El peix que es mossega la cua

Avui fa exactament tres setmanes que vaig acabar Zoom, o el que és el mateix, avui fa exactament tres setmanes que només em dedico a buscar feina –per enèsima vegada. La veritat és que encara ho porto força bé, trobo a faltar Zoom i ja no necessito que els dies tinguin el doble d’hores, però avui encara no se’m fa una muntanya. De fet no em puc queixar: durant aquestes setmanes ja he tingut dues entrevistes de feina. Bé, no sé si feina seria la paraula exacta... La primera va ser per una productora petita i jove on si bé no em podien oferir res concret, sí que em volien conèixer de cara a futurs projectes. La segona va ser per..., per prostituir-me. Clar i català.

M’explico.

La setmana passada em van trucar d’una empresa privada que porta una televisió local del Baix Llobregat. La trucada em va il·lusionar, sí, evidentment, però l’entrevista em va frustrar. Necessitaven una nova incorporació per fer d’ENG (és a dir, sortir a gravar una notícia i després redactar-la, muntar-la i locutar-la). Fins aquí bé. També per sortir en pantalla, escriure a un diari digital, escriure a un setmanari i fer guàrdies els caps de setmana. Fins aquí també bé, podia ser una molt bona experiència laboral. Però alerta!: Tot pel mòdic sou de 750€ al mes. “Nets”, em van recalcar –només faltaria!

Tot i la meva cara de pomes agres quan vaig escoltar les condicions i encara que tothom em deia que no podia vendre’m d’aquesta manera, sincerament em vaig plantejar dir que sí. De fet, si a dia d’avui portés tres mesos buscant feina a la desesperada, molt probablement l’hagués acceptat. Potser, coneixent-me, fins i tot abans d’arribar als tres mesos. No seria la primera vegada.

Fa uns mesos, abans de començar Zoom, treballava de redactora a un diari digital català el nom del qual tampoc diré. Després d’un parell de mesos allà, i coincidint amb un dels meus caps de setmana de guàrdia, un dia se’m va ocórrer buscar i mirar el Conveni Col·lectiu Estatal del Sector de Premsa Diària. La meva sorpresa va ser quan, analitzant-lo, me’n vaig adonar que la categoria professional per la qual m’havien contractat no era ni de bon tros la que em pertocava. Segons el meu sou, jo estava contractada per fer “tasques senzilles d’administració, arxiu, reprografia i manejament de l’ordinador que no requereixen iniciativa”, “de recepció i utilització de la centraleta telefònica”, “de tasques consistents a fer encàrrecs (...), recollir i entregar correspondència”, “de porteria”, etc; i la formació bàsica que se m’exigia era la del graduat escolar, “complementada professionalment per una formació específica o de grau mitjà”. En definitiva, formava part del grup professional 6 de 7 que n’hi ha, quan en realitat jo havia de formar part, com a mínim, del tercer grup professional, el primer que requereix uns estudis universitaris. I no només per això, pel fet de tenir estudis universitaris (i superiors), sinó també perquè jo no vaig fer mai ni de portera, ni de telefonista, ni de cartera. Jo estava suposadament contractada com a redactora del diari, o si més no això era el que feia. Bé, això i també fer de “burro” i corregir –i no pas poc– i traduir al castellà els articles de personalitats del món del periodisme que escrivien setmanalment –alguns més d’un cop a la setmana, altres menys– al diari amb una retribució molt superior a la meva. Coses del catxé.

En fi, està clar que els començaments sempre són difícils –això no només és que ho tingui assumit sinó que ho entenc–, però fins a cert punt. Perquè una cosa és que sigui difícil entrar en el món laboral i una altra de molt diferent és que les empreses s’aprofitin descaradament de tots aquells que, com jo, avui intentem fer-nos un lloc dins la professió. Perquè és clar, si algú renuncia a l’oferta –a la gradíssima oferta–, a darrera d’aquest algú sempre hi haurà un altre algú que l’acceptarà. És el peix que es mossega la cua.

ZOOM, els reportatges. Vol.II

Després de 4 mesos d’aventures, experiències, coneixences, rodatges i muntatges, ZOOM ha arribat al 13è capítol, a l’últim.

Aquí teniu els reportatges que falten:

“4 dies amb Déu”. En què creuen els jueus?, i els musulmans?, i els ortodoxos?, les diverses religions són realment tan diferents? La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ho ensenyen.

