5.1.12

"Annus Horribilis". Vol.II.

Vam acabar l’any amb el comiat sobtat del diari gratuït ADN i l’adéu anunciat de Televisió l’Hospitalet, i hem començat el 2012 amb la notícia del concurs voluntari de creditors per part de MediaPlubli, l’empresa editora del diari Público, i l’anunci d’un nou ERO periodístic que podria afectar a una vuitantena de treballadors d’El Punt Avui. Diuen que les segones parts mai són bones, i la continuació de la saga d’Annus Horribilis té tota la pinta de complir el tòpic amb escreix. Els mitjans de comunicació continuen sent notícia pels seus problemes econòmics. El periodisme pateix la pitjor crisi de la seva història, i tots senyalem la dràstica baixada de la publicitat com a principal responsable.

Ho llegia ahir a "El suicidio del periódico", de David Jiménez. Sí, fa temps que diem que cal redefinir els diaris. Que cal adaptar-los als lectors, que paguen per una informació de qualitat i en profunditat. Ja ens ho deien a la universitat, “la premsa escrita pateix una crisi estructural i s’ha de reformular”. D’aquesta declaració ja fa 3 anys, però cada matí seguim llegint els titulars que ja hem vist per la televisió, hem escoltat per la ràdio i hem enllaçat de les edicions digitals. Seguim trobant les notícies que ja hem seguit a Twitter i ja hem comentat en aquesta popular xarxa de microblogging el dia anterior. És més, ara fins i tot veiem titulars sortits de les mateixes piulades.

Els lectors també s’han cansat –ens hem cansat–, de llegir sempre als mateixos opinadors públics. Aquells que al matí han fet de tertulians a un programa de la televisió pública, a la tarda a un altre de la televisió privada, i a la nit han comentat l’actualitat a la ràdio. L’endemà, però, tornen a exprimir la notícia des de la seva columna escrita, la mateixa que els ha convertit en els mediàtics opinadors d’aquest país. Un únic criteri amb molt rèdit econòmic personal, però poca aportació al lector que ja fa 24 hores que els escolta.

Mentrestant, a Catalunya ja hi ha més de 1.150 periodistes a l’atur, i bastants més que es mosseguen les ungles en veure com el seu mitjà continua a la deriva. Jo sóc una d’aquests professionals de la comunicació que prova de trampejar la situació intentant veure el got mig ple. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que cada vegada que llegeix la notícia sobre la caiguda d’un nou meteorit en el mapa comunicatiu es desinfla. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que creu en el que fa però no veu l’oportunitat de fer-ho. Però també sóc una d’aquests professionals de la comunicació amant dels reptes, i el meu principal desafiament ara, és intentar no recuperar el vici de mossegar-me les ungles que tenia quan era petita. Difícil repte en els temps que corren, però encara tenim un any per endavant. Tot i que veient el tret de sortida que li hem donat, no sé si això és un consol.

Cap comentari: