Estanis alcalde!

Ahir va ser un dia especial, un diumenge familiar però diferent. Un diumenge polític però molt proper. Una jornada emotiva i reconfortant per totes bandes.

Des de bon matí a l’Escala es respirava un ambient de nervis, sobretot per part d’aquells que veien l’alcaldia perduda però no s'ho volien. Vora les meses electorals tots els comentaris vaticinaven el mateix, també les enquestes a peu d’urna; però ningú volia emocionar-se abans d’hora. Tothom tenia la confiança de que l’Estanis seria el nou alcalde de l’Escala, però desprès del gir en el recompte de fa quatre anys, tots semblàvem més prudents. Només ho semblàvem, perquè les ganes i la il·lusió ens portaven. Alguns donaven 6 regidors, altres 5, altres s’atrevien a dir el setè, la majoria absoluta.

A les 8 del vespre començava el recompte de vots, els nervis augmentaven, l’emoció també. Amb l’orella enganxada a la ràdio, els familiars, amics i simpatitzants escoltàvem els resultats. Mesa a mesa, l’eufòria augmentava, xifra a xifra i percentatge a percentatge, els socialistes guanyaven a en Guinart, Sí! Totes les taules menys una, i tan sols per tres vots, els mateixos que ens van faltar per a la majoria absoluta! (Però bé, els absolutismes mai són bons, quasi millor així...)

Finalment, després de tanta feina feta, de tan temps treballant-hi, de tantes hores i tantes idees, el poble de l’Escala sembla que s’ha assenyat. La política d’en Guinart també ens hi ha ajudat, ho hem de reconèixer, però quan un equip és bo, treballa i confia, quan un grup és proper i humà, quan una gent es desviu per fer de l’Escala una gran vil·la, la nostra gran vil·la, el poble ho nota, ho sent, ho veu i ho vol! Fins i tot la pluja que portava aguantant tot el dia va sortir llavors a celebrar-ho, no ens va pas aigualir la festa, també ara la pluja cau millor a l’Escala.

I perdoneu que hagi parlat en primera persona en alguns fragments d'aquest escrit, però quan els sents, els veus, els escoltes, els admires, etc. t'emociones i l'emoció és una cosa que no es pot controlar ni separar.

Ara, endavant Estanis, a treballar fort socialistes!

PD: Ahir vaig conèixer el meu 'amic' Políticament correcte al qual li havia dedicat algun escrit anterior.

Workaholisme

M’arriba a les mans un nou concepte que recull l’enciclopèdia lliure Wikipèdia. Es tracta de Workaholic.

Col·loquialment una persona workahòlica és aquella addicta al treball.

Workaholic. El terme em fa reflexionar. Vivim en uns temps on la societat està condicionada per l’èxit. L’èxit social, l’èxit personal, l’èxit amoròs, l’èxit saludable i també l’èxit en el treball. Precisament els ítems que acostumen a recollir els horòscops, aquells apartats de diaris i revistes que tothom llegeix i s’hi aferra però mai ningú creu realment –bé, potser algú si-. Però el frenetisme dels nostres ritmes sovint ens obliga a centrar la clau de l’èxit en un sol terreny: el treball. Per molts la feina és la clau de tot perquè és la base de l’economia i, per tant, l’assegurança dels èxits socials, personals i potser també amorosos (penós però cert). Tot plegat em sembla trist, la veritat. No només la meta d’èxit que tan persegueix la nostra societat sinó també la formació de conceptes tals com workaholisme. Termes que denoten la impersonalitat, l’individualisme, la insociabilitat i la fredor cap a la que nosaltres mateixos estem conduint el món.

Per pensar-hi.

Políticament correcte

Avui queda exactament una setmana per a les eleccions municipals. Entro al Políticament Correcte, el blog de les eleccions municipals a L’Escala (ho reconec, hi estic enganxada), i em trobo amb el formatget d’estimació de vot. 36% pels socialistes, 34% per CiU. El resultat és justet, la frontera encara pot moure’s fins diumenge. Els actes dels diferents grups polítics i sobretot el debat dels 6 caps de llista emès per televisió i ràdio l’Escala aquesta setmana poden fer variar una mica els talls de pastís. També la campanya que molts estan/estem fent a través del fòrum del Políticament Correcte, un fòrum que a dies sembla un xat, un espai de comunicació on s’expressen opinions de tot tipus, es llancen a la palestra grans temes escalencs i es dóna suport a candidats, programes i regidors. Suport i ànims pels dies que queden.

