel que sigui. Estem esperant que algun festival ens digui alguna cosa per fer la première aquest estiu o a la tardor. Els primers festivals importants que venen ara són Locarno, Venècia i Sant Sebastià, i després n’hi ha uns 50 més durant tot l’any. S’ha d’anar provant. Hem de ser positius.
Hem començat pel final, però com neix Caracremada?
No comença per un interès concret en la història, ni en els maquis. Tota la part de la història de la Guerra Civil i la post-guerra no m’havia interessat mai massa més enllà de coses concretes.
O sigui que no és una declaració de principis?
No de principis històrics, ni ideològics. Seria molt maco dir això, però he estat fent una pel·lícula sobre un anarquista i jo no sóc anarquista. De fet, si ho fos no hagués fet aquesta pel·lícula, o no l’hagués fet així.
Doncs?
Jo tenia una idea molt vaga al cap. Per una banda, portava uns mesos llegint Albert Camús i tenia un interès sense transcendència i, per l’altra, volia fer alguna cosa. I en una visita a un amic de Tarragona, parlant sobre Camús, sobre el mite de Sísif i la part rebel, em va dir si coneixia en Caracremada. Em va explicar qui era, i a mi se’m va quedar una imatge al cap: en Caracremada sabotejant torres d’alta tensió amb una serra, que és una cosa espectacular i impossible.
I aquesta és la primera imatge de la pel·lícula?
És la imatge essencial de la pel·lícula, la que ho articula. O sigui una cosa gairebé absurda, com el que deia Camús, però lúcida. Lluitar no per aconseguir un objectiu ni per vèncer, sinó pel fet imprescindible de lluitar malgrat que allò contra el que lluites sigui més gran que tu i no ho puguis tombar.
És un leit motive a la vida d’ell també?
Sí, almenys és el que jo interpreto. És a dir, si jo hagués fet un biopic explicant la seva vida, potser aquesta no és la part més important, però pel que jo entenia d’ell aquella imatge era significativa. De fet, si no hagués tingut aquesta última etapa i hagués sigut un heroi més de la Guerra Civil o de la II Guerra Mundial a mi no m’hagués atret. Brecht deia que hi ha els qui fan moltes coses grans durant menys temps i que són importants i es recorden, i els que fan menys gestes però que les fan cada dia fins que es moren, que són els imprescindibles.
Tens la sensació que coneixes a Ramon Vila ara?
Crec que sí, però em puc equivocar. No sé què diria ell si veiés la pel·lícula, de fet no crec que li agradés que s’hagués fet una pel·lícula sobre ell. És una mica paradoxal, però tampoc crec que la pel·lícula el traeixi.

I per què no l’hagués volgut mai?, com era ell?
No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.
He llegit que a la pel·lícula pràcticament no hi ha text, per què?, és una pel·lícula experimental?
Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.
Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?
És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes
O sigui que és ficció?
Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.
Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?
Em semblaven més versemblants.
Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?
Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.
Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?
Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.
Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?
No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.

Cap de setmana de manifestacions contradictòries

La casualitat, o el pop Paul, ha fet coincidir la manifestació contra la sentència de l’Estatut i la primera final de la selecció espanyola en un mundial de futbol en un mateix cap setmana. Així, dissabte a la tarda aniré amb la família a la manifestació amb una senyera a les mans i darrera la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim” d’Òmnium Cultural, que tanta cua ha portat aquesta setmana –realment polítics i institucions han fet el ridícul i de retruc ens han ridiculitzat a tots–; però diumenge al vespre miraré amb els amics la final del Mundial de Sud-Àfrica entre Espanya i Holanda. Podria mentir –com segur que molts faran– i dir que miraré el partit per no sentir-me exclosa de les converses, però no ho faré. El miraré perquè m’agrada el futbol i m’agraden les reunions que els partits de futbol com aquests comporten. Haig de reconèixer, però, que no sé si miraria els partits de la Roja si ara fos la meitat d’independentista que era quan era petita –sóc i em sento catalana, però quan et fas gran veus les coses d’una manera diferent–, ni tampoc si el Barça no fos la columna vertebral d’aquest equip. Una percepció que crec que es pot generalitzar. I és que avui tots els mitjans d'arreu, esportius i generalistes, es rendeixen al joc de la selecció espanyola i la comparen amb el Barça d'en Pep. Fins i tot la caverna mediàtica de Madrid se n’ha fet ressò avui amb articles i titulars com el “Visca España” del diari esportiu As. També les xarxes socials n'han fet referència. Entre moltes altres coses, avui llegia al Facebook que la selecció espanyola d’aquest mundial és el Barça que juga amb l’Iker Casillas com a convidat d’honor.

