Fa només uns minuts que el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha confirmat l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, els dos cooperants catalans segrestats fa nou mesos per la branca d'Al-Qaeda al Magreb Islàmic. El pronunciament del Govern era l’anunci més esperat des d’ahir a la tarda, quan les agències àrabs van informar de la fi del segrest més llarg de la història a la zona del Sahel. 9 mesos, 268 dies de captiveri. Tan sols fa dues setmanes que Pascual i Vilalta havien superat el malaguanyat rècord.
Roque Pascual i Albert Vilalta van ser segrestats al 29 de novembre de l’any passat a Mauritània, quan participaven en la caravana solidària que portava ajuda humanitària a l’Àfrica. Els terroristes van assaltar el tot terreny en el que viatjaven, l’últim de la caravana. Amb ells també hi anava Alícia Gámez, alliberada el passat 10 de març. Fa uns dies que es preveia que el final del segrest podia ser imminent. Fins i tot hi havia rumors que la notícia es podria donar aquest cap de setmana. Com si es tractés de la imminent mort del Papa de Roma o altres personalitats –és sabut que els mitjans sovint preparen biografies per no trobar-se desprevinguts–, la cronologia de l’extens segrest esperava ansiós el seu debut a la nevera de notícies de molts mitjans informatius catalans. Ahir a la tarda, just quan vaig arribar a casa i vaig posar el 3/24 després d’un matí tranquil a la redacció: “Última Hora: Roque Pascual i Albert Vilalta han estat alliberats”, i les informacions preparades van debutar. ‘Ja podia haver fet torn de tarda’, vaig pensar, però em vaig alegrar. En el fons això era el menys important.
Des d’aleshores i fins ara la prudència ha estat el denominador comú. Calia evitar cap revers inesperat. Amics, familiars, membres de l’ONG Barcelona Acció Solidària, periodistes i la societat catalana en general, esperaven la confirmació del Govern amb els nervis a flor de pell. Finalment ha arribat, i els seus companys de l'ONG per fin han pogut obrir les ampolles de cava. Roque Pascual i Albert Vilalta ja es troben en zona segura, i l’avió que avui mateix els portarà de nou a casa ja vola cap al Magreb. S’ha acabat el seu malson.
Ara, però, molta gent es pregunta si el Govern ha pagat el rescat. Sobretot després de l'execució del cooperant francès en mans d'una altra branca d'AQMI fa poques setmanes. Tot i que els segrestadors no han fet mai públiques les condicions del rescat de Pascual i Vialalta, alguns mitjans van apuntar ja fa temps –recordo que vaig redactar aquesta notícia quan estava a eldebat.cat– que els raptors haurien demanat l’excarceració de presos islamistes i una gran quantitat econòmica de diners. 5.000 de dòllars, es deia. El Govern tampoc ha estat gaire explícit. Anunciaven que negociaven, que treballaven, però sense detalls. La setmana passada Mauritània extradia Omar Saharaoui, suposat cervell del segrest, a Mali. S'apunta que podria haver estat la clau. De fet va ser aleshores quan els rumors d’un possible intercanvi de presoners va fer preveure que l'alliberament de Pascual i Vilalta podia ser cosa de dies. Així ha estat. El que no se sap, ni es confirmarà mai –de fet crec que és millor que no se sàpiga–, és si el Govern ha pagat el rescat.
Al llarg d'aquestes quasi 24 hores, he pogut llegir i comparar la notícia publicada a diversos mitjans d'internet. També els comentaris dels seus lectors. Alguns, alegres, donen la benvinguda als cooperants; altres, crítics, jutgen al Govern donant per fet que el rescat s'ha pagat, i titllen als cooperants d'snobs. És molt fàcil fer de profeta del passat, de criticar tots en sabem, però potser tenen raó. Des de fa uns anys s'ha instal·lat una nova moda entre els pijos barcelonins: canviar les seves vacances d'estiu a la casa de la Costa Brava per penjar-se la medalla de la solidaritat viatjant a l'Àfrica, l'Índia o a sud-amèrica. Roque Pascual és el director d'una empresa constructora, Albert Vilalta dels Túnels del Cadí, i a la mateixa caravana de Barcelona Acció Solidària hi viatjava la dona de l'alcade Hereu, entre d'altres. La tendència sembla una mica hipòcrita, però de fet potser ells són els que més s'ho poden permetre. Paradoxal, però és així.
