Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Universitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Universitat. Mostrar tots els missatges

16.9.09

Fa falta tot un poble per ensenyar un infant

Aquesta setmana ha començat puntualment el nou curs escolar. Dilluns, quan anava cap al gimnàs -una escola de Barcelona que es converteix en un centre de fitness un cop acabades les classes-, em vaig trobar les mares i pares a la porta del centre. Esperaven els seus fills i filles amb el berenar a una mà i el paraigües a un altre, i em vaig recordar d'aquells anys a Les Escolàpies.

Des de mitjans del mes d'agost, abans fins i tot de marxar de vacances, la Laia i jo ja ho teníem tot preparat: els llibres, la motxilla (amb la seva carpeta, el seu estoig, la goma, el llapis, el regle, etc. tot de conjunt!), fins i tot la bata o el xandall de gimnàs. Però tot i tenir-ho tot apunt, el primer dia de 'cole' sempre arribàvem tard. Era l'únic dia de l'any que ens acompanyava la mare i no el pare, i cada any amb la Laia ho recordem. Això sí, tal i com passava dilluns a les portes de l'IPSI, tots dos ens esperaven puntuals a les cinc de la tarda.

Avui, coincidint amb l'inici de curs, vull recuperar un reportatge de premsa escrit per l'assignatura de Periodisme de Fonts el passat mes de març. Es tracta d'un reportatge sobre el nou calendari escolar que fa un temps va proposar el Departament d'Educació. Una mesura que està previst aplicar a partir del curs vinent. De moment avui tothom parla de la introducció dels ordinadors portàtils a les aules.


Míriam Gifre/BARCELONA.- ‘Saps quina és la meva assignatura preferida?’, em pregunta retòricament Mar Roura mentre remena dins de la seva motxilla nova de la Kitty, ‘socials’, respon ella mateixa tot traient el llibre de ciències socials de la bossa. La Mar té 9 anys i estudia quart de primària al CEIP Empúries de L’Escala, a l’Alt Empordà, ella només és un exemple dels milers de col·legials catalans que en cursos propers es veuran afectats pel nou calendari escolar proposat pel Departament d’Educació.
La proposta preveu avançar una setmana l’inici de les classes al mes de setembre, incloure una setmana de vacances al mes de febrer –que s’ajustaria d’acord amb la Setmana Santa, que varia cada any-, i eliminar la jornada intensiva del mes de juny. Però la nova proposta educativa del Conseller Ernest Maragall no es pot entendre només des de l’ensenyament ja que són molts els aspectes que pivoten al voltant de l’escola. En aquest sentit, el canvi ‘segurament va més enllà del món educatiu perquè afecta a la dinàmica de les famílies’, assegura Assumpció Bover, directora del nou CEIP Esculapi de L’Escala.

I és que l’educació afecta a tota la societat, i per això, ‘el tema de la conciliació de la vida escolar i familiar és bàsic’ diu el regidor d’Educació de l’ajuntament de L’Escala i inspector d’ensenyament dels Serveis Territorials de Girona Josep Gifre. Una opinió que també comparteix la presidenta de la delegació de Girona de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya Imma Fuyà, qui considera que caldrà introduir canvis en l’organització de l’administració, dels docents i de les famílies, però sobretot convindrà inserir-ne en el sector empresarial i laboral. ‘Perquè la conciliació de la vida laboral i familiar té molt a veure amb l’horari laboral’, opina Fuyà.
Tot i això, el més important és l’educació de l’alumnat. De fet, aquesta és la premissa per la qual el Departament d’Educació ha tirat endavant la proposta del nou calendari. Un canvi que, segons la Conselleria, s’ha pensat a favor de la qualitat de formació dels alumnes. Però per Joaquim Bosch, director de l’IES Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ‘aquest fet puntual no suposarà gaire res en la formació de l’alumne’; i és que Bosch dubta que es pugui trobar un indicador fiable que clarifiqui la influència d’aquest canvi de calendari en els resultats acadèmics. De totes maneres, ‘l’educació dels infants’, diu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Josep Maria Garcia, ‘és quelcom que s’ha de contemplar també a través de les pauses i intermitències que s’han d’aplicar’. És a dir, hi ha d’haver períodes per a l’estudi, però també per al descans, i aquests han de ser ‘graduals’, considera Garcia. Precisament els experts en pedagogia solen convenir en aquesta bondat de combinar períodes de descans i de treball més curts, tot i que deixant, com el nou calendari escolar proposa, un temps més llarg a l’estiu.

