Mestres, televisió de qualitat

Televisió de Catalunya va estrenar ahir el programa Mestres, una docusèrie del Departament de Nous Formats dedicada a la valuosa tasca dels educadors. Uns docents sovint criticats i senyalats com a responsables del fracàs escolar. Uns professionals de l’educació que ens empenyen des de la infantesa i ens inculquen alguns d’aquells valors que ens han fet i ens fan créixer. Mestres és un altre d’aquells programes de qualitat firmat per Fúlvia Nicolàs, que t’atrapa, t’identifica i t’evoca al teu passat particular. Ahir, enganxats a la pantalla, els espectadors vam viatjar a la nostra infància, recordant amb nostàlgia aquells dies a l’escola, i revivint les aventures d’aquell Peter Pan que encara portem dins.

No hi sortia ni la Fina, ni la Maria Teresa, ni l’Anna Llobet, ni en Nats, ni en Gallego, però els gestos i les paraules d’alguns d’aquells testimonis empàtics, tant mestres com alumnes, els reflectia. Els reflectia a ells i ens emmirallava a nosaltres. La tendresa de la Carmeta acomiadant-se dels seus alumnes l’últim dia d’escola, i l’afecte d’aquells nens que ploren la seva jubilació mentre passen llista del que han après amb ella. Així de propera i sensible era la Fina Ginjaume, i així la nostra relació amb ella durant aquell curs de 3r de primària. O el respecte i la vehemència que transmetia el professor de literatura de l’Empar Moliner. Un alter ego d’en Manolo Gallego, emèrit professor respectuós i respectat, i apassionat per la literatura espanyola. Ell també ens parlava sempre d’"usted"; un tracte d’educació i consideració que en realitat el feia proper. D’ell en guardo un dels millors records de l’Institut. I és que, efectivament, tots recordem amb afecte aquell professor que ens va empènyer i ens va canviar la vida.

Mestres no és només un retrat del col·lectiu educatiu. Mestres és també un homenatge a l’art pedagògic dels educadors, i un tribut a la infantesa i joventut que tots hem viscut. En definitiva, Mestres és televisió de qualitat.

Cap i cua

31 de desembre. S’acaba l’any 2010 i toca fer balanç. Però no pas un balanç informatiu, no. Avui deixaré una mica aparcada la professió periodística –només una mica– i em descuidaré de comentar les notícies i fets noticiables de l’any. D’això ja fa dies que televisions, ràdios, premsa i mitjans digitals se n’encarreguen, ja sigui en forma de reportatge, de debat, de soundvignet o de trivial. No, avui no parlaré ni del recent canvi de Govern de la Generalitat, ni de la nevada del 8 de març, ni de l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, ni del terratrèmol d'Haití, ni dels 33 miners de Xile, ni de Wikileaks; tampoc de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, ni de la conseqüent manifestació multitudinària a Barcelona. Ni tan sols del 5-0 al Madrid o el Mundial de Sud-Àfrica. Avui faré el meu particular resum de l’any. No seré l’única. De ben segur que els resums anuals personals protagonitzen avui les bitàcores. Després ho tafanejaré.

La feina ha protagonitzat el meu any 10. Un any de canvis, de decisions i de refermança. Un any ple de novetats i grans experiències personals i professionals, però un any d’alts i baixos, també. Un any de renúncies, de viure a mercè del telèfon, de currículum –en singular– i currículums –en plural. Un any de transició, espero, o com a mínim un inici. Un any que vaig començar treballant el dia 1 de gener i que avui acabo treballant. Un any cap i cua.

Fa 365 dies em despertava aviat el dia de Cap d’Any per començar la meva jornada de guàrdia a eldebat.cat. Aquell va ser el meu últim cap de setmana al diari digital, quinze després abandonava la redacció per prendre una de les decisions més importants de l’any: una feina estable al gabinet de comunicació del SEM o un projecte televisiu per 8tv. Em vaig deixar portar per l’instint, per la passió, per la vocació, i quatre dies després me n’anava cap a Vic a fer el primer reportatge de Zoom. Aquells quatre mesos van ser unes de les setmanes més intenses de l’any, més enriquidores professional i personalment parlant. Però es va acabar la temporada i el toc de l’audiència em va deixar a l’atur. Llavors, quan les parets ja em començaven a caure a sobre, van arribar les entrevistes per a substitucions d’estiu, i el mes de juny entrava com a treballadora a TV3 per primera vegada. Un somni. El somni que sempre he perseguit i encara persegueixo. De juliol a setembre vaig compaginar tres feines i horaris diferents: el 3cat24.cat – oh yeah –, el 3/24 – yuhuuu!–, i l’informatiu de 8tv. Va ser un estiu diferent, sense vacances, sense pràcticament dies per trepitjar les “plages” d’Empúries. Un estiu dur, però apassionant en tots els sentits. Ja ho deia en algun post anterior tot citant Pep Guardiola: “la passió és el motor del treball”. Al setembre, i després de 30 dies treballant sense parar de dilluns a diumenge, em vaig desinflar. Vaig recuperar la tasca de buscadora de feina, enviant currículums a tort i a dret, vaig fer algunes entrevistes sense èxit, i vaig aferrar-me al telèfon a l’espera d’aquella trucada desitjada. De fet, des de fa uns mesos visc al toc del telèfon. Les trucades marquen la meva vida, els meus horaris, les meves oportunitats, les meves decisions. Decisions no gaires, de fet. Jo accepto tot el que se’m proposa, i ben encantada que ho faig.

A la tardor va començar la precampanya electoral, i des del 3cat24.cat em van tornar a trucar. Des d’aleshores, des de fa un parell de mesos, continuo fent substitucions al web informatiu de la CCRTV, vivint experiències enriquidores com la de la jornada electoral. M’agrada, m’agrada molt, i a la redacció del 3cat24.cat acabaré feliç avui aquest any professional. Després, a les 12 en punt, em menjaré els tradicionals raïms de la sort tot desitjant que el 2011 sigui un any tan prolífic com ho ha estat aquest 2010. Un any carregat de tantes -o més- experiències professionals i personals. I és que la passió per l’ofici del periodisme és el motor de la meva vida.

PD: Només hi ha una cosa que em reca d’aquest gran any periodístic. Aquest exercici hauré de fer la meva primera declaració de la renta... què hi farem.

L'esperança és l'últim que es perd

Finalment tinc el plaer de poder escriure aquestes línies des de casa i poder parlar en passat d’aquesta aventura aeroportuària. I tant en passat. Fa poc més de 48 hores –m’he pres un dia sencer de descans– que he aterrat a l’aeroport del Prat i m’he acomiadat dels meus companys de viatge i ja tinc la sensació que explico una llunyana batalleta. Han estat tres dies d’emocions contradictòries. De la tranquil·litat a la desesperació, de la resignació a l’esperança, fins i tot a l’eufòria, i de cop, quan ja sembla que ho tens tot al sac i ben lligat, buf!, se’t cancel·la el vol i et desinfles de nou. T’estresses, et tornes a desesperar, i tornes a començar. En un moment, tot canvia. Et sents com una baldufa en mans de la companyia aèria, en mans dels controladors aeris, i intentes, com a mínim, controlar –valgui la redundància– les teves emocions . Prendre-t’ho bé. Agafar-t’ho com una lliçó de superació. També d’humanitat. Algú podria pensar que exagero, probablement jo també ho pensaria si ho escoltés en tercera persona, però vist en perspectiva, podria dir que aquests últims dies han estat, per sobre de tot i gràcies als meus nous companys de viatge, una lliçó d’humanitat. Encara hauré de donar les gràcies als controladors aeris! O potser al govern...

La veritat és que, sincerament, encara no he tingut temps de contrastar les diverses informacions i versions transcendides aquestes darreres hores, aquests darrers dies. Només sé que la meva escapada de quatre dies a Londres, s’ha convertit en una setmana de viatge al Regne Unit. Quatre per redescobrir els racons de la ciutat sota la neu, i tres més de regal per conèixer tots els espais de diversos aeroports londinencs i algunes de les històries que porten a l’esquena els teus acompanyants. També els hotels de convencions propers als aeroports.