Però quedem-nos amb el titular: “Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”. Happy End. Per fi un titular alegre. Potser per això som molts els periodistes que ahir a la tarda ens hagués agradat estar a la redacció per viure aquell frenetisme periodístic que tant ens omple i tanta energia ens dóna. Com a mínim a mi. Tot arribarà.
16.8.10
Santa Maria
15 d’agost. No estic de vacances i ni tan sols a la plaja de l’Escala. Són dos quarts de set de la tarda i, com es pot suposar, no estic berenant amb la família i els amics sobre la barca ancorada a les Illes Medes. Fa tant sols una estona que m’he despertat d’una agradable migdiada al sofà del meu pis de Barcelona, i m’he adonat que avui és el dia de Santa Maria.
Recordo aquelles entrenyables tardes de Mare de Déu d’Agost gaudint del sol i el mar sobre l’Avi Garranyol. Sempre el mateix ritual. Som gent de costums, de bones costums. Cap a les quatre de la tarda, just havent dinat, ens trobàvem tots al port carregats amb el berenar; uns les begudes, els altres el menjar. Pujàvem a la barca, preníem les nostres posicions, i sortíem direcció a les Illes Medes. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a la Foradada. Ens hi acostàvem fins on podíem, hi fèiem les fotografies pertinents de cada any –sempre diferents, encara que ho busquis, és impossible intentar enquadrar la mateixa imatges–, i seguíem el nostre camí cap a les Medes tot saludant els navegants que ens creuàvem pel camí. Allà, els que sabem nedar, fins i tot a vegades els que no, ens llençàvem a l’aigua, fèiem una mica d’snorquel amb un submergible llibre de peixos a la mà, i ens apropàvem amb el kayak fins a tocar les illes. Alguns, els més experts en el mar, també es calçaven les aletes per acostar-se a les immenses roques i agafar unes quantes garotes. Hi havia qui, marejat, es mirava la pel·lícula assegut dalt la barca, mentre els menys aquàtics retrataven les estampes de la tradicional aventura marítima. Després de les capbussades tocava berenar, i quan el sol començava a baixar rescatàvem l’àncora del fons del mar per posar rumb al port escalenc. Sempre seguint l’estela del sol sobre la mar amb el canigó a l’horitzó. Que bonic és l’Empordà!
.jpg)
Avui em conformo amb el record des de Barcelona. Avui he canviat el plaer del mar per la delectança de fer el que m’agrada: comunicar. D’aquí a una estona em començaré a preparar per anar cap a TV3 i passar la nit a la redacció del 3/24. Sí, aquest esperat cap de setmana d'estiu treballo de nit, però, què coi!, em sento afortunada! Faig el que m’agrada, faig el que sempre he volgut fer i encara que la meva feina al 3/24 –també la del 3cat24.cat i la de notícies 8– tinguin una propera data de caducitat, estic contenta. Cansada però molt contenta. Potser no tinc estiu però és el que toca ara: no tenir vacances, no fer plans de viatges, ... I encara que aquest és un tema que a vegades em treu de polleguera quan et planteges visitar aquell indret o aquell altre i no pots perquè “no és el moment”, sé que ara estic en el lloc oportú en el moment oportú. Vivint experiències professionals i personals, comunicant, exercint l’ofici que m’omple i patint el meu incansable defecte professional; “Míriam, és que no pots desconnectar del món ni un moment?”, em diuen a vegades els amics, “estàs malalta!”. Però costa molt no emportar-se, en aquest cas, la “feina” a casa. També per autoanalitzar-me, per criticar-me a mi mateixa, per autoalimentar-me i alimentar-me dels altres. Hi ha qui em diu que això és una patologia d’ara, que sóc jove i no tinc gaire carrera professional a les espatlles, però que d’aquí a uns anys hi trobaré remei. Ja ho veurem.
De moment som 15 d’agost, Santa Maria, Mare de Déu d’Agost, i me’n vaig a treballar. Avui per mi no és festa. Tampoc és el meu sant.
