Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màster. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Màster. Mostrar tots els missatges

11.5.08

Dejà vu fet realitat

De petits tots hem jugat alguna vegada a mestres, també a metges, tot imitant els nostres ídols escolars. Suposo que jugant-hi a aquelles edats, algun cop ens imaginàvem de grans donant classes, escribint a la pissarra, posant exàmens i fins i tot renyant. Reconec però, que jo de petita em passava més hores jugant amb les Barbies i els Ponis i si em demanaven què volia ser de gran ho tenia ben clar: ‘perruquera de Barbies’. Com són d’innocents els nens!

No crec que mai tingui un dejà vu en aquest sentit, dubto que demà inauguri una perruqueria per Barbies. Tampoc em posaré mai una bata blanca i un fonendo al coll, encara em convertiria de cop en la pacient a la primera visita. No obstant des de fa unes setmanes sí que he vist com el meu innocent joc de professora ha passat a formar part de la meva realitat actual. No. No he deixat el Màster de TV3, la televisió encara és la meva passió. Però gràcies al MIQTV3 he pogut viure en primera persona la sensació de tenir un grup d’alumnes a davant. La sensació de que t’escolten, o senzillament et senten, de que et fan preguntes que els intentes resoldre, etc. Francament, imposa. Tu allà davant, de peu dret amb els teus papers a la mà per tal de no deixar-te res, i al teu voltant una colla de joves adolescents esperant a que els ensenyis el que pertoca. Per a mi és una sensació estranya, però també molt enriquidora.

I és que el fet de que la meva tasca en aquest projecte de ‘Investiga la investigació’ (Departament d'Ensenyament, Telefònica I+D i TV3) sigui la d’ensenyar, guiar i motivar a una colla de joves per tal de fer un reportatge televisiu m’ha fet reflexionar encara més en la meva professió, o encara futura professió. En la meva vocació, sí. No em cansaria de repetir-ho: la televisió és la meva vocació, això crec que avui ja ho puc assegurar.

25.3.08

Balanços de profeta

S’acaben les vacances, tots tornem a la feina –bé, alguns no l’hem acabat d’abandonar durant aquests dies ‘sants’-, i també arriba la primavera. M’agrada la primavera! Avui fa sol i demà plou..., bé, potser aquest any hi haura d’haver més dies plujosos que pas assoleiats per poder intentar esquivar una vegada més el problema de la sequera. Però la part més endimoniada de mi en el fons no vol ni un ‘abril aigues mil’ ni un ‘maig cada dia un raig’ aquesta primavera. Digueu-ne maquiavelisme profesional, però la sequera és bona part del lligam amb l’actualitat del nostre projecte final de màster, i si a partir d’avui finalment plou a gust de tothom, el nostre ‘Ter’ farà aigües. Però deixem aquest tema per una mica més endevant, que avui volia prendre el rol de profeta del passat i no pas fer una crida al bon temps, no encara!

Sé que és molt fàcil criticar les carreteres des de la meva posició: només he agafat el cotxe un dia durant aquesta Semtana Santa i precisament per anar darrera una manifestació de tractors fins a Girona, i per tornar cap a l’Escala, és clar! També perquè després de quatre anys de carnet encara no he conduït mai per una autopista, em fa por, ho reconec... Però sí que he anat vegades i vegades de copilot, i encara més vegades asseguda darrera: ‘Papa, no corris’, ‘mama, no m’agrada anar darrera aquest camió’; però en realitat no són ells els qui em fan patir, que sí, que també, qualsevol es pot distreure un instant al volant, però temo més els altres vehicles. Cotxes que avancen a tort i a dret, camions que fan maniobres estranyes i agosarades per les seves característiques físiques i potencials, conductors que premen a fons el pedal del gas a la que veuen una recta, fins i tot pressionant a qui compleix els límits de velocitat establerts, etc. D’imprudències se’n veuen cada dia, masses pel meu gust; però és en dies com avui que tant direccions generals de trànsit, com mitjans de comunicació fan balanç de les carreteres.