I és que els titulars Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Pedro, Busquets i Villa, jugadors del Barça que porto al cor –tot i que encara no hem tingut l’oportunitat de veure a Villa jugant de blaugrana–, poden fer història diumenge i convertir-se en campions del món. De fet poden marcar ells el gol de la final, com han fet fins ara. Si guanyen no ho celebraré com celebro les victòries del Barça, si perden tampoc ploraré ni em lamentaré, però el partit el gaudiré.

Està clar que diumenge no seré la única catalana que s’asseurà al sofà, cervesa en mà, per veure el partit. La semifinal del Mundial entre Espanya i Alemania va rebentar ahir les audiències a Catalunya: 69,2% de share i 1.970.000 espectadors. I és que encara que sovint tenim la tendència d’unir la visceralitat futbolística amb la racionalitat política i ideològica, millor no fer demagògia i intentar posar naps i cols al mateix cistell sinó gaudir del moment.

Avui sí que anxovejo

És curiós, però últimament quan camino pel carrer, agafo el tram, miro la tele, llegeixo, cuino o simplement rumio, em passen pel cap moltes coses sobre les que podria escriure. Fins i tot les començo a escriure mentalment, amb punts i comes i tot, però llavors no trobo el temps per plasmar-ho en ‘paper’. I és que quan tinc temps no tinc tantes coses per escriure que quan no en tinc, i darrerament ja hauria pogut escriure més d’un post en aquest blog. "Heus ací la paradoxa dels bloguers", diuen uns companys, també bloguers, que estan fent les amèriques. "És curiós però és així".

Però, per què no barrejar tots aquests posts en un de sol quan el fil conductor d’aquest blog és sempre el mateix: anxovejar? Sí, un verb que potser m’he tret jo mateixa de la màniga -com els barrufets es van inventar el verb barrufar-, però que no té cap altre significat que el d’explicar aquelles coses que em passen, que em sorprenen, que, m’agradin o no, em criden l’atenció, que m’inspiren, que m’irriten, que m’evoquen, etc. En fi, conversar amb la pàgina en blanc.

Avui s’acaba el curs escolar i l’estiu comença de veritat a Catalunya. De fet la temporada d’estiu es va estrenar meterològicament a les 13:38 d’ahir dilluns, però no ens enganyem, l’estiu comença quan les escoles tanquen les portes. Avui pel carrer tot són nens amb les motxilles carregades, les carpetes de plàstica plenes de dibuixos i les notes a la mà. Han passat els anys però encara m’hi veig. L’últim dia de cole sempre anàvem a sopar tots quatre a Roses. Sempre a la terrassa del mateix restaurant, davant del mar, per celebrar les bones notes. Que bones eren aquelles tallarines! Però no hi anàvem cap més dia en tot l’any. Era el restaurant de l’últim dia de cole. A vegades coincidia amb la revetlla de Sant Joan. Una nit mítica de l’estiu. Com Cap d’Any a l’hivern. Per Cap d’Any i per Sant Joan sempre sembla que has de sortir per obligació. De fet, crec que Cap d’Any i Sant Joan van ser de les primeres nits que vaig sortir de festa –també per Barraques, és clar. Quan érem adolescents sempre passàvem totes juntes la nit de Sant Joan a casa la Neus. Primer sortíem de festa per Figueres –i bevíem els nostres primers cubates– i després anàvem totes juntes cap al garatge de casa la Neus a parlar de les nostres coses –bàsicament dels nois que ens agradaven en aquell moment–, i fèiem els conjuris d’amor i sort que ens portava la Mariona. Potser un any ella va desitjar casar-se amb en Montoro i el desig se li ha fet realitat. Fa uns dies vam anar de casament. Hi érem pràcticament totes les que celebràvem juntes aquelles revetlles de Sant Joan, algunes més, algunes menys, però totes vam gaudir amb aquell casament com si fos el casament de totes. Com si fos el casament que un dia havíem imaginat plegades la nit de Sant Joan. Demà és la nit de Sant Joan, i jo no demanaré que es faci realitat el desig d’un amor utòpic com feia en l’adolescència. Quan et fas gran les coses que et preocupen canvien, i ara bàsicament demano una feina. Sí, és veritat, pel pont de Sant Joan treballaré, estaré fent substitucions d’estiu al portal 3cat24.cat, com hi estaré durant la resta de l’estiu. Entre el 3cat24.cat, el 3/24. I ben contenta que hi aniré, encara que em quedi sense pont i sense estiu, és feina i a TV3! Yuhuuu! Però això sí, és una feina amb data de caducitat, i al setembre tornaran les hores d’ordinador per enviar Currículums Vitae, les enfilades per les parets, etc. És per això que si demà faig algun conjuri de Sant Joan serà per demanar una feina, una feina en el món de la comunicació i el periodisme, una feina que m’ompli com m’omple la d’ara, com m’omplia Zoom, com espero que m’ompliran moltes més.

