‘Tot l’agost a BCN’ poso com a estat al meu perfil de Facebook. Ràpid em contesta una amiga, i una altra: ‘la fama cuesta! I tu estàs començant a pagar-la’, em posteja, per fer servir vocabulari Facebook, la Cris. No sé si és la fama o no el que costa, de fet no és el que em plantejo, però el que sí que costa és fer-se un lloc en aquest món tan endogàmic de la comunicació.
Em considero part d’una generació preparada tant a nivell professional com personal, però una generació que, per causes laterals, o colaterals, es troba en una mena d’abisme a l’hora de trobar feina. ‘Tranquil·la que ja en trobaràs’, et diuen uns, ‘no t’estressis’, et diuen uns altres. Doncs no, no estic tranquil·la, i sí, sí que m’estresso. M’estresso perquè em preocupa pensar en el meu futur, i no parlo d’un futur llunyà sinó tan sols del mes que ve.
A vegades m’agradaria comptar la quantitat de currículums que he fet arribar a mitjans i productores en els últims mesos, de fet des de que vaig acabar la carrera de Comunicació Audiovisual ara fa tres anys. Llavors potser no n’enviava amb tant d’afany ja que la meva primera intenció era seguir formant-me acadèmicament. Ara, però, tot i que crec que qualsevol persona de l’àmbit de la comunicació mai ha de deixar de perfeccionar els seus coneixements, trobar feina és la meva prioritat. Sí, vull sobrepassar aquest abisme! Vull formar part del món de la comunicació i contribuir-hi, però no acabo de trobar la meva oportunitat. Mentida, sí, però com a ‘l’eterna becària’ que sempre diu la meva germana. I és que sense anar més lluny, estic passant tot l’estiu a la quasi deserta Barcelona gaudint -perquè gaudeixo, i molt- del meu període de pràctiques al canal de notícies 3/24. No tinc vacances, ni tampoc cobro, però estic aprenent cada dia i, sobretot, estic assaborint com mai la tasca del periodista televisiu que sempre he desitjat –i encara desitjo ara-. Però a vegades penso que aquestes pràctiques, tot i que és una de les millors oportunitats que he tingut mai, són com la mel a la boca que aviat s’acabarà. I després què?, trobaré feina?, em diran, com ja m’han dit alguna vegada, que tot i el meu currículum acadèmic em falta formació laboral? Sí, potser tenen raó, potser sí que tinc títols però em falta experiència laboral; ara bé, tinc unes ganes insaciables de passar aquesta barrera, i sola no ho puc fer. És que no es poden donar oportunitats al joves encara que, com deia al començament, siguem una generació preparadíssima?, és que m’he posat en un món tan tancat i tan endogàmic en el que ja no només cal estar en el lloc oportú en el moment oportú?, o és que senzillament haig de claudicar quan em diuen que aquest és un moment difícil per a tots?
No sé, són moltes les preguntes sense resposta –o amb suposicions com a solució-, que em ballen pel cap quan faig arribar currículums precisament sense resposta. Però no em rendeixo, m’inquieto però no em rendeixo.
I seguiré lluitant.
11.8.09
17.6.09
Platges i 'plages'
Com cada matí, ‘fullejo’ alguns diaris per Internet -sempre fent una ullada a edicions gironines, és clar-, i casualment dilluns topo amb un escrit semblant al que jo ideava des de la platja el cap de setmana. ‘Llauners i massatgistes assatgen els banyistes a les platges de BCN’ titula EL PERIÓDICO DE CATALUNYA sota l’etiqueta de ‘Economia submergida a la capital catalana’. Efectivament la tal Patricia Castán que firma l'article té raó en el que explica -en part, és clar- ; i és que com si es tractés de les platges de Fortaleza, al Brasil, que vaig visitar fa un parell d’anys, la banda sonora de les platges del litoral barceloní va més enllà del so del mar (de fet és l’últim que pots sentir) o de la conversa de les salamandres humanes de la tovallola del costat.
