S'acaba una etapa, o no.

S’ha acabat una etapa. O això suposo, millor dit, espero. O potser no. La veritat és que quan s’acosta el final d’alguna cosa mai vols que arribi i intentes dilatar el temps per no pensar en el que vindrà o en el que voldries que vingués. I no és la primera vegada que m’envaeix aquesta sensació, tot i que potser aquesta serà la definitiva. O no. Qui sap.

De fet, pensant-hi, fins ara totes les etapes s’han anat seguint les unes a les altres com si es tractessin de capítols consecutius. Primer va ser el pas del cole a l’institut. Fàcil. Després el pas de l’Institut a la universitat. Inquietant. I vaig començar un primer episodi universitari de quatre anys a la Pompeu Fabra, amb moments i moments de tota mena, amb capítols interns i externs, però on tot semblava que ja estava escrit. Quatre anys que van passar volant, i després? Després va venir el segon cicle de Periodisme, també a la UPF –com no, la Pompeu pot estar contenta amb mi!-. Una segona llicenciatura interrompuda un any pel Màster en Innovació i Qualitat Televisives. Sí, una altra etapa que es va acabar i molt ràpid, massa ràpid pel meu gust. Però encara tenia una carta guardada a la màniga: reprendre periodisme i acabar-ho. Així que amb el MIQTV3 en el fons tan sols s’acabava un capítol més d’aquesta llarga i fantàstica etapa. Ara però el compte enrere ha començat.

Fa quasi una setmana que he acabat la Universitat. Bé, de fet encara em resten uns mesos de pràctiques al 3/24, però s’han acabat les classes, els treballs, els exàmens... En fi, s’ha acabat l’últim capítol; ja només queda l’epíleg. I ara, més que mai, voldria que el temps es dilatés, fins i tot recular per tornar a escriure –o llegir- el mateix llibre (per descomptat).

Fa uns dies em preguntaven: ‘què és el que més has après a la universitat?’, ‘el que no t’ensenyen a les aules’ vaig respondre. I és que d’aquesta etapa m’emporto moltes coses apreses dels llibres, els apunts i les classes, però sobretot moltes coses apreses d’aquelles vivències i d’aquella gent que he anat trobant pel camí. De tots i cada un d’ells, per poc o molt que hi hagi coincidit, per poc o molt que hi hagi tractat, per poc o molt que hi hagi compartit. Des dels que vaig conèixer quan tot just tenis 18 anys i arribava a BCN, als que he conegut fa tan sols uns mesos. Els que he conegut fa tan sols uns mesos... I mira que fa uns mesos vaig tornar a la Pompeu amb una mena de ‘por’, bé no sé si ‘por’ seria la paraula exacta; però ja era la tercera vegada en tres anys que, per A o per B, canviava de classe, i a sobre m’incorporava a un grup que ja compartia un curs d’experiències. Els primers dies va ser estrany, em sentia estranya en aquelles mateixes aules que m’havien vist créixer durant 5 anys seguits. I la sensació fins i tot em va posar la distància com a carcassa. Una carcassa que de mica en mica ha anat desapareixent. De tot se n’aprèn ;)

I és que hi ha coses, moltes, que no s’acaben amb el final d’un capítol, tampoc amb el final d’una etapa. Ni tant sols un cop tanques el llibre.