“Endreçar l’ànima”

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “Endreçar l’ànima”, el primer llibre de l’honorable consellera de Salut, Marina Geli. No hi vaig anar acreditada com a periodista, no, hi vaig anar en clau d’acompanyant. La Marina –i perdoneu que l’anomeni només pel seu nom de pila– ha citat a la meva mare en el seu primer relat. L’ha citat quan explica la seva emigració estudiantil de Sant Gregori a Barcelona i la va citar ahir des de dalt l’escenari de l’auditori d’Esade. A ella i a la Carme, “les meves companyes de pis”, va dir. I elles dues es van emocionar.

La veritat és que encara no he tingut el plaer de llegir el llibre de dalt a baix, però només fullejant-lo he pogut captar l’autenticitat amb la qual ha escrit aquest relat. “No busqueu literatura, perquè he escrit a raig”, va dir. Té raó, ha anat deixant anar els seus pensaments, les seves idees com a dona, com a mare, com a filla, com a muller, com a política, com a catalana, etc. S’ha deixat anar, s’ha obert, s’ha mig despullat –sempre és millor insinuar que mostrar– i ha endreçat la seva ànima. Alguns dels presents a l’acte van dir que si ha posat cada cosa al seu lloc és per fer més espai al seu “armari”, els hi dono la raó. La Marina segur que no endreçat per se, o potser sí, però ho dubto. Ho dubto perquè la Marina, com molt bé va dir la directora general de la CCMA, Rosa Cullell, sempre sembla que no t’ho acabi de dir tot, que es guardi alguna cosa per ella que més tard donarà a conèixer. Ja ho sentirem a dir.

Des de darrera el faristol, i mentre presentava i repassava els diferents apartats del seu llibre, la consellera de Salut –torno a recuperar el seu tracte institucional– va tenir moments de contundència política. Els podria redactar, els podria citar, però no ho faré. Perquè encara que ahir no vaig poder evitar fer de periodista –és un defecte professional que no puc ni vull superar–, no voldria que aquest text es convertís en una crònica periodística de l’acte d’ahir.

El peix que es mossega la cua

Avui fa exactament tres setmanes que vaig acabar Zoom, o el que és el mateix, avui fa exactament tres setmanes que només em dedico a buscar feina –per enèsima vegada. La veritat és que encara ho porto força bé, trobo a faltar Zoom i ja no necessito que els dies tinguin el doble d’hores, però avui encara no se’m fa una muntanya. De fet no em puc queixar: durant aquestes setmanes ja he tingut dues entrevistes de feina. Bé, no sé si feina seria la paraula exacta... La primera va ser per una productora petita i jove on si bé no em podien oferir res concret, sí que em volien conèixer de cara a futurs projectes. La segona va ser per..., per prostituir-me. Clar i català.

M’explico.

La setmana passada em van trucar d’una empresa privada que porta una televisió local del Baix Llobregat. La trucada em va il·lusionar, sí, evidentment, però l’entrevista em va frustrar. Necessitaven una nova incorporació per fer d’ENG (és a dir, sortir a gravar una notícia i després redactar-la, muntar-la i locutar-la). Fins aquí bé. També per sortir en pantalla, escriure a un diari digital, escriure a un setmanari i fer guàrdies els caps de setmana. Fins aquí també bé, podia ser una molt bona experiència laboral. Però alerta!: Tot pel mòdic sou de 750€ al mes. “Nets”, em van recalcar –només faltaria!

Tot i la meva cara de pomes agres quan vaig escoltar les condicions i encara que tothom em deia que no podia vendre’m d’aquesta manera, sincerament em vaig plantejar dir que sí. De fet, si a dia d’avui portés tres mesos buscant feina a la desesperada, molt probablement l’hagués acceptat. Potser, coneixent-me, fins i tot abans d’arribar als tres mesos. No seria la primera vegada.