No obstant, aquesta pausa lectiva dels alumnes, ‘que respon a una corrent d’escolarització europeista’, segons concreta la companya de Garcia i Gifre als SSTT de Girona Neus Serra, no coincideix amb el període de vacances dels seus pares, fet que ha propiciat discrepàncies entre els col·lectius afectats ja que suposa una nova planificació per al conjunt de la societat.
Un pal a la roda, aquesta falta de coincidència festiva, i una qüestió a resoldre que, segons la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres de Catalunya Dolors Vallejo, ‘no tenim notícia de que s’hagin intentat aquests passos a través de cap canal institucional’. I és que per Vallejo, el benestar de l’alumnat és raó suficient per a plantejar el canvi, però ‘si la mesura s’implementa sense les condicions necessàries, pot ser que el que guanyem per un cantó ho perdem per l’altre’, afegeix. Per això, diu la presidenta de la FaPaC a les comarques Gironines Imma Fuyà, ‘cal un debat de tots els agents implicats dins i fora de l’escola per acordar la modificació del temps escolar i laboral de forma que sigui conciliable’.
De totes maneres, el Departament d’Educació ha anunciat que oferirà convocatòries incloent activitats d’Escoles Obertes la setmana festiva del mes de febrer; unes convocatòries que requereixen monitors de lleure educatiu, majoritàriament en edat universitària. ‘El febrer és un mes complicat perquè els estudiants universitaris estem d’exàmens’, diu el monitor de lleure de l’empresa Serveis d’Esplai Sergi Giménez, qui compagina la feina de monitor al CEIP Orlendai de Barcelona amb els estudis de Filosofia. ‘S’hauria de veure fins a quin punt les dues coses són compatibles i, si no’, afegeix, ‘buscar un altre perfil de persones per omplir aquest buit de monitors no disponibles o pensar en altres tipus d’activitats’. I és que la conciliació familiar durant setmana no lectiva del mes de febrer és ‘la principal causa del retard en l’aplicació de la mesura’, diu Joaquim Bosch, qui precisament va formar part del Consell Escolar de Catalunya que al 2005 va proposar avançar tres dies l’inici del curs –del 15 al 12 de setembre-.
Precisament el Consell Escolar de Catalunya, és a dir, l’organisme superior de consulta i participació de l’ensenyament no universitari dins l’àmbit de la Generalitat, ha aprovat la iniciativa de la Conselleria d’Educació, però alhora ha proposat que s’apliqui a partir del curs 2010-2011. ‘Segurament, fer-ho de cara al curs vinent seria massa precipitat perquè hem de tenir present que això afecta a la societat en general’, opina l’inspector d’ensenyament Josep Maria Garcia. Una opinió, la de Garcia, que novament es relaciona amb els costums i les tradicions de la societat catalana que disseminen els dies festius al llarg de l’any segons un calendari religiós. ‘La dependència de les festes religioses impedeix distribuir els dies lectius de manera equilibrada’ critica l’inspectora d’Ensenyament Neus Serra, ‘i no ajuda a regular de forma efectiva el calendari’, s’afegeix a la crítica Imma Fuyà des de la FaPaC. Cal tenir en compte que la reacció normal a qualsevol canvi d’status quo és la discussió i la por, però amb diàleg i cerca de solucions poc a poc s’accepten els canvis. S’haurà de veure.

No obstant, la qualitat de la formació a Catalunya no depèn només del calendari escolar sinó que aquest tant sols pot ser-ne una petita aportació. És per això que la responsable de participació de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya Dolors Vallejo considera que aquest anunci és un ‘element de distracció per evitar afrontar els problemes greus de l’educació’. Perquè de fet, l’anunci del nou calendari escolar coincideix amb una conjuntura del moment educatiu actual poc favorable: el debat parlamentari per la Llei de l’Ensenyament de Catalunya (LEC), la convocatòria d’una vaga de mestres pel 19 de març signada per tots els sindicats, etc. En definitiva, la llenya ja està al foc, i per tant, ‘hi ha altres temes que caldria resoldre abans’, creu l’inspector d’ensenyament dels SSTT de Girona Pep Gifre, perquè ‘la clau no està en el calendari, el calendari només és una passa més’, afegeix. Una opinió que també comparteixen els seus companys dels Serveis Territorials Josep Maria Garcia i Neus Serra: ‘la qualitat de la formació respon a un bon nombre de factors, i el calendari escolar només pot ser-ne una petita aportació’, diu Serra; ‘però es tracta de fer una lectura en profunditat i cercar en què podem canviar per millorar’, afegeix Garcia.

