De política, eleccions i infoxicacions

La campanya electoral arriba avui al seu equador amb un controvertit espot socialista. Un anunci electoral que podria estar firmat pel creador Olivero Toscani, conegut per les polèmiques campanyes publicitàries de Benetton. El vídeo del PSC simula la mort d’un pacient degut a les retallades en Sanitat. I ho especifica: “les retallades tenen conseqüències”, adverteix. Un anunci cínic, que ataca directament a Convergència i Unió i les polítiques d'austeritat del seu Govern de la Generalitat. De fet, els convergents, al·ludits, han sortit al pas de les crítiques, qualificant l’anunci de “vergonyós”. El seu candidat, Josep Antoni Duran i Lleida, que aquesta setmana intentava pal·liar la seva cara freda i distant tocant la bateria davant la joventut convergent, l'ha considerat un “joc brut”.

Mentre escric aquest post, escolto que el cap de campanya del PSC, José Zaragoza, acaba d'anunciar la retirada de l'anunci, a petició de la mateixa candidata Carme Chacón. Un espot crític que escalfava la campanya però, sobretot, pretenia tocar la fibra de l’electorat català. Tots ho hem pensat alguna vegada: tanta retallada en sanitat no és sana -valgui la redundància-, i algun dia acabarà passant alguna cosa greu, tot i els esforços del sector sanitari per adaptar-se al nou context. Esforços que no quedaven palesos en l'anunci socialista; ans al contrari. Amb tot, l'agosarat vídeo em sembla bastant demagògic, però vull entendre que naixia de la desesperació del PSC. Uns socialistes catalans que en l’últim any han perdut la Generalitat, han caigut en les municipals, convertint Catalunya en un mapa pràcticament blau, i no volen perdre ara les generals. A nivell espanyol està tot dat i beneït. Amb les enquestes a la mà, el PSOE tan sols aspira a reduir la majoria absoluta del PP. Però a Catalunya la cosa encara no està resolta, i PPC, PSC i CiU lluiten per adjudicar-se els tres esglaons del podi.

Sincerament, aquests quinze dies de campanya electoral pròpiament dita se m’estan fent pesats. En realitat ja fa més d’un any que estem constantment immersos en la voràgine electoralista, amb dues cites, com deia, amb les urnes pel mig. Primer va ser el 28N (el retorn a la Generalitat de CiU), després el 22M (el mapa blau de les municipals) i ara arriba la traca final del 20N. Tot això marcat per la situació econòmica que pateix el país, la principal causa, de fet, de l’avançament d’aquestes generals. Espero, però, que la setmana que ve posem definitivament punt i final a aquest remolí de crítiques i atacs entre partits i candidats que tant esgota.

De fet, darrerament, em sento infoxificada, com deia l’altre nit Andreu Buenafuente en el seu retorn a TV3, de la mà d’Eduard Punset. Tanta sobrecàrrega informativa m’esgota mentalment i em desconcerta. La sobreinformació genera desinformació. Potser en tinc part de culpa -i des d’aquí declaro que cada dia estic més enganxada al Twitter-, però tant de bombardeig informatiu no és sa ni tan sols pels periodistes que, apassionats pel nostre ofici, no sabem desconnectar de l’actualitat. Menys encara pels periodistes a l’atur com jo, que degut a la infoxicació fins i tot ens arribem a replantejar les nostres capacitats. Tot i això, no crec que tota la culpa sigui del Twitter, i ni molt menys meva, sinó de la tipologia de notícies que impera actualment: economia, el meu taló d’Aquil·les, per cert, i política. Una política que sembla haver tocat fons per culpa de la crisi.