Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges

11.2.11

11022011, Festa Nacional del poble egipci

Egipte viu a hores d’ara una Festa Nacional. Una Festa Nacional escrita pel poble. Esperada. Desitjada. Han calgut 18 dies de revoltes populars per acabar amb 30 anys d’un règim totalitari disfressat de democràcia. Hosni Mubarak, “l’últim faraó”, ha estat derrocat. El poble egipci ha aconseguit la seva llibertat. Ha escrit la seva pròpia història. També part de la del món àrab. Fa tan sols una hora que s’ha fet pública la dimissió de Hosni Mubarak i les imatges de la plaça Tahrir, epicentre de les manifestacions dels últims dies, mostren ara un poble desfermat d’eufòria. Després de dies i dies de veure imatges impactants d’aquesta "plaça de l'Alliberament" -que així és com es tradueix Tahrir-, d'imatges de manifestacions pacífiques, de corredisses, d'enfrontaments entre uns i altres en alguns dies, de pregàries multitudinàries, per fi la imatge que tots esperàvem. L'esclat de joia. Una estampa que fins i tot recorda la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Una retransmissió en directe que posa la pell de gallina. Egipte ho ha aconseguit. El poble egipci ha alliçonat al món sencer. Avui no se sap quin serà el futur d’aquest país, però al seu poble ara li és igual. Ara només pensa en celebrar l’esperada llibertat.

Fa uns dies rebia un correu electrònic d’en Gamil, el guia turístic que vam tenir ara fa dos anys en el nostre viatge a Egipte. M’explicava com havia viscut aquests dies, com havia anat a les manifestacions a la plaça Tahrir de dia i havia defensat casa seva de nit. “Cada un de nosaltres baixàvem amb un bastó, ganivet, daga o el que fos per protegir-nos”, em deia. Em costa imaginar-me en Gamil amb una “arma” a la mà, només la desesperació el podria portar a fer una cosa així. “Moltes històries et comentaré més endavant”, acabava. I ara les espero, espero aquestes històries escrites en primera persona d’un home que durant els últims dies ha lluitat per la llibertat del seu poble. D’un home que avui, 11 de febrer del 2011 (11022011), ha vist complert el seu somni. Me l’imagino d’aquí a uns anys, quan Egipte torni a recuperar el turisme, portant els visitants a la plaça Tahrir per explicar-los aquesta part de la història contemporània amb la passió amb la que ens explicava tantes coses. Amb la passió i l’emoció d’un home que, a més, explica la història que ell mateix ha escrit.

Ara mateix m'acaba d'enviar un sms des del Caire: "Visca la victòria de la revolució dels joves, visca la llibertat, visca Egipte", em diu. Clar i eufòric.

Gaudeix de les celebracions, Gamil. Gaudeix de la llibertat del teu país.

11.11.10

"No els agraden els periodistes"

M’encanta viatjar. M’apassiona, tal com declaro en l’última frase del meu Currículum Vitae –sí, pot semblar una informació prescindible però denota com és la persona, com sóc jo més enllà de la formació universitària, l’experiència laboral o els idiomes. En fi, continuo.

Des d’aquell estiu del 92 quan vaig sortir per primera vegada a l’estranger per aterrar al fantàstic món de Mickey Mouse de París, conèixer món ha estat, en determinats moments, fins i tot una fixació. No tan sols per fotografiar aquells monuments, palaus, places, carrers rellevants de cada ciutat o per provar aquells plats típics de cada país, sinó, sobretot, per conèixer cultures d’aquí i d’allà, intercanviar coneixements i opinions i endinsar-se, en la mesura del possible, en altres estils de vida. Sorprendre’s. Aprendre lliçons. Lliçons d’humanitat, d’història, de cultura, d’ideologies, de religions, de política. Lliçons tan diverses com la que he après en el meu darrer viatge al Marroc: no diguis mai que ets periodista. Per descomptat que no és la única, però sí rellevant.

Acabada d’aterrar a l’aeroport de Fes ja vaig poder apreciar com l’ofici del periodisme no és precisament sant de la devoció de les autoritats marroquines. Més encara si ets estranger. En el meu pas pel control de passaports, i abans de estampar-me el segell corresponent, la policia encarregada de concedir-me l’honor ja va tenir amb mi un tracte diferent al de les meves amigues. N’havien passat 3, dues metgesses i una ambientòloga. Cap problema. Bon voyage. Després va arribar el meu torn i les conseqüents preguntes impertinents de l’agent. Ho volia saber tot. On treballava, fins quan tenia previst estar al Marroc, on m’allotjaria, etcètera, etcètera; i feia cas omís a la meva contundent, repetitiva i innocent explicació d’una visita purament turística. Tot seguit va passar el control l’amiga economista. Segell i bon voyage.