L’Educació és necessària per fer Catalunya, per fer cultura, per crear talent, per fer progrés, per fer economia, etc. De fet, aquest és el discurs que en aquests moments de crisi econòmica es repeteix tant des de l’administració com des dels mitjans de comunicació. Però cal tenir en compte que l’educació sobretot és un dret de cada un dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i per tant, la clau de tot plegat rau en el mateix alumnat.

15.5.09

Tot el que vols saber quan ho vols saber

I ja deu fer un mes que estic fent les pràctiques de Periodisme al canal 3/24, 'tot el que vols saber quan ho vols saber' (ara que hi penso, aquesta frase promocional del canal em descriu bastant, millor dit, molt). Bé, continuo.

Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però ‘aquests principis sempre auguren un bon final’ també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.

Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!

Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!

I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!

11.5.09

Taller.doc especial Sant Jordi

Una rosa, un llibre, una parella que passeja feliç, una altra que potser es baralla i una altra que es casa. Nens que regalen tímids una rosa vermella a aquella nena de la seva classe que tant els agrada, un altre que llegeix nerviós un poema als jocs forals de l'escola. Turistes que descobreixen la diada per primera vegada -aquest és el meu, Oh la-là!-, escriptors (i aprenents d'escriptors) que firmen llibres i lectors que esperen impacients la seva dedicatòria; polítics que xuquen melindros a la xocolata, i roses de tots colors que cride l'atenció als transeünts. Gent amunt i avall, la festa de la primavera, la festa del carrer i, sobretot, moltes mirades. La teva, la seva, la d'ella i la d'ell, la de l'altre, la meva...

DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.

http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi

Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!

19.4.09

De compres per Trafalgar

Les irregularitats de les botigues majoristes de la dreta de l’Eixample sud són una pràctica habitual i generalitzada a la zona

‘Si no es por al mayor es más caro’, respon amb un castellà entrebancat el dependent de la botiga majorista Wan Lai Hong, al carrer Trafalgar de Barcelona, ‘a 12’, afegeix. ‘Però me’n puc quedar dues només?’, ‘sí’, assegura el jove tot assen­tint amb el cap. Trio dues cami­ses iguals però de diferent color i confio en que la talla m’anirà bé: ‘doncs en compraré dues al preu que em venguis al detall’, li dic mentre li acosto la roba. ‘22’ (euros) és el seu preu final, un total una mica rebaixat. ‘I si tinc algun problema al empro­var-me la camisa, la puc venir a canviar?’, un ridícul cartell en­ganxat amb cinta adhesiva em resol el dubte: a la botiga Wan Lai Hong no s’admeten canvis ni devolucions. De fet, tampoc tinc cap tiquet de compra que m’avali.

La venta al detall a les botigues de venta a l’engròs és una pràc­tica generalitzada a la zona del carrer Trafalgar; de fet, alguns d’aquests establiments tenen la doble llicència d’activitat de venta. És el cas de la botiga Wan Lai Hong, on tot i la negació de venta al detall per part de la responsable, legalment poden vendre tant a majoristes com a minoristes. Però ‘una cosa és quan tu obres i una altra és quan estàs fent l’activitat’, assegura el director de l’àrea de Promo­ció Econòmica de l’ajuntament de Barcelona Albert González, ‘hi poden haver petites variaci­ons’, afegeix.

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA
I és que segons la normativa, si es fan simultàniament les du­es activitats en un mateix local, ‘s’han de dur a terme en secci­ons diferenciades, degudament retolades’, i conforme amb ‘els requisits de tota mena exigibles a cadascuna d’aquestes formes de distribució’. Heus aquí la principal irregularitat d’aques­tes botigues. I és que és obliga­tori que qualsevol establiment, sigui de la tipologia que sigui, disposi dels preus marcats als productes, és obligatori que qualsevol establiment emeti el tiquet a caixa, així com també han de tenir una zona habilita­da per emprovadors i una altra per lavabos públics, etc. ‘Que hi ha gent que incompleix?’, pre­gunta retòricament Albert Gon­zález. ‘Evidentment’, es respon a si mateix, ‘però si ho hem de fer complir tot passem a viure en un estat policial’, justifica.

