Llotja: substantiu, femení, singular

Eren l’atracció de l’inici del partit. De l’inici i del final. Eren l’atracció de la nit. La llotja plena de dones. Un homenatge a les sòcies, ens han fet creure, portada a terme per les senyores de l’Star System català. Un homenatge a les sòcies que ha rebut més crítiques que compliments per part de les aficionades. I és que senyors –i dic senyors perquè aquesta iniciativa segur que l’ha pres un home– estem al segle XXI! Les dones fa anys que anem al futbol. Només cal veure les xifres, el Barça té més 42.000 sòcies inscrites i milers de fermes seguidores. No tan sols això, afortunadament, les dones fa dècades que demostrem que el món també és nostre. Sí, potser encara falten coses a fer a favor de la peritat, però un fet insòlit i sexista com aquest no és un pas endavant.

Sincerament la iniciativa em sembla una ofensa, un bolet, un acte realitzat de cara a la galeria i disfressat d’homenatge. Ha estat notícia, sí, el Club ha aconseguit el ressò mediàtic que buscava, però la notícia hauria d’haver estat que això no hagués estat notícia. Que la presència de les dones a la llotja del Camp Nou fos quelcom habitual, una cosa normal i normalitzada.

I un apunt final, només, que ja semblo la Pilar Rahola. Perquè la llotja femenina s’ha fet aquest dissabte i no demà, que precisament és dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, en el partit contra l’Arsenal? No haguessin aconseguit encara més ressò mediàtic? No els hi ha interessat. Demà segur que la Llotja del Camp Nou estarà plena d’homes. El que deia, un simple bolet de cara a la galeria. Un homenatge singular que no demostra res. Bé, sí, sexisme.

La informació a les xarxes socials

Passi el que passi, tothom se’n fa ressò a la xarxa. Ja sigui amb voluntat informativa o amb ganes de demostrar el que ets, el Facebook –la xarxa que jo conec– s’ha convertit ja en un mitjà d'informació més. El passat 10J, la meva pàgina d’inici a la xarxa tenia un comú denominador: la històrica manifestació en contra de la sentència del TC a l’Estatut català. Alguns explicaven la seva experiència al Passeig de Gràcia, la Gran Via o la plaça Tetuan, altres exposaven les raons per no assistir-hi, i molts compartien links informatius de diversos mitjans digitals catalans, nacionals i internacionals. Informaven. També fotos i vídeos del youtube. Partidaris de la manifestació o no, tothom aprofitava l'eina de la xarxa per declarar els seus principis i deixar clara la seva posició.

El mateix va passar un dia després, quan la Roja va guanyar el mundial de Sud-Àfrica. Hi ha qui, com si s’hagués d’excusar, donava explicacions per haver-se manifestat dues vegades en un mateix cap de setmana. No calien, ja deia fa uns dies en aquest mateix blog que intentar posar naps i cols en un mateix cistell com han fet molts, molts, no és més que demagògia. Altres, en canvi, senzillament mostraven la seva alegria i efusivitat. Encara avui, setmanes després, la segueixen mostrant. També n’hi havia que, escombrant cap a casa, no s’alegraven per la victòria de la selecció sinó que destacaven el rol dels catalans i culés en el triomf. Fins i tot alguns mostraven indiferència o demanaven aixopluc per no haver de sentir els clàxons i petards de les celebracions. En definitiva, aquell cap de setmana el Facebook es va convertir en la principal plataforma social per demostrar i deixar clar a tothom quina era la seva posició. No fos cas que et posin a un sac al qual no pertanys, és clar.

La història es va tornar a repetir ahir després que la sobirania del Parlament català aprovés la Iniciativa Legislativa Popular que reclamava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Pocs minuts després de la votació parlamentària, la pàgina d’inici del meu Facebook es va omplir de comentaris i enllaços diversos. Amics celebrant l’abolició amb el crit taurí d’“oléeee”, altres bromejant amb cançons de temàtica taurina, i molts penjant i comentant links de les reaccions polítiques. I és que si el tema ja és polèmic per se, el fet que, com sempre, s’hagi polititzat, ha causat estralls. Ara resulta que els populars –qui si no?– volen portar la iniciativa al Congrés per invalidar la decisió de la cambra catalana. Consideren que l’abolició de les corrides a Catalunya és una nova forma d’enfrontament amb Espanya. Potser són ells els qui, entossudits en polititzar les coses –siguin quines siguin– i insistint sempre sobre la mateixa qüestió, estan provocant aquesta secessió entre Catalunya i Espanya. Com a mínim entre catalans i espanyols. Primer van recusar l’Estatut de Catalunya al TC sense acceptar el que el poble català havia refrendat, i ara volen portar al Congrés una decisió que no té, o no hauria de tenir, res a veure amb la política. Una prohibició que, recordo, fa anys també va decidir Canàries sense que allò generés tanta controvèrsia. És clar, la història canària no és la història de Catalunya. Potser per això ahir hi havia tants mitjans estrangers acreditats al Parlament. I és que el debat sobre l’aboliació de “la fiesta” ha causat una gran expectació internacional. De fet, alguns dels meus amics del Facebook es van dedicar a penjar la versió dels periodistes estrangers que ahir es van desplaçar fins a Barcelona per cobrir el debat. Interessant.

