Nascudes per ser polítiques

Michelle Bachelet a Xile, Angela Merkel al capdavant d'Alemanya, la llei de peritat del Govern de ZP... Sembla que finalment s'ha resolt aquest deute històric i les dones estem arribant als primers llocs de la política.

Aquests dies la premsa internacional ocupa pàgines amb la segona volta de les eleccions presidencials franceses i gasta tinta amb la candidata socialista Ségolène Royal. L'apadrinada de ZP ja ha guanyat la partida a altres candidats i ara lluita amb el conservador Sarkozy per fer el cim de l'Elisi i convertir-se en la primera presidenta de França. Però qui més pot evidenciar aquest canvi, qui més pot abanderar aquesta generació de dones polítiques, és, o millor dit serà, Hillary Clinton. Ens agradi o no, els Estats Units encara dirigeixen el món i si Hillary Clinton fa caure primer Obaba, venç després els Republicans, i s'acaba convertint en la primera presidenta dels EUA, es convertirà també en una icona política. I no perquè sigui l'esposa de l'ex-president Bill Clinton, ni pels escàndols que va haver d'aguantar aleshores, sinó perquè el fet que Hillary Clinton assumís la presidència dels EUA suposaria un canvi d'un simbolisme extraordinari.

Francament, i no estic dient que les dones ho facin millor que els homes, crec que ja és hora de donar confiança a l'accent que porten les dones en política.

Un globus per un vot i Feliç Sant Jordi!

Sant Jordi per a mi sempre ha tingut un encant especial. Dia del llibre i la rosa, diada de la ciutadania, Festa Nacional de Catalunya, dia de passejar... De petita, a casa, Sant Jordi sempre era dia d'estreno, però bé, això no ve al cas ara mateix...

No obstant, tot i que la festa de Sant Jordi m'apassiona enormement, des de que la passo a Barcelona i no al meu Empordà que la veig i visc -o em fan viure- d'una manera diferent, molt més comercial, fins i tot diria banal. Avui però penso que a Barcelona s'ha arribat a l'extrem, i els extrems mai foren bons, perquè avui a Barcelona s'ha polititzat Sant Jordi i s'ha tenyit la diada de pre-campanya electoral.

Quan durant el dia d'avui passejava pel centre de Barcelona, amunt i avall, entre La Rambla i Rambla Catalunya, caminant al ritme de la gent, olorant roses i fullejant llibres, he trobat a faltar (igual com l'any passat, l'altre o l'altre) les sanyeres al pit. Ningú en portava cap a la solapa, ni tampoc hi havia cap grup de nois intentant vendre'n a la voluntat com tantes vegades havia fet jo a la rambla de Figueres! Avui a BCN els nens portaven globus: vermell amb les lletres del PSC ben grosses, verd amb la poma de Trias, groc amb el lema d'ERC, etc etc... A Rambla Catalunya fins i tot els pares feien cua davant els stands dels diferents partits polítics per aconseguir un globus per al seu fill!

Francament, ho he trobat excessiu! Per molt que ens trobem a poc més d'un mes de les eleccions municipals, no es pot polititzar d'aquesta la diada de Sant Jordi. Avui era festa, Festa Nacional de Catalunya!

Premsa gratuïta vs premsa de pagament

El metro és un mar d'històries. Sovint, mentre escolto la meva música, em dedico a observar a la gent: els seus moviments, les seves accions, el seu comportament, les seves interaccions, la roba que porten, el complements, on pugen o baixen... Imagino les seves vides, n'escric el seu guió.