Fa uns mesos, abans de començar Zoom, treballava de redactora a un diari digital català el nom del qual tampoc diré. Després d’un parell de mesos allà, i coincidint amb un dels meus caps de setmana de guàrdia, un dia se’m va ocórrer buscar i mirar el Conveni Col·lectiu Estatal del Sector de Premsa Diària. La meva sorpresa va ser quan, analitzant-lo, me’n vaig adonar que la categoria professional per la qual m’havien contractat no era ni de bon tros la que em pertocava. Segons el meu sou, jo estava contractada per fer “tasques senzilles d’administració, arxiu, reprografia i manejament de l’ordinador que no requereixen iniciativa”, “de recepció i utilització de la centraleta telefònica”, “de tasques consistents a fer encàrrecs (...), recollir i entregar correspondència”, “de porteria”, etc; i la formació bàsica que se m’exigia era la del graduat escolar, “complementada professionalment per una formació específica o de grau mitjà”. En definitiva, formava part del grup professional 6 de 7 que n’hi ha, quan en realitat jo havia de formar part, com a mínim, del tercer grup professional, el primer que requereix uns estudis universitaris. I no només per això, pel fet de tenir estudis universitaris (i superiors), sinó també perquè jo no vaig fer mai ni de portera, ni de telefonista, ni de cartera. Jo estava suposadament contractada com a redactora del diari, o si més no això era el que feia. Bé, això i també fer de “burro” i corregir –i no pas poc– i traduir al castellà els articles de personalitats del món del periodisme que escrivien setmanalment –alguns més d’un cop a la setmana, altres menys– al diari amb una retribució molt superior a la meva. Coses del catxé.

En fi, està clar que els començaments sempre són difícils –això no només és que ho tingui assumit sinó que ho entenc–, però fins a cert punt. Perquè una cosa és que sigui difícil entrar en el món laboral i una altra de molt diferent és que les empreses s’aprofitin descaradament de tots aquells que, com jo, avui intentem fer-nos un lloc dins la professió. Perquè és clar, si algú renuncia a l’oferta –a la gradíssima oferta–, a darrera d’aquest algú sempre hi haurà un altre algú que l’acceptarà. És el peix que es mossega la cua.

ZOOM, els reportatges. Vol.II

Després de 4 mesos d’aventures, experiències, coneixences, rodatges i muntatges, ZOOM ha arribat al 13è capítol, a l’últim.

Aquí teniu els reportatges que falten:

“4 dies amb Déu”. En què creuen els jueus?, i els musulmans?, i els ortodoxos?, les diverses religions són realment tan diferents? La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ho ensenyen.

“Mascotes”, on l’Anabel Gutiérrez-Otero i una servidora, Míriam Gifre, s’endinsen al món dels animals de companyia. Fins on és capaç d’arribar una persona per la seva mascota?

“Segueixin al guia”. La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ensenyen les diverses rutes turístiques de la ciutat per conèixer la feina dels guies i les pretencions dels turistes.

“3 germans, 3 estrelles”. Ells són 3 germans, 3 roques, i tenen tres estrelles Michelin. Ells, en Joan Roca, en Josep Roca i en Jordi Roca, són la clau d’“El Celler de Can Roca”. Però com s’aconsegueix ser el 4t millor restaurant del món? L’Anabel Gutiérrez-Otero i jo, Míriam Gifre, ensenyen què es cou al Celler en el reportatge més gourmet de Zoom. (El meu últim reportatgeL).

I per acabar, “Toros sí, Toros, no”. S’han de prohibir les corrides de toros?, la Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude en busquen els arguments a favor i en contra.

Les coses que té la vida

Les coses que té la vida. Aquesta setmana, la meva última setmana com a reportera i redactora de ZOOM, ha mort Joan Antoni Samaranch, el president honorífic del Comitè Olímpic Internacional. És més, mentre dijous a la tarda li donaven l’últim adéu a la Catedral de Barcelona, jo –i l’Anabel– acabava de perfilar “3GERMANS, 3ESTRELLES”, el meu últim ZOOM. Potser pensaràs que estic barrejant naps i cols, però no. Joan Antoni Samaranch va ser un dels artífex dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, i va ser aleshores, en ple esdeveniment olímpic, que vaig descobrir el periodisme i decidir que de gran volia ser periodista. Només tenia 8 anys.

Ara en tinc 26 i sóc periodista, una periodista orgullosa de la seva vocació i del seu ofici. Una periodista ansiosa per tornar a comunicar, tornar a informar i tornar a fer de periodista. Demà diumenge s’emet el meu últim reportatge de ZOOM –malauradament no hem renovat– i això m’entristeix. M’entristeix pensar que s’acaba una fantàstica etapa professional i personal, m’entristeix pensar que dilluns no agafarem la càmera i anirem a descobrir noves curiositats, m'entristeix pensar que no ens tornarem a quedar sense piles al micròfon en plena entrevista, o que no tornarem a penjar post-its amb frases cèlebres dels nostres personatges a les parets de la sala d'edició. M’entristeix pensar que torna el temps al meu rellotge.

Hi ha qui diu que m’ho agafi com les vacances de Nadal i Setmana Santa que no he tingut, com les vacances de l’estiu passat que tampoc vaig tenir, com les vacances que em mereixo. Però no són vacances. Són vacances obligades i això és molt diferent. No faré vacances, dilluns tornaré a la vida de “buscadora de feina”, espero que duri poc, però no pararé fins que en trobi!