El mateix nombre de víctimes mortals que la Setmana Santa del 2007 a Catalunya -12 de les quals en una sola operación tornada!-, forces menys que l’any passat a nivel estatal. Amb franquesa, i encara que sembli cruel, però malauradament no m’estranya tant vist el que hi ha a les carreteres. Tot i això, sembla que des de que hem començat aquest 2008, les morts a la carretera s’han reduït respecte el mateix període de l’any passat; esperem que continuï i fins i tot augmenti més la reducció! Encara que potser això no agrada a tothom. És trist però cert: la reducció dels accidents que tots desitgem, no afecta tan positivament als gruistes de Catalunya, ans al contrari. Sembla que algunes empreses d’auxili a les carreteres s’estan plantejant tancar –ara que hi penso, podria ser un bon tema per a un nou reportatge-. I és que em sap greu pel seu negoci i la seva economia, però tantdebó haguessin de tancar i buscar-se un ofici més positiu, més agraït i més satisfactori per a les vides dels catalans.

16.3.08

Tal dia com avui...

Aquest any la Setmana Santa arriba molt aviat, potser massa! Massa perquè encara és hivern, tot i que ja comença a fer més bon temps, massa perquè això comença a indicar que ja hem passat l'equador del MIQTV. Però sobretot massa perquè l'estada a Nous Formats no ha passat ràpid sinó volant! Carai, tantdebó fos veritat i ens fessin repetir curs com ens van dir bromejant divendres, perquè avui mateix ho firmava sense ni pensar-m'ho dues vegades. I és que ja fa temps que penso que el MIQTV podria durar més d'un any, dos. Pel grup, pels docents, per les pràctiques, per les experiències viscudes a la tele, perquè ja ens sentim a 'la nostra' com a casa. De fet, qui ens ho havia de dir que algun dia estaríem xucant el pa amb tomata a TV3! Divendres, després de l'aperitiu de comiat i agraïment -tot un èxit per cert!-, en agafar el bus, una mena de sentiment de pena m'inquietava, crec que encara m'inquieta. De fet penso que el que m'ansia és la velocitat del temps, i això que el mes passat tenia un dia més! Però ja som 16 de març, Setmana Santa, diumenge de Rams...

Tal dia com avui, sortíem de casa els avis amb la nostra palma a la mà. L'àvia ens l'havia comprat puntualment el dijous en una de les tradicionals paradetes de la Plaça de la Palmera. També ens havia comprat les sabatetes que estrenaríem aquell dia, mentre la Laia i jo ens distrèiem al tren de Can Falgarona. I és que Rams sempre havia estat un dia d'estreno! Vestides iguals però amb talles diferents anavem cap a missa amb la palma ben carregada. Un any es portaven les vermudes texanes, un altre els vestits mariners, el rosa o els estampats florejats; cada any d'acord amb la moda anàvem cofoies a missa a lluir les 'xuxes' de la nostra palma. En acabar la missa una sessió fotogràfica a les escales dels 'columpius' i ràpid cap a casa a canviar-nos de roba. Aquell any la Setmana Santa també s'havia avançat i encara feia massa fred per passar el dia amb mitjonets, així que tornàvem a recuperar les millors gales de l'hivern. Però estrenar sabates, sobretot si són de mudar, és el que té, i un any una l'altre l'altra, acabavem el dia amb una tirita al taló. Ja només faltava penjar les nostres palmes beneïdes i nues de xuxes a la brana del balcó i esperar-nos una setmana per jugar amb els pollets grocs de la Mona. Abans però tocava fer brunyols, i encara toca. Dimecres al matí el pare i l'àvia els amassaran i havent dinat ja estarem a punt per fregir-los. L'àvia els farà, el pare els fregirà, jo els ensucraré i l'avi i la mare els tastaran. ell amb una mica d'anís, ella amb un cafè amb llet a l'altra mà i la Duna reclamant-ne el seu trosset des del terra. Segur que la Quimeta també els vindrà a provar una estona! I és que encara que el temps ens arrastri a tanta velocitat, hi ha tradicions que mai es quedaran enrere!

21.1.08

Entre el llevant i el Mestral: tramuntana. (ja m'he descomptat de capítols!)