Aquesta setmana, però, he dedicat els meus trajectes matinals cap a la facultat per fer un treballet de camp sobre la premsa que es veu al metro. Partint de l'evident hipòtesi que la gent llegeix més premsa gratuïta que de pagament, he agafat la línia verda direcció Canyelles amb la intenció de comptabilitzar els diaris més llegits. Efectivament la meva hipòtesi s'ha confirmat. El nombre de lectors de Qué, 20minutos, metro i ADN ha superat per molt el nombre d'aficionats a la premsa de pagament. Fins i tot en més d'una ocasió m'he trobat amb lectors amb més d'un diari gratuït sota el braç (per comparar informacions?); també amb còmiques escenes en les que algú feia de paràsit del lector del seu costat i li llegia el diari per sobre l'espatlla (ho reconec, jo també ho he fet alguna vegada).

El diari gratuït que més he trobat entre els usuaris de la línia verda és el 20minutos, però cal tenir en compte que això depèn d'on es localitzen els repartidors de diaris. Per altra banda, el diari de pagament amb el que més he topat és La Vanguardia, un diari barceloní. El fullejaven sobretot homes (només he observat una dona), de mitjana edat i, suposadament -per la seva vestimenta i els seus complements-, de classe mitja/mitja-alta, empresaris i funcionaris. No es pot fer la mateixa caracterització dels lectors de diaris gratuïts, ja que homes i dones de totes les edats i professions cauen al món de la premsa gratuïta.

Casualment, a causalment també, ahir dijous vaig observar més exemplars de premsa esportiva que els altres dies. Fins i tot més que dilluns (quan és més habitual rebre informació esportiva despés de l'activitat del cap de setmana), la raó? El gol de Messi en el partit de copa contra el Getafe.

Finalment també voldria fer menció a tots aquells barcelonins que aprofiten el viatge en metro per llegir un capítol del seu llibre o novel·la (sovint amb la tapa forrada i amagada), estudiar apunts de classe, xafardejar la premsa rosa o prendre nota de les últimes ofertes del súper. També a tots aquells que miren les musseranyes, somriuen, esolten música i ens fan escoltar la seva música, conversen, mengen, etc. Anar amb metro no només serveix per comprovar de primera mà que la premsa de pagament està en crisi, sinó també, com deia abans, per observar als transeünts i escriure la nostra personal història de la seva vida.

'Shooting Virginia'

No és el títol del nou documental de Michael Moore, tampoc el de la nova pel·lícula de Gus Van Sant, es tracta de la nova massacre americana. Dilluns al matí la Universitat Politècnica de Virgina va començar les classes a toc de pistola. Un jove estudiant de filologia anglesa -i d'origen asiàtic remarquen els americans-, va despertar-se irat i va matar fins a 32 persones. 33 si comptem que després es va suïcidar. Aquest nou cas de violència escolar -universitària- no tan sols a trasvalsat la societat americana sinó que ha demostrat, una vegada més, que el gran colòs també té taló d'Aquiles.

Avui, dos dies després de la matança, tot són incògnites, hipòtesis sense resoldre. Podríem dir que només s'ha identificat el pistoler; sembla que ell mateix va deixar una carta de comiat en contra dels 'nens rics' -tot i que ell també vivia en un barri acomodat-. Encara ara tothom es pregunta perquè la seguretat del campus de VirginiaTech va actuar amb tanta lentitut. Chon-Seung-Hi, que així és com es deia el jove tirador, va matar en dos episodis i amb dues hores de diferència, sembla que fins i tot va anar a carregar de munició al seva arma. Però durant tota aquesta estona els estudiants de la UVT van estar 'desprotegits'; els havíen avisat per mail que anessin amb cautela, però res més. Suposaven que el culpable havia deixat el campus?, es creien més forts i segurs? Es miraven el melic, com sempre, i mentrestant algú, un propi hokie -que així és com es coneix l'equip de futbol americà de la UVT-, preparava la manera de demostrar als americans i al món en general que la seguretat americana encara no té edat universitària.

'Trias pel canvi', quin canvi?