‘Pareos’, ‘cervezabeer’, ‘coca-cola’, ‘masaje’, ‘tatuaje’, ‘ricos mojitos’, ‘coco’ o ‘pantalones’, són algunes de les cançons que se senten; fins i tot dognuts (‘bambolinos’, com diu el seu peculiar venedor) o porros, t’arriben a oferir mentre prens el sol. La majoria d’aquests venedors ambulants són immigrants provinents de l’Àfrica, l’Àsia o Sud-Amèrica, però també els autòctons s’afegeixen a la festa. Fa uns dies, per exemple, una dona corria per les platges de Barcelona amb un cistell de croquetes que ella mateixa havia fet. Segons ens va dir, era el primer dia que hi anava, i l’endemà l’hi va tornar a veure. Li devia anar bé. Les croquetes devien ser bones, o potser era l’originalitat del seu producte el que va cridar l’atenció als banyistes. No ho sé, jo no les vaig provar (eren de pollastre).
Però aquest cap de setmana ja va ser el súmmum. Després d’escoltar diversos bisos de ‘masaje’ i ‘cervezabeer’, un home se’ns va plantar al davant i ens va demanar permís per ‘vendre’ns’ la seva mercaderia: una compresa amb la cara de Carrero Blanco impresa a les ales. Ens va agafar per sorpresa, així que vam escoltar el seu perquè. La compresa de Carrero Blanco és la iniciativa d’un grup de periodistes argentins –com ell mateix- que investiguen episodis de la història contemporània i intenten donar a conèixer els seus treballs de manera peculiar. Segons ell, la compresa representa, literalment, el final del cicle mensual de la dona i, per tant, la compresa de Carrero Blanco significa el final d’un episodi de la història d’Espanya; per altra banda, la compresa té ales, i Carrero Blanco va ‘volar’, etc, etc. A cada frase que deixava anar, nosaltres al•lucinàvem més. Increïble. Però ho haig de reconèixer, al final vaig comprar una compresa de Carrero Blanco, encara que dubto que mai l’arribi a fer servir. Això sí, després de pagar-la em va dir que els meus 2 euros anirien destinats a una nova iniciativa (igual de peculiar): preservatius amb la cara del Papa Benet XVI impresa.
Sincerament, i anècdotes curioses a part, prefereixo la tranquil•litat de les plages de L’Escala. Sentir les gavines, el mar, el carrilet passar, etc. Sí, allà, a casa, me'n vaig aquest cap de setmana. Dubto que com llogui un patí i me'n vagi tan lluny com et permeten per tirar-me des del trampolí com fèiem quan érem petites, ni que jugui a fer castells a la vora del mar o a no mullar-me des de sobre el matalàs, o arribi fins a la plataforma i em tiri i pugi durant hores i hores. Quantes vegades ho havíem fet! Allò sí que era, i és pels més petits, anar a la plaja!
‘Pareos’, ‘cervezabeer’, ‘coca-cola’, ‘masaje’, ‘tatuaje’, ‘ricos mojitos’, ‘coco’ o ‘pantalones’, són algunes de les cançons que se senten; fins i tot dognuts (‘bambolinos’, com diu el seu peculiar venedor) o porros, t’arriben a oferir mentre prens el sol. La majoria d’aquests venedors ambulants són immigrants provinents de l’Àfrica, l’Àsia o Sud-Amèrica, però també els autòctons s’afegeixen a la festa. Fa uns dies, per exemple, una dona corria per les platges de Barcelona amb un cistell de croquetes que ella mateixa havia fet. Segons ens va dir, era el primer dia que hi anava, i l’endemà l’hi va tornar a veure. Li devia anar bé. Les croquetes devien ser bones, o potser era l’originalitat del seu producte el que va cridar l’atenció als banyistes. No ho sé, jo no les vaig provar (eren de pollastre).
