Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comunicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comunicació. Mostrar tots els missatges

1.2.12

Mestres, televisió de qualitat

Televisió de Catalunya va estrenar ahir el programa Mestres, una docusèrie del Departament de Nous Formats dedicada a la valuosa tasca dels educadors. Uns docents sovint criticats i senyalats com a responsables del fracàs escolar. Uns professionals de l’educació que ens empenyen des de la infantesa i ens inculquen alguns d’aquells valors que ens han fet i ens fan créixer. Mestres és un altre d’aquells programes de qualitat firmat per Fúlvia Nicolàs, que t’atrapa, t’identifica i t’evoca al teu passat particular. Ahir, enganxats a la pantalla, els espectadors vam viatjar a la nostra infància, recordant amb nostàlgia aquells dies a l’escola, i revivint les aventures d’aquell Peter Pan que encara portem dins.

No hi sortia ni la Fina, ni la Maria Teresa, ni l’Anna Llobet, ni en Nats, ni en Gallego, però els gestos i les paraules d’alguns d’aquells testimonis empàtics, tant mestres com alumnes, els reflectia. Els reflectia a ells i ens emmirallava a nosaltres. La tendresa de la Carmeta acomiadant-se dels seus alumnes l’últim dia d’escola, i l’afecte d’aquells nens que ploren la seva jubilació mentre passen llista del que han après amb ella. Així de propera i sensible era la Fina Ginjaume, i així la nostra relació amb ella durant aquell curs de 3r de primària. O el respecte i la vehemència que transmetia el professor de literatura de l’Empar Moliner. Un alter ego d’en Manolo Gallego, emèrit professor respectuós i respectat, i apassionat per la literatura espanyola. Ell també ens parlava sempre d’"usted"; un tracte d’educació i consideració que en realitat el feia proper. D’ell en guardo un dels millors records de l’Institut. I és que, efectivament, tots recordem amb afecte aquell professor que ens va empènyer i ens va canviar la vida.

Mestres no és només un retrat del col·lectiu educatiu. Mestres és també un homenatge a l’art pedagògic dels educadors, i un tribut a la infantesa i joventut que tots hem viscut. En definitiva, Mestres és televisió de qualitat.

5.1.12

"Annus Horribilis". Vol.II.

Vam acabar l’any amb el comiat sobtat del diari gratuït ADN i l’adéu anunciat de Televisió l’Hospitalet, i hem començat el 2012 amb la notícia del concurs voluntari de creditors per part de MediaPlubli, l’empresa editora del diari Público, i l’anunci d’un nou ERO periodístic que podria afectar a una vuitantena de treballadors d’El Punt Avui. Diuen que les segones parts mai són bones, i la continuació de la saga d’Annus Horribilis té tota la pinta de complir el tòpic amb escreix. Els mitjans de comunicació continuen sent notícia pels seus problemes econòmics. El periodisme pateix la pitjor crisi de la seva història, i tots senyalem la dràstica baixada de la publicitat com a principal responsable.

Ho llegia ahir a "El suicidio del periódico", de David Jiménez. Sí, fa temps que diem que cal redefinir els diaris. Que cal adaptar-los als lectors, que paguen per una informació de qualitat i en profunditat. Ja ens ho deien a la universitat, “la premsa escrita pateix una crisi estructural i s’ha de reformular”. D’aquesta declaració ja fa 3 anys, però cada matí seguim llegint els titulars que ja hem vist per la televisió, hem escoltat per la ràdio i hem enllaçat de les edicions digitals. Seguim trobant les notícies que ja hem seguit a Twitter i ja hem comentat en aquesta popular xarxa de microblogging el dia anterior. És més, ara fins i tot veiem titulars sortits de les mateixes piulades.

Els lectors també s’han cansat –ens hem cansat–, de llegir sempre als mateixos opinadors públics. Aquells que al matí han fet de tertulians a un programa de la televisió pública, a la tarda a un altre de la televisió privada, i a la nit han comentat l’actualitat a la ràdio. L’endemà, però, tornen a exprimir la notícia des de la seva columna escrita, la mateixa que els ha convertit en els mediàtics opinadors d’aquest país. Un únic criteri amb molt rèdit econòmic personal, però poca aportació al lector que ja fa 24 hores que els escolta.

Mentrestant, a Catalunya ja hi ha més de 1.150 periodistes a l’atur, i bastants més que es mosseguen les ungles en veure com el seu mitjà continua a la deriva. Jo sóc una d’aquests professionals de la comunicació que prova de trampejar la situació intentant veure el got mig ple. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que cada vegada que llegeix la notícia sobre la caiguda d’un nou meteorit en el mapa comunicatiu es desinfla. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que creu en el que fa però no veu l’oportunitat de fer-ho. Però també sóc una d’aquests professionals de la comunicació amant dels reptes, i el meu principal desafiament ara, és intentar no recuperar el vici de mossegar-me les ungles que tenia quan era petita. Difícil repte en els temps que corren, però encara tenim un any per endavant. Tot i que veient el tret de sortida que li hem donat, no sé si això és un consol.

