11022011, Festa Nacional del poble egipci

Egipte viu a hores d’ara una Festa Nacional. Una Festa Nacional escrita pel poble. Esperada. Desitjada. Han calgut 18 dies de revoltes populars per acabar amb 30 anys d’un règim totalitari disfressat de democràcia. Hosni Mubarak, “l’últim faraó”, ha estat derrocat. El poble egipci ha aconseguit la seva llibertat. Ha escrit la seva pròpia història. També part de la del món àrab. Fa tan sols una hora que s’ha fet pública la dimissió de Hosni Mubarak i les imatges de la plaça Tahrir, epicentre de les manifestacions dels últims dies, mostren ara un poble desfermat d’eufòria. Després de dies i dies de veure imatges impactants d’aquesta "plaça de l'Alliberament" -que així és com es tradueix Tahrir-, d'imatges de manifestacions pacífiques, de corredisses, d'enfrontaments entre uns i altres en alguns dies, de pregàries multitudinàries, per fi la imatge que tots esperàvem. L'esclat de joia. Una estampa que fins i tot recorda la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Una retransmissió en directe que posa la pell de gallina. Egipte ho ha aconseguit. El poble egipci ha alliçonat al món sencer. Avui no se sap quin serà el futur d’aquest país, però al seu poble ara li és igual. Ara només pensa en celebrar l’esperada llibertat.

Fa uns dies rebia un correu electrònic d’en Gamil, el guia turístic que vam tenir ara fa dos anys en el nostre viatge a Egipte. M’explicava com havia viscut aquests dies, com havia anat a les manifestacions a la plaça Tahrir de dia i havia defensat casa seva de nit. “Cada un de nosaltres baixàvem amb un bastó, ganivet, daga o el que fos per protegir-nos”, em deia. Em costa imaginar-me en Gamil amb una “arma” a la mà, només la desesperació el podria portar a fer una cosa així. “Moltes històries et comentaré més endavant”, acabava. I ara les espero, espero aquestes històries escrites en primera persona d’un home que durant els últims dies ha lluitat per la llibertat del seu poble. D’un home que avui, 11 de febrer del 2011 (11022011), ha vist complert el seu somni. Me l’imagino d’aquí a uns anys, quan Egipte torni a recuperar el turisme, portant els visitants a la plaça Tahrir per explicar-los aquesta part de la història contemporània amb la passió amb la que ens explicava tantes coses. Amb la passió i l’emoció d’un home que, a més, explica la història que ell mateix ha escrit.

Ara mateix m'acaba d'enviar un sms des del Caire: "Visca la victòria de la revolució dels joves, visca la llibertat, visca Egipte", em diu. Clar i eufòric.

Gaudeix de les celebracions, Gamil. Gaudeix de la llibertat del teu país.

Cap i cua

31 de desembre. S’acaba l’any 2010 i toca fer balanç. Però no pas un balanç informatiu, no. Avui deixaré una mica aparcada la professió periodística –només una mica– i em descuidaré de comentar les notícies i fets noticiables de l’any. D’això ja fa dies que televisions, ràdios, premsa i mitjans digitals se n’encarreguen, ja sigui en forma de reportatge, de debat, de soundvignet o de trivial. No, avui no parlaré ni del recent canvi de Govern de la Generalitat, ni de la nevada del 8 de març, ni de l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, ni del terratrèmol d'Haití, ni dels 33 miners de Xile, ni de Wikileaks; tampoc de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, ni de la conseqüent manifestació multitudinària a Barcelona. Ni tan sols del 5-0 al Madrid o el Mundial de Sud-Àfrica. Avui faré el meu particular resum de l’any. No seré l’única. De ben segur que els resums anuals personals protagonitzen avui les bitàcores. Després ho tafanejaré.

La feina ha protagonitzat el meu any 10. Un any de canvis, de decisions i de refermança. Un any ple de novetats i grans experiències personals i professionals, però un any d’alts i baixos, també. Un any de renúncies, de viure a mercè del telèfon, de currículum –en singular– i currículums –en plural. Un any de transició, espero, o com a mínim un inici. Un any que vaig començar treballant el dia 1 de gener i que avui acabo treballant. Un any cap i cua.

