I seguiré lluitant

‘Tot l’agost a BCN’ poso com a estat al meu perfil de Facebook. Ràpid em contesta una amiga, i una altra: ‘la fama cuesta! I tu estàs començant a pagar-la’, em posteja, per fer servir vocabulari Facebook, la Cris. No sé si és la fama o no el que costa, de fet no és el que em plantejo, però el que sí que costa és fer-se un lloc en aquest món tan endogàmic de la comunicació.

Em considero part d’una generació preparada tant a nivell professional com personal, però una generació que, per causes laterals, o colaterals, es troba en una mena d’abisme a l’hora de trobar feina. ‘Tranquil·la que ja en trobaràs’, et diuen uns, ‘no t’estressis’, et diuen uns altres. Doncs no, no estic tranquil·la, i sí, sí que m’estresso. M’estresso perquè em preocupa pensar en el meu futur, i no parlo d’un futur llunyà sinó tan sols del mes que ve.
A vegades m’agradaria comptar la quantitat de currículums que he fet arribar a mitjans i productores en els últims mesos, de fet des de que vaig acabar la carrera de Comunicació Audiovisual ara fa tres anys. Llavors potser no n’enviava amb tant d’afany ja que la meva primera intenció era seguir formant-me acadèmicament. Ara, però, tot i que crec que qualsevol persona de l’àmbit de la comunicació mai ha de deixar de perfeccionar els seus coneixements, trobar feina és la meva prioritat. Sí, vull sobrepassar aquest abisme! Vull formar part del món de la comunicació i contribuir-hi, però no acabo de trobar la meva oportunitat. Mentida, sí, però com a ‘l’eterna becària’ que sempre diu la meva germana. I és que sense anar més lluny, estic passant tot l’estiu a la quasi deserta Barcelona gaudint -perquè gaudeixo, i molt- del meu període de pràctiques al canal de notícies 3/24. No tinc vacances, ni tampoc cobro, però estic aprenent cada dia i, sobretot, estic assaborint com mai la tasca del periodista televisiu que sempre he desitjat –i encara desitjo ara-. Però a vegades penso que aquestes pràctiques, tot i que és una de les millors oportunitats que he tingut mai, són com la mel a la boca que aviat s’acabarà. I després què?, trobaré feina?, em diran, com ja m’han dit alguna vegada, que tot i el meu currículum acadèmic em falta formació laboral? Sí, potser tenen raó, potser sí que tinc títols però em falta experiència laboral; ara bé, tinc unes ganes insaciables de passar aquesta barrera, i sola no ho puc fer. És que no es poden donar oportunitats al joves encara que, com deia al començament, siguem una generació preparadíssima?, és que m’he posat en un món tan tancat i tan endogàmic en el que ja no només cal estar en el lloc oportú en el moment oportú?, o és que senzillament haig de claudicar quan em diuen que aquest és un moment difícil per a tots?

No sé, són moltes les preguntes sense resposta –o amb suposicions com a solució-, que em ballen pel cap quan faig arribar currículums precisament sense resposta. Però no em rendeixo, m’inquieto però no em rendeixo.

I seguiré lluitant.