Sóc l’interrogant. Sí, l’enviada especial del 3cat24.cat que aquesta nit electoral intentarà ser els vostres ulls a la seu del partit extraparlamentari que avui pot donar la campanada. Aquesta nit us explicaré què fa en Laporta, en Carretero o en Josep Anglada; qui sap si la Montserrat Nebrera. Les enquestes diuen que un d’ells es convertirà avui en el candidat revelació d’aquestes eleccions. Aposten per en Laporta, sí, perquè enganyar-nos. Però els col·legis electorals fa poc més de dues hores que s’han obert. El dia és llarg, el recompte de vots encara més, i la nit electoral es presenta molt interessant.
Durant anys he desitjat viure periodísticament una jornada intensa com aquesta. Avui en tinc l’oportunitat. Estic nerviosa, no ho negaré, però aquest és, només, el primer post del dia. El primer de molts.
Em podreu seguir, podreu seguir què es cou als quarters generals dels diferents partits polítics, a través del blog del 3cat24.cat. Us hi espero! Espero els vostres comentaris i les vostres aportacions.
28.11.10
22.11.10
Vot en blanc
En blanc. Ho tinc decidit, crec, vaja. Demà –voto per correu– votaré en blanc. Fa uns dies ho tenia molt clar, claríssim. Ara, però, hi estic donant massa voltes. Fins i tot mentre començo a escriure aquestes línies: escric i esborro, torno a escriure i torno a esborrar... No, a mi la campanya electoral no m’ha ajudat a decidir el meu vot. Tampoc el debat televisiu d’ahir a la nit. Jo fa mesos que tinc molt clar que no votaré a cap dels sis partits que durant els últims quatre anys han tingut representació parlamentària. De fet fa mesos que declaro sense vergonya que la meva intenció en aquestes eleccions és votar en blanc. M’agrada la política, però no la política de retrets i acusacions a la qual han caigut els actuals polítics d’aquest país. El que avui em fa dubtar són les enquestes. Unes enquestes que donen una àmplia majoria a la Convergència d’Artur Mas. A la tropa formada per Felip Puig i Oriol Pujol. No la vull. No la vull i això em fa dubtar. Votar en blanc el pot beneficiar, però votar un partit polític sense ple convenciment em farà sentir estafada durant els propers quatre anys. I ja m'hi he sentit durant aquesta legislatura...
Hi ha tres partits que per ideologia ja ni em plantejo, ni ara ni fa quatre anys: Ciutadans, PP i CiU. Tampoc els flamants partits de Montserrat Nebrera o Josep Anglada, per descomptat! A més, no votaria mai a Catalunya un partit que no és català, i matiso, que ja m’han penjat el telèfon alguna vegada en dir això. Per mi el PSC no serà un partit català fins al dia que no tingui representació pròpia al Congrés dels Diputats. Per altra banda, ERC m’ha decepcionat molt, moltíssim, i no tornaré a votar-los com vaig fer fa quatre anys; i la gent d’Iniciativa tenen un discurs tan descafeïnat, tan de Capità enciam... Podria votar en Laporta o Reagrupament, sí, però tenint en compte que dos partits que han nascut amb el mateix objectiu no han estat capaços d’unir forces per anar junts al Parlament, em fa pensar que el que de debò els interessa és la cadira.
Davant d’aquest panorama, no tinc gaires més opcions. O voto a un partit que segur que no aconseguirà tenir representació parlamentària o voto en blanc. En fi, si el vot en blanc representés realment que hi ha escons en blanc al Parlament no tindria aquest maldecap. Perquè sincerament, el partit que es fa dir Escons en blanc, no sé si creure-me’l.
Hi ha tres partits que per ideologia ja ni em plantejo, ni ara ni fa quatre anys: Ciutadans, PP i CiU. Tampoc els flamants partits de Montserrat Nebrera o Josep Anglada, per descomptat! A més, no votaria mai a Catalunya un partit que no és català, i matiso, que ja m’han penjat el telèfon alguna vegada en dir això. Per mi el PSC no serà un partit català fins al dia que no tingui representació pròpia al Congrés dels Diputats. Per altra banda, ERC m’ha decepcionat molt, moltíssim, i no tornaré a votar-los com vaig fer fa quatre anys; i la gent d’Iniciativa tenen un discurs tan descafeïnat, tan de Capità enciam... Podria votar en Laporta o Reagrupament, sí, però tenint en compte que dos partits que han nascut amb el mateix objectiu no han estat capaços d’unir forces per anar junts al Parlament, em fa pensar que el que de debò els interessa és la cadira.
