20N: S'acosten les gavines

9:00. Els 2.700 col·legis electorals catalans, 23.082 a tot l’Estat, obren les seves portes. Les urnes esperen, des d’ara, omplir-se de paperetes. Les eleccions generals anticipades ja són un fet. Les eleccions de la crisi, les anomenen. I és que la conjuntura econòmica, la pitjor de les últimes dècades, no només ha provocat l’avançament dels comicis, sinó que els ciutadans espanyols elegeixen avui el Govern que haurà d’afrontar la tempesta de la crisi. "Després de la tempesta ve la calma", diuen les àvies. I normalment l’experiència els dóna la raó. Però si avui les enquestes es compleixen, i res sembla indicar el contrari, d’aquí a unes hores, un tsunami blau inundarà el territori espanyol. Res de calma, doncs. Por em fan els resultats còmodes i descarats que es vaticina que aconseguirà el PP. 195 escons, han arribat a atorgar als populars. No és estrany, doncs, que després de 7 anys somniant entrar a la Moncloa, Rajoy ja es vegi ara fent esport pels seus jardins. "A la tercera va la vençuda", resa una altra dita popular. I mai millor dit. Després de dues derrotes davant José Luis Rodríguez Zapatero, el popular –i populista- Mariano Rajoy sortirà avui al balcó del carrer Gènova alçant els braços i fent el símbol de la victòria.

El vent li ha anat a favor al PP, la crisi i els alts índex d’atur dirigeixen el país avui cap a un canvi polític. “Suma’t al canvi”, convidava el PP a la ciutadania aquests darrers quinze dies. Però Rajoy ha passat de puntetes per la campanya, sense concretar les receptes del seu programa per fer front a la crisi. “No farem el mateix que han fet ells (els socialistes)”, es limitava a dir, tot desitjant no relliscar en cap moment i perdre els vots ja guanyats. En realitat la política econòmica del PP vindrà marcada pels plans d’austeritat que consideri Europa. Només així aconseguirà que la Merkel no el substitueixi abans d’hora per un president tecnòcrata. En realitat, avui, votar a uns o altres significa en el fons votar a la Merkel.

A Catalunya, però, avui es juga una final. La final d’un torneig a tres, entre el PP, el PSC i CiU. Uns diuen que el PSC es podria mantenir a dalt de tot, altres creuen que els convergents encapçalats per Josep Antoni Duran i Lleida podrien aconseguir la primera victòria en unes generals; però tots coincideixen en vaticinar una insòlita pujada dels populars catalans. Incomprensible. On queda aquella multitudinària manifestació del 10J contra la sentència del Tribunal Constintucional sobre l’Estatut de Catalunya provocada pel recurs d’inconstitucionalitat del PP?, on queden aquells atacs al català?, aquelles crítiques constants a la immersió lingüística?, aquell menyspreu a Catalunya? On queden aquells múltiples i constants dits a la nafra? Catalans i catalanes, no podem permetre que el tsunami blau també negui Catalunya.

De política, eleccions i infoxicacions

La campanya electoral arriba avui al seu equador amb un controvertit espot socialista. Un anunci electoral que podria estar firmat pel creador Olivero Toscani, conegut per les polèmiques campanyes publicitàries de Benetton. El vídeo del PSC simula la mort d’un pacient degut a les retallades en Sanitat. I ho especifica: “les retallades tenen conseqüències”, adverteix. Un anunci cínic, que ataca directament a Convergència i Unió i les polítiques d'austeritat del seu Govern de la Generalitat. De fet, els convergents, al·ludits, han sortit al pas de les crítiques, qualificant l’anunci de “vergonyós”. El seu candidat, Josep Antoni Duran i Lleida, que aquesta setmana intentava pal·liar la seva cara freda i distant tocant la bateria davant la joventut convergent, l'ha considerat un “joc brut”.

Mentre escric aquest post, escolto que el cap de campanya del PSC, José Zaragoza, acaba d'anunciar la retirada de l'anunci, a petició de la mateixa candidata Carme Chacón. Un espot crític que escalfava la campanya però, sobretot, pretenia tocar la fibra de l’electorat català. Tots ho hem pensat alguna vegada: tanta retallada en sanitat no és sana -valgui la redundància-, i algun dia acabarà passant alguna cosa greu, tot i els esforços del sector sanitari per adaptar-se al nou context. Esforços que no quedaven palesos en l'anunci socialista; ans al contrari. Amb tot, l'agosarat vídeo em sembla bastant demagògic, però vull entendre que naixia de la desesperació del PSC. Uns socialistes catalans que en l’últim any han perdut la Generalitat, han caigut en les municipals, convertint Catalunya en un mapa pràcticament blau, i no volen perdre ara les generals. A nivell espanyol està tot dat i beneït. Amb les enquestes a la mà, el PSOE tan sols aspira a reduir la majoria absoluta del PP. Però a Catalunya la cosa encara no està resolta, i PPC, PSC i CiU lluiten per adjudicar-se els tres esglaons del podi.

Sincerament, aquests quinze dies de campanya electoral pròpiament dita se m’estan fent pesats. En realitat ja fa més d’un any que estem constantment immersos en la voràgine electoralista, amb dues cites, com deia, amb les urnes pel mig. Primer va ser el 28N (el retorn a la Generalitat de CiU), després el 22M (el mapa blau de les municipals) i ara arriba la traca final del 20N. Tot això marcat per la situació econòmica que pateix el país, la principal causa, de fet, de l’avançament d’aquestes generals. Espero, però, que la setmana que ve posem definitivament punt i final a aquest remolí de crítiques i atacs entre partits i candidats que tant esgota.

De fet, darrerament, em sento infoxificada, com deia l’altre nit Andreu Buenafuente en el seu retorn a TV3, de la mà d’Eduard Punset. Tanta sobrecàrrega informativa m’esgota mentalment i em desconcerta. La sobreinformació genera desinformació. Potser en tinc part de culpa -i des d’aquí declaro que cada dia estic més enganxada al Twitter-, però tant de bombardeig informatiu no és sa ni tan sols pels periodistes que, apassionats pel nostre ofici, no sabem desconnectar de l’actualitat. Menys encara pels periodistes a l’atur com jo, que degut a la infoxicació fins i tot ens arribem a replantejar les nostres capacitats. Tot i això, no crec que tota la culpa sigui del Twitter, i ni molt menys meva, sinó de la tipologia de notícies que impera actualment: economia, el meu taló d’Aquil·les, per cert, i política. Una política que sembla haver tocat fons per culpa de la crisi.

20-O. Dia històric.

Fa dies, mesos, que tinc el blog abandonat. Qüestions personals i laborals que ara no venen al cas m’han privat de mantenir-lo actiu. Avui, però, ha arribat el dia de revifar-lo. Avui, 20-O. Avui, dia històric. Avui que els rebels libis han acabat amb la vida del coronel Moammar al-Gaddafi i, conseqüentment, amb 42 anys de dictadura. Avui que ETA ha anunciat el cessament definitiu de les armes després de 43 anys de violència terrorista. Avui que m’encantaria estar a la redacció d’algun mitjà de comunicació.

Eren les set menys deu de la tarda quan estava a punt de sortir de casa. Volia anar a la presentació del llibre “L’Escala: llum, roca, mar, vent”, de Gabriel Pernau, que es feia a les 19:30 a la llibreria Altaïr de Barcelona. Portava hores desconnectada de l’actualitat després d’un llarg dinar amb amigues. L’últim que havia vist era que Gaddafi havia estat capturat i ferit a les dues cames. Entre dutxa i secador de cabells m’he volgut tornar a connectar al món, així que entrat a Twitter per veure què s’estava coent.

Gaddafi havia mort. El hashtag del coronel libi protagonitzava el meu TimeLine amb diverses intervencions de 140 caràcters sobre la seva mort. Però ETA també hi tenia cabuda. Diversos tweets apuntaven que l’esperada declaració de la banda armada sobre el cessament de la lluita havia d’arribar a les 7 de la tarda. M’he afegit a les piluades i he posat el 3/24. Eren les 18:58, i mentre esperava que comencés la roda informativa pertinent notava sensacions contradictòries. Per una banda el neguit propi d’un periodista que espera la històrica notícia, per l’altra la frustració per no poder viure aquest apassionant moment professional en una redacció. Tots sabem com ens agraden als periodistes aquests moments d'ebullició informativa.

A les set en punt de la tarda, la conductora del 3/24, Judith Antequera, ha començat una roda informativa pendent de l’anunci d’ETA; així ho ha comunicat ella mateixa després de saludar professionalment als espectadors. Antequera ha obert pàgina amb les esgarrifoses imatges de la mort de Moammar al Gaddafi i... “Última Hora”. Puntualment a les 7 de la tarda ETA acabava de fer públic l’esperat i històric comunicat a través del diari Gara. “ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada”, resava el titular del diari basc. L’acompanyava un breu escrit que resumia el comunicat d’ETA i les imatges de la declaració. Una intervenció amb la posada en escena habitual del grup terrorista: tres membres vestits de negre, caputxa blanca i txapela, asseguts davant de l’anagrama de la banda i custodiats per les banderes d’Euskadi, Navarra i el Regne de Navarra. Una declaració que recollia les bases de la Conferència per la Pau celebrada el passat dilluns a Sant Sebastià, i que obria un nou temps polític tan sols un mes abans de les eleccions generals del 20N.

Pocs minuts després de publicar-se l’anunci, a les set i sis minuts de la tarda, la web del diari Gara (www.gara.net) estava saturada. Mitjans de comunicació de tot el món, periodistes i ciutadans encuriosits i esperançats n’havien col·lapsat el servidor. No era un comunicat qualsevol. No anunciaven una treva indefinida com la de l’any 1998, tampoc un alto al foc permanent per impulsar un procés democràtic com el del març del 2006; alto al foc que van finalitzar el desembre del mateix any amb l’atemptat a l’aparcament de la terminal T4 de Madrid. Ni tan sols es tractava d’una rectificació de la treva vigent des de principis d’aquest any. Una treva permanent, verificable i general que elevava el compromís d’una banda cada vegada més debilitada. Es tractava de l’últim comunicat d’ETA. Un comunicat i històric: el de l’abandó definitiu de les armes després de 43 anys de lluita terrorista i més de 800 morts. Entre elles, Ernest Lluch, aviat farà 11 anys. Sempre recordaré aquella multitudinària manifestació i aquell manifest final de Gemma Nierga demanant diàleg. Ara, 11 anys després d’aquell “Dialoguen por favor” de la periodista catalana, ETA ha anunciat el principi de la seva fi. Ho ha fet recollint, de manera calcada, el que els demanava la Konferentzia d'Aiete de dilluns, i instat als governs espanyol i francès a obrir un “procés de diàleg” per solucionar les conseqüències conflicte. És a dir, per gestionar la dissolució de la banda i l'entrega de les armes. En definitiva, per consolidar la pau a Euskadi.

