20.10.11

20-O. Dia històric.

Fa dies, mesos, que tinc el blog abandonat. Qüestions personals i laborals que ara no venen al cas m’han privat de mantenir-lo actiu. Avui, però, ha arribat el dia de revifar-lo. Avui, 20-O. Avui, dia històric. Avui que els rebels libis han acabat amb la vida del coronel Moammar al-Gaddafi i, conseqüentment, amb 42 anys de dictadura. Avui que ETA ha anunciat el cessament definitiu de les armes després de 43 anys de violència terrorista. Avui que m’encantaria estar a la redacció d’algun mitjà de comunicació.

Eren les set menys deu de la tarda quan estava a punt de sortir de casa. Volia anar a la presentació del llibre “L’Escala: llum, roca, mar, vent”, de Gabriel Pernau, que es feia a les 19:30 a la llibreria Altaïr de Barcelona. Portava hores desconnectada de l’actualitat després d’un llarg dinar amb amigues. L’últim que havia vist era que Gaddafi havia estat capturat i ferit a les dues cames. Entre dutxa i secador de cabells m’he volgut tornar a connectar al món, així que entrat a Twitter per veure què s’estava coent.

Gaddafi havia mort. El hashtag del coronel libi protagonitzava el meu TimeLine amb diverses intervencions de 140 caràcters sobre la seva mort. Però ETA també hi tenia cabuda. Diversos tweets apuntaven que l’esperada declaració de la banda armada sobre el cessament de la lluita havia d’arribar a les 7 de la tarda. M’he afegit a les piluades i he posat el 3/24. Eren les 18:58, i mentre esperava que comencés la roda informativa pertinent notava sensacions contradictòries. Per una banda el neguit propi d’un periodista que espera la històrica notícia, per l’altra la frustració per no poder viure aquest apassionant moment professional en una redacció. Tots sabem com ens agraden als periodistes aquests moments d'ebullició informativa.

A les set en punt de la tarda, la conductora del 3/24, Judith Antequera, ha començat una roda informativa pendent de l’anunci d’ETA; així ho ha comunicat ella mateixa després de saludar professionalment als espectadors. Antequera ha obert pàgina amb les esgarrifoses imatges de la mort de Moammar al Gaddafi i... “Última Hora”. Puntualment a les 7 de la tarda ETA acabava de fer públic l’esperat i històric comunicat a través del diari Gara. “ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada”, resava el titular del diari basc. L’acompanyava un breu escrit que resumia el comunicat d’ETA i les imatges de la declaració. Una intervenció amb la posada en escena habitual del grup terrorista: tres membres vestits de negre, caputxa blanca i txapela, asseguts davant de l’anagrama de la banda i custodiats per les banderes d’Euskadi, Navarra i el Regne de Navarra. Una declaració que recollia les bases de la Conferència per la Pau celebrada el passat dilluns a Sant Sebastià, i que obria un nou temps polític tan sols un mes abans de les eleccions generals del 20N.

Pocs minuts després de publicar-se l’anunci, a les set i sis minuts de la tarda, la web del diari Gara (www.gara.net) estava saturada. Mitjans de comunicació de tot el món, periodistes i ciutadans encuriosits i esperançats n’havien col·lapsat el servidor. No era un comunicat qualsevol. No anunciaven una treva indefinida com la de l’any 1998, tampoc un alto al foc permanent per impulsar un procés democràtic com el del març del 2006; alto al foc que van finalitzar el desembre del mateix any amb l’atemptat a l’aparcament de la terminal T4 de Madrid. Ni tan sols es tractava d’una rectificació de la treva vigent des de principis d’aquest any. Una treva permanent, verificable i general que elevava el compromís d’una banda cada vegada més debilitada. Es tractava de l’últim comunicat d’ETA. Un comunicat i històric: el de l’abandó definitiu de les armes després de 43 anys de lluita terrorista i més de 800 morts. Entre elles, Ernest Lluch, aviat farà 11 anys. Sempre recordaré aquella multitudinària manifestació i aquell manifest final de Gemma Nierga demanant diàleg. Ara, 11 anys després d’aquell “Dialoguen por favor” de la periodista catalana, ETA ha anunciat el principi de la seva fi. Ho ha fet recollint, de manera calcada, el que els demanava la Konferentzia d'Aiete de dilluns, i instat als governs espanyol i francès a obrir un “procés de diàleg” per solucionar les conseqüències conflicte. És a dir, per gestionar la dissolució de la banda i l'entrega de les armes. En definitiva, per consolidar la pau a Euskadi.

Però aquesta tarda, i després d’una estona atrapada al sofà, necessitava participar d’alguna manera d’aquest apassionant moment periodístic més enllà dels 140 caràcters que em permetia el Twitter. Ho necessitava. La meva vocació i passió m’ho demanaven. Era el moment de ressuscitar aquest blog personal. Ara, un cop revifat, torno a desconnectar, encara que sigui per uns instants, mentre espero veure les portades de demà, llegir els especials sobre l'optimista declaració de la banda armada, i escoltar les reaccions i interpretacions d’uns i altres. Uns diran que no entreguen les armes ni es dissolen, altres pensaran en el procés que els espera després de les eleccions del 20N, uns altres criticaran que ETA no ha demanat perdó a les víctimes, i també hi haurà qui reclamarà l'amnistia. Sí, ara falta seure, dialogar i negociar els serrells del final de la violència, però suposo que avui tots valoraran l'anunci d'ETA com un gran pas per la pau. El primer.

20-O. Dia històric.

Cap comentari: