Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrevistes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrevistes. Mostrar tots els missatges

13.7.10

Lluís Galter: “Les pel·lícules que recreen els espais em semblen postisses, disfressades”

El director figuerenc estrena la seva opera prima, Caracremada. Tot i que no se’l coneix com un heroi popular, Ramon Vila, qui rebia el malnom de Caracremada i el sobrenom de Passos llargs, és considerat l’últim maqui català en actiu. Lluís Galter el vol donar a conèixer ara portant la seva intensa història al cinema.

La pel·lícula ja està acabada i a punt per exhibir?
A punt pel que sigui. Estem esperant que algun festival ens digui alguna cosa per fer la première aquest estiu o a la tardor. Els primers festivals importants que venen ara són Locarno, Venècia i Sant Sebastià, i després n’hi ha uns 50 més durant tot l’any. S’ha d’anar provant. Hem de ser positius.
Hem començat pel final, però com neix Caracremada?
No comença per un interès concret en la història, ni en els maquis. Tota la part de la història de la Guerra Civil i la post-guerra no m’havia interessat mai massa més enllà de coses concretes.
O sigui que no és una declaració de principis?
No de principis històrics, ni ideològics. Seria molt maco dir això, però he estat fent una pel·lícula sobre un anarquista i jo no sóc anarquista. De fet, si ho fos no hagués fet aquesta pel·lícula, o no l’hagués fet així.
Doncs?
Jo tenia una idea molt vaga al cap. Per una banda, portava uns mesos llegint Albert Camús i tenia un interès sense transcendència i, per l’altra, volia fer alguna cosa. I en una visita a un amic de Tarragona, parlant sobre Camús, sobre el mite de Sísif i la part rebel, em va dir si coneixia en Caracremada. Em va explicar qui era, i a mi se’m va quedar una imatge al cap: en Caracremada sabotejant torres d’alta tensió amb una serra, que és una cosa espectacular i impossible.
I aquesta és la primera imatge de la pel·lícula?
És la imatge essencial de la pel·lícula, la que ho articula. O sigui una cosa gairebé absurda, com el que deia Camús, però lúcida. Lluitar no per aconseguir un objectiu ni per vèncer, sinó pel fet imprescindible de lluitar malgrat que allò contra el que lluites sigui més gran que tu i no ho puguis tombar.
És un leit motive a la vida d’ell també?
Sí, almenys és el que jo interpreto. És a dir, si jo hagués fet un biopic explicant la seva vida, potser aquesta no és la part més important, però pel que jo entenia d’ell aquella imatge era significativa. De fet, si no hagués tingut aquesta última etapa i hagués sigut un heroi més de la Guerra Civil o de la II Guerra Mundial a mi no m’hagués atret. Brecht deia que hi ha els qui fan moltes coses grans durant menys temps i que són importants i es recorden, i els que fan menys gestes però que les fan cada dia fins que es moren, que són els imprescindibles.
Tens la sensació que coneixes a Ramon Vila ara?
Crec que sí, però em puc equivocar. No sé què diria ell si veiés la pel·lícula, de fet no crec que li agradés que s’hagués fet una pel·lícula sobre ell. És una mica paradoxal, però tampoc crec que la pel·lícula el traeixi.
I per què no l’hagués volgut mai?, com era ell?
No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.
He llegit que a la pel·lícula pràcticament no hi ha text, per què?, és una pel·lícula experimental?
Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.
Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?
És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes
O sigui que és ficció?
Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.
Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?
Em semblaven més versemblants.
Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?
Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.
Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?
Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.
Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?
No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.

5.11.07

Entrevista a Josep Pernau, periodista i columnista de El Periódico

‘Vull una feina on ningú depengui de mi’

Per a Míriam, aquest recull d’acudits que avui en dia són un luxe i fa anys van ser una necessitat. Amb la meva amistat. Josep Pernau.