29.7.10

La informació a les xarxes socials

Passi el que passi, tothom se’n fa ressò a la xarxa. Ja sigui amb voluntat informativa o amb ganes de demostrar el que ets, el Facebook –la xarxa que jo conec– s’ha convertit ja en un mitjà d'informació més. El passat 10J, la meva pàgina d’inici a la xarxa tenia un comú denominador: la històrica manifestació en contra de la sentència del TC a l’Estatut català. Alguns explicaven la seva experiència al Passeig de Gràcia, la Gran Via o la plaça Tetuan, altres exposaven les raons per no assistir-hi, i molts compartien links informatius de diversos mitjans digitals catalans, nacionals i internacionals. Informaven. També fotos i vídeos del youtube. Partidaris de la manifestació o no, tothom aprofitava l'eina de la xarxa per declarar els seus principis i deixar clara la seva posició.

El mateix va passar un dia després, quan la Roja va guanyar el mundial de Sud-Àfrica. Hi ha qui, com si s’hagués d’excusar, donava explicacions per haver-se manifestat dues vegades en un mateix cap de setmana. No calien, ja deia fa uns dies en aquest mateix blog que intentar posar naps i cols en un mateix cistell com han fet molts, molts, no és més que demagògia. Altres, en canvi, senzillament mostraven la seva alegria i efusivitat. Encara avui, setmanes després, la segueixen mostrant. També n’hi havia que, escombrant cap a casa, no s’alegraven per la victòria de la selecció sinó que destacaven el rol dels catalans i culés en el triomf. Fins i tot alguns mostraven indiferència o demanaven aixopluc per no haver de sentir els clàxons i petards de les celebracions. En definitiva, aquell cap de setmana el Facebook es va convertir en la principal plataforma social per demostrar i deixar clar a tothom quina era la seva posició. No fos cas que et posin a un sac al qual no pertanys, és clar.

La història es va tornar a repetir ahir després que la sobirania del Parlament català aprovés la Iniciativa Legislativa Popular que reclamava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Pocs minuts després de la votació parlamentària, la pàgina d’inici del meu Facebook es va omplir de comentaris i enllaços diversos. Amics celebrant l’abolició amb el crit taurí d’“oléeee”, altres bromejant amb cançons de temàtica taurina, i molts penjant i comentant links de les reaccions polítiques. I és que si el tema ja és polèmic per se, el fet que, com sempre, s’hagi polititzat, ha causat estralls. Ara resulta que els populars –qui si no?– volen portar la iniciativa al Congrés per invalidar la decisió de la cambra catalana. Consideren que l’abolició de les corrides a Catalunya és una nova forma d’enfrontament amb Espanya. Potser són ells els qui, entossudits en polititzar les coses –siguin quines siguin– i insistint sempre sobre la mateixa qüestió, estan provocant aquesta secessió entre Catalunya i Espanya. Com a mínim entre catalans i espanyols. Primer van recusar l’Estatut de Catalunya al TC sense acceptar el que el poble català havia refrendat, i ara volen portar al Congrés una decisió que no té, o no hauria de tenir, res a veure amb la política. Una prohibició que, recordo, fa anys també va decidir Canàries sense que allò generés tanta controvèrsia. És clar, la història canària no és la història de Catalunya. Potser per això ahir hi havia tants mitjans estrangers acreditats al Parlament. I és que el debat sobre l’aboliació de “la fiesta” ha causat una gran expectació internacional. De fet, alguns dels meus amics del Facebook es van dedicar a penjar la versió dels periodistes estrangers que ahir es van desplaçar fins a Barcelona per cobrir el debat. Interessant.

13.5.10

El peix que es mossega la cua

Avui fa exactament tres setmanes que vaig acabar Zoom, o el que és el mateix, avui fa exactament tres setmanes que només em dedico a buscar feina –per enèsima vegada. La veritat és que encara ho porto força bé, trobo a faltar Zoom i ja no necessito que els dies tinguin el doble d’hores, però avui encara no se’m fa una muntanya. De fet no em puc queixar: durant aquestes setmanes ja he tingut dues entrevistes de feina. Bé, no sé si feina seria la paraula exacta... La primera va ser per una productora petita i jove on si bé no em podien oferir res concret, sí que em volien conèixer de cara a futurs projectes. La segona va ser per..., per prostituir-me. Clar i català.

M’explico.

La setmana passada em van trucar d’una empresa privada que porta una televisió local del Baix Llobregat. La trucada em va il·lusionar, sí, evidentment, però l’entrevista em va frustrar. Necessitaven una nova incorporació per fer d’ENG (és a dir, sortir a gravar una notícia i després redactar-la, muntar-la i locutar-la). Fins aquí bé. També per sortir en pantalla, escriure a un diari digital, escriure a un setmanari i fer guàrdies els caps de setmana. Fins aquí també bé, podia ser una molt bona experiència laboral. Però alerta!: Tot pel mòdic sou de 750€ al mes. “Nets”, em van recalcar –només faltaria!

Tot i la meva cara de pomes agres quan vaig escoltar les condicions i encara que tothom em deia que no podia vendre’m d’aquesta manera, sincerament em vaig plantejar dir que sí. De fet, si a dia d’avui portés tres mesos buscant feina a la desesperada, molt probablement l’hagués acceptat. Potser, coneixent-me, fins i tot abans d’arribar als tres mesos. No seria la primera vegada.