Però aquesta tarda, i després d’una estona atrapada al sofà, necessitava participar d’alguna manera d’aquest apassionant moment periodístic més enllà dels 140 caràcters que em permetia el Twitter. Ho necessitava. La meva vocació i passió m’ho demanaven. Era el moment de ressuscitar aquest blog personal. Ara, un cop revifat, torno a desconnectar, encara que sigui per uns instants, mentre espero veure les portades de demà, llegir els especials sobre l'optimista declaració de la banda armada, i escoltar les reaccions i interpretacions d’uns i altres. Uns diran que no entreguen les armes ni es dissolen, altres pensaran en el procés que els espera després de les eleccions del 20N, uns altres criticaran que ETA no ha demanat perdó a les víctimes, i també hi haurà qui reclamarà l'amnistia. Sí, ara falta seure, dialogar i negociar els serrells del final de la violència, però suposo que avui tots valoraran l'anunci d'ETA com un gran pas per la pau. El primer.

20-O. Dia històric.

Sóc l'interrogant

Sóc l’interrogant. Sí, l’enviada especial del 3cat24.cat que aquesta nit electoral intentarà ser els vostres ulls a la seu del partit extraparlamentari que avui pot donar la campanada. Aquesta nit us explicaré què fa en Laporta, en Carretero o en Josep Anglada; qui sap si la Montserrat Nebrera. Les enquestes diuen que un d’ells es convertirà avui en el candidat revelació d’aquestes eleccions. Aposten per en Laporta, sí, perquè enganyar-nos. Però els col·legis electorals fa poc més de dues hores que s’han obert. El dia és llarg, el recompte de vots encara més, i la nit electoral es presenta molt interessant.

Durant anys he desitjat viure periodísticament una jornada intensa com aquesta. Avui en tinc l’oportunitat. Estic nerviosa, no ho negaré, però aquest és, només, el primer post del dia. El primer de molts.

Em podreu seguir, podreu seguir què es cou als quarters generals dels diferents partits polítics, a través del blog del 3cat24.cat. Us hi espero! Espero els vostres comentaris i les vostres aportacions.

Vot en blanc

En blanc. Ho tinc decidit, crec, vaja. Demà –voto per correu– votaré en blanc. Fa uns dies ho tenia molt clar, claríssim. Ara, però, hi estic donant massa voltes. Fins i tot mentre començo a escriure aquestes línies: escric i esborro, torno a escriure i torno a esborrar... No, a mi la campanya electoral no m’ha ajudat a decidir el meu vot. Tampoc el debat televisiu d’ahir a la nit. Jo fa mesos que tinc molt clar que no votaré a cap dels sis partits que durant els últims quatre anys han tingut representació parlamentària. De fet fa mesos que declaro sense vergonya que la meva intenció en aquestes eleccions és votar en blanc. M’agrada la política, però no la política de retrets i acusacions a la qual han caigut els actuals polítics d’aquest país. El que avui em fa dubtar són les enquestes. Unes enquestes que donen una àmplia majoria a la Convergència d’Artur Mas. A la tropa formada per Felip Puig i Oriol Pujol. No la vull. No la vull i això em fa dubtar. Votar en blanc el pot beneficiar, però votar un partit polític sense ple convenciment em farà sentir estafada durant els propers quatre anys. I ja m'hi he sentit durant aquesta legislatura...

Hi ha tres partits que per ideologia ja ni em plantejo, ni ara ni fa quatre anys: Ciutadans, PP i CiU. Tampoc els flamants partits de Montserrat Nebrera o Josep Anglada, per descomptat! A més, no votaria mai a Catalunya un partit que no és català, i matiso, que ja m’han penjat el telèfon alguna vegada en dir això. Per mi el PSC no serà un partit català fins al dia que no tingui representació pròpia al Congrés dels Diputats. Per altra banda, ERC m’ha decepcionat molt, moltíssim, i no tornaré a votar-los com vaig fer fa quatre anys; i la gent d’Iniciativa tenen un discurs tan descafeïnat, tan de Capità enciam... Podria votar en Laporta o Reagrupament, sí, però tenint en compte que dos partits que han nascut amb el mateix objectiu no han estat capaços d’unir forces per anar junts al Parlament, em fa pensar que el que de debò els interessa és la cadira.

Davant d’aquest panorama, no tinc gaires més opcions. O voto a un partit que segur que no aconseguirà tenir representació parlamentària o voto en blanc. En fi, si el vot en blanc representés realment que hi ha escons en blanc al Parlament no tindria aquest maldecap. Perquè sincerament, el partit que es fa dir Escons en blanc, no sé si creure-me’l.

