"Annus Horribilis". Vol.II.

Vam acabar l’any amb el comiat sobtat del diari gratuït ADN i l’adéu anunciat de Televisió l’Hospitalet, i hem començat el 2012 amb la notícia del concurs voluntari de creditors per part de MediaPlubli, l’empresa editora del diari Público, i l’anunci d’un nou ERO periodístic que podria afectar a una vuitantena de treballadors d’El Punt Avui. Diuen que les segones parts mai són bones, i la continuació de la saga d’Annus Horribilis té tota la pinta de complir el tòpic amb escreix. Els mitjans de comunicació continuen sent notícia pels seus problemes econòmics. El periodisme pateix la pitjor crisi de la seva història, i tots senyalem la dràstica baixada de la publicitat com a principal responsable.

Ho llegia ahir a "El suicidio del periódico", de David Jiménez. Sí, fa temps que diem que cal redefinir els diaris. Que cal adaptar-los als lectors, que paguen per una informació de qualitat i en profunditat. Ja ens ho deien a la universitat, “la premsa escrita pateix una crisi estructural i s’ha de reformular”. D’aquesta declaració ja fa 3 anys, però cada matí seguim llegint els titulars que ja hem vist per la televisió, hem escoltat per la ràdio i hem enllaçat de les edicions digitals. Seguim trobant les notícies que ja hem seguit a Twitter i ja hem comentat en aquesta popular xarxa de microblogging el dia anterior. És més, ara fins i tot veiem titulars sortits de les mateixes piulades.

Els lectors també s’han cansat –ens hem cansat–, de llegir sempre als mateixos opinadors públics. Aquells que al matí han fet de tertulians a un programa de la televisió pública, a la tarda a un altre de la televisió privada, i a la nit han comentat l’actualitat a la ràdio. L’endemà, però, tornen a exprimir la notícia des de la seva columna escrita, la mateixa que els ha convertit en els mediàtics opinadors d’aquest país. Un únic criteri amb molt rèdit econòmic personal, però poca aportació al lector que ja fa 24 hores que els escolta.

Mentrestant, a Catalunya ja hi ha més de 1.150 periodistes a l’atur, i bastants més que es mosseguen les ungles en veure com el seu mitjà continua a la deriva. Jo sóc una d’aquests professionals de la comunicació que prova de trampejar la situació intentant veure el got mig ple. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que cada vegada que llegeix la notícia sobre la caiguda d’un nou meteorit en el mapa comunicatiu es desinfla. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que creu en el que fa però no veu l’oportunitat de fer-ho. Però també sóc una d’aquests professionals de la comunicació amant dels reptes, i el meu principal desafiament ara, és intentar no recuperar el vici de mossegar-me les ungles que tenia quan era petita. Difícil repte en els temps que corren, però encara tenim un any per endavant. Tot i que veient el tret de sortida que li hem donat, no sé si això és un consol.

De política, eleccions i infoxicacions

La campanya electoral arriba avui al seu equador amb un controvertit espot socialista. Un anunci electoral que podria estar firmat pel creador Olivero Toscani, conegut per les polèmiques campanyes publicitàries de Benetton. El vídeo del PSC simula la mort d’un pacient degut a les retallades en Sanitat. I ho especifica: “les retallades tenen conseqüències”, adverteix. Un anunci cínic, que ataca directament a Convergència i Unió i les polítiques d'austeritat del seu Govern de la Generalitat. De fet, els convergents, al·ludits, han sortit al pas de les crítiques, qualificant l’anunci de “vergonyós”. El seu candidat, Josep Antoni Duran i Lleida, que aquesta setmana intentava pal·liar la seva cara freda i distant tocant la bateria davant la joventut convergent, l'ha considerat un “joc brut”.

Mentre escric aquest post, escolto que el cap de campanya del PSC, José Zaragoza, acaba d'anunciar la retirada de l'anunci, a petició de la mateixa candidata Carme Chacón. Un espot crític que escalfava la campanya però, sobretot, pretenia tocar la fibra de l’electorat català. Tots ho hem pensat alguna vegada: tanta retallada en sanitat no és sana -valgui la redundància-, i algun dia acabarà passant alguna cosa greu, tot i els esforços del sector sanitari per adaptar-se al nou context. Esforços que no quedaven palesos en l'anunci socialista; ans al contrari. Amb tot, l'agosarat vídeo em sembla bastant demagògic, però vull entendre que naixia de la desesperació del PSC. Uns socialistes catalans que en l’últim any han perdut la Generalitat, han caigut en les municipals, convertint Catalunya en un mapa pràcticament blau, i no volen perdre ara les generals. A nivell espanyol està tot dat i beneït. Amb les enquestes a la mà, el PSOE tan sols aspira a reduir la majoria absoluta del PP. Però a Catalunya la cosa encara no està resolta, i PPC, PSC i CiU lluiten per adjudicar-se els tres esglaons del podi.

Sincerament, aquests quinze dies de campanya electoral pròpiament dita se m’estan fent pesats. En realitat ja fa més d’un any que estem constantment immersos en la voràgine electoralista, amb dues cites, com deia, amb les urnes pel mig. Primer va ser el 28N (el retorn a la Generalitat de CiU), després el 22M (el mapa blau de les municipals) i ara arriba la traca final del 20N. Tot això marcat per la situació econòmica que pateix el país, la principal causa, de fet, de l’avançament d’aquestes generals. Espero, però, que la setmana que ve posem definitivament punt i final a aquest remolí de crítiques i atacs entre partits i candidats que tant esgota.

De fet, darrerament, em sento infoxificada, com deia l’altre nit Andreu Buenafuente en el seu retorn a TV3, de la mà d’Eduard Punset. Tanta sobrecàrrega informativa m’esgota mentalment i em desconcerta. La sobreinformació genera desinformació. Potser en tinc part de culpa -i des d’aquí declaro que cada dia estic més enganxada al Twitter-, però tant de bombardeig informatiu no és sa ni tan sols pels periodistes que, apassionats pel nostre ofici, no sabem desconnectar de l’actualitat. Menys encara pels periodistes a l’atur com jo, que degut a la infoxicació fins i tot ens arribem a replantejar les nostres capacitats. Tot i això, no crec que tota la culpa sigui del Twitter, i ni molt menys meva, sinó de la tipologia de notícies que impera actualment: economia, el meu taló d’Aquil·les, per cert, i política. Una política que sembla haver tocat fons per culpa de la crisi.

20-O. Dia històric.

Fa dies, mesos, que tinc el blog abandonat. Qüestions personals i laborals que ara no venen al cas m’han privat de mantenir-lo actiu. Avui, però, ha arribat el dia de revifar-lo. Avui, 20-O. Avui, dia històric. Avui que els rebels libis han acabat amb la vida del coronel Moammar al-Gaddafi i, conseqüentment, amb 42 anys de dictadura. Avui que ETA ha anunciat el cessament definitiu de les armes després de 43 anys de violència terrorista. Avui que m’encantaria estar a la redacció d’algun mitjà de comunicació.

Eren les set menys deu de la tarda quan estava a punt de sortir de casa. Volia anar a la presentació del llibre “L’Escala: llum, roca, mar, vent”, de Gabriel Pernau, que es feia a les 19:30 a la llibreria Altaïr de Barcelona. Portava hores desconnectada de l’actualitat després d’un llarg dinar amb amigues. L’últim que havia vist era que Gaddafi havia estat capturat i ferit a les dues cames. Entre dutxa i secador de cabells m’he volgut tornar a connectar al món, així que entrat a Twitter per veure què s’estava coent.

Gaddafi havia mort. El hashtag del coronel libi protagonitzava el meu TimeLine amb diverses intervencions de 140 caràcters sobre la seva mort. Però ETA també hi tenia cabuda. Diversos tweets apuntaven que l’esperada declaració de la banda armada sobre el cessament de la lluita havia d’arribar a les 7 de la tarda. M’he afegit a les piluades i he posat el 3/24. Eren les 18:58, i mentre esperava que comencés la roda informativa pertinent notava sensacions contradictòries. Per una banda el neguit propi d’un periodista que espera la històrica notícia, per l’altra la frustració per no poder viure aquest apassionant moment professional en una redacció. Tots sabem com ens agraden als periodistes aquests moments d'ebullició informativa.

A les set en punt de la tarda, la conductora del 3/24, Judith Antequera, ha començat una roda informativa pendent de l’anunci d’ETA; així ho ha comunicat ella mateixa després de saludar professionalment als espectadors. Antequera ha obert pàgina amb les esgarrifoses imatges de la mort de Moammar al Gaddafi i... “Última Hora”. Puntualment a les 7 de la tarda ETA acabava de fer públic l’esperat i històric comunicat a través del diari Gara. “ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada”, resava el titular del diari basc. L’acompanyava un breu escrit que resumia el comunicat d’ETA i les imatges de la declaració. Una intervenció amb la posada en escena habitual del grup terrorista: tres membres vestits de negre, caputxa blanca i txapela, asseguts davant de l’anagrama de la banda i custodiats per les banderes d’Euskadi, Navarra i el Regne de Navarra. Una declaració que recollia les bases de la Conferència per la Pau celebrada el passat dilluns a Sant Sebastià, i que obria un nou temps polític tan sols un mes abans de les eleccions generals del 20N.

Pocs minuts després de publicar-se l’anunci, a les set i sis minuts de la tarda, la web del diari Gara (www.gara.net) estava saturada. Mitjans de comunicació de tot el món, periodistes i ciutadans encuriosits i esperançats n’havien col·lapsat el servidor. No era un comunicat qualsevol. No anunciaven una treva indefinida com la de l’any 1998, tampoc un alto al foc permanent per impulsar un procés democràtic com el del març del 2006; alto al foc que van finalitzar el desembre del mateix any amb l’atemptat a l’aparcament de la terminal T4 de Madrid. Ni tan sols es tractava d’una rectificació de la treva vigent des de principis d’aquest any. Una treva permanent, verificable i general que elevava el compromís d’una banda cada vegada més debilitada. Es tractava de l’últim comunicat d’ETA. Un comunicat i històric: el de l’abandó definitiu de les armes després de 43 anys de lluita terrorista i més de 800 morts. Entre elles, Ernest Lluch, aviat farà 11 anys. Sempre recordaré aquella multitudinària manifestació i aquell manifest final de Gemma Nierga demanant diàleg. Ara, 11 anys després d’aquell “Dialoguen por favor” de la periodista catalana, ETA ha anunciat el principi de la seva fi. Ho ha fet recollint, de manera calcada, el que els demanava la Konferentzia d'Aiete de dilluns, i instat als governs espanyol i francès a obrir un “procés de diàleg” per solucionar les conseqüències conflicte. És a dir, per gestionar la dissolució de la banda i l'entrega de les armes. En definitiva, per consolidar la pau a Euskadi.