Fa uns mesos, abans de començar Zoom, treballava de redactora a un diari digital català el nom del qual tampoc diré. Després d’un parell de mesos allà, i coincidint amb un dels meus caps de setmana de guàrdia, un dia se’m va ocórrer buscar i mirar el Conveni Col·lectiu Estatal del Sector de Premsa Diària. La meva sorpresa va ser quan, analitzant-lo, me’n vaig adonar que la categoria professional per la qual m’havien contractat no era ni de bon tros la que em pertocava. Segons el meu sou, jo estava contractada per fer “tasques senzilles d’administració, arxiu, reprografia i manejament de l’ordinador que no requereixen iniciativa”, “de recepció i utilització de la centraleta telefònica”, “de tasques consistents a fer encàrrecs (...), recollir i entregar correspondència”, “de porteria”, etc; i la formació bàsica que se m’exigia era la del graduat escolar, “complementada professionalment per una formació específica o de grau mitjà”. En definitiva, formava part del grup professional 6 de 7 que n’hi ha, quan en realitat jo havia de formar part, com a mínim, del tercer grup professional, el primer que requereix uns estudis universitaris. I no només per això, pel fet de tenir estudis universitaris (i superiors), sinó també perquè jo no vaig fer mai ni de portera, ni de telefonista, ni de cartera. Jo estava suposadament contractada com a redactora del diari, o si més no això era el que feia. Bé, això i també fer de “burro” i corregir –i no pas poc– i traduir al castellà els articles de personalitats del món del periodisme que escrivien setmanalment –alguns més d’un cop a la setmana, altres menys– al diari amb una retribució molt superior a la meva. Coses del catxé.

En fi, està clar que els començaments sempre són difícils –això no només és que ho tingui assumit sinó que ho entenc–, però fins a cert punt. Perquè una cosa és que sigui difícil entrar en el món laboral i una altra de molt diferent és que les empreses s’aprofitin descaradament de tots aquells que, com jo, avui intentem fer-nos un lloc dins la professió. Perquè és clar, si algú renuncia a l’oferta –a la gradíssima oferta–, a darrera d’aquest algú sempre hi haurà un altre algú que l’acceptarà. És el peix que es mossega la cua.

5.5.10

ZOOM, els reportatges. Vol.II

Després de 4 mesos d’aventures, experiències, coneixences, rodatges i muntatges, ZOOM ha arribat al 13è capítol, a l’últim.

Aquí teniu els reportatges que falten:

“4 dies amb Déu”. En què creuen els jueus?, i els musulmans?, i els ortodoxos?, les diverses religions són realment tan diferents? La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ho ensenyen.

“Mascotes”, on l’Anabel Gutiérrez-Otero i una servidora, Míriam Gifre, s’endinsen al món dels animals de companyia. Fins on és capaç d’arribar una persona per la seva mascota?

“Segueixin al guia”. La Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude ens ensenyen les diverses rutes turístiques de la ciutat per conèixer la feina dels guies i les pretencions dels turistes.

“3 germans, 3 estrelles”. Ells són 3 germans, 3 roques, i tenen tres estrelles Michelin. Ells, en Joan Roca, en Josep Roca i en Jordi Roca, són la clau d’“El Celler de Can Roca”. Però com s’aconsegueix ser el 4t millor restaurant del món? L’Anabel Gutiérrez-Otero i jo, Míriam Gifre, ensenyen què es cou al Celler en el reportatge més gourmet de Zoom. (El meu últim reportatgeL).

I per acabar, “Toros sí, Toros, no”. S’han de prohibir les corrides de toros?, la Sílvia Pagès i la Carla d’Arnaude en busquen els arguments a favor i en contra.

24.4.10

Les coses que té la vida

Les coses que té la vida. Aquesta setmana, la meva última setmana com a reportera i redactora de ZOOM, ha mort Joan Antoni Samaranch, el president honorífic del Comitè Olímpic Internacional. És més, mentre dijous a la tarda li donaven l’últim adéu a la Catedral de Barcelona, jo –i l’Anabel– acabava de perfilar “3GERMANS, 3ESTRELLES”, el meu últim ZOOM. Potser pensaràs que estic barrejant naps i cols, però no. Joan Antoni Samaranch va ser un dels artífex dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, i va ser aleshores, en ple esdeveniment olímpic, que vaig descobrir el periodisme i decidir que de gran volia ser periodista. Només tenia 8 anys.

Ara en tinc 26 i sóc periodista, una periodista orgullosa de la seva vocació i del seu ofici. Una periodista ansiosa per tornar a comunicar, tornar a informar i tornar a fer de periodista. Demà diumenge s’emet el meu últim reportatge de ZOOM –malauradament no hem renovat– i això m’entristeix. M’entristeix pensar que s’acaba una fantàstica etapa professional i personal, m’entristeix pensar que dilluns no agafarem la càmera i anirem a descobrir noves curiositats, m'entristeix pensar que no ens tornarem a quedar sense piles al micròfon en plena entrevista, o que no tornarem a penjar post-its amb frases cèlebres dels nostres personatges a les parets de la sala d'edició. M’entristeix pensar que torna el temps al meu rellotge.