Recordo aquelles entrenyables tardes de Mare de Déu d’Agost gaudint del sol i el mar sobre l’Avi Garranyol. Sempre el mateix ritual. Som gent de costums, de bones costums. Cap a les quatre de la tarda, just havent dinat, ens trobàvem tots al port carregats amb el berenar; uns les begudes, els altres el menjar. Pujàvem a la barca, preníem les nostres posicions, i sortíem direcció a les Illes Medes. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a la Foradada. Ens hi acostàvem fins on podíem, hi fèiem les fotografies pertinents de cada any –sempre diferents, encara que ho busquis, és impossible intentar enquadrar la mateixa imatges–, i seguíem el nostre camí cap a les Medes tot saludant els navegants que ens creuàvem pel camí. Allà, els que sabem nedar, fins i tot a vegades els que no, ens llençàvem a l’aigua, fèiem una mica d’snorquel amb un submergible llibre de peixos a la mà, i ens apropàvem amb el kayak fins a tocar les illes. Alguns, els més experts en el mar, també es calçaven les aletes per acostar-se a les immenses roques i agafar unes quantes garotes. Hi havia qui, marejat, es mirava la pel·lícula assegut dalt la barca, mentre els menys aquàtics retrataven les estampes de la tradicional aventura marítima. Després de les capbussades tocava berenar, i quan el sol començava a baixar rescatàvem l’àncora del fons del mar per posar rumb al port escalenc. Sempre seguint l’estela del sol sobre la mar amb el canigó a l’horitzó. Que bonic és l’Empordà!
Avui em conformo amb el record des de Barcelona. Avui he canviat el plaer del mar per la delectança de fer el que m’agrada: comunicar. D’aquí a una estona em començaré a preparar per anar cap a TV3 i passar la nit a la redacció del 3/24. Sí, aquest esperat cap de setmana d'estiu treballo de nit, però, què coi!, em sento afortunada! Faig el que m’agrada, faig el que sempre he volgut fer i encara que la meva feina al 3/24 –també la del 3cat24.cat i la de notícies 8– tinguin una propera data de caducitat, estic contenta. Cansada però molt contenta. Potser no tinc estiu però és el que toca ara: no tenir vacances, no fer plans de viatges, ... I encara que aquest és un tema que a vegades em treu de polleguera quan et planteges visitar aquell indret o aquell altre i no pots perquè “no és el moment”, sé que ara estic en el lloc oportú en el moment oportú. Vivint experiències professionals i personals, comunicant, exercint l’ofici que m’omple i patint el meu incansable defecte professional; “Míriam, és que no pots desconnectar del món ni un moment?”, em diuen a vegades els amics, “estàs malalta!”. Però costa molt no emportar-se, en aquest cas, la “feina” a casa. També per autoanalitzar-me, per criticar-me a mi mateixa, per autoalimentar-me i alimentar-me dels altres. Hi ha qui em diu que això és una patologia d’ara, que sóc jove i no tinc gaire carrera professional a les espatlles, però que d’aquí a uns anys hi trobaré remei. Ja ho veurem.
De moment som 15 d’agost, Santa Maria, Mare de Déu d’Agost, i me’n vaig a treballar. Avui per mi no és festa. Tampoc és el meu sant.
29.7.10
La informació a les xarxes socials
Passi el que passi, tothom se’n fa ressò a la xarxa. Ja sigui amb voluntat informativa o amb ganes de demostrar el que ets, el Facebook –la xarxa que jo conec– s’ha convertit ja en un mitjà d'informació més. El passat 10J, la meva pàgina d’inici a la xarxa tenia un comú denominador: la històrica manifestació en contra de la sentència del TC a l’Estatut català. Alguns explicaven la seva experiència al Passeig de Gràcia, la Gran Via o la plaça Tetuan, altres exposaven les raons per no assistir-hi, i molts compartien links informatius de diversos mitjans digitals catalans, nacionals i internacionals. Informaven. També fotos i vídeos del youtube. Partidaris de la manifestació o no, tothom aprofitava l'eina de la xarxa per declarar els seus principis i deixar clara la seva posició.
El mateix va passar un dia després, quan la Roja va guanyar el mundial de Sud-Àfrica. Hi ha qui, com si s’hagués d’excusar, donava explicacions per haver-se manifestat dues vegades en un mateix cap de setmana. No calien, ja deia fa uns dies en aquest mateix blog que intentar posar naps i cols en un mateix cistell com han fet molts, molts, no és més que demagògia. Altres, en canvi, senzillament mostraven la seva alegria i efusivitat. Encara avui, setmanes després, la segueixen mostrant. També n’hi havia que, escombrant cap a casa, no s’alegraven per la victòria de la selecció sinó que destacaven el rol dels catalans i culés en el triomf. Fins i tot alguns mostraven indiferència o demanaven aixopluc per no haver de sentir els clàxons i petards de les celebracions. En definitiva, aquell cap de setmana el Facebook es va convertir en la principal plataforma social per demostrar i deixar clar a tothom quina era la seva posició. No fos cas que et posin a un sac al qual no pertanys, és clar.