Però aquesta tarda, i després d’una estona atrapada al sofà, necessitava participar d’alguna manera d’aquest apassionant moment periodístic més enllà dels 140 caràcters que em permetia el Twitter. Ho necessitava. La meva vocació i passió m’ho demanaven. Era el moment de ressuscitar aquest blog personal. Ara, un cop revifat, torno a desconnectar, encara que sigui per uns instants, mentre espero veure les portades de demà, llegir els especials sobre l'optimista declaració de la banda armada, i escoltar les reaccions i interpretacions d’uns i altres. Uns diran que no entreguen les armes ni es dissolen, altres pensaran en el procés que els espera després de les eleccions del 20N, uns altres criticaran que ETA no ha demanat perdó a les víctimes, i també hi haurà qui reclamarà l'amnistia. Sí, ara falta seure, dialogar i negociar els serrells del final de la violència, però suposo que avui tots valoraran l'anunci d'ETA com un gran pas per la pau. El primer.

20-O. Dia històric.

11022011, Festa Nacional del poble egipci

Egipte viu a hores d’ara una Festa Nacional. Una Festa Nacional escrita pel poble. Esperada. Desitjada. Han calgut 18 dies de revoltes populars per acabar amb 30 anys d’un règim totalitari disfressat de democràcia. Hosni Mubarak, “l’últim faraó”, ha estat derrocat. El poble egipci ha aconseguit la seva llibertat. Ha escrit la seva pròpia història. També part de la del món àrab. Fa tan sols una hora que s’ha fet pública la dimissió de Hosni Mubarak i les imatges de la plaça Tahrir, epicentre de les manifestacions dels últims dies, mostren ara un poble desfermat d’eufòria. Després de dies i dies de veure imatges impactants d’aquesta "plaça de l'Alliberament" -que així és com es tradueix Tahrir-, d'imatges de manifestacions pacífiques, de corredisses, d'enfrontaments entre uns i altres en alguns dies, de pregàries multitudinàries, per fi la imatge que tots esperàvem. L'esclat de joia. Una estampa que fins i tot recorda la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Una retransmissió en directe que posa la pell de gallina. Egipte ho ha aconseguit. El poble egipci ha alliçonat al món sencer. Avui no se sap quin serà el futur d’aquest país, però al seu poble ara li és igual. Ara només pensa en celebrar l’esperada llibertat.

Fa uns dies rebia un correu electrònic d’en Gamil, el guia turístic que vam tenir ara fa dos anys en el nostre viatge a Egipte. M’explicava com havia viscut aquests dies, com havia anat a les manifestacions a la plaça Tahrir de dia i havia defensat casa seva de nit. “Cada un de nosaltres baixàvem amb un bastó, ganivet, daga o el que fos per protegir-nos”, em deia. Em costa imaginar-me en Gamil amb una “arma” a la mà, només la desesperació el podria portar a fer una cosa així. “Moltes històries et comentaré més endavant”, acabava. I ara les espero, espero aquestes històries escrites en primera persona d’un home que durant els últims dies ha lluitat per la llibertat del seu poble. D’un home que avui, 11 de febrer del 2011 (11022011), ha vist complert el seu somni. Me l’imagino d’aquí a uns anys, quan Egipte torni a recuperar el turisme, portant els visitants a la plaça Tahrir per explicar-los aquesta part de la història contemporània amb la passió amb la que ens explicava tantes coses. Amb la passió i l’emoció d’un home que, a més, explica la història que ell mateix ha escrit.

Ara mateix m'acaba d'enviar un sms des del Caire: "Visca la victòria de la revolució dels joves, visca la llibertat, visca Egipte", em diu. Clar i eufòric.

Gaudeix de les celebracions, Gamil. Gaudeix de la llibertat del teu país.

Cap i cua

31 de desembre. S’acaba l’any 2010 i toca fer balanç. Però no pas un balanç informatiu, no. Avui deixaré una mica aparcada la professió periodística –només una mica– i em descuidaré de comentar les notícies i fets noticiables de l’any. D’això ja fa dies que televisions, ràdios, premsa i mitjans digitals se n’encarreguen, ja sigui en forma de reportatge, de debat, de soundvignet o de trivial. No, avui no parlaré ni del recent canvi de Govern de la Generalitat, ni de la nevada del 8 de març, ni de l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, ni del terratrèmol d'Haití, ni dels 33 miners de Xile, ni de Wikileaks; tampoc de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, ni de la conseqüent manifestació multitudinària a Barcelona. Ni tan sols del 5-0 al Madrid o el Mundial de Sud-Àfrica. Avui faré el meu particular resum de l’any. No seré l’única. De ben segur que els resums anuals personals protagonitzen avui les bitàcores. Després ho tafanejaré.