“Endreçar l’ànima”

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “Endreçar l’ànima”, el primer llibre de l’honorable consellera de Salut, Marina Geli. No hi vaig anar acreditada com a periodista, no, hi vaig anar en clau d’acompanyant. La Marina –i perdoneu que l’anomeni només pel seu nom de pila– ha citat a la meva mare en el seu primer relat. L’ha citat quan explica la seva emigració estudiantil de Sant Gregori a Barcelona i la va citar ahir des de dalt l’escenari de l’auditori d’Esade. A ella i a la Carme, “les meves companyes de pis”, va dir. I elles dues es van emocionar.

La veritat és que encara no he tingut el plaer de llegir el llibre de dalt a baix, però només fullejant-lo he pogut captar l’autenticitat amb la qual ha escrit aquest relat. “No busqueu literatura, perquè he escrit a raig”, va dir. Té raó, ha anat deixant anar els seus pensaments, les seves idees com a dona, com a mare, com a filla, com a muller, com a política, com a catalana, etc. S’ha deixat anar, s’ha obert, s’ha mig despullat –sempre és millor insinuar que mostrar– i ha endreçat la seva ànima. Alguns dels presents a l’acte van dir que si ha posat cada cosa al seu lloc és per fer més espai al seu “armari”, els hi dono la raó. La Marina segur que no endreçat per se, o potser sí, però ho dubto. Ho dubto perquè la Marina, com molt bé va dir la directora general de la CCMA, Rosa Cullell, sempre sembla que no t’ho acabi de dir tot, que es guardi alguna cosa per ella que més tard donarà a conèixer. Ja ho sentirem a dir.

Des de darrera el faristol, i mentre presentava i repassava els diferents apartats del seu llibre, la consellera de Salut –torno a recuperar el seu tracte institucional– va tenir moments de contundència política. Els podria redactar, els podria citar, però no ho faré. Perquè encara que ahir no vaig poder evitar fer de periodista –és un defecte professional que no puc ni vull superar–, no voldria que aquest text es convertís en una crònica periodística de l’acte d’ahir.

Màster en corrupció

Jo que creia que la política local era la més genuïna i la més important per la seva proximitat amb la població. Jo que admirava als polítics locals, ara em comença a caure el mite. Avui dubto de l’alcalde d’aquí i del d’allà, sobretot d’aquell altre alcalde de costa que porta anys i panys amb la vara a les mans. Ho sento senyor Montilla, però jo també estic perdent la confiança amb les institucions que vostè demana que mantinguem. Només una se’n salva avui: l’Ajuntament de L’Escala. Només confio en l’ajuntament del meu poble, en el meu ajuntament. Però hi confio avui perquè el conec, perquè sé com treballen, perquè sé que és l’ajuntament dels escalencs. Espero que no em decepcionin -dubto que ho facin-. També és veritat, però, que posaria la mà al foc –i crec que no em cremaria- que no confiaria tan plenament en el consistori escalenc si governessin uns altres, si encara pilotegessin els d’abans. Míriam dixit.

“Cas Pretòria: el jutge Garzón hi veu delictes de suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capital”, resa l’avantítol de la notícia de la setmana a eldebat.cat. I són delictes que, desafortunadament, ja comencen a ser-nos familiars. No obstant avui m’aturo en la lectura i hi penso. Tràfic d’influències?, blanqueig de diners? Com? No entenc com es porten a terme aquests delictes. Els conec, com no conèixer-los a aquestes alçades, però no els entenc.

Digueu-me tonta, digueu-me innocent, digueu-me incrèdula, però repeteixo: no entenc el quid d'aquests delictes. Serà perquè sóc de sang innocent? Però bé, tal i com van les coses crec que al final, gràcies als nostres mestres del cas Gürtel, Pretòria i Millet -per citar-ne alguns- no només els entendré sinó que tots plegats acabarem tenint un Màster en corrupció, això sí, de pràctiques voluntàries.

Continua la campanya electoral

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral. I dic oficialment perquè en realitat portem quatre anys –mínims- de campanya nonstop. No només perquè durant aquest període hem dit el ‘sí’ a l’Estatut d’Autonomia, ni tampoc perquè hem estat cridats a les urnes de Catalunya i també hem exercitat el nostre dret –i deure- a vot com a ciutadans del nostre poble més recentment. Sinó perquè des de que ZP va accedir a la Presidència de l’Estat ara fa quatre anys, els actes de propaganda política no han cessat. Retrets i opinions d’uns i d’altres que avui ja són promeses electorals, actes públics convertits en mítings, sessions al Congrés dels Diputats que en realitat semblen debats televisius, declaracions que són premisses de programa, etc. I tot això unit a un ambient de crispació i insatisfacció política, als consecutius problemes de rodalies i l’AVE, al terrorisme d’ETA, els boicots o els diferents fets socials...