Davant d’aquest panorama, no tinc gaires més opcions. O voto a un partit que segur que no aconseguirà tenir representació parlamentària o voto en blanc. En fi, si el vot en blanc representés realment que hi ha escons en blanc al Parlament no tindria aquest maldecap. Perquè sincerament, el partit que es fa dir Escons en blanc, no sé si creure-me’l.
11.11.10
"No els agraden els periodistes"
M’encanta viatjar. M’apassiona, tal com declaro en l’última frase del meu Currículum Vitae –sí, pot semblar una informació prescindible però denota com és la persona, com sóc jo més enllà de la formació universitària, l’experiència laboral o els idiomes. En fi, continuo.
Des d’aquell estiu del 92 quan vaig sortir per primera vegada a l’estranger per aterrar al fantàstic món de Mickey Mouse de París, conèixer món ha estat, en determinats moments, fins i tot una fixació. No tan sols per fotografiar aquells monuments, palaus, places, carrers rellevants de cada ciutat o per provar aquells plats típics de cada país, sinó, sobretot, per conèixer cultures d’aquí i d’allà, intercanviar coneixements i opinions i endinsar-se, en la mesura del possible, en altres estils de vida. Sorprendre’s. Aprendre lliçons. Lliçons d’humanitat, d’història, de cultura, d’ideologies, de religions, de política. Lliçons tan diverses com la que he après en el meu darrer viatge al Marroc: no diguis mai que ets periodista. Per descomptat que no és la única, però sí rellevant.
Acabada d’aterrar a l’aeroport de Fes ja vaig poder apreciar com l’ofici del periodisme no és precisament sant de la devoció de les autoritats marroquines. Més encara si ets estranger. En el meu pas pel control de passaports, i abans de estampar-me el segell corresponent, la policia encarregada de concedir-me l’honor ja va tenir amb mi un tracte diferent al de les meves amigues. N’havien passat 3, dues metgesses i una ambientòloga. Cap problema. Bon voyage. Després va arribar el meu torn i les conseqüents preguntes impertinents de l’agent. Ho volia saber tot. On treballava, fins quan tenia previst estar al Marroc, on m’allotjaria, etcètera, etcètera; i feia cas omís a la meva contundent, repetitiva i innocent explicació d’una visita purament turística. Tot seguit va passar el control l’amiga economista. Segell i bon voyage.
Després d’aquesta primera experiència, em vaig convertir en economista pels hostalers de Fes i el malentès policial va quedar aparcat per uns dies com una anècdota més del Road Trip. Tan sols fins arribar a Marràqueix. Allà el malentès va esdevenir ensurt. La policia marroquina havia trucat a l’hostal d’Equity-point –l’única direcció que vaig proporcionar a la mosca collonera de la dona policia– demanant per mi! “És ella”, va dir l’imponent recepcionista en formalitzar el check-in. “És ella?, què passa?”. Em vaig espantar. No resulta molt agradable que et diguin que la policia d’un país et busca, et controla. Després d’explicar-los el qüestionari de l’aeroport, de trucar a casa, de rebre trucades i també de plorar –ho reconec–, em vaig tranquil·litzar. “No els agraden els periodistes”, em va dir el mateix imponent recepcionista, “tu ets estudiant”, em va aconsellar. Li vaig fer cas. Dos dies després acabava el meu viatge com a l’estudiant de periodisme que era fa pràcticament dos anys. Cap problema. Aquesta vegada el policia del control de passaports ni tan sols va mirar-me a la cara. Tan sols va estampar un nou segell al passaport.