Però aquest cap de setmana ja va ser el súmmum. Després d’escoltar diversos bisos de ‘masaje’ i ‘cervezabeer’, un home se’ns va plantar al davant i ens va demanar permís per ‘vendre’ns’ la seva mercaderia: una compresa amb la cara de Carrero Blanco impresa a les ales. Ens va agafar per sorpresa, així que vam escoltar el seu perquè. La compresa de Carrero Blanco és la iniciativa d’un grup de periodistes argentins –com ell mateix- que investiguen episodis de la història contemporània i intenten donar a conèixer els seus treballs de manera peculiar. Segons ell, la compresa representa, literalment, el final del cicle mensual de la dona i, per tant, la compresa de Carrero Blanco significa el final d’un episodi de la història d’Espanya; per altra banda, la compresa té ales, i Carrero Blanco va ‘volar’, etc, etc. A cada frase que deixava anar, nosaltres al•lucinàvem més. Increïble. Però ho haig de reconèixer, al final vaig comprar una compresa de Carrero Blanco, encara que dubto que mai l’arribi a fer servir. Això sí, després de pagar-la em va dir que els meus 2 euros anirien destinats a una nova iniciativa (igual de peculiar): preservatius amb la cara del Papa Benet XVI impresa.
Sincerament, i anècdotes curioses a part, prefereixo la tranquil•litat de les plages de L’Escala. Sentir les gavines, el mar, el carrilet passar, etc. Sí, allà, a casa, me'n vaig aquest cap de setmana. Dubto que com llogui un patí i me'n vagi tan lluny com et permeten per tirar-me des del trampolí com fèiem quan érem petites, ni que jugui a fer castells a la vora del mar o a no mullar-me des de sobre el matalàs, o arribi fins a la plataforma i em tiri i pugi durant hores i hores. Quantes vegades ho havíem fet! Allò sí que era, i és pels més petits, anar a la plaja!
28.5.09
Diada de Sant Pep
Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!
I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.
En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.
I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.
I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.
En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.
I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.
21.5.09
La nit del màster de Tv3. Encarem el futur
'... inclús sense moure't, pots canviar de vida sense moure't d'on vius'. Així de clar i contundent ens parlava Lluís del Arca ara fa uns dies a Capçanes, al Priorat, tot observat aquell horitzó que avui l'acompanya.
En Lluís del Arca és un dels testimonis que el dilluns dia 11 de maig ens van explicar la seva experiència davant les càmeres. Personatges immersos en la injustícia social, altres que han sabut adaptar-se a la seva nova situació allunyant-se de l'espiral de consumisme, i altres que han après com superar les adversitats van compartir durant una estona les seves vides amb Catalunya.
Dilluns dia 11 de maig, TV3 va oferir 'La nit del màster de TV3. Encarem el futur' dins la programació de La Setmana de TV3 dedicada, aquest any, al canvi econòmic -www.tv3.cat/lasetmana-. Un reportatge col·lectiu de 30 minuts realitzat per estudiants i ex-estudiants (Mariona Peraire i una servidora) del Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3, que intenta abordar la crisi, el canvi econòmic i les necessitats/ajudes socials (precisament aquest últim apartat va ser el que nosaltres dues vam realitzar). http://www.tv3.cat/lasetmana/videos/lanitdelmaster
Perquè no es pot donar l'esquena a l'actualitat!
En Lluís del Arca és un dels testimonis que el dilluns dia 11 de maig ens van explicar la seva experiència davant les càmeres. Personatges immersos en la injustícia social, altres que han sabut adaptar-se a la seva nova situació allunyant-se de l'espiral de consumisme, i altres que han après com superar les adversitats van compartir durant una estona les seves vides amb Catalunya.
Dilluns dia 11 de maig, TV3 va oferir 'La nit del màster de TV3. Encarem el futur' dins la programació de La Setmana de TV3 dedicada, aquest any, al canvi econòmic -www.tv3.cat/lasetmana-. Un reportatge col·lectiu de 30 minuts realitzat per estudiants i ex-estudiants (Mariona Peraire i una servidora) del Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3, que intenta abordar la crisi, el canvi econòmic i les necessitats/ajudes socials (precisament aquest últim apartat va ser el que nosaltres dues vam realitzar). http://www.tv3.cat/lasetmana/videos/lanitdelmaster
Perquè no es pot donar l'esquena a l'actualitat!