En tres nits, tres hotels diferents. El primer a costa nostra –els controladors encara no s’havien posat malalts sinó que la neu ens impedia tornar cap a casa–, els altres dos a costa de l’aerolínia. Des de divendres, ella s’ha fet càrrec de nosaltres en tot moment, del nostre transport de l’aeroport a l’hotel, sempre un parell d’hores més tard del previst, és clar, de l’hotel mateix i de la tornada a l’aeroport. Avui a un hotel de quatre estrelles a 20 minuts de London-Luton, demà a un Hilton situat a 10 minuts del mateix aeroport. Tot pagat, pràcticament tot inclòs. Tot menys el partit del Barça contra l’Osasuna, que finalment vam aconseguir veure per Internet mentre tots junts, els 15 d’easyjet, comentàvem l’experiència viscuda com si es tractés de l’últim sopar. Aquesta era la sensació que teníem, o l’esperança. I l’esperança és l’últim que es perd.

Aprofito l’avinentesa d’aquest post per convidar-vos a llegir la crònica de l’aturada sorpresa de controladors que dissabte vaig escriure pel 3cat24.cat des del mateix aeroport de London Luton. A "No volies sopa? Doncs té, dues tasses", hi explico algunes de les peripècies que vam viure aquells dies. Altres, però, me les guardo per un possible proper post.

"No els agraden els periodistes"

M’encanta viatjar. M’apassiona, tal com declaro en l’última frase del meu Currículum Vitae –sí, pot semblar una informació prescindible però denota com és la persona, com sóc jo més enllà de la formació universitària, l’experiència laboral o els idiomes. En fi, continuo.

Des d’aquell estiu del 92 quan vaig sortir per primera vegada a l’estranger per aterrar al fantàstic món de Mickey Mouse de París, conèixer món ha estat, en determinats moments, fins i tot una fixació. No tan sols per fotografiar aquells monuments, palaus, places, carrers rellevants de cada ciutat o per provar aquells plats típics de cada país, sinó, sobretot, per conèixer cultures d’aquí i d’allà, intercanviar coneixements i opinions i endinsar-se, en la mesura del possible, en altres estils de vida. Sorprendre’s. Aprendre lliçons. Lliçons d’humanitat, d’història, de cultura, d’ideologies, de religions, de política. Lliçons tan diverses com la que he après en el meu darrer viatge al Marroc: no diguis mai que ets periodista. Per descomptat que no és la única, però sí rellevant.

Acabada d’aterrar a l’aeroport de Fes ja vaig poder apreciar com l’ofici del periodisme no és precisament sant de la devoció de les autoritats marroquines. Més encara si ets estranger. En el meu pas pel control de passaports, i abans de estampar-me el segell corresponent, la policia encarregada de concedir-me l’honor ja va tenir amb mi un tracte diferent al de les meves amigues. N’havien passat 3, dues metgesses i una ambientòloga. Cap problema. Bon voyage. Després va arribar el meu torn i les conseqüents preguntes impertinents de l’agent. Ho volia saber tot. On treballava, fins quan tenia previst estar al Marroc, on m’allotjaria, etcètera, etcètera; i feia cas omís a la meva contundent, repetitiva i innocent explicació d’una visita purament turística. Tot seguit va passar el control l’amiga economista. Segell i bon voyage.

Després d’aquesta primera experiència, em vaig convertir en economista pels hostalers de Fes i el malentès policial va quedar aparcat per uns dies com una anècdota més del Road Trip. Tan sols fins arribar a Marràqueix. Allà el malentès va esdevenir ensurt. La policia marroquina havia trucat a l’hostal d’Equity-point –l’única direcció que vaig proporcionar a la mosca collonera de la dona policia– demanant per mi! “És ella”, va dir l’imponent recepcionista en formalitzar el check-in. “És ella?, què passa?”. Em vaig espantar. No resulta molt agradable que et diguin que la policia d’un país et busca, et controla. Després d’explicar-los el qüestionari de l’aeroport, de trucar a casa, de rebre trucades i també de plorar –ho reconec–, em vaig tranquil·litzar. “No els agraden els periodistes”, em va dir el mateix imponent recepcionista, “tu ets estudiant”, em va aconsellar. Li vaig fer cas. Dos dies després acabava el meu viatge com a l’estudiant de periodisme que era fa pràcticament dos anys. Cap problema. Aquesta vegada el policia del control de passaports ni tan sols va mirar-me a la cara. Tan sols va estampar un nou segell al passaport.

En fi, “ja tens una nova anècdota per explicar als teus futurs clients” li vam dir a l’Idriss, el nostre guia, en explicar-li la meva petita experiència amb la policia. Qui sap si ho farà, però jo sí que tinc una altra lliçó apresa. A partir d’ara em curaré en salut. Professió: estudiant.

Els 33 d'Atacama, la pel·lícula

Tot el món viu pendent aquestes darreres hores de l’enèsim capítol dels “33 d’Atacama”: el rescat. Han passat 69 dies des que els 33 treballadors de la mina de San José, a Copiapó, Xile, van quedar atrapats accidentalment sota terra i l'alliberament d'aquests herois anònims és avui, sens dubte, la notícia del dia. Una notícia que a mi m’hagués agradat relatar. Com quan vaig explicar des del 3/24 el pla B de rescat que a finals d’agost va anunciar el Govern Xilè en una de les visites del Ministre de Mineria del país al campament Esperança, com quan vaig mostrar als espectadors de 8tv l’eufòria dels miners el dia que la tuneladora va penetrar al seu refugi, “Xi-xi-xi, le-le-le, los mineros de Xile”, cantaven entre la foscor. Avui, però, em toca conformar-me amb aquest humil post al blog. Tampoc el desmereixo, el present del periodisme com a mínim ens dóna aquesta oportunitat.

Millor no perdo el fil...

La història dels 33 miners de Copiapó sembla el guió d’una pel·lícula teixida a base d’arguments universals. Arranca amb la recerca del tresor, continua amb la creació de dos móns diferents: la superfície, amb el campament instal·lat per les famílies i els treballs del Govern Xilè, i la profunditat de la Terra, on els seus miners han construït la seva pròpia pàtria, un altre argument universal per cert; i acaba amb un esperat retorn a casa. Un Happy End al més pur estil patriòtic que impera les pel·lícules d’acció nord-americanes. De fet Xile no ha deixat de fer gala del seu patriotisme durant aquests dos mesos i escaig de tasques de rescat. Merchandaising dels “33”, banderes a tort i a dret, fins i tot decorant la mateixa càpsula “Fènix 2” que a hores d’ara està transportant el 15è dels 33 miners atrapats cap al desert d’Atacama. Tampoc han demanat ajuda externa. Xile ha volgut millorar la seva imatge internacional, demostrar al món que eren una nació forta, que podien alliberar-los sols, i també ha volgut fer sentir orgullosos de ser xilens als miners atrapats. I ho estan aconseguint. Amb èpica, és clar. Avui el president Piñera destacava en aquest sentit que la data de l'inici de l'alliberament sumava, casualment o causalment, precisament 33. 13 d’octubre de l’any 10. 13+10+10.

Però més enllà de l'èpica, l'herocitat, l'acció i l'aventura, la història també ha estat plena d’aquells detalls que en un cinema ajuden a mantenir l’atenció de l’espectador que ja coneix el final, sempre el mateix final triomfant. Elements que fan d'aquesta pel·lícula un film plenament comercial. La força de superació dels homes i la desesperació, les cartes amb els familiars o, fins i tot, el naixement de l'Esperança, la primera filla d’un dels miners. Només hi falta la història d'amor. El clàssic noi coneix noia, noi s'enamora de noia, noia s'enamora de noi. Qui sap. Aquesta podria ser una de les històries anònimes que encara no han transcendit però que a partir d’ara molt probablement ho faran. Deixaran de ser anònimes, com ja ho han deixat de ser les amants d'alguns miners que compartien espera amb les seves dones des del campament Esperança. Ai, la morbositat... De fet, ja es parla d'exclusives testimonials en platons de televisió per explicar els detalls del dia a dia del refugi, les històries encara desconegudes d'aquest profund reality no televisiat les 24 hores del dia. Jo recomanaria als miners que no ho fessin, que no es deixessin portar per l'espectacle televisiu a la recerca d'un nou minut de glòria. I dic nou, perquè ells ja estant tenint a hores d'ara l'incondicional protagonisme d'aquest show televisiu que acompanya el rescat. Ells ja són herois nacionals. Són l'orgull d'un país i, a jutjar per l'expectació que ha generat el seu alliberament, fins i tot s'han convertit en herois internacionals.

