Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

20.11.11

20N: S'acosten les gavines

9:00. Els 2.700 col·legis electorals catalans, 23.082 a tot l’Estat, obren les seves portes. Les urnes esperen, des d’ara, omplir-se de paperetes. Les eleccions generals anticipades ja són un fet. Les eleccions de la crisi, les anomenen. I és que la conjuntura econòmica, la pitjor de les últimes dècades, no només ha provocat l’avançament dels comicis, sinó que els ciutadans espanyols elegeixen avui el Govern que haurà d’afrontar la tempesta de la crisi. "Després de la tempesta ve la calma", diuen les àvies. I normalment l’experiència els dóna la raó. Però si avui les enquestes es compleixen, i res sembla indicar el contrari, d’aquí a unes hores, un tsunami blau inundarà el territori espanyol. Res de calma, doncs. Por em fan els resultats còmodes i descarats que es vaticina que aconseguirà el PP. 195 escons, han arribat a atorgar als populars. No és estrany, doncs, que després de 7 anys somniant entrar a la Moncloa, Rajoy ja es vegi ara fent esport pels seus jardins. "A la tercera va la vençuda", resa una altra dita popular. I mai millor dit. Després de dues derrotes davant José Luis Rodríguez Zapatero, el popular –i populista- Mariano Rajoy sortirà avui al balcó del carrer Gènova alçant els braços i fent el símbol de la victòria.

El vent li ha anat a favor al PP, la crisi i els alts índex d’atur dirigeixen el país avui cap a un canvi polític. “Suma’t al canvi”, convidava el PP a la ciutadania aquests darrers quinze dies. Però Rajoy ha passat de puntetes per la campanya, sense concretar les receptes del seu programa per fer front a la crisi. “No farem el mateix que han fet ells (els socialistes)”, es limitava a dir, tot desitjant no relliscar en cap moment i perdre els vots ja guanyats. En realitat la política econòmica del PP vindrà marcada pels plans d’austeritat que consideri Europa. Només així aconseguirà que la Merkel no el substitueixi abans d’hora per un president tecnòcrata. En realitat, avui, votar a uns o altres significa en el fons votar a la Merkel.

A Catalunya, però, avui es juga una final. La final d’un torneig a tres, entre el PP, el PSC i CiU. Uns diuen que el PSC es podria mantenir a dalt de tot, altres creuen que els convergents encapçalats per Josep Antoni Duran i Lleida podrien aconseguir la primera victòria en unes generals; però tots coincideixen en vaticinar una insòlita pujada dels populars catalans. Incomprensible. On queda aquella multitudinària manifestació del 10J contra la sentència del Tribunal Constintucional sobre l’Estatut de Catalunya provocada pel recurs d’inconstitucionalitat del PP?, on queden aquells atacs al català?, aquelles crítiques constants a la immersió lingüística?, aquell menyspreu a Catalunya? On queden aquells múltiples i constants dits a la nafra? Catalans i catalanes, no podem permetre que el tsunami blau també negui Catalunya.

7.3.11

Llotja: substantiu, femení, singular

Eren l’atracció de l’inici del partit. De l’inici i del final. Eren l’atracció de la nit. La llotja plena de dones. Un homenatge a les sòcies, ens han fet creure, portada a terme per les senyores de l’Star System català. Un homenatge a les sòcies que ha rebut més crítiques que compliments per part de les aficionades. I és que senyors –i dic senyors perquè aquesta iniciativa segur que l’ha pres un home– estem al segle XXI! Les dones fa anys que anem al futbol. Només cal veure les xifres, el Barça té més 42.000 sòcies inscrites i milers de fermes seguidores. No tan sols això, afortunadament, les dones fa dècades que demostrem que el món també és nostre. Sí, potser encara falten coses a fer a favor de la peritat, però un fet insòlit i sexista com aquest no és un pas endavant.

Sincerament la iniciativa em sembla una ofensa, un bolet, un acte realitzat de cara a la galeria i disfressat d’homenatge. Ha estat notícia, sí, el Club ha aconseguit el ressò mediàtic que buscava, però la notícia hauria d’haver estat que això no hagués estat notícia. Que la presència de les dones a la llotja del Camp Nou fos quelcom habitual, una cosa normal i normalitzada.

I un apunt final, només, que ja semblo la Pilar Rahola. Perquè la llotja femenina s’ha fet aquest dissabte i no demà, que precisament és dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, en el partit contra l’Arsenal? No haguessin aconseguit encara més ressò mediàtic? No els hi ha interessat. Demà segur que la Llotja del Camp Nou estarà plena d’homes. El que deia, un simple bolet de cara a la galeria. Un homenatge singular que no demostra res. Bé, sí, sexisme.

28.11.10

Sóc l'interrogant

Sóc l’interrogant. Sí, l’enviada especial del 3cat24.cat que aquesta nit electoral intentarà ser els vostres ulls a la seu del partit extraparlamentari que avui pot donar la campanada. Aquesta nit us explicaré què fa en Laporta, en Carretero o en Josep Anglada; qui sap si la Montserrat Nebrera. Les enquestes diuen que un d’ells es convertirà avui en el candidat revelació d’aquestes eleccions. Aposten per en Laporta, sí, perquè enganyar-nos. Però els col·legis electorals fa poc més de dues hores que s’han obert. El dia és llarg, el recompte de vots encara més, i la nit electoral es presenta molt interessant.

Durant anys he desitjat viure periodísticament una jornada intensa com aquesta. Avui en tinc l’oportunitat. Estic nerviosa, no ho negaré, però aquest és, només, el primer post del dia. El primer de molts.

Em podreu seguir, podreu seguir què es cou als quarters generals dels diferents partits polítics, a través del blog del 3cat24.cat. Us hi espero! Espero els vostres comentaris i les vostres aportacions.

22.11.10

Vot en blanc

En blanc. Ho tinc decidit, crec, vaja. Demà –voto per correu– votaré en blanc. Fa uns dies ho tenia molt clar, claríssim. Ara, però, hi estic donant massa voltes. Fins i tot mentre començo a escriure aquestes línies: escric i esborro, torno a escriure i torno a esborrar... No, a mi la campanya electoral no m’ha ajudat a decidir el meu vot. Tampoc el debat televisiu d’ahir a la nit. Jo fa mesos que tinc molt clar que no votaré a cap dels sis partits que durant els últims quatre anys han tingut representació parlamentària. De fet fa mesos que declaro sense vergonya que la meva intenció en aquestes eleccions és votar en blanc. M’agrada la política, però no la política de retrets i acusacions a la qual han caigut els actuals polítics d’aquest país. El que avui em fa dubtar són les enquestes. Unes enquestes que donen una àmplia majoria a la Convergència d’Artur Mas. A la tropa formada per Felip Puig i Oriol Pujol. No la vull. No la vull i això em fa dubtar. Votar en blanc el pot beneficiar, però votar un partit polític sense ple convenciment em farà sentir estafada durant els propers quatre anys. I ja m'hi he sentit durant aquesta legislatura...