- Recorda sobre què va escriure la seva primera columna?
Recordo perfectament la data, 1 de setembre de 1980, però el tema... ara, si em preguntes perquè va néixer, també t’ho explicaré.
- Per què va néixer doncs?
Jo abans de El Periódico, havia estat director de El Mundo Diario, la revista Destino i el Diari de Barcelona i, per raons diferents, tot va acabar malament. Així, quan el director de El Periódico em va cridar, jo li vaig dir: ‘vull una feina on ningú depengui de mi’, i així va néixer la columna.
- I perquè la seva columna es diu Opus mei?
Perquè volia fer un tema tractat amb ironia i volia demostrar-ho amb un títol irònic. En llatí macarrònic i incorrecte seria com dir Obra meva, però en canvi recorda a Opus Dei.
- Quan l’ha d’escriure, com decideix el tema?
Doncs tinc una bàscula dins meu i peso el que m’interessa més, però a vegades m’equivoco.
- I sobre quin tema no escriuria mai?
Un tema que incités a l’odi, a la destrucció.
- De petit vostè ja volia ser periodista?
No, jo vaig exercir dos anys el magisteri i estava a Lleida per tornar a començar un curs i va sortir un anunci d’una escola de periodisme que s’inaugurava a Barcelona i vaig dir ‘això és lo meu’, i fins ara.
- Així, vostè considera que un periodista es crea, o s’és periodista?
Això és un debat antiquíssim. Neix o es fa? A veure, un periodista ha de ser una persona amb unes condicions, i una d’elles és la curiositat universal. No es pot ser periodista si no s’és una persona curiosa, i si tu tens vocació, tindràs aquesta curiositat.
- I per tant què és el periodisme?
Informació, fets.
- I què és el que més li atrau del periodisme?
Servir el que passa, fer d’intermediaris.
- Vostè cap on creu que va el periodisme d’avui dia?
Cap a un periodisme de més opinió. Cap al columnisme si vols que et digui. Els nostres adversaris ja donen la informació pura i dura, i per tant, nosaltres hem de donar opinió.
- I això és bo o dolent?
És el millor que pot passar. Pels fets tots les diaris són iguals i amb l’opinió es diferencien els uns dels altres.
- He portat el seu últim llibre l’‘Humor en combat’...
Hi ha acudits bons eh? N’hi ha un d’una senyora que porta el nen al metge i diu: ‘mira doctor que estic molt preocupada. Aquest nen és un sàdic, fa mal a tothom, maltracta als animals, escup al ventre de les embarassades, pega als nens petits... M’avergonyeixo d’ell, quan sigui gran hauré de negar que és fill meu’... I el metge li diu: ‘quina edat té?’ ‘4 anys’, respon. I el metge li contesta: ‘Ui no es preocupi, canviarà, serà dolç, simpàtic, amable’... Agraïda, la dona li diu: ‘Ai senyor tota la vida me’n recordaré de vostè’. ‘Sí si –diu el metge-, vagi-se’n tranquil·la senyora Hitler’. És bo!
- Com va començar doncs el projecte d’aquest llibre?
L’any 1989 va caure el mur de Berlín i la primavera següent vaig anar a visitar els països de la URSS. El primer cop que vaig anar a Varsòvia, a Polònia, em van dir una frase que em va agradar molt: ‘ens ho van prendre tot menys les ganes de riure’. O sigui l’humor donava moral a la gent que patia la dictadura. Així, em va agafar l’obsessió de guardar acudits, buscar-ne... i ha sortit aquest llibre d’humor clandestí, artesà.
- Un llibre d’humor una mica polític també.
Sí, també.
- I com a periodista polític, com titularia una columna sobre la política catalana?
‘Els del tripartit n’han après’.
- I l’espanyola?
Seria molt negatiu perquè el PP fa una política de destrucció i de crear problemes.
- És per això que la premsa de Madrid està tan crispada?
A Madrid hi ha un enfrontament entre dos grups de mitjans marcat per una manca de respecte. Aquí estem domesticats; La Vanguardia i El Periódico se la fumen i discuteixen, però sempre es respecten.
- I és lícit que els mitjans s’ataquin entre ells per la seva ideologia?
Jo crec que es pot discrepar amb la línia editorial, sense faltar-se mai el respecte. Però ens agradi o no són mitjans de comunicació i són lliures per enfocar-los com vulguin, mentre informin.
- Creu vostè que el periodisme, o el columnisme, està obert a tothom?
Totes les professions estan obertes a tothom.
- Sí, però un periodista mai exerciria de metge, perquè un metge pot escriure una columna?
Perquè la premsa es basa en la llibertat d’expressió i tothom pot accedir a la premsa, en canvi no tothom pot accedir al tractament d’una malaltia. Hi ha una dita que diu, ‘la millor llei de premsa és la que no existeix’, i d’això en fan una professió.
- En el seu llibre ‘Memòries: Confesso que sóc periodista’...
L’has llegit?
- Alguns fragments per poder preparar l’entrevista. Doncs al llibre vostè parlava del periodisme durant el franquisme. Com el va viure?
La premsa estava totalment intervinguda. Suprimien tot el que no coincidia amb el seu punt de vista, i a vegades també afegien. Recordo un dia que Franco va venir a Barcelona. Havia passat pel Passeig de Gràcia i havia anat a la Plaça de Toros, però a la informació no es parlava de com havia anat d’un lloc a l’altre i hi van afegir una nota que deia: ‘un parrafo de aplausos entre el Paseo de Gracia i la Plaza de Toros’.
- I vostè creu que el periodisme d’aquest país encara està afectat pel trauma del franquisme?
Alguns tics potser si que té.
- Tics com quins?
Per exemple, la premsa més canalla, o sigui l’extrema-dreta, la Cope, defensen les seves bajanades en nom de la llibertat d’expressió. Federico Jiménez Losantos fa una mitificació indigna de la llibertat d’expressió i usa el mateix argument que els demòcrates.
- Perdoni la indiscreció, un periodista es jubila?
Home jo ja estic jubilat.
- Però continua escrivint.
Sí, estic administrativament jubilat, però la meva curiositat guanya a l’edat.
- Doncs una curiositat meva per acabar, sobre què escriurà el proper Opus Mei?
Sobre la visita de l’Acebes d’ahir.
- Em podria dedicar el llibre.