Però també parlem d’una campanya cada vegada més americanitzada, no només per la llargada d’aquesta, sinó també per la mediatitis que pateixen els polítics, o millor dit, per la multicanalització dels electoralismes. I és que potser serà aquesta, la convergència de canals, la raó d’una cartells electorals –sobretot els dels dos grans partits, perquè encara que alguns no ho vulguin reconèixer aquests són uns comicis de bipartidisme- totalment sobris i austers; un blau i l’altre vermell, sí, fàcils d’identificar, però poc més enllà d’això. I és que si campanyes anteriors han estat marcades pels vídeos i els DVD’s, la gallineta dels ous d’or dels últims temps no és cap altra que Internet. Muntatges de tot tipus: coorporatius o particulars, públics o privats, penjats al Youtube, pàgines web cada vegada més dinàmiques i, sobretot, el fenòmen de les eleccions americanes, sobretot pel que fa al seu bàndol demòcrata: el Facebook. Avui sembla que cap polític no és ningú si no té un ‘group to join’ en el portal Facebook com el grup Zapatero2008, o un espai de campanya per adquirir supporters com el de Joan Herrera. Però qui més enllà ha arribat en el seu intent d’aproximar-se als joves no ha estat altre que Mariano Rajoy, amb el seu propi espai ‘personal’ -entre cometes, és clar-. I és que en coses de campanya electoral sembla que ja no existeixen límits, tampoc límits d’amistat. És així com Rajoy i jo ens relacionem via Facebook, fins al punt que fa unes setmanes el mateix Mariano, ell va firmar només amb el seu nom de pila, em va desitjar un feliç aniversari ‘y que cumplas muchos mas’. Però és que la meva inquietud electoral per poder conèixer aquest múltiplex actual de campanya em va temptar de fer-me’n friend; com també supporter d’Obama, Hillary o Herrera i membre del grup Zapatero2008.

I ja són les 12 de la nit, comença oficialment la campanya electoral; o millor dit, comença el compte enrere per la jornada electoral i el repte en contra de l'abtesnció. O encara millor: continua la campanya electoral. I avui, seguint amb la protesta dels professionals de la informació, jo tampoc firmaré aquesta breu i personal crònica.

Un altre Vilopriu

A vegades em pregunto perquè estudio periodisme si a Comunicació Audiovisual ja em van ensenyar la narrativa de la ficció.

Ahir al vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la trobada socialista de Vilopriu. No hi anava acreditada com a premsa, encara no, però hi anava perquè la meva raó em deia que la trobada tindria un alt interès periodístic més enllà de la política. Així va ser.

No obstant avui llegeixo la premsa regional i catalana, veig les cròniques al 3/24 o a TV1 i tinc la sensació que els periodistes que les firmen no van assistir a la mateixa reunió que jo. Ni tan sols les cròniques d’ambient relaten la mateixa vesprada que jo vaig viure. És més, destaquen la importància a fets que allà van passar totalment desapercebuts. Què n’hi ha dels grans i aplaudits discursos que van fer consellers de la talla de Marina Geli o Antoni Castells, on queda el llarg parlament d’Obiols?; o és que només hi havia Maragall i Montilla a casa de De Puig? On queden les paraules sobre la potítica social i sobre el futur polític de Catalunya?, o és que allà només es van criticar els 23 anys de Govern convergent? Això és precisament el que creu avui la societat catalana, això i una suposada ‘maragallada’ que s’han afanyat a difondre.
Francament, em decepciona el camí que està agafant el periodisme d’aquest país. No em decepciona la política, ans el contrari, el que em decepciona és l’opinió pública que intenta crear l’opinió publicada. On em dec estar posant…

A casa meva Sirera s'escriu amb C

Ahir al migdia em vaig desconnectar de l’actualitat llegint a la news bar del 3/24 que el PPC li oferia la presidència del Partit a Alberto Fernández Díaz. En aquell moment ja ho trobava esparpèntic, però és clar, quina cosa del populars no troba esparpèntica una servidora?

Avui, quan m’he despertat, m’he trobat amb la cara de Daniel Sirera a la portada del diari. Petita, en forma de breu, a l’extrem inferior dret, però hi he anat a parar directament, passant per alt el titular sobre els impostos de matriculació i la imatge central d’en Txiki. ‘Daniel Sirera substitueix Piqué al capdavant del PP a Catalunya’.

Sirera, el mateix portaveu del PP al Parlament de Catalunya que fa uns mesos –en plena precampanya electoral pel 27M- va venir a la facultat a oferir-nos una roda de premsa; aquell qui ens va negar rotundament i reiterada que Ángel acebes i el PP mai havien dit, ni tan sols insinuat, que ETA estava darrera els atemptats de l’11M; el jove polític que intentava buscar la nostra complicitat amb un toc humanista per defugir millor les nostres preguntes; aquell convidat que es va discutir amb una companya badalonina sobre el vídeo del seu compatriota Xavier Garcia Albiol. Daniel, els clients sempre tenen la raó però si els convidats volen continuar gaudint de l’amabilitat dels amfitrions han de saber respectar-los.

D’acord, ara Daniel Sirera ha passat de ser un convidat a convertir-se en el nou compte d’Urgell de can PPC. No sé perquè, però em temo que el canvi Piqué-Sirera serà un canvi sense transició. Ell mateix ja ha anunciat que inicia una nova etapa ‘útil’ i exempta d’ismes; però de quina utilitat estem parlant?, a quins ismes es refereix?
Deixem passar el cap de setmana. Veiem-ho a partir de dilluns.