La història es va tornar a repetir ahir després que la sobirania del Parlament català aprovés la Iniciativa Legislativa Popular que reclamava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Pocs minuts després de la votació parlamentària, la pàgina d’inici del meu Facebook es va omplir de comentaris i enllaços diversos. Amics celebrant l’abolició amb el crit taurí d’“oléeee”, altres bromejant amb cançons de temàtica taurina, i molts penjant i comentant links de les reaccions polítiques. I és que si el tema ja és polèmic per se, el fet que, com sempre, s’hagi polititzat, ha causat estralls. Ara resulta que els populars –qui si no?– volen portar la iniciativa al Congrés per invalidar la decisió de la cambra catalana. Consideren que l’abolició de les corrides a Catalunya és una nova forma d’enfrontament amb Espanya. Potser són ells els qui, entossudits en polititzar les coses –siguin quines siguin– i insistint sempre sobre la mateixa qüestió, estan provocant aquesta secessió entre Catalunya i Espanya. Com a mínim entre catalans i espanyols. Primer van recusar l’Estatut de Catalunya al TC sense acceptar el que el poble català havia refrendat, i ara volen portar al Congrés una decisió que no té, o no hauria de tenir, res a veure amb la política. Una prohibició que, recordo, fa anys també va decidir Canàries sense que allò generés tanta controvèrsia. És clar, la història canària no és la història de Catalunya. Potser per això ahir hi havia tants mitjans estrangers acreditats al Parlament. I és que el debat sobre l’aboliació de “la fiesta” ha causat una gran expectació internacional. De fet, alguns dels meus amics del Facebook es van dedicar a penjar la versió dels periodistes estrangers que ahir es van desplaçar fins a Barcelona per cobrir el debat. Interessant.
El mateix va passar un dia després, quan la Roja va guanyar el mundial de Sud-Àfrica. Hi ha qui, com si s’hagués d’excusar, donava explicacions per haver-se manifestat dues vegades en un mateix cap de setmana. No calien, ja deia fa uns dies en aquest mateix blog que intentar posar naps i cols en un mateix cistell com han fet molts, molts, no és més que demagògia. Altres, en canvi, senzillament mostraven la seva alegria i efusivitat. Encara avui, setmanes després, la segueixen mostrant. També n’hi havia que, escombrant cap a casa, no s’alegraven per la victòria de la selecció sinó que destacaven el rol dels catalans i culés en el triomf. Fins i tot alguns mostraven indiferència o demanaven aixopluc per no haver de sentir els clàxons i petards de les celebracions. En definitiva, aquell cap de setmana el Facebook es va convertir en la principal plataforma social per demostrar i deixar clar a tothom quina era la seva posició. No fos cas que et posin a un sac al qual no pertanys, és clar.
La història es va tornar a repetir ahir després que la sobirania del Parlament català aprovés la Iniciativa Legislativa Popular que reclamava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Pocs minuts després de la votació parlamentària, la pàgina d’inici del meu Facebook es va omplir de comentaris i enllaços diversos. Amics celebrant l’abolició amb el crit taurí d’“oléeee”, altres bromejant amb cançons de temàtica taurina, i molts penjant i comentant links de les reaccions polítiques. I és que si el tema ja és polèmic per se, el fet que, com sempre, s’hagi polititzat, ha causat estralls. Ara resulta que els populars –qui si no?– volen portar la iniciativa al Congrés per invalidar la decisió de la cambra catalana. Consideren que l’abolició de les corrides a Catalunya és una nova forma d’enfrontament amb Espanya. Potser són ells els qui, entossudits en polititzar les coses –siguin quines siguin– i insistint sempre sobre la mateixa qüestió, estan provocant aquesta secessió entre Catalunya i Espanya. Com a mínim entre catalans i espanyols. Primer van recusar l’Estatut de Catalunya al TC sense acceptar el que el poble català havia refrendat, i ara volen portar al Congrés una decisió que no té, o no hauria de tenir, res a veure amb la política. Una prohibició que, recordo, fa anys també va decidir Canàries sense que allò generés tanta controvèrsia. És clar, la història canària no és la història de Catalunya. Potser per això ahir hi havia tants mitjans estrangers acreditats al Parlament. I és que el debat sobre l’aboliació de “la fiesta” ha causat una gran expectació internacional. De fet, alguns dels meus amics del Facebook es van dedicar a penjar la versió dels periodistes estrangers que ahir es van desplaçar fins a Barcelona per cobrir el debat. Interessant.