La feina ha protagonitzat el meu any 10. Un any de canvis, de decisions i de refermança. Un any ple de novetats i grans experiències personals i professionals, però un any d’alts i baixos, també. Un any de renúncies, de viure a mercè del telèfon, de currículum –en singular– i currículums –en plural. Un any de transició, espero, o com a mínim un inici. Un any que vaig començar treballant el dia 1 de gener i que avui acabo treballant. Un any cap i cua.

Fa 365 dies em despertava aviat el dia de Cap d’Any per començar la meva jornada de guàrdia a eldebat.cat. Aquell va ser el meu últim cap de setmana al diari digital, quinze després abandonava la redacció per prendre una de les decisions més importants de l’any: una feina estable al gabinet de comunicació del SEM o un projecte televisiu per 8tv. Em vaig deixar portar per l’instint, per la passió, per la vocació, i quatre dies després me n’anava cap a Vic a fer el primer reportatge de Zoom. Aquells quatre mesos van ser unes de les setmanes més intenses de l’any, més enriquidores professional i personalment parlant. Però es va acabar la temporada i el toc de l’audiència em va deixar a l’atur. Llavors, quan les parets ja em començaven a caure a sobre, van arribar les entrevistes per a substitucions d’estiu, i el mes de juny entrava com a treballadora a TV3 per primera vegada. Un somni. El somni que sempre he perseguit i encara persegueixo. De juliol a setembre vaig compaginar tres feines i horaris diferents: el 3cat24.cat – oh yeah –, el 3/24 – yuhuuu!–, i l’informatiu de 8tv. Va ser un estiu diferent, sense vacances, sense pràcticament dies per trepitjar les “plages” d’Empúries. Un estiu dur, però apassionant en tots els sentits. Ja ho deia en algun post anterior tot citant Pep Guardiola: “la passió és el motor del treball”. Al setembre, i després de 30 dies treballant sense parar de dilluns a diumenge, em vaig desinflar. Vaig recuperar la tasca de buscadora de feina, enviant currículums a tort i a dret, vaig fer algunes entrevistes sense èxit, i vaig aferrar-me al telèfon a l’espera d’aquella trucada desitjada. De fet, des de fa uns mesos visc al toc del telèfon. Les trucades marquen la meva vida, els meus horaris, les meves oportunitats, les meves decisions. Decisions no gaires, de fet. Jo accepto tot el que se’m proposa, i ben encantada que ho faig.

A la tardor va començar la precampanya electoral, i des del 3cat24.cat em van tornar a trucar. Des d’aleshores, des de fa un parell de mesos, continuo fent substitucions al web informatiu de la CCRTV, vivint experiències enriquidores com la de la jornada electoral. M’agrada, m’agrada molt, i a la redacció del 3cat24.cat acabaré feliç avui aquest any professional. Després, a les 12 en punt, em menjaré els tradicionals raïms de la sort tot desitjant que el 2011 sigui un any tan prolífic com ho ha estat aquest 2010. Un any carregat de tantes -o més- experiències professionals i personals. I és que la passió per l’ofici del periodisme és el motor de la meva vida.

PD: Només hi ha una cosa que em reca d’aquest gran any periodístic. Aquest exercici hauré de fer la meva primera declaració de la renta... què hi farem.

L'esperança és l'últim que es perd

Finalment tinc el plaer de poder escriure aquestes línies des de casa i poder parlar en passat d’aquesta aventura aeroportuària. I tant en passat. Fa poc més de 48 hores –m’he pres un dia sencer de descans– que he aterrat a l’aeroport del Prat i m’he acomiadat dels meus companys de viatge i ja tinc la sensació que explico una llunyana batalleta. Han estat tres dies d’emocions contradictòries. De la tranquil·litat a la desesperació, de la resignació a l’esperança, fins i tot a l’eufòria, i de cop, quan ja sembla que ho tens tot al sac i ben lligat, buf!, se’t cancel·la el vol i et desinfles de nou. T’estresses, et tornes a desesperar, i tornes a començar. En un moment, tot canvia. Et sents com una baldufa en mans de la companyia aèria, en mans dels controladors aeris, i intentes, com a mínim, controlar –valgui la redundància– les teves emocions . Prendre-t’ho bé. Agafar-t’ho com una lliçó de superació. També d’humanitat. Algú podria pensar que exagero, probablement jo també ho pensaria si ho escoltés en tercera persona, però vist en perspectiva, podria dir que aquests últims dies han estat, per sobre de tot i gràcies als meus nous companys de viatge, una lliçó d’humanitat. Encara hauré de donar les gràcies als controladors aeris! O potser al govern...

La veritat és que, sincerament, encara no he tingut temps de contrastar les diverses informacions i versions transcendides aquestes darreres hores, aquests darrers dies. Només sé que la meva escapada de quatre dies a Londres, s’ha convertit en una setmana de viatge al Regne Unit. Quatre per redescobrir els racons de la ciutat sota la neu, i tres més de regal per conèixer tots els espais de diversos aeroports londinencs i algunes de les històries que porten a l’esquena els teus acompanyants. També els hotels de convencions propers als aeroports.