Ara et toca a tu, i a tu, i a tu...

Ja fa més de mig any de les eleccions autonòmiques de Catalunya, ja fa més de sis mesos queJosé Montilla és el President de la Generalitat de Catalunya; fins i tot ja fa més d'un mes que els catalans vam ser cridats a les urnes -per tercera vegada en un any, recordem-ho- per elegir l'alcalde del nostre poble o ciutat. No obstant, avui, en ple mes de juliol, bona part de les marquesines de bus de la Generalitat de l'Empordà encara ens criden a la participació en les eleccions del dia 1 de Novembre. Serà aquesta la causa de l'alta i comentada -comentadíssima- abstenció del passat 27M?

Estanis alcalde!

Ahir va ser un dia especial, un diumenge familiar però diferent. Un diumenge polític però molt proper. Una jornada emotiva i reconfortant per totes bandes.

Des de bon matí a l’Escala es respirava un ambient de nervis, sobretot per part d’aquells que veien l’alcaldia perduda però no s'ho volien. Vora les meses electorals tots els comentaris vaticinaven el mateix, també les enquestes a peu d’urna; però ningú volia emocionar-se abans d’hora. Tothom tenia la confiança de que l’Estanis seria el nou alcalde de l’Escala, però desprès del gir en el recompte de fa quatre anys, tots semblàvem més prudents. Només ho semblàvem, perquè les ganes i la il·lusió ens portaven. Alguns donaven 6 regidors, altres 5, altres s’atrevien a dir el setè, la majoria absoluta.

A les 8 del vespre començava el recompte de vots, els nervis augmentaven, l’emoció també. Amb l’orella enganxada a la ràdio, els familiars, amics i simpatitzants escoltàvem els resultats. Mesa a mesa, l’eufòria augmentava, xifra a xifra i percentatge a percentatge, els socialistes guanyaven a en Guinart, Sí! Totes les taules menys una, i tan sols per tres vots, els mateixos que ens van faltar per a la majoria absoluta! (Però bé, els absolutismes mai són bons, quasi millor així...)

Finalment, després de tanta feina feta, de tan temps treballant-hi, de tantes hores i tantes idees, el poble de l’Escala sembla que s’ha assenyat. La política d’en Guinart també ens hi ha ajudat, ho hem de reconèixer, però quan un equip és bo, treballa i confia, quan un grup és proper i humà, quan una gent es desviu per fer de l’Escala una gran vil·la, la nostra gran vil·la, el poble ho nota, ho sent, ho veu i ho vol! Fins i tot la pluja que portava aguantant tot el dia va sortir llavors a celebrar-ho, no ens va pas aigualir la festa, també ara la pluja cau millor a l’Escala.

I perdoneu que hagi parlat en primera persona en alguns fragments d'aquest escrit, però quan els sents, els veus, els escoltes, els admires, etc. t'emociones i l'emoció és una cosa que no es pot controlar ni separar.

Ara, endavant Estanis, a treballar fort socialistes!

PD: Ahir vaig conèixer el meu 'amic' Políticament correcte al qual li havia dedicat algun escrit anterior.

Políticament correcte

Avui queda exactament una setmana per a les eleccions municipals. Entro al Políticament Correcte, el blog de les eleccions municipals a L’Escala (ho reconec, hi estic enganxada), i em trobo amb el formatget d’estimació de vot. 36% pels socialistes, 34% per CiU. El resultat és justet, la frontera encara pot moure’s fins diumenge. Els actes dels diferents grups polítics i sobretot el debat dels 6 caps de llista emès per televisió i ràdio l’Escala aquesta setmana poden fer variar una mica els talls de pastís. També la campanya que molts estan/estem fent a través del fòrum del Políticament Correcte, un fòrum que a dies sembla un xat, un espai de comunicació on s’expressen opinions de tot tipus, es llancen a la palestra grans temes escalencs i es dóna suport a candidats, programes i regidors. Suport i ànims pels dies que queden.

Diumenge que ve a aquesta hora de la tarda segurament el ‘gremi de taxistes’ de l’Escala oferirà viatges gratuïts cap a l’IES o el CER. Els més matiners ja hauran votat a l’hora d’anar a comprar el pa i els diaris, altres ens trobarem com sempre al migdia, abans de dinar, si fa bon dia hi haurà qui s’esperarà a la platja fins les 8. Però l’ambient de l’Escala i la meva intuïció em diuen que la participació serà alta.

Des d’aquestes línies també voldria felicitar al qui fa funcionar http://www.lescala.blog.com/ perquè durant aquestes últimes setmanes s’ha convertit en la finestra a la política escalenca pels que som d’allà però residim fora.

El PP a L'Escala

El PP s’ha entestat en fer llistes per aquestes eleccions municipals. Com una tàctica partidista per tallar el pas a Ciutadans, els populars s’han afanyat a crear candidatures-exprés, llistes incoherents que només serveixen per incrementar el seu propi registre del PP.