13.7.10
Lluís Galter: “Les pel·lícules que recreen els espais em semblen postisses, disfressades”
El director figuerenc estrena la seva opera prima, Caracremada. Tot i que no se’l coneix com un heroi popular, Ramon Vila, qui rebia el malnom de Caracremada i el sobrenom de Passos llargs, és considerat l’últim maqui català en actiu. Lluís Galter el vol donar a conèixer ara portant la seva intensa història al cinema.
La pel·lícula ja està acabada i a punt per exhibir?
A punt pel que sigui. Estem esperant que algun festival ens digui alguna cosa per fer la première aquest estiu o a la tardor. Els primers festivals importants que venen ara són Locarno, Venècia i Sant Sebastià, i després n’hi ha uns 50 més durant tot l’any. S’ha d’anar provant. Hem de ser positius.
Hem començat pel final, però com neix Caracremada?
No comença per un interès concret en la història, ni en els maquis. Tota la part de la història de la Guerra Civil i la post-guerra no m’havia interessat mai massa més enllà de coses concretes.
O sigui que no és una declaració de principis?
No de principis històrics, ni ideològics. Seria molt maco dir això, però he estat fent una pel·lícula sobre un anarquista i jo no sóc anarquista. De fet, si ho fos no hagués fet aquesta pel·lícula, o no l’hagués fet així.
Doncs?
Jo tenia una idea molt vaga al cap. Per una banda, portava uns mesos llegint Albert Camús i tenia un interès sense transcendència i, per l’altra, volia fer alguna cosa. I en una visita a un amic de Tarragona, parlant sobre Camús, sobre el mite de Sísif i la part rebel, em va dir si coneixia en Caracremada. Em va explicar qui era, i a mi se’m va quedar una imatge al cap: en Caracremada sabotejant torres d’alta tensió amb una serra, que és una cosa espectacular i impossible.
I aquesta és la primera imatge de la pel·lícula?
És la imatge essencial de la pel·lícula, la que ho articula. O sigui una cosa gairebé absurda, com el que deia Camús, però lúcida. Lluitar no per aconseguir un objectiu ni per vèncer, sinó pel fet imprescindible de lluitar malgrat que allò contra el que lluites sigui més gran que tu i no ho puguis tombar.
És un leit motive a la vida d’ell també?
Sí, almenys és el que jo interpreto. És a dir, si jo hagués fet un biopic explicant la seva vida, potser aquesta no és la part més important, però pel que jo entenia d’ell aquella imatge era significativa. De fet, si no hagués tingut aquesta última etapa i hagués sigut un heroi més de la Guerra Civil o de la II Guerra Mundial a mi no m’hagués atret. Brecht deia que hi ha els qui fan moltes coses grans durant menys temps i que són importants i es recorden, i els que fan menys gestes però que les fan cada dia fins que es moren, que són els imprescindibles.
Tens la sensació que coneixes a Ramon Vila ara?
Crec que sí, però em puc equivocar. No sé què diria ell si veiés la pel·lícula, de fet no crec que li agradés que s’hagués fet una pel·lícula sobre ell. És una mica paradoxal, però tampoc crec que la pel·lícula el traeixi.
I per què no l’hagués volgut mai?, com era ell?
No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.
He llegit que a la pel·lícula pràcticament no hi ha text, per què?, és una pel·lícula experimental?
Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.
Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?
És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes
O sigui que és ficció?
Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.
Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?
Em semblaven més versemblants.
Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?
Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.
Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?
Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.
Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?
No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.
No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.
He llegit que a la pel·lícula pràcticament no hi ha text, per què?, és una pel·lícula experimental?
Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.
Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?
És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes
O sigui que és ficció?
Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.
Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?
Em semblaven més versemblants.
Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?
Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.
Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?
Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.
Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?
No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.
8.7.10
Cap de setmana de manifestacions contradictòries
La casualitat, o el pop Paul, ha fet coincidir la manifestació contra la sentència de l’Estatut i la primera final de la selecció espanyola en un mundial de futbol en un mateix cap setmana. Així, dissabte a la tarda aniré amb la família a la manifestació amb una senyera a les mans i darrera la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim” d’Òmnium Cultural, que tanta cua ha portat aquesta setmana –realment polítics i institucions han fet el ridícul i de retruc ens han ridiculitzat a tots–; però diumenge al vespre miraré amb els amics la final del Mundial de Sud-Àfrica entre Espanya i Holanda. Podria mentir –com segur que molts faran– i dir que miraré el partit per no sentir-me exclosa de les converses, però no ho faré. El miraré perquè m’agrada el futbol i m’agraden les reunions que els partits de futbol com aquests comporten. Haig de reconèixer, però, que no sé si miraria els partits de la Roja si ara fos la meitat d’independentista que era quan era petita –sóc i em sento catalana, però quan et fas gran veus les coses d’una manera diferent–, ni tampoc si el Barça no fos la columna vertebral d’aquest equip. Una percepció que crec que es pot generalitzar. I és que avui tots els mitjans d'arreu, esportius i generalistes, es rendeixen al joc de la selecció espanyola i la comparen amb el Barça d'en Pep. Fins i tot la caverna mediàtica de Madrid se n’ha fet ressò avui amb articles i titulars com el “Visca España” del diari esportiu As. També les xarxes socials n'han fet referència. Entre moltes altres coses, avui llegia al Facebook que la selecció espanyola d’aquest mundial és el Barça que juga amb l’Iker Casillas com a convidat d’honor.