Hi ha tres partits que per ideologia ja ni em plantejo, ni ara ni fa quatre anys: Ciutadans, PP i CiU. Tampoc els flamants partits de Montserrat Nebrera o Josep Anglada, per descomptat! A més, no votaria mai a Catalunya un partit que no és català, i matiso, que ja m’han penjat el telèfon alguna vegada en dir això. Per mi el PSC no serà un partit català fins al dia que no tingui representació pròpia al Congrés dels Diputats. Per altra banda, ERC m’ha decepcionat molt, moltíssim, i no tornaré a votar-los com vaig fer fa quatre anys; i la gent d’Iniciativa tenen un discurs tan descafeïnat, tan de Capità enciam... Podria votar en Laporta o Reagrupament, sí, però tenint en compte que dos partits que han nascut amb el mateix objectiu no han estat capaços d’unir forces per anar junts al Parlament, em fa pensar que el que de debò els interessa és la cadira.

Davant d’aquest panorama, no tinc gaires més opcions. O voto a un partit que segur que no aconseguirà tenir representació parlamentària o voto en blanc. En fi, si el vot en blanc representés realment que hi ha escons en blanc al Parlament no tindria aquest maldecap. Perquè sincerament, el partit que es fa dir Escons en blanc, no sé si creure-me’l.

30.8.10

Notícies d'estiu

Barcelona ha començat a recuperar la seva activitat. Han tornat els cotxes a la Diagonal, les presses al carrer i els usuaris al bus. Fins i tot les cues al supermercat! Dimats que ve arranca el nou curs escolar i els ciutadans han començat a deixar les cases de la Costa Brava, el Maresme o el litoral tarragoní per incorporar-se de nou a la feina. El primer dia de feina és com el primer dia d’escola. No es fan dibuixos ni redaccions sobre l’estiu, però tampoc es treballa gaire. Es comenten els viatges amb els companys de feina, s’ensenya el color bru de la pell i s’explica com ha costat despertar-se a les 6 del matí quan ha sonat el primer ring. El síndrome post-vacacional, preocupacions d’adults. I és que ja gairebé és setembre, sinònim de tornar a començar.

La traca final de l’estiu ha estat, però, la calor dels últims dies. Avui encara sentia explicar com s’enganxava la roba, com molestava l’aire calent que corria, o la sensació de cansament constant, com si es tractés d’una competició. Ha estat notícia, sí. L’informació d’obertura de tots els mitjans digitals que vaig consultar divendres. De fet el mateix divendres a la nit en vaig fer la notícia pel 3/24. Reconec que els termòmetres de bona part de les estacions meteorològiques de Catalunya van assolir temperatures rècord, però el clima de Catalunya preveu que a l’estiu ha de fer calor i a l’hivern ha de fer fred –això ho estudiaran molts escolars a partir de dimarts– i en canvi cada any és notícia que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu. La notícia no hauria de ser que passés just al contrari?, que haguéssim de guardar els abrics per Nadal i treure'ls al mes d'agost?

La notícia podria tenir una lectura entre línies. A l'estiu, sobretot a l'agost, el món es para. Tanquen les empreses, públiques i privades, els polítics emigren i es relaxen per agafar forces pel nou curs polític (aquest any amb més raó, la campanya electoral, que ja fa temps que ha començat, s'espera dura), i els mitjans es queden sense gaire més informacions que els ja típics successos d'estiu. Incendis, inundacions; i també festes majors, calor. En definitiva, successos i informacions de societat i de proximitat amb la població. Notícies fàcils de païr estirat al costat del mar. Tot i això és veritat que alguns dels esdeveniments més importants de la història han tingut lloc a l'estiu.

23.8.10

“Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”

Fa només uns minuts que el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha confirmat l’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta, els dos cooperants catalans segrestats fa nou mesos per la branca d'Al-Qaeda al Magreb Islàmic. El pronunciament del Govern era l’anunci més esperat des d’ahir a la tarda, quan les agències àrabs van informar de la fi del segrest més llarg de la història a la zona del Sahel. 9 mesos, 268 dies de captiveri. Tan sols fa dues setmanes que Pascual i Vilalta havien superat el malaguanyat rècord.

Roque Pascual i Albert Vilalta van ser segrestats al 29 de novembre de l’any passat a Mauritània, quan participaven en la caravana solidària que portava ajuda humanitària a l’Àfrica. Els terroristes van assaltar el tot terreny en el que viatjaven, l’últim de la caravana. Amb ells també hi anava Alícia Gámez, alliberada el passat 10 de març. Fa uns dies que es preveia que el final del segrest podia ser imminent. Fins i tot hi havia rumors que la notícia es podria donar aquest cap de setmana. Com si es tractés de la imminent mort del Papa de Roma o altres personalitats –és sabut que els mitjans sovint preparen biografies per no trobar-se desprevinguts–, la cronologia de l’extens segrest esperava ansiós el seu debut a la nevera de notícies de molts mitjans informatius catalans. Ahir a la tarda, just quan vaig arribar a casa i vaig posar el 3/24 després d’un matí tranquil a la redacció: “Última Hora: Roque Pascual i Albert Vilalta han estat alliberats”, i les informacions preparades van debutar. ‘Ja podia haver fet torn de tarda’, vaig pensar, però em vaig alegrar. En el fons això era el menys important.

Des d’aleshores i fins ara la prudència ha estat el denominador comú. Calia evitar cap revers inesperat. Amics, familiars, membres de l’ONG Barcelona Acció Solidària, periodistes i la societat catalana en general, esperaven la confirmació del Govern amb els nervis a flor de pell. Finalment ha arribat, i els seus companys de l'ONG per fin han pogut obrir les ampolles de cava. Roque Pascual i Albert Vilalta ja es troben en zona segura, i l’avió que avui mateix els portarà de nou a casa ja vola cap al Magreb. S’ha acabat el seu malson.

Ara, però, molta gent es pregunta si el Govern ha pagat el rescat. Sobretot després de l'execució del cooperant francès en mans d'una altra branca d'AQMI fa poques setmanes. Tot i que els segrestadors no han fet mai públiques les condicions del rescat de Pascual i Vialalta, alguns mitjans van apuntar ja fa temps –recordo que vaig redactar aquesta notícia quan estava a eldebat.cat– que els raptors haurien demanat l’excarceració de presos islamistes i una gran quantitat econòmica de diners. 5.000 de dòllars, es deia. El Govern tampoc ha estat gaire explícit. Anunciaven que negociaven, que treballaven, però sense detalls. La setmana passada Mauritània extradia Omar Saharaoui, suposat cervell del segrest, a Mali. S'apunta que podria haver estat la clau. De fet va ser aleshores quan els rumors d’un possible intercanvi de presoners va fer preveure que l'alliberament de Pascual i Vilalta podia ser cosa de dies. Així ha estat. El que no se sap, ni es confirmarà mai –de fet crec que és millor que no se sàpiga–, és si el Govern ha pagat el rescat.

Al llarg d'aquestes quasi 24 hores, he pogut llegir i comparar la notícia publicada a diversos mitjans d'internet. També els comentaris dels seus lectors. Alguns, alegres, donen la benvinguda als cooperants; altres, crítics, jutgen al Govern donant per fet que el rescat s'ha pagat, i titllen als cooperants d'snobs. És molt fàcil fer de profeta del passat, de criticar tots en sabem, però potser tenen raó. Des de fa uns anys s'ha instal·lat una nova moda entre els pijos barcelonins: canviar les seves vacances d'estiu a la casa de la Costa Brava per penjar-se la medalla de la solidaritat viatjant a l'Àfrica, l'Índia o a sud-amèrica. Roque Pascual és el director d'una empresa constructora, Albert Vilalta dels Túnels del Cadí, i a la mateixa caravana de Barcelona Acció Solidària hi viatjava la dona de l'alcade Hereu, entre d'altres. La tendència sembla una mica hipòcrita, però de fet potser ells són els que més s'ho poden permetre. Paradoxal, però és així.