A L’Escala també ens ha tocat el rebre. Tornem a tenir una llista del PP. Una llista encapçalada per un pixapí de cap de setmana que només coneix les anxoves i la part turística i kamaka del poble. Un candidat de 21 anys anomenat Christian Ignacio Johansson Echaide (i de tots els sants) que ens presenta un programa aliè, impersonal i amunicipal. Unes propostes electorals que semblen tretes d’un motlle popular i en les que només li ha calgut omplir els espais blancs amb el nom de L’Escala.

Així és fàcil fer llistes. Només has de buscar algú, vincular-lo a un poble, donar-li un programa, redactar-li un parlament demagog -quasi publicitari- i esperar a que els apolítics de torn del poble facin el seu curs i el segueixin.

Immigracions i immigracions

‘És català aquell qui viu i treballa a Catalunya’. Aquesta és una de les moltes declaracions que el president Jordi Pujol va fer mítiques durant els seus 23 anys de mandat. La repetida frase també afecta a l’actual president de la Generalitat José Montilla, qui, provinent de Còrdova, viu i treballa a Catalunya des de fa més de trenta anys. Però a José Montilla li queda curta l’expressió pujolista, el President viu i treballa ara ‘per Catalunya’. Montilla forma part del moviment migratori residencial estatal que va afectar Catalunya a mitjans del passat segle XX. Un flux migratori que, més o menys adaptat i integrat a Catalunya, té avui els mateixos drets i deures que els catalans naturals.

Integrats aquells immigrants que vingueren, la Catalunya actual allotja ara un nou moviment migratori. Es tracta d’un flux extern, general a tot l’Estat, i protagonitzat per un ampli ventall de nacionalitats (llatins, africans o europeus de l’est) que fan de Catalunya una societat global i cosmopolita. Deixant a part els immigrants il·legals, aquells que ja tenen papers, és a dir, els qui han legalitzat la seva situació i són reconeguts com a ciutadans -o millor dit residents- de Catalunya, encara reben ara un tracte diferent. Hi ha qui considera que aquests nouvinguts estan prou adaptats com per tenir les mateixes obligacions que els catalans autòctons, però no suficientment integrats com per compartir amb ells els mateixos drets i deures.

El proper 27 de maig se celebren les eleccions municipals i aquests immigrants amb papers no hi tindran dret a vot, tampoc poden presentar-se com a candidats. Mentre que a països capdavanters com Suècia, Noruega o Dinamarca ja inclouen els immigrants dins el seu sufragi universal, a l’Estat espanyol la proposta tot just està sobre la taula.

S'acabaran les guinarades?

Definitivament l’alcalde de L’Escala Josep Maria Guinart té por. Aquesta és la única explicació als seus últims moviments, passes que fa de manera individual i per pròpia decisió. Ja fa temps que l’alcalde de L’Escala basa la seva política en qüestions de decorat, tot de cara a la galeria, sempre mirant cap a fora i despreocupant-se d’allò que realment importa als escalencs. Potser perquè des de fa uns anys Guinart passa més temps a Madrid que a L’Escala, probablement perquè des d’aleshores Guinart es mira el poble per sobre i per fora, com un visitant més.

Primer van ser les jardineres de l’Ave Maria, jardineres que intenten engalanar l’Escala pels visitants però alhora roben places d’aparcament, tant als escalencs com els que venen. Si mal no recordo l’aparcament era una de les preocupacions principals del poble... Després va ser l’avinguda de l’Àgata Ruiz de la Prada, o també coneguda com a Camí Ample. Verd, vermell, rosa, marró, violeta, blau... Des de la Plaça Catalunya i fins a baix a Riells cada farola té un color diferent. Totalment innecessari. Esperpèntic. Amb l’última guinarada també s’hi ha lluït. Ara resulta que l’alcalde ha decidit lloar a la cobla sardanista amb una estàtua que la representi. Una gran figura que ocuparà precisament l’espai de la cobla. I des d’on tocaran ara les cobles els dimecres del proper estiu?

Aquesta nit ha començat la campanya electoral, suposo que amb l’agenda i frenetisme de la campanya no hi haurà temps a guinarades. Però esperem que no guanyi, no només perquè quatre anys més de guinarades podrien convertir L’Escala en un arbre de Nadal, d’aquells ben carregats, sinó també perquè l’era Guinart ha quedat esgotada. Ell mateix ho demostra intentant fent política local amb interessos personals.

Allez le bleu

‘Seré el president de tots els francesos’. Així d’obert es mostrava ahir Nicolás Sarkozy, contundentment liberal, fins i tot massa si tenim en compte el partit que abandera. Definitivament Nicolás Sarkozy serà el sisè president de la Cinquena República, el conservador va complir ahir el seu ‘somni francès’.

A les 20:00h, com si es tractés d’una final de Gran Hermano o Operación Triumfo, es desvetllava el nom del guanyador. A França no hi ha una Mónica Terribas ni un Xavi Coral que condueixin un programa especial i ens informin amb infogràfics i formatgets sobre com avança l’escrutini. Al país dels bleus tot es manté en secret fins al final. També tot és més fàcil, o sal o pebre, o Sarkozy o Royal. Així, a les 8 del vespre es citen els ciutadans davant del televisor, i amb un compte enrere a l’americana, se’ls hi presenta –o millor dit apareix- la cara del seu nou president.