Darrerament estic preparant un documental sobre els mestres d’aixa ambientat a L’Escala. El projecte forma part de l’assignatura de Documentals de Coproducció del Màster en innovació i Qualitats Televisives (TV3) que estic cursant enguany. Ja fa prop més d’un mes que hi estem treballant, a sotragades, tot sigui dit, però de mica en mica anem omplint la pica. Documentar-nos, portar els meus companys fins a L’Escala perquè coneguin el terreny, configurar l’escaleta del documental, començar a desenvolupar el guió, etc. Un guió que parteix, com no podia ser d’altra manera, de la crònica de l’ofici dels mestres d’aixa que Josep Pla fa a ‘Contraband’, convertint el Mestral en l’eix conductor del nostre projecte. La pena és que el projecte ara per ara no tirarà endavant; senzillament n’escriurem el guió i en concretarem el pressupost i la producció, però per avui sembla que el treball serà una mica a l’envà. No obstant, no em molesta. Estic gaudint pensant al voltant de L’Escala, estic disfrutant romànticament vers aquest ofici que sembla que algun dia es perdrà. I probablement el que és millor: per culpa d’aquest projecte estic provocant als meus companys una lleugera estimació vers el poble. Crec que tot el MIQTV sencer comença a sentir-se atret per L’Escala! Van començar fent broma: ‘tot el món passa per L’Escala, Míriam!’; però ara ja m’envien missatges concrets: ‘He obert la nevera i hi havia anxoves de L’Escala, crec que per culpa teva començo a tenir un sentiment pel teu poble, a veure quan ens hi portes!’ Ho faré, un dia els hi portaré a tots 16 perquè puguin gaudir com nosaltres de la tramuntana, el mestral o el llevant.

Des d’aquí a Barcelona, trobo a faltar les llevantades, aquells temporals de vent i mar que ens apropaven a tots a la Punta. Corriguent de banda a banda esquivant les esquitxades de la mar, la Laia i jo agafades ben fort de la mà dels pares, seguint de lluny aquells intrèpids aventurers. La salabror del mar ens assecava els llavis, fins que una onada –xoooooffff!- ens obligava a tornar cap a casa. Això sí, amb el somriure d’orella a orella i una nova experiència per la nostra memòria.

I teòricament hauria d’estar fent el meu treball d’anàlisi de formats televisius sobre ‘Polònia’, però com que no estic suficientment pressionada pel temps, avui qualsevol excusa és bona per distreure’m. Encara que de fet, cada dia em distrec una mica pensant en L’Escala. És inevitable!

14.12.07

Cansada però contentíssima

Últimament vaig molt cansada, però francament, gratament cansada. Em passo el dia entre el Conata i TV3 i és que com diu la gent del Màster, ‘el MIQT és un reality? Matins. Sí; Matins. No’. Com diria en Cuní, el 99’9% de l’audiència diu que Sí. El MIQT és un reality. Però sincerament, tan de bo tots els realities fossin com aquest.
Reconec que quan fa temps vam veure els horaris de l’assignatura de Documental Històric no ens ho podíem creure, i ves per on, al final els hem sobrepassat. Els llargs dies de pre-producció i guió combinats amb les altres assignatures, els intensos matins de rodatge, les múltiples hores de pre-edició entre el Digition i la ‘vaca’ i, finalment, els dos matins de total immersió en el muntatge de 'Durruti El Revolucionari’. Dimecres i dijous de 8 a 3, non stop. Però estic molt contenta, sí. Sento que finalment he trobat una cosa que m’omple, que m’enriqueix; i tenint en compte que al principi estava una mica escèptica vers el Màster, aquestes bones sensacions encara són més gratificants. Sí.

A tot això sumem-hi que estic a TV3, ‘la meva’, que em moc per allà amb total llibertat, de matí a nit, de ‘la nit al dia’.
‘La nit al dia’, el bona nit dels catalans, la sintonia del meu mòbil, un dels meus programes preferits... I és que bona part del meu cansament acumulat també és culpa de la Mònica Terribas. Però no li recrimino, ans al contrari, li agraeixo. Li agraeixo que se’n recordés de mi quan al Màster li vaig demanar que em fes saber quan entrevistaria a la Consellera de Salut Marina Geli. Així ho va fer aquest dimecres i jo, després d’haver-me llevat a les 6 durant dos dies seguits, després d’haver-me integrat en el revolucionari món d’en Durruti durant hores i hores, vaig fer un cafè ben carregat i cap al plató polivalent falta gent. Una dels meus ídols professionals entrevistava a la meva consellera predilecta. I quina entrevista! Es notava que la Marina estava cansada, però concisa, propera, coneixedora i humana com sempre; els ‘i per què?’ de la Terribas no tenien la contundència que la caracteritza, sinó que semblaven més tendres, com les seves classes. La seva conversa desprenia un respecte mutu.
No em vaig quedar fins al final, finalitzada l’entrevista vaig marxar. Ja eren la una de la nit, estava esgotada i l’endemà m’havia de tornar a llevar a les 6 per acabar de donar cos al nostre apreciat Durruti. I vaig sortir de TV3 amb el cotxe oficial de la Consellera, il•lusionada com una nena petita la nit de Reis després d’haver viscut en primera persona aquella gran experiència. Cansada, però molt contenta i feliç. I vaig arribar a casa, i vaig posar TV3 per acabar de veure el popular ‘que descansin’.