Després d’aquesta primera experiència, em vaig convertir en economista pels hostalers de Fes i el malentès policial va quedar aparcat per uns dies com una anècdota més del Road Trip. Tan sols fins arribar a Marràqueix. Allà el malentès va esdevenir ensurt. La policia marroquina havia trucat a l’hostal d’Equity-point –l’única direcció que vaig proporcionar a la mosca collonera de la dona policia– demanant per mi! “És ella”, va dir l’imponent recepcionista en formalitzar el check-in. “És ella?, què passa?”. Em vaig espantar. No resulta molt agradable que et diguin que la policia d’un país et busca, et controla. Després d’explicar-los el qüestionari de l’aeroport, de trucar a casa, de rebre trucades i també de plorar –ho reconec–, em vaig tranquil·litzar. “No els agraden els periodistes”, em va dir el mateix imponent recepcionista, “tu ets estudiant”, em va aconsellar. Li vaig fer cas. Dos dies després acabava el meu viatge com a l’estudiant de periodisme que era fa pràcticament dos anys. Cap problema. Aquesta vegada el policia del control de passaports ni tan sols va mirar-me a la cara. Tan sols va estampar un nou segell al passaport.

En fi, “ja tens una nova anècdota per explicar als teus futurs clients” li vam dir a l’Idriss, el nostre guia, en explicar-li la meva petita experiència amb la policia. Qui sap si ho farà, però jo sí que tinc una altra lliçó apresa. A partir d’ara em curaré en salut. Professió: estudiant.

13.10.10

Els 33 d'Atacama, la pel·lícula

Tot el món viu pendent aquestes darreres hores de l’enèsim capítol dels “33 d’Atacama”: el rescat. Han passat 69 dies des que els 33 treballadors de la mina de San José, a Copiapó, Xile, van quedar atrapats accidentalment sota terra i l'alliberament d'aquests herois anònims és avui, sens dubte, la notícia del dia. Una notícia que a mi m’hagués agradat relatar. Com quan vaig explicar des del 3/24 el pla B de rescat que a finals d’agost va anunciar el Govern Xilè en una de les visites del Ministre de Mineria del país al campament Esperança, com quan vaig mostrar als espectadors de 8tv l’eufòria dels miners el dia que la tuneladora va penetrar al seu refugi, “Xi-xi-xi, le-le-le, los mineros de Xile”, cantaven entre la foscor. Avui, però, em toca conformar-me amb aquest humil post al blog. Tampoc el desmereixo, el present del periodisme com a mínim ens dóna aquesta oportunitat.

Millor no perdo el fil...

La història dels 33 miners de Copiapó sembla el guió d’una pel·lícula teixida a base d’arguments universals. Arranca amb la recerca del tresor, continua amb la creació de dos móns diferents: la superfície, amb el campament instal·lat per les famílies i els treballs del Govern Xilè, i la profunditat de la Terra, on els seus miners han construït la seva pròpia pàtria, un altre argument universal per cert; i acaba amb un esperat retorn a casa. Un Happy End al més pur estil patriòtic que impera les pel·lícules d’acció nord-americanes. De fet Xile no ha deixat de fer gala del seu patriotisme durant aquests dos mesos i escaig de tasques de rescat. Merchandaising dels “33”, banderes a tort i a dret, fins i tot decorant la mateixa càpsula “Fènix 2” que a hores d’ara està transportant el 15è dels 33 miners atrapats cap al desert d’Atacama. Tampoc han demanat ajuda externa. Xile ha volgut millorar la seva imatge internacional, demostrar al món que eren una nació forta, que podien alliberar-los sols, i també ha volgut fer sentir orgullosos de ser xilens als miners atrapats. I ho estan aconseguint. Amb èpica, és clar. Avui el president Piñera destacava en aquest sentit que la data de l'inici de l'alliberament sumava, casualment o causalment, precisament 33. 13 d’octubre de l’any 10. 13+10+10.

Però més enllà de l'èpica, l'herocitat, l'acció i l'aventura, la història també ha estat plena d’aquells detalls que en un cinema ajuden a mantenir l’atenció de l’espectador que ja coneix el final, sempre el mateix final triomfant. Elements que fan d'aquesta pel·lícula un film plenament comercial. La força de superació dels homes i la desesperació, les cartes amb els familiars o, fins i tot, el naixement de l'Esperança, la primera filla d’un dels miners. Només hi falta la història d'amor. El clàssic noi coneix noia, noi s'enamora de noia, noia s'enamora de noi. Qui sap. Aquesta podria ser una de les històries anònimes que encara no han transcendit però que a partir d’ara molt probablement ho faran. Deixaran de ser anònimes, com ja ho han deixat de ser les amants d'alguns miners que compartien espera amb les seves dones des del campament Esperança. Ai, la morbositat... De fet, ja es parla d'exclusives testimonials en platons de televisió per explicar els detalls del dia a dia del refugi, les històries encara desconegudes d'aquest profund reality no televisiat les 24 hores del dia. Jo recomanaria als miners que no ho fessin, que no es deixessin portar per l'espectacle televisiu a la recerca d'un nou minut de glòria. I dic nou, perquè ells ja estant tenint a hores d'ara l'incondicional protagonisme d'aquest show televisiu que acompanya el rescat. Ells ja són herois nacionals. Són l'orgull d'un país i, a jutjar per l'expectació que ha generat el seu alliberament, fins i tot s'han convertit en herois internacionals.