Hi ha qui diu que m’ho agafi com les vacances de Nadal i Setmana Santa que no he tingut, com les vacances de l’estiu passat que tampoc vaig tenir, com les vacances que em mereixo. Però no són vacances. Són vacances obligades i això és molt diferent. No faré vacances, dilluns tornaré a la vida de “buscadora de feina”, espero que duri poc, però no pararé fins que en trobi!

26.3.10

ZOOM, els reportatges

A ZOOM portem uns mesos col·leccionant rodatges, cintes -capturades i per capturar-, trajectes amb metro, bus, cotxe i taxi, seqüències, hores -i hores- a la sala d'Avid, converses amb protagonistes de tota mena, frases ja cèlebres, vivències, aventures, experiències. A ZOOM ja portem 8 reportatges!

El primer de tots, l'estrena de ZOOM: "Vic, terra d'acollida?". Un reportatge de Míriam Gifre i Anabel Gutiérrez-Otero que mostra els matisos de la convivència en una ciutat on el 25% de la població són immigrants.

"Al llindar de la pobresa" . Creat per Sílvia Pagès i Carla d'Arnaude, pretén fer un retrat de la pobresa.

"Bellesa de bisturí". Un treball de Carla d'Arnaude, Anabel Gutiérrez-Otero i una servidora, que entra als quiròfans per mostrat com treballen els cirurgians plàstics.

"Nit, joves i festa", on la Sílvia Pagès, la Carla d'Arnaude i l'Anabel Gutiérrez-Otero van sortir de festa per veure com es diverteixen els joves catalans.

"A tot luxe". Has donat mai una volta amb un Aston Martin?, l'Anabel Gutiérrez-Otero i jo, Míriam Gifre, ens vam envoltar de luxe durant uns dies per mostrar els gustos refinats de les persones riques.

"Ramblejant". La vida i els detalls d'un dels carrers més emblemàtics de Barcelona: la Rambla. Per Sílvia Pagès i Carla d'Arnaude.

"Vidències". T'han tirat mai les cartes del tarot?, t'han llegit les mans?, t'han predit el teu futur? Les quatre reporteres de ZOOM, Carla d'Arnaude, Míriam Gifre, Anabel Gutiérrez-Otero i Sílvia Pagès, mostren com treballen els professionals de l'esoterisme. Hi creus?

I aquest diumenge no et perdis la col·lecció de col·leccions a "COL·LECCIONEM" -valgui la redundància. Un reportatge de Míriam Gifre i Anabel Gutiérrez-Otero. Diumenge a les 20:50 a 8tv!

8.3.10

Al mal temps bona cara

Catalunya està col·lapsada, completament col·lapsada, paralitzada. No estem acostumats a una nevada d’aquestes característiques. Els homes del temps ens avisaven, sí, però crec que ningú s’imaginava que la neu anunciada arribés a deixar un paisatge de pessebre en ple mes de març. Increïble. Crec que mai havia vist nevar així.

Recordo una nevada fa molts anys. Jo en devia tenir 6 o 7 i els pares ens van venir a buscar a l’escola abans d’hora perquè ja nevava fort. Aquell dia ens vam quedar tots quatre a dormir a casa els avis, a Borrassà, perquè era impossible arribar a L’Escala. La Laia i jo ens vam dedicar a fer baixar les Barbies esquiadores que aquell any ens havien cagat el tió per les escales nevades de l’eixida. No ens en vam adonar del col·lapse que segur que també va patir Catalunya.

Avui no he jugat amb les Barbies sobre la neu. No. Avui he sortit sota la neu a gravar el nou reportatge de ZOOM sobre “xarlatans” -no avançaré més. I ben feliç que he sortit després de la bona acollida que ahir va tenir “A TOT LUXE”. Un 4’9 d’audiència –quasi un 5! –, la millor audiència del programa des de la seva estrena! Quasi no me’n sabia a venir quan en Rai m’ho ha dit en arribar a Mediapro, i l’alegria i l’alleujament s’han fusionat en una nova sensació durant uns moments. I és que ja deia jo ahir que el descens progressiu d’audiència de ZOOM no depenia només de nosaltres, de la nostra feina, dels nostres reportatges, sinó de la programació de l’espai. Ahir ens vam estrenar en diumenge i ho vam fer 10 minuts abans de les 9 –gran, gran encert aquest avanç de 10 minuts– i sembla que, de moment, el canvi ha funcionat. Ara només fa falta temps per consolidar el programa, temps i paciència per fidelitzar l’espectador i fer de ZOOM el programa de reportatges de referència de 8tv. Perquè suposo que això és en part el que es busca.

En fi, al mal temps bona cara, molt bona cara!

7.3.10

Tocats, però no enfonsats

“Avui diumenge a les 9 del vespre “A TOT LUXE”, a 8tv!”, això mateix és precisament el que acabo d’escriure al meu status del facebook. Abans ho escrivia els dijous, ara els diumenges. I és que ZOOM ha canviat de dia. Sí, estem tocats, i no pas per la tramuntana (bé, jo una mica diuen), ni tampoc de l’ala, sinó per l’audiència. Perquè negar-ho.

Després del 3 i pico d’audiència aconseguida amb el primer programa, “VIC, TERRA D’ACOLLIDA?”, la recepció de ZOOM ha anat baixant progressivament reportatge a reportatge. I encara que des de l’equip reconeixem la nostra part de culpa, sabem que tampoc en som del tot culpables. D’això n’estem convençuts. La programació de l’espai, el canvi –també progressiu– del format, el propi canal de televisió, etc, també són causa d’aquesta conseqüència.