De fet, també fa temps que es parla d'una novel·la, una sèrie de televisió o inclús una superproducció cinematogràfica. Fins i tot s’apunta que la protagonitzaria Bardem. I és que, en definitiva, el tòpic defineix perfectament aquesta història: a vegades la realitat supera la ficció.

La sort del principiant...

El diari El País publica aquests dies un seguit d’interessants però frustrants articles sota l'adient tema PreParados. També TV3 emetia ahir un reportatge de Sense Ficció sota el paraigües de l’atur. I és que és inevitable que aquest s’hagi convertit en un dels principals temes dels mitjans de comunicació, de les tertúlies televisives i radiofòniques i també de les converses de sofà entre amics. De fet, mentre TV3 emetia ahir “4.645.500, màxim d’atur”, coincidint amb la vaga general de dimecres passat, al pis vam tornar a conversar, per enèsima vegada, sobre el dur moment que ens està tocant viure. Suposo que parlar del tema i compartir les sensacions ajuda a pair el fet que siguem la generació més ben preparada però també la primera generació que ho té, i ho tindrà, més difícil que els seus pares. És dur llegir les respostes als currículums que envies. “La teva trajectòria és brillant i em fa ràbia que amb la preparació que tens encara hagis d’anar passant de contracte en contracte o fer substitucions”, em contestava ahir al matí un alt càrrec d’una popular productora, “de moment no tenim en perspectiva ampliar el meu equip, però sí que busco un becari de Periodisme pels propers 6 mesos”, em responia a la tarda el cap de comunicació d’una important escola de negocis de Barcelona. No és la primera vegada que em trobo amb aquesta situació: “et podríem contractar com a becària, no tens pensat estudiar res més aquest curs?”. Estudiar quelcom més?, però si porto 8 anys estudiant i especialitzant-me per tenir un futur laboral millor!

L’any 2006 vaig acabar la meva primera carrera, Comunicació Audiovisual. Aleshores vaig continuar formant-me i ampliant els meus coneixements amb una segona carrera, Periodisme, un Màster i dos postgraus. M’he especialitzat, he dirigit l’embut dels meus coneixements i ara tinc aquesta fotuda sensació d’haver-la cagat. A vegades penso que m’havia d’haver tirat de cap a la piscina plena d’aigua del món laboral quan vaig acabar la primera carrera. Ara la piscina està pràcticament buida, i la poca aigua que hi ha està bruta. Fins i tot a vegades, quan observo la gent del meu voltant, opino que potser m’he equivocat de carrera. De fet és una sensació que comparteixo amb dos dels meus companys de pis. Dos arquitectes. I és que els gremis de l’arquitectura i de la comunicació són els més malparats per la crisi. Alguna vegada ho hem dit “havíem d’haver estudiat Dret”, com la nostra altra companya de pis, que l’endemà de saber que no li renovaven contracte a l’empresa on treballava ja va tenir una entrevista de feina, i abans d’acabar la seva trajectòria laboral amb la primera empresa, ja havia firmat contracte amb la segona. Quin panorama més diferent al meu! Però francament, per molt que a vegades digui en veu alta que “m’he equivocat”, per dintre penso que tornaria a fer el mateix encara que això signifiqués tornar-me a entrebancar amb la mateixa pedra.

La veritat és que aquesta situació m’indigna. Em frustra. I em frustra d’una manera molt diferent als sindicalistes que dimecres, dia de la "vaga general" -entre cometes- , es manifestaven pels carrers de Barcelona en contra de la reforma laboral de l’executiu ZP. Una reforma laboral que crec que era necessària, encara que potser els plantejaments havien de ser una altres. Això no ho negaré, però la reforma laboral era, i segueix sent necessària.

En fi, avui el sorteig de l’Euromillón té un bon pot acumulat, i ara per ara, mentre segueixo enviant CV’s a l’espera d’una resposta desitjada, no em queda més remei que baixar a l’estanc i provar sort amb el joc. Diuen que la sort del principiant...

De la passió a la rutina

“El motor d'un treball és la passió”. Llegeixo aquesta frase en un anunci protagonitzat per en Guardiola i penso: “quina raó que tens Pep!” –bé, Pep o publicista, tot i que la frase en qüestió és molt guardiolista. I els meus pensaments continuen conversant sols: “digues-m’ho a mi”, li responen silenciosament, “que he estat 26 dies seguits treballant sense parar”. 26 dies seguits de dilluns a diumenge. Sense rutina, és veritat –de fet, i afortunadament, és difícil parlar de rutina quan el teu dia a dia el marca l’actualitat–; sense rutina, doncs, però sí amb horaris. Amb uns horaris canviants i diferents cada setmana: avui matins, demà tardes, i demà passat jornada partida. En fi, 26 dies seguits sense parar, però 26 jornades comunicant. Amb la meva passió com a motor. I és que només amb passió es pot aguantar aquest frenètic ritme de vida.

Però s’ha acabat, i ha estat llavors quan el globus s’ha desinflat. Quan els primers senyals d’esgotament han florit. Un dia –potser dos–, per descansar i sant tornem-hi. O això és el que a mi m’hagués agradat. Ara ja en porto 5 i ja me’n sobren. Em diuen que em relaxi, que gaudeixi de les vacances que no he tingut aquest estiu. Però no són vacances. Per mi no. Jo em passo el dia buscant llocs on enviar el currículum vitae, enviant-ne i saltant de davant de l’ordinador cada cop que sona el meu telèfon. Tampoc ahir, 29-S, dia de la “vaga sindical” –tal i com molt correctament han catalogat avui alguns mitjans de comunicació la vaga general convocada ahir pels sindicats en contra de la reforma laboral de ZP–, vaig canviar la meva rutina. Sí, ara sí que parlo de rutina.

I entre les pàgines que més consulto darrerament en destaca una. Arafaremundiari.cat. M’atrau molt aquesta aposta. M’atrau i m’intriga. M’intriga saber com serà aquest nou diari del segle XXI, com afrontaran el repte de redefinir la premsa. Ho puc intuir pel que vaig llegint cada dia, però també intueixo que em sorprendran. I en el fons ho espero. Espero que em sorprenguin. De la mateixa manera que espero la seva trucada. Dissabte farà dues setmanes d’aquella llarga i multitudinària prova d’accés, i les meves hipòtesis canvien cada dia. De fet, no tinc cap altra prova que la meva pròpia sensació, i no sé si aquesta és, en el fons, gaire fiable.

En fi, ara per ara no em queda més remei que seguir intrigada.

Notícies d'estiu

Barcelona ha començat a recuperar la seva activitat. Han tornat els cotxes a la Diagonal, les presses al carrer i els usuaris al bus. Fins i tot les cues al supermercat! Dimats que ve arranca el nou curs escolar i els ciutadans han començat a deixar les cases de la Costa Brava, el Maresme o el litoral tarragoní per incorporar-se de nou a la feina. El primer dia de feina és com el primer dia d’escola. No es fan dibuixos ni redaccions sobre l’estiu, però tampoc es treballa gaire. Es comenten els viatges amb els companys de feina, s’ensenya el color bru de la pell i s’explica com ha costat despertar-se a les 6 del matí quan ha sonat el primer ring. El síndrome post-vacacional, preocupacions d’adults. I és que ja gairebé és setembre, sinònim de tornar a començar.