La zona de la dreta de l’eixam­ple sud és, històricament, l’àrea de densitat del comerç tèx­til majorista de Barcelona. ‘La concentració fa que tingui un poder d’atracció més gran que si estiguéssim tots disgregats’, assegura Xavier Perelló, presi­dent de l’Associació de comer­ciants a l’engròs És Moda. Pe­rò segons l’Associació de Veïns Plataforma Per una Eixample Sostenible, aquesta histori­citat de la zona ‘és la resposta que dóna la gent que no coneix el problema’. I encara que els veïns asseguren que no tenen res en contra dels magatzems a l’engròs, també destaquen que el gran problema és el volum i l’erosió que aquest significa pel teixit comercial del barri. ‘Per­què és clar’, afegeix Charo Mar­tínez, integrant lluitadora de la Plataforma Per una Eixample Sostenible, ‘és un comerç únic, un monocultiu i, per tant, no hi ha diversitat ni botigues de proximitat’. Davant d’aquesta situació, i sobretot davant de la pressió veïnal, l’Ajuntament ha començat a actuar, encara que amb una mica de retard; pri­mer ‘tapant forats’, critica Llu­ís Tejedor, veí del carrer Tra­falgar, i ‘ara també han fet un Pla d’Usos que és una presa de pèl’, continua, encara que sí és un reconeixement.

LA RESPOSTA
I és que segons justifica el di­rector de l’Àrea de Promoció Econòmica de l’ajuntament, ‘aquesta ciutat no es pot per­metre parar l’activitat comer­cial i econòmica expulsant ac­tivitats que porten molts di­ners a la ciutat’. Tot i això, l’any 2007, i davant el reclam de ve­ïns i comerciants, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla d’Usos per evitar la prolifera­ció d’establiments majoristes a la zona. ‘El Pla d’Usos només persegueix això, res més. No és un Pla d’Usos per limitar la pre­sència de cap tipus de nouvin­gut’, assegura Albert González. I no és estranya aquesta apreci­ació, ja que la lluita de l’associa­ció de veïns de la dreta de l’Ei­xample sud per aquesta causa va començar amb l’obertura de comerços a l’engròs asiàtics, ‘sí, asiàtics, no podem dir-ho d’una altra manera’, es justifica Cha­ro Martínez, qui s’autoanome­na com a policia de barri. ‘Però nosaltres no era perquè fossin asiàtics’, afegeix Martínez, ‘si­nó perquè indiscutiblement el barri s’estava degradant d’una manera enorme per una mena de comerç que no complia cap condició’.

QUI INCOMPLEIX?
Però ‘que hi ha gent que incompleix?’, torna a pre­guntar Albert González, ‘evi­dentment, però tant els uns com els altres’, assegura. De fet, segons ell, i tenint en compte que el Pla d’Usos és una llei en aplicació des del moment de la seva aprovació l’any 2007, la re­alitat és que els de fora incom­pleixen menys que els de dins perquè acaben d’arribar i tenen els seus establiments més po­sats al dia. Però ‘algú pot veu­re més irregularitats de les que hi ha perquè els interessa aquestes irregularitats’, dei­xa caure el director de l’Àrea de Promoció Econòmica.

L’Ajuntament es justifica davant una pràctica il•legal generalitzada però cada cop més regulada i, per tant, po­tencialment més restringida. Fins i tot els principals afectats reconeixen que hi ha hagut avanços: ‘l’Ajuntament ha actuat tard i malament, però algunes irregularitats que s’han anat produ­int durant uns anys, com les deixa­lles o els amuntegaments de capses a les voreres, són cada cop menys freqüents’ concedeix Xavier Perelló, president de l’Associació de Comer­ciants a l’engròs És Moda. La pressió és forta i es fa sentir més enllà de les botigues regentades per la comuni­tat xinesa: ‘al nostre barri hi ha hagut 197 inspeccions, cosa que no ha pas­sat ni a cap altra sector ni a cap altra barri de Barcelona’, prossegueix Pe­relló, que critica la manca d’informa­ció sobre l’estat d’aplicació actual del Pla d’Usos. ‘Nosaltres no tenim cons­tància de si s’ha aprovat o si funcio­na ni res’, diu Perelló; mentre que des de l’Àrea de Promoció Econòmica, Al­bert González reafirma l’estat d’apli­cació en el que es troba el Pla d’Usos. ‘Des de que es va aprovar l’any 2007 que es va aplicant’, assegura.

