El peix que es mossega la cua

Avui fa exactament tres setmanes que vaig acabar Zoom, o el que és el mateix, avui fa exactament tres setmanes que només em dedico a buscar feina –per enèsima vegada. La veritat és que encara ho porto força bé, trobo a faltar Zoom i ja no necessito que els dies tinguin el doble d’hores, però avui encara no se’m fa una muntanya. De fet no em puc queixar: durant aquestes setmanes ja he tingut dues entrevistes de feina. Bé, no sé si feina seria la paraula exacta... La primera va ser per una productora petita i jove on si bé no em podien oferir res concret, sí que em volien conèixer de cara a futurs projectes. La segona va ser per..., per prostituir-me. Clar i català.

M’explico.

La setmana passada em van trucar d’una empresa privada que porta una televisió local del Baix Llobregat. La trucada em va il·lusionar, sí, evidentment, però l’entrevista em va frustrar. Necessitaven una nova incorporació per fer d’ENG (és a dir, sortir a gravar una notícia i després redactar-la, muntar-la i locutar-la). Fins aquí bé. També per sortir en pantalla, escriure a un diari digital, escriure a un setmanari i fer guàrdies els caps de setmana. Fins aquí també bé, podia ser una molt bona experiència laboral. Però alerta!: Tot pel mòdic sou de 750€ al mes. “Nets”, em van recalcar –només faltaria!

Tot i la meva cara de pomes agres quan vaig escoltar les condicions i encara que tothom em deia que no podia vendre’m d’aquesta manera, sincerament em vaig plantejar dir que sí. De fet, si a dia d’avui portés tres mesos buscant feina a la desesperada, molt probablement l’hagués acceptat. Potser, coneixent-me, fins i tot abans d’arribar als tres mesos. No seria la primera vegada.

Fa uns mesos, abans de començar Zoom, treballava de redactora a un diari digital català el nom del qual tampoc diré. Després d’un parell de mesos allà, i coincidint amb un dels meus caps de setmana de guàrdia, un dia se’m va ocórrer buscar i mirar el Conveni Col·lectiu Estatal del Sector de Premsa Diària. La meva sorpresa va ser quan, analitzant-lo, me’n vaig adonar que la categoria professional per la qual m’havien contractat no era ni de bon tros la que em pertocava. Segons el meu sou, jo estava contractada per fer “tasques senzilles d’administració, arxiu, reprografia i manejament de l’ordinador que no requereixen iniciativa”, “de recepció i utilització de la centraleta telefònica”, “de tasques consistents a fer encàrrecs (...), recollir i entregar correspondència”, “de porteria”, etc; i la formació bàsica que se m’exigia era la del graduat escolar, “complementada professionalment per una formació específica o de grau mitjà”. En definitiva, formava part del grup professional 6 de 7 que n’hi ha, quan en realitat jo havia de formar part, com a mínim, del tercer grup professional, el primer que requereix uns estudis universitaris. I no només per això, pel fet de tenir estudis universitaris (i superiors), sinó també perquè jo no vaig fer mai ni de portera, ni de telefonista, ni de cartera. Jo estava suposadament contractada com a redactora del diari, o si més no això era el que feia. Bé, això i també fer de “burro” i corregir –i no pas poc– i traduir al castellà els articles de personalitats del món del periodisme que escrivien setmanalment –alguns més d’un cop a la setmana, altres menys– al diari amb una retribució molt superior a la meva. Coses del catxé.

En fi, està clar que els començaments sempre són difícils –això no només és que ho tingui assumit sinó que ho entenc–, però fins a cert punt. Perquè una cosa és que sigui difícil entrar en el món laboral i una altra de molt diferent és que les empreses s’aprofitin descaradament de tots aquells que, com jo, avui intentem fer-nos un lloc dins la professió. Perquè és clar, si algú renuncia a l’oferta –a la gradíssima oferta–, a darrera d’aquest algú sempre hi haurà un altre algú que l’acceptarà. És el peix que es mossega la cua.