En fi, “ja tens una nova anècdota per explicar als teus futurs clients” li vam dir a l’Idriss, el nostre guia, en explicar-li la meva petita experiència amb la policia. Qui sap si ho farà, però jo sí que tinc una altra lliçó apresa. A partir d’ara em curaré en salut. Professió: estudiant.
Des d’aquell estiu del 92 quan vaig sortir per primera vegada a l’estranger per aterrar al fantàstic món de Mickey Mouse de París, conèixer món ha estat, en determinats moments, fins i tot una fixació. No tan sols per fotografiar aquells monuments, palaus, places, carrers rellevants de cada ciutat o per provar aquells plats típics de cada país, sinó, sobretot, per conèixer cultures d’aquí i d’allà, intercanviar coneixements i opinions i endinsar-se, en la mesura del possible, en altres estils de vida. Sorprendre’s. Aprendre lliçons. Lliçons d’humanitat, d’història, de cultura, d’ideologies, de religions, de política. Lliçons tan diverses com la que he après en el meu darrer viatge al Marroc: no diguis mai que ets periodista. Per descomptat que no és la única, però sí rellevant.
Acabada d’aterrar a l’aeroport de Fes ja vaig poder apreciar com l’ofici del periodisme no és precisament sant de la devoció de les autoritats marroquines. Més encara si ets estranger. En el meu pas pel control de passaports, i abans de estampar-me el segell corresponent, la policia encarregada de concedir-me l’honor ja va tenir amb mi un tracte diferent al de les meves amigues. N’havien passat 3, dues metgesses i una ambientòloga. Cap problema. Bon voyage. Després va arribar el meu torn i les conseqüents preguntes impertinents de l’agent. Ho volia saber tot. On treballava, fins quan tenia previst estar al Marroc, on m’allotjaria, etcètera, etcètera; i feia cas omís a la meva contundent, repetitiva i innocent explicació d’una visita purament turística. Tot seguit va passar el control l’amiga economista. Segell i bon voyage.
Després d’aquesta primera experiència, em vaig convertir en economista pels hostalers de Fes i el malentès policial va quedar aparcat per uns dies com una anècdota més del Road Trip. Tan sols fins arribar a Marràqueix. Allà el malentès va esdevenir ensurt. La policia marroquina havia trucat a l’hostal d’Equity-point –l’única direcció que vaig proporcionar a la mosca collonera de la dona policia– demanant per mi! “És ella”, va dir l’imponent recepcionista en formalitzar el check-in. “És ella?, què passa?”. Em vaig espantar. No resulta molt agradable que et diguin que la policia d’un país et busca, et controla. Després d’explicar-los el qüestionari de l’aeroport, de trucar a casa, de rebre trucades i també de plorar –ho reconec–, em vaig tranquil·litzar. “No els agraden els periodistes”, em va dir el mateix imponent recepcionista, “tu ets estudiant”, em va aconsellar. Li vaig fer cas. Dos dies després acabava el meu viatge com a l’estudiant de periodisme que era fa pràcticament dos anys. Cap problema. Aquesta vegada el policia del control de passaports ni tan sols va mirar-me a la cara. Tan sols va estampar un nou segell al passaport.
En fi, “ja tens una nova anècdota per explicar als teus futurs clients” li vam dir a l’Idriss, el nostre guia, en explicar-li la meva petita experiència amb la policia. Qui sap si ho farà, però jo sí que tinc una altra lliçó apresa. A partir d’ara em curaré en salut. Professió: estudiant.
13.10.10
Els 33 d'Atacama, la pel·lícula
Tot el món viu pendent aquestes darreres hores de l’enèsim capítol dels “33 d’Atacama”: el rescat. Han passat 69 dies des que els 33 treballadors de la mina de San José, a Copiapó, Xile, van quedar atrapats accidentalment sota terra i l'alliberament d'aquests herois anònims és avui, sens dubte, la notícia del dia. Una notícia que a mi m’hagués agradat relatar. Com quan vaig explicar des del 3/24 el pla B de rescat que a finals d’agost va anunciar el Govern Xilè en una de les visites del Ministre de Mineria del país al campament Esperança, com quan vaig mostrar als espectadors de 8tv l’eufòria dels miners el dia que la tuneladora va penetrar al seu refugi, “Xi-xi-xi, le-le-le, los mineros de Xile”, cantaven entre la foscor. Avui, però, em toca conformar-me amb aquest humil post al blog. Tampoc el desmereixo, el present del periodisme com a mínim ens dóna aquesta oportunitat.
Millor no perdo el fil...
La història dels 33 miners de Copiapó sembla el guió d’una pel·lícula teixida a base d’arguments universals. Arranca amb la recerca del tresor, continua amb la creació de dos móns diferents: la superfície, amb el campament instal·lat per les famílies i els treballs del Govern Xilè, i la profunditat de la Terra, on els seus miners han construït la seva pròpia pàtria, un altre argument universal per cert; i acaba amb un esperat retorn a casa. Un Happy End al més pur estil patriòtic que impera les pel·lícules d’acció nord-americanes. De fet Xile no ha deixat de fer gala del seu patriotisme durant aquests dos mesos i escaig de tasques de rescat. Merchandaising dels “33”, banderes a tort i a dret, fins i tot decorant la mateixa càpsula “Fènix 2” que a hores d’ara està transportant el 15è dels 33 miners atrapats cap al desert d’Atacama. Tampoc han demanat ajuda externa. Xile ha volgut millorar la seva imatge internacional, demostrar al món que eren una nació forta, que podien alliberar-los sols, i també ha volgut fer sentir orgullosos de ser xilens als miners atrapats. I ho estan aconseguint. Amb èpica, és clar. Avui el president Piñera destacava en aquest sentit que la data de l'inici de l'alliberament sumava, casualment o causalment, precisament 33. 13 d’octubre de l’any 10. 13+10+10.
Però més enllà de l'èpica, l'herocitat, l'acció i l'aventura, la història també ha estat plena d’aquells detalls que en un cinema ajuden a mantenir l’atenció de l’espectador que ja coneix el final, sempre el mateix final triomfant. Elements que fan d'aquesta pel·lícula un film plenament comercial. La força de superació dels homes i la desesperació, les cartes amb els familiars o, fins i tot, el naixement de l'Esperança, la primera filla d’un dels miners. Només hi falta la història d'amor. El clàssic noi coneix noia, noi s'enamora de noia, noia s'enamora de noi. Qui sap. Aquesta podria ser una de les històries anònimes que encara no han transcendit però que a partir d’ara molt probablement ho faran. Deixaran de ser anònimes, com ja ho han deixat de ser les amants d'alguns miners que compartien espera amb les seves dones des del campament Esperança. Ai, la morbositat... De fet, ja es parla d'exclusives testimonials en platons de televisió per explicar els detalls del dia a dia del refugi, les històries encara desconegudes d'aquest profund reality no televisiat les 24 hores del dia. Jo recomanaria als miners que no ho fessin, que no es deixessin portar per l'espectacle televisiu a la recerca d'un nou minut de glòria. I dic nou, perquè ells ja estant tenint a hores d'ara l'incondicional protagonisme d'aquest show televisiu que acompanya el rescat. Ells ja són herois nacionals. Són l'orgull d'un país i, a jutjar per l'expectació que ha generat el seu alliberament, fins i tot s'han convertit en herois internacionals.
De fet, també fa temps que es parla d'una novel·la, una sèrie de televisió o inclús una superproducció cinematogràfica. Fins i tot s’apunta que la protagonitzaria Bardem. I és que, en definitiva, el tòpic defineix perfectament aquesta història: a vegades la realitat supera la ficció.
Millor no perdo el fil...
La història dels 33 miners de Copiapó sembla el guió d’una pel·lícula teixida a base d’arguments universals. Arranca amb la recerca del tresor, continua amb la creació de dos móns diferents: la superfície, amb el campament instal·lat per les famílies i els treballs del Govern Xilè, i la profunditat de la Terra, on els seus miners han construït la seva pròpia pàtria, un altre argument universal per cert; i acaba amb un esperat retorn a casa. Un Happy End al més pur estil patriòtic que impera les pel·lícules d’acció nord-americanes. De fet Xile no ha deixat de fer gala del seu patriotisme durant aquests dos mesos i escaig de tasques de rescat. Merchandaising dels “33”, banderes a tort i a dret, fins i tot decorant la mateixa càpsula “Fènix 2” que a hores d’ara està transportant el 15è dels 33 miners atrapats cap al desert d’Atacama. Tampoc han demanat ajuda externa. Xile ha volgut millorar la seva imatge internacional, demostrar al món que eren una nació forta, que podien alliberar-los sols, i també ha volgut fer sentir orgullosos de ser xilens als miners atrapats. I ho estan aconseguint. Amb èpica, és clar. Avui el president Piñera destacava en aquest sentit que la data de l'inici de l'alliberament sumava, casualment o causalment, precisament 33. 13 d’octubre de l’any 10. 13+10+10.Però més enllà de l'èpica, l'herocitat, l'acció i l'aventura, la història també ha estat plena d’aquells detalls que en un cinema ajuden a mantenir l’atenció de l’espectador que ja coneix el final, sempre el mateix final triomfant. Elements que fan d'aquesta pel·lícula un film plenament comercial. La força de superació dels homes i la desesperació, les cartes amb els familiars o, fins i tot, el naixement de l'Esperança, la primera filla d’un dels miners. Només hi falta la història d'amor. El clàssic noi coneix noia, noi s'enamora de noia, noia s'enamora de noi. Qui sap. Aquesta podria ser una de les històries anònimes que encara no han transcendit però que a partir d’ara molt probablement ho faran. Deixaran de ser anònimes, com ja ho han deixat de ser les amants d'alguns miners que compartien espera amb les seves dones des del campament Esperança. Ai, la morbositat... De fet, ja es parla d'exclusives testimonials en platons de televisió per explicar els detalls del dia a dia del refugi, les històries encara desconegudes d'aquest profund reality no televisiat les 24 hores del dia. Jo recomanaria als miners que no ho fessin, que no es deixessin portar per l'espectacle televisiu a la recerca d'un nou minut de glòria. I dic nou, perquè ells ja estant tenint a hores d'ara l'incondicional protagonisme d'aquest show televisiu que acompanya el rescat. Ells ja són herois nacionals. Són l'orgull d'un país i, a jutjar per l'expectació que ha generat el seu alliberament, fins i tot s'han convertit en herois internacionals.
De fet, també fa temps que es parla d'una novel·la, una sèrie de televisió o inclús una superproducció cinematogràfica. Fins i tot s’apunta que la protagonitzaria Bardem. I és que, en definitiva, el tòpic defineix perfectament aquesta història: a vegades la realitat supera la ficció.
1.10.10
La sort del principiant...
El diari El País publica aquests dies un seguit d’interessants però frustrants articles sota l'adient tema PreParados. També TV3 emetia ahir un reportatge de Sense Ficció sota el paraigües de l’atur. I és que és inevitable que aquest s’hagi convertit en un dels principals temes dels mitjans de comunicació, de les tertúlies televisives i radiofòniques i també de les converses de sofà entre amics. De fet, mentre TV3 emetia ahir “4.645.500, màxim d’atur”, coincidint amb la vaga general de dimecres passat, al pis vam tornar a conversar, per enèsima vegada, sobre el dur moment que ens està tocant viure. Suposo que parlar del tema i compartir les sensacions ajuda a pair el fet que siguem la generació més ben preparada però també la primera generació que ho té, i ho tindrà, més difícil que els seus pares. És dur llegir les respostes als currículums que envies. “La teva trajectòria és brillant i em fa ràbia que amb la preparació que tens encara hagis d’anar passant de contracte en contracte o fer substitucions”, em contestava ahir al matí un alt càrrec d’una popular productora, “de moment no tenim en perspectiva ampliar el meu equip, però sí que busco un becari de Periodisme pels propers 6 mesos”, em responia a la tarda el cap de comunicació d’una important escola de negocis de Barcelona. No és la primera vegada que em trobo amb aquesta situació: “et podríem contractar com a becària, no tens pensat estudiar res més aquest curs?”. Estudiar quelcom més?, però si porto 8 anys estudiant i especialitzant-me per tenir un futur laboral millor!