En tres nits, tres hotels diferents. El primer a costa nostra –els controladors encara no s’havien posat malalts sinó que la neu ens impedia tornar cap a casa–, els altres dos a costa de l’aerolínia. Des de divendres, ella s’ha fet càrrec de nosaltres en tot moment, del nostre transport de l’aeroport a l’hotel, sempre un parell d’hores més tard del previst, és clar, de l’hotel mateix i de la tornada a l’aeroport. Avui a un hotel de quatre estrelles a 20 minuts de London-Luton, demà a un Hilton situat a 10 minuts del mateix aeroport. Tot pagat, pràcticament tot inclòs. Tot menys el partit del Barça contra l’Osasuna, que finalment vam aconseguir veure per Internet mentre tots junts, els 15 d’easyjet, comentàvem l’experiència viscuda com si es tractés de l’últim sopar. Aquesta era la sensació que teníem, o l’esperança. I l’esperança és l’últim que es perd.

Aprofito l’avinentesa d’aquest post per convidar-vos a llegir la crònica de l’aturada sorpresa de controladors que dissabte vaig escriure pel 3cat24.cat des del mateix aeroport de London Luton. A "No volies sopa? Doncs té, dues tasses", hi explico algunes de les peripècies que vam viure aquells dies. Altres, però, me les guardo per un possible proper post.

Sóc l'interrogant

Sóc l’interrogant. Sí, l’enviada especial del 3cat24.cat que aquesta nit electoral intentarà ser els vostres ulls a la seu del partit extraparlamentari que avui pot donar la campanada. Aquesta nit us explicaré què fa en Laporta, en Carretero o en Josep Anglada; qui sap si la Montserrat Nebrera. Les enquestes diuen que un d’ells es convertirà avui en el candidat revelació d’aquestes eleccions. Aposten per en Laporta, sí, perquè enganyar-nos. Però els col·legis electorals fa poc més de dues hores que s’han obert. El dia és llarg, el recompte de vots encara més, i la nit electoral es presenta molt interessant.

Durant anys he desitjat viure periodísticament una jornada intensa com aquesta. Avui en tinc l’oportunitat. Estic nerviosa, no ho negaré, però aquest és, només, el primer post del dia. El primer de molts.

Em podreu seguir, podreu seguir què es cou als quarters generals dels diferents partits polítics, a través del blog del 3cat24.cat. Us hi espero! Espero els vostres comentaris i les vostres aportacions.

La sort del principiant...

El diari El País publica aquests dies un seguit d’interessants però frustrants articles sota l'adient tema PreParados. També TV3 emetia ahir un reportatge de Sense Ficció sota el paraigües de l’atur. I és que és inevitable que aquest s’hagi convertit en un dels principals temes dels mitjans de comunicació, de les tertúlies televisives i radiofòniques i també de les converses de sofà entre amics. De fet, mentre TV3 emetia ahir “4.645.500, màxim d’atur”, coincidint amb la vaga general de dimecres passat, al pis vam tornar a conversar, per enèsima vegada, sobre el dur moment que ens està tocant viure. Suposo que parlar del tema i compartir les sensacions ajuda a pair el fet que siguem la generació més ben preparada però també la primera generació que ho té, i ho tindrà, més difícil que els seus pares. És dur llegir les respostes als currículums que envies. “La teva trajectòria és brillant i em fa ràbia que amb la preparació que tens encara hagis d’anar passant de contracte en contracte o fer substitucions”, em contestava ahir al matí un alt càrrec d’una popular productora, “de moment no tenim en perspectiva ampliar el meu equip, però sí que busco un becari de Periodisme pels propers 6 mesos”, em responia a la tarda el cap de comunicació d’una important escola de negocis de Barcelona. No és la primera vegada que em trobo amb aquesta situació: “et podríem contractar com a becària, no tens pensat estudiar res més aquest curs?”. Estudiar quelcom més?, però si porto 8 anys estudiant i especialitzant-me per tenir un futur laboral millor!

L’any 2006 vaig acabar la meva primera carrera, Comunicació Audiovisual. Aleshores vaig continuar formant-me i ampliant els meus coneixements amb una segona carrera, Periodisme, un Màster i dos postgraus. M’he especialitzat, he dirigit l’embut dels meus coneixements i ara tinc aquesta fotuda sensació d’haver-la cagat. A vegades penso que m’havia d’haver tirat de cap a la piscina plena d’aigua del món laboral quan vaig acabar la primera carrera. Ara la piscina està pràcticament buida, i la poca aigua que hi ha està bruta. Fins i tot a vegades, quan observo la gent del meu voltant, opino que potser m’he equivocat de carrera. De fet és una sensació que comparteixo amb dos dels meus companys de pis. Dos arquitectes. I és que els gremis de l’arquitectura i de la comunicació són els més malparats per la crisi. Alguna vegada ho hem dit “havíem d’haver estudiat Dret”, com la nostra altra companya de pis, que l’endemà de saber que no li renovaven contracte a l’empresa on treballava ja va tenir una entrevista de feina, i abans d’acabar la seva trajectòria laboral amb la primera empresa, ja havia firmat contracte amb la segona. Quin panorama més diferent al meu! Però francament, per molt que a vegades digui en veu alta que “m’he equivocat”, per dintre penso que tornaria a fer el mateix encara que això signifiqués tornar-me a entrebancar amb la mateixa pedra.