14.10.07

Entrevista a Marina Geli, Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya

Fa uns mesos vaig entrevistar a la Consellera de Salut i he pensat que la meva primera entrevista no es podia quedar en un calaix. Aquí la teniu.

‘Necessitem trobar un pacte amb l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està’

Míriam Gifre Sala/L’ESCALA. No té cap hàbit tòxic i ni tan sols va beure cava per celebrar que era nombrada Consellera de Salut. No s’ha hagut d’estirar mai al llit d’un quiròfan i només l’han anestesiat per donar a llum als seus dos fills. Tampoc ha hagut de seguir mai cap tractament mèdic de manera crònica i l’únic medicament que es pren és un complement de ferro; això si, només de tant en tant, quan la densitat de la seva agenda l’obliga. Abans, però, es perdria vora el mar Mediterrani, la millor medicina, i acompanyaria la seva recuperació amb bona poesia. No té cap al·lèrgia que es pugui tractar i curar, Marina Geli només esternuda davant d’aquella gent que no té il·lusions, perquè la il·lusió és per a ella el més admirable de les persones.

1.- Quin diagnòstic fem a la Catalunya d’avui?
Un diagnòstic optimista però a una Catalunya que no confia suficientment en ella mateixa.

2.- De què vacunaria la societat catalana?
D’individualisme. A vegades ens mirem excessivament el melic i no veiem que si anéssim tots junts tindríem més possibilitats.

3.- I la salut catalana, quina malaltia té?
L’adaptació a canvis molt importants. A canvis de població, a canvis demogràfics d’envelliment i a canvis cada vegada més exigents amb un sistema sanitari de tal innovació que fa que es necessiti adaptar.

4.- Vostè va entrar en política al 1984 com a regidora de l‘Ajuntament de Sant Gregori en qualitat d’independent dins la llista del PSC. L’any 1996 se’n va fer militant. Tenint en compte la seva trajectòria, com creu que ha evolucionat l’activitat política a Catalunya?
Ha millorat de manera extraordinària. Jo vaig començar molt aviat a l’Ajuntament i precisament el pes dels ajuntaments és el que ha canviat més en aquest país. Parlem molt de la Generalitat, a qui l’autogovern li ha permès tenir moltes més possibilitats, però també hi ha hagut una transformació extraordinària dels nostres municipis. Hem evolucionat a bé, però encara necessitem trobar un pacte amb la resta de l’Estat que ens permeti situar Catalunya allà on està. Els catalans tenen un sentiment molt fort de voluntat d’autogovern, i potser això és el que ha fet que el pes de la política catalana hagi estat una mica submergit i minimitzat pel gran pes de la política espanyola. Sobretot des de l’Aznar i l’últim Govern del PP la confrontació que s’intenta que existeixi entre Catalunya i la resta d’Espanya ha planat molt sobre la política catalana.