15.5.09
Tot el que vols saber quan ho vols saber
I ja deu fer un mes que estic fent les pràctiques de Periodisme al canal 3/24, 'tot el que vols saber quan ho vols saber' (ara que hi penso, aquesta frase promocional del canal em descriu bastant, millor dit, molt). Bé, continuo.
Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però ‘aquests principis sempre auguren un bon final’ també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.
Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!
Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!
I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!
Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però ‘aquests principis sempre auguren un bon final’ també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.
Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!
Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!
I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!
11.5.09
Taller.doc especial Sant Jordi
Una rosa, un llibre, una parella que passeja feliç, una altra que potser es baralla i una altra que es casa. Nens que regalen tímids una rosa vermella a aquella nena de la seva classe que tant els agrada, un altre que llegeix nerviós un poema als jocs forals de l'escola. Turistes que descobreixen la diada per primera vegada -aquest és el meu, Oh la-là!-, escriptors (i aprenents d'escriptors) que firmen llibres i lectors que esperen impacients la seva dedicatòria; polítics que xuquen melindros a la xocolata, i roses de tots colors que cride l'atenció als transeünts. Gent amunt i avall, la festa de la primavera, la festa del carrer i, sobretot, moltes mirades. La teva, la seva, la d'ella i la d'ell, la de l'altre, la meva...
DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.
http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi
Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!
DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.
http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi
Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!
19.4.09
De compres per Trafalgar
Les irregularitats de les botigues majoristes de la dreta de l’Eixample sud són una pràctica habitual i generalitzada a la zona
‘Si no es por al mayor es más caro’, respon amb un castellà entrebancat el dependent de la botiga majorista Wan Lai Hong, al carrer Trafalgar de Barcelona, ‘a 12’, afegeix. ‘Però me’n puc quedar dues només?’, ‘sí’, assegura el jove tot assentint amb el cap. Trio dues camises iguals però de diferent color i confio en que la talla m’anirà bé: ‘doncs en compraré dues al preu que em venguis al detall’, li dic mentre li acosto la roba. ‘22’ (euros) és el seu preu final, un total una mica rebaixat. ‘I si tinc algun problema al emprovar-me la camisa, la puc venir a canviar?’, un ridícul cartell enganxat amb cinta adhesiva em resol el dubte: a la botiga Wan Lai Hong no s’admeten canvis ni devolucions. De fet, tampoc tinc cap tiquet de compra que m’avali.
La venta al detall a les botigues de venta a l’engròs és una pràctica generalitzada a la zona del carrer Trafalgar; de fet, alguns d’aquests establiments tenen la doble llicència d’activitat de venta. És el cas de la botiga Wan Lai Hong, on tot i la negació de venta al detall per part de la responsable, legalment poden vendre tant a majoristes com a minoristes. Però ‘una cosa és quan tu obres i una altra és quan estàs fent l’activitat’, assegura el director de l’àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament de Barcelona Albert González, ‘hi poden haver petites variacions’, afegeix.
FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA
I és que segons la normativa, si es fan simultàniament les dues activitats en un mateix local, ‘s’han de dur a terme en seccions diferenciades, degudament retolades’, i conforme amb ‘els requisits de tota mena exigibles a cadascuna d’aquestes formes de distribució’. Heus aquí la principal irregularitat d’aquestes botigues. I és que és obligatori que qualsevol establiment, sigui de la tipologia que sigui, disposi dels preus marcats als productes, és obligatori que qualsevol establiment emeti el tiquet a caixa, així com també han de tenir una zona habilitada per emprovadors i una altra per lavabos públics, etc. ‘Que hi ha gent que incompleix?’, pregunta retòricament Albert González. ‘Evidentment’, es respon a si mateix, ‘però si ho hem de fer complir tot passem a viure en un estat policial’, justifica.