Fa 365 dies em despertava aviat el dia de Cap d’Any per començar la meva jornada de guàrdia a eldebat.cat. Aquell va ser el meu últim cap de setmana al diari digital, quinze després abandonava la redacció per prendre una de les decisions més importants de l’any: una feina estable al gabinet de comunicació del SEM o un projecte televisiu per 8tv. Em vaig deixar portar per l’instint, per la passió, per la vocació, i quatre dies després me n’anava cap a Vic a fer el primer reportatge de Zoom. Aquells quatre mesos van ser unes de les setmanes més intenses de l’any, més enriquidores professional i personalment parlant. Però es va acabar la temporada i el toc de l’audiència em va deixar a l’atur. Llavors, quan les parets ja em començaven a caure a sobre, van arribar les entrevistes per a substitucions d’estiu, i el mes de juny entrava com a treballadora a TV3 per primera vegada. Un somni. El somni que sempre he perseguit i encara persegueixo. De juliol a setembre vaig compaginar tres feines i horaris diferents: el 3cat24.cat – oh yeah –, el 3/24 – yuhuuu!–, i l’informatiu de 8tv. Va ser un estiu diferent, sense vacances, sense pràcticament dies per trepitjar les “plages” d’Empúries. Un estiu dur, però apassionant en tots els sentits. Ja ho deia en algun post anterior tot citant Pep Guardiola: “la passió és el motor del treball”. Al setembre, i després de 30 dies treballant sense parar de dilluns a diumenge, em vaig desinflar. Vaig recuperar la tasca de buscadora de feina, enviant currículums a tort i a dret, vaig fer algunes entrevistes sense èxit, i vaig aferrar-me al telèfon a l’espera d’aquella trucada desitjada. De fet, des de fa uns mesos visc al toc del telèfon. Les trucades marquen la meva vida, els meus horaris, les meves oportunitats, les meves decisions. Decisions no gaires, de fet. Jo accepto tot el que se’m proposa, i ben encantada que ho faig.

A la tardor va començar la precampanya electoral, i des del 3cat24.cat em van tornar a trucar. Des d’aleshores, des de fa un parell de mesos, continuo fent substitucions al web informatiu de la CCRTV, vivint experiències enriquidores com la de la jornada electoral. M’agrada, m’agrada molt, i a la redacció del 3cat24.cat acabaré feliç avui aquest any professional. Després, a les 12 en punt, em menjaré els tradicionals raïms de la sort tot desitjant que el 2011 sigui un any tan prolífic com ho ha estat aquest 2010. Un any carregat de tantes -o més- experiències professionals i personals. I és que la passió per l’ofici del periodisme és el motor de la meva vida.

PD: Només hi ha una cosa que em reca d’aquest gran any periodístic. Aquest exercici hauré de fer la meva primera declaració de la renta... què hi farem.

L'esperança és l'últim que es perd

Finalment tinc el plaer de poder escriure aquestes línies des de casa i poder parlar en passat d’aquesta aventura aeroportuària. I tant en passat. Fa poc més de 48 hores –m’he pres un dia sencer de descans– que he aterrat a l’aeroport del Prat i m’he acomiadat dels meus companys de viatge i ja tinc la sensació que explico una llunyana batalleta. Han estat tres dies d’emocions contradictòries. De la tranquil·litat a la desesperació, de la resignació a l’esperança, fins i tot a l’eufòria, i de cop, quan ja sembla que ho tens tot al sac i ben lligat, buf!, se’t cancel·la el vol i et desinfles de nou. T’estresses, et tornes a desesperar, i tornes a començar. En un moment, tot canvia. Et sents com una baldufa en mans de la companyia aèria, en mans dels controladors aeris, i intentes, com a mínim, controlar –valgui la redundància– les teves emocions . Prendre-t’ho bé. Agafar-t’ho com una lliçó de superació. També d’humanitat. Algú podria pensar que exagero, probablement jo també ho pensaria si ho escoltés en tercera persona, però vist en perspectiva, podria dir que aquests últims dies han estat, per sobre de tot i gràcies als meus nous companys de viatge, una lliçó d’humanitat. Encara hauré de donar les gràcies als controladors aeris! O potser al govern...