De fet, també fa temps que es parla d'una novel·la, una sèrie de televisió o inclús una superproducció cinematogràfica. Fins i tot s’apunta que la protagonitzaria Bardem. I és que, en definitiva, el tòpic defineix perfectament aquesta història: a vegades la realitat supera la ficció.

7.5.07

Allez le bleu


‘Seré el president de tots els francesos’. Així d’obert es mostrava ahir Nicolás Sarkozy, contundentment liberal, fins i tot massa si tenim en compte el partit que abandera. Definitivament Nicolás Sarkozy serà el sisè president de la Cinquena República, el conservador va complir ahir el seu ‘somni francès’.

A les 20:00h, com si es tractés d’una final de Gran Hermano o Operación Triumfo, es desvetllava el nom del guanyador. A França no hi ha una Mónica Terribas ni un Xavi Coral que condueixin un programa especial i ens informin amb infogràfics i formatgets sobre com avança l’escrutini. Al país dels bleus tot es manté en secret fins al final. També tot és més fàcil, o sal o pebre, o Sarkozy o Royal. Així, a les 8 del vespre es citen els ciutadans davant del televisor, i amb un compte enrere a l’americana, se’ls hi presenta –o millor dit apareix- la cara del seu nou president.

Ahir, amb una històrica participació, Sarkozy passava la meta de l’Elisi. Un 53’06% dels electors l’esperaven amb alegria a la tribuna de la Concordia, altres li llançaven bengales en contra des del gol sud perifèric. El líder de la ja governant Unió per un Moviment Popular (UPM) i nou president electe de França apareixia content, els seus seguidors recolzaven la ‘ruptura’ i ‘el canvi’ que ell tant havia propagat durant la llarga campanya electoral. També anunciava una recuperació de ‘la moral i els valors de França’ i proclamava ser ‘el president de tots els francesos’. El president dels pobres, dels estrangers, dels àrabs, dels homosexuals, dels Thuram, del ministeri d’educació i dels periodistes independents? Li queden cinc anys per demostrar-ho, per calmar les fogueres de la variada societat francesa i recuperar la fraternitat de la nació. Comença el compte enrere.

27.4.07

Nascudes per ser polítiques



Michelle Bachelet a Xile, Angela Merkel al capdavant d'Alemanya, la llei de peritat del Govern de ZP... Sembla que finalment s'ha resolt aquest deute històric i les dones estem arribant als primers llocs de la política.

Aquests dies la premsa internacional ocupa pàgines amb la segona volta de les eleccions presidencials franceses i gasta tinta amb la candidata socialista Ségolène Royal. L'apadrinada de ZP ja ha guanyat la partida a altres candidats i ara lluita amb el conservador Sarkozy per fer el cim de l'Elisi i convertir-se en la primera presidenta de França. Però qui més pot evidenciar aquest canvi, qui més pot abanderar aquesta generació de dones polítiques, és, o millor dit serà, Hillary Clinton. Ens agradi o no, els Estats Units encara dirigeixen el món i si Hillary Clinton fa caure primer Obaba, venç després els Republicans, i s'acaba convertint en la primera presidenta dels EUA, es convertirà també en una icona política. I no perquè sigui l'esposa de l'ex-president Bill Clinton, ni pels escàndols que va haver d'aguantar aleshores, sinó perquè el fet que Hillary Clinton assumís la presidència dels EUA suposaria un canvi d'un simbolisme extraordinari.


Francament, i no estic dient que les dones ho facin millor que els homes, crec que ja és hora de donar confiança a l'accent que porten les dones en política.

18.4.07

'Shooting Virginia'


No és el títol del nou documental de Michael Moore, tampoc el de la nova pel·lícula de Gus Van Sant, es tracta de la nova massacre americana. Dilluns al matí la Universitat Politècnica de Virgina va començar les classes a toc de pistola. Un jove estudiant de filologia anglesa -i d'origen asiàtic remarquen els americans-, va despertar-se irat i va matar fins a 32 persones. 33 si comptem que després es va suïcidar. Aquest nou cas de violència escolar -universitària- no tan sols a trasvalsat la societat americana sinó que ha demostrat, una vegada més, que el gran colòs també té taló d'Aquiles.

Avui, dos dies després de la matança, tot són incògnites, hipòtesis sense resoldre. Podríem dir que només s'ha identificat el pistoler; sembla que ell mateix va deixar una carta de comiat en contra dels 'nens rics' -tot i que ell també vivia en un barri acomodat-. Encara ara tothom es pregunta perquè la seguretat del campus de VirginiaTech va actuar amb tanta lentitut. Chon-Seung-Hi, que així és com es deia el jove tirador, va matar en dos episodis i amb dues hores de diferència, sembla que fins i tot va anar a carregar de munició al seva arma. Però durant tota aquesta estona els estudiants de la UVT van estar 'desprotegits'; els havíen avisat per mail que anessin amb cautela, però res més. Suposaven que el culpable havia deixat el campus?, es creien més forts i segurs? Es miraven el melic, com sempre, i mentrestant algú, un propi hokie -que així és com es coneix l'equip de futbol americà de la UVT-, preparava la manera de demostrar als americans i al món en general que la seguretat americana encara no té edat universitària.