5.- El 2005 el seu Departament va iniciar un Pla Director d’Immigració per conèixer millor l’ús que els immigrants fan de la Salut. Com afecta la immigració a l’assistència sanitària?
D’una manera extraordinàriament important. Primer perquè Catalunya ha crescut pràcticament un milió el nombre de persones en els últims 10-12 anys i, per tant, ja només té impacte per l’augment de població. Segon és evident que són gent jove i amb bona salut, però que tenen fills i per tant en alguns camps són demandants del sistema sanitari. A més, tenint en compte que venen de països pobres on no hi ha un sistema sanitari estructurat, la possibilitat d’un sistema d’accés lliure i gratuït que es paga a través d’impostos és impensable per a ells. A més a més Catalunya és el lloc d’Espanya amb més diversitat de nacionalitats i això vol dir que també hi ha un problema d’acollida, d’idioma i d’elements culturals diferencials que no podem negar. Evidentment que afecta i ens hi hem d’adaptar.
- I l’envelliment de la població?
L’envelliment és l’altre gran debat. Tenim un sistema sanitari molt pensat per malalts aguts i en canvi ara la major part de persones que ingressen a un hospital o van a un centre de salut són gent gran i amb moltes patologies cròniques. L’activitat quirúrgica ha crescut exponencialment en base a l’envelliment i això comporta una necessitat d’adaptació i millores del sistema sanitari. També és veritat que el sistema sanitari ha suplert amb dificultat unes mancances de qüestions que altres estats europeus tenen molt millor resoltes, perquè el sistema sanitari ha fet de substitut de les febleses dels serveis socials. Això fa que el sistema necessiti una universalització dels serveis de suport a les famílies, que és el que ara començarà a caminar lentament amb la llei de Dependència.

6.- Parlant dels altres estats europeus, quin sistema mira Catalunya?
Catalunya ve de la tradició dels països socialdemòcrates però adaptada al nostre context. Nosaltres ens emmirallem en els models sociosanitaris dels països nòrdics i també del Regne Unit, que és la cultura que vam copiar fa molts anys. Un sistema nacional de salut i un sistema privat complementari d’assegurança de salut, però amb els ingredients de la diversitat que té el model sanitari de Catalunya.

7.- Catalunya és capdavantera en molts aspectes, però encara ens falten infrastructures i també metges. La solució és que vinguin doctors estrangers?
A curt termini no hi ha més perquè falten professionals. A llarg termini però, la solució no és només d’importació sinó de canvis interns del paper del metge i de les nostres universitats, i això és el que estem revisant en el Consell de la Professió Mèdica.

8.- Sembla que cada vegada hi ha més gent que es visita a consultes privades però a l’hora d’intervenir-se acudeixen a la sanitat pública, com ho explica això?
Perquè el punt feble més important del sistema públic és l’accessibilitat a determinades consultes. La gent sap molt bé que per una malaltia greu i urgent és millor el sistema públic, i en canvi per determinades consultes de diagnòstic o d’algunes qüestions que encara no estan prou consolidades, un 26% dels catalans tenen una assegurança de salut o van a la privada. Hem de coexistir amb aquest doble assegurament.

9.- Un altre hàbit dels catalans és la consulta al farmacèutic i, de fet, el Departament de Salut ha anunciat que compensarà les farmàcies per la seva funció d’assessoria. Què representa aquest hàbit?
Nosaltres estem a favor d’això i ho volem potenciar. El farmacèutic és un professional sanitari que pot assessorar perfectament al ciutadà amb elements d’autocura i fins i tot de medicaments que no necessiten prescripció mèdica.

10.- Angela Merkel a Alemanya i Michelle Bachelet a Xile, ara diuen que Hillary Clinton serà la primera presidenta dels Estats Units. Com a dona i política, com veu aquest moviment?
Jo crec que és un deute històric. Les dones han accedit al sistema universitari i estan més preparades; han entrat a l’espai públic, van escalant amb igualtat d’oportunitats en el camp de la política i ara comencen a arribar als primers llocs. Jo crec que seria extraordinari que Hillary Clinton fos la presidenta dels EUA, no només perquè sigui dona sinó perquè també evidenciaria una necessitat de canvi en un estat que, ens agradi o no, dirigeix el món. Crec que s’ha de donar confiança a l’accent que les dones porten a la política i en aquest cas seria un símbol extraordinari.

11.- El proper 27 de maig, són les eleccions municipals. Vostè és la primera secretària de la federació del PSC a les comarques gironines, com veu els propers comicis a Girona?
Crec que ens aniran bé i aspirem a governar a la Diputació. Per una banda tindrem més llistes socialistes o independents amb el suport del PSC i això vol dir que ja comencem a penetrar en llocs on no teníem presència. A més a més amb l’entrada d’una generació de candidats joves. Per altre costat no és només un tema quantitatiu sinó qualitatiu: crec que ens mantindrem a la majoria de llocs on ho hem fet bé i consolidarem alcaldies, també tenim candidatures guanyadores amb possibilitat de recuperar alcaldies o guanyar-ne de noves. Penso que ens aniran raonablement bé, tot i que també depèn dels pactes.