Però quedem-nos amb el titular: “Roque Pascual i Albert Vilalta són lliures”. Happy End. Per fi un titular alegre. Potser per això som molts els periodistes que ahir a la tarda ens hagués agradat estar a la redacció per viure aquell frenetisme periodístic que tant ens omple i tanta energia ens dóna. Com a mínim a mi. Tot arribarà.

29.7.10

La informació a les xarxes socials

Passi el que passi, tothom se’n fa ressò a la xarxa. Ja sigui amb voluntat informativa o amb ganes de demostrar el que ets, el Facebook –la xarxa que jo conec– s’ha convertit ja en un mitjà d'informació més. El passat 10J, la meva pàgina d’inici a la xarxa tenia un comú denominador: la històrica manifestació en contra de la sentència del TC a l’Estatut català. Alguns explicaven la seva experiència al Passeig de Gràcia, la Gran Via o la plaça Tetuan, altres exposaven les raons per no assistir-hi, i molts compartien links informatius de diversos mitjans digitals catalans, nacionals i internacionals. Informaven. També fotos i vídeos del youtube. Partidaris de la manifestació o no, tothom aprofitava l'eina de la xarxa per declarar els seus principis i deixar clara la seva posició.

El mateix va passar un dia després, quan la Roja va guanyar el mundial de Sud-Àfrica. Hi ha qui, com si s’hagués d’excusar, donava explicacions per haver-se manifestat dues vegades en un mateix cap de setmana. No calien, ja deia fa uns dies en aquest mateix blog que intentar posar naps i cols en un mateix cistell com han fet molts, molts, no és més que demagògia. Altres, en canvi, senzillament mostraven la seva alegria i efusivitat. Encara avui, setmanes després, la segueixen mostrant. També n’hi havia que, escombrant cap a casa, no s’alegraven per la victòria de la selecció sinó que destacaven el rol dels catalans i culés en el triomf. Fins i tot alguns mostraven indiferència o demanaven aixopluc per no haver de sentir els clàxons i petards de les celebracions. En definitiva, aquell cap de setmana el Facebook es va convertir en la principal plataforma social per demostrar i deixar clar a tothom quina era la seva posició. No fos cas que et posin a un sac al qual no pertanys, és clar.

La història es va tornar a repetir ahir després que la sobirania del Parlament català aprovés la Iniciativa Legislativa Popular que reclamava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Pocs minuts després de la votació parlamentària, la pàgina d’inici del meu Facebook es va omplir de comentaris i enllaços diversos. Amics celebrant l’abolició amb el crit taurí d’“oléeee”, altres bromejant amb cançons de temàtica taurina, i molts penjant i comentant links de les reaccions polítiques. I és que si el tema ja és polèmic per se, el fet que, com sempre, s’hagi polititzat, ha causat estralls. Ara resulta que els populars –qui si no?– volen portar la iniciativa al Congrés per invalidar la decisió de la cambra catalana. Consideren que l’abolició de les corrides a Catalunya és una nova forma d’enfrontament amb Espanya. Potser són ells els qui, entossudits en polititzar les coses –siguin quines siguin– i insistint sempre sobre la mateixa qüestió, estan provocant aquesta secessió entre Catalunya i Espanya. Com a mínim entre catalans i espanyols. Primer van recusar l’Estatut de Catalunya al TC sense acceptar el que el poble català havia refrendat, i ara volen portar al Congrés una decisió que no té, o no hauria de tenir, res a veure amb la política. Una prohibició que, recordo, fa anys també va decidir Canàries sense que allò generés tanta controvèrsia. És clar, la història canària no és la història de Catalunya. Potser per això ahir hi havia tants mitjans estrangers acreditats al Parlament. I és que el debat sobre l’aboliació de “la fiesta” ha causat una gran expectació internacional. De fet, alguns dels meus amics del Facebook es van dedicar a penjar la versió dels periodistes estrangers que ahir es van desplaçar fins a Barcelona per cobrir el debat. Interessant.

8.7.10

Cap de setmana de manifestacions contradictòries

La casualitat, o el pop Paul, ha fet coincidir la manifestació contra la sentència de l’Estatut i la primera final de la selecció espanyola en un mundial de futbol en un mateix cap setmana. Així, dissabte a la tarda aniré amb la família a la manifestació amb una senyera a les mans i darrera la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim” d’Òmnium Cultural, que tanta cua ha portat aquesta setmana –realment polítics i institucions han fet el ridícul i de retruc ens han ridiculitzat a tots–; però diumenge al vespre miraré amb els amics la final del Mundial de Sud-Àfrica entre Espanya i Holanda. Podria mentir –com segur que molts faran– i dir que miraré el partit per no sentir-me exclosa de les converses, però no ho faré. El miraré perquè m’agrada el futbol i m’agraden les reunions que els partits de futbol com aquests comporten. Haig de reconèixer, però, que no sé si miraria els partits de la Roja si ara fos la meitat d’independentista que era quan era petita –sóc i em sento catalana, però quan et fas gran veus les coses d’una manera diferent–, ni tampoc si el Barça no fos la columna vertebral d’aquest equip. Una percepció que crec que es pot generalitzar. I és que avui tots els mitjans d'arreu, esportius i generalistes, es rendeixen al joc de la selecció espanyola i la comparen amb el Barça d'en Pep. Fins i tot la caverna mediàtica de Madrid se n’ha fet ressò avui amb articles i titulars com el “Visca España” del diari esportiu As. També les xarxes socials n'han fet referència. Entre moltes altres coses, avui llegia al Facebook que la selecció espanyola d’aquest mundial és el Barça que juga amb l’Iker Casillas com a convidat d’honor.

I és que els titulars Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Pedro, Busquets i Villa, jugadors del Barça que porto al cor –tot i que encara no hem tingut l’oportunitat de veure a Villa jugant de blaugrana–, poden fer història diumenge i convertir-se en campions del món. De fet poden marcar ells el gol de la final, com han fet fins ara. Si guanyen no ho celebraré com celebro les victòries del Barça, si perden tampoc ploraré ni em lamentaré, però el partit el gaudiré.

Està clar que diumenge no seré la única catalana que s’asseurà al sofà, cervesa en mà, per veure el partit. La semifinal del Mundial entre Espanya i Alemania va rebentar ahir les audiències a Catalunya: 69,2% de share i 1.970.000 espectadors. I és que encara que sovint tenim la tendència d’unir la visceralitat futbolística amb la racionalitat política i ideològica, millor no fer demagògia i intentar posar naps i cols al mateix cistell sinó gaudir del moment.

29.10.09

Màster en corrupció

Jo que creia que la política local era la més genuïna i la més important per la seva proximitat amb la població. Jo que admirava als polítics locals, ara em comença a caure el mite. Avui dubto de l’alcalde d’aquí i del d’allà, sobretot d’aquell altre alcalde de costa que porta anys i panys amb la vara a les mans. Ho sento senyor Montilla, però jo també estic perdent la confiança amb les institucions que vostè demana que mantinguem. Només una se’n salva avui: l’Ajuntament de L’Escala. Només confio en l’ajuntament del meu poble, en el meu ajuntament. Però hi confio avui perquè el conec, perquè sé com treballen, perquè sé que és l’ajuntament dels escalencs. Espero que no em decepcionin -dubto que ho facin-. També és veritat, però, que posaria la mà al foc –i crec que no em cremaria- que no confiaria tan plenament en el consistori escalenc si governessin uns altres, si encara pilotegessin els d’abans. Míriam dixit.