Tres maneres diferents de veure ‘La nit al dia’ en una mateixa jornada: passant fred des del plató, atenta a tot des de la regie i relaxada des del sofà. Complert, complert, complert.
I aprofito l’avinentesa per felicitar a la Mònica Terribas, en Paulí Sobirà i el seu equip pel gran programa que realitzen a aquelles hores. Felicitats!

Estic molt cansada, però contentíssima, així que ja recuperaré forces el cap de setmana!

12.12.07

Hibridant cultures

Títol: FLASHMOB: THE OPERA
Cadena: BBC
Any de producció: 2004
País: Anglaterra
Duració: 60’
Gènere: Performing Arts

Sèries policíaques o de metges, info-shows de tota mena i qualitats, cinema i esports -sobretot futbol i F1- imperen en les graelles actuals de l’Estat espanyol. I és que les cadenes programen segons el que vol l’audiència o els telespectadors miren –mirem- allò que se’ns imposa? Aquest debat s’ha convertit ja en el tòpic de qualsevol discussió al voltant de l’oferta televisiva: què és abans, l’ou o la gallina?
Sense abandonar completament aquest quid, em pregunto si en el panorama televisiu actual tindria cabuda un espai de música clàssica o òpera en horari de prime time. És a dir, si les cadenes es llançarien a la piscina i gosarien programar un element originalment elitista en un horari de màxima audiència on el que es busca és la complicitat d’aquell target més comercial i aquells índex d’audiència més alts i, per tant, unes forquilles de públic molt àmplies. Potser és que la transgressió en la televisió passa per obrir més els ventalls culturals?, serà que la hibridació de formats passa per la mescla dels nivells de cultura? Això és el que precisament trobem a Flashmob: The Opera, on un show híbrid entre l’entreteniment, el gènere dramàtic i el musical apropa l’elitisme de l’òpera amb l’esport més mediàtic i popular en un dels espais més eclèctics i dinàmics de qualsevol ciutat. Tres elements, òpera, esport i quotidianitat que, pivotats sobre una narració fictícia retransmesa en directe, converteixen aquest Flashmob: The Opera en un programa a cavall entre la High Culture i la Mass Culture. I és que el mateix títol del programa ja equipara els dos nivells culturals incloent-ne un dins l’altre a través del signe de puntuació(:). Així doncs, tal com el nom indica, la BBC rebaixa l’òpera al nivell de la cultura de masses a través d’una Flashmob retransmesa en directe des d’una estació. Un directe que s’evidencia gràcies a l’activitat de la megafonia de la infraestructura i la interactivitat dels transeünts que irrompen en l’escena fins al punt de convertir-se en un element més del cor.

Però l’òpera no només es banalitza en aquesta Flashmob sinó que el programa pren l’estructura d’aquest art per al desenvolupament de la ficció: els actes. Uns actes que són presentats per la figura d’un conductor, que actua com a mestre de cerimònies (vestit amb americana i camisa per marcar les distàncies amb els transeünts de l’estació), i comentats per la figura d’un ‘expert’ al més pur estil d’un analista esportiu al acabar un partit. Un expert que es presenta com un llumbreres inaccessible que fa gala dels seus coneixements allunyat de l’escena. I és que el programa habilita un set a la mateixa estació de Paddington, des d’on presentador i analista repassen l’escena a través d’un plasma. Una situació que, tal i com s’ha anunciat abans, realment recorda a l’anàlisi d’un partit de futbol. Potser és que l’escena no es divideix en actes, tal i com resa la sobreimpressió de la pantalla, sinó en dues parts com les d’un partit de futbol.

