20.11.11

20N: S'acosten les gavines

9:00. Els 2.700 col·legis electorals catalans, 23.082 a tot l’Estat, obren les seves portes. Les urnes esperen, des d’ara, omplir-se de paperetes. Les eleccions generals anticipades ja són un fet. Les eleccions de la crisi, les anomenen. I és que la conjuntura econòmica, la pitjor de les últimes dècades, no només ha provocat l’avançament dels comicis, sinó que els ciutadans espanyols elegeixen avui el Govern que haurà d’afrontar la tempesta de la crisi. "Després de la tempesta ve la calma", diuen les àvies. I normalment l’experiència els dóna la raó. Però si avui les enquestes es compleixen, i res sembla indicar el contrari, d’aquí a unes hores, un tsunami blau inundarà el territori espanyol. Res de calma, doncs. Por em fan els resultats còmodes i descarats que es vaticina que aconseguirà el PP. 195 escons, han arribat a atorgar als populars. No és estrany, doncs, que després de 7 anys somniant entrar a la Moncloa, Rajoy ja es vegi ara fent esport pels seus jardins. "A la tercera va la vençuda", resa una altra dita popular. I mai millor dit. Després de dues derrotes davant José Luis Rodríguez Zapatero, el popular –i populista- Mariano Rajoy sortirà avui al balcó del carrer Gènova alçant els braços i fent el símbol de la victòria.

El vent li ha anat a favor al PP, la crisi i els alts índex d’atur dirigeixen el país avui cap a un canvi polític. “Suma’t al canvi”, convidava el PP a la ciutadania aquests darrers quinze dies. Però Rajoy ha passat de puntetes per la campanya, sense concretar les receptes del seu programa per fer front a la crisi. “No farem el mateix que han fet ells (els socialistes)”, es limitava a dir, tot desitjant no relliscar en cap moment i perdre els vots ja guanyats. En realitat la política econòmica del PP vindrà marcada pels plans d’austeritat que consideri Europa. Només així aconseguirà que la Merkel no el substitueixi abans d’hora per un president tecnòcrata. En realitat, avui, votar a uns o altres significa en el fons votar a la Merkel.

A Catalunya, però, avui es juga una final. La final d’un torneig a tres, entre el PP, el PSC i CiU. Uns diuen que el PSC es podria mantenir a dalt de tot, altres creuen que els convergents encapçalats per Josep Antoni Duran i Lleida podrien aconseguir la primera victòria en unes generals; però tots coincideixen en vaticinar una insòlita pujada dels populars catalans. Incomprensible. On queda aquella multitudinària manifestació del 10J contra la sentència del Tribunal Constintucional sobre l’Estatut de Catalunya provocada pel recurs d’inconstitucionalitat del PP?, on queden aquells atacs al català?, aquelles crítiques constants a la immersió lingüística?, aquell menyspreu a Catalunya? On queden aquells múltiples i constants dits a la nafra? Catalans i catalanes, no podem permetre que el tsunami blau també negui Catalunya.