Si mires la graella de televisió d’un dijous te n’adones que, per A o per B, el dijous és probablement el dia de més competència televisiva. És a dir, un dia difícil per un programa nou, i més encara quan aquest nou espai de reportatges s’emet a les 9 del vespre, exactament la mateixa hora de la fidel cita de la població catalana amb en Pellicer. Ser l’amant dels catalans no és fàcil, i menys encara amb un programa nou i en una televisió que no és TV3. La població catalana té la costum de mirar tot el que estrena i fa TV3, però no tot el que estrena i fa 8tv. 8tv és la televisió privada de Catalunya, sí, però encara no està del tot consolidada i un programa nou i propi la pot ajudar en aquest sentit. La pot ajudar i molt, però necessita temps. Necessita temps el programa i necessiten temps els catalans per fidelitzar-s’hi. ZOOM no pot ser un espai de 4 setmanes, tampoc de 10, ZOOM necessita més setmanes perquè l’espectador digui allò de “avui fan ZOOM”.

Reconec que ZOOM va tenir una forta i inesperada promoció d’entrada –suposo que això explica en part l’audiència del primer reportatge–, però aquesta promoció no ha continuat. O com a mínim això és el que jo he pogut veure avui a les pàgines de la Vanguardia. Enlloc es destaca que avui s’emet ZOOM, avui que a més és el primer diumenge que s’emet i per tant s'hauria d'anunciar/comunicar. No. A la columna de la programació de 8tv la Vanguardia destaca la pel·lícula d’aquesta tarda, que per cert ja no recordo quina era. I jo em pregunto, si el dia que vam començar a treballar en aquest projecte ens van dir que ZOOM era “el programa de reportatges de la Vanguardia”, perquè el diari no segueix promocionant-nos i, per tant, ajudant-nos? Si el mateix grup Godó no ens fa “bombo” qui ens en farà?

En fi, estem tocats, sí, estem tocats perquè de moment l’audiència no ha acabat de respondre a nosaltres, però no estem enfonsats –tampoc anímicament. Avui serà una nova prova de foc, però confio en ZOOM, confio en l’espectador, confio en 8tv, confiem que ens aixecarem i tirarem endavant. Confiem que no ens decapitaran.

21.2.10

Noia Zoom

M’encanta la meva feina. M’encanta el meu ofici. M’encanta ser reportera de Zoom. M’encanta. Ho puc dir més alt però no més clar.

Tot just fa poc més d’un mes que vam agafar el cotxe en direcció a Vic per gravar el primer reportatge de Zoom, Vic, terra d’acollida?, i sembla que faci mesos que vam començar a donar cos a aquest projecte. Serà per la intensitat amb la que treballem?, per les hores que hi dediquem?, per la passió que hi posem? Serà perquè ens agrada el que fem i ens ho passem tant bé fent-ho que les hores i els dies se’ns escapen entre els dits?, igual com s’esvaeix el patiment, perquè també patim. No sé perquè serà, i crec que tampoc ho vull saber, però que duri!


I al llarg d’aquest mes han passat moltes coses. El 3 de febrer vaig fer els 26 anys. 26, ja!, però jo, que sóc una Peter Pan, no tinc la sensació d’haver bufat una nova espelma. (Millor, així no creixo!) Però, en part, no en tinc la sensació perquè vaig ‘celebrar’ el meu aniversari entre mals de cap i vòmits, i a 40 de febre. Un aniversari diferent. Sense pastís, ni espelmes, ni xuxeries. Sense aquell esmorzar que volia portar a la redacció ni aquell sopar que volia fer amb les amigues. Sense celebració –perquè encara que no vulgui créixer, a tots ens agrada celebrar una mica el nostre aniversari. Un dia després –el 4 de febrer– 8tv estrenava Zoom. Em moria de ganes de veure per la televisió com havia quedat el reportatge, però no el vaig poder veure. Perquè mentre una tal Míriam Gifre sortia a 8tv intentant donar a conèixer el que estava passant a Vic, jo estava a urgències deixant-me fer una punció lumbar. Horrible. Em van ingressar. A mi, que sóc la persona més aprensiva que conec. A mi, que vaig a l’hospital a donar la benvinguda a un recent nascut i em marejo. A mi, que no em poden treure ni sang. A mi em van tenir 5 dies ingressada. Allà, i sense haver vist encara el programa, vaig llegir la crítica que en Sergi Pàmies va fer de Vic, terra d’acollida? –gràcies per escriure bé el meu cognom–, allà vaig conèixer la Magdalena, la meva molt entranyable companya d’habitació, allà vaig reflexionar. I allà no vaig aguantar més. Volien que em quedés fins que sortissim els resultats d'unes proves, però després de 5 nits ja no tenia ni febre, ni vòmits, ni mal de cap; tan sols unes ganes boges de sortir d’allà i tornar a fer vida normal, tornar a treballar, tornar a gaudir del meu ofici, tornar a sortir de rodatge, tornar a conèixer realitats. Em sentia feble, ho reconec, però vaig demanar l’alta voluntària i me la van donar. Això sí, amb la condició de no fer vida completament normal fins a saber el diagnòstic. Encara no el sé, però com a mínim ja torno a estar de rodatge intentant conèixer la realitat de l’elitista món del luxe (dijous 4 de març a les 21h a 8tv).