“Cas Pretòria: el jutge Garzón hi veu delictes de suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capital”, resa l’avantítol de la notícia de la setmana a eldebat.cat. I són delictes que, desafortunadament, ja comencen a ser-nos familiars. No obstant avui m’aturo en la lectura i hi penso. Tràfic d’influències?, blanqueig de diners? Com? No entenc com es porten a terme aquests delictes. Els conec, com no conèixer-los a aquestes alçades, però no els entenc.

Digueu-me tonta, digueu-me innocent, digueu-me incrèdula, però repeteixo: no entenc el quid d'aquests delictes. Serà perquè sóc de sang innocent? Però bé, tal i com van les coses crec que al final, gràcies als nostres mestres del cas Gürtel, Pretòria i Millet -per citar-ne alguns- no només els entendré sinó que tots plegats acabarem tenint un Màster en corrupció, això sí, de pràctiques voluntàries.

16.9.09

Fa falta tot un poble per ensenyar un infant

Aquesta setmana ha començat puntualment el nou curs escolar. Dilluns, quan anava cap al gimnàs -una escola de Barcelona que es converteix en un centre de fitness un cop acabades les classes-, em vaig trobar les mares i pares a la porta del centre. Esperaven els seus fills i filles amb el berenar a una mà i el paraigües a un altre, i em vaig recordar d'aquells anys a Les Escolàpies.

Des de mitjans del mes d'agost, abans fins i tot de marxar de vacances, la Laia i jo ja ho teníem tot preparat: els llibres, la motxilla (amb la seva carpeta, el seu estoig, la goma, el llapis, el regle, etc. tot de conjunt!), fins i tot la bata o el xandall de gimnàs. Però tot i tenir-ho tot apunt, el primer dia de 'cole' sempre arribàvem tard. Era l'únic dia de l'any que ens acompanyava la mare i no el pare, i cada any amb la Laia ho recordem. Això sí, tal i com passava dilluns a les portes de l'IPSI, tots dos ens esperaven puntuals a les cinc de la tarda.

Avui, coincidint amb l'inici de curs, vull recuperar un reportatge de premsa escrit per l'assignatura de Periodisme de Fonts el passat mes de març. Es tracta d'un reportatge sobre el nou calendari escolar que fa un temps va proposar el Departament d'Educació. Una mesura que està previst aplicar a partir del curs vinent. De moment avui tothom parla de la introducció dels ordinadors portàtils a les aules.


Míriam Gifre/BARCELONA.- ‘Saps quina és la meva assignatura preferida?’, em pregunta retòricament Mar Roura mentre remena dins de la seva motxilla nova de la Kitty, ‘socials’, respon ella mateixa tot traient el llibre de ciències socials de la bossa. La Mar té 9 anys i estudia quart de primària al CEIP Empúries de L’Escala, a l’Alt Empordà, ella només és un exemple dels milers de col·legials catalans que en cursos propers es veuran afectats pel nou calendari escolar proposat pel Departament d’Educació.
La proposta preveu avançar una setmana l’inici de les classes al mes de setembre, incloure una setmana de vacances al mes de febrer –que s’ajustaria d’acord amb la Setmana Santa, que varia cada any-, i eliminar la jornada intensiva del mes de juny. Però la nova proposta educativa del Conseller Ernest Maragall no es pot entendre només des de l’ensenyament ja que són molts els aspectes que pivoten al voltant de l’escola. En aquest sentit, el canvi ‘segurament va més enllà del món educatiu perquè afecta a la dinàmica de les famílies’, assegura Assumpció Bover, directora del nou CEIP Esculapi de L’Escala.

I és que l’educació afecta a tota la societat, i per això, ‘el tema de la conciliació de la vida escolar i familiar és bàsic’ diu el regidor d’Educació de l’ajuntament de L’Escala i inspector d’ensenyament dels Serveis Territorials de Girona Josep Gifre. Una opinió que també comparteix la presidenta de la delegació de Girona de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya Imma Fuyà, qui considera que caldrà introduir canvis en l’organització de l’administració, dels docents i de les famílies, però sobretot convindrà inserir-ne en el sector empresarial i laboral. ‘Perquè la conciliació de la vida laboral i familiar té molt a veure amb l’horari laboral’, opina Fuyà.
Tot i això, el més important és l’educació de l’alumnat. De fet, aquesta és la premissa per la qual el Departament d’Educació ha tirat endavant la proposta del nou calendari. Un canvi que, segons la Conselleria, s’ha pensat a favor de la qualitat de formació dels alumnes. Però per Joaquim Bosch, director de l’IES Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ‘aquest fet puntual no suposarà gaire res en la formació de l’alumne’; i és que Bosch dubta que es pugui trobar un indicador fiable que clarifiqui la influència d’aquest canvi de calendari en els resultats acadèmics. De totes maneres, ‘l’educació dels infants’, diu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Josep Maria Garcia, ‘és quelcom que s’ha de contemplar també a través de les pauses i intermitències que s’han d’aplicar’. És a dir, hi ha d’haver períodes per a l’estudi, però també per al descans, i aquests han de ser ‘graduals’, considera Garcia. Precisament els experts en pedagogia solen convenir en aquesta bondat de combinar períodes de descans i de treball més curts, tot i que deixant, com el nou calendari escolar proposa, un temps més llarg a l’estiu.

No obstant, aquesta pausa lectiva dels alumnes, ‘que respon a una corrent d’escolarització europeista’, segons concreta la companya de Garcia i Gifre als SSTT de Girona Neus Serra, no coincideix amb el període de vacances dels seus pares, fet que ha propiciat discrepàncies entre els col·lectius afectats ja que suposa una nova planificació per al conjunt de la societat.
Un pal a la roda, aquesta falta de coincidència festiva, i una qüestió a resoldre que, segons la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya Dolors Vallejo, ‘no tenim notícia de que s’hagin intentat aquests passos a través de cap canal institucional’. I és que per Vallejo, el benestar de l’alumnat és raó suficient per a plantejar el canvi, però ‘si la mesura s’implementa sense les condicions necessàries, pot ser que el que guanyem per un cantó ho perdem per l’altre’, afegeix. Per això, diu la presidenta de la FaPaC a les comarques Gironines Imma Fuyà, ‘cal un debat de tots els agents implicats dins i fora de l’escola per acordar la modificació del temps escolar i laboral de forma que sigui conciliable’.
De totes maneres, el Departament d’Educació ha anunciat que oferirà convocatòries incloent activitats d’Escoles Obertes la setmana festiva del mes de febrer; unes convocatòries que requereixen monitors de lleure educatiu, majoritàriament en edat universitària. ‘El febrer és un mes complicat perquè els estudiants universitaris estem d’exàmens’, diu el monitor de lleure de l’empresa Serveis d’Esplai Sergi Giménez, qui compagina la feina de monitor al CEIP Orlendai de Barcelona amb els estudis de Filosofia. ‘S’hauria de veure fins a quin punt les dues coses són compatibles i, si no’, afegeix, ‘buscar un altre perfil de persones per omplir aquest buit de monitors no disponibles o pensar en altres tipus d’activitats’. I és que la conciliació familiar durant setmana no lectiva del mes de febrer és ‘la principal causa del retard en l’aplicació de la mesura’, diu Joaquim Bosch, qui precisament va formar part del Consell Escolar de Catalunya que al 2005 va proposar avançar tres dies l’inici del curs –del 15 al 12 de setembre-.
Precisament el Consell Escolar de Catalunya, és a dir, l’organisme superior de consulta i participació de l’ensenyament no universitari dins l’àmbit de la Generalitat, ha aprovat la iniciativa de la Conselleria d’Educació, però alhora ha proposat que s’apliqui a partir del curs 2010-2011. ‘Segurament, fer-ho de cara al curs vinent seria massa precipitat perquè hem de tenir present que això afecta a la societat en general’, opina l’inspector d’ensenyament Josep Maria Garcia. Una opinió, la de Garcia, que novament es relaciona amb els costums i les tradicions de la societat catalana que disseminen els dies festius al llarg de l’any segons un calendari religiós. ‘La dependència de les festes religioses impedeix distribuir els dies lectius de manera equilibrada’ critica l’inspectora d’Ensenyament Neus Serra, ‘i no ajuda a regular de forma efectiva el calendari’, s’afegeix a la crítica Imma Fuyà des de la FaPaC. Cal tenir en compte que la reacció normal a qualsevol canvi d’status quo és la discussió i la por, però amb diàleg i cerca de solucions poc a poc s’accepten els canvis. S’haurà de veure.