“Mascotes”, on l’Anabel Gutiérrez-Otero i una servidora, Míriam Gifre, s’endinsen al món dels animals de companyia. Fins on és capaç d’arribar una persona per la seva mascota?

“Segueixin al guia”. La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ensenyen les diverses rutes turístiques de la ciutat per conèixer la feina dels guies i les pretencions dels turistes.

“3 germans, 3 estrelles”. Ells són 3 germans, 3 roques, i tenen tres estrelles Michelin. Ells, en Joan Roca, en Josep Roca i en Jordi Roca, són la clau d’“El Celler de Can Roca”. Però com s’aconsegueix ser el 4t millor restaurant del món? L’Anabel Gutiérrez-Otero i jo, Míriam Gifre, ensenyen què es cou al Celler en el reportatge més gourmet de Zoom. (El meu últim reportatgeL).

I per acabar, “Toros sí, Toros, no”. S’han de prohibir les corrides de toros?, la Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude en busquen els arguments a favor i en contra.

Les coses que té la vida

Les coses que té la vida. Aquesta setmana, la meva última setmana com a reportera i redactora de ZOOM, ha mort Joan Antoni Samaranch, el president honorífic del Comitè Olímpic Internacional. És més, mentre dijous a la tarda li donaven l’últim adéu a la Catedral de Barcelona, jo –i l’Anabel– acabava de perfilar “3GERMANS, 3ESTRELLES”, el meu últim ZOOM. Potser pensaràs que estic barrejant naps i cols, però no. Joan Antoni Samaranch va ser un dels artífex dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, i va ser aleshores, en ple esdeveniment olímpic, que vaig descobrir el periodisme i decidir que de gran volia ser periodista. Només tenia 8 anys.

Ara en tinc 26 i sóc periodista, una periodista orgullosa de la seva vocació i del seu ofici. Una periodista ansiosa per tornar a comunicar, tornar a informar i tornar a fer de periodista. Demà diumenge s’emet el meu últim reportatge de ZOOM –malauradament no hem renovat– i això m’entristeix. M’entristeix pensar que s’acaba una fantàstica etapa professional i personal, m’entristeix pensar que dilluns no agafarem la càmera i anirem a descobrir noves curiositats, m'entristeix pensar que no ens tornarem a quedar sense piles al micròfon en plena entrevista, o que no tornarem a penjar post-its amb frases cèlebres dels nostres personatges a les parets de la sala d'edició. M’entristeix pensar que torna el temps al meu rellotge.

Hi ha qui diu que m’ho agafi com les vacances de Nadal i Setmana Santa que no he tingut, com les vacances de l’estiu passat que tampoc vaig tenir, com les vacances que em mereixo. Però no són vacances. Són vacances obligades i això és molt diferent. No faré vacances, dilluns tornaré a la vida de “buscadora de feina”, espero que duri poc, però no pararé fins que en trobi!

ZOOM, els reportatges

A ZOOM portem uns mesos col·leccionant rodatges, cintes -capturades i per capturar-, trajectes amb metro, bus, cotxe i taxi, seqüències, hores -i hores- a la sala d'Avid, converses amb protagonistes de tota mena, frases ja cèlebres, vivències, aventures, experiències. A ZOOM ja portem 8 reportatges!

El primer de tots, l'estrena de ZOOM: "Vic, terra d'acollida?". Un reportatge de Míriam Gifre i Anabel Gutiérrez-Otero que mostra els matisos de la convivència en una ciutat on el 25% de la població són immigrants.

"Al llindar de la pobresa" . Creat per Sílvia Pagès i Carla d'Arnaude, pretén fer un retrat de la pobresa.

"Bellesa de bisturí". Un treball de Carla d'Arnaude, Anabel Gutiérrez-Otero i una servidora, que entra als quiròfans per mostrat com treballen els cirurgians plàstics.

"Nit, joves i festa", on la Sílvia Pagès, la Carla d'Arnaude i l'Anabel Gutiérrez-Otero van sortir de festa per veure com es diverteixen els joves catalans.

"A tot luxe". Has donat mai una volta amb un Aston Martin?, l'Anabel Gutiérrez-Otero i jo, Míriam Gifre, ens vam envoltar de luxe durant uns dies per mostrar els gustos refinats de les persones riques.

"Ramblejant". La vida i els detalls d'un dels carrers més emblemàtics de Barcelona: la Rambla. Per Sílvia Pagès i Carla d'Arnaude.