El candidat de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Barcelona Xavier Trias va venir ahir a la universitat en acte de pre-campanya. Amb un tarannà tremolós, Trias es va autodeclarar socialdemòcrata i va presentar el seu programa electoral com a l'únic projecte de canvi. Programa a part, sembla que CiU ha volgut manllevar la idea de 'canvi' del grup maragallista. En certa manera s'entén: 'Ciutadans pel canvi' volia acabar amb 23 anys d'un Govern català convergent; ara són els convergents els qui volen aturar les alcaldies socialistes a l'Ajuntament de Barcelona.
Paradoxalment, l'alcaldable Trias va formar part d'aquella llarga era de pujolisme -primer com a Conseller de Salut i més tard com a Conseller a la Presidència-; ara el nacionalista abandera un lema de canvi. Em miro el lema paraula a paraula, lletra a lletra...; canvi, quin canvi? El canvi de la Generalitat a l'Ajuntament de Barcelona, vol dir? Si Convergència i Unió vol vendre la moto del 'canvi', que comencin la reforma per dins, deixin de recliclar rostres i busquin noves generacions de polítics.

El nou món de la Heidi

Encara que aparentment no ens ho sembli, l'angelical Heidi ja ha fet 30 anys. Sí, aquella nena riallera i de galtes vermelles a qui tots hem vist saltar pels prats verds dels Alps, aquella simpàtica joveneta que ens ha emocionat amb el seu avi i els seus amics. Ella també ha crescut. Per sort, però, ella ha pogut créixer en aquells paisatges bucòlics, en aquelles muntanyes vives i plenes de naturalesa. Uns paisatges no afectats encara pel canvi climàtic...

Avui ha començat 'La setmana' de TV3 dedicada precisament al Canvi Climàtic i em pregunto com actuaria la Heidi davant d'aquest fet. Sovint tinc la sensació que la gent no està realment conscienciada amb el problema. Es recorden que aquest hivern no s'ha pogut esquiar o que l'estiu passat va fer molta calor, sí; també es creuen a la Mònica Lòpez quan ens diu que l'estiu que ve serà molt calorós o comencen a projectar camps de golf a les pistes d'esquí (no fos cas que les butxaques...) Sembla, però, que tothom veu els efectes del canvi climàtic com una cosa molt llunyana en el temps, com uns fets que ja no patirem. Sembla que ningú se'n vol donar compte. I llavors ens preguntarem (o ens preguntaran): 'pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta?'

Ciudadanos de segunda

La crispació madrilenya continua amb la seva apologia a l'anticatalanisme. Aquesta setmana és el torn de Telemadrid, la televisió pública de la Comunitat de Madrid. Dilluns a la nit la cadena autonòmica va emetre el documental 'Ciudadanos de segunda', curiosament produït per El Mundo TV. Usant com a exemples el mapa del temps de TV3, les seleccions catalanes, la retolació pública de les ciutats, o l'ús del català a les escoles, el reportatge pretén demostrar que els castellanoparlants estan discriminats a Catalunya. En el reportatge també hi apareixen rostres coneguts alguns negant aquesta suposada discriminació; altres, com Albert Boadella, qui casualment forma part del partit més dretà de l'hemiscicle català, defensant la idea.

Deixant a part la meva opinió respecte el contingut del documental, em pregunto si 'Ciudadanos de segunda' no és més que una eina política emesa a través de la televisió pública. Recordem que el proper mes de maig a Madrid també s'hi celebren eleccions autonòmiques. La tardor passada CiU ja va optar per distribuïr un audiovisual com a eina de campanya, però 'Ciudadanos de segunda' va més enllà. Sabem que la política de Madrid és crispada per naturalesa, però han de sortir de Madrid per tal de generar més polèmica? Què hi tenim a veure els catalans en aquestes eleccions? Sembla que el PP (l'actual govern de la Comunitat de Madrid) sempre troba en Catalunya, els catalans, el català i el catalanisme el seu punt de mira per a qualsevol estratègia, opinió o crítica.

Prefaci

Com que els ordinadors i jo no som molt bons amics, escric un esquetx de prova per tal d'inaugurar-lo i aprofito per donar la benvinguda a tots els navegants que us amarreu a aquest port.