12.12.09

Passió pel periodisme

Avui m’he graduat en Periodisme, la meva tercera graduació a la Pompeu Fabra, la meva última graduació. Ara sí que ja s’ha acabat la llarga i sempre gratificant etapa d’estudiant. Enrere queden ja les aules, el bar d’en Jacinto, els treballs, la biblioteca i els exàmens, enrere queden les festes universitàries dels dijous a la nit i tot allò que durant aquests anys he après fora les aules. Queden enrere, sí, però sempre dins de la meva motxilla.

S’ha acabat un cicle vital, però no el meu somni. El somni vocacional, crec jo, que em va portar a estudiar comunicació audiovisual primer, el MIQTV després i periodisme més tard. El somni que m’incita a seguir lluitant en aquest difícil panorama del periodisme, el meu carburant. “No amagueu el vostre somni dins la closca”, ens deia aquest matí la gran Mònica Terribas en la seva lliçó inaugural de l’acte de graduació. No, Mònica, no tinc intenció d’amagar-lo, encara que potser a vegades les circumstàncies me’l faran amagar temporalment per la mateixa raó que has dit tu sobre l’escenari: “el periodisme ha canviat a pitjor”. Sí, malauradament hi estic completament d’acord, però ara nosaltres entrem en aquest món amb la intenció de contribuir a recuperar l’ofici que ens apassiona. Haurem de picar pedra, i molta, però venim amb ganes, moltes ganes, i energia, molta energia. La nostra passió ens encoratja.

Sabem que els començaments seran difícils, i ja ho són encara que jo ja tingui la sort de treballar de periodista, però tant els començaments com la cursiva d'aquesta oració es mereixen un exclusiu proper post. En fi, "ciutadans de catalunya, ja som aquí!"

22.11.09

"Sexes en guerra: la feina i el poder"

"Sexes en guerra" és una sèria documental de divulgació científica del Departament de Nous Formats de TV3 que pretén explicar el perquè dels comportaments dels homes i les dones d'una manera entretinguda, fàcil i clara. El programa també juga amb els tòpics quotidians femenins i masculins, i els confirma o els trenca gràcies a l'ajuda dels voluntaris. Sí, jo n'he estat voluntària!

"Sexes en guerra: La feina i el poder": http://www.tv3.cat/sexesenguerra/videos/capitols

Tradicionalment han estat els homes els que han sortit de casa per anar a treballar, però això ja forma part del passat. Avui, les dones s'han incorporat massivament al mercat laboral. Té la feina el mateix significat pels homes i per les dones? Manen de manera diferent, els caps d'un sexe i de l'altre? Més enllà de les pressions socials, hi ha factors biològics que justifiquin la poca presència dels uns o els altres en determinats sectors? Procurarem respondre aquestes preguntes sotmetent vuit voluntaris a un seguit de proves en què hauran de demostrar que són capaços de treballar en equip, rebre i emetre ordres, o fer-se responsables del lideratge. I també parlarem de conciliació familiar i de feines domèstiques amb mares i pares, i ens divertirem amb un experiment molt poc rigorós, però divertit: fer planxar a homes i dones.

La noia del tram

Fa un parell de mesos vaig rebre una trucada de la productora de la periodista Júlia Otero Somos.som. No era per feina, malauradament no, però em trucaven per participar en un capítol del programa de La 2 "Terra Verda", espai dirigit pel periodista Josep Lluís Gallego i dedicat al mediambient a Catalunya.

El capítol, emès el passat 17 d'octubre, havia de fer un repàs a l'evolució dels actuals sistemes de transport, i el meu paper era el d'usuaria del tram. Així doncs, aquí teniu a la noia del tram!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20091019/terra-verda--levolucio-dels-transports/607621.shtml

21.10.09

Crònica del dia a dia d'una 'buscadora de feina'

I ja fa un mes que només busco feina. Em desperto aviat cada dia (rarament passades les 9), esmorzo mirant en Cuní, agafo l'ordinador i miro el correu electrònic amb l'esperança de tenir algun mail professionalment interessant. No n'hi ha cap. Bé, avui potser un: "Benvolguda Míriam. Moltes gràcies per a fer-nos arribar el teu currículum. De moment no estem buscant més personal, però ens el guardem per a futurs projectes." Esbufego, ja m'he acostumat a rebre aquest tipus de notícies diplomàtiques. Fullejo els diaris on-line mentre m'acabo el meu cafè. Entro a infojobs, al portal web de la Universitat i a altres portals d'ofertes laborals. Cada dia les mateixes ofertes, ja me les sé de memòria. Em remiro per enèsima vegada el meu Currículum Vitae i em plantejo si el problema és aquest mateix. Penso en si encara podria enviar el meu Currículum Vitae a algun altre lloc, "potser podria enviar-ho allà", em dic, i ho faig: "Benvolgut/da, sóc Míriam Gifre i Sala, llicenciada en blablabla, blablabla". Fins i tot ja començo a mirar si podria fer arribar una sol·licitud de feina a l'Fnac, el Decatlhon o El Corte Inglés, però decideixo esperar-me un mes més. Miro el mòbil, i si m'han trucat i no ho he sentit?