La veritat és que aquesta situació m’indigna. Em frustra. I em frustra d’una manera molt diferent als sindicalistes que dimecres, dia de la "vaga general" -entre cometes- , es manifestaven pels carrers de Barcelona en contra de la reforma laboral de l’executiu ZP. Una reforma laboral que crec que era necessària, encara que potser els plantejaments havien de ser una altres. Això no ho negaré, però la reforma laboral era, i segueix sent necessària.

En fi, avui el sorteig de l’Euromillón té un bon pot acumulat, i ara per ara, mentre segueixo enviant CV’s a l’espera d’una resposta desitjada, no em queda més remei que baixar a l’estanc i provar sort amb el joc. Diuen que la sort del principiant...

De la passió a la rutina

“El motor d'un treball és la passió”. Llegeixo aquesta frase en un anunci protagonitzat per en Guardiola i penso: “quina raó que tens Pep!” –bé, Pep o publicista, tot i que la frase en qüestió és molt guardiolista. I els meus pensaments continuen conversant sols: “digues-m’ho a mi”, li responen silenciosament, “que he estat 26 dies seguits treballant sense parar”. 26 dies seguits de dilluns a diumenge. Sense rutina, és veritat –de fet, i afortunadament, és difícil parlar de rutina quan el teu dia a dia el marca l’actualitat–; sense rutina, doncs, però sí amb horaris. Amb uns horaris canviants i diferents cada setmana: avui matins, demà tardes, i demà passat jornada partida. En fi, 26 dies seguits sense parar, però 26 jornades comunicant. Amb la meva passió com a motor. I és que només amb passió es pot aguantar aquest frenètic ritme de vida.

Però s’ha acabat, i ha estat llavors quan el globus s’ha desinflat. Quan els primers senyals d’esgotament han florit. Un dia –potser dos–, per descansar i sant tornem-hi. O això és el que a mi m’hagués agradat. Ara ja en porto 5 i ja me’n sobren. Em diuen que em relaxi, que gaudeixi de les vacances que no he tingut aquest estiu. Però no són vacances. Per mi no. Jo em passo el dia buscant llocs on enviar el currículum vitae, enviant-ne i saltant de davant de l’ordinador cada cop que sona el meu telèfon. Tampoc ahir, 29-S, dia de la “vaga sindical” –tal i com molt correctament han catalogat avui alguns mitjans de comunicació la vaga general convocada ahir pels sindicats en contra de la reforma laboral de ZP–, vaig canviar la meva rutina. Sí, ara sí que parlo de rutina.

I entre les pàgines que més consulto darrerament en destaca una. Arafaremundiari.cat. M’atrau molt aquesta aposta. M’atrau i m’intriga. M’intriga saber com serà aquest nou diari del segle XXI, com afrontaran el repte de redefinir la premsa. Ho puc intuir pel que vaig llegint cada dia, però també intueixo que em sorprendran. I en el fons ho espero. Espero que em sorprenguin. De la mateixa manera que espero la seva trucada. Dissabte farà dues setmanes d’aquella llarga i multitudinària prova d’accés, i les meves hipòtesis canvien cada dia. De fet, no tinc cap altra prova que la meva pròpia sensació, i no sé si aquesta és, en el fons, gaire fiable.

En fi, ara per ara no em queda més remei que seguir intrigada.

“Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”

Fa només uns minuts que el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha confirmat l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, els dos cooperants catalans segrestats fa nou mesos per la branca d'Al-Qaeda al Magreb Islàmic. El pronunciament del Govern era l’anunci més esperat des d’ahir a la tarda, quan les agències àrabs van informar de la fi del segrest més llarg de la història a la zona del Sahel. 9 mesos, 268 dies de captiveri. Tan sols fa dues setmanes que Pascual i Vilalta havien superat el malaguanyat rècord.

Roque Pascual i Albert Vilalta van ser segrestats al 29 de novembre de l’any passat a Mauritània, quan participaven en la caravana solidària que portava ajuda humanitària a l’Àfrica. Els terroristes van assaltar el tot terreny en el que viatjaven, l’últim de la caravana. Amb ells també hi anava Alícia Gámez, alliberada el passat 10 de març. Fa uns dies que es preveia que el final del segrest podia ser imminent. Fins i tot hi havia rumors que la notícia es podria donar aquest cap de setmana. Com si es tractés de la imminent mort del Papa de Roma o altres personalitats –és sabut que els mitjans sovint preparen biografies per no trobar-se desprevinguts–, la cronologia de l’extens segrest esperava ansiós el seu debut a la nevera de notícies de molts mitjans informatius catalans. Ahir a la tarda, just quan vaig arribar a casa i vaig posar el 3/24 després d’un matí tranquil a la redacció: “Última Hora: Roque Pascual i Albert Vilalta han estat alliberats”, i les informacions preparades van debutar. ‘Ja podia haver fet torn de tarda’, vaig pensar, però em vaig alegrar. En el fons això era el menys important.

