Noia Zoom

M’encanta la meva feina. M’encanta el meu ofici. M’encanta ser reportera de Zoom. M’encanta. Ho puc dir més alt però no més clar.

Tot just fa poc més d’un mes que vam agafar el cotxe en direcció a Vic per gravar el primer reportatge de Zoom, Vic, terra d’acollida?, i sembla que faci mesos que vam començar a donar cos a aquest projecte. Serà per la intensitat amb la que treballem?, per les hores que hi dediquem?, per la passió que hi posem? Serà perquè ens agrada el que fem i ens ho passem tant bé fent-ho que les hores i els dies se’ns escapen entre els dits?, igual com s’esvaeix el patiment, perquè també patim. No sé perquè serà, i crec que tampoc ho vull saber, però que duri!


I al llarg d’aquest mes han passat moltes coses. El 3 de febrer vaig fer els 26 anys. 26, ja!, però jo, que sóc una Peter Pan, no tinc la sensació d’haver bufat una nova espelma. (Millor, així no creixo!) Però, en part, no en tinc la sensació perquè vaig ‘celebrar’ el meu aniversari entre mals de cap i vòmits, i a 40 de febre. Un aniversari diferent. Sense pastís, ni espelmes, ni xuxeries. Sense aquell esmorzar que volia portar a la redacció ni aquell sopar que volia fer amb les amigues. Sense celebració –perquè encara que no vulgui créixer, a tots ens agrada celebrar una mica el nostre aniversari. Un dia després –el 4 de febrer– 8tv estrenava Zoom. Em moria de ganes de veure per la televisió com havia quedat el reportatge, però no el vaig poder veure. Perquè mentre una tal Míriam Gifre sortia a 8tv intentant donar a conèixer el que estava passant a Vic, jo estava a urgències deixant-me fer una punció lumbar. Horrible. Em van ingressar. A mi, que sóc la persona més aprensiva que conec. A mi, que vaig a l’hospital a donar la benvinguda a un recent nascut i em marejo. A mi, que no em poden treure ni sang. A mi em van tenir 5 dies ingressada. Allà, i sense haver vist encara el programa, vaig llegir la crítica que en Sergi Pàmies va fer de Vic, terra d’acollida? –gràcies per escriure bé el meu cognom–, allà vaig conèixer la Magdalena, la meva molt entranyable companya d’habitació, allà vaig reflexionar. I allà no vaig aguantar més. Volien que em quedés fins que sortissim els resultats d'unes proves, però després de 5 nits ja no tenia ni febre, ni vòmits, ni mal de cap; tan sols unes ganes boges de sortir d’allà i tornar a fer vida normal, tornar a treballar, tornar a gaudir del meu ofici, tornar a sortir de rodatge, tornar a conèixer realitats. Em sentia feble, ho reconec, però vaig demanar l’alta voluntària i me la van donar. Això sí, amb la condició de no fer vida completament normal fins a saber el diagnòstic. Encara no el sé, però com a mínim ja torno a estar de rodatge intentant conèixer la realitat de l’elitista món del luxe (dijous 4 de març a les 21h a 8tv).