No obstant, la qualitat de la formació a Catalunya no depèn només del calendari escolar sinó que aquest tant sols pot ser-ne una petita aportació. És per això que la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya Dolors Vallejo considera que aquest anunci és un ‘element de distracció per evitar afrontar els problemes greus de l’educació’. Perquè de fet, l’anunci del nou calendari escolar coincideix amb una conjuntura del moment educatiu actual poc favorable: el debat parlamentari per la Llei de l’Ensenyament de Catalunya (LEC), la convocatòria d’una vaga de mestres pel 19 de març signada per tots els sindicats, etc. En definitiva, la llenya ja està al foc, i per tant, ‘hi ha altres temes que caldria resoldre abans’, creu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Pep Gifre, perquè ‘la clau no està en el calendari, el calendari només és una passa més’, afegeix. Una opinió que també comparteixen els seus companys dels Serveis Territorials Josep Maria Garcia i Neus Serra: ‘la qualitat de la formació respon a un bon nombre de factors, i el calendari escolar només pot ser-ne una petita aportació’, diu Serra; ‘però es tracta de fer una lectura en profunditat i cercar en què podem canviar per millorar’, afegeix Garcia.

L’Educació és necessària per fer Catalunya, per fer cultura, per crear talent, per fer progrés, per fer economia, etc. De fet, aquest és el discurs que en aquests moments de crisi econòmica es repeteix tant des de l’administració com des dels mitjans de comunicació. Però cal tenir en compte que l’educació sobretot és un dret de cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i per tant, la clau de tot plegat rau en el mateix alumnat.

28.5.09

Diada de Sant Pep

Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!

I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.

En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.

I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.

11.5.09

Taller.doc especial Sant Jordi

Una rosa, un llibre, una parella que passeja feliç, una altra que potser es baralla i una altra que es casa. Nens que regalen tímids una rosa vermella a aquella nena de la seva classe que tant els agrada, un altre que llegeix nerviós un poema als jocs forals de l'escola. Turistes que descobreixen la diada per primera vegada -aquest és el meu, Oh la-là!-, escriptors (i aprenents d'escriptors) que firmen llibres i lectors que esperen impacients la seva dedicatòria; polítics que xuquen melindros a la xocolata, i roses de tots colors que cride l'atenció als transeünts. Gent amunt i avall, la festa de la primavera, la festa del carrer i, sobretot, moltes mirades. La teva, la seva, la d'ella i la d'ell, la de l'altre, la meva...

DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.

http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi

Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!

8.3.09

Diferències culturals

La immigració és perjudicial o el contacte cultural és enriquidor?

‘El contacte directe amb diferents cultures és molt enriquidor i sovint ens dóna moments gratificants’, afirma Carles López, director de l’Àrea Bàsica de Salut de Salt. Salt, al Gironès, és un dels municipis catalans amb més població immigrant; provinents de països subsaharians, sud-americans o bàltics, són molts els nouvinguts que han trobat a la ciutat de Salt aquella oportunitat que buscaven. Però segons el membre del Comitè Executiu del grup polític Plataforma X Catalunya Víctor González, ‘la concentració massiva d’immigrants crea guetos, nuclis de delinqüència, fa la convivència més difícil i obliga als catalans a marxar a llocs més tranquils’. I és que segons PxC, la immigració que pateix Catalunya és ‘perjudicial perquè suposa una competència a la gent autòctona tant pel que fa a prestacions, feina o serveis’.


‘Molta més gent en molt poc temps ha creat un augment de la saturació dels serveis sanitaris’, assegura amb contundència Víctor González. Però si s’avalua de manera global, s’evidencia que els nouvinguts no són més consumidors del sistema sanitari sinó que en fan un ús diferent. I és que segons Carles López, ‘aquest col·lectiu acostuma a freqüentar els serveis d’urgències per adaptar-se millor als seus horaris laborals’. A més a més, segons el director de l’ABS de Salt, ‘molts immigrants són hereus d’una cultura de supervivència on les malalties sense clares manifestacions objectives són difícils d’entendre’, fet pel qual sovint recorren als serveis d’urgències. Un ús dels serveis sanitaris que, segons el membre del Comitè Executiu de PXC, ‘crearà un dèficit difícil de superar perquè aquests nouvinguts no cotitzen a la seguretat social’. Però ‘ajudar en aquestes situacions és una qüestió simplement humanitària’, diu López. I és que des de l’ABS de Salt tots els pacients, provinguin d’on provinguin, són persones. No obstant, Carles López també destaca que la diferència cultural sovint els fa viure situacions sorprenents com per exemple que ‘encara en ple segle XXI acudeixen a les nostres consultes noies que ens demanen el certificat de virginitat per poder-se casar’, explica. I precisament són aquestes anècdotes culturals les que des de Plataforma x Catalunya fan servir com a bandera quan titllen als nouvinguts de ‘no voler adaptar-se als nostres usos i costums’.

22.2.08

Continua la campanya electoral

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral. I dic oficialment perquè en realitat portem quatre anys –mínims- de campanya nonstop. No només perquè durant aquest període hem dit el ‘sí’ a l’Estatut d’Autonomia, ni tampoc perquè hem estat cridats a les urnes de Catalunya i també hem exercitat el nostre dret –i deure- a vot com a ciutadans del nostre poble més recentment. Sinó perquè des de que ZP va accedir a la Presidència de l’Estat ara fa quatre anys, els actes de propaganda política no han cessat. Retrets i opinions d’uns i d’altres que avui ja són promeses electorals, actes públics convertits en mítings, sessions al Congrés dels Diputats que en realitat semblen debats televisius, declaracions que són premisses de programa, etc. I tot això unit a un ambient de crispació i insatisfacció política, als consecutius problemes de rodalies i l’AVE, al terrorisme d’ETA, els boicots o els diferents fets socials...

