Les coses que té la vida

Les coses que té la vida. Aquesta setmana, la meva última setmana com a reportera i redactora de ZOOM, ha mort Joan Antoni Samaranch, el president honorífic del Comitè Olímpic Internacional. És més, mentre dijous a la tarda li donaven l’últim adéu a la Catedral de Barcelona, jo –i l’Anabel– acabava de perfilar “3GERMANS, 3ESTRELLES”, el meu últim ZOOM. Potser pensaràs que estic barrejant naps i cols, però no. Joan Antoni Samaranch va ser un dels artífex dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, i va ser aleshores, en ple esdeveniment olímpic, que vaig descobrir el periodisme i decidir que de gran volia ser periodista. Només tenia 8 anys.

Ara en tinc 26 i sóc periodista, una periodista orgullosa de la seva vocació i del seu ofici. Una periodista ansiosa per tornar a comunicar, tornar a informar i tornar a fer de periodista. Demà diumenge s’emet el meu últim reportatge de ZOOM –malauradament no hem renovat– i això m’entristeix. M’entristeix pensar que s’acaba una fantàstica etapa professional i personal, m’entristeix pensar que dilluns no agafarem la càmera i anirem a descobrir noves curiositats, m'entristeix pensar que no ens tornarem a quedar sense piles al micròfon en plena entrevista, o que no tornarem a penjar post-its amb frases cèlebres dels nostres personatges a les parets de la sala d'edició. M’entristeix pensar que torna el temps al meu rellotge.

Hi ha qui diu que m’ho agafi com les vacances de Nadal i Setmana Santa que no he tingut, com les vacances de l’estiu passat que tampoc vaig tenir, com les vacances que em mereixo. Però no són vacances. Són vacances obligades i això és molt diferent. No faré vacances, dilluns tornaré a la vida de “buscadora de feina”, espero que duri poc, però no pararé fins que en trobi!