La zona de la dreta de l’eixample sud és, històricament, l’àrea de densitat del comerç tèxtil majorista de Barcelona. ‘La concentració fa que tingui un poder d’atracció més gran que si estiguéssim tots disgregats’, assegura Xavier Perelló, president de l’Associació de comerciants a l’engròs És Moda. Però segons l’Associació de Veïns Plataforma Per una Eixample Sostenible, aquesta historicitat de la zona ‘és la resposta que dóna la gent que no coneix el problema’. I encara que els veïns asseguren que no tenen res en contra dels magatzems a l’engròs, també destaquen que el gran problema és el volum i l’erosió que aquest significa pel teixit comercial del barri. ‘Perquè és clar’, afegeix Charo Martínez, integrant lluitadora de la Plataforma Per una Eixample Sostenible, ‘és un comerç únic, un monocultiu i, per tant, no hi ha diversitat ni botigues de proximitat’. Davant d’aquesta situació, i sobretot davant de la pressió veïnal, l’Ajuntament ha començat a actuar, encara que amb una mica de retard; primer ‘tapant forats’, critica Lluís Tejedor, veí del carrer Trafalgar, i ‘ara també han fet un Pla d’Usos que és una presa de pèl’, continua, encara que sí és un reconeixement.
LA RESPOSTA
I és que segons justifica el director de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament, ‘aquesta ciutat no es pot permetre parar l’activitat comercial i econòmica expulsant activitats que porten molts diners a la ciutat’. Tot i això, l’any 2007, i davant el reclam de veïns i comerciants, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla d’Usos per evitar la proliferació d’establiments majoristes a la zona. ‘El Pla d’Usos només persegueix això, res més. No és un Pla d’Usos per limitar la presència de cap tipus de nouvingut’, assegura Albert González. I no és estranya aquesta apreciació, ja que la lluita de l’associació de veïns de la dreta de l’Eixample sud per aquesta causa va començar amb l’obertura de comerços a l’engròs asiàtics, ‘sí, asiàtics, no podem dir-ho d’una altra manera’, es justifica Charo Martínez, qui s’autoanomena com a policia de barri. ‘Però nosaltres no era perquè fossin asiàtics’, afegeix Martínez, ‘sinó perquè indiscutiblement el barri s’estava degradant d’una manera enorme per una mena de comerç que no complia cap condició’.
QUI INCOMPLEIX?
Però ‘que hi ha gent que incompleix?’, torna a preguntar Albert González, ‘evidentment, però tant els uns com els altres’, assegura. De fet, segons ell, i tenint en compte que el Pla d’Usos és una llei en aplicació des del moment de la seva aprovació l’any 2007, la realitat és que els de fora incompleixen menys que els de dins perquè acaben d’arribar i tenen els seus establiments més posats al dia. Però ‘algú pot veure més irregularitats de les que hi ha perquè els interessa aquestes irregularitats’, deixa caure el director de l’Àrea de Promoció Econòmica.
L’Ajuntament es justifica davant una pràctica il•legal generalitzada però cada cop més regulada i, per tant, potencialment més restringida. Fins i tot els principals afectats reconeixen que hi ha hagut avanços: ‘l’Ajuntament ha actuat tard i malament, però algunes irregularitats que s’han anat produint durant uns anys, com les deixalles o els amuntegaments de capses a les voreres, són cada cop menys freqüents’ concedeix Xavier Perelló, president de l’Associació de Comerciants a l’engròs És Moda. La pressió és forta i es fa sentir més enllà de les botigues regentades per la comunitat xinesa: ‘al nostre barri hi ha hagut 197 inspeccions, cosa que no ha passat ni a cap altra sector ni a cap altra barri de Barcelona’, prossegueix Perelló, que critica la manca d’informació sobre l’estat d’aplicació actual del Pla d’Usos. ‘Nosaltres no tenim constància de si s’ha aprovat o si funciona ni res’, diu Perelló; mentre que des de l’Àrea de Promoció Econòmica, Albert González reafirma l’estat d’aplicació en el que es troba el Pla d’Usos. ‘Des de que es va aprovar l’any 2007 que es va aplicant’, assegura.