Però també parlem d’una campanya cada vegada més americanitzada, no només per la llargada d’aquesta, sinó també per la mediatitis que pateixen els polítics, o millor dit, per la multicanalització dels electoralismes. I és que potser serà aquesta, la convergència de canals, la raó d’una cartells electorals –sobretot els dels dos grans partits, perquè encara que alguns no ho vulguin reconèixer aquests són uns comicis de bipartidisme- totalment sobris i austers; un blau i l’altre vermell, sí, fàcils d’identificar, però poc més enllà d’això. I és que si campanyes anteriors han estat marcades pels vídeos i els DVD’s, la gallineta dels ous d’or dels últims temps no és cap altra que Internet. Muntatges de tot tipus: coorporatius o particulars, públics o privats, penjats al Youtube, pàgines web cada vegada més dinàmiques i, sobretot, el fenòmen de les eleccions americanes, sobretot pel que fa al seu bàndol demòcrata: el Facebook. Avui sembla que cap polític no és ningú si no té un ‘group to join’ en el portal Facebook com el grup Zapatero2008, o un espai de campanya per adquirir supporters com el de Joan Herrera. Però qui més enllà ha arribat en el seu intent d’aproximar-se als joves no ha estat altre que Mariano Rajoy, amb el seu propi espai ‘personal’ -entre cometes, és clar-. I és que en coses de campanya electoral sembla que ja no existeixen límits, tampoc límits d’amistat. És així com Rajoy i jo ens relacionem via Facebook, fins al punt que fa unes setmanes el mateix Mariano, ell va firmar només amb el seu nom de pila, em va desitjar un feliç aniversari ‘y que cumplas muchos mas’. Però és que la meva inquietud electoral per poder conèixer aquest múltiplex actual de campanya em va temptar de fer-me’n friend; com també supporter d’Obama, Hillary o Herrera i membre del grup Zapatero2008.

I ja són les 12 de la nit, comença oficialment la campanya electoral; o millor dit, comença el compte enrere per la jornada electoral i el repte en contra de l'abtesnció. O encara millor: continua la campanya electoral. I avui, seguint amb la protesta dels professionals de la informació, jo tampoc firmaré aquesta breu i personal crònica.

14.10.07

Entrevista a Marina Geli, Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya

Fa uns mesos vaig entrevistar a la Consellera de Salut i he pensat que la meva primera entrevista no es podia quedar en un calaix. Aquí la teniu.

‘Necessitem trobar un pacte amb l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està’

Míriam Gifre Sala/L’ESCALA. No té cap hàbit tòxic i ni tan sols va beure cava per celebrar que era nombrada Consellera de Salut. No s’ha hagut d’estirar mai al llit d’un quiròfan i només l’han anestesiat per donar a llum als seus dos fills. Tampoc ha hagut de seguir mai cap tractament mèdic de manera crònica i l’únic medicament que es pren és un complement de ferro; això si, només de tant en tant, quan la densitat de la seva agenda l’obliga. Abans, però, es perdria vora el mar Mediterrani, la millor medicina, i acompanyaria la seva recuperació amb bona poesia. No té cap al·lèrgia que es pugui tractar i curar, Marina Geli només esternuda davant d’aquella gent que no té il·lusions, perquè la il·lusió és per a ella el més admirable de les persones.

1.- Quin diagnòstic fem a la Catalunya d’avui?
Un diagnòstic optimista però a una Catalunya que no confia suficientment en ella mateixa.

2.- De què vacunaria la societat catalana?
D’individualisme. A vegades ens mirem excessivament el melic i no veiem que si anéssim tots junts tindríem més possibilitats.

3.- I la salut catalana, quina malaltia té?
L’adaptació a canvis molt importants. A canvis de població, a canvis demogràfics d’envelliment i a canvis cada vegada més exigents amb un sistema sanitari de tal innovació que fa que es necessiti adaptar.

4.- Vostè va entrar en política al 1984 com a regidora de l‘Ajuntament de Sant Gregori en qualitat d’independent dins la llista del PSC. L’any 1996 se’n va fer militant. Tenint en compte la seva trajectòria, com creu que ha evolucionat l’activitat política a Catalunya?
Ha millorat de manera extraordinària. Jo vaig començar molt aviat a l’Ajuntament i precisament el pes dels ajuntaments és el que ha canviat més en aquest país. Parlem molt de la Generalitat, a qui l’autogovern li ha permès tenir moltes més possibilitats, però també hi ha hagut una transformació extraordinària dels nostres municipis. Hem evolucionat a bé, però encara necessitem trobar un pacte amb la resta de l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està. Els catalans tenen un sentiment molt fort de voluntat d’autogovern, i potser això és el que ha fet que el pes de la política catalana hagi estat una mica submergit i minimitzat pel gran pes de la política espanyola. Sobretot des de l’Aznar i l’últim Govern del PP la confrontació que s’intenta que existeixi entre Catalunya i la resta d’Espanya ha planat molt sobre la política catalana.

5.- El 2005 el seu Departament va iniciar un Pla Director d’Immigració per conèixer millor l’ús que els immigrants fan de la Salut. Com afecta la immigració a l’assistència sanitària?
D’una manera extraordinàriament important. Primer perquè Catalunya ha crescut pràcticament un milió el nombre de persones en els últims 10-12 anys i, per tant, ja només té impacte per l’augment de població. Segon és evident que són gent jove i amb bona salut, però que tenen fills i per tant en alguns camps són demandants del sistema sanitari. A més, tenint en compte que venen de països pobres on no hi ha un sistema sanitari estructurat, la possibilitat d’un sistema d’accés lliure i gratuït que es paga a través d’impostos és impensable per a ells. A més a més Catalunya és el lloc d’Espanya amb més diversitat de nacionalitats i això vol dir que també hi ha un problema d’acollida, d’idioma i d’elements culturals diferencials que no podem negar. Evidentment que afecta i ens hi hem d’adaptar.
- I l’envelliment de la població?
L’envelliment és l’altre gran debat. Tenim un sistema sanitari molt pensat per malalts aguts i en canvi ara la major part de persones que ingressen a un hospital o van a un centre de salut són gent gran i amb moltes patologies cròniques. L’activitat quirúrgica ha crescut exponencialment en base a l’envelliment i això comporta una necessitat d’adaptació i millores del sistema sanitari. També és veritat que el sistema sanitari ha suplert amb dificultat unes mancances de qüestions que altres estats europeus tenen molt millor resoltes, perquè el sistema sanitari ha fet de substitut de les febleses dels serveis socials. Això fa que el sistema necessiti una universalització dels serveis de suport a les famílies, que és el que ara començarà a caminar lentament amb la llei de Dependència.

6.- Parlant dels altres estats europeus, quin sistema mira Catalunya?
Catalunya ve de la tradició dels països socialdemòcrates però adaptada al nostre context. Nosaltres ens emmirallem en els models sociosanitaris dels països nòrdics i també del Regne Unit, que és la cultura que vam copiar fa molts anys. Un sistema nacional de salut i un sistema privat complementari d’assegurança de salut, però amb els ingredients de la diversitat que té el model sanitari de Catalunya.

7.- Catalunya és capdavantera en molts aspectes, però encara ens falten infrastructures i també metges. La solució és que vinguin doctors estrangers?
A curt termini no hi ha més perquè falten professionals. A llarg termini però, la solució no és només d’importació sinó de canvis interns del paper del metge i de les nostres universitats, i això és el que estem revisant en el Consell de la Professió Mèdica.