Des d’aleshores i fins ara la prudència ha estat el denominador comú. Calia evitar cap revers inesperat. Amics, familiars, membres de l’ONG Barcelona Acció Solidària, periodistes i la societat catalana en general, esperaven la confirmació del Govern amb els nervis a flor de pell. Finalment ha arribat, i els seus companys de l'ONG per fin han pogut obrir les ampolles de cava. Roque Pascual i Albert Vilalta ja es troben en zona segura, i l’avió que avui mateix els portarà de nou a casa ja vola cap al Magreb. S’ha acabat el seu malson.

Ara, però, molta gent es pregunta si el Govern ha pagat el rescat. Sobretot després de l'execució del cooperant francès en mans d'una altra branca d'AQMI fa poques setmanes. Tot i que els segrestadors no han fet mai públiques les condicions del rescat de Pascual i Vialalta, alguns mitjans van apuntar ja fa temps –recordo que vaig redactar aquesta notícia quan estava a eldebat.cat– que els raptors haurien demanat l’excarceració de presos islamistes i una gran quantitat econòmica de diners. 5.000 de dòllars, es deia. El Govern tampoc ha estat gaire explícit. Anunciaven que negociaven, que treballaven, però sense detalls. La setmana passada Mauritània extradia Omar Saharaoui, suposat cervell del segrest, a Mali. S'apunta que podria haver estat la clau. De fet va ser aleshores quan els rumors d’un possible intercanvi de presoners va fer preveure que l'alliberament de Pascual i Vilalta podia ser cosa de dies. Així ha estat. El que no se sap, ni es confirmarà mai –de fet crec que és millor que no se sàpiga–, és si el Govern ha pagat el rescat.

Al llarg d'aquestes quasi 24 hores, he pogut llegir i comparar la notícia publicada a diversos mitjans d'internet. També els comentaris dels seus lectors. Alguns, alegres, donen la benvinguda als cooperants; altres, crítics, jutgen al Govern donant per fet que el rescat s'ha pagat, i titllen als cooperants d'snobs. És molt fàcil fer de profeta del passat, de criticar tots en sabem, però potser tenen raó. Des de fa uns anys s'ha instal·lat una nova moda entre els pijos barcelonins: canviar les seves vacances d'estiu a la casa de la Costa Brava per penjar-se la medalla de la solidaritat viatjant a l'Àfrica, l'Índia o a sud-amèrica. Roque Pascual és el director d'una empresa constructora, Albert Vilalta dels Túnels del Cadí, i a la mateixa caravana de Barcelona Acció Solidària hi viatjava la dona de l'alcade Hereu, entre d'altres. La tendència sembla una mica hipòcrita, però de fet potser ells són els que més s'ho poden permetre. Paradoxal, però és així.

Però quedem-nos amb el titular: “Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”. Happy End. Per fi un titular alegre. Potser per això som molts els periodistes que ahir a la tarda ens hagués agradat estar a la redacció per viure aquell frenetisme periodístic que tant ens omple i tanta energia ens dóna. Com a mínim a mi. Tot arribarà.

Santa Maria

15 d’agost. No estic de vacances i ni tan sols a la plaja de l’Escala. Són dos quarts de set de la tarda i, com es pot suposar, no estic berenant amb la família i els amics sobre la barca ancorada a les Illes Medes. Fa tant sols una estona que m’he despertat d’una agradable migdiada al sofà del meu pis de Barcelona, i m’he adonat que avui és el dia de Santa Maria.

Recordo aquelles entrenyables tardes de Mare de Déu d’Agost gaudint del sol i el mar sobre l’Avi Garranyol. Sempre el mateix ritual. Som gent de costums, de bones costums. Cap a les quatre de la tarda, just havent dinat, ens trobàvem tots al port carregats amb el berenar; uns les begudes, els altres el menjar. Pujàvem a la barca, preníem les nostres posicions, i sortíem direcció a les Illes Medes. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a la Foradada. Ens hi acostàvem fins on podíem, hi fèiem les fotografies pertinents de cada any –sempre diferents, encara que ho busquis, és impossible intentar enquadrar la mateixa imatges–, i seguíem el nostre camí cap a les Medes tot saludant els navegants que ens creuàvem pel camí. Allà, els que sabem nedar, fins i tot a vegades els que no, ens llençàvem a l’aigua, fèiem una mica d’snorquel amb un submergible llibre de peixos a la mà, i ens apropàvem amb el kayak fins a tocar les illes. Alguns, els més experts en el mar, també es calçaven les aletes per acostar-se a les immenses roques i agafar unes quantes garotes. Hi havia qui, marejat, es mirava la pel·lícula assegut dalt la barca, mentre els menys aquàtics retrataven les estampes de la tradicional aventura marítima. Després de les capbussades tocava berenar, i quan el sol començava a baixar rescatàvem l’àncora del fons del mar per posar rumb al port escalenc. Sempre seguint l’estela del sol sobre la mar amb el canigó a l’horitzó. Que bonic és l’Empordà!