Em desespero, entro al correu per enviar mails personals, miro el Facebook, faig un tetris (ajuda molt a treure tensions per cert). Torno a mirar el correu per si per casualitat he rebut alguna notícia mentre jugava. Faig els exercicis de la logopeda, demà al matí tinc classe de logopèdia i locució per millorar la meva parla a nivell professional. Llegeixo una mica, faig un zàpping i em torno a posar davant de l'ordinador. Tot igual. Miro el mòbil un altre cop: res. (Per favor Míriam però si el tens al costat!) Les parets ja em comencen a caure a sobre i decideixo que és hora de sortir a passejar.

Aviat seràn 2/4 de 3 i em preparo el dinar per menjar en companyia d'en Carles Prats i la Núria Solé. Les primeres hores de la tarda segueixen la mateixa rutina que al matí. Sóna el mòbil!, és un número privat, em recorden la visita al dentista de divendres. Sí, també aprofito aquests dies d'obligat temps lliure per fer aquelles visites anuals que s'han de fer.
I entre pitus i flautes ja quasi són les 6, avui no he quedat amb ningú per intentar arreglar el món, així que em poso el xandall i me'n vaig cap al gimnàs. Torno del gim i truco a casa, cada dia la conversa gira sobre el mateix tema: "Vull trobar feina!", "tranquil·la que ja en trobaràs", "quan en trobis una llavors et vindrà tot de cop", "avui he parlat amb tal i m'ha dit que el seu fill està com tu", "has provat aquí o allà?", etc. Torno a mirar el correu electrònic, però tot són avisos del Facebook. Entro al Facebook i comprovo pels estats dels meus amics que la majoria dels meus col·legues periodistes estàn igual que jo: "pensa que treballar a l'empresa més gran del país amb 4 milions de companys de feina és molt avorrit", diu un dels meus amics. Té raó, però jo no em considero part d'aquesta empresa, m'hi nego. Jo treballo sense cobrar i del que no és la meva vocació -tot i que potser sí que forma part de la meva professió-: sóc buscadora de feina! Això sí, espero i desitjo que per poc temps més.

11.8.09

I seguiré lluitant

‘Tot l’agost a BCN’ poso com a estat al meu perfil de Facebook. Ràpid em contesta una amiga, i una altra: ‘la fama cuesta! I tu estàs començant a pagar-la’, em posteja, per fer servir vocabulari Facebook, la Cris. No sé si és la fama o no el que costa, de fet no és el que em plantejo, però el que sí que costa és fer-se un lloc en aquest món tan endogàmic de la comunicació.

Em considero part d’una generació preparada tant a nivell professional com personal, però una generació que, per causes laterals, o colaterals, es troba en una mena d’abisme a l’hora de trobar feina. ‘Tranquil·la que ja en trobaràs’, et diuen uns, ‘no t’estressis’, et diuen uns altres. Doncs no, no estic tranquil·la, i sí, sí que m’estresso. M’estresso perquè em preocupa pensar en el meu futur, i no parlo d’un futur llunyà sinó tan sols del mes que ve.
A vegades m’agradaria comptar la quantitat de currículums que he fet arribar a mitjans i productores en els últims mesos, de fet des de que vaig acabar la carrera de Comunicació Audiovisual ara fa tres anys. Llavors potser no n’enviava amb tant d’afany ja que la meva primera intenció era seguir formant-me acadèmicament. Ara, però, tot i que crec que qualsevol persona de l’àmbit de la comunicació mai ha de deixar de perfeccionar els seus coneixements, trobar feina és la meva prioritat. Sí, vull sobrepassar aquest abisme! Vull formar part del món de la comunicació i contribuir-hi, però no acabo de trobar la meva oportunitat. Mentida, sí, però com a ‘l’eterna becària’ que sempre diu la meva germana. I és que sense anar més lluny, estic passant tot l’estiu a la quasi deserta Barcelona gaudint -perquè gaudeixo, i molt- del meu període de pràctiques al canal de notícies 3/24. No tinc vacances, ni tampoc cobro, però estic aprenent cada dia i, sobretot, estic assaborint com mai la tasca del periodista televisiu que sempre he desitjat –i encara desitjo ara-. Però a vegades penso que aquestes pràctiques, tot i que és una de les millors oportunitats que he tingut mai, són com la mel a la boca que aviat s’acabarà. I després què?, trobaré feina?, em diran, com ja m’han dit alguna vegada, que tot i el meu currículum acadèmic em falta formació laboral? Sí, potser tenen raó, potser sí que tinc títols però em falta experiència laboral; ara bé, tinc unes ganes insaciables de passar aquesta barrera, i sola no ho puc fer. És que no es poden donar oportunitats al joves encara que, com deia al començament, siguem una generació preparadíssima?, és que m’he posat en un món tan tancat i tan endogàmic en el que ja no només cal estar en el lloc oportú en el moment oportú?, o és que senzillament haig de claudicar quan em diuen que aquest és un moment difícil per a tots?

No sé, són moltes les preguntes sense resposta –o amb suposicions com a solució-, que em ballen pel cap quan faig arribar currículums precisament sense resposta. Però no em rendeixo, m’inquieto però no em rendeixo.