Cap de setmana de manifestacions contradictòries

La casualitat, o el pop Paul, ha fet coincidir la manifestació contra la sentència de l’Estatut i la primera final de la selecció espanyola en un mundial de futbol en un mateix cap setmana. Així, dissabte a la tarda aniré amb la família a la manifestació amb una senyera a les mans i darrera la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim” d’Òmnium Cultural, que tanta cua ha portat aquesta setmana –realment polítics i institucions han fet el ridícul i de retruc ens han ridiculitzat a tots–; però diumenge al vespre miraré amb els amics la final del Mundial de Sud-Àfrica entre Espanya i Holanda. Podria mentir –com segur que molts faran– i dir que miraré el partit per no sentir-me exclosa de les converses, però no ho faré. El miraré perquè m’agrada el futbol i m’agraden les reunions que els partits de futbol com aquests comporten. Haig de reconèixer, però, que no sé si miraria els partits de la Roja si ara fos la meitat d’independentista que era quan era petita –sóc i em sento catalana, però quan et fas gran veus les coses d’una manera diferent–, ni tampoc si el Barça no fos la columna vertebral d’aquest equip. Una percepció que crec que es pot generalitzar. I és que avui tots els mitjans d'arreu, esportius i generalistes, es rendeixen al joc de la selecció espanyola i la comparen amb el Barça d'en Pep. Fins i tot la caverna mediàtica de Madrid se n’ha fet ressò avui amb articles i titulars com el “Visca España” del diari esportiu As. També les xarxes socials n'han fet referència. Entre moltes altres coses, avui llegia al Facebook que la selecció espanyola d’aquest mundial és el Barça que juga amb l’Iker Casillas com a convidat d’honor.

I és que els titulars Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta, Pedro, Busquets i Villa, jugadors del Barça que porto al cor –tot i que encara no hem tingut l’oportunitat de veure a Villa jugant de blaugrana–, poden fer història diumenge i convertir-se en campions del món. De fet poden marcar ells el gol de la final, com han fet fins ara. Si guanyen no ho celebraré com celebro les victòries del Barça, si perden tampoc ploraré ni em lamentaré, però el partit el gaudiré.

Està clar que diumenge no seré la única catalana que s’asseurà al sofà, cervesa en mà, per veure el partit. La semifinal del Mundial entre Espanya i Alemania va rebentar ahir les audiències a Catalunya: 69,2% de share i 1.970.000 espectadors. I és que encara que sovint tenim la tendència d’unir la visceralitat futbolística amb la racionalitat política i ideològica, millor no fer demagògia i intentar posar naps i cols al mateix cistell sinó gaudir del moment.

Etern Guardiola

I resulta que el caganer més venut d’aquest Nadal és el d’en Guardiola –sí, ho reconec, jo també vaig passar fa uns dies pel mercat de Santa Llúcia a comprar-me’l. I resulta que ara tothom l’idolatra, també aquells periodistes que van dubtar d’ell quan a Itàlia el van acusar de dopatge. I també resulta que Guardiola és ara el Déu blaugrana, sobretot per aquells que a principis de la temporada passada –la millor temporada de la història del Barça, per si encara no us n’havíeu adonat– dubtaven del nou entrenador perquè no tenia experiència, encara que ara diguin que sempre hi van confiar. Si, és clar, és molt fàcil fer de profeta del passat!

En fi, ara resulta que Guardiola és per a tothom el centre de l’univers, o com a mínim de l'univers blaugrana. Però què passarà si el Barça comença a perdre a l’últim minut i a deixar escapar partits i punts com ens tenia acostumats?, què passarà si el millor equip del món s’esfuma i el culé torna a treure aquell pessimisme de mena que ara té amagat i tant el caracteritza? Llavors tothom culparà Guardiola, els periodistes esportius i els culés empedernits recuperaran aquells inicials arguments –patètics, si em disculpeu– de desconfiança vers l’entrenador, els aficionats oblidaran el bon futbol, és més, fins i tot li retreuran que ens hagi malacostumat a veure el millor equip del món!