Avui em conformo amb el record des de Barcelona. Avui he canviat el plaer del mar per la delectança de fer el que m’agrada: comunicar. D’aquí a una estona em començaré a preparar per anar cap a TV3 i passar la nit a la redacció del 3/24. Sí, aquest esperat cap de setmana d'estiu treballo de nit, però, què coi!, em sento afortunada! Faig el que m’agrada, faig el que sempre he volgut fer i encara que la meva feina al 3/24 –també la del 3cat24.cat i la de notícies 8– tinguin una propera data de caducitat, estic contenta. Cansada però molt contenta. Potser no tinc estiu però és el que toca ara: no tenir vacances, no fer plans de viatges, ... I encara que aquest és un tema que a vegades em treu de polleguera quan et planteges visitar aquell indret o aquell altre i no pots perquè “no és el moment”, sé que ara estic en el lloc oportú en el moment oportú. Vivint experiències professionals i personals, comunicant, exercint l’ofici que m’omple i patint el meu incansable defecte professional; “Míriam, és que no pots desconnectar del món ni un moment?”, em diuen a vegades els amics, “estàs malalta!”. Però costa molt no emportar-se, en aquest cas, la “feina” a casa. També per autoanalitzar-me, per criticar-me a mi mateixa, per autoalimentar-me i alimentar-me dels altres. Hi ha qui em diu que això és una patologia d’ara, que sóc jove i no tinc gaire carrera professional a les espatlles, però que d’aquí a uns anys hi trobaré remei. Ja ho veurem.

De moment som 15 d’agost, Santa Maria, Mare de Déu d’Agost, i me’n vaig a treballar. Avui per mi no és festa. Tampoc és el meu sant.

La informació a les xarxes socials

Passi el que passi, tothom se’n fa ressò a la xarxa. Ja sigui amb voluntat informativa o amb ganes de demostrar el que ets, el Facebook –la xarxa que jo conec– s’ha convertit ja en un mitjà d'informació més. El passat 10J, la meva pàgina d’inici a la xarxa tenia un comú denominador: la històrica manifestació en contra de la sentència del TC a l’Estatut català. Alguns explicaven la seva experiència al Passeig de Gràcia, la Gran Via o la plaça Tetuan, altres exposaven les raons per no assistir-hi, i molts compartien links informatius de diversos mitjans digitals catalans, nacionals i internacionals. Informaven. També fotos i vídeos del youtube. Partidaris de la manifestació o no, tothom aprofitava l'eina de la xarxa per declarar els seus principis i deixar clara la seva posició.

El mateix va passar un dia després, quan la Roja va guanyar el mundial de Sud-Àfrica. Hi ha qui, com si s’hagués d’excusar, donava explicacions per haver-se manifestat dues vegades en un mateix cap de setmana. No calien, ja deia fa uns dies en aquest mateix blog que intentar posar naps i cols en un mateix cistell com han fet molts, molts, no és més que demagògia. Altres, en canvi, senzillament mostraven la seva alegria i efusivitat. Encara avui, setmanes després, la segueixen mostrant. També n’hi havia que, escombrant cap a casa, no s’alegraven per la victòria de la selecció sinó que destacaven el rol dels catalans i culés en el triomf. Fins i tot alguns mostraven indiferència o demanaven aixopluc per no haver de sentir els clàxons i petards de les celebracions. En definitiva, aquell cap de setmana el Facebook es va convertir en la principal plataforma social per demostrar i deixar clar a tothom quina era la seva posició. No fos cas que et posin a un sac al qual no pertanys, és clar.

La història es va tornar a repetir ahir després que la sobirania del Parlament català aprovés la Iniciativa Legislativa Popular que reclamava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Pocs minuts després de la votació parlamentària, la pàgina d’inici del meu Facebook es va omplir de comentaris i enllaços diversos. Amics celebrant l’abolició amb el crit taurí d’“oléeee”, altres bromejant amb cançons de temàtica taurina, i molts penjant i comentant links de les reaccions polítiques. I és que si el tema ja és polèmic per se, el fet que, com sempre, s’hagi polititzat, ha causat estralls. Ara resulta que els populars –qui si no?– volen portar la iniciativa al Congrés per invalidar la decisió de la cambra catalana. Consideren que l’abolició de les corrides a Catalunya és una nova forma d’enfrontament amb Espanya. Potser són ells els qui, entossudits en polititzar les coses –siguin quines siguin– i insistint sempre sobre la mateixa qüestió, estan provocant aquesta secessió entre Catalunya i Espanya. Com a mínim entre catalans i espanyols. Primer van recusar l’Estatut de Catalunya al TC sense acceptar el que el poble català havia refrendat, i ara volen portar al Congrés una decisió que no té, o no hauria de tenir, res a veure amb la política. Una prohibició que, recordo, fa anys també va decidir Canàries sense que allò generés tanta controvèrsia. És clar, la història canària no és la història de Catalunya. Potser per això ahir hi havia tants mitjans estrangers acreditats al Parlament. I és que el debat sobre l’aboliació de “la fiesta” ha causat una gran expectació internacional. De fet, alguns dels meus amics del Facebook es van dedicar a penjar la versió dels periodistes estrangers que ahir es van desplaçar fins a Barcelona per cobrir el debat. Interessant.