Proud to be american

Llegeixo a elperiodico.cat que un nadó d’11 mesos dels EUA ja té permís d’arma i arma. Bubba, que així és com l’anomenen a casa seva, medeix poc més de mig metre, no pesa ni 10kg i encara gateja; però ja té dret a tenir arma i municions.

La notícia em fa reflexionar sobre la facilitat que tenen els ciutadans nord-americans per aconseguir un permís d’armes. Només cal omplir un formulari i enviar-lo a través d’Internet, tot molt impersonal, sense estudi, sense control. Com si es tractés de fer la compra del supermercat a través de la xarxa.

El fet em recorda la massacra de Virginia Tech d’ara fa poc més d’un mes però també em remet al film Bowling for Columbine. Aquell documental amb el que Michael Moore volia sacsejar la societat americana a la recerca de les causes de la seva por, i afrontar la facilitat per aconseguir armes. La mateixa facilitat que ha permès a un nadó tenir ja la seva pròpia pistola baretta 686.

Moore documentava doncs sobre tot allò que afecta a la societat americana creant aquest sentiment de pànic. La força dels mitjans de comunicació de masses, les diferències racials que sovint venen els mateixos mitjans, l’Associació Nacional del Rifle presidida orgullosament pel mateix Charlton Heston, el cantant Marilyn Manson, els atemptats de l’11S o l’abisme entre les classes socials; tot tenia cabuda en aquest muntatge crític del director de Faranheit 9/11. La pel·lícula també mesclava entrevistes, dades històriques i imatges en blanc i negre, seqüències de realitat –o millor dit de falsa realitat- i fragments de dibuixos animats. Tot això conduït per una narració en primera persona del propi Michael Moore que en certa manera deixava entreveure el seu patriotisme yankee, encara que anti-Bush.

Michael Moore no volia deixar indiferent a ningú. La pel·lícula era com una partida de ‘bolos’ paradoxalment amenitzada per la lletra de ‘What a wondeful world’, i en la que Michael Moore jugava amb l’espectador amb la intenció de fer caure totes les bitlles de la por americana.

Veient casos com els del petit Bubba, sembla que Michael Moore no va fer una bona partida en aquell bowling de Columbine. Si vol ho pot tornar a intentar, perquè encara hi ha moltes bitlles per tirar.

El PP a L'Escala

El PP s’ha entestat en fer llistes per aquestes eleccions municipals. Com una tàctica partidista per tallar el pas a Ciutadans, els populars s’han afanyat a crear candidatures-exprés, llistes incoherents que només serveixen per incrementar el seu propi registre del PP.

A L’Escala també ens ha tocat el rebre. Tornem a tenir una llista del PP. Una llista encapçalada per un pixapí de cap de setmana que només coneix les anxoves i la part turística i kamaka del poble. Un candidat de 21 anys anomenat Christian Ignacio Johansson Echaide (i de tots els sants) que ens presenta un programa aliè, impersonal i amunicipal. Unes propostes electorals que semblen tretes d’un motlle popular i en les que només li ha calgut omplir els espais blancs amb el nom de L’Escala.

Així és fàcil fer llistes. Només has de buscar algú, vincular-lo a un poble, donar-li un programa, redactar-li un parlament demagog -quasi publicitari- i esperar a que els apolítics de torn del poble facin el seu curs i el segueixin.

Immigracions i immigracions

‘És català aquell qui viu i treballa a Catalunya’. Aquesta és una de les moltes declaracions que el president Jordi Pujol va fer mítiques durant els seus 23 anys de mandat. La repetida frase també afecta a l’actual president de la Generalitat José Montilla, qui, provinent de Còrdova, viu i treballa a Catalunya des de fa més de trenta anys. Però a José Montilla li queda curta l’expressió pujolista, el President viu i treballa ara ‘per Catalunya’. Montilla forma part del moviment migratori residencial estatal que va afectar Catalunya a mitjans del passat segle XX. Un flux migratori que, més o menys adaptat i integrat a Catalunya, té avui els mateixos drets i deures que els catalans naturals.

Integrats aquells immigrants que vingueren, la Catalunya actual allotja ara un nou moviment migratori. Es tracta d’un flux extern, general a tot l’Estat, i protagonitzat per un ampli ventall de nacionalitats (llatins, africans o europeus de l’est) que fan de Catalunya una societat global i cosmopolita. Deixant a part els immigrants il·legals, aquells que ja tenen papers, és a dir, els qui han legalitzat la seva situació i són reconeguts com a ciutadans -o millor dit residents- de Catalunya, encara reben ara un tracte diferent. Hi ha qui considera que aquests nouvinguts estan prou adaptats com per tenir les mateixes obligacions que els catalans autòctons, però no suficientment integrats com per compartir amb ells els mateixos drets i deures.

El proper 27 de maig se celebren les eleccions municipals i aquests immigrants amb papers no hi tindran dret a vot, tampoc poden presentar-se com a candidats. Mentre que a països capdavanters com Suècia, Noruega o Dinamarca ja inclouen els immigrants dins el seu sufragi universal, a l’Estat espanyol la proposta tot just està sobre la taula.

S'acabaran les guinarades?