12.- Els immigrants amb papers han de poder votar?
Sí. Crec que això és un procés d’integració i d’absoluta normalització i negar-los el dret a vot és dir-los que no tinguin responsabilitats públiques. El vot és un deure ciutadà i una implicació diferent a la vida local i, per tant, haurien de votar.

13.- Durant un temps se la situava com a Ministra de Sanitat a Madrid. Si Zapatero torna a guanyar les eleccions generals del 2008 i se l’emporta, quina seria la primera consulta a fer a Espanya?
Això és una hipòtesi molt hipòtesi! Jo crec que, independentment del que pensi el PP, a Espanya s’ha d’anar cap a un model de govern d’Estat absolutament federal. Si cal canviar la Constitució, cal apostar clarament pel federalisme com ho han fet els suecs, els canadencs o els australians. Països on també valoren la diversitat i on han sabut trobar l’encaix entre el poder central i el poder autonòmic. Aquesta és la consulta, i segurament seria una gran oportunitat per trobar l’encaix del País Basc a Espanya.

14.- Parlant del País Basc, quina és la millor via a seguir per al procés de pau?
El diàleg. Un diàleg que vol negar el PP quan saben perfectament que és l’únic camí.

15.- Tornant a la seva activitat política, com descriuria els seus anys de consellera en l’era Maragall?
Crec que el President Maragall passarà a la història amb només 3 anys de president per situar on havia d’estar el nord de l’ambició de Catalunya. Ha passat molt desapercebut el que va fer el Govern de Maragall a dintre Catalunya i en canvi es van centrar les bases per a molts canvis profunds. S’ha vist com una cosa totalment convulsa, però el temps dirà que era absolutament necessari passar per aquesta etapa i situar el llistó molt alt.

16.- En què s’assemblen Pasqual Maragall i el President Montilla?
En que són líders, encara que lideren d’una manera diferent. El President Maragall necessita situar el debat de les idees més enllà, mentre que el President Montilla necessita situar el debat d’allò concret i explicar el que ja ha conquerit. Tots dos també han estat alcaldes de dues ciutats dures que han transformat de manera extraordinària i això se’ls nota molt.

17.- Com aconsegueix una Consellera conciliar la seva agenda política amb la vida familiar?
Malament. S’intenta fer el que es pot i aprofitar les hores que estàs a casa. Ara, amb les municipals, les agendes encara s’omplen més, però des del Departament intentem rendibilitzar molt el dia perquè no hi hagi activitat nocturna. Una altra cosa són els actes externs que no puc eludir.

18.- Vostè és metgessa internista especialitzada en malalties infeccioses i sobretot en la Sida. Com veu des de la Conselleria les investigacions en l’àmbit de la Sida?
Molt bé. Els medicaments per la gent que ja està infectada milloren i hem consolidat els dos grups de vacunes del Dr. Gatell i el Dr. Clotet per intentar contribuir a les investigacions. Però hem de reforçar la recerca en prevenció: hi ha una certa banalització de la Sida i hem d’evitar una relaxació de la gravetat de les malalties infeccioses, també cal adaptar-nos als nouvinguts, que tenen elements culturals molt diferents, i a més a més està creixent molt la prostitució de carrer i carretera.

19.- La medicina és una professió vocacional?
Sí, clarament. No ha de ser una vocació genètica sinó que es pot aprendre, però crec que hi ha d’haver un punt d’actituds personals i realment ho notes quan exerceixes.

20.- S’ha enfadat mai amb els mitjans de comunicació?
A mi em preocupa sobretot l’omissió i la jerarquització, perquè tenint en compte que la Salut és el que més li interessa a la gent, hauríem d’intentar treballar amb jerarquies diferents.

21.- Una curiositat, veu ‘Polònia’?
Sí, a vegades veig ‘Polònia’ i ric moltíssim, té un sentit de l’humor molt intel·ligent.
- S’hi troba a faltar?
Li vaig preguntar un dia a l’Escribano perquè no sortia a ‘Polònia’ perquè jo pensava que la meva caricatura era molt fàcil, i em va dir que ja ho havien pensat però que jo generava poca controvèrsia. Per la vaga em vaig veure en un esquetx i vaig riure molt però no m’hi trobo a faltar.

22.- Ha pensat en què farà quan s’acabi aquest cicle d’activitat política? Tornarà a exercir la medicina i a investigar?
Sí, no sé ben bé què faré però suposo que alguna cosa relacionada amb la meva professió mèdica. Quan vaig de visita als centres encara a vegades m’enyoro, és com si no hagués perdut mai aquest punt de bata blanca.