La traca final de l’estiu ha estat, però, la calor dels últims dies. Avui encara sentia explicar com s’enganxava la roba, com molestava l’aire calent que corria, o la sensació de cansament constant, com si es tractés d’una competició. Ha estat notícia, sí. L’informació d’obertura de tots els mitjans digitals que vaig consultar divendres. De fet el mateix divendres a la nit en vaig fer la notícia pel 3/24. Reconec que els termòmetres de bona part de les estacions meteorològiques de Catalunya van assolir temperatures rècord, però el clima de Catalunya preveu que a l’estiu ha de fer calor i a l’hivern ha de fer fred –això ho estudiaran molts escolars a partir de dimarts– i en canvi cada any és notícia que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu. La notícia no hauria de ser que passés just al contrari?, que haguéssim de guardar els abrics per Nadal i treure'ls al mes d'agost?

La notícia podria tenir una lectura entre línies. A l'estiu, sobretot a l'agost, el món es para. Tanquen les empreses, públiques i privades, els polítics emigren i es relaxen per agafar forces pel nou curs polític (aquest any amb més raó, la campanya electoral, que ja fa temps que ha començat, s'espera dura), i els mitjans es queden sense gaire més informacions que els ja típics successos d'estiu. Incendis, inundacions; i també festes majors, calor. En definitiva, successos i informacions de societat i de proximitat amb la població. Notícies fàcils de païr estirat al costat del mar. Tot i això és veritat que alguns dels esdeveniments més importants de la història han tingut lloc a l'estiu.

Santa Maria

15 d’agost. No estic de vacances i ni tan sols a la plaja de l’Escala. Són dos quarts de set de la tarda i, com es pot suposar, no estic berenant amb la família i els amics sobre la barca ancorada a les Illes Medes. Fa tant sols una estona que m’he despertat d’una agradable migdiada al sofà del meu pis de Barcelona, i m’he adonat que avui és el dia de Santa Maria.

Recordo aquelles entrenyables tardes de Mare de Déu d’Agost gaudint del sol i el mar sobre l’Avi Garranyol. Sempre el mateix ritual. Som gent de costums, de bones costums. Cap a les quatre de la tarda, just havent dinat, ens trobàvem tots al port carregats amb el berenar; uns les begudes, els altres el menjar. Pujàvem a la barca, preníem les nostres posicions, i sortíem direcció a les Illes Medes. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a la Foradada. Ens hi acostàvem fins on podíem, hi fèiem les fotografies pertinents de cada any –sempre diferents, encara que ho busquis, és impossible intentar enquadrar la mateixa imatges–, i seguíem el nostre camí cap a les Medes tot saludant els navegants que ens creuàvem pel camí. Allà, els que sabem nedar, fins i tot a vegades els que no, ens llençàvem a l’aigua, fèiem una mica d’snorquel amb un submergible llibre de peixos a la mà, i ens apropàvem amb el kayak fins a tocar les illes. Alguns, els més experts en el mar, també es calçaven les aletes per acostar-se a les immenses roques i agafar unes quantes garotes. Hi havia qui, marejat, es mirava la pel·lícula assegut dalt la barca, mentre els menys aquàtics retrataven les estampes de la tradicional aventura marítima. Després de les capbussades tocava berenar, i quan el sol començava a baixar rescatàvem l’àncora del fons del mar per posar rumb al port escalenc. Sempre seguint l’estela del sol sobre la mar amb el canigó a l’horitzó. Que bonic és l’Empordà!



Avui em conformo amb el record des de Barcelona. Avui he canviat el plaer del mar per la delectança de fer el que m’agrada: comunicar. D’aquí a una estona em començaré a preparar per anar cap a TV3 i passar la nit a la redacció del 3/24. Sí, aquest esperat cap de setmana d'estiu treballo de nit, però, què coi!, em sento afortunada! Faig el que m’agrada, faig el que sempre he volgut fer i encara que la meva feina al 3/24 –també la del 3cat24.cat i la de notícies 8– tinguin una propera data de caducitat, estic contenta. Cansada però molt contenta. Potser no tinc estiu però és el que toca ara: no tenir vacances, no fer plans de viatges, ... I encara que aquest és un tema que a vegades em treu de polleguera quan et planteges visitar aquell indret o aquell altre i no pots perquè “no és el moment”, sé que ara estic en el lloc oportú en el moment oportú. Vivint experiències professionals i personals, comunicant, exercint l’ofici que m’omple i patint el meu incansable defecte professional; “Míriam, és que no pots desconnectar del món ni un moment?”, em diuen a vegades els amics, “estàs malalta!”. Però costa molt no emportar-se, en aquest cas, la “feina” a casa. També per autoanalitzar-me, per criticar-me a mi mateixa, per autoalimentar-me i alimentar-me dels altres. Hi ha qui em diu que això és una patologia d’ara, que sóc jove i no tinc gaire carrera professional a les espatlles, però que d’aquí a uns anys hi trobaré remei. Ja ho veurem.

De moment som 15 d’agost, Santa Maria, Mare de Déu d’Agost, i me’n vaig a treballar. Avui per mi no és festa. Tampoc és el meu sant.

Avui sí que anxovejo

És curiós, però últimament quan camino pel carrer, agafo el tram, miro la tele, llegeixo, cuino o simplement rumio, em passen pel cap moltes coses sobre les que podria escriure. Fins i tot les començo a escriure mentalment, amb punts i comes i tot, però llavors no trobo el temps per plasmar-ho en ‘paper’. I és que quan tinc temps no tinc tantes coses per escriure que quan no en tinc, i darrerament ja hauria pogut escriure més d’un post en aquest blog. "Heus ací la paradoxa dels bloguers", diuen uns companys, també bloguers, que estan fent les amèriques. "És curiós però és així".

Però, per què no barrejar tots aquests posts en un de sol quan el fil conductor d’aquest blog és sempre el mateix: anxovejar? Sí, un verb que potser m’he tret jo mateixa de la màniga -com els barrufets es van inventar el verb barrufar-, però que no té cap altre significat que el d’explicar aquelles coses que em passen, que em sorprenen, que, m’agradin o no, em criden l’atenció, que m’inspiren, que m’irriten, que m’evoquen, etc. En fi, conversar amb la pàgina en blanc.

Avui s’acaba el curs escolar i l’estiu comença de veritat a Catalunya. De fet la temporada d’estiu es va estrenar meterològicament a les 13:38 d’ahir dilluns, però no ens enganyem, l’estiu comença quan les escoles tanquen les portes. Avui pel carrer tot són nens amb les motxilles carregades, les carpetes de plàstica plenes de dibuixos i les notes a la mà. Han passat els anys però encara m’hi veig. L’últim dia de cole sempre anàvem a sopar tots quatre a Roses. Sempre a la terrassa del mateix restaurant, davant del mar, per celebrar les bones notes. Que bones eren aquelles tallarines! Però no hi anàvem cap més dia en tot l’any. Era el restaurant de l’últim dia de cole. A vegades coincidia amb la revetlla de Sant Joan. Una nit mítica de l’estiu. Com Cap d’Any a l’hivern. Per Cap d’Any i per Sant Joan sempre sembla que has de sortir per obligació. De fet, crec que Cap d’Any i Sant Joan van ser de les primeres nits que vaig sortir de festa –també per Barraques, és clar. Quan érem adolescents sempre passàvem totes juntes la nit de Sant Joan a casa la Neus. Primer sortíem de festa per Figueres –i bevíem els nostres primers cubates– i després anàvem totes juntes cap al garatge de casa la Neus a parlar de les nostres coses –bàsicament dels nois que ens agradaven en aquell moment–, i fèiem els conjuris d’amor i sort que ens portava la Mariona. Potser un any ella va desitjar casar-se amb en Montoro i el desig se li ha fet realitat. Fa uns dies vam anar de casament. Hi érem pràcticament totes les que celebràvem juntes aquelles revetlles de Sant Joan, algunes més, algunes menys, però totes vam gaudir amb aquell casament com si fos el casament de totes. Com si fos el casament que un dia havíem imaginat plegades la nit de Sant Joan. Demà és la nit de Sant Joan, i jo no demanaré que es faci realitat el desig d’un amor utòpic com feia en l’adolescència. Quan et fas gran les coses que et preocupen canvien, i ara bàsicament demano una feina. Sí, és veritat, pel pont de Sant Joan treballaré, estaré fent substitucions d’estiu al portal 3cat24.cat, com hi estaré durant la resta de l’estiu. Entre el 3cat24.cat, el 3/24. I ben contenta que hi aniré, encara que em quedi sense pont i sense estiu, és feina i a TV3! Yuhuuu! Però això sí, és una feina amb data de caducitat, i al setembre tornaran les hores d’ordinador per enviar Currículums Vitae, les enfilades per les parets, etc. És per això que si demà faig algun conjuri de Sant Joan serà per demanar una feina, una feina en el món de la comunicació i el periodisme, una feina que m’ompli com m’omple la d’ara, com m’omplia Zoom, com espero que m’ompliran moltes més.