La veritat és que, sincerament, encara no he tingut temps de contrastar les diverses informacions i versions transcendides aquestes darreres hores, aquests darrers dies. Només sé que la meva escapada de quatre dies a Londres, s’ha convertit en una setmana de viatge al Regne Unit. Quatre per redescobrir els racons de la ciutat sota la neu, i tres més de regal per conèixer tots els espais de diversos aeroports londinencs i algunes de les històries que porten a l’esquena els teus acompanyants. També els hotels de convencions propers als aeroports.

En tres nits, tres hotels diferents. El primer a costa nostra –els controladors encara no s’havien posat malalts sinó que la neu ens impedia tornar cap a casa–, els altres dos a costa de l’aerolínia. Des de divendres, ella s’ha fet càrrec de nosaltres en tot moment, del nostre transport de l’aeroport a l’hotel, sempre un parell d’hores més tard del previst, és clar, de l’hotel mateix i de la tornada a l’aeroport. Avui a un hotel de quatre estrelles a 20 minuts de London-Luton, demà a un Hilton situat a 10 minuts del mateix aeroport. Tot pagat, pràcticament tot inclòs. Tot menys el partit del Barça contra l’Osasuna, que finalment vam aconseguir veure per Internet mentre tots junts, els 15 d’easyjet, comentàvem l’experiència viscuda com si es tractés de l’últim sopar. Aquesta era la sensació que teníem, o l’esperança. I l’esperança és l’últim que es perd.

Aprofito l’avinentesa d’aquest post per convidar-vos a llegir la crònica de l’aturada sorpresa de controladors que dissabte vaig escriure pel 3cat24.cat des del mateix aeroport de London Luton. A "No volies sopa? Doncs té, dues tasses", hi explico algunes de les peripècies que vam viure aquells dies. Altres, però, me les guardo per un possible proper post.

Sóc l'interrogant

Sóc l’interrogant. Sí, l’enviada especial del 3cat24.cat que aquesta nit electoral intentarà ser els vostres ulls a la seu del partit extraparlamentari que avui pot donar la campanada. Aquesta nit us explicaré què fa en Laporta, en Carretero o en Josep Anglada; qui sap si la Montserrat Nebrera. Les enquestes diuen que un d’ells es convertirà avui en el candidat revelació d’aquestes eleccions. Aposten per en Laporta, sí, perquè enganyar-nos. Però els col·legis electorals fa poc més de dues hores que s’han obert. El dia és llarg, el recompte de vots encara més, i la nit electoral es presenta molt interessant.

Durant anys he desitjat viure periodísticament una jornada intensa com aquesta. Avui en tinc l’oportunitat. Estic nerviosa, no ho negaré, però aquest és, només, el primer post del dia. El primer de molts.

Em podreu seguir, podreu seguir què es cou als quarters generals dels diferents partits polítics, a través del blog del 3cat24.cat. Us hi espero! Espero els vostres comentaris i les vostres aportacions.

Vot en blanc

En blanc. Ho tinc decidit, crec, vaja. Demà –voto per correu– votaré en blanc. Fa uns dies ho tenia molt clar, claríssim. Ara, però, hi estic donant massa voltes. Fins i tot mentre començo a escriure aquestes línies: escric i esborro, torno a escriure i torno a esborrar... No, a mi la campanya electoral no m’ha ajudat a decidir el meu vot. Tampoc el debat televisiu d’ahir a la nit. Jo fa mesos que tinc molt clar que no votaré a cap dels sis partits que durant els últims quatre anys han tingut representació parlamentària. De fet fa mesos que declaro sense vergonya que la meva intenció en aquestes eleccions és votar en blanc. M’agrada la política, però no la política de retrets i acusacions a la qual han caigut els actuals polítics d’aquest país. El que avui em fa dubtar són les enquestes. Unes enquestes que donen una àmplia majoria a la Convergència d’Artur Mas. A la tropa formada per Felip Puig i Oriol Pujol. No la vull. No la vull i això em fa dubtar. Votar en blanc el pot beneficiar, però votar un partit polític sense ple convenciment em farà sentir estafada durant els propers quatre anys. I ja m'hi he sentit durant aquesta legislatura...

