Llotja: substantiu, femení, singular

Eren l’atracció de l’inici del partit. De l’inici i del final. Eren l’atracció de la nit. La llotja plena de dones. Un homenatge a les sòcies, ens han fet creure, portada a terme per les senyores de l’Star System català. Un homenatge a les sòcies que ha rebut més crítiques que compliments per part de les aficionades. I és que senyors –i dic senyors perquè aquesta iniciativa segur que l’ha pres un home– estem al segle XXI! Les dones fa anys que anem al futbol. Només cal veure les xifres, el Barça té més 42.000 sòcies inscrites i milers de fermes seguidores. No tan sols això, afortunadament, les dones fa dècades que demostrem que el món també és nostre. Sí, potser encara falten coses a fer a favor de la peritat, però un fet insòlit i sexista com aquest no és un pas endavant.

Sincerament la iniciativa em sembla una ofensa, un bolet, un acte realitzat de cara a la galeria i disfressat d’homenatge. Ha estat notícia, sí, el Club ha aconseguit el ressò mediàtic que buscava, però la notícia hauria d’haver estat que això no hagués estat notícia. Que la presència de les dones a la llotja del Camp Nou fos quelcom habitual, una cosa normal i normalitzada.

I un apunt final, només, que ja semblo la Pilar Rahola. Perquè la llotja femenina s’ha fet aquest dissabte i no demà, que precisament és dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, en el partit contra l’Arsenal? No haguessin aconseguit encara més ressò mediàtic? No els hi ha interessat. Demà segur que la Llotja del Camp Nou estarà plena d’homes. El que deia, un simple bolet de cara a la galeria. Un homenatge singular que no demostra res. Bé, sí, sexisme.

Etern Guardiola

I resulta que el caganer més venut d’aquest Nadal és el d’en Guardiola –sí, ho reconec, jo també vaig passar fa uns dies pel mercat de Santa Llúcia a comprar-me’l. I resulta que ara tothom l’idolatra, també aquells periodistes que van dubtar d’ell quan a Itàlia el van acusar de dopatge. I també resulta que Guardiola és ara el Déu blaugrana, sobretot per aquells que a principis de la temporada passada –la millor temporada de la història del Barça, per si encara no us n’havíeu adonat– dubtaven del nou entrenador perquè no tenia experiència, encara que ara diguin que sempre hi van confiar. Si, és clar, és molt fàcil fer de profeta del passat!

En fi, ara resulta que Guardiola és per a tothom el centre de l’univers, o com a mínim de l'univers blaugrana. Però què passarà si el Barça comença a perdre a l’últim minut i a deixar escapar partits i punts com ens tenia acostumats?, què passarà si el millor equip del món s’esfuma i el culé torna a treure aquell pessimisme de mena que ara té amagat i tant el caracteritza? Llavors tothom culparà Guardiola, els periodistes esportius i els culés empedernits recuperaran aquells inicials arguments –patètics, si em disculpeu– de desconfiança vers l’entrenador, els aficionats oblidaran el bon futbol, és més, fins i tot li retreuran que ens hagi malacostumat a veure el millor equip del món!

Em fa ràbia. Ho sento però em fa ràbia. Em fa ràbia que ara tothom es sumi al carro del vencedor i beneri a Guardiola perquè ha aconseguit eternitzar aquest Barça. Em fa ràbia que ara tothom digui allò de “jo sempre he cregut que seria un gran entrenador” o allò de “ja t’ho deia jo”. Em fa ràbia. Me n’alegro, és clar que me n’alegro, però alhora em sap greu. I em fa ràbia.

Jo que quan tothom adorava a Romario –qui per cert ara ens intenta vendre GolTV–, em “barallava” amb les “nenes” de la meva classe perquè m’agradava en Guardiola i no en Romario, que era el qui deien que tocava; jo que encara porto a l’estoig una figureta d’en Guardiola que quan feia 4t de primària van donar amb El Mundo Deportivo; jo que aquell mateix any vaig demanar als Reis que em portessin un rellotge d’en Guardiola –aquest Nadal crec que el recuperaré–; jo que tenia la samarreta amb el número 4 darrera –el meu número preferit per cert–; jo que em vaig saltar una tarda de classes per anar a veure una conferència d’en Guardiola a Girona i no vaig voler marxar d’allà sense haver-li fet una pregunta –també per vocació periodística crec. Jo que vaig plorar quan Guardiola se’n va anar a Itàlia i vaig seguir les seves passes allà, a Quatar i a Mèxic; jo que vaig demanar als meus pares que em portessin a veure l’últim partit d’en Guardiola al Camp Nou. Jo que sempre he desitjat i confiat que en Guardiola tornaria al Barça com a entrenador. Sí, reconec que tampoc m’havia plantejat la idea que en Guardiola orquestrés el Barça de les sis copes, però en Guardiola per mi sempre serà en Guardiola. Sempre serà “etern”. Tant avui, que tothom l’idolatra com l’he idolatrat jo tota la meva vida, com demà quan, i espero de veritat que no passi, en Guardiola deixi d’entrenar el primer equip del Barça i les coses al Camp Nou tornin a trontollar. Perquè ens agradi o no, el món del futbol és així. Avui ets un Déu que plores d’emoció i emociones plorant, i demà ets un heroi passat.

Diada de Sant Pep

Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!

I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.

En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.

I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.