Diumenge que ve a aquesta hora de la tarda segurament el ‘gremi de taxistes’ de l’Escala oferirà viatges gratuïts cap a l’IES o el CER. Els més matiners ja hauran votat a l’hora d’anar a comprar el pa i els diaris, altres ens trobarem com sempre al migdia, abans de dinar, si fa bon dia hi haurà qui s’esperarà a la platja fins les 8. Però l’ambient de l’Escala i la meva intuïció em diuen que la participació serà alta.

Des d’aquestes línies també voldria felicitar al qui fa funcionar http://www.lescala.blog.com/ perquè durant aquestes últimes setmanes s’ha convertit en la finestra a la política escalenca pels que som d’allà però residim fora.

L'audiència, la gallineta dels ous d'or

El panorama televisiu espanyol ha canviat en els últims temps. En qüestió d’una temporada televisiva el nombre de cadenes privades en obert ha augmentat (primer amb Cuatro i després amb la Setxa), com si es tractés d’un previ escalfament cap a la futura era de la TDT. No obstant, l’audiència potencial és avui igual que fa un any i la mateixa que també serà d’aquí a dos i, per tant, la lluita pel share és un fet bastant primordial per les cadenes espanyoles; sobretot per les privades, que lluiten cada dia frec a frec a la recerca del lideratge d’audiència (mogudes per la llei de l’oferta i la demanda i la conseqüent gana de quota màxima).

Avui tinc la tarda lliure, agafo la pàgina de programació d’un diari i em poso a fer zàpping entre les cadenes privades estatals a la recerca d’una companyia per a la meva migdiada. Aquí hay tomate, Yo soy Bea, el resum de Supervivientes, El zorro, En antena, A tu lado, Allá tu!, ¿Quién quiere ser milionario?, Money, money, Channel nº4, etc etc. Tots aquests programes van dirigits a un target comercial (urbà, de classe mitja/mitja-alta, jove...), el mateix que busquen les empreses publicitàries i del qual volen aconseguir el lideratge. Però més enllà del mer públic objectiu, el que aquestes cadenes busquen amb la seva programació és la projecció d’aquesta audiència en els seus programes. Així, hem arribat a un punt en el que fer zàpping ja no ofereix un canvi de registre sinó només un canvi de canal i aquí és on trobem la mare dels ous: les cadenes ofereixen aquest tipus d’audiència perquè això és el que vol l’espectador o l’espectador es conforma amb aquest tipus de programes perquè són els únics que fan? M’adormo al sofà tot pensant-hi...

Aquestes cadenes busquen l’èxit a través de la connexió amb les emocions primàries de l’espectador. Molts d’aquests programes funcionen a mode de catarsi, és a dir, l’espectador es veu emmirallat en les experiències dels qui apareixen en pantalla i alhora se sent alliberat en satisfer-se amb les desgràcies dels altres. (Probablement aquesta satisfacció és la clau de l’èxit de quota d’aquests programes, que a més són de baix cost i per tant molt rentables per les cadenes.)

A més a més, a través d’aquest estil de televisió s’ha institucionalitzat la cultura del safareig. Aquests tipus de programes condueixen la vida privada de les persones sap a les esferes públiques, i sembla que aquest parlar i criticar ja s’ha convertit en un hàbit de la societat actual. A més a més els espectadors fan –fem- de lloro de repetició de tot allò que veuen a la televisió, com una vàlvula d’escapament dels propis problemes parlant d’allò que li és aliè.

Em desperto quan ja fan Money, money i Allá tú! i em poso a fer tan sols de voyeur. Ni un ni l’altre requereixen intel·ligència, només busquen l’espectacularitat i l’emoció. Hi ajuden els seus conductors, que només actuen com a divos, i uns participants que es mouen per aconseguir el seu minut de glòria.

Amb tot això es pot observar com en una societat marcada per l’afany de l’èxit, la fragmentació, la novetat, l’efímer, la individualitat, el ritme frenètic, etc. se la considera el target objectiu per aquelles cadenes que es mouen pels índex d’audiència. Així, aquest tipus de programes proliferen, cada vegada més, i les cadenes programen d’acord amb el panorama social per intentar aconseguir el tros de pastís amb més espelmes i convertir-se una vegada més amb els líders d’audiència.

Proud to be american

Llegeixo a elperiodico.cat que un nadó d’11 mesos dels EUA ja té permís d’arma i arma. Bubba, que així és com l’anomenen a casa seva, medeix poc més de mig metre, no pesa ni 10kg i encara gateja; però ja té dret a tenir arma i municions.

La notícia em fa reflexionar sobre la facilitat que tenen els ciutadans nord-americans per aconseguir un permís d’armes. Només cal omplir un formulari i enviar-lo a través d’Internet, tot molt impersonal, sense estudi, sense control. Com si es tractés de fer la compra del supermercat a través de la xarxa.