8.- Sembla que cada vegada hi ha més gent que es visita a consultes privades però a l’hora d’intervenir-se acudeixen a la sanitat pública, com ho explica això?
Perquè el punt feble més important del sistema públic és l’accessibilitat a determinades consultes. La gent sap molt bé que per una malaltia greu i urgent és millor el sistema públic, i en canvi per determinades consultes de diagnòstic o d’algunes qüestions que encara no estan prou consolidades, un 26% dels catalans tenen una assegurança de salut o van a la privada. Hem de coexistir amb aquest doble assegurament.

9.- Un altre hàbit dels catalans és la consulta al farmacèutic i, de fet, el Departament de Salut ha anunciat que compensarà les farmàcies per la seva funció d’assessoria. Què representa aquest hàbit?
Nosaltres estem a favor d’això i ho volem potenciar. El farmacèutic és un professional sanitari que pot assessorar perfectament al ciutadà amb elements d’autocura i fins i tot de medicaments que no necessiten prescripció mèdica.

10.- Angela Merkel a Alemanya i Michelle Bachelet a Xile, ara diuen que Hillary Clinton serà la primera presidenta dels Estats Units. Com a dona i política, com veu aquest moviment?
Jo crec que és un deute històric. Les dones han accedit al sistema universitari i estan més preparades; han entrat a l’espai públic, van escalant amb igualtat d’oportunitats en el camp de la política i ara comencen a arribar als primers llocs. Jo crec que seria extraordinari que Hillary Clinton fos la presidenta dels EUA, no només perquè sigui dona sinó perquè també evidenciaria una necessitat de canvi en un estat que, ens agradi o no, dirigeix el món. Crec que s’ha de donar confiança a l’accent que les dones porten a la política i en aquest cas seria un símbol extraordinari.

11.- El proper 27 de maig, són les eleccions municipals. Vostè és la primera secretària de la federació del PSC a les comarques gironines, com veu els propers comicis a Girona?
Crec que ens aniran bé i aspirem a governar a la Diputació. Per una banda tindrem més llistes socialistes o independents amb el suport del PSC i això vol dir que ja comencem a penetrar en llocs on no teníem presència. A més a més amb l’entrada d’una generació de candidats joves. Per altre costat no és només un tema quantitatiu sinó qualitatiu: crec que ens mantindrem a la majoria de llocs on ho hem fet bé i consolidarem alcaldies, també tenim candidatures guanyadores amb possibilitat de recuperar alcaldies o guanyar-ne de noves. Penso que ens aniran raonablement bé, tot i que també depèn dels pactes.

12.- Els immigrants amb papers han de poder votar?
Sí. Crec que això és un procés d’integració i d’absoluta normalització i negar-los el dret a vot és dir-los que no tinguin responsabilitats públiques. El vot és un deure ciutadà i una implicació diferent a la vida local i, per tant, haurien de votar.

13.- Durant un temps se la situava com a Ministra de Sanitat a Madrid. Si Zapatero torna a guanyar les eleccions generals del 2008 i se l’emporta, quina seria la primera consulta a fer a Espanya?
Això és una hipòtesi molt hipòtesi! Jo crec que, independentment del que pensi el PP, a Espanya s’ha d’anar cap a un model de govern d’Estat absolutament federal. Si cal canviar la Constitució, cal apostar clarament pel federalisme com ho han fet els suecs, els canadencs o els australians. Països on també valoren la diversitat i on han sabut trobar l’encaix entre el poder central i el poder autonòmic. Aquesta és la consulta, i segurament seria una gran oportunitat per trobar l’encaix del País Basc a Espanya.

14.- Parlant del País Basc, quina és la millor via a seguir per al procés de pau?
El diàleg. Un diàleg que vol negar el PP quan saben perfectament que és l’únic camí.

15.- Tornant a la seva activitat política, com descriuria els seus anys de consellera en l’era Maragall?
Crec que el President Maragall passarà a la història amb només 3 anys de president per situar on havia d’estar el nord de l’ambició de Catalunya. Ha passat molt desapercebut el que va fer el Govern de Maragall a dintre Catalunya i en canvi es van centrar les bases per a molts canvis profunds. S’ha vist com una cosa totalment convulsa, però el temps dirà que era absolutament necessari passar per aquesta etapa i situar el llistó molt alt.

16.- En què s’assemblen Pasqual Maragall i el President Montilla?
En que són líders, encara que lideren d’una manera diferent. El President Maragall necessita situar el debat de les idees més enllà, mentre que el President Montilla necessita situar el debat d’allò concret i explicar el que ja ha conquerit. Tots dos també han estat alcaldes de dues ciutats dures que han transformat de manera extraordinària i això se’ls nota molt.

17.- Com aconsegueix una Consellera conciliar la seva agenda política amb la vida familiar?
Malament. S’intenta fer el que es pot i aprofitar les hores que estàs a casa. Ara, amb les municipals, les agendes encara s’omplen més, però des del Departament intentem rendibilitzar molt el dia perquè no hi hagi activitat nocturna. Una altra cosa són els actes externs que no puc eludir.

18.- Vostè és metgessa internista especialitzada en malalties infeccioses i sobretot en la Sida. Com veu des de la Conselleria les investigacions en l’àmbit de la Sida?
Molt bé. Els medicaments per la gent que ja està infectada milloren i hem consolidat els dos grups de vacunes del Dr. Gatell i el Dr. Clotet per intentar contribuir a les investigacions. Però hem de reforçar la recerca en prevenció: hi ha una certa banalització de la Sida i hem d’evitar una relaxació de la gravetat de les malalties infeccioses, també cal adaptar-nos als nouvinguts, que tenen elements culturals molt diferents, i a més a més està creixent molt la prostitució de carrer i carretera.

19.- La medicina és una professió vocacional?
Sí, clarament. No ha de ser una vocació genètica sinó que es pot aprendre, però crec que hi ha d’haver un punt d’actituds personals i realment ho notes quan exerceixes.

20.- S’ha enfadat mai amb els mitjans de comunicació?
A mi em preocupa sobretot l’omissió i la jerarquització, perquè tenint en compte que la Salut és el que més li interessa a la gent, hauríem d’intentar treballar amb jerarquies diferents.

21.- Una curiositat, veu ‘Polònia’?
Sí, a vegades veig ‘Polònia’ i ric moltíssim, té un sentit de l’humor molt intel·ligent.
- S’hi troba a faltar?
Li vaig preguntar un dia a l’Escribano perquè no sortia a ‘Polònia’ perquè jo pensava que la meva caricatura era molt fàcil, i em va dir que ja ho havien pensat però que jo generava poca controvèrsia. Per la vaga em vaig veure en un esquetx i vaig riure molt però no m’hi trobo a faltar.

22.- Ha pensat en què farà quan s’acabi aquest cicle d’activitat política? Tornarà a exercir la medicina i a investigar?
Sí, no sé ben bé què faré però suposo que alguna cosa relacionada amb la meva professió mèdica. Quan vaig de visita als centres encara a vegades m’enyoro, és com si no hagués perdut mai aquest punt de bata blanca.

24.8.07

Un altre Vilopriu

A vegades em pregunto perquè estudio periodisme si a Comunicació Audiovisual ja em van ensenyar la narrativa de la ficció.

Ahir al vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la trobada socialista de Vilopriu. No hi anava acreditada com a premsa, encara no, però hi anava perquè la meva raó em deia que la trobada tindria un alt interès periodístic més enllà de la política. Així va ser.