Definitivament l’alcalde de L’Escala Josep Maria Guinart té por. Aquesta és la única explicació als seus últims moviments, passes que fa de manera individual i per pròpia decisió. Ja fa temps que l’alcalde de L’Escala basa la seva política en qüestions de decorat, tot de cara a la galeria, sempre mirant cap a fora i despreocupant-se d’allò que realment importa als escalencs. Potser perquè des de fa uns anys Guinart passa més temps a Madrid que a L’Escala, probablement perquè des d’aleshores Guinart es mira el poble per sobre i per fora, com un visitant més.

Primer van ser les jardineres de l’Ave Maria, jardineres que intenten engalanar l’Escala pels visitants però alhora roben places d’aparcament, tant als escalencs com els que venen. Si mal no recordo l’aparcament era una de les preocupacions principals del poble... Després va ser l’avinguda de l’Àgata Ruiz de la Prada, o també coneguda com a Camí Ample. Verd, vermell, rosa, marró, violeta, blau... Des de la Plaça Catalunya i fins a baix a Riells cada farola té un color diferent. Totalment innecessari. Esperpèntic. Amb l’última guinarada també s’hi ha lluït. Ara resulta que l’alcalde ha decidit lloar a la cobla sardanista amb una estàtua que la representi. Una gran figura que ocuparà precisament l’espai de la cobla. I des d’on tocaran ara les cobles els dimecres del proper estiu?

Aquesta nit ha començat la campanya electoral, suposo que amb l’agenda i frenetisme de la campanya no hi haurà temps a guinarades. Però esperem que no guanyi, no només perquè quatre anys més de guinarades podrien convertir L’Escala en un arbre de Nadal, d’aquells ben carregats, sinó també perquè l’era Guinart ha quedat esgotada. Ell mateix ho demostra intentant fent política local amb interessos personals.

La república independent d'Ikea

Només volia compartir la campanya publicitària que Ikea va estrenar ahir a França. Sempre tan oportunistes, sempre tan originals i creatius, sempre tan trencadors.

Ahir Ikea va aprofitar l'avinentesa de les eleccions i el triomf de Sarkozy per omplir les contraportades de la premsa gratuïta amb aquest anunci. També, segons m'ha dit una amiga resident a París, a altres mitjans. Ikea sempre aposta fort.

"Sense penediments... A Ikea, disposa de 30 dies per canviar d'opinió si pensa que ha triat malament. Sí al canvi. Voti Ikea."

Allez le bleu

‘Seré el president de tots els francesos’. Així d’obert es mostrava ahir Nicolás Sarkozy, contundentment liberal, fins i tot massa si tenim en compte el partit que abandera. Definitivament Nicolás Sarkozy serà el sisè president de la Cinquena República, el conservador va complir ahir el seu ‘somni francès’.

A les 20:00h, com si es tractés d’una final de Gran Hermano o Operación Triumfo, es desvetllava el nom del guanyador. A França no hi ha una Mónica Terribas ni un Xavi Coral que condueixin un programa especial i ens informin amb infogràfics i formatgets sobre com avança l’escrutini. Al país dels bleus tot es manté en secret fins al final. També tot és més fàcil, o sal o pebre, o Sarkozy o Royal. Així, a les 8 del vespre es citen els ciutadans davant del televisor, i amb un compte enrere a l’americana, se’ls hi presenta –o millor dit apareix- la cara del seu nou president.

Ahir, amb una històrica participació, Sarkozy passava la meta de l’Elisi. Un 53’06% dels electors l’esperaven amb alegria a la tribuna de la Concordia, altres li llançaven bengales en contra des del gol sud perifèric. El líder de la ja governant Unió per un Moviment Popular (UPM) i nou president electe de França apareixia content, els seus seguidors recolzaven la ‘ruptura’ i ‘el canvi’ que ell tant havia propagat durant la llarga campanya electoral. També anunciava una recuperació de ‘la moral i els valors de França’ i proclamava ser ‘el president de tots els francesos’. El president dels pobres, dels estrangers, dels àrabs, dels homosexuals, dels Thuram, del ministeri d’educació i dels periodistes independents? Li queden cinc anys per demostrar-ho, per calmar les fogueres de la variada societat francesa i recuperar la fraternitat de la nació. Comença el compte enrere.

Quina imatge donem?

Cada vegada que hi ha un pont, se’ns posa a prova com a conductors. Sempre que venen dies de festa, dies de carreteres i trànsit, se’ns bombardeja amb anuncis i avisos de seguretat vial. ‘Posa’t el cinturó’, ‘si beus, no condueixis’, ‘redueix la velocitat’,... tot són consells per reduir la sinistrelitat a les carreteres.

A la Carretera de França -la que uneix Girona amb França passant per Figueres-, hi ha un element afegit que augmenta la perillositat de la via. I és que a banda i banda de la calçada, hi ha senyores que es dediquen a cridar l’atenció dels conductors per tal de captar clients. Seuen a la seva cadira, fan gestos obscens, saluden a tothom, caminen amunt i avall del voral i distreuen els pilots posant en perill tant la seva integritat com la dels viatgers.

A més a més, en una carretera tan concorreguda com aquesta, tant per gironins com per visitants, i sobretot per camioners, no tan sols qualsevol distracció pot ser fatal, sinó que més enllà d’això, quina és la imatge que donen?