L’any 2006 vaig acabar la meva primera carrera, Comunicació Audiovisual. Aleshores vaig continuar formant-me i ampliant els meus coneixements amb una segona carrera, Periodisme, un Màster i dos postgraus. M’he especialitzat, he dirigit l’embut dels meus coneixements i ara tinc aquesta fotuda sensació d’haver-la cagat. A vegades penso que m’havia d’haver tirat de cap a la piscina plena d’aigua del món laboral quan vaig acabar la primera carrera. Ara la piscina està pràcticament buida, i la poca aigua que hi ha està bruta. Fins i tot a vegades, quan observo la gent del meu voltant, opino que potser m’he equivocat de carrera. De fet és una sensació que comparteixo amb dos dels meus companys de pis. Dos arquitectes. I és que els gremis de l’arquitectura i de la comunicació són els més malparats per la crisi. Alguna vegada ho hem dit “havíem d’haver estudiat Dret”, com la nostra altra companya de pis, que l’endemà de saber que no li renovaven contracte a l’empresa on treballava ja va tenir una entrevista de feina, i abans d’acabar la seva trajectòria laboral amb la primera empresa, ja havia firmat contracte amb la segona. Quin panorama més diferent al meu! Però francament, per molt que a vegades digui en veu alta que “m’he equivocat”, per dintre penso que tornaria a fer el mateix encara que això signifiqués tornar-me a entrebancar amb la mateixa pedra.
La veritat és que aquesta situació m’indigna. Em frustra. I em frustra d’una manera molt diferent als sindicalistes que dimecres, dia de la "vaga general" -entre cometes- , es manifestaven pels carrers de Barcelona en contra de la reforma laboral de l’executiu ZP. Una reforma laboral que crec que era necessària, encara que potser els plantejaments havien de ser una altres. Això no ho negaré, però la reforma laboral era, i segueix sent necessària.
En fi, avui el sorteig de l’Euromillón té un bon pot acumulat, i ara per ara, mentre segueixo enviant CV’s a l’espera d’una resposta desitjada, no em queda més remei que baixar a l’estanc i provar sort amb el joc. Diuen que la sort del principiant...
L’any 2006 vaig acabar la meva primera carrera, Comunicació Audiovisual. Aleshores vaig continuar formant-me i ampliant els meus coneixements amb una segona carrera, Periodisme, un Màster i dos postgraus. M’he especialitzat, he dirigit l’embut dels meus coneixements i ara tinc aquesta fotuda sensació d’haver-la cagat. A vegades penso que m’havia d’haver tirat de cap a la piscina plena d’aigua del món laboral quan vaig acabar la primera carrera. Ara la piscina està pràcticament buida, i la poca aigua que hi ha està bruta. Fins i tot a vegades, quan observo la gent del meu voltant, opino que potser m’he equivocat de carrera. De fet és una sensació que comparteixo amb dos dels meus companys de pis. Dos arquitectes. I és que els gremis de l’arquitectura i de la comunicació són els més malparats per la crisi. Alguna vegada ho hem dit “havíem d’haver estudiat Dret”, com la nostra altra companya de pis, que l’endemà de saber que no li renovaven contracte a l’empresa on treballava ja va tenir una entrevista de feina, i abans d’acabar la seva trajectòria laboral amb la primera empresa, ja havia firmat contracte amb la segona. Quin panorama més diferent al meu! Però francament, per molt que a vegades digui en veu alta que “m’he equivocat”, per dintre penso que tornaria a fer el mateix encara que això signifiqués tornar-me a entrebancar amb la mateixa pedra.
La veritat és que aquesta situació m’indigna. Em frustra. I em frustra d’una manera molt diferent als sindicalistes que dimecres, dia de la "vaga general" -entre cometes- , es manifestaven pels carrers de Barcelona en contra de la reforma laboral de l’executiu ZP. Una reforma laboral que crec que era necessària, encara que potser els plantejaments havien de ser una altres. Això no ho negaré, però la reforma laboral era, i segueix sent necessària.
En fi, avui el sorteig de l’Euromillón té un bon pot acumulat, i ara per ara, mentre segueixo enviant CV’s a l’espera d’una resposta desitjada, no em queda més remei que baixar a l’estanc i provar sort amb el joc. Diuen que la sort del principiant...