No obstant avui llegeixo la premsa regional i catalana, veig les cròniques al 3/24 o a TV1 i tinc la sensació que els periodistes que les firmen no van assistir a la mateixa reunió que jo. Ni tan sols les cròniques d’ambient relaten la mateixa vesprada que jo vaig viure. És més, destaquen la importància a fets que allà van passar totalment desapercebuts. Què n’hi ha dels grans i aplaudits discursos que van fer consellers de la talla de Marina Geli o Antoni Castells, on queda el llarg parlament d’Obiols?; o és que només hi havia Maragall i Montilla a casa de De Puig? On queden les paraules sobre la potítica social i sobre el futur polític de Catalunya?, o és que allà només es van criticar els 23 anys de Govern convergent? Això és precisament el que creu avui la societat catalana, això i una suposada ‘maragallada’ que s’han afanyat a difondre.
Francament, em decepciona el camí que està agafant el periodisme d’aquest país. No em decepciona la política, ans el contrari, el que em decepciona és l’opinió pública que intenta crear l’opinió publicada. On em dec estar posant…

21.7.07

A casa meva Sirera s'escriu amb C

Ahir al migdia em vaig desconnectar de l’actualitat llegint a la news bar del 3/24 que el PPC li oferia la presidència del Partit a Alberto Fernández Díaz. En aquell moment ja ho trobava esparpèntic, però és clar, quina cosa del populars no troba esparpèntica una servidora?

Avui, quan m’he despertat, m’he trobat amb la cara de Daniel Sirera a la portada del diari. Petita, en forma de breu, a l’extrem inferior dret, però hi he anat a parar directament, passant per alt el titular sobre els impostos de matriculació i la imatge central d’en Txiki. ‘Daniel Sirera substitueix Piqué al capdavant del PP a Catalunya’.

Sirera, el mateix portaveu del PP al Parlament de Catalunya que fa uns mesos –en plena precampanya electoral pel 27M- va venir a la facultat a oferir-nos una roda de premsa; aquell qui ens va negar rotundament i reiterada que Ángel acebes i el PP mai havien dit, ni tan sols insinuat, que ETA estava darrera els atemptats de l’11M; el jove polític que intentava buscar la nostra complicitat amb un toc humanista per defugir millor les nostres preguntes; aquell convidat que es va discutir amb una companya badalonina sobre el vídeo del seu compatriota Xavier Garcia Albiol. Daniel, els clients sempre tenen la raó però si els convidats volen continuar gaudint de l’amabilitat dels amfitrions han de saber respectar-los.

D’acord, ara Daniel Sirera ha passat de ser un convidat a convertir-se en el nou compte d’Urgell de can PPC. No sé perquè, però em temo que el canvi Piqué-Sirera serà un canvi sense transició. Ell mateix ja ha anunciat que inicia una nova etapa ‘útil’ i exempta d’ismes; però de quina utilitat estem parlant?, a quins ismes es refereix?
Deixem passar el cap de setmana. Veiem-ho a partir de dilluns.

19.7.07

Ara et toca a tu, i a tu, i a tu...


Ja fa més de mig any de les eleccions autonòmiques de Catalunya, ja fa més de sis mesos queJosé Montilla és el President de la Generalitat de Catalunya; fins i tot ja fa més d'un mes que els catalans vam ser cridats a les urnes -per tercera vegada en un any, recordem-ho- per elegir l'alcalde del nostre poble o ciutat. No obstant, avui, en ple mes de juliol, bona part de les marquesines de bus de la Generalitat de l'Empordà encara ens criden a la participació en les eleccions del dia 1 de Novembre. Serà aquesta la causa de l'alta i comentada -comentadíssima- abstenció del passat 27M?

27.6.07

100 punts pel català!

Veig al TNVespre que el català és una de les 100 llengües més parlades del món. La número 88, per ser exactes, i me n’enorgulleixo enormement.

Surto al carrer, avui vaig sense el meu ipod nano a les orelles i em dedico a sentir (que no a escoltar) als altres. En un pas de zebra, una mare renya en castellà al seva filla i al meu supermercat habitual, la caixera m’informa del preu en castellà després del meu catalaníssim ‘bona tarda, només tinc això’. Llegeixo entre els blogs afins, gent de parla catalana sembla que es sent més còmoda escrivint en castellà, o potser és que en castellà es fan menys faltes? Me'n vaig de compres. Fent cua per pagar en una coneguda cadena de roba interior, una senyora se’m dirigeix en castellà: ‘eres la última?’. Ho sóc. Es posa darrera meu i comença a mantenir una conversa catalana amb la seva filla adolescent. Que faig cara a castellano-parlant potser? Ho dubto.

A Catalunya ens hem acostumant a dirigir-nos primer en catsellà als nostres co-habitants. Al bar, al súper, al metro, ‘bajas?’; sembla que les primeres interpel·lacions sempre són en castellà. Potser és que, com feia aquell, la gent parla en català en la intimitat. Però bé, el català és una de les 100 llengües més parlades del món. Orgullosa de fer-la servir cada dia.

28.5.07

Estanis alcalde!


Ahir va ser un dia especial, un diumenge familiar però diferent. Un diumenge polític però molt proper. Una jornada emotiva i reconfortant per totes bandes.
Des de bon matí a l’Escala es respirava un ambient de nervis, sobretot per part d’aquells que veien l’alcaldia perduda però no s'ho volien. Vora les meses electorals tots els comentaris vaticinaven el mateix, també les enquestes a peu d’urna; però ningú volia emocionar-se abans d’hora. Tothom tenia la confiança de que l’Estanis seria el nou alcalde de l’Escala, però desprès del gir en el recompte de fa quatre anys, tots semblàvem més prudents. Només ho semblàvem, perquè les ganes i la il·lusió ens portaven. Alguns donaven 6 regidors, altres 5, altres s’atrevien a dir el setè, la majoria absoluta.

A les 8 del vespre començava el recompte de vots, els nervis augmentaven, l’emoció també. Amb l’orella enganxada a la ràdio, els familiars, amics i simpatitzants escoltàvem els resultats. Mesa a mesa, l’eufòria augmentava, xifra a xifra i percentatge a percentatge, els socialistes guanyaven a en Guinart, Sí! Totes les taules menys una, i tan sols per tres vots, els mateixos que ens van faltar per a la majoria absoluta! (Però bé, els absolutismes mai són bons, quasi millor així...)

Finalment, després de tanta feina feta, de tan temps treballant-hi, de tantes hores i tantes idees, el poble de l’Escala sembla que s’ha assenyat. La política d’en Guinart també ens hi ha ajudat, ho hem de reconèixer, però quan un equip és bo, treballa i confia, quan un grup és proper i humà, quan una gent es desviu per fer de l’Escala una gran vil·la, la nostra gran vil·la, el poble ho nota, ho sent, ho veu i ho vol! Fins i tot la pluja que portava aguantant tot el dia va sortir llavors a celebrar-ho, no ens va pas aigualir la festa, també ara la pluja cau millor a l’Escala.
I perdoneu que hagi parlat en primera persona en alguns fragments d'aquest escrit, però quan els sents, els veus, els escoltes, els admires, etc. t'emociones i l'emoció és una cosa que no es pot controlar ni separar.

Ara, endavant Estanis, a treballar fort socialistes!

PD: Ahir vaig conèixer el meu 'amic' Políticament correcte al qual li havia dedicat algun escrit anterior.