I és que els titulars Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Pedro, Busquets i Villa, jugadors del Barça que porto al cor –tot i que encara no hem tingut l’oportunitat de veure a Villa jugant de blaugrana–, poden fer història diumenge i convertir-se en campions del món. De fet poden marcar ells el gol de la final, com han fet fins ara. Si guanyen no ho celebraré com celebro les victòries del Barça, si perden tampoc ploraré ni em lamentaré, però el partit el gaudiré.
Està clar que diumenge no seré la única catalana que s’asseurà al sofà, cervesa en mà, per veure el partit. La semifinal del Mundial entre Espanya i Alemania va rebentar ahir les audiències a Catalunya: 69,2% de share i 1.970.000 espectadors. I és que encara que sovint tenim la tendència d’unir la visceralitat futbolística amb la racionalitat política i ideològica, millor no fer demagògia i intentar posar naps i cols al mateix cistell sinó gaudir del moment.
I és que els titulars Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Pedro, Busquets i Villa, jugadors del Barça que porto al cor –tot i que encara no hem tingut l’oportunitat de veure a Villa jugant de blaugrana–, poden fer història diumenge i convertir-se en campions del món. De fet poden marcar ells el gol de la final, com han fet fins ara. Si guanyen no ho celebraré com celebro les victòries del Barça, si perden tampoc ploraré ni em lamentaré, però el partit el gaudiré.
Està clar que diumenge no seré la única catalana que s’asseurà al sofà, cervesa en mà, per veure el partit. La semifinal del Mundial entre Espanya i Alemania va rebentar ahir les audiències a Catalunya: 69,2% de share i 1.970.000 espectadors. I és que encara que sovint tenim la tendència d’unir la visceralitat futbolística amb la racionalitat política i ideològica, millor no fer demagògia i intentar posar naps i cols al mateix cistell sinó gaudir del moment.
22.6.10
Avui sí que anxovejo
És curiós, però últimament quan camino pel carrer, agafo el tram, miro la tele, llegeixo, cuino o simplement rumio, em passen pel cap moltes coses sobre les que podria escriure. Fins i tot les començo a escriure mentalment, amb punts i comes i tot, però llavors no trobo el temps per plasmar-ho en ‘paper’. I és que quan tinc temps no tinc tantes coses per escriure que quan no en tinc, i darrerament ja hauria pogut escriure més d’un post en aquest blog. "Heus ací la paradoxa dels bloguers", diuen uns companys, també bloguers, que estan fent les amèriques. "És curiós però és així".
Però, per què no barrejar tots aquests posts en un de sol quan el fil conductor d’aquest blog és sempre el mateix: anxovejar? Sí, un verb que potser m’he tret jo mateixa de la màniga -com els barrufets es van inventar el verb barrufar-, però que no té cap altre significat que el d’explicar aquelles coses que em passen, que em sorprenen, que, m’agradin o no, em criden l’atenció, que m’inspiren, que m’irriten, que m’evoquen, etc. En fi, conversar amb la pàgina en blanc.