Crònica del dia a dia d'una 'buscadora de feina'

I ja fa un mes que només busco feina. Em desperto aviat cada dia (rarament passades les 9), esmorzo mirant en Cuní, agafo l'ordinador i miro el correu electrònic amb l'esperança de tenir algun mail professionalment interessant. No n'hi ha cap. Bé, avui potser un: "Benvolguda Míriam. Moltes gràcies per a fer-nos arribar el teu currículum. De moment no estem buscant més personal, però ens el guardem per a futurs projectes." Esbufego, ja m'he acostumat a rebre aquest tipus de notícies diplomàtiques. Fullejo els diaris on-line mentre m'acabo el meu cafè. Entro a infojobs, al portal web de la Universitat i a altres portals d'ofertes laborals. Cada dia les mateixes ofertes, ja me les sé de memòria. Em remiro per enèsima vegada el meu Currículum Vitae i em plantejo si el problema és aquest mateix. Penso en si encara podria enviar el meu Currículum Vitae a algun altre lloc, "potser podria enviar-ho allà", em dic, i ho faig: "Benvolgut/da, sóc Míriam Gifre i Sala, llicenciada en blablabla, blablabla". Fins i tot ja començo a mirar si podria fer arribar una sol·licitud de feina a l'Fnac, el Decatlhon o El Corte Inglés, però decideixo esperar-me un mes més. Miro el mòbil, i si m'han trucat i no ho he sentit?

Em desespero, entro al correu per enviar mails personals, miro el Facebook, faig un tetris (ajuda molt a treure tensions per cert). Torno a mirar el correu per si per casualitat he rebut alguna notícia mentre jugava. Faig els exercicis de la logopeda, demà al matí tinc classe de logopèdia i locució per millorar la meva parla a nivell professional. Llegeixo una mica, faig un zàpping i em torno a posar davant de l'ordinador. Tot igual. Miro el mòbil un altre cop: res. (Per favor Míriam però si el tens al costat!) Les parets ja em comencen a caure a sobre i decideixo que és hora de sortir a passejar.

Aviat seràn 2/4 de 3 i em preparo el dinar per menjar en companyia d'en Carles Prats i la Núria Solé. Les primeres hores de la tarda segueixen la mateixa rutina que al matí. Sóna el mòbil!, és un número privat, em recorden la visita al dentista de divendres. Sí, també aprofito aquests dies d'obligat temps lliure per fer aquelles visites anuals que s'han de fer.
I entre pitus i flautes ja quasi són les 6, avui no he quedat amb ningú per intentar arreglar el món, així que em poso el xandall i me'n vaig cap al gimnàs. Torno del gim i truco a casa, cada dia la conversa gira sobre el mateix tema: "Vull trobar feina!", "tranquil·la que ja en trobaràs", "quan en trobis una llavors et vindrà tot de cop", "avui he parlat amb tal i m'ha dit que el seu fill està com tu", "has provat aquí o allà?", etc. Torno a mirar el correu electrònic, però tot són avisos del Facebook. Entro al Facebook i comprovo pels estats dels meus amics que la majoria dels meus col·legues periodistes estàn igual que jo: "pensa que treballar a l'empresa més gran del país amb 4 milions de companys de feina és molt avorrit", diu un dels meus amics. Té raó, però jo no em considero part d'aquesta empresa, m'hi nego. Jo treballo sense cobrar i del que no és la meva vocació -tot i que potser sí que forma part de la meva professió-: sóc buscadora de feina! Això sí, espero i desitjo que per poc temps més.

Una de caipirinhas si us plau

I finalment ha estat Rio de Janeiro, la ciutat de l'alegria. I jo també me n'alegro. Me n'alegro molt amb ells i per ells. Però també m'e n'alegro (bé alegrar-se no sé si seria la paraula) per Madrid, i no només per una 'simple' raó de catalanisme, sinó perquè crec que ara no és el seu moment. Reconec que la meva primera opció era Chicago, i que m'ha decepcionat que es quedéssin eliminats a la primera ronda d'aquesta tarda; reconec també que no creia en les possibilitats de Tòquio, i que preferia Rio abans que Madrid. I així ha estat. (No sé perquè, però el meu pare sempre té raó).

Fa una estona que pràcticament totes les televisions han donat en rigurós directe el 'veredicte' final i ara algunes ja parlen d'injustícia. Injustícia per què?, per què Madrid, com sempre, es limita a mirar-se el melic i a creure que són els millors del món?, per què segons ells la ciutat és la que estava més ben preparada de totes?, per què no accepten un 'no' com a resposta?, per què?

Rio és una ciutat magnífica i impressionant, però una ciutat que necessita un esdeveniment com uns JJOO per tal de revitalitzar-la, 'netejar-la' -com les Olimpíades del 92 van 'netejar' Barcelona-, desenvolupar-la, dinamitzar-la i acabar-la de situar en el mapa mundial. A més, que sembla increïble que Sud-Amèrica no hagués organitzat mai fins ara uns Jocs Olímpics!

Sincerament, aquesta tarda he celebrat el triomf de la candidatura brasilera com si es tractés d'un gol del Barça a l'últim minut. Ho he celebrat, sí, també perquè no em podia imaginar aquest país durant els propers 6 anys si avui guanyava la candidatura de la 'capital del regne'. Insuportable. De fet, la cobertura mediàtica d'aquesta setmana ja ha ratllat l'exageració. Més d'un quart d'hora de rellotge de 'prèvia' al Telediario de TVE ahir al migdia, la mà de Madrid 2016 acompanyant la mosca de totes les cadenes estatals, pública i privades, durant dies, el compte enrere de cuatro (que seguint amb la seva tònica habitual incloïa comentaris en forma de tickers: 'Tengo una corazonada", etc etc).

En fi, ho sento molt pels madrilenys, a ningú li agrada quedar-se a últim moment amb la medalla de plata -a la tercera potser serà la vençuda-; però sobretot me n'alegro molt pels brasilers.

Samba, de Janeiro!

Platges i 'plages'

Com cada matí, ‘fullejo’ alguns diaris per Internet -sempre fent una ullada a edicions gironines, és clar-, i casualment dilluns topo amb un escrit semblant al que jo ideava des de la platja el cap de setmana. ‘Llauners i massatgistes assatgen els banyistes a les platges de BCN’ titula EL PERIÓDICO DE CATALUNYA sota l’etiqueta de ‘Economia submergida a la capital catalana’. Efectivament la tal Patricia Castán que firma l'article té raó en el que explica -en part, és clar- ; i és que com si es tractés de les platges de Fortaleza, al Brasil, que vaig visitar fa un parell d’anys, la banda sonora de les platges del litoral barceloní va més enllà del so del mar (de fet és l’últim que pots sentir) o de la conversa de les salamandres humanes de la tovallola del costat.

‘Pareos’, ‘cervezabeer’, ‘coca-cola’, ‘masaje’, ‘tatuaje’, ‘ricos mojitos’, ‘coco’ o ‘pantalones’, són algunes de les cançons que se senten; fins i tot dognuts (‘bambolinos’, com diu el seu peculiar venedor) o porros, t’arriben a oferir mentre prens el sol. La majoria d’aquests venedors ambulants són immigrants provinents de l’Àfrica, l’Àsia o Sud-Amèrica, però també els autòctons s’afegeixen a la festa. Fa uns dies, per exemple, una dona corria per les platges de Barcelona amb un cistell de croquetes que ella mateixa havia fet. Segons ens va dir, era el primer dia que hi anava, i l’endemà l’hi va tornar a veure. Li devia anar bé. Les croquetes devien ser bones, o potser era l’originalitat del seu producte el que va cridar l’atenció als banyistes. No ho sé, jo no les vaig provar (eren de pollastre).