Hi ha tres partits que per ideologia ja ni em plantejo, ni ara ni fa quatre anys: Ciutadans, PP i CiU. Tampoc els flamants partits de Montserrat Nebrera o Josep Anglada, per descomptat! A més, no votaria mai a Catalunya un partit que no és català, i matiso, que ja m’han penjat el telèfon alguna vegada en dir això. Per mi el PSC no serà un partit català fins al dia que no tingui representació pròpia al Congrés dels Diputats. Per altra banda, ERC m’ha decepcionat molt, moltíssim, i no tornaré a votar-los com vaig fer fa quatre anys; i la gent d’Iniciativa tenen un discurs tan descafeïnat, tan de Capità enciam... Podria votar en Laporta o Reagrupament, sí, però tenint en compte que dos partits que han nascut amb el mateix objectiu no han estat capaços d’unir forces per anar junts al Parlament, em fa pensar que el que de debò els interessa és la cadira.

Davant d’aquest panorama, no tinc gaires més opcions. O voto a un partit que segur que no aconseguirà tenir representació parlamentària o voto en blanc. En fi, si el vot en blanc representés realment que hi ha escons en blanc al Parlament no tindria aquest maldecap. Perquè sincerament, el partit que es fa dir Escons en blanc, no sé si creure-me’l.

"No els agraden els periodistes"

M’encanta viatjar. M’apassiona, tal com declaro en l’última frase del meu Currículum Vitae –sí, pot semblar una informació prescindible però denota com és la persona, com sóc jo més enllà de la formació universitària, l’experiència laboral o els idiomes. En fi, continuo.

Des d’aquell estiu del 92 quan vaig sortir per primera vegada a l’estranger per aterrar al fantàstic món de Mickey Mouse de París, conèixer món ha estat, en determinats moments, fins i tot una fixació. No tan sols per fotografiar aquells monuments, palaus, places, carrers rellevants de cada ciutat o per provar aquells plats típics de cada país, sinó, sobretot, per conèixer cultures d’aquí i d’allà, intercanviar coneixements i opinions i endinsar-se, en la mesura del possible, en altres estils de vida. Sorprendre’s. Aprendre lliçons. Lliçons d’humanitat, d’història, de cultura, d’ideologies, de religions, de política. Lliçons tan diverses com la que he après en el meu darrer viatge al Marroc: no diguis mai que ets periodista. Per descomptat que no és la única, però sí rellevant.

Acabada d’aterrar a l’aeroport de Fes ja vaig poder apreciar com l’ofici del periodisme no és precisament sant de la devoció de les autoritats marroquines. Més encara si ets estranger. En el meu pas pel control de passaports, i abans de estampar-me el segell corresponent, la policia encarregada de concedir-me l’honor ja va tenir amb mi un tracte diferent al de les meves amigues. N’havien passat 3, dues metgesses i una ambientòloga. Cap problema. Bon voyage. Després va arribar el meu torn i les conseqüents preguntes impertinents de l’agent. Ho volia saber tot. On treballava, fins quan tenia previst estar al Marroc, on m’allotjaria, etcètera, etcètera; i feia cas omís a la meva contundent, repetitiva i innocent explicació d’una visita purament turística. Tot seguit va passar el control l’amiga economista. Segell i bon voyage.

Després d’aquesta primera experiència, em vaig convertir en economista pels hostalers de Fes i el malentès policial va quedar aparcat per uns dies com una anècdota més del Road Trip. Tan sols fins arribar a Marràqueix. Allà el malentès va esdevenir ensurt. La policia marroquina havia trucat a l’hostal d’Equity-point –l’única direcció que vaig proporcionar a la mosca collonera de la dona policia– demanant per mi! “És ella”, va dir l’imponent recepcionista en formalitzar el check-in. “És ella?, què passa?”. Em vaig espantar. No resulta molt agradable que et diguin que la policia d’un país et busca, et controla. Després d’explicar-los el qüestionari de l’aeroport, de trucar a casa, de rebre trucades i també de plorar –ho reconec–, em vaig tranquil·litzar. “No els agraden els periodistes”, em va dir el mateix imponent recepcionista, “tu ets estudiant”, em va aconsellar. Li vaig fer cas. Dos dies després acabava el meu viatge com a l’estudiant de periodisme que era fa pràcticament dos anys. Cap problema. Aquesta vegada el policia del control de passaports ni tan sols va mirar-me a la cara. Tan sols va estampar un nou segell al passaport.

En fi, “ja tens una nova anècdota per explicar als teus futurs clients” li vam dir a l’Idriss, el nostre guia, en explicar-li la meva petita experiència amb la policia. Qui sap si ho farà, però jo sí que tinc una altra lliçó apresa. A partir d’ara em curaré en salut. Professió: estudiant.

