ens va posar un programa de ‘La vida en un xip’. ‘El recordeu?, -ens deia- primer feien ‘La granja’ i després el debat d’en Puyal...’. Mentre ella parlava, em vaig distreure un moment i ràpidament em va venir una imatge al cap. Una escena que durant anys es repetia cada divendres: l’avi i la Teta al sofà marró que teníem abans, l’àvia a la butaca del costat de la porta, i jo a la seva falda. Tots quatre miràvem junts les peripècies d’en Mercader i després jo m’adormia com un angelet (endimoniat diuen que era) amb l’escalfor de l’àvia. Després, un got de llet calenta amb cola-cao i a dormir. Bona nit.‘Hi havia una vegada una cabreta que tenia set filletes’... Cada dissabte al matí, la Laia i jo ens colàvem al llit dels avis. Cada una al seu costat preferit, escoltàvem el conte de les set cabretes una vegada i una altra. Ens el sabíem de memòria, però volíem que l’àvia ens expliqués el nostre conte de bon dia mentre encara notàvem l’olor de l’avi al coixí. Ell sempre es llevava aviat, se n’anava a traginar porcs amb el camió i tornava a l’hora de dinar. Espaguetis amb tomata i molt de formatge ratllat, és clar! – bé, per l’avi sense formatge. Però ell no ens volia fer cap petó fins que no s’havia tret el mono i dutxat. Llavors no només un de petó, i dos també són pocs per nosaltres, sinó sempre quatre petons, dos a cada galta.
Recordo perfectament els dimecres sopant a casa els avis. Sempre amb el foc encès a l’hivern i un partit de la Champions a la tele. Com aquell 20 de maig del 1992! Tinc gravada a la ment la imatge de la mare i jo saltant a la cuina mentre en Koeman marcava i el dibuix d’en Jordi Culé es tornava boig a la pantalla. Podria fins i tot dir quina roba portàvem tots sis, però no ho faré, ara això és irrellevant. I l’avi content, eufòric com mai -i tan nerviós com avui-, obrint tot seguit una ampolla de cava. L’esperit català de les grans celebracions, el mateix cava amb el que tots brindem avui per la vostra felicitat.
També recordo aquelles passejades per La Clota mirant com marxaven i arribaven les barques; i aquelles escapades d’estiu a Cambrils: l’avi, l’àvia, la Teta i jo, en aquell hotel on ‘no volien pas nenes que no mengessin’. Alguns anys els pares s’unien a nosaltres l’últim dia en tornar del seu viatge de torn. O aquells dinars a Rabós i aquells sopars de Sant Andreu tots junts al menjador de Borrassà; i aquells àpats de Sant Narcís amb la Tia de Girona, sempre era un dia d’estreno! Passats quatre dies i ja era Nadal un altre cop, amb el tió que s’escalfava a la vora del foc i es menjava les taronges de l’avi. I un any nou que començava amb els canelons de l’àvia i la Padrina ocupant el cap de taula amb el seu got de vermut per amanir l’aperitiu. I de Nadal a Setmana Santa, tots a fer brunyols a Borrassà, cada any més quilos. I la Laia i jo els ensucràvem -i els ensucrem encara- mentre insistíem a l’àvia una vegada i una altra que obrís el seu restaurant. Can Delfí, opinàvem sempre que s’havia de dir, i l’àvia cuinaria els seus millors plats, mentre l’avi portaria els comptes.
Podria continuar explicant anècdotes, moltes anècdotes, any rere any, Nadal a Nadal, aniversari a aniversari, festa a festa, diumenge a diumenge. Anècdotes totes
elles plenes d’amor, de felicitat, de família, que tots guardem a les nostres memòries. Una família admirable que no hagués estat possible sense vosaltres dos, sense el vostre amor, sense el vostre caliu. Una família que és per mi, per nosaltres, el més important d’aquest món. Un amor que vosaltres ja heu fet durar més de 50 anys i heu sabut transmetre a la mama i al papa, i a nosaltres dues, les vostres nétes. Un amor somniat per a molts. I és que com a mínim jo de gran vull ser com vosaltres. Feliç com el primer dia després de 50 anys d’amor.Avi, àvia, Moltes felicitats.
Us estimem molt.
Cantallops, 25 de novembre del 2007.