30.9.10
De la passió a la rutina
“El motor d'un treball és la passió”. Llegeixo aquesta frase en un anunci protagonitzat per en Guardiola i penso: “quina raó que tens Pep!” –bé, Pep o publicista, tot i que la frase en qüestió és molt guardiolista. I els meus pensaments continuen conversant sols: “digues-m’ho a mi”, li responen silenciosament, “que he estat 26 dies seguits treballant sense parar”. 26 dies seguits de dilluns a diumenge. Sense rutina, és veritat –de fet, i afortunadament, és difícil parlar de rutina quan el teu dia a dia el marca l’actualitat–; sense rutina, doncs, però sí amb horaris. Amb uns horaris canviants i diferents cada setmana: avui matins, demà tardes, i demà passat jornada partida. En fi, 26 dies seguits sense parar, però 26 jornades comunicant. Amb la meva passió com a motor. I és que només amb passió es pot aguantar aquest frenètic ritme de vida.
Però s’ha acabat, i ha estat llavors quan el globus s’ha desinflat. Quan els primers senyals d’esgotament han florit. Un dia –potser dos–, per descansar i sant tornem-hi. O això és el que a mi m’hagués agradat. Ara ja en porto 5 i ja me’n sobren. Em diuen que em relaxi, que gaudeixi de les vacances que no he tingut aquest estiu. Però no són vacances. Per mi no. Jo em passo el dia buscant llocs on enviar el currículum vitae, enviant-ne i saltant de davant de l’ordinador cada cop que sona el meu telèfon. Tampoc ahir, 29-S, dia de la “vaga sindical” –tal i com molt correctament han catalogat avui alguns mitjans de comunicació la vaga general convocada ahir pels sindicats en contra de la reforma laboral de ZP–, vaig canviar la meva rutina. Sí, ara sí que parlo de rutina.
I entre les pàgines que més consulto darrerament en destaca una. Arafaremundiari.cat. M’atrau molt aquesta aposta. M’atrau i m’intriga. M’intriga saber com serà aquest nou diari del segle XXI, com afrontaran el repte de redefinir la premsa. Ho puc intuir pel que vaig llegint cada dia, però també intueixo que em sorprendran. I en el fons ho espero. Espero que em sorprenguin. De la mateixa manera que espero la seva trucada. Dissabte farà dues setmanes d’aquella llarga i multitudinària prova d’accés, i les meves hipòtesis canvien cada dia. De fet, no tinc cap altra prova que la meva pròpia sensació, i no sé si aquesta és, en el fons, gaire fiable.
En fi, ara per ara no em queda més remei que seguir intrigada.
Però s’ha acabat, i ha estat llavors quan el globus s’ha desinflat. Quan els primers senyals d’esgotament han florit. Un dia –potser dos–, per descansar i sant tornem-hi. O això és el que a mi m’hagués agradat. Ara ja en porto 5 i ja me’n sobren. Em diuen que em relaxi, que gaudeixi de les vacances que no he tingut aquest estiu. Però no són vacances. Per mi no. Jo em passo el dia buscant llocs on enviar el currículum vitae, enviant-ne i saltant de davant de l’ordinador cada cop que sona el meu telèfon. Tampoc ahir, 29-S, dia de la “vaga sindical” –tal i com molt correctament han catalogat avui alguns mitjans de comunicació la vaga general convocada ahir pels sindicats en contra de la reforma laboral de ZP–, vaig canviar la meva rutina. Sí, ara sí que parlo de rutina.
I entre les pàgines que més consulto darrerament en destaca una. Arafaremundiari.cat. M’atrau molt aquesta aposta. M’atrau i m’intriga. M’intriga saber com serà aquest nou diari del segle XXI, com afrontaran el repte de redefinir la premsa. Ho puc intuir pel que vaig llegint cada dia, però també intueixo que em sorprendran. I en el fons ho espero. Espero que em sorprenguin. De la mateixa manera que espero la seva trucada. Dissabte farà dues setmanes d’aquella llarga i multitudinària prova d’accés, i les meves hipòtesis canvien cada dia. De fet, no tinc cap altra prova que la meva pròpia sensació, i no sé si aquesta és, en el fons, gaire fiable.