Els 33 d'Atacama, la pel·lícula

Tot el món viu pendent aquestes darreres hores de l’enèsim capítol dels “33 d’Atacama”: el rescat. Han passat 69 dies des que els 33 treballadors de la mina de San José, a Copiapó, Xile, van quedar atrapats accidentalment sota terra i l'alliberament d'aquests herois anònims és avui, sens dubte, la notícia del dia. Una notícia que a mi m’hagués agradat relatar. Com quan vaig explicar des del 3/24 el pla B de rescat que a finals d’agost va anunciar el Govern Xilè en una de les visites del Ministre de Mineria del país al campament Esperança, com quan vaig mostrar als espectadors de 8tv l’eufòria dels miners el dia que la tuneladora va penetrar al seu refugi, “Xi-xi-xi, le-le-le, los mineros de Xile”, cantaven entre la foscor. Avui, però, em toca conformar-me amb aquest humil post al blog. Tampoc el desmereixo, el present del periodisme com a mínim ens dóna aquesta oportunitat.

Millor no perdo el fil...

La història dels 33 miners de Copiapó sembla el guió d’una pel·lícula teixida a base d’arguments universals. Arranca amb la recerca del tresor, continua amb la creació de dos móns diferents: la superfície, amb el campament instal·lat per les famílies i els treballs del Govern Xilè, i la profunditat de la Terra, on els seus miners han construït la seva pròpia pàtria, un altre argument universal per cert; i acaba amb un esperat retorn a casa. Un Happy End al més pur estil patriòtic que impera les pel·lícules d’acció nord-americanes. De fet Xile no ha deixat de fer gala del seu patriotisme durant aquests dos mesos i escaig de tasques de rescat. Merchandaising dels “33”, banderes a tort i a dret, fins i tot decorant la mateixa càpsula “Fènix 2” que a hores d’ara està transportant el 15è dels 33 miners atrapats cap al desert d’Atacama. Tampoc han demanat ajuda externa. Xile ha volgut millorar la seva imatge internacional, demostrar al món que eren una nació forta, que podien alliberar-los sols, i també ha volgut fer sentir orgullosos de ser xilens als miners atrapats. I ho estan aconseguint. Amb èpica, és clar. Avui el president Piñera destacava en aquest sentit que la data de l'inici de l'alliberament sumava, casualment o causalment, precisament 33. 13 d’octubre de l’any 10. 13+10+10.

Però més enllà de l'èpica, l'herocitat, l'acció i l'aventura, la història també ha estat plena d’aquells detalls que en un cinema ajuden a mantenir l’atenció de l’espectador que ja coneix el final, sempre el mateix final triomfant. Elements que fan d'aquesta pel·lícula un film plenament comercial. La força de superació dels homes i la desesperació, les cartes amb els familiars o, fins i tot, el naixement de l'Esperança, la primera filla d’un dels miners. Només hi falta la història d'amor. El clàssic noi coneix noia, noi s'enamora de noia, noia s'enamora de noi. Qui sap. Aquesta podria ser una de les històries anònimes que encara no han transcendit però que a partir d’ara molt probablement ho faran. Deixaran de ser anònimes, com ja ho han deixat de ser les amants d'alguns miners que compartien espera amb les seves dones des del campament Esperança. Ai, la morbositat... De fet, ja es parla d'exclusives testimonials en platons de televisió per explicar els detalls del dia a dia del refugi, les històries encara desconegudes d'aquest profund reality no televisiat les 24 hores del dia. Jo recomanaria als miners que no ho fessin, que no es deixessin portar per l'espectacle televisiu a la recerca d'un nou minut de glòria. I dic nou, perquè ells ja estant tenint a hores d'ara l'incondicional protagonisme d'aquest show televisiu que acompanya el rescat. Ells ja són herois nacionals. Són l'orgull d'un país i, a jutjar per l'expectació que ha generat el seu alliberament, fins i tot s'han convertit en herois internacionals.

De fet, també fa temps que es parla d'una novel·la, una sèrie de televisió o inclús una superproducció cinematogràfica. Fins i tot s’apunta que la protagonitzaria Bardem. I és que, en definitiva, el tòpic defineix perfectament aquesta història: a vegades la realitat supera la ficció.