I és que el futbol és el punt de partida del conflicte de la ficció. Un esport de masses que a Flashmob: The Opera hi surt doblement representat. Per una banda aquesta estereotipada discussió entre la parella protagonista i, per l’altra, la intervenció dels hooligans anglesos del Chelsea com a components d’un dels cors participants. El Chelsea F.C, un element d’identitat anglesa; això sí, és clar, el club d’un dels barris més elitistes de la ciutat de Londres. Uns hooligans, els anglesos en general, que també acostumen a fer ús del ritme de les cançons operístiques per inventar els càntics d’ànim als seus equips. Una identitat, la british, que en aquest capítol de Flashmob també es representa amb la intervenció del cor format per la policia londinenca. I és que a través de les incursions d’aquests col•lectius, podríem dir que Flashmob: The Opera intenta obrir el ventall d’interessos del públic; igual com ho intenta fent ús d’algunes de les infraestructures públiques més característics i identitàries de la ciutat: l’estació de trens de Paddington i el Tube. Sembla com si la BBC intentés dir a l’espectador que l’òpera ha sortit dels reduïts Opera House per impregnar la ciutat fins als subsòls.

Però tornant a l’estructura de la història, aquesta no només segueix la forma en actes –o parts- descrita anteriorment sinó el típic desenvolupament de ‘presentació, nus i desenllaç’ de tota obra dramàtica. Un desenllaç que aquí és un clar happy end. La història, com hem dit, arranca amb una discussió provocada per la forta afició pel futbol d’en Michael, el protagonista, amb la seva parella, la Sally; continua amb la intenció d’ella de marxar amb el primer tren i l’arribada del tercer en discòrdia per intentar seduir-la, i acaba amb la reconciliació dels dos protagonistes. Ajudat pel seu ‘àngel de la guàrdia’ i les dots vocals de tots els assistents a la Flashmob, Michael recupera a Sally just quan aquesta està a punt de pujar a un tren i marxar. Un happy end, com dèiem, del tot previsible per part de l’espectador. Però més enllà d’aquesta història a tres bandes, els dos personatges masculins també representen l’estereotip de les dues classes socials: Michael, el de les classes populars fanàtic de futbol i treballador d’una factoria; i el galant guaperes figurat com un culte intel•lectual (se’l presenta per primer cop llegint el diari) que coneix perfectament l’art de la seducció i intenta, fins i tot, desafiar a l’espectador. Un desafiament que augmenta l’empatia del televident vers l’innocent Michael.

Però si fins ara totes les cançons d’òpera s’havien presentat sempre versionades en anglès i amb unes lletres creades expressament per fer avançar la narració, Michael canta la que podríem denominar com a la ‘cançó de la decisió’ en versió original i en italià. Es tracta de La donn’e mobile, la peça leit-motive del personatge masculí, que ara s’intenta elevar de nou el nivell cultural (amb la versió original) i potencia el clímax del programa en aquest final feliç gràcies, també, a l’ajuda de la realització. Un resultat esperat que finalitza amb la interpretació coral de tots els assistents cantant a l’unisó i acompanyant-se amb el ritme de les seves mans. Una escena que recorda al reconegut concert de primer d’any retransmès des de Viena a bona part del continent europeu. I és que probablement les festes de Nadal són les úniques dates en les quals les cadenes de televisió de l’Estat s’atreveixen a programar música clàssica i òpera. Com si inconscientment, unissin l’elitisme de la música clàssica a la tradició de les festes nadalenques. A tot això em pregunto si potser aquest Nadal Televisió de Catalunya hauria d’intentar convocar una versió de la Flashmob: The Opera en horari de prime time i des de l’Estació de Sants per tal de tornar a acostar la població a les infraestructures i recuperar la confiança vers la Renfe. Però vist amb els prismàtics actuals, potser aquesta seria avui una aposta massa arriscada, que no només traspassaria el llindar dels formats sinó que, més enllà de la hibridació, TV3 vessaria la seva tasca de servei públic de la televisió. Quedem-nos amb el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música Catalana retransmès en directe des del segon canal de Televisió de Catalunya i continuem apostant sobre segur amb el cinema, els esports i les ficcions.