El fet em recorda la massacra de Virginia Tech d’ara fa poc més d’un mes però també em remet al film Bowling for Columbine. Aquell documental amb el que Michael Moore volia sacsejar la societat americana a la recerca de les causes de la seva por, i afrontar la facilitat per aconseguir armes. La mateixa facilitat que ha permès a un nadó tenir ja la seva pròpia pistola baretta 686.

Moore documentava doncs sobre tot allò que afecta a la societat americana creant aquest sentiment de pànic. La força dels mitjans de comunicació de masses, les diferències racials que sovint venen els mateixos mitjans, l’Associació Nacional del Rifle presidida orgullosament pel mateix Charlton Heston, el cantant Marilyn Manson, els atemptats de l’11S o l’abisme entre les classes socials; tot tenia cabuda en aquest muntatge crític del director de Faranheit 9/11. La pel·lícula també mesclava entrevistes, dades històriques i imatges en blanc i negre, seqüències de realitat –o millor dit de falsa realitat- i fragments de dibuixos animats. Tot això conduït per una narració en primera persona del propi Michael Moore que en certa manera deixava entreveure el seu patriotisme yankee, encara que anti-Bush.

Michael Moore no volia deixar indiferent a ningú. La pel·lícula era com una partida de ‘bolos’ paradoxalment amenitzada per la lletra de ‘What a wondeful world’, i en la que Michael Moore jugava amb l’espectador amb la intenció de fer caure totes les bitlles de la por americana.

Veient casos com els del petit Bubba, sembla que Michael Moore no va fer una bona partida en aquell bowling de Columbine. Si vol ho pot tornar a intentar, perquè encara hi ha moltes bitlles per tirar.

El PP a L'Escala

El PP s’ha entestat en fer llistes per aquestes eleccions municipals. Com una tàctica partidista per tallar el pas a Ciutadans, els populars s’han afanyat a crear candidatures-exprés, llistes incoherents que només serveixen per incrementar el seu propi registre del PP.

A L’Escala també ens ha tocat el rebre. Tornem a tenir una llista del PP. Una llista encapçalada per un pixapí de cap de setmana que només coneix les anxoves i la part turística i kamaka del poble. Un candidat de 21 anys anomenat Christian Ignacio Johansson Echaide (i de tots els sants) que ens presenta un programa aliè, impersonal i amunicipal. Unes propostes electorals que semblen tretes d’un motlle popular i en les que només li ha calgut omplir els espais blancs amb el nom de L’Escala.

Així és fàcil fer llistes. Només has de buscar algú, vincular-lo a un poble, donar-li un programa, redactar-li un parlament demagog -quasi publicitari- i esperar a que els apolítics de torn del poble facin el seu curs i el segueixin.

Immigracions i immigracions

‘És català aquell qui viu i treballa a Catalunya’. Aquesta és una de les moltes declaracions que el president Jordi Pujol va fer mítiques durant els seus 23 anys de mandat. La repetida frase també afecta a l’actual president de la Generalitat José Montilla, qui, provinent de Còrdova, viu i treballa a Catalunya des de fa més de trenta anys. Però a José Montilla li queda curta l’expressió pujolista, el President viu i treballa ara ‘per Catalunya’. Montilla forma part del moviment migratori residencial estatal que va afectar Catalunya a mitjans del passat segle XX. Un flux migratori que, més o menys adaptat i integrat a Catalunya, té avui els mateixos drets i deures que els catalans naturals.

Integrats aquells immigrants que vingueren, la Catalunya actual allotja ara un nou moviment migratori. Es tracta d’un flux extern, general a tot l’Estat, i protagonitzat per un ampli ventall de nacionalitats (llatins, africans o europeus de l’est) que fan de Catalunya una societat global i cosmopolita. Deixant a part els immigrants il·legals, aquells que ja tenen papers, és a dir, els qui han legalitzat la seva situació i són reconeguts com a ciutadans -o millor dit residents- de Catalunya, encara reben ara un tracte diferent. Hi ha qui considera que aquests nouvinguts estan prou adaptats com per tenir les mateixes obligacions que els catalans autòctons, però no suficientment integrats com per compartir amb ells els mateixos drets i deures.

El proper 27 de maig se celebren les eleccions municipals i aquests immigrants amb papers no hi tindran dret a vot, tampoc poden presentar-se com a candidats. Mentre que a països capdavanters com Suècia, Noruega o Dinamarca ja inclouen els immigrants dins el seu sufragi universal, a l’Estat espanyol la proposta tot just està sobre la taula.