DIES DE COMPRES
Una passejada per les botigues de venda a l’engròs de la zona mostra a tot client potencial que la situació és complexa i depèn de les botigues, del venedor, del moment del dia, del client i el nombre de clients, etc. Les irregularitats no es cometen només en botigues asiàtiques, encara que més difícil, els botiguers autòctons també poden proposar a un client de comprar una peça de roba, sense complir la normativa i malgrat l’existència d’un rètol indicant ‘només venda a l’engròs’ en diferents idiomes. Però també és possible entrar a una botiga de venta a l’engròs del carrer Trafalgar i que la persona que està atenent no estigui disposada a vendre al detall en aquell moment. ‘Aquí no, en otra tienda’, contesten, regularment en castellà, alguns comerciants majoristes.Variabilitat de situacions que obliguen a deixar aparcat qualsevol discurs maniqueista que parli directament i sense matisos de bons i dolents.
Reportatge d'investigació realitzat per Míriam Gifre i Àngela Moreno entre octubre del 2008 i març del 2009. Investigació Periodística i Documentació, UPF.
‘Si no es por al mayor es más caro’, respon amb un castellà entrebancat el dependent de la botiga majorista Wan Lai Hong, al carrer Trafalgar de Barcelona, ‘a 12’, afegeix. ‘Però me’n puc quedar dues només?’, ‘sí’, assegura el jove tot assentint amb el cap. Trio dues camises iguals però de diferent color i confio en que la talla m’anirà bé: ‘doncs en compraré dues al preu que em venguis al detall’, li dic mentre li acosto la roba. ‘22’ (euros) és el seu preu final, un total una mica rebaixat. ‘I si tinc algun problema al emprovar-me la camisa, la puc venir a canviar?’, un ridícul cartell enganxat amb cinta adhesiva em resol el dubte: a la botiga Wan Lai Hong no s’admeten canvis ni devolucions. De fet, tampoc tinc cap tiquet de compra que m’avali.
La venta al detall a les botigues de venta a l’engròs és una pràctica generalitzada a la zona del carrer Trafalgar; de fet, alguns d’aquests establiments tenen la doble llicència d’activitat de venta. És el cas de la botiga Wan Lai Hong, on tot i la negació de venta al detall per part de la responsable, legalment poden vendre tant a majoristes com a minoristes. Però ‘una cosa és quan tu obres i una altra és quan estàs fent l’activitat’, assegura el director de l’àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament de Barcelona Albert González, ‘hi poden haver petites variacions’, afegeix.
FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA
I és que segons la normativa, si es fan simultàniament les dues activitats en un mateix local, ‘s’han de dur a terme en seccions diferenciades, degudament retolades’, i conforme amb ‘els requisits de tota mena exigibles a cadascuna d’aquestes formes de distribució’. Heus aquí la principal irregularitat d’aquestes botigues. I és que és obligatori que qualsevol establiment, sigui de la tipologia que sigui, disposi dels preus marcats als productes, és obligatori que qualsevol establiment emeti el tiquet a caixa, així com també han de tenir una zona habilitada per emprovadors i una altra per lavabos públics, etc. ‘Que hi ha gent que incompleix?’, pregunta retòricament Albert González. ‘Evidentment’, es respon a si mateix, ‘però si ho hem de fer complir tot passem a viure en un estat policial’, justifica.
La zona de la dreta de l’eixample sud és, històricament, l’àrea de densitat del comerç tèxtil majorista de Barcelona. ‘La concentració fa que tingui un poder d’atracció més gran que si estiguéssim tots disgregats’, assegura Xavier Perelló, president de l’Associació de comerciants a l’engròs És Moda. Però segons l’Associació de Veïns Plataforma Per una Eixample Sostenible, aquesta historicitat de la zona ‘és la resposta que dóna la gent que no coneix el problema’. I encara que els veïns asseguren que no tenen res en contra dels magatzems a l’engròs, també destaquen que el gran problema és el volum i l’erosió que aquest significa pel teixit comercial del barri. ‘Perquè és clar’, afegeix Charo Martínez, integrant lluitadora de la Plataforma Per una Eixample Sostenible, ‘és un comerç únic, un monocultiu i, per tant, no hi ha diversitat ni botigues de proximitat’. Davant d’aquesta situació, i sobretot davant de la pressió veïnal, l’Ajuntament ha començat a actuar, encara que amb una mica de retard; primer ‘tapant forats’, critica Lluís Tejedor, veí del carrer Trafalgar, i ‘ara també han fet un Pla d’Usos que és una presa de pèl’, continua, encara que sí és un reconeixement.
