Lluís Galter: “Les pel·lícules que recreen els espais em semblen postisses, disfressades”

El director figuerenc estrena la seva opera prima, Caracremada. Tot i que no se’l coneix com un heroi popular, Ramon Vila, qui rebia el malnom de Caracremada i el sobrenom de Passos llargs, és considerat l’últim maqui català en actiu. Lluís Galter el vol donar a conèixer ara portant la seva intensa història al cinema.

La pel·lícula ja està acabada i a punt per exhibir?
A punt pel que sigui. Estem esperant que algun festival ens digui alguna cosa per fer la première aquest estiu o a la tardor. Els primers festivals importants que venen ara són Locarno, Venècia i Sant Sebastià, i després n’hi ha uns 50 més durant tot l’any. S’ha d’anar provant. Hem de ser positius.
Hem començat pel final, però com neix Caracremada?
No comença per un interès concret en la història, ni en els maquis. Tota la part de la història de la Guerra Civil i la post-guerra no m’havia interessat mai massa més enllà de coses concretes.
O sigui que no és una declaració de principis?
No de principis històrics, ni ideològics. Seria molt maco dir això, però he estat fent una pel·lícula sobre un anarquista i jo no sóc anarquista. De fet, si ho fos no hagués fet aquesta pel·lícula, o no l’hagués fet així.
Doncs?
Jo tenia una idea molt vaga al cap. Per una banda, portava uns mesos llegint Albert Camús i tenia un interès sense transcendència i, per l’altra, volia fer alguna cosa. I en una visita a un amic de Tarragona, parlant sobre Camús, sobre el mite de Sísif i la part rebel, em va dir si coneixia en Caracremada. Em va explicar qui era, i a mi se’m va quedar una imatge al cap: en Caracremada sabotejant torres d’alta tensió amb una serra, que és una cosa espectacular i impossible.
I aquesta és la primera imatge de la pel·lícula?
És la imatge essencial de la pel·lícula, la que ho articula. O sigui una cosa gairebé absurda, com el que deia Camús, però lúcida. Lluitar no per aconseguir un objectiu ni per vèncer, sinó pel fet imprescindible de lluitar malgrat que allò contra el que lluites sigui més gran que tu i no ho puguis tombar.
És un leit motive a la vida d’ell també?
Sí, almenys és el que jo interpreto. És a dir, si jo hagués fet un biopic explicant la seva vida, potser aquesta no és la part més important, però pel que jo entenia d’ell aquella imatge era significativa. De fet, si no hagués tingut aquesta última etapa i hagués sigut un heroi més de la Guerra Civil o de la II Guerra Mundial a mi no m’hagués atret. Brecht deia que hi ha els qui fan moltes coses grans durant menys temps i que són importants i es recorden, i els que fan menys gestes però que les fan cada dia fins que es moren, que són els imprescindibles.
Tens la sensació que coneixes a Ramon Vila ara?
Crec que sí, però em puc equivocar. No sé què diria ell si veiés la pel·lícula, de fet no crec que li agradés que s’hagués fet una pel·lícula sobre ell. És una mica paradoxal, però tampoc crec que la pel·lícula el traeixi.

I per què no l’hagués volgut mai?, com era ell?
No crec que pensés que la seva vida es mereixés un homenatge. Ell feia el que havia de fer. Era un lluitador professional, no tenia ni dona ni fills, vivia per allò.
He llegit que a la pel·lícula pràcticament no hi ha text, per què?, és una pel·lícula experimental?
Que no es parli no vol dir que sigui més experimental. Però sent coherents amb la primera fascinació per la imatge, i sobretot el so, de l’home serrant, allò no necessita paraules. És explícit, és literal i és simbòlic. Aleshores, a l’hora d’escriure el guió vaig començar a escriure diàlegs, però es donaven bufetades amb aquest tipus d’imatge. No és un exercici d’estil, és que no hi cabien els diàlegs.
Abans has dit que no és un biopic i he llegit que tampoc és una peli de trets, ni persecucions, què és?
És una peli d’acció, d’acció contemplada. Hi ha trets i hi ha explosions, però no se’n vol fer un espectacle, sinó que estan fora de camp. No és una acció com la de La jungla de cristal, que sembla que estàs tirant trets amb en Bruce Willis, sinó que t’ho mires des d’una distància prudencial. A més, l’acció que fa el personatge és directa, és constant i encara que es netegi unes botes s’està netejant unes botes
O sigui que és ficció?
Sí, una ficció documentada. La pel·lícula és coherent perquè no hi ha res inventat, són imaginacions fonamentades després d’haver llegit llibres d’història.
Però tot i això tu no has volgut recrear els espais sinó que has gravat els espais tal com són ara, per què?
Em semblaven més versemblants.
Això vol dir que totes les pel·lícules que recreen els espais són inversemblants?
Per mi sí. Bé, no és que siguin inversemblants però estableixen un pacte amb l’espectador que jo no me’l crec. Per mi donen una imatge falsa de la realitat. Em sembla postís, disfressat. Com una impostura. Si es grava al 2010, s’ha de pressuposar que els boscos no seran iguals perquè s’hauran incendiat i que les masies s’hauran derruït, i s’ha de filmar integrant aquests canvis a la pel·lícula. Hi ha una coherència estètica i ideològica, les runes evoquen –i invoquen– el pas del temps. A més, Lluís Soler tampoc és en Caracremada, ni vivia en aquella època.
Des que vas rebre la beca de l’Ajuntament de Figueres l’abril del 2008, a ara que tens la pel·lícula acabada, com ha arribat a evolucionar la teva idea inicial?
Home que ha canviat seguríssim, però no de borrar-ho i tornar a començar, sinó que han perdurat una sèrie de coses, com la imatge de la serra, que són les que t’ajuden a canviar les altres.
Si ara la tornessis a començar, ho tornaries a fer igual?
No. Segurament aquestes imatges continuarien essent-t’hi, però milloraria totes les altres. Quan en l’últim visionat de la pel·lícula vam veure que s’havia acabat, no va ser perquè tot estava el màxim de bé possible, sinó perquè tot es podia millorar i tornar a canviar. És a dir, hi ha un punt en què la pel·lícula t’obligaria a tornar-la a començar, i és llavors quan l’has de donar per acabada i pensar que aquests canvis et serviran per una altra pel·lícula. És una paradoxa però em sembla que va així.