FELICITATS MAMA!!!!

Només seran unes paraules ‘senzilles i tendres’ com cantaria en Serrat…

Per molt que ho intenti, m’és imposible recordar el teu naixement ara fa 50 anys, ni els teus primers passos, ni la teva primera comunió, tot i que em puc imaginar alguns dels fotogrames de la teva infantesa. Tampoc puc recordar els teus inicis amb el papa, encara que reconec que m’agradaria poder-ho espiar per algun forat, ni els teus anys d’universitat a Barcelona, on segur que et va sorgir aquesta devoció per la ciutat. No puc parlar gaire del teu casament amb el papa, ni de quan va néixer la Laia, ni tan sols de quan vaig arribar jo, quasi un mes més tard del previst. Ja és estrany en mi, però ni tan sols recordo si vaig plorar o no el dia que em vau batejar.

Crec que els meus records comencen quan et vas convertir en la Dra. Sala de L’Escala, i la Laia i jo en ‘les filles de la Dra. Sala’. I anàvem a cole a Les Escolàpies, cada dia la mateixa cerimònia: el papa ens despertava, bebíem la llet a la cuina amb aquelles palles recargolades, ens vesties, ens pentinaves i després ens deies adéu des de la finestra del pis amb la Dana als braços. I ens deixàvem l’entrepà i tu ens el duies a cole, o trucaves a la Fina perquè ens deixés sortir a comprar-lo. Això sí, el primer dia de cole sempre ens acompanyaves tu, i no sé perquè, però cada any fèiem tard. Feia dies que teníem els llibres forrats, la motxilla nova, amb la carpeta, la llibreta, l’estoig, la goma, el regle i tot de conjunt, però crec que mai vaig arribar a sentir el timbre del primer dia. Recordo quan una vegada vas venir com a mare acompanyant a una excursió a una granja de vaques, diria que feia Jardí d’Infància. I no sé si aquell dia portava texans o xàndal, però molt probablement anava de conjunt amb la Laia. Ella i jo sempre vestides iguals, de dalt a baix, camisa, jersei, vermudes, mitges, sabates i fins i tot calces! Però sempre de vint-i-un botó! I encara que passin els anys, la Laia i jo continuem tenint els mateixos gustos en el vestir, segur que això és una herència infantil! Culpable mama!

Podria transcriure a la perfecció la quantitat de vegades que la Laia i el papa et van explicar la diferència entre art gòtic i art romànic. Avui a Poblet, demà a Santes Creus, uns anys més tard a alguna catedral d’Europa. Tot Europa amunt i avall amb cotxe, començant per París, perdó, m’equivoco, començant per Eurodisney, la nostra fantasia! Les nines, en Peter Pan, en Dumbo, i els teus salts pel passadís de l’hotel cantant Heigh bo Heigh bo. O la nostra arribada a l’habitació del Sequoia Lodge el primer any: recordo quan el noi que ens va acompanyar va demanar-te quin canal volíem veure a la tele i, sense pensar-ho dues vegades, tu li vas respondre que ‘les olimpíades de Barcelona’. Era l’any 92, quants anys tenies mama? Aquell any el Barça havia guanyat la primera copa d’Europa, i tu i jo no hem vist mai el gol d’en Koeman en directe. No. Quan ell xutava, tu i jo estàvem abraçades i saltant de nervis a la cuina dels avis. Llavors encara anàvem cada diumenge a caminar fins a punta Montgó, i sempre dèiem que un dia dinaríem sobre una d’aquelles roques.

No et vull recordar les múltiples nits de guàrdia a L’Escala, llavors la Laia deia que mai seria metge, ni quan et vas trencar la cama, perquè és millor oblidar aquest prolongat episodi. Però sí aquells dies de platja a Empúries; amb el matalàs o el cocodril i el cabàs ple de galledes i pales. I la teva passió pels dolços, sigui estiu, primavera o Nadal. Tu sempre talles els torrons per la meitat, per la meitat de la meitat, per la meitat de la meitat de la meitat; encara que llavors t’ho acabis menjant tot mentre et dius a tu mateixa que ‘demà començaràs dieta’. Però l’endemà t’escapes, marxes de viatge, i és clar, no pots tornar cap a casa sense haver provat els dolços típics del teu nou destí: sacher, dulce de leche, gelats, tiramisú… I és que la teva arxiconeguda passió per viatjar ja fa temps que s’ha convertit en una epidemia per nosaltres, en una epidemia i una sana adicció.

Mama, és imposible resumir els teus 50 anys en paraules, en records, en anècdotes, en capítols, en passions… Ho he intentat. He intentat plasmar en paraules aquells mils i mils de fotogrames que, com en una pel·lícula de Woddy Allen, passen al ritme de jazz. Un film interminable, a vegades comèdia, a vegades melodrama, a vegades una mica telenovelat. Però una pel·lícula de ‘Happy End’, de ‘Happy Happy End’, encara que avui millor deixar-ho en un ‘Feliç continuarà‘. Continuarà i tu seguiràs sent la protagonista; una protagonista feliç i que fa feliç, una protagonista filla, dona, mare, amiga...

Mama, no en sé més, jo només tinc 24 anys, però gràcies a tu fa temps que sé el que és estimar.

Felicitats Mama!
L’Escala, 08-08-08