"Vidències". T'han tirat mai les cartes del tarot?, t'han llegit les mans?, t'han predit el teu futur? Les quatre reporteres de ZOOM, Carla d'Arnaude, Míriam Gifre, Anabel Gutiérrez-Otero i Sílvia Pagès, mostren com treballen els professionals de l'esoterisme. Hi creus?

I aquest diumenge no et perdis la col·lecció de col·leccions a "COL·LECCIONEM" -valgui la redundància. Un reportatge de Míriam Gifre i Anabel Gutiérrez-Otero. Diumenge a les 20:50 a 8tv!

Al mal temps bona cara

Catalunya està col·lapsada, completament col·lapsada, paralitzada. No estem acostumats a una nevada d’aquestes característiques. Els homes del temps ens avisaven, sí, però crec que ningú s’imaginava que la neu anunciada arribés a deixar un paisatge de pessebre en ple mes de març. Increïble. Crec que mai havia vist nevar així.

Recordo una nevada fa molts anys. Jo en devia tenir 6 o 7 i els pares ens van venir a buscar a l’escola abans d’hora perquè ja nevava fort. Aquell dia ens vam quedar tots quatre a dormir a casa els avis, a Borrassà, perquè era impossible arribar a L’Escala. La Laia i jo ens vam dedicar a fer baixar les Barbies esquiadores que aquell any ens havien cagat el tió per les escales nevades de l’eixida. No ens en vam adonar del col·lapse que segur que també va patir Catalunya.

Avui no he jugat amb les Barbies sobre la neu. No. Avui he sortit sota la neu a gravar el nou reportatge de ZOOM sobre “xarlatans” -no avançaré més. I ben feliç que he sortit després de la bona acollida que ahir va tenir “A TOT LUXE”. Un 4’9 d’audiència –quasi un 5! –, la millor audiència del programa des de la seva estrena! Quasi no me’n sabia a venir quan en Rai m’ho ha dit en arribar a Mediapro, i l’alegria i l’alleujament s’han fusionat en una nova sensació durant uns moments. I és que ja deia jo ahir que el descens progressiu d’audiència de ZOOM no depenia només de nosaltres, de la nostra feina, dels nostres reportatges, sinó de la programació de l’espai. Ahir ens vam estrenar en diumenge i ho vam fer 10 minuts abans de les 9 –gran, gran encert aquest avanç de 10 minuts– i sembla que, de moment, el canvi ha funcionat. Ara només fa falta temps per consolidar el programa, temps i paciència per fidelitzar l’espectador i fer de ZOOM el programa de reportatges de referència de 8tv. Perquè suposo que això és en part el que es busca.

En fi, al mal temps bona cara, molt bona cara!

Tocats, però no enfonsats

“Avui diumenge a les 9 del vespre “A TOT LUXE”, a 8tv!”, això mateix és precisament el que acabo d’escriure al meu status del facebook. Abans ho escrivia els dijous, ara els diumenges. I és que ZOOM ha canviat de dia. Sí, estem tocats, i no pas per la tramuntana (bé, jo una mica diuen), ni tampoc de l’ala, sinó per l’audiència. Perquè negar-ho.

Després del 3 i pico d’audiència aconseguida amb el primer programa, “VIC, TERRA D’ACOLLIDA?”, la recepció de ZOOM ha anat baixant progressivament reportatge a reportatge. I encara que des de l’equip reconeixem la nostra part de culpa, sabem que tampoc en som del tot culpables. D’això n’estem convençuts. La programació de l’espai, el canvi –també progressiu– del format, el propi canal de televisió, etc, també són causa d’aquesta conseqüència.

Si mires la graella de televisió d’un dijous te n’adones que, per A o per B, el dijous és probablement el dia de més competència televisiva. És a dir, un dia difícil per un programa nou, i més encara quan aquest nou espai de reportatges s’emet a les 9 del vespre, exactament la mateixa hora de la fidel cita de la població catalana amb en Pellicer. Ser l’amant dels catalans no és fàcil, i menys encara amb un programa nou i en una televisió que no és TV3. La població catalana té la costum de mirar tot el que estrena i fa TV3, però no tot el que estrena i fa 8tv. 8tv és la televisió privada de Catalunya, sí, però encara no està del tot consolidada i un programa nou i propi la pot ajudar en aquest sentit. La pot ajudar i molt, però necessita temps. Necessita temps el programa i necessiten temps els catalans per fidelitzar-s’hi. ZOOM no pot ser un espai de 4 setmanes, tampoc de 10, ZOOM necessita més setmanes perquè l’espectador digui allò de “avui fan ZOOM”.