Però aquest cap de setmana ja va ser el súmmum. Després d’escoltar diversos bisos de ‘masaje’ i ‘cervezabeer’, un home se’ns va plantar al davant i ens va demanar permís per ‘vendre’ns’ la seva mercaderia: una compresa amb la cara de Carrero Blanco impresa a les ales. Ens va agafar per sorpresa, així que vam escoltar el seu perquè. La compresa de Carrero Blanco és la iniciativa d’un grup de periodistes argentins –com ell mateix- que investiguen episodis de la història contemporània i intenten donar a conèixer els seus treballs de manera peculiar. Segons ell, la compresa representa, literalment, el final del cicle mensual de la dona i, per tant, la compresa de Carrero Blanco significa el final d’un episodi de la història d’Espanya; per altra banda, la compresa té ales, i Carrero Blanco va ‘volar’, etc, etc. A cada frase que deixava anar, nosaltres al•lucinàvem més. Increïble. Però ho haig de reconèixer, al final vaig comprar una compresa de Carrero Blanco, encara que dubto que mai l’arribi a fer servir. Això sí, després de pagar-la em va dir que els meus 2 euros anirien destinats a una nova iniciativa (igual de peculiar): preservatius amb la cara del Papa Benet XVI impresa.

Sincerament, i anècdotes curioses a part, prefereixo la tranquil•litat de les plages de L’Escala. Sentir les gavines, el mar, el carrilet passar, etc. Sí, allà, a casa, me'n vaig aquest cap de setmana. Dubto que com llogui un patí i me'n vagi tan lluny com et permeten per tirar-me des del trampolí com fèiem quan érem petites, ni que jugui a fer castells a la vora del mar o a no mullar-me des de sobre el matalàs, o arribi fins a la plataforma i em tiri i pugi durant hores i hores. Quantes vegades ho havíem fet! Allò sí que era, i és pels més petits, anar a la plaja!

De compres per Trafalgar

Les irregularitats de les botigues majoristes de la dreta de l’Eixample sud són una pràctica habitual i generalitzada a la zona

‘Si no es por al mayor es más caro’, respon amb un castellà entrebancat el dependent de la botiga majorista Wan Lai Hong, al carrer Trafalgar de Barcelona, ‘a 12’, afegeix. ‘Però me’n puc quedar dues només?’, ‘sí’, assegura el jove tot assen­tint amb el cap. Trio dues cami­ses iguals però de diferent color i confio en que la talla m’anirà bé: ‘doncs en compraré dues al preu que em venguis al detall’, li dic mentre li acosto la roba. ‘22’ (euros) és el seu preu final, un total una mica rebaixat. ‘I si tinc algun problema al empro­var-me la camisa, la puc venir a canviar?’, un ridícul cartell en­ganxat amb cinta adhesiva em resol el dubte: a la botiga Wan Lai Hong no s’admeten canvis ni devolucions. De fet, tampoc tinc cap tiquet de compra que m’avali.

La venta al detall a les botigues de venta a l’engròs és una pràc­tica generalitzada a la zona del carrer Trafalgar; de fet, alguns d’aquests establiments tenen la doble llicència d’activitat de venta. És el cas de la botiga Wan Lai Hong, on tot i la negació de venta al detall per part de la responsable, legalment poden vendre tant a majoristes com a minoristes. Però ‘una cosa és quan tu obres i una altra és quan estàs fent l’activitat’, assegura el director de l’àrea de Promo­ció Econòmica de l’ajuntament de Barcelona Albert González, ‘hi poden haver petites variaci­ons’, afegeix.

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA
I és que segons la normativa, si es fan simultàniament les du­es activitats en un mateix local, ‘s’han de dur a terme en secci­ons diferenciades, degudament retolades’, i conforme amb ‘els requisits de tota mena exigibles a cadascuna d’aquestes formes de distribució’. Heus aquí la principal irregularitat d’aques­tes botigues. I és que és obliga­tori que qualsevol establiment, sigui de la tipologia que sigui, disposi dels preus marcats als productes, és obligatori que qualsevol establiment emeti el tiquet a caixa, així com també han de tenir una zona habilita­da per emprovadors i una altra per lavabos públics, etc. ‘Que hi ha gent que incompleix?’, pre­gunta retòricament Albert Gon­zález. ‘Evidentment’, es respon a si mateix, ‘però si ho hem de fer complir tot passem a viure en un estat policial’, justifica.

La zona de la dreta de l’eixam­ple sud és, històricament, l’àrea de densitat del comerç tèx­til majorista de Barcelona. ‘La concentració fa que tingui un poder d’atracció més gran que si estiguéssim tots disgregats’, assegura Xavier Perelló, presi­dent de l’Associació de comer­ciants a l’engròs És Moda. Pe­rò segons l’Associació de Veïns Plataforma Per una Eixample Sostenible, aquesta histori­citat de la zona ‘és la resposta que dóna la gent que no coneix el problema’. I encara que els veïns asseguren que no tenen res en contra dels magatzems a l’engròs, també destaquen que el gran problema és el volum i l’erosió que aquest significa pel teixit comercial del barri. ‘Per­què és clar’, afegeix Charo Mar­tínez, integrant lluitadora de la Plataforma Per una Eixample Sostenible, ‘és un comerç únic, un monocultiu i, per tant, no hi ha diversitat ni botigues de proximitat’. Davant d’aquesta situació, i sobretot davant de la pressió veïnal, l’Ajuntament ha començat a actuar, encara que amb una mica de retard; pri­mer ‘tapant forats’, critica Llu­ís Tejedor, veí del carrer Tra­falgar, i ‘ara també han fet un Pla d’Usos que és una presa de pèl’, continua, encara que sí és un reconeixement.

LA RESPOSTA
I és que segons justifica el di­rector de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament, ‘aquesta ciutat no es pot per­metre parar l’activitat comer­cial i econòmica expulsant ac­tivitats que porten molts di­ners a la ciutat’. Tot i això, l’any 2007, i davant el reclam de ve­ïns i comerciants, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla d’Usos per evitar la prolifera­ció d’establiments majoristes a la zona. ‘El Pla d’Usos només persegueix això, res més. No és un Pla d’Usos per limitar la pre­sència de cap tipus de nouvin­gut’, assegura Albert González. I no és estranya aquesta apreci­ació, ja que la lluita de l’associa­ció de veïns de la dreta de l’Ei­xample sud per aquesta causa va començar amb l’obertura de comerços a l’engròs asiàtics, ‘sí, asiàtics, no podem dir-ho d’una altra manera’, es justifica Cha­ro Martínez, qui s’autoanome­na com a policia de barri. ‘Però nosaltres no era perquè fossin asiàtics’, afegeix Martínez, ‘si­nó perquè indiscutiblement el barri s’estava degradant d’una manera enorme per una mena de comerç que no complia cap condició’.

QUI INCOMPLEIX?
Però ‘que hi ha gent que incompleix?’, torna a pre­guntar Albert González, ‘evi­dentment, però tant els uns com els altres’, assegura. De fet, segons ell, i tenint en compte que el Pla d’Usos és una llei en aplicació des del moment de la seva aprovació l’any 2007, la re­alitat és que els de fora incom­pleixen menys que els de dins perquè acaben d’arribar i tenen els seus establiments més po­sats al dia. Però ‘algú pot veu­re més irregularitats de les que hi ha perquè els interessa aquestes irregularitats’, dei­xa caure el director de l’Àrea de Promoció Econòmica.