Em fa ràbia. Ho sento però em fa ràbia. Em fa ràbia que ara tothom es sumi al carro del vencedor i beneri a Guardiola perquè ha aconseguit eternitzar aquest Barça. Em fa ràbia que ara tothom digui allò de “jo sempre he cregut que seria un gran entrenador” o allò de “ja t’ho deia jo”. Em fa ràbia. Me n’alegro, és clar que me n’alegro, però alhora em sap greu. I em fa ràbia.

Jo que quan tothom adorava a Romario –qui per cert ara ens intenta vendre GolTV–, em “barallava” amb les “nenes” de la meva classe perquè m’agradava en Guardiola i no en Romario, que era el qui deien que tocava; jo que encara porto a l’estoig una figureta d’en Guardiola que quan feia 4t de primària van donar amb El Mundo Deportivo; jo que aquell mateix any vaig demanar als Reis que em portessin un rellotge d’en Guardiola –aquest Nadal crec que el recuperaré–; jo que tenia la samarreta amb el número 4 darrera –el meu número preferit per cert–; jo que em vaig saltar una tarda de classes per anar a veure una conferència d’en Guardiola a Girona i no vaig voler marxar d’allà sense haver-li fet una pregunta –també per vocació periodística crec. Jo que vaig plorar quan Guardiola se’n va anar a Itàlia i vaig seguir les seves passes allà, a Quatar i a Mèxic; jo que vaig demanar als meus pares que em portessin a veure l’últim partit d’en Guardiola al Camp Nou. Jo que sempre he desitjat i confiat que en Guardiola tornaria al Barça com a entrenador. Sí, reconec que tampoc m’havia plantejat la idea que en Guardiola orquestrés el Barça de les sis copes, però en Guardiola per mi sempre serà en Guardiola. Sempre serà “etern”. Tant avui, que tothom l’idolatra com l’he idolatrat jo tota la meva vida, com demà quan, i espero de veritat que no passi, en Guardiola deixi d’entrenar el primer equip del Barça i les coses al Camp Nou tornin a trontollar. Perquè ens agradi o no, el món del futbol és així. Avui ets un Déu que plores d’emoció i emociones plorant, i demà ets un heroi passat.

Una de caipirinhas si us plau

I finalment ha estat Rio de Janeiro, la ciutat de l'alegria. I jo també me n'alegro. Me n'alegro molt amb ells i per ells. Però també m'e n'alegro (bé alegrar-se no sé si seria la paraula) per Madrid, i no només per una 'simple' raó de catalanisme, sinó perquè crec que ara no és el seu moment. Reconec que la meva primera opció era Chicago, i que m'ha decepcionat que es quedéssin eliminats a la primera ronda d'aquesta tarda; reconec també que no creia en les possibilitats de Tòquio, i que preferia Rio abans que Madrid. I així ha estat. (No sé perquè, però el meu pare sempre té raó).

Fa una estona que pràcticament totes les televisions han donat en rigurós directe el 'veredicte' final i ara algunes ja parlen d'injustícia. Injustícia per què?, per què Madrid, com sempre, es limita a mirar-se el melic i a creure que són els millors del món?, per què segons ells la ciutat és la que estava més ben preparada de totes?, per què no accepten un 'no' com a resposta?, per què?

Rio és una ciutat magnífica i impressionant, però una ciutat que necessita un esdeveniment com uns JJOO per tal de revitalitzar-la, 'netejar-la' -com les Olimpíades del 92 van 'netejar' Barcelona-, desenvolupar-la, dinamitzar-la i acabar-la de situar en el mapa mundial. A més, que sembla increïble que Sud-Amèrica no hagués organitzat mai fins ara uns Jocs Olímpics!

Sincerament, aquesta tarda he celebrat el triomf de la candidatura brasilera com si es tractés d'un gol del Barça a l'últim minut. Ho he celebrat, sí, també perquè no em podia imaginar aquest país durant els propers 6 anys si avui guanyava la candidatura de la 'capital del regne'. Insuportable. De fet, la cobertura mediàtica d'aquesta setmana ja ha ratllat l'exageració. Més d'un quart d'hora de rellotge de 'prèvia' al Telediario de TVE ahir al migdia, la mà de Madrid 2016 acompanyant la mosca de totes les cadenes estatals, pública i privades, durant dies, el compte enrere de cuatro (que seguint amb la seva tònica habitual incloïa comentaris en forma de tickers: 'Tengo una corazonada", etc etc).

En fi, ho sento molt pels madrilenys, a ningú li agrada quedar-se a últim moment amb la medalla de plata -a la tercera potser serà la vençuda-; però sobretot me n'alegro molt pels brasilers.

Samba, de Janeiro!

Diada de Sant Pep

Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!

I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.

En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.

I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.