Ahir, amb una històrica participació, Sarkozy passava la meta de l’Elisi. Un 53’06% dels electors l’esperaven amb alegria a la tribuna de la Concordia, altres li llançaven bengales en contra des del gol sud perifèric. El líder de la ja governant Unió per un Moviment Popular (UPM) i nou president electe de França apareixia content, els seus seguidors recolzaven la ‘ruptura’ i ‘el canvi’ que ell tant havia propagat durant la llarga campanya electoral. També anunciava una recuperació de ‘la moral i els valors de França’ i proclamava ser ‘el president de tots els francesos’. El president dels pobres, dels estrangers, dels àrabs, dels homosexuals, dels Thuram, del ministeri d’educació i dels periodistes independents? Li queden cinc anys per demostrar-ho, per calmar les fogueres de la variada societat francesa i recuperar la fraternitat de la nació. Comença el compte enrere.

Nascudes per ser polítiques

Michelle Bachelet a Xile, Angela Merkel al capdavant d'Alemanya, la llei de peritat del Govern de ZP... Sembla que finalment s'ha resolt aquest deute històric i les dones estem arribant als primers llocs de la política.

Aquests dies la premsa internacional ocupa pàgines amb la segona volta de les eleccions presidencials franceses i gasta tinta amb la candidata socialista Ségolène Royal. L'apadrinada de ZP ja ha guanyat la partida a altres candidats i ara lluita amb el conservador Sarkozy per fer el cim de l'Elisi i convertir-se en la primera presidenta de França. Però qui més pot evidenciar aquest canvi, qui més pot abanderar aquesta generació de dones polítiques, és, o millor dit serà, Hillary Clinton. Ens agradi o no, els Estats Units encara dirigeixen el món i si Hillary Clinton fa caure primer Obaba, venç després els Republicans, i s'acaba convertint en la primera presidenta dels EUA, es convertirà també en una icona política. I no perquè sigui l'esposa de l'ex-president Bill Clinton, ni pels escàndols que va haver d'aguantar aleshores, sinó perquè el fet que Hillary Clinton assumís la presidència dels EUA suposaria un canvi d'un simbolisme extraordinari.

Francament, i no estic dient que les dones ho facin millor que els homes, crec que ja és hora de donar confiança a l'accent que porten les dones en política.

Un globus per un vot i Feliç Sant Jordi!

Sant Jordi per a mi sempre ha tingut un encant especial. Dia del llibre i la rosa, diada de la ciutadania, Festa Nacional de Catalunya, dia de passejar... De petita, a casa, Sant Jordi sempre era dia d'estreno, però bé, això no ve al cas ara mateix...

No obstant, tot i que la festa de Sant Jordi m'apassiona enormement, des de que la passo a Barcelona i no al meu Empordà que la veig i visc -o em fan viure- d'una manera diferent, molt més comercial, fins i tot diria banal. Avui però penso que a Barcelona s'ha arribat a l'extrem, i els extrems mai foren bons, perquè avui a Barcelona s'ha polititzat Sant Jordi i s'ha tenyit la diada de pre-campanya electoral.

Quan durant el dia d'avui passejava pel centre de Barcelona, amunt i avall, entre La Rambla i Rambla Catalunya, caminant al ritme de la gent, olorant roses i fullejant llibres, he trobat a faltar (igual com l'any passat, l'altre o l'altre) les sanyeres al pit. Ningú en portava cap a la solapa, ni tampoc hi havia cap grup de nois intentant vendre'n a la voluntat com tantes vegades havia fet jo a la rambla de Figueres! Avui a BCN els nens portaven globus: vermell amb les lletres del PSC ben grosses, verd amb la poma de Trias, groc amb el lema d'ERC, etc etc... A Rambla Catalunya fins i tot els pares feien cua davant els stands dels diferents partits polítics per aconseguir un globus per al seu fill!

Francament, ho he trobat excessiu! Per molt que ens trobem a poc més d'un mes de les eleccions municipals, no es pot polititzar d'aquesta la diada de Sant Jordi. Avui era festa, Festa Nacional de Catalunya!

'Trias pel canvi', quin canvi?

El candidat de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Barcelona Xavier Trias va venir ahir a la universitat en acte de pre-campanya. Amb un tarannà tremolós, Trias es va autodeclarar socialdemòcrata i va presentar el seu programa electoral com a l'únic projecte de canvi. Programa a part, sembla que CiU ha volgut manllevar la idea de 'canvi' del grup maragallista. En certa manera s'entén: 'Ciutadans pel canvi' volia acabar amb 23 anys d'un Govern català convergent; ara són els convergents els qui volen aturar les alcaldies socialistes a l'Ajuntament de Barcelona.
Paradoxalment, l'alcaldable Trias va formar part d'aquella llarga era de pujolisme -primer com a Conseller de Salut i més tard com a Conseller a la Presidència-; ara el nacionalista abandera un lema de canvi. Em miro el lema paraula a paraula, lletra a lletra...; canvi, quin canvi? El canvi de la Generalitat a l'Ajuntament de Barcelona, vol dir? Si Convergència i Unió vol vendre la moto del 'canvi', que comencin la reforma per dins, deixin de recliclar rostres i busquin noves generacions de polítics.