DIES DE COMPRES
Una passejada per les botigues de venda a l’engròs de la zona mostra a tot client potencial que la situació és complexa i depèn de les botigues, del venedor, del moment del dia, del cli­ent i el nombre de clients, etc. Les ir­regularitats no es cometen només en botigues asiàtiques, encara que més difícil, els botiguers autòctons també poden proposar a un client de com­prar una peça de roba, sense com­plir la normativa i malgrat l’existèn­cia d’un rètol indicant ‘només venda a l’engròs’ en diferents idiomes. Però també és possible entrar a una boti­ga de venta a l’engròs del carrer Tra­falgar i que la persona que està ate­nent no estigui disposada a vendre al detall en aquell moment. ‘Aquí no, en otra tienda’, contesten, regularment en castellà, alguns comerciants ma­joristes.Variabilitat de situacions que obliguen a deixar aparcat qualsevol discurs maniqueista que parli direc­tament i sense matisos de bons i do­lents.

Reportatge d'investigació realitzat per Míriam Gifre i Àngela Moreno entre octubre del 2008 i març del 2009. Investigació Periodística i Documentació, UPF.

2.4.09

S'acaba una etapa, o no.

S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.

De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.

Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).

Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)

I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.

14.12.07

Cansada però contentíssima

Últimament vaig molt cansada, però francament, gratament cansada. Em passo el dia entre el Conata i TV3 i és que com diu la gent del Màster, ‘el MIQT és un reality? Matins. Sí; Matins. No’. Com diria en Cuní, el 99’9% de l’audiència diu que Sí. El MIQT és un reality. Però sincerament, tan de bo tots els realities fossin com aquest.
Reconec que quan fa temps vam veure els horaris de l’assignatura de Documental Històric no ens ho podíem creure, i ves per on, al final els hem sobrepassat. Els llargs dies de pre-producció i guió combinats amb les altres assignatures, els intensos matins de rodatge, les múltiples hores de pre-edició entre el Digition i la ‘vaca’ i, finalment, els dos matins de total immersió en el muntatge de 'Durruti El Revolucionari’. Dimecres i dijous de 8 a 3, non stop. Però estic molt contenta, sí. Sento que finalment he trobat una cosa que m’omple, que m’enriqueix; i tenint en compte que al principi estava una mica escèptica vers el Màster, aquestes bones sensacions encara són més gratificants. Sí.

A tot això sumem-hi que estic a TV3, ‘la meva’, que em moc per allà amb total llibertat, de matí a nit, de ‘la nit al dia’.
‘La nit al dia’, el bona nit dels catalans, la sintonia del meu mòbil, un dels meus programes preferits... I és que bona part del meu cansament acumulat també és culpa de la Mònica Terribas. Però no li recrimino, ans al contrari, li agraeixo. Li agraeixo que se’n recordés de mi quan al Màster li vaig demanar que em fes saber quan entrevistaria a la Consellera de Salut Marina Geli. Així ho va fer aquest dimecres i jo, després d’haver-me llevat a les 6 durant dos dies seguits, després d’haver-me integrat en el revolucionari món d’en Durruti durant hores i hores, vaig fer un cafè ben carregat i cap al plató polivalent falta gent. Una dels meus ídols professionals entrevistava a la meva consellera predilecta. I quina entrevista! Es notava que la Marina estava cansada, però concisa, propera, coneixedora i humana com sempre; els ‘i per què?’ de la Terribas no tenien la contundència que la caracteritza, sinó que semblaven més tendres, com les seves classes. La seva conversa desprenia un respecte mutu.
No em vaig quedar fins al final, finalitzada l’entrevista vaig marxar. Ja eren la una de la nit, estava esgotada i l’endemà m’havia de tornar a llevar a les 6 per acabar de donar cos al nostre apreciat Durruti. I vaig sortir de TV3 amb el cotxe oficial de la Consellera, il•lusionada com una nena petita la nit de Reis després d’haver viscut en primera persona aquella gran experiència. Cansada, però molt contenta i feliç. I vaig arribar a casa, i vaig posar TV3 per acabar de veure el popular ‘que descansin’.

Tres maneres diferents de veure ‘La nit al dia’ en una mateixa jornada: passant fred des del plató, atenta a tot des de la regie i relaxada des del sofà. Complert, complert, complert.
I aprofito l’avinentesa per felicitar a la Mònica Terribas, en Paulí Sobirà i el seu equip pel gran programa que realitzen a aquelles hores. Felicitats!

Estic molt cansada, però contentíssima, així que ja recuperaré forces el cap de setmana!