L’Ajuntament es justifica davant una pràctica il•legal generalitzada però cada cop més regulada i, per tant, po­tencialment més restringida. Fins i tot els principals afectats reconeixen que hi ha hagut avanços: ‘l’Ajuntament ha actuat tard i malament, però algunes irregularitats que s’han anat produ­int durant uns anys, com les deixa­lles o els amuntegaments de capses a les voreres, són cada cop menys freqüents’ concedeix Xavier Perelló, president de l’Associació de Comer­ciants a l’engròs És Moda. La pressió és forta i es fa sentir més enllà de les botigues regentades per la comuni­tat xinesa: ‘al nostre barri hi ha hagut 197 inspeccions, cosa que no ha pas­sat ni a cap altra sector ni a cap altra barri de Barcelona’, prossegueix Pe­relló, que critica la manca d’informa­ció sobre l’estat d’aplicació actual del Pla d’Usos. ‘Nosaltres no tenim cons­tància de si s’ha aprovat o si funcio­na ni res’, diu Perelló; mentre que des de l’Àrea de Promoció Econòmica, Al­bert González reafirma l’estat d’apli­cació en el que es troba el Pla d’Usos. ‘Des de que es va aprovar l’any 2007 que es va aplicant’, assegura.

DIES DE COMPRES
Una passejada per les botigues de venda a l’engròs de la zona mostra a tot client potencial que la situació és complexa i depèn de les botigues, del venedor, del moment del dia, del cli­ent i el nombre de clients, etc. Les ir­regularitats no es cometen només en botigues asiàtiques, encara que més difícil, els botiguers autòctons també poden proposar a un client de com­prar una peça de roba, sense com­plir la normativa i malgrat l’existèn­cia d’un rètol indicant ‘només venda a l’engròs’ en diferents idiomes. Però també és possible entrar a una boti­ga de venta a l’engròs del carrer Tra­falgar i que la persona que està ate­nent no estigui disposada a vendre al detall en aquell moment. ‘Aquí no, en otra tienda’, contesten, regularment en castellà, alguns comerciants ma­joristes.Variabilitat de situacions que obliguen a deixar aparcat qualsevol discurs maniqueista que parli direc­tament i sense matisos de bons i do­lents.

Reportatge d'investigació realitzat per Míriam Gifre i Àngela Moreno entre octubre del 2008 i març del 2009. Investigació Periodística i Documentació, UPF.

S'acaba una etapa, o no.

S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.

De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.

Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).

Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)

I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.

Diferències culturals

La immigració és perjudicial o el contacte cultural és enriquidor?

‘El contacte directe amb diferents cultures és molt enriquidor i sovint ens dóna moments gratificants’, afirma Carles López, director de l’Àrea Bàsica de Salut de Salt. Salt, al Gironès, és un dels municipis catalans amb més població immigrant; provinents de països subsaharians, sud-americans o bàltics, són molts els nouvinguts que han trobat a la ciutat de Salt aquella oportunitat que buscaven. Però segons el membre del Comitè Executiu del grup polític Plataforma X Catalunya Víctor González, ‘la concentració massiva d’immigrants crea guetos, nuclis de delinqüència, fa la convivència més difícil i obliga als catalans a marxar a llocs més tranquils’. I és que segons PxC, la immigració que pateix Catalunya és ‘perjudicial perquè suposa una competència a la gent autòctona tant pel que fa a prestacions, feina o serveis’.


‘Molta més gent en molt poc temps ha creat un augment de la saturació dels serveis sanitaris’, assegura amb contundència Víctor González. Però si s’avalua de manera global, s’evidencia que els nouvinguts no són més consumidors del sistema sanitari sinó que en fan un ús diferent. I és que segons Carles López, ‘aquest col·lectiu acostuma a freqüentar els serveis d’urgències per adaptar-se millor als seus horaris laborals’. A més a més, segons el director de l’ABS de Salt, ‘molts immigrants són hereus d’una cultura de supervivència on les malalties sense clares manifestacions objectives són difícils d’entendre’, fet pel qual sovint recorren als serveis d’urgències. Un ús dels serveis sanitaris que, segons el membre del Comitè Executiu de PXC, ‘crearà un dèficit difícil de superar perquè aquests nouvinguts no cotitzen a la seguretat social’. Però ‘ajudar en aquestes situacions és una qüestió simplement humanitària’, diu López. I és que des de l’ABS de Salt tots els pacients, provinguin d’on provinguin, són persones. No obstant, Carles López també destaca que la diferència cultural sovint els fa viure situacions sorprenents com per exemple que ‘encara en ple segle XXI acudeixen a les nostres consultes noies que ens demanen el certificat de virginitat per poder-se casar’, explica. I precisament són aquestes anècdotes culturals les que des de Plataforma x Catalunya fan servir com a bandera quan titllen als nouvinguts de ‘no voler adaptar-se als nostres usos i costums’.

Pactem?

BTV visita el nostre pis en plena setmana de càstings per llogar l'habitació.

http://www.barcelonatv.com/videoCarta/player.php?idProgVSD=2525&cercaProgrames=138&fInici=31/08/2008&fFin=31/08/2008&page=1

I ja la tenim llogada!

FELICITATS MAMA!!!!

Només seran unes paraules ‘senzilles i tendres’ com cantaria en Serrat…

Per molt que ho intenti, m’és imposible recordar el teu naixement ara fa 50 anys, ni els teus primers passos, ni la teva primera comunió, tot i que em puc imaginar alguns dels fotogrames de la teva infantesa. Tampoc puc recordar els teus inicis amb el papa, encara que reconec que m’agradaria poder-ho espiar per algun forat, ni els teus anys d’universitat a Barcelona, on segur que et va sorgir aquesta devoció per la ciutat. No puc parlar gaire del teu casament amb el papa, ni de quan va néixer la Laia, ni tan sols de quan vaig arribar jo, quasi un mes més tard del previst. Ja és estrany en mi, però ni tan sols recordo si vaig plorar o no el dia que em vau batejar.

Crec que els meus records comencen quan et vas convertir en la Dra. Sala de L’Escala, i la Laia i jo en ‘les filles de la Dra. Sala’. I anàvem a cole a Les Escolàpies, cada dia la mateixa cerimònia: el papa ens despertava, bebíem la llet a la cuina amb aquelles palles recargolades, ens vesties, ens pentinaves i després ens deies adéu des de la finestra del pis amb la Dana als braços. I ens deixàvem l’entrepà i tu ens el duies a cole, o trucaves a la Fina perquè ens deixés sortir a comprar-lo. Això sí, el primer dia de cole sempre ens acompanyaves tu, i no sé perquè, però cada any fèiem tard. Feia dies que teníem els llibres forrats, la motxilla nova, amb la carpeta, la llibreta, l’estoig, la goma, el regle i tot de conjunt, però crec que mai vaig arribar a sentir el timbre del primer dia. Recordo quan una vegada vas venir com a mare acompanyant a una excursió a una granja de vaques, diria que feia Jardí d’Infància. I no sé si aquell dia portava texans o xàndal, però molt probablement anava de conjunt amb la Laia. Ella i jo sempre vestides iguals, de dalt a baix, camisa, jersei, vermudes, mitges, sabates i fins i tot calces! Però sempre de vint-i-un botó! I encara que passin els anys, la Laia i jo continuem tenint els mateixos gustos en el vestir, segur que això és una herència infantil! Culpable mama!

Podria transcriure a la perfecció la quantitat de vegades que la Laia i el papa et van explicar la diferència entre art gòtic i art romànic. Avui a Poblet, demà a Santes Creus, uns anys més tard a alguna catedral d’Europa. Tot Europa amunt i avall amb cotxe, començant per París, perdó, m’equivoco, començant per Eurodisney, la nostra fantasia! Les nines, en Peter Pan, en Dumbo, i els teus salts pel passadís de l’hotel cantant Heigh bo Heigh bo. O la nostra arribada a l’habitació del Sequoia Lodge el primer any: recordo quan el noi que ens va acompanyar va demanar-te quin canal volíem veure a la tele i, sense pensar-ho dues vegades, tu li vas respondre que ‘les olimpíades de Barcelona’. Era l’any 92, quants anys tenies mama? Aquell any el Barça havia guanyat la primera copa d’Europa, i tu i jo no hem vist mai el gol d’en Koeman en directe. No. Quan ell xutava, tu i jo estàvem abraçades i saltant de nervis a la cuina dels avis. Llavors encara anàvem cada diumenge a caminar fins a punta Montgó, i sempre dèiem que un dia dinaríem sobre una d’aquelles roques.