LA RESPOSTA
I és que segons justifica el director de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament, ‘aquesta ciutat no es pot permetre parar l’activitat comercial i econòmica expulsant activitats que porten molts diners a la ciutat’. Tot i això, l’any 2007, i davant el reclam de veïns i comerciants, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla d’Usos per evitar la proliferació d’establiments majoristes a la zona. ‘El Pla d’Usos només persegueix això, res més. No és un Pla d’Usos per limitar la presència de cap tipus de nouvingut’, assegura Albert González. I no és estranya aquesta apreciació, ja que la lluita de l’associació de veïns de la dreta de l’Eixample sud per aquesta causa va començar amb l’obertura de comerços a l’engròs asiàtics, ‘sí, asiàtics, no podem dir-ho d’una altra manera’, es justifica Charo Martínez, qui s’autoanomena com a policia de barri. ‘Però nosaltres no era perquè fossin asiàtics’, afegeix Martínez, ‘sinó perquè indiscutiblement el barri s’estava degradant d’una manera enorme per una mena de comerç que no complia cap condició’.
QUI INCOMPLEIX?
Però ‘que hi ha gent que incompleix?’, torna a preguntar Albert González, ‘evidentment, però tant els uns com els altres’, assegura. De fet, segons ell, i tenint en compte que el Pla d’Usos és una llei en aplicació des del moment de la seva aprovació l’any 2007, la realitat és que els de fora incompleixen menys que els de dins perquè acaben d’arribar i tenen els seus establiments més posats al dia. Però ‘algú pot veure més irregularitats de les que hi ha perquè els interessa aquestes irregularitats’, deixa caure el director de l’Àrea de Promoció Econòmica.
L’Ajuntament es justifica davant una pràctica il•legal generalitzada però cada cop més regulada i, per tant, potencialment més restringida. Fins i tot els principals afectats reconeixen que hi ha hagut avanços: ‘l’Ajuntament ha actuat tard i malament, però algunes irregularitats que s’han anat produint durant uns anys, com les deixalles o els amuntegaments de capses a les voreres, són cada cop menys freqüents’ concedeix Xavier Perelló, president de l’Associació de Comerciants a l’engròs És Moda. La pressió és forta i es fa sentir més enllà de les botigues regentades per la comunitat xinesa: ‘al nostre barri hi ha hagut 197 inspeccions, cosa que no ha passat ni a cap altra sector ni a cap altra barri de Barcelona’, prossegueix Perelló, que critica la manca d’informació sobre l’estat d’aplicació actual del Pla d’Usos. ‘Nosaltres no tenim constància de si s’ha aprovat o si funciona ni res’, diu Perelló; mentre que des de l’Àrea de Promoció Econòmica, Albert González reafirma l’estat d’aplicació en el que es troba el Pla d’Usos. ‘Des de que es va aprovar l’any 2007 que es va aplicant’, assegura.
DIES DE COMPRES
Una passejada per les botigues de venda a l’engròs de la zona mostra a tot client potencial que la situació és complexa i depèn de les botigues, del venedor, del moment del dia, del client i el nombre de clients, etc. Les irregularitats no es cometen només en botigues asiàtiques, encara que més difícil, els botiguers autòctons també poden proposar a un client de comprar una peça de roba, sense complir la normativa i malgrat l’existència d’un rètol indicant ‘només venda a l’engròs’ en diferents idiomes. Però també és possible entrar a una botiga de venta a l’engròs del carrer Trafalgar i que la persona que està atenent no estigui disposada a vendre al detall en aquell moment. ‘Aquí no, en otra tienda’, contesten, regularment en castellà, alguns comerciants majoristes.Variabilitat de situacions que obliguen a deixar aparcat qualsevol discurs maniqueista que parli directament i sense matisos de bons i dolents.
Reportatge d'investigació realitzat per Míriam Gifre i Àngela Moreno entre octubre del 2008 i març del 2009. Investigació Periodística i Documentació, UPF.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)