Avui s’acaba el curs escolar i l’estiu comença de veritat a Catalunya. De fet la temporada d’estiu es va estrenar meterològicament a les 13:38 d’ahir dilluns, però no ens enganyem, l’estiu comença quan les escoles tanquen les portes. Avui pel carrer tot són nens amb les motxilles carregades, les carpetes de plàstica plenes de dibuixos i les notes a la mà. Han passat els anys però encara m’hi veig. L’últim dia de cole sempre anàvem a sopar tots quatre a Roses. Sempre a la terrassa del mateix restaurant, davant del mar, per celebrar les bones notes. Que bones eren aquelles tallarines! Però no hi anàvem cap més dia en tot l’any. Era el restaurant de l’últim dia de cole. A vegades coincidia amb la revetlla de Sant Joan. Una nit mítica de l’estiu. Com Cap d’Any a l’hivern. Per Cap d’Any i per Sant Joan sempre sembla que has de sortir per obligació. De fet, crec que Cap d’Any i Sant Joan van ser de les primeres nits que vaig sortir de festa –també per Barraques, és clar. Quan érem adolescents sempre passàvem totes juntes la nit de Sant Joan a casa la Neus. Primer sortíem de festa per Figueres –i bevíem els nostres primers cubates– i després anàvem totes juntes cap al garatge de casa la Neus a parlar de les nostres coses –bàsicament dels nois que ens agradaven en aquell moment–, i fèiem els conjuris d’amor i sort que ens portava la Mariona. Potser un any ella va desitjar casar-se amb en Montoro i el desig se li ha fet realitat. Fa uns dies vam anar de casament. Hi érem pràcticament totes les que celebràvem juntes aquelles revetlles de Sant Joan, algunes més, algunes menys, però totes vam gaudir amb aquell casament com si fos el casament de totes. Com si fos el casament que un dia havíem imaginat plegades la nit de Sant Joan. Demà és la nit de Sant Joan, i jo no demanaré que es faci realitat el desig d’un amor utòpic com feia en l’adolescència. Quan et fas gran les coses que et preocupen canvien, i ara bàsicament demano una feina. Sí, és veritat, pel pont de Sant Joan treballaré, estaré fent substitucions d’estiu al portal 3cat24.cat, com hi estaré durant la resta de l’estiu. Entre el 3cat24.cat, el 3/24. I ben contenta que hi aniré, encara que em quedi sense pont i sense estiu, és feina i a TV3! Yuhuuu! Però això sí, és una feina amb data de caducitat, i al setembre tornaran les hores d’ordinador per enviar Currículums Vitae, les enfilades per les parets, etc. És per això que si demà faig algun conjuri de Sant Joan serà per demanar una feina, una feina en el món de la comunicació i el periodisme, una feina que m’ompli com m’omple la d’ara, com m’omplia Zoom, com espero que m’ompliran moltes més.
Però, per què no barrejar tots aquests posts en un de sol quan el fil conductor d’aquest blog és sempre el mateix: anxovejar? Sí, un verb que potser m’he tret jo mateixa de la màniga -com els barrufets es van inventar el verb barrufar-, però que no té cap altre significat que el d’explicar aquelles coses que em passen, que em sorprenen, que, m’agradin o no, em criden l’atenció, que m’inspiren, que m’irriten, que m’evoquen, etc. En fi, conversar amb la pàgina en blanc.
Avui s’acaba el curs escolar i l’estiu comença de veritat a Catalunya. De fet la temporada d’estiu es va estrenar meterològicament a les 13:38 d’ahir dilluns, però no ens enganyem, l’estiu comença quan les escoles tanquen les portes. Avui pel carrer tot són nens amb les motxilles carregades, les carpetes de plàstica plenes de dibuixos i les notes a la mà. Han passat els anys però encara m’hi veig. L’últim dia de cole sempre anàvem a sopar tots quatre a Roses. Sempre a la terrassa del mateix restaurant, davant del mar, per celebrar les bones notes. Que bones eren aquelles tallarines! Però no hi anàvem cap més dia en tot l’any. Era el restaurant de l’últim dia de cole. A vegades coincidia amb la revetlla de Sant Joan. Una nit mítica de l’estiu. Com Cap d’Any a l’hivern. Per Cap d’Any i per Sant Joan sempre sembla que has de sortir per obligació. De fet, crec que Cap d’Any i Sant Joan van ser de les primeres nits que vaig sortir de festa –també per Barraques, és clar. Quan érem adolescents sempre passàvem totes juntes la nit de Sant Joan a casa la Neus. Primer sortíem de festa per Figueres –i bevíem els nostres primers cubates– i després anàvem totes juntes cap al garatge de casa la Neus a parlar de les nostres coses –bàsicament dels nois que ens agradaven en aquell moment–, i fèiem els conjuris d’amor i sort que ens portava la Mariona. Potser un any ella va desitjar casar-se amb en Montoro i el desig se li ha fet realitat. Fa uns dies vam anar de casament. Hi érem pràcticament totes les que celebràvem juntes aquelles revetlles de Sant Joan, algunes més, algunes menys, però totes vam gaudir amb aquell casament com si fos el casament de totes. Com si fos el casament que un dia havíem imaginat plegades la nit de Sant Joan. Demà és la nit de Sant Joan, i jo no demanaré que es faci realitat el desig d’un amor utòpic com feia en l’adolescència. Quan et fas gran les coses que et preocupen canvien, i ara bàsicament demano una feina. Sí, és veritat, pel pont de Sant Joan treballaré, estaré fent substitucions d’estiu al portal 3cat24.cat, com hi estaré durant la resta de l’estiu. Entre el 3cat24.cat, el 3/24. I ben contenta que hi aniré, encara que em quedi sense pont i sense estiu, és feina i a TV3! Yuhuuu! Però això sí, és una feina amb data de caducitat, i al setembre tornaran les hores d’ordinador per enviar Currículums Vitae, les enfilades per les parets, etc. És per això que si demà faig algun conjuri de Sant Joan serà per demanar una feina, una feina en el món de la comunicació i el periodisme, una feina que m’ompli com m’omple la d’ara, com m’omplia Zoom, com espero que m’ompliran moltes més.