No et vull recordar les múltiples nits de guàrdia a L’Escala, llavors la Laia deia que mai seria metge, ni quan et vas trencar la cama, perquè és millor oblidar aquest prolongat episodi. Però sí aquells dies de platja a Empúries; amb el matalàs o el cocodril i el cabàs ple de galledes i pales. I la teva passió pels dolços, sigui estiu, primavera o Nadal. Tu sempre talles els torrons per la meitat, per la meitat de la meitat, per la meitat de la meitat de la meitat; encara que llavors t’ho acabis menjant tot mentre et dius a tu mateixa que ‘demà començaràs dieta’. Però l’endemà t’escapes, marxes de viatge, i és clar, no pots tornar cap a casa sense haver provat els dolços típics del teu nou destí: sacher, dulce de leche, gelats, tiramisú… I és que la teva arxiconeguda passió per viatjar ja fa temps que s’ha convertit en una epidemia per nosaltres, en una epidemia i una sana adicció.

Mama, és imposible resumir els teus 50 anys en paraules, en records, en anècdotes, en capítols, en passions… Ho he intentat. He intentat plasmar en paraules aquells mils i mils de fotogrames que, com en una pel·lícula de Woddy Allen, passen al ritme de jazz. Un film interminable, a vegades comèdia, a vegades melodrama, a vegades una mica telenovelat. Però una pel·lícula de ‘Happy End’, de ‘Happy Happy End’, encara que avui millor deixar-ho en un ‘Feliç continuarà‘. Continuarà i tu seguiràs sent la protagonista; una protagonista feliç i que fa feliç, una protagonista filla, dona, mare, amiga...

Mama, no en sé més, jo només tinc 24 anys, però gràcies a tu fa temps que sé el que és estimar.

Felicitats Mama!
L’Escala, 08-08-08

Balanços de profeta

S’acaben les vacances, tots tornem a la feina –bé, alguns no l’hem acabat d’abandonar durant aquests dies ‘sants’-, i també arriba la primavera. M’agrada la primavera! Avui fa sol i demà plou..., bé, potser aquest any hi haura d’haver més dies plujosos que pas assoleiats per poder intentar esquivar una vegada més el problema de la sequera. Però la part més endimoniada de mi en el fons no vol ni un ‘abril aigues mil’ ni un ‘maig cada dia un raig’ aquesta primavera. Digueu-ne maquiavelisme profesional, però la sequera és bona part del lligam amb l’actualitat del nostre projecte final de màster, i si a partir d’avui finalment plou a gust de tothom, el nostre ‘Ter’ farà aigües. Però deixem aquest tema per una mica més endevant, que avui volia prendre el rol de profeta del passat i no pas fer una crida al bon temps, no encara!

Sé que és molt fàcil criticar les carreteres des de la meva posició: només he agafat el cotxe un dia durant aquesta Semtana Santa i precisament per anar darrera una manifestació de tractors fins a Girona, i per tornar cap a l’Escala, és clar! També perquè després de quatre anys de carnet encara no he conduït mai per una autopista, em fa por, ho reconec... Però sí que he anat vegades i vegades de copilot, i encara més vegades asseguda darrera: ‘Papa, no corris’, ‘mama, no m’agrada anar darrera aquest camió’; però en realitat no són ells els qui em fan patir, que sí, que també, qualsevol es pot distreure un instant al volant, però temo més els altres vehicles. Cotxes que avancen a tort i a dret, camions que fan maniobres estranyes i agosarades per les seves característiques físiques i potencials, conductors que premen a fons el pedal del gas a la que veuen una recta, fins i tot pressionant a qui compleix els límits de velocitat establerts, etc. D’imprudències se’n veuen cada dia, masses pel meu gust; però és en dies com avui que tant direccions generals de trànsit, com mitjans de comunicació fan balanç de les carreteres.

El mateix nombre de víctimes mortals que la Setmana Santa del 2007 a Catalunya -12 de les quals en una sola operación tornada!-, forces menys que l’any passat a nivel estatal. Amb franquesa, i encara que sembli cruel, però malauradament no m’estranya tant vist el que hi ha a les carreteres. Tot i això, sembla que des de que hem començat aquest 2008, les morts a la carretera s’han reduït respecte el mateix període de l’any passat; esperem que continuï i fins i tot augmenti més la reducció! Encara que potser això no agrada a tothom. És trist però cert: la reducció dels accidents que tots desitgem, no afecta tan positivament als gruistes de Catalunya, ans al contrari. Sembla que algunes empreses d’auxili a les carreteres s’estan plantejant tancar –ara que hi penso, podria ser un bon tema per a un nou reportatge-. I és que em sap greu pel seu negoci i la seva economia, però tantdebó haguessin de tancar i buscar-se un ofici més positiu, més agraït i més satisfactori per a les vides dels catalans.

Tal dia com avui...

Aquest any la Setmana Santa arriba molt aviat, potser massa! Massa perquè encara és hivern, tot i que ja comença a fer més bon temps, massa perquè això comença a indicar que ja hem passat l'equador del MIQTV. Però sobretot massa perquè l'estada a Nous Formats no ha passat ràpid sinó volant! Carai, tantdebó fos veritat i ens fessin repetir curs com ens van dir bromejant divendres, perquè avui mateix ho firmava sense ni pensar-m'ho dues vegades. I és que ja fa temps que penso que el MIQTV podria durar més d'un any, dos. Pel grup, pels docents, per les pràctiques, per les experiències viscudes a la tele, perquè ja ens sentim a 'la nostra' com a casa. De fet, qui ens ho havia de dir que algun dia estaríem xucant el pa amb tomata a TV3! Divendres, després de l'aperitiu de comiat i agraïment -tot un èxit per cert!-, en agafar el bus, una mena de sentiment de pena m'inquietava, crec que encara m'inquieta. De fet penso que el que m'ansia és la velocitat del temps, i això que el mes passat tenia un dia més! Però ja som 16 de març, Setmana Santa, diumenge de Rams...

Tal dia com avui, sortíem de casa els avis amb la nostra palma a la mà. L'àvia ens l'havia comprat puntualment el dijous en una de les tradicionals paradetes de la Plaça de la Palmera. També ens havia comprat les sabatetes que estrenaríem aquell dia, mentre la Laia i jo ens distrèiem al tren de Can Falgarona. I és que Rams sempre havia estat un dia d'estreno! Vestides iguals però amb talles diferents anavem cap a missa amb la palma ben carregada. Un any es portaven les vermudes texanes, un altre els vestits mariners, el rosa o els estampats florejats; cada any d'acord amb la moda anàvem cofoies a missa a lluir les 'xuxes' de la nostra palma. En acabar la missa una sessió fotogràfica a les escales dels 'columpius' i ràpid cap a casa a canviar-nos de roba. Aquell any la Setmana Santa també s'havia avançat i encara feia massa fred per passar el dia amb mitjonets, així que tornàvem a recuperar les millors gales de l'hivern. Però estrenar sabates, sobretot si són de mudar, és el que té, i un any una l'altre l'altra, acabavem el dia amb una tirita al taló. Ja només faltava penjar les nostres palmes beneïdes i nues de xuxes a la brana del balcó i esperar-nos una setmana per jugar amb els pollets grocs de la Mona. Abans però tocava fer brunyols, i encara toca. Dimecres al matí el pare i l'àvia els amassaran i havent dinat ja estarem a punt per fregir-los. L'àvia els farà, el pare els fregirà, jo els ensucraré i l'avi i la mare els tastaran. ell amb una mica d'anís, ella amb un cafè amb llet a l'altra mà i la Duna reclamant-ne el seu trosset des del terra. Segur que la Quimeta també els vindrà a provar una estona! I és que encara que el temps ens arrastri a tanta velocitat, hi ha tradicions que mai es quedaran enrere!