I seguiré lluitant.

21.5.09

La nit del màster de Tv3. Encarem el futur

'... inclús sense moure't, pots canviar de vida sense moure't d'on vius'. Així de clar i contundent ens parlava Lluís del Arca ara fa uns dies a Capçanes, al Priorat, tot observat aquell horitzó que avui l'acompanya.

En Lluís del Arca és un dels testimonis que el dilluns dia 11 de maig ens van explicar la seva experiència davant les càmeres. Personatges immersos en la injustícia social, altres que han sabut adaptar-se a la seva nova situació allunyant-se de l'espiral de consumisme, i altres que han après com superar les adversitats van compartir durant una estona les seves vides amb Catalunya.

Dilluns dia 11 de maig, TV3 va oferir 'La nit del màster de TV3. Encarem el futur' dins la programació de La Setmana de TV3 dedicada, aquest any, al canvi econòmic -www.tv3.cat/lasetmana-. Un reportatge col·lectiu de 30 minuts realitzat per estudiants i ex-estudiants (Mariona Peraire i una servidora) del Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3, que intenta abordar la crisi, el canvi econòmic i les necessitats/ajudes socials (precisament aquest últim apartat va ser el que nosaltres dues vam realitzar). http://www.tv3.cat/lasetmana/videos/lanitdelmaster

Perquè no es pot donar l'esquena a l'actualitat!

15.5.09

Tot el que vols saber quan ho vols saber

I ja deu fer un mes que estic fent les pràctiques de Periodisme al canal 3/24, 'tot el que vols saber quan ho vols saber' (ara que hi penso, aquesta frase promocional del canal em descriu bastant, millor dit, molt). Bé, continuo.

Vaig començar el dia del virus als ordinadors de TV3, ‘és un mal dia per començar avui’ no paraven de repetir-me, mentre jo, encara nerviosa, no sabia molt què havia de contestar; però ‘aquests principis sempre auguren un bon final’ també em van dir. La frase de la Bàrbara em va calar.

Aquesta és la tercera vegada que faig una beca de pràctiques a Televisió de Catalunya. Primer van ser les pràctiques de realització al Departament d’Esports com a estudiant de Comunicació Audiovisual. Unes pràctiques que, per A i/o per B, potser no vaig saber com aprofitar; ara me’n penedeixo. Però dels errors sempre se n’aprèn i encara més d'aquells errors que comet un mateix. Després van venir les pràctiques del Màster al Departament de Nous Formats, on em vaig disfrutar molt i em vaig sentir com una més de l’equip. I ara són les pràctiques de Periodisme com a redactora del 3/24. Buf!

Portava tot el curs pensant en aquestes pràctiques, les desitjava fer al canal, ja des de que vaig acabar el Màster: ‘l’any que ve acabaré periodisme i faré les pràctiques al 3/24’ deia convençuda. Suposo que a vegades les frases fetes són més sàvies del que ens pensem: Voler és poder diuen, i allà estic avui. Contenta de tornar a estar a la tele, de compartir la redacció amb alguns d’aquells professionals que sempre he admirat, d'aprendre del que fan, del que observo, del que faig, de posar cada dia el meu granet de sorra a la informació... M’encanta! M'encanta comunicar, m'encanta informar, m'encanta!!!

I avui el 3/24 ha recollit el premi de Ràdio Associació de Catalunya a 5 anys de cobertura informativa. http://www.3cat24.cat/noticia/384819/comunicacio/El-canal-324-i-el-programa-Loracle-de-Catalunya-Radio-reben-els-premis-Radio-Associacio-de-Catalunya
Felicitats companys! Companys?, tan debò algun dia ho pugui dir de veritat! Tan debò!

11.5.09

Taller.doc especial Sant Jordi

Una rosa, un llibre, una parella que passeja feliç, una altra que potser es baralla i una altra que es casa. Nens que regalen tímids una rosa vermella a aquella nena de la seva classe que tant els agrada, un altre que llegeix nerviós un poema als jocs forals de l'escola. Turistes que descobreixen la diada per primera vegada -aquest és el meu, Oh la-là!-, escriptors (i aprenents d'escriptors) que firmen llibres i lectors que esperen impacients la seva dedicatòria; polítics que xuquen melindros a la xocolata, i roses de tots colors que cride l'atenció als transeünts. Gent amunt i avall, la festa de la primavera, la festa del carrer i, sobretot, moltes mirades. La teva, la seva, la d'ella i la d'ell, la de l'altre, la meva...

DIJOUS 23 d'ABRIL un grup de joves promeses de l'audiovisual van unir les seves mirades en un projecte documental col·lectiu sobre la diada de Sant Jordi.

http://www.tv3.cat/videos/1184169/Especial-Sant-Jordi

Olora el perfum de les roses, omple d'aventures el teu llibre de pàgines en blanc i sobretot no dexis mai de tancar els ulls!

2.4.09

S'acaba una etapa, o no.

S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.

De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.

Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).

Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)

I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.

9.11.08

Videoclipejant en silenci


'Espiral del Silencio', n-Dimensiones. Un videoclip de Judit Canela, Míriam Gifre i Mariona Peraire.

El videoclip s'ha disassociat un cop penjat al youtube i ara no quadra, però us en podeu fer una idea.