"No els agraden els periodistes"

M’encanta viatjar. M’apassiona, tal com declaro en l’última frase del meu Currículum Vitae –sí, pot semblar una informació prescindible però denota com és la persona, com sóc jo més enllà de la formació universitària, l’experiència laboral o els idiomes. En fi, continuo.

Des d’aquell estiu del 92 quan vaig sortir per primera vegada a l’estranger per aterrar al fantàstic món de Mickey Mouse de París, conèixer món ha estat, en determinats moments, fins i tot una fixació. No tan sols per fotografiar aquells monuments, palaus, places, carrers rellevants de cada ciutat o per provar aquells plats típics de cada país, sinó, sobretot, per conèixer cultures d’aquí i d’allà, intercanviar coneixements i opinions i endinsar-se, en la mesura del possible, en altres estils de vida. Sorprendre’s. Aprendre lliçons. Lliçons d’humanitat, d’història, de cultura, d’ideologies, de religions, de política. Lliçons tan diverses com la que he après en el meu darrer viatge al Marroc: no diguis mai que ets periodista. Per descomptat que no és la única, però sí rellevant.

Acabada d’aterrar a l’aeroport de Fes ja vaig poder apreciar com l’ofici del periodisme no és precisament sant de la devoció de les autoritats marroquines. Més encara si ets estranger. En el meu pas pel control de passaports, i abans de estampar-me el segell corresponent, la policia encarregada de concedir-me l’honor ja va tenir amb mi un tracte diferent al de les meves amigues. N’havien passat 3, dues metgesses i una ambientòloga. Cap problema. Bon voyage. Després va arribar el meu torn i les conseqüents preguntes impertinents de l’agent. Ho volia saber tot. On treballava, fins quan tenia previst estar al Marroc, on m’allotjaria, etcètera, etcètera; i feia cas omís a la meva contundent, repetitiva i innocent explicació d’una visita purament turística. Tot seguit va passar el control l’amiga economista. Segell i bon voyage.

Després d’aquesta primera experiència, em vaig convertir en economista pels hostalers de Fes i el malentès policial va quedar aparcat per uns dies com una anècdota més del Road Trip. Tan sols fins arribar a Marràqueix. Allà el malentès va esdevenir ensurt. La policia marroquina havia trucat a l’hostal d’Equity-point –l’única direcció que vaig proporcionar a la mosca collonera de la dona policia– demanant per mi! “És ella”, va dir l’imponent recepcionista en formalitzar el check-in. “És ella?, què passa?”. Em vaig espantar. No resulta molt agradable que et diguin que la policia d’un país et busca, et controla. Després d’explicar-los el qüestionari de l’aeroport, de trucar a casa, de rebre trucades i també de plorar –ho reconec–, em vaig tranquil·litzar. “No els agraden els periodistes”, em va dir el mateix imponent recepcionista, “tu ets estudiant”, em va aconsellar. Li vaig fer cas. Dos dies després acabava el meu viatge com a l’estudiant de periodisme que era fa pràcticament dos anys. Cap problema. Aquesta vegada el policia del control de passaports ni tan sols va mirar-me a la cara. Tan sols va estampar un nou segell al passaport.

En fi, “ja tens una nova anècdota per explicar als teus futurs clients” li vam dir a l’Idriss, el nostre guia, en explicar-li la meva petita experiència amb la policia. Qui sap si ho farà, però jo sí que tinc una altra lliçó apresa. A partir d’ara em curaré en salut. Professió: estudiant.