16.6.10
“Endreçar l’ànima”
Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “Endreçar l’ànima”, el primer llibre de l’honorable consellera de Salut, Marina Geli. No hi vaig anar acreditada com a periodista, no, hi vaig anar en clau d’acompanyant. La Marina –i perdoneu que l’anomeni només pel seu nom de pila– ha citat a la meva mare en el seu primer relat. L’ha citat quan explica la seva emigració estudiantil de Sant Gregori a Barcelona i la va citar ahir des de dalt l’escenari de l’auditori d’Esade. A ella i a la Carme, “les meves companyes de pis”, va dir. I elles dues es van emocionar.
La veritat és que encara no he tingut el plaer de llegir el llibre de dalt a baix, però només fullejant-lo he pogut captar l’autenticitat amb la qual ha escrit aquest relat. “No busqueu literatura, perquè he escrit a raig”, va dir. Té raó, ha anat deixant anar els seus pensaments, les seves idees com a dona, com a mare, com a filla, com a muller, com a política, com a catalana, etc. S’ha deixat anar, s’ha obert, s’ha mig despullat –sempre és millor insinuar que mostrar– i ha endreçat la seva ànima. Alguns dels presents a l’acte van dir que si ha posat cada cosa al seu lloc és per fer més espai al seu “armari”, els hi dono la raó. La Marina segur que no endreçat per se, o potser sí, però ho dubto. Ho dubto perquè la Marina, com molt bé va dir la directora general de la CCMA, Rosa Cullell, sempre sembla que no t’ho acabi de dir tot, que es guardi alguna cosa per ella que més tard donarà a conèixer. Ja ho sentirem a dir.
Des de darrera el faristol, i mentre presentava i repassava els diferents apartats del seu llibre, la consellera de Salut –torno a recuperar el seu tracte institucional– va tenir moments de contundència política. Els podria redactar, els podria citar, però no ho faré. Perquè encara que ahir no vaig poder evitar fer de periodista –és un defecte professional que no puc ni vull superar–, no voldria que aquest text es convertís en una crònica periodística de l’acte d’ahir.
La veritat és que encara no he tingut el plaer de llegir el llibre de dalt a baix, però només fullejant-lo he pogut captar l’autenticitat amb la qual ha escrit aquest relat. “No busqueu literatura, perquè he escrit a raig”, va dir. Té raó, ha anat deixant anar els seus pensaments, les seves idees com a dona, com a mare, com a filla, com a muller, com a política, com a catalana, etc. S’ha deixat anar, s’ha obert, s’ha mig despullat –sempre és millor insinuar que mostrar– i ha endreçat la seva ànima. Alguns dels presents a l’acte van dir que si ha posat cada cosa al seu lloc és per fer més espai al seu “armari”, els hi dono la raó. La Marina segur que no endreçat per se, o potser sí, però ho dubto. Ho dubto perquè la Marina, com molt bé va dir la directora general de la CCMA, Rosa Cullell, sempre sembla que no t’ho acabi de dir tot, que es guardi alguna cosa per ella que més tard donarà a conèixer. Ja ho sentirem a dir.
Des de darrera el faristol, i mentre presentava i repassava els diferents apartats del seu llibre, la consellera de Salut –torno a recuperar el seu tracte institucional– va tenir moments de contundència política. Els podria redactar, els podria citar, però no ho faré. Perquè encara que ahir no vaig poder evitar fer de periodista –és un defecte professional que no puc ni vull superar–, no voldria que aquest text es convertís en una crònica periodística de l’acte d’ahir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)