Reconec que ZOOM va tenir una forta i inesperada promoció d’entrada –suposo que això explica en part l’audiència del primer reportatge–, però aquesta promoció no ha continuat. O com a mínim això és el que jo he pogut veure avui a les pàgines de la Vanguardia. Enlloc es destaca que avui s’emet ZOOM, avui que a més és el primer diumenge que s’emet i per tant s'hauria d'anunciar/comunicar. No. A la columna de la programació de 8tv la Vanguardia destaca la pel·lícula d’aquesta tarda, que per cert ja no recordo quina era. I jo em pregunto, si el dia que vam començar a treballar en aquest projecte ens van dir que ZOOM era “el programa de reportatges de la Vanguardia”, perquè el diari no segueix promocionant-nos i, per tant, ajudant-nos? Si el mateix grup Godó no ens fa “bombo” qui ens en farà?

En fi, estem tocats, sí, estem tocats perquè de moment l’audiència no ha acabat de respondre a nosaltres, però no estem enfonsats –tampoc anímicament. Avui serà una nova prova de foc, però confio en ZOOM, confio en l’espectador, confio en 8tv, confiem que ens aixecarem i tirarem endavant. Confiem que no ens decapitaran.

Noia Zoom

M’encanta la meva feina. M’encanta el meu ofici. M’encanta ser reportera de Zoom. M’encanta. Ho puc dir més alt però no més clar.

Tot just fa poc més d’un mes que vam agafar el cotxe en direcció a Vic per gravar el primer reportatge de Zoom, Vic, terra d’acollida?, i sembla que faci mesos que vam començar a donar cos a aquest projecte. Serà per la intensitat amb la que treballem?, per les hores que hi dediquem?, per la passió que hi posem? Serà perquè ens agrada el que fem i ens ho passem tant bé fent-ho que les hores i els dies se’ns escapen entre els dits?, igual com s’esvaeix el patiment, perquè també patim. No sé perquè serà, i crec que tampoc ho vull saber, però que duri!


I al llarg d’aquest mes han passat moltes coses. El 3 de febrer vaig fer els 26 anys. 26, ja!, però jo, que sóc una Peter Pan, no tinc la sensació d’haver bufat una nova espelma. (Millor, així no creixo!) Però, en part, no en tinc la sensació perquè vaig ‘celebrar’ el meu aniversari entre mals de cap i vòmits, i a 40 de febre. Un aniversari diferent. Sense pastís, ni espelmes, ni xuxeries. Sense aquell esmorzar que volia portar a la redacció ni aquell sopar que volia fer amb les amigues. Sense celebració –perquè encara que no vulgui créixer, a tots ens agrada celebrar una mica el nostre aniversari. Un dia després –el 4 de febrer– 8tv estrenava Zoom. Em moria de ganes de veure per la televisió com havia quedat el reportatge, però no el vaig poder veure. Perquè mentre una tal Míriam Gifre sortia a 8tv intentant donar a conèixer el que estava passant a Vic, jo estava a urgències deixant-me fer una punció lumbar. Horrible. Em van ingressar. A mi, que sóc la persona més aprensiva que conec. A mi, que vaig a l’hospital a donar la benvinguda a un recent nascut i em marejo. A mi, que no em poden treure ni sang. A mi em van tenir 5 dies ingressada. Allà, i sense haver vist encara el programa, vaig llegir la crítica que en Sergi Pàmies va fer de Vic, terra d’acollida? –gràcies per escriure bé el meu cognom–, allà vaig conèixer la Magdalena, la meva molt entranyable companya d’habitació, allà vaig reflexionar. I allà no vaig aguantar més. Volien que em quedés fins que sortissim els resultats d'unes proves, però després de 5 nits ja no tenia ni febre, ni vòmits, ni mal de cap; tan sols unes ganes boges de sortir d’allà i tornar a fer vida normal, tornar a treballar, tornar a gaudir del meu ofici, tornar a sortir de rodatge, tornar a conèixer realitats. Em sentia feble, ho reconec, però vaig demanar l’alta voluntària i me la van donar. Això sí, amb la condició de no fer vida completament normal fins a saber el diagnòstic. Encara no el sé, però com a mínim ja torno a estar de rodatge intentant conèixer la realitat de l’elitista món del luxe (dijous 4 de març a les 21h a 8tv).