En fi, ara per ara no em queda més remei que seguir intrigada.
30.8.10
Notícies d'estiu
Barcelona ha començat a recuperar la seva activitat. Han tornat els cotxes a la Diagonal, les presses al carrer i els usuaris al bus. Fins i tot les cues al supermercat! Dimats que ve arranca el nou curs escolar i els ciutadans han començat a deixar les cases de la Costa Brava, el Maresme o el litoral tarragoní per incorporar-se de nou a la feina. El primer dia de feina és com el primer dia d’escola. No es fan dibuixos ni redaccions sobre l’estiu, però tampoc es treballa gaire. Es comenten els viatges amb els companys de feina, s’ensenya el color bru de la pell i s’explica com ha costat despertar-se a les 6 del matí quan ha sonat el primer ring. El síndrome post-vacacional, preocupacions d’adults. I és que ja gairebé és setembre, sinònim de tornar a començar.
La traca final de l’estiu ha estat, però, la calor dels últims dies. Avui encara sentia explicar com s’enganxava la roba, com molestava l’aire calent que corria, o la sensació de cansament constant, com si es tractés d’una competició. Ha estat notícia, sí. L’informació d’obertura de tots els mitjans digitals que vaig consultar divendres. De fet el mateix divendres a la nit en vaig fer la notícia pel 3/24. Reconec que els termòmetres de bona part de les estacions meteorològiques de Catalunya van assolir temperatures rècord, però el clima de Catalunya preveu que a l’estiu ha de fer calor i a l’hivern ha de fer fred –això ho estudiaran molts escolars a partir de dimarts– i en canvi cada any és notícia que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu. La notícia no hauria de ser que passés just al contrari?, que haguéssim de guardar els abrics per Nadal i treure'ls al mes d'agost?
La notícia podria tenir una lectura entre línies. A l'estiu, sobretot a l'agost, el món es para. Tanquen les empreses, públiques i privades, els polítics emigren i es relaxen per agafar forces pel nou curs polític (aquest any amb més raó, la campanya electoral, que ja fa temps que ha començat, s'espera dura), i els mitjans es queden sense gaire més informacions que els ja típics successos d'estiu. Incendis, inundacions; i també festes majors, calor. En definitiva, successos i informacions de societat i de proximitat amb la població. Notícies fàcils de païr estirat al costat del mar. Tot i això és veritat que alguns dels esdeveniments més importants de la història han tingut lloc a l'estiu.
La traca final de l’estiu ha estat, però, la calor dels últims dies. Avui encara sentia explicar com s’enganxava la roba, com molestava l’aire calent que corria, o la sensació de cansament constant, com si es tractés d’una competició. Ha estat notícia, sí. L’informació d’obertura de tots els mitjans digitals que vaig consultar divendres. De fet el mateix divendres a la nit en vaig fer la notícia pel 3/24. Reconec que els termòmetres de bona part de les estacions meteorològiques de Catalunya van assolir temperatures rècord, però el clima de Catalunya preveu que a l’estiu ha de fer calor i a l’hivern ha de fer fred –això ho estudiaran molts escolars a partir de dimarts– i en canvi cada any és notícia que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu. La notícia no hauria de ser que passés just al contrari?, que haguéssim de guardar els abrics per Nadal i treure'ls al mes d'agost?La notícia podria tenir una lectura entre línies. A l'estiu, sobretot a l'agost, el món es para. Tanquen les empreses, públiques i privades, els polítics emigren i es relaxen per agafar forces pel nou curs polític (aquest any amb més raó, la campanya electoral, que ja fa temps que ha començat, s'espera dura), i els mitjans es queden sense gaire més informacions que els ja típics successos d'estiu. Incendis, inundacions; i també festes majors, calor. En definitiva, successos i informacions de societat i de proximitat amb la població. Notícies fàcils de païr estirat al costat del mar. Tot i això és veritat que alguns dels esdeveniments més importants de la història han tingut lloc a l'estiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)